Alameda Central

Alameda Central

La Alameda Central és un parc públic del centre històric de la Ciutat de Mèxic i per la seua antiguetat, la qual data de l'any 1592, es classifica com el jardí públic més antic de Mèxic i d'Amèrica. Es va inspirar en l'Alameda de Hércules de la ciutat de Sevilla, jardí públic creat en 1574 i el més antic d'Espanya i d'Europa. El model sevillà va ser seguit per atres creadors de jardins urbans en Espanya com la d'Écija (Sevilla) de 1578 i l'Alameda dels Descalzos de Llima, de 1611.

Està delimitada, al nort, per avinguda Hidalgo; a l'est, pel carrer d'Ángela Peralta, a on es troba el Palau de Belles arts; al sur, per l'avinguda Juárez; i a l'oest, per la calle Doctor Mora.

Des de fa 400 anys esta alameda és part del paisage urbà de la Ciutat de Mèxic. La fundació va tindre en un principi orígens humils, quan el traçat de la ciutat que albergaria estava recentment definida, pero el virrey Luis de Velasco va comprendre l'importància de donar als pobladors de la capital de la Nova Espanya un lloc que al mateix temps fòra per a «eixida i recreació dels veïns»,^{cita requerida} servira de punt de trobada d'una societat que agradava cada volta més lluir i ser reconeguda en les seues diferències.

El 26 de novembre del 2012 l'Alameda Central va ser reinaugurada despuix de 8 mesos de treballs. La remodelació va incloure la millora dels parcs, la plantació de nous arbres, i la restauració de fonts i del Hemicicle a Juárez.

Història de l'Alameda

Del naiximent al XVI

Alameda Central en 1848.

Vista panoràmica des de l'Alameda Central.

La petició del Marqués de Salines realisada a principis de 1592, va fixar el lloc per a l'emplaçament, mateixa que en algunes modificacions encara conserva, un quadrat dins de lo que era la plaça o Tianguis de Juan Velázquez, al sur de la Calçada de Tacuba i enfront de l'iglésia i hospital de la Confraria de la Santa Veracruz. Temps despuix, a esta primera traça s'agregaria una ampliació sobre el lloc a on estava el Quemadero de la Santa Inquisició, dilatant-se sobre les plazuela de Santa Isabel i Sant Diego. Per a conseguir l'efecte de parc es varen manar sembrar oms blancs i negres, duts de la vila de Coyoacán, i per a completar este pla original, el sevillà Francisco de Avis disseny els jardins i es va construir una pila de pedrera llaurada que lluïa com arremate una esfera de bronze. L'Alameda estava circundada per una ampla séquia (Canal a on circula aigua de rec) que va servir per a evitar el pas dels visitants indesijables, ya es tractara de persones o animals; esta séquia els va ocasionar sérios maldecaps als encarregats de donar-li manteniment i desazolbe, raó de més per a registrar el nom de Francisco Vega com el primer guardabosque. En els seus inicis l'entrada es realisava per una sola porta, a l'orient, a on es trobava la plaça de Santa Isabel.

XVII

El XVII del barroc novohispano deixa la seua impronta en les llums i ombres que acompanyen el devindre de l'Alameda, semblant als retaules que poblen les iglésies d'este periodo. Les dos inundacions que destruirien els jardins, que varen ser poblats en flors, i també els antics àlbers, que serien substituïts per fresnos; el seu traça es va ser modificant, ara té huit calçades, un número igual de prats i jardins i la font és en forma de tazón octogonal en un sortidor central. També és significatiu el fet de que per primera volta l'Alameda es menciona en una obra lliterària gràcies a l'inspiració del poeta Arias de Villalobos; cap a 1625, el flare anglés Tomas Gage fa una descripció a on senyala que «Els galans de la ciutat es van a divertir tots els dies, sobre les quatre de la vesprada, uns a cavall i uns atres en coche, a una passejada deliciosa que criden L'Alameda, a on hi ha molts carrers d'arbres que no penetren els rajos del sol. Es veuen ordinàriament prop de dos mil coches en Fidalcs, dames i de gent rica. Els Fidalcs duen una dotzena d'esclaus africans i uns atres en un sèquit menys, pero tots els duen en librea molt costosa, i van coberts de randas (Espècie d'encaix llaurat en agulla o teixit; és més gros i de nucs més apretats que els fets en palillos), flocs, trenes i castanyes de seda, roses en les sabates, i en l'inseparable Espasa al costat. Les senyores van també seguides de les seues lindo esclaves que van al costat de la carrossa tan espléndidamente abillades com acabem de dir, que les seues cares, en mig de tan rics vestits i dels seus mantillas blanques, semblen com diu el refrà espanyol: "mosques en llet".» És el sigle en que es donen grans canvis en la Ciutat de Mèxic i l'Alameda s'ha convertit en la passejada més important lloc de mascaradas, pero també de diversos personages, com a don Carlos de Sigüenza i Góngora i sor Juana Inés de la Creu.^{cita requerida}

De la fama i fisonomia del jardí quedarà constància en les pintures, bells biombos, dels quals un de bellíssim de 1690 es pot apreciar en el Museu Franz Mayer i en un dibuix realisat en tinta i aquarela per l'arquitecte Juan Gómez de Trasmonte en 1628. La centuria es tanca en grans desastres naturals com les plagues i epidèmies i tocarà a la nova administració, generada pels Borbones, fer mans a l'obra, per a que en el periodo següent, marcat per l'Ilustració i les regles del Neoclassicisme, servixquen de soport ideològic per a realisar els canvis convenients que adapten a l'Alameda com l'escenari adequat per als events que atreen als veïns, forasters i paseantes de diversos orígens i nivells econòmics. És el sigle de l'orde, del humanisme jesuïta i de tons afrancesados, pero també del descobriment de la mexicanitat.

Font en Alameda Central.

XVIII

L'Alameda en el sigle XVlll

Seguint els preceptes clàssics, en 1770 el virrey Carlos Francisco de Croix va impulsar la transformació de la vella alameda, donant-li un major tamany en estendre-la sobre les plazuela de Santa Isabel i Sant Diego, se li agreguen fonts i placetes, aixina com rotondes menors. El proyecte li va ser encarregat al capità d'infanteria de Flandes Alejandro Dancourt qui no va poder terminar-la, per a que finalment baix l'administració d'Antonio María de Bucareli i Ursúa es donara per terminada. La forma i disseny són els que coneixem en l'actualitat. La descripció del poblano Juan de Vera es deté en els detalls que adornen la font central, pero gràcies al testimoni gràfic de José María de Labastida i a atres pintures es pot establir en prou exactitut l'aspecte de l'Alameda:la seua forma rectangular, les portes de mampostería, les glorietes i rotondes circulares, la chicoteta séquia que la rodeja, les blanques, quatre fonts en escultures de personages mitològics i la central que representa a Glauco. Cap a fins del XVIII, l'alameda compartix honors en el Bosc de Chapultepec i la passejada Bucareli, que són també llocs molt concorreguts i visitats per numerosos paseantes.

Guerra d'Independència i primers anys de la república

Les convulsions del periodo de la guerra d'Independència de Mèxic provoquen greus deterioració, danys i abandó d'este emblemàtic lloc, pero a pesar d'estes circumstàncies va continuar sent un espai de reunió i en 1821 des dels seus jardins i prats la població de la Ciutat de Mèxic va ser testic de la gran desfilada del Eixèrcit Trigarante encapçalat per Agustín de Iturbide. Dins de les innovacions de l'época destaquen les reformes en els pilars, glorietes i estàtues; es realisen obres de reforestació i es construïx una nova font en un brocal igual al de l'actual, pero en el centre es va ubicar un basamento que el seu arremate era l'estàtua d'una dòna que representa a la Llibertat. Es conta en numeroses descripcions com la de Franz Mayer, qui en l'any de 1842 comenta la bellea dels arbres i flors, aixina com la costum d'acodir per les vesprades a l'Alameda en coche o a cavall o posar-se en la fila a un costat de la passejada, mentres van i vénen els cavallers, o passejar-se mija hora dient naderías junt a la finestreta d'alguna bellea de fama. L'esperit romàntic que encara està en el seu apogeu a mitan del sigle es nota no només en atres quadros de costums que varen deixar viagers i aventurers, sino també en alguns testimonis gràfics a on la naturalea semi-salvage d'un bosc casi captura a un conjunt de dames i cavallers; aspecte que es repetix en la litografia de Casimiro Castro, L'Alameda de Mèxic, presa des d'un globo aerostático, en l'any 1855. Lo cert és que de manera heterodoxa combina elements que procedixen del geometrisme anterior en nous elements, en els quals s'impon la traça irregular i selvática.^{cita requerida}

Segon Imperi Mexicà i guerres de Reforma

L'Alameda en el XIX

En aplegar al periodo del Segon Imperi Mexicà, l'Alameda rep a la regio parella en molt mal estat. Donya Carlota de Mèxic i Maximiliano de Habsburgo apadrinen alguns apanys en l'intenció d'emular els parcs parisencs, pero molts d'estos proyectes varen ser devorats pel procés històric i varen decaure, junt en el cos de l'emperador, en el cerro de les Campanes, obrint el camí per a Benito Juárez, en juliol de 1867, fera la seua entrada triumfal a la capital precisament per una dels carrers que rodegen als jardins, lloc en a on es va celebrar el heròic acontenyiment en un convit popular.

Poc a poc els aspectes de la modernitat van guanyant espais, els guanys de la ciència i la tècnica, tan en voga en les ciutats europees, impregnen a governants i ciutadans; per tant, l'Alameda és objecte de canvis en el seu allumenament, per a finals de la centuria ya és elèctrica, rec, substitució d'arbres, derrocament d'antigues banca per a substituir-les per atres de ferro fos a l'estil Eiffel, les fonts del XVIII varen ser canviades i es varen agregar unes atres, algunes de les quals permaneixen actualment en l'agregat de les escultures que les identifiquen baix el format dels deus romans com Neptú o Mercurio, ademés de Venus i les náyades. També l'entorn es va modificant en el derrocament de l'aqüeducte de Santa Fe, iniciat en l'any de 1852, l'obertura del passejada de la Reforma, l'edificació d'immobles i obres de sanejament i infraestructura urbana lligades a noms d'arquitectes reconeguts com Antonio Rivas Mercat, Eusebio de l'Hidalga i García, Ignacio de l'Hidalga i García i l'ingenier Roberto Gayol, entre uns atres.

Va ser evident que durant el XIX, sobretot despuix de la segona mitat, la societat mexicana es va obrint a noves costums i usos, aspecte que es va reflectir en una major presència femenina en les passejades i una pronunciada necessitat d'espargiment. En l'Alameda es varen portar a terme, partir de 1842, els festejos de les principals festes cíviques i a mida que s'acostava el fi de sigle va ser també més heterogéneu el tipo de diversions i events socials que varen tindre lloc en els jardins, tal com ho varen imprimir en les seues pàgines els periòdics de l'época com El Món Ilustrat.

Kioscos construccions provisionals de fusta i tela, instalacions de circs o de jocs per a chiquets, teatre, concerts de música, venda de joguets i menjar pels cridats ambulants són alguns dels elements pintorescs o de color que si be varen matisar i varen enriquir la vida dels de la capital, hui nos duen a registrar-los com ominosos antecedents del destí que aguardava a l'Alameda en el següent sigle, convertir-se en un gran tianguis tornant lo que li havia usurpat el de Sant Hipólito.

Porfiriato

La vespradeta en l'Alameda Central i Belles arts

El XX sorprén a la ciutat capital en ple procés de afrancesamiento de les idees, de les modes arquitectòniques, lliteràries i estètiques que varen deixar una immensa cauda de múltiples aspectes significatius que el porfiriato va encorajar per a estar a to en lo europeu i lo civilisat. Les velles construccions virreinales varen compartir l'espai o varen ser desplaçades per atres més modernes, entorn a l'Alameda s'amplien i estenen carrers, l'arquitecte Adamo Boari inicia la construcció del nou Teatre Nacional, despuix el Palau de Belles arts, i de les pérgoles, mentres que el pabelló morisco que s'havia instalat en el costat sur de l'Alameda va ser reemplaçat pel Hemicicle a Juárez, que el president Don Porfirio Díaz va inaugurar en 1910, any del centenari i de l'inici de la Revolució mexicana.

Postrevolución fins a finals del XX

Vista des de Hotel Hilton Ciutat de Mèxic

L'Alameda vista des de la Torre Llatinoamericana.

Durant les següents decenes que varen seguir al periodo posrevolucionario varen ser pocs els canvis significatius que es varen realisar en l'Alameda, com per eixemple l'instalació de l'estàtua de Beethoven, un ampli contrast en el creiximent desmesurat de la ciutat que es desparramó en un sinnúmero de colónies, al mateix temps que uns atres parcs marginals compartixen en l'antic jardí la necessitat de la població, que requerix de més àrees verdes per a una megalópolis cada any més pavimentada i més àrida. Paulatinament, el paisage de l'Alameda es va ofegant entre automòvils, numerosos hotels, edificis i importants museus com el Museu Franz Mayer, el Laboratori Art Alameda (a on s'ubicava la Pinacoteca Virreinal) i el Museu Nacional de l'Estampa.

L'Alameda de hui s'ha multiplicat en numeroses cares i siluetes que diàriament el habiten, la travessen i la circulen; turistes, estudiants, lloc de descans dels que tenen treball i dels que ho han perdut, de venedors ambulants, merolicos de diversos tipos i quefers; s'oferix de tot: llepolies, cotó de sucre, disc compactes, llibres, vídeos, roba, medicines i ungüents maravellosos, la bona i la mala sort, artesania, la tradicional foto en els Reis macs o Santa Claus, amor i desamor; punt de trobada i desencontre de lo tradicional i lo modern; és un signe d'interrogat i un desafiu llançat al futur i és també, tal com ho plasmara Diego Rivera en el seu mural Somi d'una vesprada dominical en l'Alameda Central.

Lloc de trobada de minories

L'alameda central, com a molts parcs públics centrals, ha segut en punt de trobada de grups minoritaris, com a persones en situació de carrer, indígenes, treballadors/as sexuals i dissidència sexogenéricas, entre uns atres, ya en 1924, el pintor mexicà Manuel Rodríguez Lozano va pintar al seu amic Salvador Novo en un Taxi traslladant-se a l'alameda per a "lligar" a jóvens noctàmbuls. L'obra Salvador Novo en Taxi forma part de la colecció permanent del Museu Nacional d'Art.