Palau de Belles arts (Ciutat de Mèxic)

Palau de Belles arts (Ciutat de Mèxic)

Palau de Belles arts de nit.

El Palau de Belles arts és un recint cultural ubicat en el centre històric de la Ciutat de Mèxic, considerat un dels més importants en la manifestació de les arts en Mèxic.

Est ha segut escenari i testic d'impactants acontenyiments tant artístics, com a socials i polítics; la seua construcció va ser iniciada cap al final del mandat de Porfirio Díaz en motiu de la celebració del centenari de l'inici de l'Independència de Mèxic; no obstant, no va ser conclós i inaugurat sino fins al 29 de setembre de 1934, per la Revolució mexicana.

És un edifici multifuncional, per lo que alberga diversos escenaris i espais artístics com el Museu del Palau de Belles arts i el Museu Nacional d'Arquitectura. El primer exhibix de forma permanent 17 obres murals de sèt artistes nacionals eixecutades de 1928 a 1963, entre ells Diego Rivera, David Alfaro Siqueiros i José Clemente Orozco, sent el més antic en el país dedicat a la producció plàstica nacional. Aixina també, és sèu de l'Orquesta Simfònica Nacional, la Companyia Nacional d'Òpera (Òpera de Belles arts) i del Ballet Folklórico de Mèxic de Amalia Hernández. Com a institució, depén del Institut Nacional de Belles arts (INBA), part de la Secretaria de Cultura del govern federal. En 1987 va ser declarat per l'Unesco com a monument patrimoni de la humanitat.

Història

Antecedents

El proyecte que va donar orige al palau se situa en la preparació dels festejos del centenari de l'inici de l'Independència de Mèxic, periodo en el que, entre atres accions, el govern de Mèxic va decidir mamprendre diverses obres públiques. En 1897 el govern de Mèxic va comprar a María del Carmen Alatriste Costa —mare de Carmen Serdán i Aquiles Serdán— l'edifici del Gran Teatre Nacional, ademés d'atres cases dispostes en el traç actual de l'avinguda Cinc de Maig. Originalment l'ingenier mexicà Gonzalo Garita i l'arquitecte italià Adamo Boari varen presentar en 1900 proyectes a les autoritats en la finalitat d'ampliar i remodelar el Gran Teatre Nacional, mateixes que varen ser acceptades pel govern en maig de 1901, treballant Garita les ampliacions i estructures i Boari el treball de les fronteres. Per decisió governamental dits proyectes varen canviar en la seua totalitat cap al construir un nou edifici en un nou emplaçament, ordenant-se el derrocament del Gran Teatre Nacional.

Nou teatre nacional

Entre el 28 de maig i el 27 de juny de 1901 es va realisar la busca de terrenys per al nou edifici, elegint-se un espai que a lo llarc de l'història va tindre distints usos. L'espai en el XVI va ser ocupat pel cridat tianguis de Juan Velázquez, nom donat a un mercat assentat prop de la casa d'un indígena d'eixe nom. A partir de 1601 es construiria en eixe espai el convent de Santa Isabel, mateixa que va ser desamortizado i desocupado despuix de les lleis de Reforma de 1857. L'espai comprés entre els carrers La Mariscala, Pont de Sant Francisco, Santa Isabel i Mirador de la Alameda (hui cridades avinguda Hidalgo, avinguda Juárez, Eix Central Lázaro Cárdenas i Ángela Peralta, respectivament) contava en part de l'estructura del convent, convertida en part en distints espais. Entre ells, la fàbrica de seda Torçuda Moreau aixina com vivendes precàries a on vivien obreres de la fàbrica i mares fadrines, entre atres persones; l'Institut Villar i la Casa Central de la Companyia Telefònica aixina com la sèu de la Societat Filharmònica Francesa. El Govern del Districte Federal va procedir a expropiar els terrenys en a on es trobava part de l'edifici original del convent, pero utilisat per comerços i cellers, entre atres usos. Tot va ser demolit.

Boari va solicitar una llicència per a viajar als Estats Units i a Europa, en a on obtindria més informació sobre atres teatres del món i en tant Garita va continuar en els càlculs respectius. El 17 de juliol de 1902 varen ser entregades a les autoritats les memòries de càlcul del proyecte. L'estudi preliminar de Boari es publicaria en els Anals de la Secretaria de Comunicacions i Obres Públiques. Boari estaria en desacort en treballar en Garita i este lo acusaria d'invadir la seua competència professional, per lo que va abandonar el proyecte. Les autoritats, finalment, varen rebujar el treball de Garita i es apegarían al proyecte de l'italià. L'estructuració de l'edifici va ser feta per petició de Boari a l'estudi nortamericà Miliken Brothers en plans i càlculs a càrrec de l'ingenier William H. Birkmire. Tals sistemes constructius varen ser comuns en els edificis modernizadores de l'época en una estructuració en acer, el mateix estudi Milliken Brothers treballaria en Boari en la construcció del futur Recint Llegislatiu (hui Monument a la Revolució).

Les obres del Palau de Belles arts varen començar el 2 d'agost de 1904. En febrer de 1905 varen finalisar les excavacions de la fonamentació que es va realisar entre els 2.8 i els 3.50 metros en un esforç sumament penós per als peons que varen treballar en condicions d'humitat. Es va colocar, entre atres elements constructius, una moderna via férrea a l'exterior de l'obra que ajudava a extraure en major rapidea els materials resultants de l'obra cap a dos tallers externs a l'obra, un en els voltants de l'obra i un atre en la calle Pont de Sant Francisco. Es va decidir que es colocara una estructura de tipo emparrillado —usada ya en la ciutat de Chicago per a la fonamentació de rascacels— i una fonamentació basada en un caixó reforçat en concret i pedra tezontle.

La primera pedra del recint va ser colocada el 2 d'abril de 1905 pel llavors president, Porfirio Díaz.

En 1906 es va concloure la plataforma de fonamentació del futur teatre i l'esquelet metàlic de la major part de l'edifici, mateixa que va aplegar al país el 6 de juny d'eixe any procedent dels Estats Units. Dins de la seua edificació es varen utilisar processos constructius i decoratius tant tradicionals com els considerats innovadors en la seua época. En tant treballadors realisaven la talla fina de marbres i atres materials, mecanismes de grues i poleas colocaven els elements en el seu lloc per mig de maniobres precises. Per un atre, es va alvançar en l'obra de l'edifici basat en l'us de concret i de noves estructures d'acer que permetien nous espais i solucions arquitectòniques.

L'espai front al palau es va planejar en el proyecte de Boari com una gran plaça oberta que pretenia convertir-se en un nou espai que rivalizara en el Zócalo, mateixa que es va planejar en el nom de plaça Guardiola, donada la Casa Guardiola que es trobava en els voltants. La mateixa es va calcular en base en disposicions de l'época que establien una major amplitut en els espais exteriors dels edificis per a una millor apreciació de les seues fronteres.

El procés de revestiment de l'edifici va prendre de 1907 a 1911. L'arquitecte del proyecte va decidir fer una combinació de marbreés nacionals i internacionals proveïts, mesclant per un costat marbre sépia clar provinent del cerro del Tenayo en les parts baixes del palau, i en els panys, marbre del municipi de Buenavista de Cuéllar, en l'estat de Guerrero. Per un atre costat les 27 columnes i els rebancs es realisarien en marbre del tipo bianco chiaro altisimo i statuario arabescato en blocs provinents de les empreses Triscornia i Henreaux i Walton Goody and Cripps, extractora de marbre de Carrara. En 1910, any en que va ser colocat el tímpan principal de la frontera del recint.

En 1906 Boari va viajar novament a Europa a seleccionar els artistes i obres dels elements decoratius de l'edifici, fet que va solicitar al govern fer-ho directament, sense licitació de per mig. Les herrerías exteriors varen ser dissenyades per Alexandro Mazucotelli, artista de Milà, i Luis Romero Soto, artiste mexicà; les escultures del programa escultòric de la frontera varen córrer a càrrec de l'escultor Leonardo Bistolfi, assentat en Torí, lloc en a on va conéixer en una exposició internacional a l'escultor hongarés Géza Maróti, qui es va encarregar del conjunt escultòric de la cúpula, el plafó de vidres emplomados i bastidors de ferro a on es mostra a Apolo i les nou muses en el mont Olimp en la Sala Principal i un mosaic sobre l'arc del prosceni en 27 figures sobre el teatre. En tant Agustí Querol Subirats va rebre l'obra d'unes fonts que es dispondrien en la plaça Guardiola aixina com les escultures monumentals de quatre pegasos. Els proyectes d'arts decoratives originals no es varen concloure com es varen planejar originalment, per eixemple, el proyecte de Querol incloïa dos fonts monumentals que flanquejarien l'entrada, mateixes que no es varen realisar. El plafó i el mosaic de Maróti serien colocats fins al 4 de juny de 1924.

Per problemes tècnics d'afonament del sol, problemes econòmics, l'eixida de Boari del país i la Revolució mexicana, la construcció es va suspendre i es va recomençar vàries voltes durant trenta anys, en lloc de terminar-se en els quatre anys originalment programats.

Tímpan de la frontera del palau.

En l'esclat de la Revolució mexicana en 1910, el ritme de l'obra va ser perdent velocitat fins que finalment es va suspendre en 1916, Boari va abandonar Mèxic i va deixar en el país més de quatre mil documents per a la continuació del proyecte. L'obra es va intentar reprendre entre 1919 i 1928, en pocs alvanços.

Adamo Boari intentaria participar novament en el proyecte, presentant en 1927 un proyecte de convertir-ho en el Cinema Mèxic, una moderna sala de cine. L'arquitecte resenyaria la seua obra com la més important de la seua carrera, comparant-la en importància en l'Òpera de París. Quan Mèxic va recuperar l'estabilitat en térmens econòmics i socials, l'obra es va recomençar en 1931 baix el mando de l'arquitecte Federico Mariscal; per a llavors va prendre el nom de Palau de Belles arts.

El primer director d'orquesta que va dirigir un concert en el teatre Nacional va ser José F. Vásquez, al front de la Companyia d'Òpera Mexicana S. C. L., Pro Art Nacional, en presentar l'òpera, Atzimba, de Ricardo Castro, el 18 de setembre de 1928.

Inauguració

El Palau va ser inaugurat oficialment el 29 de setembre de 1934, pel llavors president Abelardo L. Rodríguez, qui era acompanyat pel seu gabinet, el cos diplomàtic, funcionaris públics i els artistes Dolores del Riu, Douglas Fairbanks i Ramón Novarro.en l'obra teatral La veritat sospitosa, de Juan Ruiz d'Alarcón, interpretada per l'actriu mexicana María Tereza Montoya.

Va ser develada una placa en la següent inscripció:

"Sent president de la República el C. general Abelardo L. Rodríguez, inauguróse el 29 de setembre de 1934 este Palau de Belles arts, la fabricació de les quals inicióse baixe el govern del general Porfirio Díaz en el proyecte de l'arquitecte Adamo Boari, terminant-se per iniciativa de l'ingenier Alberto J. Pani i l'eixecució de l'arquitecte Federico Mariscal.

Encara que es va inaugurar aquella nit en una gran funció de gala, ya abans s'havien realisat concerts en l'edifici encara no conclós. Una volta inaugurat, es va procedir a realisar el Primer Festival de Cultura Mexicana, en el que varen destacar els següents números:

• Número musical de l'Orquesta Simfònica: estrena de Cridades, Simfonia proletaria, per a cor i orquesta, de Carlos Chávez.

• Vores a càrrec del personal de la Secretaria d'Educació Pública.
• Discursos del president i del cap del Departament de Belles arts, Antonio Castro Leal.
• Una funció teatral de l'autor mexicà Juan Ruiz d'Alarcón en els actors María Tereza Montoya, i dirigida per Alfredo Gómez de la Vega.

El 19 d'abril de 1938 va haver una manifestació popular impulsada per sectors femenins, a la que varen acodir persones de totes les classes socials per a realisar donacions voluntàries que ajudaren a cobrir el monte de les indemnisacions producte de l'expropiació petrolera; algunes varen regalar joyes, mobles, tifells personals, aforros infantils, unes atres objectes de baix valor, inclús una vella va dur una gallina per a ajudar a cobrir el pagament de l'indemnisació. Encara que es varen conseguir reunir poc més de dos millons de pesos, est era un monte realment simbòlic. Les colectas i l'emissió d'abonaments per a cobrir l'indemnisació a les companyies petroleres varen estar llunt de solucionar el problema econòmic pero sí varen constituir movilisacions impressionants de l'opinió pública en respal a la situació.

La construcció d'este gran edifici va propiciar la fundació, en 1946, del Institut Nacional de Belles arts (INBA) per part del govern de Mèxic, segons decret presidencial de Miguel Alemà Valdés; és des de llavors un organisme desconcentrado de la Secretaria de Cultura del govern de Mèxic. Va iniciar operacions com a institut governamental en la seua pròpia llei orgànica l'1 de giner de 1947, com un institut dedicat a les arts de el XX en Mèxic.

Arquitectura i distribució

Archiu:Palacio de Bellas Artes, México caps block 23 , México, 2013-10-13, caps block 24 40.jpg

Vista interior de la cúpula.

L'altura de l'edifici és de 53 metros fins a l'espiral i 42,5 m fins al sostre. Conta en 4 pisos i un estacionament subterràneu. Per la diferència en les époques d'inici i construcció, el palau té varis estils arquitectònics predominant l'art nouveau en el seu exterior i l'art decó en l'interior.

Archiu:MayaArtDecoB caps block 25

Representació art decó del deu Chaac en un panel de llum.

El palau està assentat sobre una peculiar argila anomenada montmorillonita i açò provoca un continu afonament del palau. L'afonament del sol va començar a manifestar-se en 1907 i per a 1921 ya s'havia afonat més d'1.80 metros. Fins a la data es pot apreciar este fenomen, puix el palau es troba varis metros per baix del nivell del carrer. La frontera principal, que dona a l'avinguda Juárez, està feta de marbre de Carrara. En l'interior del portal hi ha escultures de l'italià Leonardo Bistolfi, consistix en "Harmonia", rodejada de "Dolor", "", "Felicitat", "Pau" i "Amor". Una atra part de la frontera conté querubines i escultures que representen la música i l'inspiració. En el front de la plaça de l'edifici, dissenyat per Boari, hi ha quatre escultures de Pegàs que varen ser fetes pel català Agustí Querol Subirats, estes havien estat en el Zócalo abans de ser dutes ací. El sostre que cobrix el centre de l'edifici està fet de cristal dissenyat per l'hongarés Géza Maróti i representa les muses en Apolo. Una estructura del palau que va desaparéixer és la Pérgola que es trobava en el costat ponent del palau, en la Alameda Central. Va ser construïda per a albergar exhibicions pictòriques per a les celebracions de 1910 i durant décades va estajar una llibreria sent demolida en 1973. En 1982 es varen realisar obres per a la construcció d'un estacionament subterràneu.

Sala principal

El teló de cristal del Palau de Belles arts va ser exhibit en Mèxic per primera volta el 20 de giner de 1911.

Conta en aforament per a 1590 persones i un escenari en una boca d'escena de 14.2 metros de llongitut. En ell es troba el gran teló-vitral anti fòc (únic en el món dins d'un teatre d'òpera) en l'image del paisage del Valle de Mèxic, en els volcans Popocatépetl i Iztaccíhuatl. Este teló va ser comissionat a la Casa Tiffany de Nova York a modo d'un enorme rompecabezas. Està conformat "per 206 taulers de 0.90 m2 cada u i prop d'un milló de peces de cristal opalescente. Medix al voltant de 12.5 metros d'alt per 14.5 metros d'ample, en una gruixa de 32 centímetros. El seu pes és de prop de 22 tonellades". El teló és d'una sola peça i tarda 90 segons en alçar-se. Mentres no es troba en us, es resguarda en una volta en la part superior de l'escenari.

En el sostre de la sala es troba la llàntia de cristals, que va ser dissenyada per l'hongarés Geza Marotti i en la que es representa al deu grec Apolo rodejat de les muses de les arts. L'Orquesta Simfònica Nacional, la Companyia Nacional de Teatre, la Companyia Nacional d'Òpera i la Companyia Nacional de Dansa presenten les seues temporades regulars en este recint.

Sala Manuel M. Ponce

És la segona en importància i en número d'activitats. En ella s'oferixen activitats lliteràries, musicals, operístiques i exposicions, entre unes atres. S'ubica en el primer pis, del costat oriente. El seu nom commemora al compositor mexicà d'igual nom.

Sala Adamo Boari

En ella es realisen activitats com a presentacions editorials, exposicions i conferències. S'ubica baix el vestíbul de la sala principal, del costat ponent.

Museu del Palau de Belles arts

El Museu del Palau de Belles arts (MPBA) és l'organisació que s'encarrega dels murals permanents i atres obres d'art en l'edifici, ademés d'organisar exhibicions temporals. Estes exhibicions cobrixen una àmplia gama de mijos i presenten artistes mexicans i internacionals, centrant-se en artistes clàssics i contemporàneus.

El propòsit principal de el MPBA és acostar al públic a una varietat de discursos visuals moderns i contemporàneus de rellevància nacional i internacional, que integren des de la fotografia, la pintura, l'art objecte, la gràfica i l'escultura fins a l'arquitectura i l'urbanisme; tant de valors reconeguts en el món sancer, com a noves propostes en l'art.

El MPBA es planteja com un espai de reflexió sobre l'art modern i contemporàneu, en exposicions de calitat que contribuïxquen al cuestionamiento de conceptes tradicionals i generen aportacions crítiques, concordes al concepte integral d'un museu dels nostres dies.

Museu del Palau de Belles arts.

Història

L'antecedent de preservar el patrimoni cultural es va donar despuix de l'Independència, quan el ministre de Relacions Interiors i Exteriors, Lucas Alamán, va propondre als congressistes la fundació d'un museu per a evitar “la dispersió i pèrdua de l'antiguetat cultural mexicana”. Aixina, en 1825 va nàixer el Museu Nacional de Mèxic. La seua rellevància va consistir en la colecció de peces representatives mexicanes, per a lo que es varen reunir “testimonis històrics, antropològics, arqueològics i etnogràfics, en la seua condició de patrimoni nacional”.

En el seu inici, el Museu es va instalar en un saló de l'Universitat Nacional i Pontifícia. Per a reunir la seua colecció d'història natural es varen reunir donacions de particulars, mentres que per a la colecció d'història es varen otorgar peces arqueològiques trobades en la plaça Major de la Ciutat de Mèxic. La colecció del Museu Nacional es va formar per mig d'adquisicions i donacions, com els còdexs i documents de Lorenzo Boturini, dibuixos, manuscrits i antiguetats del Seminari de Mineria, de les coleccions de Guillermo Dupaix i el dibuixant José Luciano Castañeda, antiguetats mexicanes i diversos objectes propis de la nació. Sis anys despuix, el museu es va dividir oficialment en tres branques: antiguetats, història natural, jardí botànic, i productes de l'indústria. En base en l'inestabilitat política de mitan de el XIX, i la lluita entre el bando de lliberals i conservadors, el museu va sofrir varis canvis: el seu nom a Museu Nacional, aument de les seues coleccions i el canvi de classificació i catalogació.

En 1926, Ignacio Icaza, director del museu, va propondre que monuments mexicans formaren part del acervo; per a 1932 ya havia obtingut doscents monuments jeroglífics. Encara que l'organisació del acervo va ser deficient i el guion curatorial inexistent, la recopilació d'estos objectes per part de l'Estat va ser el núcleu de la colecció de el MPBA i posteriorment dels museus moderns.

El Museu Nacional d'Arts Plàstiques (MNAP) dins del Palau de Belles arts va ser creat en l'idea de formar un recint expositiu que albergara la colecció del Museu Nacional de 1825, l'Acadèmia de Sant Carlos i les noves adquisicions: “constava de vàries escurades prehispánicas, quadros novohispanos i els recents murals de Siqueiros, Rivera i Orozco en les galeries exteriors”.

L'acte inaugural del 18 de setembre de 1947 va ser presidit pel president Miguel Alemà Valdés; Manuel Gual Vidal, secretari d'Educació Pública; Agustín García López, secretari de Comunicacions; Manuel Ramírez Vázquez, secretari de Treball; Manuel Tello Baurraud, secretari de Relacions Exteriors; Carlos Chávez, director de el INBA; Juliol Castellanos, cap del Departament d'Arts Plàstiques; Fernando Gamboa, successor d'este últim; Juliol Prieto; Diego Rivera; David Alfaro Siqueiros; José Clemente Orozco; Roberto Montenegro; José Chávez Morat, i distinguides personalitats de la cultura.

En 1958, per l'existència de controvèrsia en el INBAL, es va determinar que el MNAP canviaria el seu nom pel de Museu Nacional Modern en l'idea de fer de Mèxic un centre difusor de l'art en Amèrica Llatina. En 1964 es trasllada als carrers de Reforma i Gandhi en el nom de Museu d'Art Modern. A partir de 1968, les sales d'exhibició es coneixen com a Museu del Palau de Belles arts.

• Murals

Artícul principal → Murals del Palau de Belles arts.

Archiu:MuralCamarenaBellasArtes. caps block 52

Lliberació o La humanitat es llibera de la misèria, 1963, Jorge González Camarena.

La nova democràcia, 1945, David Alfaro Siqueiros.

Els pisos entre la planta baixa i el pis superior estan dominats per una série de murals pintats per la majoria dels noms famosos del muralismo mexicà. En el segon pis es troben dos obres de principis de 1950 de Rufino Tamayo: Mèxic de hui i Naiximent de la nacionalitat, una representació simbòlica de la creació del mestizo (persona d'ascendència indígena i espanyola mixta) identitat. En l'extrem oest del tercer pis està L'home controlador de l'univers, encarregat originalment pel Centre Rockefeller de Nova York en 1933. El mural mostra una varietat de temes tecnològics i socials (com els descobriments possibilitats per microscopis i telescopis) i va ser controvertit per la seua inclusió de Lenin i una desfilada soviètica del primer de maig. Els Rockefeller no estaven contents en la pintura i el treball incomplet finalment va ser destruït i pintat. Diego Rivera ho va recrear ací en 1934. En el costat nort del tercer pis es troben La nova democracía de David Alfaro Siqueiros i el Carnestoltes de la vida mexicana (quatre parts) de Rivera; a l'est es troba La catarsis de José Clemente Orozco, que representa el conflicte entre els aspectes "socials" i "naturals" de la humanitat.

Archiu:Mural. El hombre en el cruce de caminos. Diego rivera (1934). caps block 53

L'home controlador de l'univers, 1934, Diego Rivera.

Museu Nacional d'Arquitectura

El Museu Nacional d'Arquitectura ocupa l'últim pis de l'edifici, cobert per un sostre de vidre i ferro. Conté exposicions de reconeguts arquitectes mexicans, incloent models, plans i fotografies d'obres importants. Este museu també organisa exhibicions temporals de les seues coleccions en atres instalacions. L'objectiu és expondre al públic mexicà al ric patrimoni arquitectònic del país. Alguns dels principals arquitectes presentats en el museu inclouen a Jaime Ortiz Monasteri, Carlos Mijares Bracho, Adamo Boari i Luis Barragán. El museu està dividit en quatre seccions anomenades "Arquitectura-contrastes: Jaime Ortiz Monasteri i Carlos Mijares Bracho", "Corpus Urbanístic de la Ciutat de Mèxic", "Teatre Nacional de Mèxic (Pla original)" i "Teatre Nacional de Mèxic". També hi ha exposicions temporals sobre arquitectura contemporànea.

Racó del temps

Materials fotogràfics, documentals i sonors, aixina com objectes, entre uns atres, es presenten en exposicions preparades pel acervo històric del recint, per a brindar al visitant l'oportunitat de conéixer la riquea de l'història del Palau de Belles arts.

Acontenyiments, estrenes i cerimònies

Ballet Folklórico de Mèxic de Amalia Hernández en la Sala Principal, 2016

El seu escenari ha presentat una gran cantitat de produccions, personalitats i companyies dels més diversos àmbits: María Tereza Montoya, Zubin Mehta, Luciano Pavarotti, Plácido Dumenge, Teresa Berganza, Birgit Nilsson, Marilyn Horne, Alexander Kipnis, Mstislav Rostropóvic, Rudolf Nuréyev, Juan Gabriel, entre uns atres. El 23 de maig de 1950 es va presentar María Calles, cantant Norma; ahí també es va realisar la célebre funció de Aída en la qual la soprano intercaló un célebre el meu bemol al final del segon acte de dita òpera. La gravació d'eixe moment ha passat a l'història. Calles va cantar en este escenari les dos úniques funcions de Rigoletto que va donar en la seua vida. Les grans orquestes del món també s'han presentat ahí, com les orquestes filharmòniques de Londres, Nova York, Viena, Moscou, Los Àngeles, la Real Filharmònica de Londres, la célebre Orquesta de la Joventut Veneçolana Simón Bolívar, l'Orquesta de París, la de Filadèlfia, la Staatskapelle de Dresde, la Simfònica de Montreal, i les Nacionals d'Espanya i China, entre unes atres. Els seus espectàculs són molt variats, ya que s'ha presentat música popular, jazz, dansa tradicional i inclús ballet i, per supost, òpera, i inclús Els Luthiers. Lola Beltrán va ser la primera intérpret de música ranchera en cantar en mariachi en este recint, en més de 17 presentacions seguida de Juan Gabriel. Abdós presentacions varen ser criticades.

Este escenari també va albergar les prens de possessió com presidents de Mèxic de Miguel Alemà (1946), Adolfo Ruiz Cortines (1952), Adolfo López Mateos (1958) i Gustavo Díaz Ordaz (1964).

Òperes estrenades mundialment

* Tabaré, òpera d'Heliodoro Oseguera basada en el poema homònim de Juan Zorrilla de Sant Martín, estrenada el 31 d'agost de 1935.

* Tonatiu, òpera de Manuel Camacho Vega, estrenada l'11 de giner de 1940.

* La mulata de Còrdova, òpera en un acte en llibret de Xavier Villaurrutia i música de José Pablo Moncayo, estrenada el 23 d'octubre de 1948.

* Elena, òpera en un acte en llibret de Francisco Zendejas i música d'Eduardo Hernández Moncada, estrenada el 23 d'octubre de 1948.

* Carlota, òpera en un acte en llibret de Francisco Zendejas i música de Luis Sandi, estrenada el 23 d'octubre de 1948.

* L'últim somi, òpera en un acte i tres quadros en llibret de Manuel M. Bermejo i música de José F. Vásquez, estrenada el 28 de maig de 1961.

* Severino, òpera en un acte en llibret original en portugués de João Cabral de Melo Net traduït pel compositor de la música, Salvador Moreno Manzano, estrenada el 28 de juny de 1961.

* Missa de sis, òpera en un acte en llibret d'Emilio Carballido i música de Carlos Jiménez Mabarak, estrenada el 21 de juny de 1962.

* La senyora en el seu balcó, òpera en dos actes en llibret d'Elena Garro i música de Luis Sandi, estrenada el 2 de juny de 1964.

* La dòna i la seua ombra, òpera en un acte basada en una obra de Paul Claudel traduïda, adaptada i posada en metro musical per Miguel Alcázar i estrenada el 12 d'abril de 1981.

* La Güera, òpera en tres actes en llibret de Juliol Alejandro i música de Carlos Jiménez Mabarak, estrenada el 26 de setembre de 1982.

* Orestes part, òpera en dos actes en llibret de José Ramón Enríquez i música de Federico Ibarra, estrenada el 5 de juliol de 1987.

* Aura, òpera en un acte en llibret de Juan Tovar i música de Mario Lavista, estrenada el 13 d'abril de 1989.

* Alicia, òpera en dos actes en llibret de José Ramón Enríquez i música de Federico Ibarra, estrenada el 9 de juliol de 1995.

* El joc dels insectes, òpera en dos actes en llibret de Verónica Musalem i música de Federico Ibarra, estrenada el 8 de juliol de 2009.

Homenages luctuosos

Funerals de Juan Gabriel en el palau, 2016.

El Palau de Belles arts també ha segut un escenari per a la solemnitat i l'homenage per al duel en funerals de personalitats de les arts i la cultura, que per la seua trayectòria i contribució a les distintes disciplines han segut distinguits en dit acte. En total han segut 65 personages els qui han rebut homenages luctuosos en el magne recint. El primer va ser l'muralista José Clemente Orozco en 1949. Els següents són alguns personages que varen rebre un homenage de cos present en este lloc:

• José Clemente Orozco; 1949
• Virginia Fábregas; 1950
• Frida Kahlo; 1954
• Diego Rivera; 1957
• María Tereza Montoya; 1970
• Agustín Lara; 1970
• David Alfaro Siqueiros; 1974
• Rosario Castellanos; 1974
• Jorge González Camarena; 1980
• Juan Rulfo; 1986
• Rufino Tamayo; 1991
• Mario Moreno Cantinflas; 1993
• Lola Beltrán; 1996
• Gabriel Figueroa; 1997
• Octavio Pau; 1998
• Amalia Hernández; 2000
• María Félix; 2002
• Consol Velázquez; 2005
• Raúl Anguiano; 2006
• Miguel Aceves Mejía; 2006
• Andrés Henestrosa; 2008
• Carlos Monsiváis; 2010
• Roberto Cantoral; 2010
• Alí Chumacero; 2010
• Leonora Carrington; 2011
• Pedro Armendáriz Jr; 2011
• Carlos Fonts; 2012
• Chavela Vargas; 2012
• Ernesto de la Penya; 2012
• Joaquín Corder; 2013
• Carmen Montejo; 2013
• José Emilio Pacheco; 2014
• Gabriel García Márquez; 2014
• Vicente Leñero; 2014
• Juan Gabriel; 2016
• José Luis Cuevas; 2017
• Fernando del Pas; 2018
• Rafael Coronel; 2019
• Miguel León Portilla; 2019
• José José; 2019
• Gilberto Aceves Navarro; 2019

• Mario Lavista; 2021
• Héctor Bonilla; 2022
• Federico Silva; 2022
• Ignacio López Tarso; 2023
• Silvia Pinal; 2024

Manteniment i controvèrsia

El 4 d'abril de 2009 es va anunciar que Teresa Vicencio substituiria a María Teresa Franco en la direcció del Palau de Belles arts. En esta decisió, Teresa Vicencio va quedar al front de la remodelació que es realisava en aquell moment, la seua decisió va ser llevar als arquitectes encarregats del proyecte, nomenar a uns atres i autorisar l'intervenció de la sala, la qual s'havia prohibit per a respectar les convencions internacionals de restauració de teatres antics dispostes per l'UNESCO.

El 19 de novembre de 2010 es va realisar una cerimònia de reinauguración de la sala principal d'espectàculs despuix d'una intervenció de tres anys que va costar 700 millons de pesos. La remodelació va ser anunciada com una modernisació de la mecànica de l'escenari, pero la realitat va mostrar que, sense publicar-ho, les autoritats varen intervindre l'arquitectura i estil de la sala principal d'espectàculs. Tal intervenció, va destruir una gran part de l'unitat estilística en art déco que caracterisava al recint. El pis de la platea, constituït per una àmplia superfície en un decliu fins al fos d'orquesta per a propiciar l'acústica va ser canviat per escalons que en els seus ànguls destruïxen l'acústica. La destrucció de l'acústica va impondre la necessitat de l'instalació d'un sistema electrònic d'ampliació de sò. El nou pis es va recobrir en fusta de color clar, que no correspon en l'estil en que va ser dissenyada originalment la sala. Les nayes es varen fer menuts recobrint les seues parets de marbre en fusta de nogal, un element completament alié a la decoració històrica. També es varen canviar les portes en estil art déco per portes modernes. Tal intervenció va destruir l'arquitectura de les nayes. Els balcons, els antepechos del primer, segon i tercer pisos, i les nayes d'honor varen ser coberts en la seua totalitat en fusta de nogal. Les grans portes d'accés a la sala es varen retirar i es varen posar en el seu lloc portes modernes. Molts elements decoratius art déco en les portes i els balcons varen desaparéixer, es varen retirar o simplement ya no són identificables. Es va construir una cabina de sò al fondo de la platea en un estil modern. Tots estos canvis varen tindre com a conseqüència una reducció de casi 400 butaques.

La remodelació va destruir l'arquitectura i decoració art déco de la sala principal del Palau de Belles arts. Els periòdics varen denunciar que Teresa Vicencio va contractar una companyia privada per a restaurar el vitral "Apolo i les muses". Els restauradores professionals varen comprovar que l'obra mestra de Tiffany va ser danyada. A tota esta destrucció es va establir que no es varen complir les normes mínimes de seguritat. En la platea es varen llevar tres passadiços, es va canviar la disposició de les butaques, es va clausurar la porta central construint una cabina de sò fòra d'estil i sacrificant 16 files de butaques, el material en el que es varen recobrir les antepecheras i les nayes va resultar ser altament inflamable. De les nayes pender cables que en qualsevol moment poden provocar incendis. La distribució dels escalons en els pisos segon i tercer va ser alterada de tal modo que els escalons no corresponen en les grades de les files. Es varen construir sis grans lluminàries del sostre que representen un perill major en cas d'un sinistre. El 30 de decembre de 2010 es va anunciar que ICOMOS interpondrà en París davant el Centre del Patrimoni Mundial de la UNESCO una denúncia en contra del govern mexicà per perpetrar greus atentats contra l'immoble cultural. Tal denuncia podria costar-li a Ciutat de Mèxic el títul de Patrimoni de la Humanitat com a conseqüència de la constant destrucció d'arquitectura patrimonial que es realisa en Mèxic. L'arquitecte Víctor Jiménez, autor de varis estudis sobre el Palau de Belles arts ha publicat artículs en els que oferix, des d'un punt de vista de professional de l'arquitectura i coneixedor del monument, un resum dels danys succeïts. En la revista especialisada "Litroal-i" (2012, no. 5) oferix una síntesis del procés de destrucció de la sala d'espectàculs.

Galeria

• Selecció de vistes del Palau de Belles arts
• Palau de Belles arts durant el festival de les llums 2015.
  Palau de Belles arts durant el festival de les llums 2015.
• Vista nocturna.
  Vista nocturna.
• Vista nocturna en un allumenament en color.
  Vista nocturna en un allumenament en color.
• Detalls de la frontera.
  Detalls de la frontera.

Servicis

• Estacionament
• Mòdul d'informació
• Cafeteria
• Llibreria
• Venda de discs
• Tendixca de regals

Vore també

• Ciutat de Mèxic
• Cultura del Districte Federal (Mèxic)
• Auditori Nacional

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Palau de Belles arts (Ciutat de Mèxic).
• Ficha del Catàlec Nacional de Monuments Històrics Immobles número I-09-02603
• Sitie web oficial del Palau de Belles arts