El art déco[1] (castellanizado art decó) va ser un moviment de disseny popular a partir de 1920 fins a 1939 (l'influència del qual s'estén fins a la década de 1950 en alguns països) que va influir a les arts decoratives mundials tals com a arquitectura, disseny interior i disseny gràfic i industrial; també a les arts visuals tals com la moda, pintura, gravat, escultura i cinematografia.
Este moviment és, en un sentit, una amalgama de molts estils i moviments diversos de principis del XX i, a diferència del art nouveau, s'inspira en les ´primeres vanguardes. Les influències provenen del constructivisme, cubisme, futurisme, del propi art nouveau, del que evoluciona, i també de l'estil racionalista de l'escola Bauhaus. Els progressius descobriments arqueològics del Antic Egipte varen marcar aixina mateix la seua impronta en certes llínees dures, la falta de flexibilitat o moviment, i la solidea de les formes propenques a la monumentalitat i elements masificados.
Com a estil de l'edat de les màquines, va utilisar les innovacions de l'época per a les seues formes: les llínees aerodinàmiques, producte de l'aviació moderna, l'allumenament elèctric, la ràdio, el revestiment marí i els rascacels. Estes influències del disseny es varen expressar en formes fraccionades, cristalines, en presència de blocs cubistes o rectànguls i l'us de la simetria. El color es va nutrir de les experiències del fovisme; trapezoides, facetamientos, balancejos i una important geometrisació de les formes són comunes al art déco.
Corresponent a les seues influències maquinistes, el art déco es caracterisa també pels materials que preferix i utilisa, tals com a alumini, acer inoxidable, laca, fusta embotida, pell de taburó (shagreen) i pell de zebra. L'us de tipografia en negreta, sans-serif o pal sec, el facetado i la llínea recta, quebrada o greca (opost a les curves sinuoses i naturalistes de l'art nouveau), els patrons en compàs (chevrón) i l'adorn en forma de raig de sol són típics del art déco. Certs patrons d'ornament es varen vore en aplicacions ben disímiles: des del disseny de sabates per a senyora fins a les barbacoes de radiadors, el disseny d'interiors per a teatres i rascacels com l'Edifici Chrysler o l'Empire State Building.
L'estil art déco no va estar llimitat a l'arquitectura; el transatlànticSS, el viage inaugural del qual va tindre lloc en 1935, es va dissenyar incorporant molts dissenys art déco en el seu interior, incloent un saló menjador el sostre del qual i decoració estava realisada en vidre de Lalique. Atres bucs en influència de l'art déco en la seua decoració varen ser el SS, el RMS i el '. El art déco també es va aplicar en el ferrocarril, com en el famós tren Orient Express,[4] i en l'aviació, com en l'avió 1000I Manhattan.[5]
Sociologia
El art déco va iniciar el seu apogeu en els anys 1920. Encara que molts moviments del disseny tenen raïls o intencions polítiques o filosòfiques, el art déco era casi purament decoratiu, per lo que es va considerar inicialment un estil més burgués que popular. A pesar de l'eclecticisme de les seues influències formals i estilístiques, el art déco és sòlit i posseïx una clara identitat pròpia. No es tracta d'un historicisme ni d'un anacronisme; és fidel a la seua época i deixa entrevore la noció futurista de la Revolució industrial. El seu simbolisme gira entorn al progrés, l'ordenament, la ciutat i lo urbà, la maquinària. No és elegant, pero sí funcional i moderniste. El art déco va ser un alvanç front al art nouveau, esta volta exitós en la generació d'un nou repertori de formes concordes en la problemàtica i imagineria del seu temps.
El art déco era un estil molt opulento, i la seua exageració s'atribuïx a una reacció contra l'austeritat forçada producte de la Primera Guerra Mundial. De manera simultànea a una creixent depressió econòmica i al fantasma de l'acostament d'una Segona Guerra Mundial, hi havia un desig intens pel escapismo. La gent va gojar dels plaers de la vida i del art déco durant la era del jazz.
Decadència
El moviment art déco mostrat en l'Exposició Internacional d'Arts Decoratives i Industrials Modernes (1925) realisada en l'esplanada dels Inválidos de París va causar tal impressió als visitants, que es va reproduir en tot lux de detalls en Nova York, Buenos Aires, Tòquio, São Paulo, Casablanca, Saigon, Nom Pen, Chicago, Belgrat, entre moltes atres ciutats.
En Nova York el Rockefeller Center i l'edifici de la Chrysler són a penes dos mostres, en Riu de Janeiro el Crist de Corcovado, i despuix d'ells les ciutats mencionades es varen transformar ràpidament. En Mèxic la ciutat de Cuernavaca, la colónia Comtesa de la Ciutat de Mèxic, i atres barris perifèrics mencionats per Malcolm Lowry en Baix el Volcà seguixen l'eixemple, en Colòmbia la ciutat de Manizales incendiada en 1925 es va reconstruir en la perícia dels arquitectes del moment importats per la classe emergent cafetera i una despuix d'una atra totes les ciutats del món es varen regenerar en el seu racó art déco, modern, provocador, futuriste.
El moviment va ser perdent patrocini en les metròpolis europees i nortamericanes molt despuix d'haver alcançat una introducció massiva, al punt de ser amprat per a representar falses pretensions de lux. Finalment, l'estil cauria en decadència, donades les austeritat impostes per la Segona Guerra Mundial.
Un resorgiment de l'interés pel art déco va vindre des d'exploracions del disseny gràfic en els anys 1980. La seua associació en el film noir en cinematografia i l'encant del glamour dels anys 1930 va propiciar un nou us d'este tipo d'expressió a finals de la década de 1980 en peces publicitàries per a joyeria i en el món de la moda i la decoració d'hotels com l'Hotel Fairmont i el Palau de Belles arts en la Ciutat de Mèxic.
Existix una Associació dones villes Art déco entre les ciutats de Reims i Saint-Quentin.
Arquitectura art déco en Reims: bureau de Lyautey en el Palau de la Porte dorée; Biblioteca Carnegie (1921), Els Trobes du Boulignrin (1929), arquitecte Maigrot; Vila Douce (1929 a 1932), Vila Demoiselle, Iglésia Saint-Nicaise (1923), Piscina del Tennis-Club (1920), Opera de Reims, decoració interior (1931); Comptoir de l'Industrie (carrer Cérès, 6-12), arquitectes: Marcel Rousseau i Émile Thion (1922); Cinéma Opéra (carrer de Thillois, 9-11), arquitectes: Marcel Rousseau i Émile Thion (1923); Hôtel de la mutualité (carrer Langlet, 12 i carrer dones Élus, 11), arquitectes: Ferdinand Amann et Albert Cuvillier (1927); carrer de Vesle, 71 (carrer dones Capucins, 2-4), arquitecte: Lucien Gillet (1930); Familistère dones Docks rémois, carrer de Vesle, 18 (1-5, rue Talleyrand), arquitecte: Pol Gosset (1927); Antics grans almagasens Au Petit Paris (carrer Talleyrand, 31-33), arquitectes: Marcel Dastuque et Paul Viard (1924); Antigues Galeries Rémoises (carrer Docteur-Jacquin, carrer de l'Arbalète); arquitectes: Léon Margotin i Louis Roubert (1934); carrer Courmeaux, 22, arquitecte: Jacques Rapin (1923).
Atres llocs de França: La vila Collet, situada en Ai (51160). Estació transatlàntica de Cherburgo. Cassino Municipal de Biarritz. Edifici residencial en el 90 bis de la chaussée de l'Étang, en Saint-Vaig manar (94160), prop del XII districte de París; arquitecte: Aristide Daniel (1930). Immeuble CGA, carrer Racine, en Nantes. Maison bleue en Angers, Palais de la Méditerranée de Niça, Buffet de l'Estació de Saint-Quentin, Studio Saint James de Jacques Doucet, en Neuilly-sur-Seine, Iglésia Saint-Blaise de Vichy, part ampliada a partir de 1931. Iglésia Sainte-Agnès de Maisons-Alfort. Torre del rellonge de Lille i Ajuntament de Lille. La Grand-Plau de Béthune. Museu-Aquari de Nancy.
Un atre eixemple molt important de art déco és la Basílica del Sagrat Cor, en Brusseles, Bèlgica. El seu arquitecte, Albert Van Huffel, va guanyar el Primer Premi d'Arquitectura en la Exposition Internationale dones Arts Décoratifs et Industriels Modernes en París, en 1925.[6]
En Madrit alguns edificis representatius són: el siti en la carrer Alcalà 118, un edifici de vivendes construït en 1930 a instancia del promotor Don Alberto Colomina per l'arquitecte Fernando Arzadún i Ibarraran.[7]
Valéncia té una profusa arquitectura art déco, conseqüència del periodo de bonança econòmica d'entreguerres, en les quals Espanya va permanéixer neutral. Són particularment notoris la casa de banys de les Arenes, l'edifici del Rectorat de l'Universitat de Valéncia en el que cal destacar la seua cúpula que albergava el telescopi de l'antiga Facultat de Ciències[8] i els cines Rialto (1939, actualment Filmoteca de la Generalitat Valenciana), Capitol (transformat en edifici d'oficines) i Metropol.
Atres edificis basats en este tipo d'arquitectura que destaquen en la ciutat són la Casa Judeua de Guardiola Martínez (1930), l'edifici de Bombes Gens de Borso vaig donar Carminati (1930), l'edifici Roig Vives, l'edifici Martí Cortina (1943), l'edifici Carlampio o el Colege Major Luis Vives, tots ells proyectats per l'arquitecte valencià Francisco Javier Goerlich, al que es deu la majoria d'edificacions del periodo de transició entre l'arquitectura art déco i el racionalisme arquitectònic valencià en la ciutat. No es pot deixar al marge la famosa Finca Roja d'un atre arquitecte valencià, Enrique Viedma Vidal, que està senyalada com un dels referents més importants dins de l'expressionisme neerlandés en detalls importants de art déco.
Encara que fòra de les grans ciutats també poden trobar-se maravelles de l'art déco en Catalunya, com per eixemple l'edifici "Ca Jorba" en Manresa (1936-1952) de l'arquitecte Arnald Calvet Peyronillo, o en la Comunitat Valenciana com el pont de Sant Jorge (1931) en Alcoy (Alacant), Cantàbria i Astúries, especialment en Oviedo, Gijón i Langreo, donada l'importància de l'indústria i la riquea d'estes ciutats en l'época que estava de moda dit art, i, en menor mida, en Andalusia i la Regió de Múrcia, a on, ademés d'en la seua capital i Cartagena, també pot trobar-se algun cas més aïllat en el restant de la comunitat.
Eixemples de art déco en Portugal són el teatre Capitólio (1931) i el cine-teatre Éden (1937), en Lisboa; el teatre Rivoli (1937) i el Coliseu (1941), en Porto i el teatre Rosa Damascena (1937), en Santarém.
Art déco en Anglaterra
L'edifici d'oficines en Londres de la Dorling Kindersley en Shell Mex House
En Londres, l'antic Atarassana Stadium lluïx la seua famosa frontera de la Tribuna Este. Seguix en peu en la vella sèu del club Atarassana F.C. en Highbury (Islington), que va ser abandonada en estiu del 2006. Inaugurada en octubre de 1936, l'estructura va ser recentment catalogada com Grau II i es va transformar en edifici d'apartaments. William Bennie, l'home que va desenrollar el proyecte, va aplicar el art déco en el disseny final, que va ser vist com un dels estadis més opulentos i impressionants en el fútbol mundial.
El London Underground també és reconegut per tindre en les seues estacions variats eixemples del art déco.[9]
Destaquen les següents:
Eixemples notables d'edificis art déco sobreviuen en Atenes, a on la versió local s'inspira tant en el neoclassicisme com en l'art micénico, arcaic i bizantino.[10]
Miami Beach (Estats Units) té una vasta colecció d'edificis art déco, en al voltant de trenta pomes d'hotels i edificis residencials dels anys 20 als 40. En 1979, el districte històric art déco de Miami Beach va ser inclós en el Registre Nacional de Llocs Històrics. Casi tots els edificis varen ser restaurats i pintats novament en els seus tons pastiç originals.[11]
Los Àngeles té també una abundant arquitectura art déco, especialment sobre el Wilshire Boulevard, una artèria d'importància que va sofrir un auge de la construcció durant els anys 20. Alguns eixemples notables són el Bullocks Wilshire i el Pellissier Building i Wiltern Theatre, construïts respectivament en 1929 i 1931. Abdós edificis han segut restaurats recentment.[12][13]
Kansas City té el seu "Power and Light Building", terminat en 1931. Este edifici és un gran eixemple de la Gran Depressió i els seus efectes en la construcció art déco. Els plans originals preveen una torre bessona que es construiria a l'oest. No obstant, mai es va realisar per problemes presupostaris. En conseqüència, esta torre de 145 metros té el seu costat oest nuet, sense finestres. Atres eixemples d'edificis art déco en Kansas City inclouen l'Auditori Municipal, la Jackson County Courthouse, el City Hall i l'edifici 909 Walnut.
Cincinnati (Ohio) té el seu Union Terminal, una estació ferroviària de passagers d'estil art déco que es va terminar en 1933. Despuix de la caiguda del ferrocarril com a mig de transport, la major part de l'edifici es va destinar a atres fins. Ara estaja al Cincinnati Museum Center, que rep més d'un milló de visitants a l'any, i és el desseté museu més visitat dels Estats Units.[16][17] Esta ciutat també té la Carew Tower, un rascacels art déco de 49 pisos construït en 1931.
En 2005, va escomençar el proyecte de restauració per a residències d'edificis art déco més gran dels Estats Units, en Nova Jersey. El Jersey City Medical Center, en superfície de 56.550 m² (un lloc històric nacional) va ser transformat en un enclavament residencial, i en 2009 es varen concloure tres dels molts edificis del lloc.
Finalment, un dels casos més famosos que sobreviuen de decoració art déco és el famós RMS Queen Mary, actualment ancorat en retir en Long Beach, Califòrnia, com a museu i hotel flotant, verdader recort de les glòries passades d'un dels que alguna volta varen ser numerosos transatlàntics, i del periodo art déco.
Alguns dels millors eixemples supervivents de l'art i l'arquitectura art déco es troben en La Habana (Cuba). l'edifici Bacardí es destaca pel seu estil particular,[18] que reflectix els temes clàssics del art déco. L'estil es va aplicar a les residències, edificis d'oficines, hotels i moltes atres classes d'art decoratiu, mobiliari i utensilis en edificis públics, aixina com en vivendes privades.[19]
Un atre país en molts eixemples d'una rica arquitectura art déco és Brasil, especialment en Goiânia i en ciutats com Cipó (Baïa), Iraí (Rio Gran do Sul) i Riu de Janeiro, especialment en Copacabana. També en el nordest brasiler — notablement en pobles chicotets com Campina Gran de l'estat de Paraíba — hi ha una cantitat notable d'edificis art déco, un conjunt que ha segut cridat "Sertanejo Art Deco" per les seues característiques arquitectòniques particulars.[20] El motiu pel qual este estil va tindre tanta difusió en Brasil és que va coincidir en el ràpit creiximent i els canvis econòmics radicals que va presentar el país en la década de 1930.
El art déco també va tindre gran èxit en les grans ciutats d'Argentina i Uruguay, especialment en la zona del Riu de l'Argent, d'ànima cosmopolita i sempre molt influïda per les novetats europees. En Buenos Aires va tindre el seu periodo d'auge en la segona mitat dels anys 20, en importants edificis realisats per l'innovador arquitecte Alejandro Virasoro (les seues obres més recordades són la Casa del Teatre i L'Equitativa de l'Argent). l'Edifici Kavanagh, un dels símbols de la ciutat, ostenta una volumetria escalonada molt pròpia de l'art déco, encara que està casi totalment desprovisto d'ornamentacions, i la Facultat de Medicina de l'UBA són atres eixemples de grans dimensions, i ocupen una poma sancera en les seues fronteres escalonades. En vàries ciutats de la Província de Buenos Aires, l'arquitecte Francisco Salamone va realisar una àmplia varietat d'edificis d'un estil molt particular, combinant el art déco en el futurisme italià, potser un cas únic. Com a cas particular, es destaca en la ciutat de Rosario el Palau Minetti, coronat per dos estàtues de bronze.
En Còrdova (Argentina) l'estadi del Club Atlètic Tallers, denominat la Boutique de Barri Jardí, és un reflex de l'estil art déco en esta ciutat, ideat pels ingeniers civils, S. Dellà Posse i Agenor Villagra.
En Buenos Aires, l'estadi del Club Atlètic Huracà, situat en el sur de la seua ciutat va ser el primer estadi art déco en tota Amèrica, és un inevaluable edifici amparat per la llegislatura del seu país com "Patrimoni Històric i de Defensa Cultural ", baix l'expedient Nº62548-2005; es conserva intacte des de la seua inauguració.
Este artícul o secció necessita referències adicionals que apareguen en una publicació acreditada.
Pots colaborar afegint cites a fonts fiables. El material sense referenciar pot ser qüestionat i eliminat.
També en Montevideo existixen varis eixemples notables d'arquitectura art déco, a partir del Palau Rinaldi (Avda. 18 de Juliol 839/841 esq. Plaça Independència), i són fàcilment accessibles realisant un circuit dins del centre de la ciutat: el Palau Díaz (Avda. 18 de juliol de 1333, entre Yaguarón i Ejido), Palau Tapié (Constituent 1402 esq. Santiago de Chile), Edifici Lux (Constituent 1661 esq. José E. Va rodar), Edifici Parma (Avda. 18 de juliol de 1645 esq. Mines).[21]
Barranquilla, Colòmbia, és considerada ciutat art déco per la cantitat d'edificacions d'estil streamline moderne, a l'introducció del qual va contribuir en els anys 1930 l'arquitecte cubà Manuel Carrerá en obres com l'edifici García, el teatre Rex, l'edifici Scadta o el teatre Colón.[22] L'artista colombiana Carolina Cárdenas Núñez és qui realisa les primeres obres Art Decó en Colòmbia.[23]
Napier, en Nova Zelanda, va ser reconstruïda en estil art déco despuix d'haver segut destruïda pel terremot de la Baïa de Hawke el 3 de febrer de 1931. Encara que uns pocs edificis art déco varen ser reemplaçats en estructures més contemporànees durant les décades de 1960 a 1990, gran part del centre de la ciutat es va mantindre intacte per suficient temps per a ser reconegut com arquitectónicamente únic, i des dels anys 1990 ha segut restaurat i protegit. En 2007, Napier va ser nominada per a Patrimoni de la Humanitat, i va anar el primer lloc cultural nominat en Nova Zelanda[24][25]
Hastings (Nova Zelanda) també va ser reconstruïda en estil art déco despuix del terremot de la Baïa de Hawke, i sobreviuen abundants edificis d'eixa época.
Bombai (Índia) és la segona ciutat en cantitat d'edificis art déco, despuix de Miami.[26]
En China, a lo manco xixanta edificis art déco varen ser proyectats per l'arquitecte hongarés Laszlo Hudec, i sobreviuen en el centre de Shanghái.
Els eixemples més importants del art déco d'Àfrica es varen construir en Eritrea durant el periodo italià. Molts edificis seguixen en peu en la seua capital Asmara, i en atres ciutats. També abunda el art déco en el centre de Casablanca, la capital econòmica de Marroc.
L'estètica art déco va influir en les arts cinematogràfiques de principis del XX. Un eixemple d'això és el film Metròpolis, de 1927, de Fritz Lang, la qual conta en enlluernants escenografies inspirades en la cridada Escola de Chicago d'arquitectura per a les prens de la ciutat, ademés dels decorats de la ciutat subterrànea, el robot femení (personage en la película que és una metàfora de la mecanisació de la humanitat) és considerat com una de les imàgens més reconeixibles del art déco.
Videojocs
El videojocBioshock, basat en una ucronía baix de la mar, té una ambientació i arquitecturaart déco.
El videojoc Prey (2017), que transcorre en una estació espacial fictícia també presenta un disseny art déco.
El videojoc publicat en 1998 Morpheus, està ambientat en un barco, travessia de lux art déco, varat en l'àrtic, el Herculania.
L'exitós videojoc Grim Fandango ostenta una estètica art déco molt característica, en una forta influència de l'art mexicà.
El videojoc Fallout 3, d'estil Atompunk, mostra una posapocalípticaWashington en algunes edificacions, estàtues i escultures de art déco
La ciutat de Amaurot en Final Fantasy XIV, presenta una arquitectura art déco.
El videojoc Skullgirls esta enterament immers en l'época del art déco
El videojoc Murder in the Alps transcorre durant l'época del art déco en Suïssa i Itàlia
Animació
Un eixemple de art déco en l'animació es presenta en els anys 1990 en les séries animades de Batman i Superman, que involucraven este tipo d'estètica (en la font sant-serif dels títuls, els escenaris urbans a on transcorren les séries, etc). Això s'explica per l'influència del film noir en estes reconegudes séries, gènero cinematogràfic l'auge del qual va coincidir en el de l'art déco (o inclús ben va poder deure's a ell).
També es consideren relacionats en la pintura art déco tant el mexicà Diego Rivera com el català José María Sert, el qual remplazó la polèmica obra del primer American Progress dels sostres del lobby del Centre Rockefeller de Nova York.
.jpg)
.jpg)
L'edifici d'oficines en Londres de la Dorling Kindersley en Shell Mex House
_(4579941176).jpg)
Portugal -Teatre Eden (Lisboa)
.jpg)
Ajuntament de Los Àngeles (Los Àngeles, Erro al crear miniatura: )
Bullocks Wilshire (Los Àngeles, Erro al crear miniatura: )
Verizon Building (Nova York, Erro al crear miniatura: )
Ajuntament de Búfalo (Búfalo, Erro al crear miniatura: )
Capitolio de l'Estat de Luisiana (Baton Rouge, Erro al crear miniatura: )
Cincinnati Union Terminal (Cincinnati -
)
Art déco en Catalogue of Life. - Teatre Colón (Barranquilla)
Erro al crear miniatura: - Estació Central de FFCC (Ankara)
Plantilla:MOR - Catedral de Sant Pedro (Rabat).
Ilustració de la revista Vida de 1940.
Ilustració de la revista Vida de 1940.
Cambra Beau Brownie dissenyada per Walter Dorwin Teague per a Eastman Kodak.
Ilustració de la revista Vida de 1940.
Disseny d'objectes d'us Art Déco de Maurice Ascalon, Pal-Bell, 1939-1950.
Temple de Idaho Falls, EE. UU., un dels pocs edifici religiosos en dissenys Art déco
Tipografia Art Decó d'un Refugi antiaèreu, dissenyat en un carrer de la Ciutat Vella (Valéncia) durant la Guerra Civil Espanyola (anys 1936-1939)
.jpg){kind=link}
.jpg){kind=link}
.jpg){kind=link}
_from_inside_the_stadium.jpg){kind=link}
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Art déco.