Anar al contingut

Arquitectura moderna

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Arquitectura moderna
El MetLife Building és un clar eixemple d'arquitectura moderna, en front es troba la Grand Central Terminal d'estil Beaux Arts.

L'expressió arquitectura moderna és una forma de designar al conjunt de corrents o estils arquitectònics que s'han desenrollat a lo llarc del XX en tot lo món. El seu us és relativament ambigu, encara que generalisat en la bibliografia, que la distinguix clarament d'atres expressions com arquitectura de l'Edat Moderna (que es referix al periodo entre el XV i el XVIII) o arquitectura modernista (que en castellà designa a un estil concret de finals del XIX i començos del XX, encara que modernism en anglés s'utilise en el sentit de "vanguarda"). Esta verdadera revolució en el camp de l'arquitectura i el món de l'art, va tindre el seu germen en la Escola de la Bauhaus i el seu principal desenroll en el Moviment Modern vinculat al Congrés Internacional d'Arquitectura Moderna (1928-1959), no sense diferències, marcades per les dos principals tendències: el funcionalisme racionaliste i el organicista (racionalisme arquitectònic i organicisme arquitectònic). Eixe concepte de arquitectura moderna o arquitectura contemporànea entesa com alguna cosa estilístic i no cronològic, es va caracterisar per la simplificació de les formes, l'absència d'ornament i la renúncia conscient a la composició acadèmica clàssica, que va ser substituïda per una estètica en referències a les distintes tendències del denominat art modern (cubisme, expressionisme, neoplasticisme, futurisme, etc.). Pero va ser, sobretot, l'us dels nous materials com el acer i el formigó armat, aixina com l'aplicació de les tecnologias associades, el fet determinant que va canviar la manera de proyectar i construir els edificis o els espais per a la vida i l'activitat humana. En la segona mitat del XX es varen ser produint tant nous desenrolls del moviment modern en les seues múltiples possibilitats, com a alternatives crítiques. En les últimes décades del sigle es va produir inclús un radical cuestionamiento del concepte mateix de la modernitat a través de la seua deconstrucció, i que en arquitectura va ser interpretat a través dels moviments denominats desconstructivisme i arquitectura posmoderna, que no són ni molt manco les úniques possibilitats expressives d'un periodo, que aplega fins a el XXI, que es caracterisa per l'abundància i varietat d'obres, estils i creadors. Entre els moviments més importants de la història de l'arquitectura, que varen influir de forma més o menys directa en tota l'arquitectura i l'urbanisme del XX són recordats com a Mestres del Moviment Li Corbusier, Ludwig Mies van der Rohe, Walter Gropius, Frank Lloyd Wright, Alvar Aalto, pero també els italians Giovanni Michelucci, Gio Ponti , Gualtiero Galmanini, Franco Albini.

Noms similars en art i arquitectura moderna

[editar | editar còdic]

A pesar de lo ambigu del terme (similar al d'art modern o art contemporàneu), es referix a les produccions arquitectòniques contemporànees d'estil modern, no a l'arquitectura de la Edat Moderna (sigles XV a el XVIII -vejau Art de l'Edat Moderna-), ni tan sols a l'arquitectura del XIX (que pertany a la Edat Contemporànea) o a la d'atres periodos de la història de l'arquitectura. A pesar de la similitut en la denominació, ni arquitectura moderna ni arquitectura contemporànea deuen confondre's en la arquitectura modernista, expressió arquitectònica del moviment moderniste o Art nouveau que es va desenrollar en les últimes décades del XIX i primeres del XX. Tampoc deu confondre's en el Art decó que es va desenrollar en el periodo d'entreguerras (1918-1939), simultàneament a la renovació estètica del art de vanguarda.

Precedents: l'arquitectura del XIX

[editar | editar còdic]


Arquitectura pioneres del primer quarto del XX

[editar | editar còdic]

"Belle époque" i "Fi de siècle": Modernisme

[editar | editar còdic]

L'indiscutible centralidad de París com a centre mundial de l'art durant la cridada belle époque, es veu emulada en el canvi de sigle (fi de siècle, noucentisme) en el sorgiment d'actius núcleus per tota Europa (Viena, Brusseles, Barcelona, Milà, Riga, etc.) que són particularment productius en arquitectura. En la França de finals del XIX la sinestesia es convertix en un tema de moda que, procedent de la recent fundada estètica sicològica, pronte desbordarà els seus primitius llímits per a alcançar l'arquitectura.[1]

La Primera Guerra Mundial: neoplasticisme i expressionisme

[editar | editar còdic]

L'any 1917, mentres la Primera Guerra Mundial està en el seu apogeu i es desencadena la Revolució russa, en la neutral Holanda apareix el neoplasticisme de De Stijl, grup d'artistes que incloïa, junt a pintors, dissenyadors i ceramistas, als arquitectes Jacobus Johannes Pieter Oud i Theo van Doesburg. La arquitectura expressionista, que pot rastrejar-se des de la primera década del sigle, es va desenrollar en l'Europa Central fins als anys trenta, en l'holandesa Escola de Ámsterdam (Michel de Klerk, Pieter Lodewijk Kramer, Johann Melchior Van der Mey) i un bon número de grups alemans (Deutscher Werkbund -Munich, 1907-, Arbeitsrat für Kunst -Berlín, 1918-, o Der Ring -Berlín, 1923-) que varen contar en arquitectes com Bruno Taut, Hermann Finsterlin, Erich Mendelsohn i Hans Scharoun. El moviment Neues Bauen, alvertent arquitectònic de la nova objectivitat va significar una reacció dels propis membres del moviment expressioniste cap a un enfocament més racional i pràctic.


Periodo d'entreguerras, totalitarisme i impacte de les vanguardes: "Art decó"

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Art decó.
Edifici Chrysler, d'estil Art decó. Nova York, 1930. William van Allen

El periodo d'entreguerras (1918-1939) és el dels locos anys vint i la depressió dels anys trenta, que presencia el sorgiment dels totalitarismes fascista i soviètic com a alternatives al lliberalisme de les democràcies capitalistes, tildades de decadents. Els programes arquitectònics de la Itàlia fascista, de la Alemània Nazi i de la Unió Soviètica, com les seues propostes estètiques, van d'un inicial vanguardisme (constructivisme rus) a una repetició de models historicistas d'ocupació dels espais públics compatible en un estil de fàcil consum popular que simultàneament s'impon per a les arts plàstiques (realisme socialiste, realisme heròic), encara que en dates tan tardanes com 1938 l'arquitectura italiana va desenrollar programes tan vanguardistes com la EUR (exposició universal que no va aplegar a celebrar-se, prevista per a 1942, i que varen planificar arquitectónicamente Marcello Piacentini i Giuseppe Pagà, coordinant criteris estètics oposts). No obstant, va anar en la democràcia socialment alvançada de la Alemània de Weimar prèvia a l'ascens del nazisme a on es varen produir els acontenyiments més importants per al sorgiment d'una arquitectura moderna en el sentit d'estètica i funcionalmente renovadora: els treballs de la escola de la Bauhaus (Walter Gropius, 1919-1933). La França republicana va vore sorgir el taller de Li Corbusier, d'influència comparable. No seria possible identificar sense més al funcionalisme racionaliste en la arquitectura moderna, en el sentit d'única possible alternativa d'innovació; perque, ademés de no monopolisar la creació arquitectònica, tampoc els seus partidaris es varen llimitar creativament. Les alternatives desenrollades incleron destacadamente la arquitectura orgànica d'autors com Frank Lloyd Wright (un dels líders del moviment modern que es movia dins dels paràmetros del funcionalisme), aixina com versions més neoclàssiques o monumentalistas, com la del neoempirisme nòrdic (els suecs Erik Gunnar Asplund, Sune Lindström i Sven Markelius, i el danés Arne Jacobsen).

Precedents de l'Arquitectura Moderna

[editar | editar còdic]

L'Arquitectura Moderna és una categoria elaborada per la crítica i la historiografia l'alcanç històric de la qual i conceptual resulta més ampli que el dels periodos vinculats a la arquitectura racionalista o a la arquitectura orgànica, en tant comprén el conjunt de corrents, moviments i tendències que, des de mediats del XIX, varen impulsar la renovació de les característiques, els propòsits i els principis de l'arquitectura. L'Arquitectura Moderna sorgix a partir dels canvis tècnics, socials i culturals vinculats a la revolució industrial. Els teòrics del Moviment Modern busquen les raïls històriques de l'Arquitectura Moderna en un ampli preludi, una etapa a cavall dels sigles XVIII i XIX en la qual diferents sectors culturals o de la activitat econòmica i de la vida política i social escomencen a entrevore i a definir les conseqüències constructives i urbanístiques de la revolució industrial. En el transcurs del XIX, una série d'innovacions i propostes en diversos camps relacionats, entre uns atres en la construcció, l'administració pública i la indústria confluïxen en l'exigència de la seua mútua integració.

França i Anglaterra: Racionalisme estructural i Arts and Crafts

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Arts and Crafts.

Podria dir-se que algunes idees que predominaran en la Arquitectura Moderna naixen en l'últim terç del XIX, quan arquitectes com Eugène Viollet-li-Duc defenen el racionalisme estructural de les construccions gòtiques com a model per a l'arquitectura del seu temps, i en Anglaterra William Morris, influït per les idees de John Ruskin, impulsa una reacció contra el mal gust imperant en els objectes produïts en massa per l'indústria, propugnant una tornada a les arts artesanals, i propugna inspirar-se en les virtuts que identificava en l'arquitectura gòtica, tals com la seua correspondència entre forma i estructura i l'importància que tenien en el seu disseny i eixecució els gremis dels diversos oficis artesans:

Devem conéixer a fondo la arquitectura gòtica, entendre qué va ser i qué supon: una explicació magnífica de l'esperit orgànic. Seguint esta tradició, s'afirma un principi estructural que fa evolucionar les seues pròpies formes adherint-se a la més estricta veritat, és dir, en funció de les condicions d'us, dels materials i de les tècniques de construcció.[2]


El Moviment de les Arts and Crafts, no obstant, advocava en la seua visió de l'arquitectura per emfatisar el caràcter vernàcul, sense estil definit, de la mateixa. El foc es posava, per tant, en els materials, les formes i els oficis propis de cada regió. En este aspecte, no obstant, la seua aproximació a l'arquitectura diferia en gran mida de l'us internacional d'un únic estil estandardisat que anava a caracterisar les formes arquitectòniques de la modernitat posterior. En paral, l'èxit de la ciutat jardí, les teories higienistas, i les idees urbanes del socialisme utòpic anaven a tindre un gran impacte en les bases del urbanisme de la modernitat arquitectònica.

França, Bèlgica, Àustria, Itàlia, Espanya: el "Modernisme" i les seues etiquetes

[editar | editar còdic]
Erro al crear miniatura:
Voltes del Temple Expiatori de la Sagrada Família (inacabat), Antoni Gaudí

En el canvi de sigle, un nou estil en l'arquitectura i el disseny, contrapost al academicisme imperant encara que mai va aplegar a impondre's a ell, es va difondre per Europa. Va rebre diferents denominacions: Art Nouveau en França i Bèlgica, Jugendstil en Alemània, Sezession en Àustria, Estiliberty o Floreale en Itàlia, Modernisme en Espanya, etc. El Art Nouveau trenca els esquemes acadèmics i impon l'us del ferro en l'arquitectura. Fins a llavors, el ferro era un material associat a les construccions dels ingeniers que varen triumfar en la Exposició Universal de París de 1889 en la Torre Eiffel i la Galeria de les Màquines. El Art Nouveau curva i entrellaça el ferro, en primes cintes, que formen tota classe de formes i figuració i ho posa en els salons de les cases i en les fronteres dels edificis com la Maison du Peuple de Brusseles (Victor Horta). En Espanya va destacar el desenroll d'un actiu núcleu en Barcelona (modernisme català, noucentisme), del que va sorgir la genial figura d'Antoni Gaudí, que va evolucionar cap a unes propostes personals de difícil classificació; i un proyecte urbanístic molt ambiciós en Madrit: la Ciutat Llineal d'Arturo Soria. L'història de l'arquitectura moderna registra la transició d'alguns arquitectes representatius del Art Nouveau (Henry van de Velde) o de la Seccession vienesa (Josef Hoffmann) cap a posicions pròximes a les de l'arquitecte austríac Adolf Loos, en lo que pot considerar-se l'inici d'una nova etapa més rupturistamente moderna.

Alemània: Werkbund i Bauhaus

[editar | editar còdic]
Edifici del Bauhaus, Dessau, Alemània 1926. Arquitecte : Walter Gropius


Artícul principal → Bauhaus.

El primer periodo de la arquitectura racionalista s'inicia en els anys immediatament anteriors a la Primera Guerra Mundial (1914), quan l'experiència del moviment del Arts and Crafts va ser arreplegada i reelaborada pel moviment Werkbund (1907, Munich), al com s'adherixen Hoffmann i van de Velde.

Walter Gropius, un dels arquitectes del Werkbund, va dirigir, a partir del 1919 la Bauhaus, primer en la ciutat de Weimar i posteriorment en la de Dessau. Esta segona etapa de la arquitectura Moderna entesa com a arquitectura racionalista, es va iniciar en aquells anys de la posguerra i es va estendre per Europa fins a la Segona Guerra Mundial. Un ampli i important grup d'arquitectes compromesos en el moviment: Li Corbusier, Mies van der Rohe, Alvar Aalto, el propi Walter Gropius, varen fundar el Congrés Internacional d'Arquitectura Moderna (C. I. A. M.), en seccions en molts països (en Espanya el GATEPAC) i convocat periòdicament entre 1928 i 1959. L'èxit en la difusió dels seus principis i experiències va representar la fixació del concepte de Arquitectura Moderna per antonomàsia en el vocabulari d'arquitectes, urbanistes, crítics i historiadors de l'art.

Estats Units: «Balloon frame» i Escola de Chicago

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Balloon frame.
Artícul principal → Escola de Chicago (arquitectura).
«Reliance Building». Arquitecte : Daniel Burnham. Chicago, Estats Units d'Amèrica

A l'atre costat de l'Atlàntic, des de mediats del XIX se succeïen les innovacions en els camps de la construcció i l'urbanisme que protagonisen l'industrialisació i l'ocupació del territori baix l'espente d'un capitalisme sense concessions. La colonisació del Far West, l'expansió de l'indústria, aixina com l'acolliment massiu d'ingents onades d'immigrants, varen constituir la base d'una tradició cultural pròpia dels estats Units d'Amèrica: un nou i revolucionari sistema de construcció, la balloon frame, concebuda per a que qualsevol poguera construir-se la seua pròpia casa en escasses ferramentes, va suministrar la tecnologia necessària per a colonisar l'Oest als pioners. El predomini ideològic de l'espontaneïtat de la lliure iniciativa no va ser obstàcul per a que operara també la planificació. Va ser en la ciutat de Nova York on l'urbaniste Frederick Law Olmsted va proyectar el Central Park en l'illa de Manhattan, rescatant de la especulació immobiliària una gran extensió de terreny. Olmsted va proyectar també el sistema de parcs metropolitans de la ciutat de Boston. En els edificis industrials que s'alineen a lo llarc del riu Misuri o dellac Míchigan es va iniciar el desenroll de la construcció en altura en estructura de ferro i obra de fàbrica que culminarà en els rascacels de la Escola de Chicago, sorgits de l'excepcional oportunitat que va proporcionar el gran incendi de Chicago de 1871, i que varen desenrollar una nova tipologia d'edificis d'oficines o comercials. Simultàneament es desenrolla una arquitectura residencial per a les classes miges realisades en fusta i pedra, derivada de la balloon frame, i que va influenciar les Prairie Houses (cases de la praderia) de Frank Lloyd Wright (Casa Darwin D. Martin, 1903-1905). En mig d'esta série d'innovacions, l'arquitecte nortamericà Louis Sullivan, en estudi en Chicago, a on es va iniciar Wright, reflexionant sobre el seu propi treball va falcar el famós lema:

form follows function (la forma seguix a la funció)

que es convertirà, a lo llarc del XX, en el crit de combat de la nova arquitectura.

Canonisació del Moviment Modern

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Racionalisme (arquitectura).


Moviment modern, en arquitectura, és el conjunt de tendències sorgides en les primeres décades del XX, marcant una ruptura en la tradicional configuració d'espais, formes compositives i estètiques. Les seues idees varen superar l'àmbit arquitectònic influint en el món del art i del disseny. El moviment modern va aprofitar les possibilitats dels nous materials industrials com el formigó armat, el acer laminado i el vidre pla en grans dimensions. Es va caracterisar per plantes i seccions ortogonals, generalment asimètriques, absència de decoració en les fronteres i grans finestrals horisontals conformats per perfils d'acer. Els espais interiors són lluminosos i diàfans. Encara que els orígens d'este moviment poden buscar-se ya a finals del XIX, en figures com Peter Behrens, els seus millors eixemples es varen construir a partir de la década de 1920, d'ideats per arquitectes com Walter Gropius, Frank Lloyd Wright, Mies van der Rohe i Li Corbusier. L'arribada d'Hitler al poder en 1933, va provocar l'eixida del país de numerosos arquitectes i creadors que haurien d'estendre els principis d'este moviment a atres països.

El "Estil Internacional"

[editar | editar còdic]

La denominació Estil Internacional va començar a generalisar-se en Estats Units despuix de l'exposició d'arquitectura moderna celebrada en 1932 en el Museu d'Art Modern de Nova York, en motiu de la qual Henry-Russell Hitchcock i Philip Johnson varen escriure ellibre International Style: Architecture since 1922. Pese a que despuix de la Segona Guerra Mundial va haver encara importants construccions dins d'este estil, les últimes décades del XX han estat dominades per uns atres moviments crítics, hereus en qualsevol cas del moviment modern.

Mediats del XX: Reconstrucció d'Europa

[editar | editar còdic]

El Moviment Modern va continuar desenrollant-se en Europa durant la segona posguerra, impulsat per les tasques de reconstrucció. En el pla teòric, les aportacions de la cridada arquitectura orgànica, una tendència inspirada en l'obra de l'arquitecte nortamericà Frank Lloyd Wright i Alvar Aalto com a representants destacats, es contraponien al cridat «Estil Internacional» inspirat en l'obra de Li Corbusier, que postulava una ortodòxia «funcionalista» plasmada en la «Carta d'Atenes» (i la famosa cita de Sullivan) aixina com la purea absoluta de la composició i els detalls, inspirada a la seua volta en l'obra de Mies. La cita de Taut a l'inici d'este artícul, constituïx una síntesis teòrica del «Estil Internacional», el qual va tindre molt àmplia difusió en els Estats Units, Europa i Sudamérica. El Moviment Modern va entrar en crisis a fins de la década de 1950, quan es varen formular una série de crítiques molt severes als excessos del «estil Internacional» i a l'urbanisme derivat de la «Carta d'Atenes». Un conjunt de tendències que es reivindiquen a sí mateixes com continuadoras del Moviment Modern, protagonisen l'arquitectura des dels anys 1960 fins a l'actualitat.

Principals transformacions de l'arquitectura Moderna a Posmoderna

[editar | editar còdic]
La reflexió partix de dividir l'història d'el XX en dos, el gran succés de la 'modernitat' i lo que es coneix com 'la posmodernidad'. Estos dos periodos, visions o postures sobre el món, es varen produir per una série de transformacions en el món industrialisat, que posteriorment es reflectixc en els països en via d'industrialisar-se.
L'inestabilitat, producte dels continus canvis en les estructures de la societat, des de l'estructura econòmica, en la política i en lo sociocultural, són característiques de la nostra arquitectura local.
La transformació de l'estructura cultural és un dels successos de major transcendència per a l'arquitectura contemporànea local
Marchán Fiz, Panorama De les Estètiques Contemporànees En L'Arquitectura
Societats culturalment depenents, com Llatinoamèrica, impulsades per un desenroll obligat de les grans nacions industrialisades (finals del XIX) i pràcticament depenents dels dictàmens d'estes cultures ‘superiors’, la eurocéntrica i nortamericana, conceben històries amagades que definixen el seu panorama ideològic incapaços de construir les seues pròpies històries configuren un dels reptes més complexos: l'equilibri entre lo local i lo global
La crítica i calitat de l'arquitectura vernàcula llatinoamericana va entrar en decliu i la balança entre la tradició i innovació va caure a favor de lo global.
  • Totes estes transformacions varen supondre també el canvi de les mirades de la realitat i el gust estètic.
El fi de la Segona Guerra Mundial en les seues funestas conseqüències, va significar per al món contemporàneu, no solament el fi d'una época, sino la construcció d'un nou proyecte social en contra d'eixe modernisme actual que s'havia caracterisat per la simplificació de les formes, l'absència d'ornament i la renúncia conscient a la composició acadèmica clàssica.
Ellenguage com a conector estètic principal de la nova proposta, permet la reelaboración de la realitat
Un llenguage exageradamente expressiu es convertix en el camp d'exploració de la realitat i en una guia de producció creativa, assumides per les demés disciplines per a regir els seus interessos d'estudi.
Els paradigmes actuals de l'época que modelen les tendències estètiques consideren les històries locals i la massificació dels mijos de comunicació, la conformació de noves conductes colectives, l'image com a principal referent de comunicabilidad, la transformació del modo d'habitar i usar els espais públics i els nous sentits de bellea.


Estes transformacions es poden sintetisar principalment en tres plantejaments:
  • De l'estètica funcionalista de la modernitat, a una estètica subjetivista de la posmodernidad.
  • D'una estètica abstraccionista com a recurs racional, per una estètica figurativista que valora lo particular.
  • D'una estètica higienista com a construcció homogénea i definitoria de l'orde, per una que valora el caos.

Proyectistas destacats del Moviment Modern

[editar | editar còdic]

En els anys 1920, les figures més importants de l'arquitectura moderna ya tenien gran reputació. Els més reconeguts varen ser Li Corbusier en França, Arne Jacobsen, Mies van der Rohe i Walter Gropius, estos dos últims varen ser directors de la Bauhaus en Alemània. La Bauhaus va ser una de les més importants escoles europees, i la seua major preocupació era l'experimentació en les noves tecnologies industrials. La carrera de l'arquitecte nortamericà Frank Lloyd Wright es va desenrollar de forma parala a la dels 'arquitectes moderns' europeus; no obstant, Wright es va negar a ser categorizado junt a ells, desenrollant per la seua banda tant la teoria com els preceptes formals de la arquitectura orgànica. En 1932 es va celebrar la Exhibició Internacional d'Arquitectura Moderna, el comissari de la qual va ser Philip Johnson; junt al seu colaborador, el crític Henry-Russell Hitchcock, Johnson va conseguir aglutinar corrents i tendències molt diverses, mostrant que eren estilísticamente similars i compartien un propòsit general, i les va consolidar en lo que va vindre a cridar-se el Estil Internacional. Va ser una fita important.

En la década de 1930, baix la pressió del nazisme, que va clausurar la Bauhaus, les principals figures es varen traslladar als Estats Units: a Chicago, a l'escola de disseny d'Harvard i al Black Mountain College. Este Estil Internacional es va convertir en l'única solució estilística acceptable des dels anys 1930 fins als anys 1960.

Els apartaments Lake Shore Drive, de l'arquitecte Mies van der Rohe


Els arquitectes que varen desenrollar l'Estil Internacional volien trencar en la tradició arquitectònica, dissenyant edificis funcionals i sense ornaments. Comunament, varen utilisar vidre per a les fronteres, i acer i formigó per a les lloses i soports estructurals. L'estil es va tornar més evident en el disseny dels rascacels. Potser els seus més notoris exponents són: l'edifici de la Organisació de Nacions Unides, el Edifici Seagram i la Casa Lever, tots ells en Nova York. Els detractors de l'Estil Internacional critiquen la seua geometria rígida i rectangular per ser "deshumanizante". Li Corbusier descrivia als edificis com "màquines per a habitar", pero la gent reaccionava contra esta uniformitat i rigidea. Inclús l'arquitecte - i amic personal de Mies van der Rohe - Philip Johnson va admetre estar "avorrit de les caixes". Des de principis de la década de 1980, molts arquitectes han buscat, deliberadament, alluntar-se dels dissenys geomètrics. Encara que hi ha molt debat sobre la caiguda o mort de l'Arquitectura Moderna, la crítica a la mateixa va començar en els anys 1960 en els arguments de que era universal, estèril, elitiste i carent de significat. El sorgiment de la postmodernidad s'atribuïx al desencant generalisat en l'Arquitectura Moderna.

Característiques formals

[editar | editar còdic]

Rebuig dels estils històrics o tradicionals com a font d'inspiració de la forma arquitectònica o com un recurs estilístic (historicisme). No obstant, l'arquitectura de l'antiguetat, especialment la clàssica, es troba a sovint reflectida tant en els esquemes funcionals com en les composicions volumètriques resultants, en:

  • Adopció del principi de que els materials i requeriments funcionals determinen el resultat: la forma seguix a la funció,
  • Adopció de l'estètica de la màquina, com a conseqüència de lo anterior,
  • Materials i tècniques de nova invenció, com el formigó armat,
  • Rebuig del ornament com a accessori; l'estètica resulta de la pròpia finalitat expressiva de l'edifici, dels materials amprats i les seues pròpies característiques;
  • Simplificació de la forma i eliminació dels detalls innecessaris, dut a l'extrem en les obres de Mies van der Rohe.

Fonaments teòrics

[editar | editar còdic]

Relació en la filosofia positivista

[editar | editar còdic]

Auguste Comte (1798–1857), el “profeta de l'era científica” segons Gideon, desenrolla el pensament positiviste, o filosofia positiva, el “caràcter fonamental de la qual (...) és considerar tots els fenomens com somesos a les lleis naturals invariables, el descobriment precís de les quals i la seua reducció al menor número possible és el fi dels nostres esforços”.[3]


“Positiu - diu Comte – és inseparable de relatiu, d'orgànic, de precís, de cert, de real”. El pensament humà pansa, d'acort a Comte, per tres fases: la teològica, la metafísica i la positiva. L'última, que és la de completa madurea del pensament humà, es caracterisa per la renúncia volitiva a les dos primeres etapes per mig de l'adheriment estricte a les metodologia de la ciència. El pensament positiu de Comte adopta els métodos de les ciències matemàtiques com a propis, en lo que pot vanagloriarse de sistemàtic i precís. ya que “tota ciència positiva no és una atra cosa que una transformació de l'observació i de l'experiència”, és evitant tota disquisició sobre lo absolut i renunciant a les ontologias com Comte pot definir el seu método com a “sentit comú”. A este respecto, Littré, un dels hereus intelectuals de Comte, va afirmar que “els que creuen que la filosofia positiva nega o afirma alguna cosa sobre les causes finals o primeres, s'enganyen, res nega ni afirma, puix l'afirmar o negar seria declarar que es té algun coneiximent de l'orige i del fi dels sers”. El pensament positiu vindrà a tindre influències innegables en el credo dels arquitectes moderns: l'apologia del progrés, l'orde i la ciència (la metàfora de la màquina, l'eficiència i l'higiene modernes), l'abstracció de l'individu en favor de la mitificació de la Humanitat convertida en fi últim (l'universalitat, l'home-tipo), les metàfores biologistas i evolucionistes (la família tipo i el bloc de vivendes concebudes com a cèlula / organisme). La cotidianeidad del ser humà, analisada en apego als métodos de la ciència, serà categorizada i classificada en la primera Carta d'Atenes (1932, per Li Corbusier) en les funcions elementals d'Habitar, Treballar, Circular i Escampar-se. La vida moderna, convertida en model matemàtic-estadístic, pugues ya manifestar-se, tectònica i espacialmente, en la vivenda construïda en série. El bloc de vivendes, que troba la seua més ilustre prototip en la Unité d´Habitation, és una invenció de la modernitat; la negació de l'individualitat personal es materialisa en una casa / colmena.


Rebuig de l'individualitat

[editar | editar còdic]

“L'home pròpiament dit, diu, en el fondo no és més que una abstracció; lo únic real és la Humanitat, sobretot en l'orde intelectual i moral”.[4] Esta reducció del ser humà a número, - a la formulació matemàtica que és la base metodològica del positivisme de Comte – troba el seu reflex en la busca del Existenzminimun, de la vivenda mínima. Abstraure la vida humana en una ret de funcions, relacions, processos, quantificacions: “este subjecte no és un atre que l'home-tipo lecorbusierano, la família tipo estadística, eixe constructo mental que va permetre als arquitectes ortodoxos objetivar el seu comportament social i quantificar-ho en aquella experiència casi delirant que va anar el Existenzminimun”.[5]

La segona mitat del XX i el XXI

[editar | editar còdic]

L'arquitectura practicada en les últimes décades, des de la segona mitat del XX, pot ser entesa, des de les perspectives denominades postestructuralistas o postmodernas, com una reacció a les propostes del moviment modern: Unes voltes els arquitectes actuals relligen els valors moderns i proponen noves concepcions estètiques (lo que finalment es caracterisarà com una actitut anomenada arquitectura neomoderna); unes atres proponen proyectes de món radicalment nous, presentats (ells mateixos o la seua interpretació, que, de la mateixa manera que en les demés manifestacions del art contemporàneu, ha passat a ser tan important com la pròpia obra o inclús més transcendent que esta) com paradigmas antimodernos, o que superen, critiquen o desprecien conscient o inconscientment els dogmes de la modernitat. Quan no, es presenten com relecturas o homenages a les formes arquitectòniques tradicionals, incloent en elles les de la pròpia modernitat.

Torres Blanques, en Madrit, de Francisco Javier Sáenz d'Oiza (1964-68)


En la década de 1950 apareixen arquitectes influïts per li Corbusier que interpreten l'obra arquitectònica com un objecte escultòric: Pier Luigi Nervi i Gio Ponti (Torre Pirelli, Milà, 1955-1959), Félix Candela, Jorn Utzon (Òpera de Sídney, 1957), Eero Saarinen (Terminal aérea de TWA, Aeroport Kennedy, Nova York), Kenzō Tange (piscina olímpica de Tòquio, 1964). Simultàneament, el nou brutalisme (Peter Smithson, Escola d'Hunstanton;[6] Louis Kahn Palau de l'Assamblea de Dacca) des de 1954 va exaltar la capacitat expressiva dels materials, deixant a la vista acer, rajola i canonades, mentres que Alvar Aalto o Vittorio Gregotti realisen les seues pròpies propostes i Lúcio Costa i Oscar Niemeyer desenrollen la nova ciutat de Brasília (1956-1960). Els anys 1960 varen vore aparéixer el metabolisme japonés (Kenzō Tange), i en Espanya, l'obra de Sáenz d'Oiza (Torres Blanques, 1965), César Manrique i Ricardo Bofill.[7]

Les primeres reaccions negatives a lo que percebien com a excessiva dogmatización proposta per l'arquitectura moderna de la primera mitat del XX, varen sorgir, d'una forma sistémica i rigorosa, al voltant de la década de 1970, tenint en noms com Aldo Rossi i Robert Venturi els seus principals exponents (encara que teòrics cóm Jane Jacobs hagen promogut crítiques intenses, encara que aïllades, a la visió de món del Moviment Modern ya en els anys 1950, especialment en el camp de l'urbanisme). La crítica antimoderna, que en un primer moment es va restringir a especulacions acadèmiques d'orde teòric, immediatament va guanyar experiència pràctica. Estos primers proyectes estan conectats de forma general a l'idea de la revitalisació del "referent històric", colocant explícitament en sus els valors antihistoricistas del Moviment.

Museu Nacional d'Art Romà, en Mèrida (Espanya), de Rafael Moneo (1980-86)


Durant la década de 1980 la revisió del espai modern va evolucionar cap al seu total deconstrucció. A partir d'estudis influïts especialment per eixa corrent filosòfica, es va definir l'estil arquitectònic conegut com deconstructivisme. A pesar de ser molt criticada, esta llínea de pensament estètic es va mantindre en els estudis teòrics i en la década de 1990, demostrant certa capacitat de seducció del gran públic, que ho va rebre com a arquitectura de vanguarda. Noms com Rem Koolhaas, Peter Eisenman i Zaha Hadid estan conectats a este moviment. El nortamericà Frank Gehry, que a voltes és classificat com deconstructivista, ha segut criticat pels propis membres d'eixe moviment. Atres propostes d'arquitectura actual no solen rebre eixa etiqueta, com les dels espanyols Rafael Moneo (Museu Nacional d'Art Romà, Mèrida, 1980-86) i Santiago Calatrava, o les del nortamericà Richard Meier (caracterisades per l'us del blanc i l'aprofitament de la llum). A pesar de les tentatives de classificar les corrents de la producció arquitectònica més contemporànea, no hi ha de fet encara una classificació universalment compartida de "moviments" o "escoles" que agrupen sistemàticament a obres i arquitectes de tot lo món. cal destacar l'importància de la llabor modernista de l'arquitecte Pedro Ramírez Vázquez, qui va destacar en este moviment en obres com el Estadi Asteca i el Museu Nacional d'Antropologia (Mèxic).

Estils

[editar | editar còdic]

Primera mitat del sigle:

Segona mitat del sigle fins a l'actualitat:


Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ «Wagnerianos, flâneurs, hòmens-massa. Els ambients sinestésicos en l'arquitectura fi-de-siècle».rita_ Revista Indexada de Texts Acadèmics.(2)
    114-123.doi:10.24192/2386-7027(2014)(v2)(08).
  2. ↑ William Morris: The Revival of Handicraft (La renaixença de l'artesania) Fortnightly Review , Londres, 1888.
  3. ↑ ABALOS, 2001: 70
  4. ↑ «Positivisme», en Gran Larousse Universal
  5. ↑ ABALOS, 2001: 72
  6. ↑ rita_ Revista Indexada de Texts Acadèmics.(4)
    54-63.doi:10.24192/2386-7027(2015)(v4)(01).
  7. ↑ Raquel Gallec Història de l'Art. Madrit: Editex, 2009. ISBN 84-9771-517-1 pgs. 521-522 i 564.

Bibliografia

[editar | editar còdic]

Enllaços externs

[editar | editar còdic]


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Arquitectura_moderna&oldid=1363056»