Hans Scharoun

Hans Scharoun

Bernhard Hans Henry Scharoun (Bremen, Alemània, 20 de setembre de 1893-Berlín, 25 de novembre de 1972) va ser un arquitecte alemà conegut per dissenyar la sala de concerts de la Filharmònica de Berlín i la casa Schminke en Löbau. Va ser un dels majors exponents de l'arquitectura orgànica.

Biografia

Generalitats

Des de chicotet i també en la seua etapa escolar en Bremerhaven, ya havia mostrat interés per l'arquitectura. Va realisar els seus primers dissenys a l'edat de 16 anys, i ya als 18 es va presentar a un concurs per a la modernisació d'una iglésia.

En 1912 va iniciar els estudis d'arquitectura en l'Universitat Tècnica de Berlín (en aquell llavors Königliche Technische Hochschule). No obstant, no va aplegar a terminar els seus estudis, ya que es va allistar voluntari per a servir durant la Primera Guerra Mundial. Va treballar junt en el seu mentor Paul Kruchen en un programa de reconstrucció de la Prusia Oriental.

En terminar la guerra es va establir com a arquitecte en la ciutat de Breslau. Allí va desenrollar els seus primers proyectes i va organisar vàries exposicions, entre elles la primera exposició del grup expressioniste Die Brücke.

Scharoun constituïx un cas absolutament singular. Entre 1933 i 1945 es bolca, casi obsesivament, en la realisació d'una série de cases unifamiliars, dissenyant un total de vintissís proyectes. La vivenda unifamiliar constituïa una tipologia que a penes havia interessat a Hans Scharoun abans de 1933 ni li interessarà despuix.

La dificultat d'accedir a atres encàrrecs ha vingut oferint-se com a explicació més usual —entre uns atres, pel propi interessat—, obviant de fet l'existència de numerosos encàrrecs més «obscurs», com les numeroses residències militars que va construir en Berlín i Bremerhaven en el citat periodo. Front a estos últims, la vivenda representa un camp de relativa llibertat, que possibilita l'establiment d'una llínea d'investigació personal.

Va ser en els seus principis expressioniste i després es va inclinar cap al costat racionaliste.

1893 a 1924

Placa commemorativa de la seua antiga casa, en Berlin-Siemensstadt

Hans Scharoun era fill d'un comerciant que es va traslladar a Bremerhaven en 1894. Va estudiar en el Gymnasium i va aprovar el bachillerat en 1912. Ya en l'escola es va interessar per l'arquitectura. Als setze anys va realisar els seus primers dissenys, i als díhuit va participar per primera volta en un concurs d'arquitectura per a la modernisació d'una iglésia en Bremerhaven. Scharoun va estudiar arquitectura en la Technische Hochschule (Berlin-)Charlottenburg fins a 1914, pero no va aplegar a completar els seus estudis. En 1914 es va allistar voluntari en la First World War. Paul Kruchen, el seu mentor des dels seus temps berlinesos, li va colocar en un programa de reconstrucció per a Prusia Oriental (en el centre d'assessorament de Ostpreußenhilfe en Insterburg). Despuix de la guerra, en 1919 es va establir com a arquitecte autònom en Breslau. Allí i en Insterburg, a on ya havia obert una oficina en 1918, Va realisar numerosos proyectes i va organisar exposicions d'art, com la primera exposició del grup d'artistes expressionistes Brücke en Prusia Oriental.

1925 a 1932

En l'Acadèmia Estatal d'Arts i Oficis de Breslau va obtindre una càtedra en 1925 i va impartir classes fins a la seua clausura en 1932. Ya en 1919 s'havia unit al Círcul expressioniste d'arquitectes Gläserne Kette de Bruno Taut, i en 1926 va ingressar en l'associació d'arquitectes Der Ring. En 1927 Scharoun va construir un edifici residencial en la Weißenhofsiedlung de Stuttgart, i a finals de la década de 1920 va ser responsable del pla de desenroll de la Großsiedlung Siemensstadt de Berlín, i va construir una residència per a persones fadrines en Breslau. Basant-se en la teoria de la nova construcció d'Hugo Häring, Scharoun va defendre un concepte d'arquitectura que trencava en el racionalisme i els esquemes formals prefabricar per a desenrollar l'edifici a partir d'un caràcter funcional particular. En este sentit, el disseny de l'espai vital social eixercitava un paper central.

1933-1945

Erro al crear miniatura:

Casa Schminke de 1933 en Löbau, Sajonia (Foto: 2020)

Durant l'época nacionalsocialista, Scharoun va permanéixer en Alemània, mentres que molts dels seus amics i colegues de la Cadena de cristal o del Anell es varen marchar a l'estranger. Des de 1932 fins que va ser bombardejat en 1943, va tindre la seua oficina en Passauer Straßi, prop de Tauentzienstraßi. Durant este periodo, només va construir unes poques cases unifamiliars, entre elles la notable Haus Schminke en Löbau, Sajonia, en 1933.

Per fòra, va tindre que adaptar les següents cases a les normes de construcció determinades políticament; per dins, mostren les típiques seqüències espacials scharoun. Durant la guerra, es va dedicar a reparar els danys causats pels bombardejos aéreus. Va registrar en secret les seues idees i visions arquitectòniques en numeroses #aquarela. En estes #arquitectura imaginàries, es preparava mentalment per a una época posterior al nacionalsocialismo.

Regidor d'Urbanisme en Berlín (1945-1946)

Despuix de la Capitulació de la Wehrmacht i, en això, el fi de la guerra en Europa, l'Administració militar soviètica va establir ya el 19 de maig de 1945 un Magistrat antifascista de Berlín para tota la zona urbana del Gran Berlín. En la Magistratura Werner, Scharoun va ser cap del departament de construcció i vivenda com a conseller de construcció de la ciutat, i en este càrrec es va encarregar d'elaborar un concepte de reconstrucció per a la ciutat fortament destruïda. En les ruïnes del Palau Municipal de Berlín, va presentar a mitan de 1946 les seues idees per a la reconstrucció de la ciutat en una exposició titulada "Plans de Berlín - Primer informe". El seu cridat "Pla Colectiu" estava orientat cap a la Carta d'Atenes i prevea un derrocament casi complet dels edificis restants existents i una nova construcció en una espècie d'estructura reticular de vies principals en la finalitat de permetre una equiparació social per mig d'una densitat residencial uniforme i una estricta separació de funcions. Els espais intermijos devien ser "Paisages urbans", una contra-image de la ciutat de veïnat del sigle anterior. Es varen planejar les cridades "cèlules residencials" com a unitats bàsiques, cada una d'elles en espai habitable per a uns 5000 habitants i els corresponents equipaments públics. El pla tenia un caràcter utòpic i va ser rebut en incomprensió en un debat extremadament controvertit.

Scharoun pronte es va vore atrapat entre els fronts polítics de l'incipient divisió de la ciutat. Despuix de les primeres Eleccions en Berlín el 20  d'octubre de 1946, el Magistrat Ostrowski va prendre possessió del seu càrrec el 5  de decembre de 1946. El successor de Scharoun com Stadtbaurat va ser l'arquitecte Karl Bonatz, molt més conservador, i Scharoun va ser nomenat catedràtic de planificació urbana en la Facultat d'Arquitectura de l'Universitat Tècnica de Berlín en 1947.

El 30 de novembre de 1948 es va constituir una "Magistratura Democràtica" en el sector soviètic (Berlín Este), encapçalada per l'alcalde Friedrich Ebert fins a 1967. Encara que este últim va recolzar el pla colectiu de Scharoun i inclús anava a aplicar-se en 1949 com a pla general de construcció de el "Berlín democràtic", més tarde "Berlín, capital de la RDA", finalment no va anar aixina: els dissenys de Scharoun apostaven pel Nou Edifici, l'arquitectura austera del qual i funcionalista va ser rebujada pel SET per burguesa, decadent i formalista. D'acort en els 16 Principles of Urban Design, la direcció política de la RDA exigia una anticultura al Internationaler Stil del capitalisme. La Stalinallee es va construir finalment en formes neoclàssiques (en préstams del Estil Sugar Baker socialiste i del Classicisme de Schinkel); el principal responsable d'això va ser Hermann Henselmann, que originalment també seguia la tradició del Neues Bauen.

Scharoun encara va estar a càrrec del Institut de la Construcció de Berlín Este fins a 1950, a on es va elaborar una de les cèlules residencials (concebudes com una unitat urbana bàsica sense calçades) com a part del redisseny del districte Friedrichshain. No obstant, dels seus dissenys només es varen realisar dos edificis, les «Cases porticadas en Karl-Marx-Allee» 102/104 i 126/128, de cinc plantes. La cèlula residencial poc estructurada, en un mercat semanal i cases unifamiliars i adossades, va ser víctima dels mencionats canvis en els models urbanístics dels dirigents del SIGAU.

Obra

• Oficina de Correus prop de l'estació, Bremen, Alemània (1922).
• Casa de fusta portàtil, Liegnitz,Alemània (1926-1927) (Legnica, Polònia). [2]
• Casa en l'urbanisació Weißenhof, Stuttgart, Alemània (1926-1927). [3]
• Proyecte Casa Weite (1928).
• Residència (proyecte de Scharoun), Breslau, Polònia (1928-1929).
• Casa d'apartaments en Kaiserdamm, Berlín, Alemània (1929). [4]
• Casa d'apartaments, Berlín, Alemània (1929-1930).
• Urbanisació Siemensstadt, Berlín, Alemània (1929-1931).
• Casa Schminke, Löbau, Alemània (1930-1933).
• Casa Mattern, Potsdam, Alemània (1932-1934).
• Casa Baensch, Berlín, Alemània (1934-1935).
• Proyectes visionaris (1939-1945).
• Proyecte Centre d'ensenyança primària, Darmstadt, Alemània (1951).
• Proyecte Teatre Nacional de Kassel, Kassel, Alemània (1952-1954).
• Residencial Romeo i Julia, Stuttgart, Alemània (1954-1959).
• Urbanisació Charlottenburg-Nord, Berlín, Alemània (1954-1959).
• Colege Geschwister Scholl, Lünen, Alemània (1955-1962).
• Berliner Philharmonie, Berlín, Alemània (1956-1963).
• Centre d'ensenyança (proyecte de Scharoun), Marl, Alemània (1960-1971).
• Embaixada alemana, Brasília, Brasil (1964-1971).
• Biblioteca Estatal de Berlín (Potsdamer Strasse 33), Berlín, Alemània (1964-1978).
• Teatre Municipal de Wolfsburgo, Wolfsburgo, Alemània (1965-1973).
• Museu Marítim Alemà, Bremerhaven, Alemània (1969-1975).

• 
  Edifici residencial, Weissenhof Estigues, Stuttgart
• 
  Sala de música (dreta) i de la Filharmònica de Berlin
• 
  Una obra primerenca: Hostal en l'exposició Deutscher Werkbund en Breslau
• 
  Una obra tardana: Teatre en Wolfsburg, obert en 1973
• 
  Conjunt residencial Romeo i Julieta en Stuttgart (1954–59)
• 
  Salute, apartmentos, Stuttgart-Fasanenhof (1961–63)
• 
  Rauher Kapf, districte residencial, Böblingen (1965)
• 
  Orplid, apartmentos, Böblingen (1971)

Premis i guardons

• 1954 - Doctor honoris causa per l'Universitat Tècnica de Berlín.
• 1954 - Premi Fritz Schumacher.
• 1955 - Premi de les Arts de Berlín.
• 1958 - Medalla de bronze de l'Acadèmia Lliure de les Arts d'Hamburc.
• 1959 - Großés Bundesverdienstkreuz (Gran Orde del Mèrit Federal).
• 1962 - Senador honorífic de l'Universitat Tècnica de Berlín.
• 1964 - Gran Premi del Bund Deutscher Architekten (Associació dels arquitectes d'Alemània).
• 1965 - Doctor honoris causa per l'Universitat de Roma.

• 1965 - Premi Auguste Perret.
• 1969 - Ciutadà honorífic de Berlín.
• 1970 - Premi Erasmus.

De 1955 a 1968 va ser president de l'Acadèmia de les Arts de Berlín occidental. Posteriorment seria president honorari. Hans Scharoun va ser membre fundador de la societat berlinesa Paul Hindemith.

Bibliografia seleccionada

• Bürkle, J. Christoph: „Hans Scharoun”, Studio Paperback, Birkhäuser, Basel 1993, ISBN 3-7643-5581-6 (anglés)
• Genovese, Paolo Vincenzo, „Hans Scharoun, Scuola a Lünen”, Teste & Immagine, Torino, 2001. (italià)
• Jones, Peter Blundell: „Hans Scharoun — a monograph”, 1978, ISBN 0-900406-57-7 (anglés)
• Jones, Peter Blundell: „Hans Scharoun”, London 1993/1997, ISBN 0-7148-2877-7 (Hardback) ISBN 0-7148-3628-1 (Paperback)(anglés)
• Jones, Peter Blundell; „Hans Scharoun: Buildings in Berlin”, 2002, ISBN 0-9714091-2-9 (anglés)
• Kirschenmann, Jörg C. und Syring, Eberhard: „Hans Scharoun”, Taschen Basic Architecture, Taschen, Köln 2004, ISBN 3-8228-2778-9 (anglés)

En alemà:

• Bürkle, J. Christoph: „Hans Scharoun und die Moderne — Ideen, Projekte, Theaterbau”, Frankfurt am Main 1986
• Janofske, Eckehard: „Architektur-Räume, Idee und Gestalt bei Hans Scharoun”, Braunschweig 1984
• Jones, Peter Blundell: „Hans Scharoun — Eine Monographie”, Stuttgart 1980
• Kirschenmann, Jörg C. und Syring, Eberhard: „Hans Scharoun — Die Forderung dones Unvollendeten”, Deutsche Verlags-Anstalt, Stuttgart 1993, ISBN 3-421-03048-0
• Pfankuch, Peter (Hrsg.): „Hans Scharoun — Bauten, Entwürfe, Texte”, Schriftenreihe der Akademie der Künste Band 10, Berlin 1974, Neuauflage 1993, ISBN 3-88331-971-6
• Ruby, Andreas und Ilka: Hans Scharoun. Haus Möller. Köln 2004.
• Syring, Eberhard und Kirschenmann, Jörg C.: „Hans Scharoun — Außenseiter der Moderne”, Taschen, Köln 2004, ISBN 3-8228-2449-6
• Wendschuh, Achim (Hrsg.): „Hans Scharoun — Zeichnungen, Aquarelle, Texte”, Schriftenreihe der Akademie der Künste Band 22, Berlin 1993, ISBN 3-88331-972-4
• Wisniewski, Edgar: „Die Berliner Philharmonie und ihr Kammermusiksaal. Der Konzertsaal als Zentralraum”, Berlin 1993

Enllaços externs

• Haus Schminke d'Hans Scharoun
• Obres d'Hans Scharoun en Urbipedia
• Guridi García, Rafael (2008). Habitar la nit : Hans Scharoun i la casa unifamiliar com a vehícul d'exploració proyectual en els anys del Tercer Reich. Tesis (Doctoral), I.T.S. Arquitectura (UPM). Archiu Digital UPM
• Archiv der Akademie der Künste (alemà)
• Bestandsübersicht (alemà)