Anar al contingut

Karl Friedrich Schinkel

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Karl Friedrich Schinkel


Karl Friedrich Schinkel (Neuruppin, 13 de març de 1781 - Berlín, 9 d'octubre de 1841) va ser un arquitecte i pintor alemà. Schinkel va ser el més destacat arquitecte del neoclassicisme en Alemània,[1] sent un dels artífexs de la ciutat de Berlín en el seu periodo prusiano.[2] Com a cap del departament d'obres del Estat prusiano i arquitecte de la família real, va dissenyar la majoria dels edificis importants de l'época en Berlín.[3] Les seues obres i proyectes varen eixercir una notable influència en numerosos arquitectes del moviment modern.[1]

Schinkel és reconegut ademés com a urbaniste i pintor, pero també com a dissenyador de mobiliari i escenografies. L'estètica neoclàssica present en gran part dels seus proyectes va adoptar els paradigmes de l'Antiga Grècia. Posteriorment es va inclinar per l'estil neogótico, i ya cap al final de la seua carrera, va optar per una frontera de rajola per a la sèu de l'Acadèmia d'arquitectura de Berlín, considerada precursora de l'arquitectura moderna.[4] Des del seu càrrec al servici de la cort prusiana va impulsar la creació d'una série de treballs que varen dur a una “época dorada”.[5]

En 1818, un incendi deixa destruït el Schauspielhaus, teatre dissenyat per Carl Gotthard Langhans, i Schinkel rep l'encàrrec de dissenyar un nou edifici, que termina tres anys més tart. Esta primera gran obra, mostra ya la seua preferència per l'arquitectura grega sobre la romana, manifestant també la forma en que Prusia es distancia del neoclassicisme francés.[6]

Segons Schinkel: “un verdader home d'Estat sempre ha de tindre en ment l'ideal de l'Antiguetat”. Els edificis públics que l'arquitecte va crear en el centre històric de Berlín, entre 1816 i 1840, buscaven representar el poder de Prusia. Ademés proclamava que l'arquitectura pública devia basar-se en la “imitació de la naturalea”.[5]

També és considerat com planificador inicial de l'Illa dels Museus, nom de la mitat septentrional de la Spreeinsel, una illa en el riu Spree, en el centre de Berlín.[5]


La seua arquitectura es va vore influenciada per l'obra de Friedrich Gilly, del que va heretar una série de proyectes, ya que Gilly va fallir en 1800. Schinkel es va dedicar a l'estudi de l'arquitectura migeval influenciat per Johann Wolfgang von Goethe, qui en un escrit sobre arquitectura va denominar lo gòtic com “el verdader art germà”. No obstant, no va realisar proyectes en este estil, ya que el seu mentor, el ministre Wilhelm von Humboldt, assegurava que l'estudi de la cultura grega era d'essencial importància.[7]

La seua influència va aplegar fins a les províncies prusianas de la regió del Renania i Westfalia.[7]

Biografia

Joventut i universitat

Karl Friedrich era fill de Johann Christoph Schinkel i de Dorothea Schinkel, naixcuda Rose en Neuruppin, el segon de cinc. El seu pare treballava com archidiácono i superintendente de les iglésies i escoles del districte. Schinkel va créixer en una rectoría protestant durant els primers anys, fins que va perdre al seu pare a l'edat de sis anys a causa d'una neumonia contreta durant la lluita contra un devastador incendi en Neuruppin. La família es va mudar despuix a la casa de la viuda del predicador.

La seua mare, decidida a proporcionar una bona educació als seus fills, es va traslladar a Berlín en 1794. Allí va assistir a l'escola secundària de Berlín per al Monasteri Gris. Era musical i talentós en el dibuix. En eixe moment, el jove Friedrich Gilly era considerat el major talent emergent entre els futurs arquitectes alemans en Berlín. Havia causat revol poc abans en el disseny del seu monument per a Federico II el Gran. Als 16 anys d'edat, en 1797, despuix de visitar una exposició de dibuixos de l'Escola d'Arquitectura de Berlín en la que va descobrir un dibuix de Friedrich Gilly, Schinkel va tindre clar el seu objectiu professional: volia convertir-se en mestre d'obres, i va escomençar a dibuixar.

Schinkel va terminar l'escola secundària en 1798 i es va fer estudiant i amic propenc de Friedrich Gilly i del seu pare David Gilly, que havia fundat una acadèmia privada d'arquitectura, a on va travar íntima amistat en la família Gilly.[8] Des de 1798 va assistir a la seua escola privada de construcció en Berlín, a on vivia al mateix temps, tots els atres estudiants d'arquitectura. En 1799 també es va matricular en la recent fundada Acadèmia d'arquitectura de Berlín. La formació estava orientada a la pràctica, i solament en hivern es programaven conferències, per lo que els estudiants passaven l'estiu en les obres. Schinkel va enriquir la seua educació en assistir ademés a conferències en l'Acadèmia de Belles arts. No se sap en certea quant temps varen durar estos estudis.

En 1800, el seu nom ya no apareixia en els directoris, i eixe mateix any va morir la seua mare. No obstant, Schinkel va ser un dels primers en aprovar els exàmens tècnics per al servici civil i en obtindre els títuls d'administrador d'obres (Bauleiter) o inspector d'obres (Baustelleninspektor).[9] Despuix de la mort prematura de Friedrich Gilly en 1800, va continuar els seus proyectes de construcció baix la direcció del seu pare, David Gilly. Va proyectar el Temple de Pomona en Pfingstberg en Potsdam, que va anar el primer edifici que construirà.

Viage educatiu i pintura

En aplegar a la majoria d'edat en 1803, Schinkel va mamprendre el seu primer viage a Itàlia.[8] Durant el viage va deixar constància de les seues impressions en esbossos, notes de diari i cartes. Numerosos dibuixos de paisages i #aquarela superen als apunts purament arquitectònics. En eixe moment es considerava a Joseph Anton Koch i atres pintors més com a pintors de paisages que com a arquitectes.[10] La posició prominent de la pintura en el treball de tota la vida de Schinkel va ser reconeguda pel fet de que més alvance, ya en obligacions com a arquitecte cada volta més majors, es va dedicar constantment a la pintura. Finalment, la pintura i l'arquitectura no es poden separar clarament en el seu treball, i es pot entrevore a l'arquitecte en els seus quadros i al pintor en els seus edificis.

Durant el seu viage educatiu, va passar semanes en Dresde, Praga i Viena, aixina com en Trieste i atres antigues ciutats del Adriático. Quan ell i el seu companyer de viage Johann Gottfried Steinmeyer, qui més tart serà l'arquitecte de Putbus, varen presenciar una escena picante en l'habitació veïna d'un hostal, Schinkel va predicar "calma i domesticació" com la "gent més noble". Via Venècia, Pàdua, Ferrara, Bolonya, Florencia i Siena va aplegar a Roma. Allí va conéixer a Wilhelm von Humboldt, en qui va travar amistat. En abril de 1804 es va anar a Nàpols i va pujar al Vesubio. Va pensar en anar tres mesos a Sicília per a completar el seu gira. També va realisar allí numerosos dibuixos i esbossos de paisages o impressions arquitectòniques. En el viage de tornada va passar per Chafa, Livorno, Gènova, Milà i Torí, Lió a París, a on va aplegar en decembre de 1804, a on va visitar, entre atres coses, el Museu del Louvre (en eixe llavors Museu Napoleón), en les obres d'art saquejades per Bonaparte. En 1805 Schinkel va retornar a Berlín a través d'Estrasburc, Fráncfort i Weimar.

Despuix de la derrota contra els francesos en la batalla de Jena i d'Auerstedt, no era possible portar a terme grans proyectes de construcció en Prusia. Com Schinkel no solament era un arquitecte, sino també un pintor consumat, cada volta dedicava més temps als seus quadros.[11] L'arquitectura també va donar forma al caràcter de les seues imàgens posteriors, que a sovint se centren en paisages urbans utòpics i ideals. De 1807 a 1815 va pintar, entre atres coses, panoramas i #dioramas per a Wilhelm Ernst Gropius (1765-1852), qui dirigia un café en l'antiga casa de Schinkel i tenia una fàbrica de caraces des de 1806.

En Berlín, ocupat per les tropes franceses, Schinkel va mostrar les primeres imàgens panoràmiques en 1807, incloses les de Constantinopla i de Jerusalem. El panorama de Palermo va tindre molt èxit en 1808.

Época dorada

En agost de 1809, Schinkel es va casar en Susanne Berger, la filla d'un comerciant de vins en Szczecin. El matrimoni va tindre lloc en l'Iglésia de Sant Jacobi. Junts varen tindre quatre fills: Marie (n. 1810), Susanne (n. 1811), Karl Raphael (n. 1813) i Elisabeth (n. 1822). En 1810 va ser nomenat funcionari de construccions i en 1815 membre de la Diputació Tècnica de Construccions.

Despuix de la derrota de Napoleón Bonaparte, Schinkel va ser supervisor del departament d'obres públiques,[1] a on era responsable no només de la reforma de la ciutat de Berlín, encara provinciana, per a convertir-la en la capital de Prusia, sino també de supervisar els proyectes en els territoris a on el regne s'havia expandit: Renania i Königsberg (actualment Kaliningrado).

Últims anys

En 1839, Schinkel va sofrir els primers síntomes de paràlisis, a l'any següent va patir un accident cerebrovascular i va iniciar una pèrdua del coneiximent casi permanent. Va morir el 9 d'octubre de 1841 i els seus restants estan sepultats en el cementeri Dorotheenstädtischer Friedhof de la capital alemana.[12]

Obra

Va passar per varis estils i per l'etapa romàntica. En la seua etapa més fructífera es torna cap a l'art grec en lloc de l'estil imperial romà per a apartar-se de l'estil al que eren proclius els recents ocupants francesos. És de notar que va ser un notable defensor de l'estil Neogriego.

Berlín

Solament a partir de 1816 va poder acometre Schinkel funcions arquitectònica concretes, i els seus edificis més famosos es troben en Berlín i afores, com el Neue Wache (1816-1818), el Schauspielhaus (1819-1821) (actualment el Konzerthaus Berlin), el Gendarmenmarkt, que va reemplaçar a un anterior teatre que havia segut destruït pel fòc en 1817, i l'Altes Museum (vore foto) en l'Illa dels Museus (1823-1830), que influiria posteriorment en atres arquitectes, com Robert Smirke, James Gandon o William Wilkins. Més tart, Schinkel es va moure del classicisme per a abraçar el neogótico en el seu iglésia de Friedrichswerder (1824-1831).

El seu edifici més innovador va ser la Bauakademie (Acadèmia d'arquitectura de Berlín, 1832-1836), que va evitar les convencions historicistas i que sembla senyalar el camí a una llínea d'arquitectura "moderna" que només aplegaria a ser prominent en Alemània al començament de el XX.

Obres no construïdes

Schinkel és molt més conegut pels seus treballs teòrics i els seus dibuixs d'arquitectura que per la seua relativament escassa obra, ya que molt pocs dels seus esbossos varen aplegar a ser construïts. Tal volta els seus mèrits s'aprecien en els seus dissenys no eixecutats per a la transformació de la Acrópolis d'Atenes en un palau per al nou Regne de Grècia o pel mai realisat palau de Orianda en la península de Crimea. Estos i atres dissenys varen ser recopilats en la «Sammlung architektonischer Entwürfe (Colecció de proyectes arquitectònics)» (1820-1837), catàlec que conté obres construïdes i proyectes, proyectes alternatius, plantes, alçats i seccions, perspectives d'interiors i de vies públiques, detalls arquitectònics i jardins, proyectes de monuments, ponts, mobles, ornaments i objectes d'artesania.

Dissenys

Schinkel va dissenyar la medalla de Prusia i posteriorment d'Alemània, la famosa Creu de Ferro. També va eixercir la professió d'escenógraf d'obres de teatre o òpera, realisant un recordat palau neoegipcio per a la Reina de la Nit en una producció de La flauta màgica en 1815.[1]

Honors i membresías

Exposicions

  • 2012/2013: Karl Friedrich Schinkel. Geschichte und Poesie, Kulturforum Berlin, Berlín.
  • 2013 Karl Friedrich Schinkel: Architekt – Maler – Designer. Kunsthalle der Hypo-Kulturstiftung, Munich

Vore també

Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 «Biografia de Karl Friedrich Schinkel». epdlp. Consultat el 9 de setembre de 2010.
  2. ↑ «Edificis construïts per l'arquitecte alemà Friedrich Schinkel». Centre Alemà d'Informació. Consultat el 9 de setembre de 2010.
  3. ↑ «Arquitectura en Alemània: de l'Absolutisme a l'ascensió prusiana». Deutsche Welle 08.06.2007. Consultat el 6 de novembre de 2007.
  4. ↑ Taschen (ed.). Schinkel. ISBN 978-3-8365-3748-3.
  5. ↑ 5,0 5,1 5,2 «Una gran exposició recupera en Berlín l'essència de l'art grec a través de 700 peces». El País. Consultat el 11 de giner de 2021.
  6. ↑ «La ruta de Schinkel en Berlín». Ruta Cultural. Consultat el 11 de giner de 2021.
  7. ↑ 7,0 7,1 «Arquitectura en Alemània: de l'Absolutisme a l'ascensió prusiana». Deutsche Welle. Consultat el 11 de giner de 2021.
  8. ↑ 8,0 8,1 «Karl Friedrich Schinkel». H Kliczkowski. Consultat el 9 de setembre de 2010.
  9. ↑ Barry Bergdoll, Karl Friedrich Schinkel. Preußens berühmtester Baumeister, München 1994, S. 15.
  10. ↑ Brief an Carl Gotthard Graß, in: Gottfried Riemann (Hrsg.), Karl Friedrich Schinkel: Reisen nach Italien. Tagebücher, Briefe, Zeichnungen, Aquarelle, Berlin 1979, S. 165.
  11. ↑ «Karl Friedrich Schinkel» (en fr). Latousse. Consultat el 11 de giner de 2021.
  12. ↑ «Dorotheenstädtischer und Französischer Friedhof» (en alemà). Berlin Tourismus. Archivat des d'el original, el 19 de setembre de 2010. Consultat el 9 de setembre de 2010.

Bibliografia

  • Taschen (ed.). Schinkel. ISBN 978-3-8365-3748-3.
  • Bonet, Llorenç (2003). A. Asppan S.L (ed.). Karl Friedrich Schinkel. ISBN 8496241289.
  • Szambien, Werner (2000). AKAL (ed.). Schinkel. ISBN 8446003198.

Enllaços externs

Commons


Referències

Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Karl_Friedrich_Schinkel&oldid=1588058»