Anar al contingut

Pàdua

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Archiu:Padua - Prato della Valle.jpg
Pàdua
Per a atres usos d'este terme vore Pàdua (desambiguació).


Pàdua[1] (Plantilla:Lang-it; Plantilla:Lang-vec) és una ciutat italiana, capital de la província homònima, en la regió del Véneto. Té una població de 211 316 habitants (a 1 de giner de 2020) i més de 645 000 en la seua àrea metropolitana. Conta en dos rius, el Bacchiglione (que la travessa) i el Brenta (que la circunda). És sèu de l'Universitat de Pàdua i en ella destaca la basílica de Sant Antonio de Pàdua.

En el I la ciutat romana de Patavium era una de les més importants de la regió. Va decaure despuix de la caiguda del Imperi romà i es va recobrar en el periodo comunal (sigles XI-XII). La ciutat va ser una de les capitals culturals del Trecento, gràcies a la presència del señorío dels Carraresi, que varen fer de Pàdua un dels principals focs del prehumanismo. Entre el XIV i el XV es va desenrollar junt en Florencia una imponent corrent cultural votata all'antico, que es convertirà en el Renaixença paduano i influirà en l'equip artístic de tot el nort d'Itàlia de el XV. En el XV Pàdua va estar somesa a Venècia, pero va mantindre durant llarc temps el seu paper de guia en camp artístic: Donatello i Mantegna varen treballar en la ciutat en aquell sigle i més vesprada Tiziano, Sansovino i molts atres. Baixe la dominació veneciano, Pàdua va continuar en la seua vida cultural gràcies també a la presència estimulant de la seua universitat que fundada en 1222, es troba entre les més antigues del món.[2]

En Pàdua hi ha dos llocs del Patrimoni Mundial de l'UNESCO: l'Orto botànic (des de 1997), el més antic del món, i els [[cicles de fresca del sigle XIV de Pàdua|cicles de fresca de el XIV]] (des de 2021), conservats en huit complexos d'edificis, inclosa la capella Scrovegni.[3]

Història

[editar | editar còdic]

Fundació

[editar | editar còdic]
Archiu:Tomba di Antenore.jpg
La considerada Tomba de Antenor
Archiu:Padova antica.jpg
Foto de Pàdua en indicació del curs del Medoacus, les vies romanes i la muralla ciutadana

Les excavacions arqueològiques han determinat l'existència d'assentaments prehistòrics ya en el XI - X,[notes 1] topográficamente en correspondència en l'actual centre de Pàdua. La llegenda conta que la fundació de Pàdua va tindre lloc en 1132 a. C. per Antenor, un príncip troyano que va escapar de la destrucció de Troya; llegenda també relatada per l'historiador paduano Tito Livio, en el seu Ab urbs condita (l'història de Roma) per a sancionar l'antiga aliança que unia la seua ciutat a Roma.

Representant un dels principals centres de la cultura paleoveneta, l'antiga Pàdua va ser construïda en un recodo del riu Brenta (cridat en l'antiguetat, Medoacus Major ) que després (provablement fins a 589) va fluir en el llit de l'actual Bacchiglione (en eixe moment cridat Medoacus Minor o Edrone), entrant en la ciutat prop de l'actual Specola.


En el 302 a. C. Patavium va tindre que resistir l'atac d'una flota espartana dirigida pel príncip Cleonimo. Els espartanos, despuix d'haver atracat els seus barcos en la desembocadura del Brenta, varen conseguir en un primer moment el seu intent de saqueig, prenent per sorpresa als habitants de la ciutat. Pero llavors els paduanos, reorganisats, varen fer retrocedir als invasores grecs a la mar, causant-los grans pèrdues; de fet, solament una quinta part de la seua flota va conseguir escapar prenent l'mar.[4]

Història antiga

[editar | editar còdic]
Archiu:PadovaAnfiteatro1.jpg
Restants d'un mur de l'antic amfiteatre romà

Ya des de el 226 a. C. l'antic poble paduano va fer una aliança en Roma contra els gals cisalpinos, aliança que després es va confirmar vàries voltes, en particular en el moment de la batalla de Cannas (216 a. C.) i de la guerra Social (91 a. C.), quan Pàdua i atres ciutats transpadanas varen lluitar junt als romans. Des de 49 a. C. va passar a ser un municipium romà, i en época augustea va passar a formar part de la Regio X Venetia et Histria, de la que va anar un dels centres més importants.

Durant l'época imperial la ciutat es va fer molt rica gràcies al processament de la llana de les pastures de la replanell de Asiago. De la ciutat passaven (o partien) numeroses vies que la conectaven en els principals centres romans de l'época: la via Annia que la conectava en Adria i Aquileia; la via Medoaci que conduïa a la Valsugana i al replanell de Asiago; la via Astacus que la comunicava en Vicentia; la via Aurelia que duya a Assole; la via Aponense que la conectava en els centres termals de les Tossals Euganeas. Tant al nort com al sur de la ciutat va haver extenses centuriaciones. En l'época romana, el territori de Pàdua estava travessat per una atra important calçada romana, la via Gallica.

En época romana, Pàdua[notes 2] va ser la pàtria de Tito Livio, ilustre historiador romà (en la mateixa época, va ser el breçol dels lliterats Gaio Valerio Flacco, Quint Asconio Pediano, Trasea Peto,[notes 3] dels que es té encara un recort en la toponímia de la ciutat).

Història medieval

[editar | editar còdic]
Archiu:Donatello, Monumento equestre al Gattamelata 03. caps block 18
Monument ecuestre del condotiero Gattamelata (1453)
Archiu:Porta Altinate (Padova) jm56450.jpg
Porta Altinate vista des de la plaça dels Noli, ara Garibaldii


En la caiguda de l'imperi, Pàdua va conseguir mantindre una economia sòlida, pero en el primer periodo de les invasions bàrbares va ser repetidament devastada, primer pels hunos en 452-453 i després en 601 pels longobardos d'Agilulfo, que la va incendiar i va arrasar fins al sol per a evitar la tornada dels bizantino. Les invasions, combinades en les inundacions periòdiques, varen provocar un creixent despoblació de la comuna. Cap a finals de el VIII, l'estabilitat aportada per Carlomagno i les obres de recuperació i canalisació realisades pels benedictinos varen reactivar l'economia de la ciutat i varen posar fi a dos sigles de crisis, donant pas a la reurbanisació. Els danys de les inundacions posteriors, mitigats per les obres dels monges, es varen vore agravats per la devastación provocada en la ciutat pels magiares en 899, aixina com pels terremots de 1004 i 1117.[5] Estos sigles varen vore la progressiva afirmació del poder temporal dels bisbes en la ciutat i la creixent influència en el camp de famílies d'orige germà i franc com els Camposampiero, els Este, els Dona Romà i els Dona Carrara. En conseqüència, va sorgir la contraposició entre güelfos i gibelinos, que recolzaven respectivament al papat i a l'imperi, divisió que hauria conduït a les sanguinoses lluites internes de l'era comunal.[5]

En la Baixa Edat Mija, Pàdua es va distinguir com Llibere comune, participant en la Lliga Veronesa i en la Lliga Lombarda contra l'emperador Federico Barbarroja.[5] Durant el periodo comunal la ciutat es va enriquir i data de 1222 la fundació de l'Universitat de Pàdua, una de les més antigues del món..[6] Passada a les files gibelinas durant la dominació d'Ezzelino III dona Romà,[5] a la seua mort va tornar baix el control dels güelfos i es va convertir en objecte de continus atacs dels gibelinos veroneses que la varen dur, en 1318, al señorío dels Carraresi. Va començar un periodo de nou esplendor per a Pàdua, en el que varen florir l'economia i les arts. Famílies nobles aliades, com els Buzzaccarini, varen encarregar el cicle de fresca en el batisteri del Duomo i varen erigir l'iglésia dels Siervo. En el mateix periodo, no obstant, varen continuar les guerres en Verona, aixina com en Venècia i Milà. L'ambició dels Carraresi va marcar el fi dels Scaligeri veroneses i dels mateixos Carraresi, que primer varen vore l'ocupació de Pàdua pel duc de Milà Gian Galeazzo Visconti de 1388 a 1390 despuix de la pren de Verona en 1387, i després varen anar definitivament derrotats per la República de Venècia en 1405 en la guerra de Pàdua, despuix de la qual va començar el llarc periodo de dedicació a Venècia.[6]

Història moderna

[editar | editar còdic]
Archiu:Clock tower and Lion of St. Mark in Padova - just like the ones in Venice.jpg
El lleó marcianà, signe de llealtat a la Serenissima en la Piazza dei Signori
Archiu:Bernardo Bellotto, il Canaletto - Capriccio Padovano - caps block 21 .jpg
Pàdua en el XVIII


En els següents quatre sigles, Pàdua, mentres perdia importància política, va poder gojar de la pau i la prosperitat assegurades pel señorío veneciano, aixina com de la llibertat garantisada a la seua Universitat, que va atraure a estudiants i professors de tota Europa, convertint-se en un dels més importants centres del aristotelismo i atraent a numerosos i ilustres intelectuals, com Galileo Galilei. En 1509, durant la guerra de la Lliga de Cambrai (1508-1516), Pàdua va tindre que sofrir un terrible sege, que no obstant va ser rebujat. Despuix d'escapar del perill, la Serenissima va procedir a les obres de fortificació, construint les muralles que encara hui conserven gran part de l'aspecte original. En 1571 Pàdua va contribuir a la victòria de Lepanto enviant cent gentileshombres entre els que varen destacar els condottieri de galera Pataro Buzzaccarini i Marcantonio Santuliana.

Història contemporànea

[editar | editar còdic]

Despuix de la caiguda de la Serenissima (1797), la ciutat va ser cedida per Napoleón Bonaparte al Imperi austríac Despuix d'un breu interludio dins del Regne d'Itàlia napoleònic, va passar a formar part del regne lombardo-véneto dels Habsburgo en 1815. El 8 de febrer de 1848 va vore una insurrecció contra el domini austríac, encapçalada en particular per estudiants universitaris. Pàdua no es va convertir en part del Regne d'Itàlia fins a 1866, després de la tercera guerra d'independència italiana.

Durant la Primera Guerra Mundial, la ciutat va ser el quarter general de les forces militars italianes. cal mencionar que l'audaç (i pacífica) realisació del Vol sobre Viena, de dannunziana memòria, va partir dels voltants de Pàdua (Castell de Sant Pelagio en la comuna de Due Carrare, 9 d'agost de 1918). Prop de la ciutat, en Battaglia Terme, el castell de Lispida va ser utilisat com a residència del rei Vittorio Emanuele III. Es va firmar un armistici en Vila Giusti (en la localitat de Mandria de Pàdua) que va posar fi al conflicte.

En la Segona Guerra Mundial, Pàdua va ser un important centre de la resistència contra el fascisme. Numerosos estudiants i professors universitaris varen participar en la lluita partisana, començant pel rector Concetto Marchesi. Per esta raó, l'Universitat de Pàdua va ser guardonada (l'única universitat italiana en rebre eixe honor) en la medalla d'or al valor Militar. El tumult partisana que va començar en la ciutat en la nit entre el 26 i el 27 d'abril de 1945 va ser seguida en la vesprada del 28 d'abril per l'entrada de les tropes de lliberació britàniques i neozelandeses.[7]

Els anys de la posguerra varen ser per a Pàdua de continu desenroll urbà i econòmic gràcies també a la seua situació geogràfica, en el centre d'importants vies de comunicació que favorien les indústries i els servicis. La crisis social i política de la década de 1970 va vore la polarisació de tensions en fets moltes voltes lligats a l'extremisme dels màrgens de la comunitat estudiantil de Pàdua. Va ser una de les ciutats a on organisacions com Potere Operaio i Autonomia Operaia varen ser més fortes, junt en Roma i Bolonya. Eixos moviments en un fort component estudiantil varen nàixer baix la égida d'ilustres professors de la facultat de ciències polítiques com Antonio Negri. En la ciutat, les Brigades Rojas varen protagonisar el seu primer crim reivindicat en l'atentat a la sèu de el MSI en 1974.


En Pàdua també hi havia organisacions subversivas neofascistes com l'Ordine Nuovo i sobretot la Rosa dei venti, una organisació subversiva paralela al SID, el servici secret de les forces armades italianes, acusat de colaborar en estructures de la NATO en la lluita contra el comunisme.[8] En els anys 1990 va haver molts polítics i empresaris paduanos involucrats en els diversos escàndals de Mani pulite i Tangentopoli.[9]

Entre finals de el XX i principis de el XXI, la ciutat va experimentar importants canvis urbanístics, en la construcció de nous i moderns edificis d'oficines i vivendes i en una profunda renovació del sistema viari, articulat entorn a la construcció de la circumvalació de la ciutat i del tramvia de Pàdua.

Geografia urbana

[editar | editar còdic]

Territori

[editar | editar còdic]

Pàdua se situa en l'extremitat oriental de la planura padana a uns 10 km al nort de les tossals Euganeas i a uns 20 km de l'Estany véneta. L'espai urbà es desenrolla sobre 92 km², pla i solcat per varis cursos d'aigua que li han donat des de fa sigles forma i protecció a la ciutat. Està localisada a 29 km al surest de Vicenza, a 30 km a l'oest de Venècia i a 40 km al suroest de Treviso. Junt en estes dos últimes forma partix de l'àrea metropolitana de PaTreVe.

Es recolza sobre un terreny compost de rovina-arenenca, mentres que els sediment quijosos són rars. La distribució dels varis nivells estratigráficos és molt irregular a causa de les freqüents variacions del curs dels rius que es varen elevar durant l'última era geològica.

A l'oest de la ciutat en l'àrea rural del barri de Montà són ben visibles alguns antics caixers del riu Brenta.

Llímits:

Vies d'aigua

[editar | editar còdic]
Archiu:Canals in Padua - Ponte delle Torricelle.jpg
Vista des del pont de la Torricelle

La ciutat va nàixer i es va desenrollar en la conca dels rius Brenta i Bacchiglione que han condicionat fortament el seu teixit urbà. En el passat, tals cursos d'aigua eren fonamentals per a l'economia de la ciutat, en particular per al manteniment dels numerosos molins i per a la seua evident funció comercial i per a unir la ciutat en la propenca Venècia i el restant de centres urbans de la província de Pàdua.

Els canals han representat un important complement per a les fortificacions medievals de la ciutat. Les obres d'ingenieria fluvial realisades en el pas dels sigles, sobretot gràcies a l'impuls del Magistrat per a l'Aigua de la Serenísima República de Venècia.

Els últims grans treballs es varen donar en el XIX. L'actual sistema de conexions que tanca els canals de la ciutat per a gestionar i fer fluir l'aigua sense causar riscs a la ciutat és resultat d'esta época. L'única àrea que podria a voltes estar en risc, i solament en cas de grans inundacions, és la zona surest de Terranegra (el nom del qual dona ya mostres del perill d'inundacions sofrit per esta zona en el passat)

Clima

[editar | editar còdic]

Demografia

[editar | editar còdic]

Monuments

[editar | editar còdic]

En Pàdua hi ha molts monuments i llocs d'interés artístic. Destaquen entre els seculars:

Archiu:Exterior of Palazzo della Ragione (Padua).jpg
El Palazzo della Ragione de Pàdua, vist des de la piazza delle Erbe (plaça de les Herbes).
  • El Palazzo della Ragione, sèu del govern de la ciutat en l'Edat Mija, que separa la Piazza delle Erbe (plaça de les Herbes) de la Piazza della Frutta (plaça de la Fruta); en el seu gran saló en el pis superior, té fama de tindre el sostre més gran sense columnes d'Europa; la sala és casi rectangular, la seua llongitut és 81,5 m, el seu ample de 27 m i la seua altura de 24 m; les parets estan cobertes de frescas alegóricos; l'edifici s'alça sobre arcs i el pis superior està rodejat per una logia oberta, no molt diferent de la que rodeja la Basílica Palladiana de Vicenza. El Palazzo es va començar a construir en 1172 i es va terminar en 1219. En 1306, fra Giovanni, un flare agustino, ho va cobrir tot en un únic sostre. Originalment hi havia tres sostres, que comprenien les tres cambres en les que es va dividir la sala al principi; els tabics interns varen permanéixer fins a l'incendi de 1420, quan els arquitectes veneciano que varen portar a terme la restauració els varen retirar, unint els tres espais en un i formant l'actual gran saló, el Salone. El nou espai va ser renovat per Nicolo 'Miretto i Stefano dona Ferrara, treballant des de 1425 fins a 1440. Baix del gran saló, hi ha un mercat centenari.
  • En la Piazza dei Signori es troba la bella logia cridada Gran Guàrdia (1493-1526), i molt prop està el Palazzo del Capitaniato, la residència dels governadors veneciano, en la seua gran porta, obra de Giovanni Maria Falconetto, l'arquitecte-escultor veronés que va introduir l'arquitectura renaixentista en Pàdua i que va completar la porta en 1532. Falconetto va ser l'arquitecte de la logia del jardí d'Alvise Cornaro Loggia Cornaro), el primer edifici totalment renaixentiste en Pàdua.[10] Prop es troba la Catedral, remodelada en 1552 segons un disseny de Michelangelo. Conté obres Nicolò Semitecolo, Francesco Bassano i Giorgio Schiavone. El propenc Batisteri, consagrat en 1281, alberga el cicle de fresca més important de Giusto de' Menabuoi.
  • El Teatre Verdi acull representacions d'òperes, musicals, obres de teatre, ballet i concerts.
  • El Monument ecuestre del condotiero Gattamelata de Donatello, en la plaça front a la basílica de Sant Antonio, que honra al general veneciano (Erasmo dona Narni). Es va fondre en 1453, sent la primera fundició de bronze ecuestre de tamany complet des de l'antiguetat. Es va inspirar en l'estàtua ecuestre de Marco Aurelio en la tossal Capitolina en Roma. No llunt de l'estàtua de Gattamelata es troba i la Scuola vaig donar S. Antonio (XVI), en fresca de Tiziano.
  • Prato della Valle, la major plaça de ciutat i un dels seus símbols més coneguts, un quadrat elíptic de 90 000 m². realisada en el XVIII, és una de les majors places d'Europa. En el centre hi ha un ampli jardí rodejat per un canal ovalat, vorejat per 78 estàtues que representen a ciutadans ilustres. Va ser creat per Andrea Memmo a finals de el XVIII, que va residir en el monumental Palazzo Angeli de el XV, que ara alberga el Museu de Precinema.
Archiu:Botanical Garden (Orto Botanico), Padua-112029.jpg
Jardí Botànic (Orto Botanico).
  • En el centre de la ciutat històrica, els edificis del Palazzo del Bò, sèu històrica Universitat de Pàdua.
  • L'Ajuntament, cridat Palazzo Moroni, els murs del qual estan coberts en els noms dels paduanos morts en les diferents guerres d'Itàlia i que s'adjunta al Palazzo della Ragione.

Edificis religiosos

[editar | editar còdic]
Archiu:Sant'Antonio (Padua) - Facade.jpg
Basílica de Sant Antonio de Pàdua
Archiu:Abbazia di Santa Giustina.jpg
Basílica de Santa Giustina, front a la gran plaça de Prato della Valle.
Archiu:Giotto, diavolo.jpg
Juí Final, de Giotto, part del cicle de fresca de la capella dels Scrovegni.

El centre històric de Pàdua té numeroses iglésies de significada arquitectura i en obres d'art importants, com:

  • La basílica de Sant Antonio (1235), la més famosa de les iglésies de la ciutat dedicada a sant Antonio de Pàdua, cridat més simplement Il Sant. Les seues relíquies es guarden en una capella ricament decorada en marbre tallat, obra de varis artistes com Sansovino i Falconetto. La basílica es va iniciar en 1230 i la seua construcció va continuar durant varis sigles. La tradició diu que l'edifici va ser dissenyat per Nicola Pisano. Està cobert per sèt cúpules, dos d'elles piramidals, i té quatre claustres. El campanar té huit campanes afinadas en Do.
  • Catedral basílica de Santa María de l'Asunción, obra d'Andrea della Valle i de Agostino Righetto, edifici renaixentiste iniciat en 1551, encara que no terminat fins a 1754, deixant la frontera inacabada.
  • Abadia de Santa Giustina i la seua adjacent iglésia abacial, en el centre de la ciutat. El complex va ser fundat en el V sobre la tomba de la santa homònima, Justina de Pàdua, sent la primitiva iglésia construïda en 520 i ampliada en 1050. En el XV es va convertir en un dels monasteris més importants de la zona, fins que va ser suprimit per Napoleón en 1810. En 1919 va ser reobert. En l'interior es troben les tombes de varis sants, com Justino sant Prosdocimus, Maximus, sant Urius, Santa Felicita, sant Julianus, aixina com les relíquies del apòstol sant Mateo i del sant Lucas Evangeliste. Alberga importants obres d'art, com el Martiri de Santa Justina de Paolo Veronese. El campanar té huit campanes en Re.


  • l'iglésia dels Eremitas pren el seu nom de l'antic convent dels flares eremitas (agustinos de rigorosa observança), als que va pertànyer. Va ser construïda a partir de 1276 en estil romànic-gòtic i va ser reconstruïda recentment despuix dels greus danys provocats pels bombardejos de la Segona Guerra Mundial, ya que estava al costat del quarter general nazi. La seua frontera té grans arcades; en el flanc dret s'obri un bell portal de el XV en bajorrelieves de Nicoló Baroncelli que ilustren els mesos de l'any. Alberga les tombes de Jacopo (1324) i Ubertinello (1345) dona Carrara, senyors de Pàdua i que té fresca de Mantegna en les seues capelles de capelles Saint-Jacques i Saint-Christophe. El seu interior està decorat en fresca de Guariento vaig donar Arpo (XIV). L'antic monasteri de l'iglésia alberga ara el Musei Civici vaig donar Padova (museu d'arqueologia i art de la ciutat).
  • La capella dels Scrovegni (o iglésia de l'Arena, perque es troba en el lloc d'una arena de l'época romana), una de les vistes més notables de la ciutat, consagrada en 1305 i erigida com a capella privada per voluntat de Enrico Scrovegni, com a penitència pels pecats del seu pare, que havia segut usurero. Els murs interiors estan completament cobertes en un cicle de fresca de Giotto[12] que detalla la vida de la Verge María i ha segut reconegut per molts com un dels cicles de fresca més importants del món pel seu paper en el desenroll de la pintura europea.en fresca. També té una de les primeres representacions d'un bes en l'història de l'art (Trobada en la Porta Dorada, 1305). L'entrada a la capella és una prova elaborada, ya que implica passar 15 minuts abans de l'entrada en una volta en esclusa d'aire en clima controlat, que s'utilisa per a estabilisar la temperatura entre el món exterior i l'interior de la capella. Açò està destinat a protegir les fresca de la humitat i el verdet.
  • Iglésia de Santa Sofia és provablement l'iglésia més antiga de Pàdua. La cripta va ser iniciada a finals de el X per artesans veneciano. Té planta basilical en interior romànic-gòtic i elements bizantins. L'àbsit va ser construït en el XII. L'edifici sembla inclinar-se llaugerament pel terreny bla.
  • l'iglésia de Sant Daniel, completada en 1076.
  • L'Iglésia de Sant Nicolò, d'orige medieval.
  • Sant Clemente (1190)
  • l'oratorio de Sant Jorge de Pàdua (1376-1377), decorat en fresca d'Altichiero dona Zevio (XIV).
  • Sant Francesco, consagrada en 1430.
  • Santa Maria dei Servi, dedicada en 1511.
  • Iglésia de Sant Gaetano (1574-1586), dissenyada per Vincenzo Scamozzi, en una inusual planta octogonal. L'interior, decorat en marbres policromados, alberga una Madonna en el Chiquet d'Andrea Briosco, en pedra de Nanto.
  • Santa Croce (1737)
  • Sinagoga de Pàdua, barroc (XVI)

Viles

[editar | editar còdic]
Archiu:Villa Contarini 2.jpg
Vila Contarini (1546 ), de Palladio

En el municipi de Pàdua es troben numeroses viles nobles, destacant:


Educació

[editar | editar còdic]

Pàdua és famosa per la seua universitat, una de les més antigues d'Europa i del món. Va ser fundada en 1222, i en les seues aules varen ensenyar científics tan célebres com Galileo, Santorio i William Harvey. Actualment conta en més de 60 000 estudiants. El seu rectorat es troba en el Palau Bo.

Conservatori "Cessara Pollini"
Portal del Conservatori de Música "Cessara Pollini" en via Eremitani 18.

El principal institut públic i estatal d'estudis musicals superiors és el Conservatori Cessara Pollini, fundat en 1878 i dedicat al pianiste homònim, qui ademés va ser el seu primer director.

Deports

[editar | editar còdic]

El Calcio Padova és el club de fútbol de la ciutat. Milita en la Serie B, el segon nivell del fútbol nacional. Les seues trobades de local els disputa en l'estadi Euganeo.

Persones notables

[editar | editar còdic]
Artícul principal → .


Vore també

[editar | editar còdic]

Notes

[editar | editar còdic]
  1. ↑ «Topònims d'Itàlia». Consultat el 9 de març de 2019.
  2. ↑ Università vaig donar Padova. «Storia dell'Università vaig donar Padova» (en it). Consultat el 15 d'agost de 2021.
  3. ↑ Il Bo Live, Università vaig donar Padova. «Padova Urbs Picta entra nel patrimoni mondiale Unesco» (en it). Consultat el 15 agost 2021.
  4. ↑ Tito Livio, Ab urbs condita libri, X, 2.
  5. ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 «Il Medioevo - Dagli anni bui del decline digues Roma, alla rinascita Comunale» (en italià). padovanet.it. Archivat des d'el original, el 6 agost 2017. Consultat el 30 aprile 2017.
  6. ↑ 6,0 6,1 «Il Rinascimento - La crescita della città i l'avvento dei Carraresi». padovanet.it. Archivat des d'el original, el 3 de setembre de 2018. Consultat el 30 d'abril de 2017.
  7. ↑ «Quel 28 aprile 1945, ecco menja fu liberata Padova». Archivat des d'el original, el 28 d'abril de 2017.
  8. ↑ Francesco Preziosi (2016). Notiziari Eretici, Antonio Tombolini editore, p. 189.
  9. ↑ «Anche a Padova la politica era partita per la tangente». Archivat des d'el original, el 4 de setembre de 2018.
  10. ↑ «Loggia Cornaro». Boglewood.com.
  11. ↑ L’horloge astronomique
  12. ↑ “The Moon in the 14th Century Frescoes in Padova” (1999). Earth, Moon, and Planets 85/86: 45–50. doi:10.1023/A:1017022722457.

Referències

[editar | editar còdic]

Enllaços externs

[editar | editar còdic]


Referències

[editar | editar còdic]



Erro en la cita: Existixen etiquetes <ref> per a un grup nomenat "notes", pero no es trobà una etiqueta <references group="notes"/>

Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Pàdua&oldid=811903»