Escenografia

Es denomina escenografia[1] tant a l'art i tècnica, disseny i decoració d'espais escènics,[2] como al conjunto resultante de elementos visuales que constituyen de forma realista, ideal o simbólica el lugar en el que se desarrolla una acción y que conforman una producción escénica o escenificación.[3] Estos elements poden ser corpóreos (decorat i utilería), l'allumenament, la caracterisació dels personages (vestuari, maquillage, peluqueria); o be la pròpia posada en escena dels diversos espectàculs en viu (teatre,[4] dansa, òpera, sarsuela, circ), aixina com en el cine, televisió, events, mostres i exposicions.[5] Alguns especialistes cataloguen l'escenografia com un clàssic de l'art efímer.[2][6] Es considera l'intersecció entre l'arquitectura i el drama, abdós disciplines incloses dins del concepte de belles arts.
Història
L'escenografia pura, com a contribució de la personalitat del pintor escenógraf per a conseguir un tot orgànic en l'espectàcul i una atmòsfera adequada a l'obra, és una conquista de l'época moderna.
Pel que fa al primer us del terme va ser Antonio Caimi en 1862, quí descriu una categoria d'artistes practicant pittura scenica i l'architettura teatrale, inspirada en els artistes Ferdinando Galli-Bibiena, qui també va ser conegut com a pintor quadratura o pintura arquitectònica (normalment images de trompe-l'œil de l'arquitectura en sostres o parets). Caimi també crida a este Art escenografia, i senyala que va requerir maquinària ingeniosa per a crear conjunts mòvils o crear ilusions d'ambients. La família Galli de Bibiena era una família dedicada a l'art escenogràfic que va sorgir a finals de el xix en Bolonya, pero es va estendre pel nort d'Itàlia, a Àustria i Alemània. Una atra gran família coneguda per l'escenografia teatral eren membres del llinage Quaglio.
Grècia

L'escenografia o pintura d'escena té les seues raïls en el teatre grec. Els grecs varen usar el periacto,[7] artificio especial que ampraven en els seus teatres per a canviar decoració. Consistia en un aparat prismàtic de revolució en un paisage diferent pintat en cada una de les seues tres cares. Hi havia un periacto en cada costat de l'escenari, i en girar quedava canviada la decoració. En el Edipo rei de Sófocles (430 a. C.), per eixemple, el prisma que se situava a la dreta representava el districte de la ciutat de la qual formava partix el palau central, i el periacto de l'esquerra mostrava en perspectiva la ática per a on entrabar els personages que venien de Delfos. El periacto és l'orige dels bastidors, usats per primera volta en 1620, en el teatre Farnesio de Parma. El bastidor[8] és un armassó de llistons sobre el qual s'aplica un llenç o paper i s'utilisa pintant-ho sobre les dos cares: cada una correspon al paisage o arquitectura que deu representar l'escenari; el teló de fondo dona les característiques principals.
Roma
Els coliseus romans reproduïxen el model de theatron grec, pero millorat per l'aplicació d'un rigor geomètric. L'hemicicle és ara una circumferència. Tal com en Grècia, dos eixints llimiten el prosceni. Les construccions que s'alcen darrere de l'escenari servixen per a estajar als actors, faciliten les seues entrades i eixides; es manté la mateixa concepció del decorat i manegen idèntica maquinària: els trages per als intérprets són similars, pero a partir d'este moment duran sempre la caraça. La part ornamental s'ha desenrollat. el primer pis de l'escenari es revestirà de fronteres temples, palaus, columnes i estàtues; el prosceni apareix cobert de mobles i colgaduras suntuosas i el teló tapizado de figures i arabescos. Durant els dies calorosos, una immensa tela de lli nomenada velum, teñir de púrpura s'estén per l'hemicicle per a protegir als espectadors del sol.[9]
Edat Mija

Entre les variacions de l'escenografia que han tingut influència en la tècnica escènica, pot citar-se la decoració circular de les célebres carretas-escenes del Medioevo, sobre la qual es presentaven davant els espectadors els més pintorescs llocs propis dels diversos episodis dels misteris o els jocs escènics de l'época. Eixa troballa és precursor dels escenaris giratoris moderns. Una atra característica de l'época era l'escena simultànea, en a on se succeïen els llocs d'acció de l'espectàcul.
El principi de l'escenografia prové d'un decorat simultàneu. S'utilisa durant tota l'Edat Mija en la representació d'obres religioses i profanes fins a l'época de la Renaixença. Quan no era possible representar en els compartimento o «mansions»,[10] llocs com a selves o camps de batalla, es recorria a un actor que s'encarregava de "explicar" l'escenografia.
En tota l'història de l'escenografia podrien estudiar-se casos en els que en elements senzills i en simples fondos de cortines negres o de colors neutres es conseguien efectes estètics. Es pot comprovar que el seu orige es troba en les primitives representacions, particularment en Anglaterra, a on un simple cartell indicava el lloc o una veu despertava l'imaginació dels espectadors explicant les excelència d'un decorat que no existia.[9]
Baixa Edat Mija
En els teatres anglesos, la disposició dels teatres procedix dels patis de les vendes. Varen ser més freqüents les construccions de forma circular que les quadrades, com per eixemple el teatre del Globo, en el que es representaven les obres de Shakespeare. Com a escenografia, s'ampraven tapissos per a tancar el fondo de l'escenari i se solia cobrir el tablado en una estora. Sobre l'escena hi havia una espècie de balcó que s'utilisava com a naya d'orquesta, pero en el que també es desenrollaven escenes. Fòra d'açò, l'escenografia es llimitava a elements mòvils com a menuts elements d'utilería.
Renaixença
Des de la Renaixença fins a ben entrat el XIX l'escenografia italiana ha nutrit al teatre i ha segut l'eixemple per als escenógrafs. L'evolució de l'art dramàtic part del 1428, any en el que varen ser trobades les comèdies desconegudes de Plauto en Roma. Al mateix temps el desenroll de les construccions teatrals modernes va sorgir de les representacions es donaven en les corts de la Renaixença. L'escenari per als nous espectàculs es podia representar en qualsevol lloc, en jardins o salons de palaus. L'escenografia va sofrir una gran transformació gràcies a l'art de la perspectiva. Va sorgir la necessitat d'ampliar l'escenari, donant al seu fondo una disposició artística.
L'humanisme característic de la cultura i l'art de l'época fa variar la temàtiques de les obres, apareix la comèdia de l'art, en les seues exigències escenogràfiques especials.
El renaixença nos dona per primera volta un teatre (l'Olímpic de Vicenza, 1585, obra de l'arquitecte Andrea Palladio) en un escenari de fusta, síntesis grandiosa de l'estètica arquitectural de l'escenografia de l'época, i que consistia que la decoració estiguera disposta segons els cànons artístics de la perspectiva llineal. Columnes corintias, bajorrelieves, estàtues i cornisamientos adornen la frontera escènica. En mig s'obri la porta major, o porta real, segons Vitruvi, perque solament els actors principals apareixien per ella, a manera del teatre grec. A través del va es veuen palaus de relleu aplanado, reduïts en perspectiva, formant un carrer que sembla ser la de Tebas, perque eixa va ser la ciutat en que va regnar Edipo, i en la tragèdia del mateix nom es va inaugurar el teatre. L'ilusió òptica de l'extensió del carrer és completa.
Finals de el XVI
Paulatinament va ser transformant-se la decoració fixa en mòvil, i l'escena va tindre una época majestuosa i lluenta tant en Itàlia com en França. El procediment dels telari (primes triangulars), va ser substituït per l'escenografia dels bastidors utilisada per primera volta en el Teatre Farnesio. L'ús dels bastidors es va propagar per tota Itàlia i es va fer popular en Europa per la rapidea i la facilitat en que verificaven les mutacions. Giovan Battista Aleotti va construir en 1618 el Teatre Farnesio en el graderío en forma de ferradura. Posteriorment l'arquitecte Fabrizio Garini Motta, de Mantua va dissenyar el teatre de nayes superpostes i va aplegar a la forma que ha perdurat fins als nostres dies.
La commedia dell'art durant el sigle xvi va ser la forma teatral més estesa en Itàlia, va aparéixer abans que l'òpera i el ballet, el decorat era molt senzill en part construït i en part pintat en perspectiva, no es feya cap canvi durant la representació.
En el sigle XVII el teatre es desenrolla en tres tipos d'espais. Per un costat, l'espai públic, carrers i places a on se celebren representacions religioses. Els misteris medievals havien donat pas en la Renaixença a les moralitat, que des de la segona mitat del XVI varen escomençar a cridar-se autos sacramentals.
En la comèdia espanyola el teatre s'instalava en el corral d'alguna posada (per eixemple, el Posada de la fruta en Toledo; solament ha perdurat íntegre el Corral de Comèdies d'Almagro, i parcialment molts uns atres, que en freqüència eren reconstruïts vàries voltes, com el Corral / Teatre de la Creu o el Corral / Teatre del Príncip en Madrit. Un voladizo protegia l'escena i les grades, l'espai central o pati a on s'amontonava la plebe al descobert i les finestres enrejadas dels edificis contigus servien de nayes, i com les representacions s'efectuaven de dia, no es precisava allumenament.
En Espanya va ser en Felipe IV (XVII) quan es varen construir teatres tancats com els italians, i el napolitano Giulio Cessara Fontana va renovar l'escenografia espanyola en aportacions dels teatres mediceos en Florencia. Encara que les obres de l'última época de Calderón de la Barca de caràcter mitològic i fantàstic exigien trucs com a volcans, tremolació de terra, tempestats i naufragis, els quals eren agraïts pel públic, el seu memòria de les apariències o escenografia era montada per italians com Cosme Lotti (entre 1626 i 1651), Francesco Rizzi per poc temps i el seu successor Baccio del Bianco fins a 1657, en que li va succeir l'ingenier Antonio María Antonozzi, "Antonio Romà" (1657-1662), que treballaven en espais teatrals cortesanos com el Real Coliseu del Bon Retir o, més tart, el Teatre dels Caños del Peral, sèu de l'òpera italiana,[11][12] puix és en el XVIII quan escomencen en Espanya a construir-se teatres a propòsit per al millor oïment de sarsuela o òperes italianes, cridats coliseus.
En 1765, per real cèdula de l'11 de juny de 1765, Carlos III suprimix els aparatosos autos sacramentals, i poc despuix, l'any de 1767, en que s'expulsa als jesuïtes, resulta transcendental per a l'escenografia perque la reforma del Comte d'Aranda elimina els tradicionals panys, cortines i vells telons i els substituïx per bastidors de llenç que mostren mutacions escèniques concordes en el caràcter de l'espectàcul que es mostra a l'espectador, al que atrauen sobretot els gèneros més espectaculars de la comèdia de màgia i la comèdia heròica. És més, en 1776 i 1784 es renoven els decorats i es desenrolla la maquinària teatral, que inclou mecanismes de cordes i tornos, pescantes i grues, escotillones, carrillos de pous, poleas i màquines per a posar muralles en peu i per a derribar-les, alguna cosa fonamental en el gènero de la comèdia heròica, que es posa llavors de moda.[13]
En Itàlia va florir una bona escola d'arquitectes i escenógrafs com Serlio, Buontalenti, Baccio del Bianco, Burnacini, Tacca, Perruchetti, Nerona i Torelli.
Els Galli Bibiena (1659-1743) varen fer la troballa de conseguir i llançar la nova perspectiva pictòrica, de manera que l'arquitectura no solament es vera de front, sino que nos oferira aspectes des de diferents ànguls. D'esta manera va nàixer un tipo nou d'escenógraf pintor. L'allumenament escènic també devia ajudar en les conquistes de l'escenografia. Les candilejas varen ser una innovació del sigle xvii. L'òpera va participar en el desenroll, puix era un gènero que reclamava gran presentació i respal econòmic. Pero per a que eixes noves conquista s cobraren importància, era necessari que l'arquitecte, que era a la seua volta constructor i pintor, fora deixant pas als escenógrafs, és dir, als especialisats en l'art de crear climes escènics.

França devia intervindre per a consolidar les noves conquistes. León Moussinac, expert en esta matèria, diu al respecte: El sistema modern de decorats de tela pintada, és dir, de decoració successives en tongada de decorats simultàneus va ser creat per Mahelot i Laurent, els qui varen treballar para Molière. D'esta época és Giovanni Niccolo Servandoni, gran escenógraf que va montar els millors espectàculs d'òpera. Va ser en eixe admirable sigle xvii quan va nàixer la decoració teatral pròpiament dita, en la que va posar llavors l'artiste la seua originalitat i l'aporte de la seua personalitat.
L'escenografia buscava la veritat. Els escenógrafs Albany, Moenck, Alaux i Daguerre rivalizan en ingeniosidad. Ademés el gas, que acabava de fer la seua aparició permetia sorprenents allumenament.[9]
Sigle XIX
El romanticisme abandona la realitat per a entregar-se a lo peculiar. L'allumenament va permetre el pas de l'escenografia objectiva a l'escenografia més emotiva. Despuix de l'exuberància demostrada en els sigles xvii i xviii cau en la banalidad i en el verismo de mal gust. En esta época l'invenció correspon als escenógrafs i tramoyistas com els Camus, Brabant, Varnout, Godin i Colombier. El simbolisme va concloure que la paraula podia suplir tot, en la qual cosa l'escenografia va passar a un segon pla, aixina l'escenografia va passar a ser decorativismo. A finals de sigle varen sorgir alguns esforços en contra del convencionalisme existent.
Establix l'hibridació de lo escènic, capturar en una obra en la que intervenen els diversos llenguages artístics el fluix inagotable de lo real, el moviment infinit de l'esperit. L'obra d'art total, a on el malbarat dels llímits coincidixca en el propòsit d'una obra d'art que siga extensió de lo natural i elaborada segons un model orgànic, en el qual tota regla és flexible i tota divisió permeable. En l'obra d'art total el drama actua com a element estructural i la música com a element de mediació i enllaç. La música i la plàstica servirien de punt de partida i d'elles creixeria el drama, com a unió de la música, la paraula i l'image. Encara que Wagner no va potenciar el diàlec entre la pintura i la música va contribuir a potenciar este en el XX a través de Adolphe Appia. .
Sigle XX

Tot contribuïx a la formació de les noves tendències escenogràfiques per a que els problemes deixen de ser d'orde exterior. Les habitacions es tanquen en parets i plafons, perque el naturalisme exigix una realitat ambiente que no es conseguix en bastidors i telons de fondo. El gas substituïx a l'allumenament a vés-la i oli. En 1887, el Teatre Lliure d'André Antoine, en París, buscava la veritat en el decorat, descriu la quarta paret que tanca l'espai: els actors poden reproduir també per a crear l'ilusió d'un sistema tancat, i l'espectador té l'impressió de "immersió" en la vida quotidiana de l'història, es convertix en voyeur front a la representació. En este moment es reproduïxen cases sanceres en l'escenari, s'inclouen mobles que donen l'ilusió de realitat.
Les estètiques se succeïxen com les teories; aixina veem cóm el simbolisme necessita una nova fòrmula (1890): La decoració deu ser una pura ficció ornamental que complete l'ilusió per les seues analogia de color i de llínees en el drama. Pintors com Maurice Denis i Odilón Redon es varen adherir a este principi, i un home de teatre com Lugné-Poé va donar el seu talent a les iniciatives del moment en el teatre de l’Oeuvre.
Tots els ballet de Diaghilev (1909) descobrixen escenógrafs de la talla de Backs, Benois i Roerich. En Alemània es treballava en entusiasme baix les directives de Max Reinhardt i Stanislavsky, director del Teatre d'Art de Moscou i una de les figures de la vanguarda.
Els renovadors de l'escenografia
Va nàixer en Anglaterra, un geni del teatre, que lluitava per donar un estil a l'escenari per a que no es confonguera en la realitat, per ad ell l'escenógraf deurà triar el color i la peça, el motiu artístic al voltant del com agruparà els demés objectes. Per a Gordon Craig la paraula és el lloc de la mentira, lo lliterari ocupa un lloc secundari respecte a lo visual i lo rítmic.
Loie Fuller va ser una ballarina nortamericana. Va ser pionera en l'utilisació de l'allumenament. Va alcançar un gran èxit en Els Folies Bergère en les seues danses basades en l'aprofitament de l'efecte de la llum coloreada sobre els seus trages vaporosos, per a reproduir sensacions del món natural. Per a Fuller els elements que componen l'espectàcul escènic són en este orde: llum, color, moviment i música.
Va nàixer en Suïssa, músic de formació, per a l'els moviments de l'actor i els seus passos deuen ser medits per la música. Lo escènic deixa de ser el lloc a on es dota d'acció física a un conflicte dialogat per a convertir-se en espai per a la materialisació d'una acció i un conflicte precipitats originalment en música. La seua reflexió sobre lo escenogràfic part del seu despreci cap als decorats ilustrativos, pensa els elements escènics com a signes en sí mateixos i no com a soports d'images convencionals. Per a Appia la llum serà la responsable de realisar escénicamente la melodia infinita wagneriana.[16]
George Fuchs que ratifica la necessitat del decorat plàstic, la seua troballa és la "escena en relleu".
Tot preparat per a arreplegar les grans ventages que aportava l'electricitat. La transformació havia aplegat. Existia de fet una llum que podia exaltar el color, proyectar ombres, crear atmòsfera no conegudes fins a llavors i donar relleu a lo corpóreo en l'escena.
Pablo Picasso va fer decorats per al ballet de Manuel de Falla, El Capell de Tres Picos, i Jacques Copeau, aixina com Gaston Baty, Louis Jouvet i Charles Dullin varen acollir fervorosamente les més audaces tendències. Antón Giulio Bragaglia i Enrico Prampolini en Itàlia varen crear escenografies dins de directives molt personals.
Els russos han tingut sempre el sentit del teatre. En Rússia va ser a on varen nàixer els Ballet Russos de Sergei Diaghilev, revelant-nos l'escenografia de Shéhérazade, l'influència de la qual va durar més de dèu anys en la decoració teatral.
Despuix de la Revolució d'Octubre, el teatre rus alcança un gran desenroll. El teatre d'Estat de Meyerhold és un dels més audaços laboratoris de mise en scène de la Rússia Soviètica. No cal oblidar tampoc el Teatre Kamerny de Stanislavsky, el Habima i les realisacions conseguides per Tairov.
Expressionisme en Alemània
Entorn a 1920 es desenrolla en Alemània un teatre antinaturalista i reteatrallizado, en el qual la paraula cedix terreny davant la comunicació no verbal. L'escenificació expressionista és deutora de Max Reinhardt, va anar en Alemània l'escenógraf i director d'escena, famós per la seua habilitat constructiva i per una utilisació de la llum sobre els volums sorprenent, molt donat a la opulencia i el lux de la presentació.
Oskar Kokoschka va presentar en 1917 la seua obra L'albarzer ardent. Arnold Schonberg escriu La mà feliç i Vasily Kandinsky La sonoritat groga. Treballen sobre l'espiritualitat, anhel de lo immaterial, es configura directament sobre l'escena, en images, paraules i sons sense ser prèviament articulats en una estructura dramàtica-lliterària.
Teatre de vanguarda: Escenografia mecanicista
El decorat reduït a les seues llínees esquemàtiques com varen recomanar Appia i Fuchs, va ser tendència entre alguns que consideren que l'escenografia reté en excés l'atenció de l'espectador i torba l'escena en perjuí de l'actor. En el teatre de vanguarda rus el decorat escenogràfic clàssic és rebujat per una gran cantitat de directors d'escena baixe l'impuls de Meyerhold. El teatre francés està representat en esta época per Jacques Copeau, creador de l'escola del teatre Vieux Colombier, a on va treballar el gran escenógraf André Barsaq. Georges Pitoeff, va conseguir en l'unió entre l'escenografia i la direcció d'escena un clima unitari i sugestiu.
L'òpera i el ballet han contat en grans escenógrafs la qual cosa ha permés les millors invencions que s'han fet en escenografia, el Teatre la Scala de Milà i el Covent Garden són eixemples d'ells. Cal mencionar a Franco Zefirelli, Lila De Nobili, Eugene Berman, Pi Casarini i Wieland Wagner.
Bertolt Brecht
Bertolt Brecht en la seua activitat com a director d'escena va desenrollar una teoria escenogràfica, - l'escenografia és la ciència de trobar un espai que convinga a cada text teatral-. A partir de Brecht es va considerar decadent donar massa importància a l'escenografia i a l'espectacularitat en la posada en escena.[9] Para Brecht, la realidad debe poder reconocerse en el teatro, su esencia debe transparentarse. Lo que ocurre en el escenario debe poder reconocerse como algo que se ha hecho (en el sentido de no algo espontáneo o natural). Y es justamente este hacer notar la diferencia entre la realidad del teatro, por una parte y la realidad que el teatro trata de reflejar, por otra, es un acto de enajenación. Para el teatro épico, esta enajenación es justamente un principio constituyente en el que un objeto, fenómeno o hecho que es cercano, familiar o conocido se vuelve ajeno al punto que sorprende y, a través de esa sorpresa, hace posible su conocimiento. Para Brecht el grado en que un espectador de teatro siente empáticamente lo que va ocurriendo en el escenario, es una función directa del grado de empatía e identificación del actor con su personaje. En otras palabras, si se desea más o menos involucramiento emocional del espectador, esto puede ser regulado intrínsecamete, en la relación actor-personaje. Y tal como la técnica de actuación, también la escenografía debe transparentar sus medios. Por ejemplo, las fuentes de luz deben poder verse. Por otra parte, para Brecht era muy importante que todo lo que estuviese sobre el escenario tuviese directa relación con las escenas y su devenir. Su «teatro épico» no admitía que la escenografía contemplara objetos superfluos o no directamente relacionados con el guion.[17]
Vore també
Referències
- ↑
- ↑ 2,0 2,1 Gómez García, Manuel (1998). Diccionario Akal de Teatro, Ediciones Akal, p. 286. ISBN 9788446008279.
- ↑ Egido, fora (1989). «Introducción», Gráficas Cervantes (ed.). La escenografía del teatro barroco, Ediciones Universidad de Salamanca y Universidad Internacional Menéndez Pelayo, p. 9. ISBN 84-7481-566-5.
- ↑ «Descripción del espacio escénico». Archivat des de l'original, el 16 de diciembre de 2014. Consultat el diciembre de 2013.
- ↑ «Escenografía» (en español). dle.rae.es. Consultat el 3 de abril de 2017.
- ↑ Salvat , Ricard(1998).«La muy controvertida situación de la escenografía...».Artigrama.(13): 167-184.ISSN 0213-1498.Consultat el 6 de noviembre de 2017.
- ↑ Ferrera Esteban, José Luis (2009). Glosario ilustrado de las artes escénicas., Ediciones y Gráficas Solapas, p. 758. ISBN 978-84-613-3788-0.
- ↑ López de Guereñu, Javier (1998). «Construcción de decorados. Técnicas de realización.», ÑAQUE editora (ed.). Decorado y Tramoya, Ñaque, p. 96. ISBN 84-89987-06-8.
- ↑ 9,0 9,1 9,2 9,3 Nieva, Francisco (2000). «Evolución del teatro antiguo», Tratado de escenografía, Madrid: Fundaments, p. 23. ISBN 978-84-245-0850-0.
- ↑ Quirante Santacruz, Luis (2001). Evangelina Rodríguez (ed.). Del teatro del Misteri al misterio del teatro, Universitat de València, pp. 248. ISBN 9788437051499. Consultat el 7 de diciembre de 2017.
- ↑ Sánchez del Peral i López, Juan Ramón(juliol - setembre de 2007).«Antonio María Antonozi, ingenier de les comèdies del Bon Retir (1657-1662). Noves senyes per a la biografia d'un inventor de 'maravelloses apariències'».Archive Espanyol d'Art.XXX(319): 261-273.Consultat el 21 de decembre de 2025.
- ↑ Othón Arróniz, La influencia italiana en el nacimiento de la Comedia española, Madrid, Gredos, 1969.
- ↑ Cf. David Narganes, Luis Moncín y la comedia de moros y cristianos. Madrid: Cultivalibros, 2010, pp. 159-160.
- ↑ Gordon Craig, Edward (1987). Arte del teatro, UNAM GEGSA. ISBN 968-7155-25-6.
- ↑ Appia, Adolphe (2000). La música y la puesta en escena / La obra de arte viviente, Publicaciones de la asociación de directores de escena de España, p. 331. ISBN 84-87591-91-4.
- ↑ Sánchez, José Antonio (2002). Dramaturgias de la imagen, Ediciones de la Universidad de Castilla la Mancha. ISBN 84-8427-203-6.
- ↑ «Episches Theater» (en alemán). Theatergeschichte (Historia del teatro). Consultat el 5 de noviembre de 2017.