Plauto

Plauto

Tito Maccio Plauto (en llatí, Titus Maccius Plautus; Sarsina, Umbría; 254 a. C.-Roma, 184 a. C.) va ser el comediógrafo llatí més afamado de l'Antiga Roma junt a Terencio. Conegut pel seu audaç ingeni, va escriure numeroses obres, com "Amfitrió" o "Mostellaria", caracterisades pel seu humor extravagant, personages molt còmics i enredos amorosos.

Nom

Les fonts citen el seu nom com Tito Maccio Plauto, pero açò, contràriament a la creència popular, no implica que el seu nom de naiximent fora Tito Maccio; té més be la sonoritat d'un pseudónimo còmic que parodia el concepte del triple nom o tria nomina. En l'antiga península itálica, només els pertanyents a famílies nobles romanes tenien tres noms, i Plauto no era noble, ademés de que Maccio no existix com a llinage itálico de l'época, i en el seu lloc s'assembla més a una alusió gentilizante al Maccus, un pallasso arquetípico de la farsa atelana, que Plauto coneixeria be.

Plauto, segons Festo, provenia de ploto, un terme donat a les persones afligides de peus plans i als gossos d'orelles caigudes. La primera d'estes accepcions podria implicar que es tractava d'un atre malnomene còmic, esta volta relacionat en el planipedes, una classe d'actor de mim que actuava descalce, i a la que Plauto podria haver pertanygut en la seua joventut com a actor. No obstant, els romans també utilisaven la segona definició per a referir-se a ell, potser en clau de burla, com fa el prologuista desconegut de la comèdia plautiana Casina, el quali crida "Plautus cum latrante nomine" ("Plauto el del nom ladrador").

Una teoria propon que el nom de naiximent de Plauto en Umbría hauria segut verdaderament Tito Ploto (Titus Plotus), sent Ploto l'equivalent a Plauto en dialecte umbro. D'esta manera, Maccio no seria sino un supernomen donat pel seu professional teatral.

Algunes cròniques medievals varen optar per cridar-li incorrectament Marque Accio Plauto (com un atre gran escritor llatí, Lucio Accio), interpretant que Maccio no era sino una confusió en M. Accio.

Biografia

No es coneix sino com a aproximació la data del seu naiximent; s'ha fixat la de 254 a. C. per una notícia de Cicerón (Brutus, 60) i sabem que va morir en el consulat de Publio Claudio Pulcro i Lucio Porcio Licino, sent censor Catón, és dir, en el 184 a. C. Certament este lapsus vital correspon a un periodo històricament molt regirat: la segona guerra púnica (de la derrota de Cannas, 216, a la victòria del Metauro, 207, i Zama, 202) i la primera afirmació de l'intervenció romana en Grècia i en l'Orient helenístico. Es va traslladar d'Umbría a Roma de jove, possiblement servint de soldat entre els 20 000 infants umbros aliats de Roma (socii) que varen repelir una invasió gala baix el mando de Lucio Emilio Pape. En la gran urbs, va obrar com a comerciant, lo que confirma el coneiximent dellenguage mariner que atesten les seues obres, i possiblement també va realisar viages pel Mediterràneu. No obstant, es va arruïnar i va tindre que espentar la pedra d'un molí a l'hora que escomençava a escriure comèdias palliatas adaptades del grec. El seu enorme èxit li va valdre eixir de molinero per a consagrar-se a este nou ofici i va morir pràcticament ric en més de setanta anys, envolt en una gran popularitat. Encara que hi ha atres erudits que pensen que provablement en usar l'expressió llatina «espentar la pedra del molí», el nostre autor es referia a la seua extrema pobrea i no al trebaliteral com a esclau encarregat de girar les molgues dels molins.

Obra

Si be se li varen atribuir fins a 130 obres, ya Varrón en el I, en la seua monografia De comoediis Plautinis, va reduir el seu número a les 21 que es tenen per autèntiques, separant d'este grup unes atres que es devien als seus imitadors Cecilio i atres ingenis. En De comoediis Plautinis va distinguir tres grups entre les obres atribuïdes a Plauto: les inequívocament seues (21 comèdies); un segon grup de 19 obres, en les que reconeixia la paternitat plautina per raons històriques i estilístiques; i un tercer grup d'obres, les restants, que considerava espurias. S'han conservat sanceres les comèdies del primer grup (denominades fabulae Varroniatae), a excepció de la Vidularia, que per la seua posició en l'arquetip dels manuscrits es troba greument danyada.

• Plauto es va inspirar en els autors de la Comèdia nova grega, principalment en Menandro, pero també en Dífilo o Filemón entre uns atres, i més ocasionalment també en la comèdia mija (Antífanes), mesclant a voltes dos obres en una sola (contaminatio). No es va llimitar a traduir, sino que va adaptar els originals al gust romà, i va introduir cançons i dansa (per eixemple, la dansa d'esclaus i de cuiners en la Aularia). Per això en molts texts plautinos es contenen indicacions escèniques. En les últimes peces de Plauto, els cantica ocupen major espai, sempre en una enorme diversitat mètrica (anapestos, créticos, baquios) que va enriquir la llengua llatina en esquemes desconeguts entre els mateixos grecs. En açò sí el teatre plautino simula la gran polimetría de la comèdia antiga grega d'un Aristófanes. A dir dels antics, tanta va ser la seua estimació durant tot l'Imperi, que alguns autors varen aplegar a afirmar que si les Muses parlaren llatí ho farien en l'estil de Plauto. La complicació de les trames a causa de la contaminatio va obligar a Plauto no poques voltes a posar un chicotet pròlec declamado per un actor, la funció del qual era explicar els arguments massa complexos per a que el públic no es desorientara.

• Plauto usa un ric i vistós llenguage de nivell coloquial que no eludix la obscenidad i la moixada entre retruécanos, succeïts, amfibologias, paròdias idiomàtiques i neologismes, usant un vocabulari molt abundant d'una gran varietat de registres. Ampra en preferència l'aliteración, l'asonancia i l'asíndeton, imprimint al seu estil un sagell inconfundible. És un sicòlec penetrant en obres que anuncien ya la comèdia de caràcter o comèdia de figurón, com és el cas de Aularia sobre el tipo universal del avaro o Mills gloriosus sobre un atre tipo etern, el fanfarrón; la mescla de dos accions en una sola obra va fer d'ell el primer creador de la tècnica del imbroglio o enredre, que tant joc oferirà en la comèdia. Alguns personages com l'esclau liante, desvergonzado i diabólicamente astut, presagien ya el personage del graciós en la comèdia del Sigle d'Or espanyol, i uns atres, com el paràsit, derivaran en el del pícaro. Moltes d'estes comèdies terminen en una feliç anagnórisis o agnición o en la burla a un vell. Les obres de Plauto són menys refinades pero més còmiques que les gregues. Els seus personages són els mateixos que en les comèdies gregues: jóvens destarifats i calaveres, cortesanas, alcahuetes, flautistes, traficants d'esclaus o lenones, esclaus diabólicamente astuts que trauen sempre les castanyes del fòc als seus senyors, comerciants, vells verts i gruñones, paràsits, soldats fanfarrón, etc.; l'argument estava ple de situacions d'enredre, enganys i confusions. Pero Plauto afig varietat i originalitat als temes i als personages sempre en l'intenció de fer riure al públic romà. L'obra de Plauto va influir en la comèdies medievals de la monja Hrostsvita i en les comèdies humanístiques que es componien en llatí en les universitats com a treball de fin de curs i en el Renaixença. Hi ha molt de Plauto, per eixemple, en El avaro de Molière, en Giovanni Boccaccio i en les comèdies de Shakespeare.

Anàlisis de la seua producció

Les comèdies autèntiques de Plauto són Amphitruo o Amfitrió, Asinaria, Aularia o La comèdia de la ollita, Bacchides, Captivi o Els captius, Casina, Cistellaria o La cestita, Curculio o El corcó, Epídico, Estico, Menecmos, Mercator, Mills gloriosus o El soldat fanfarrón, Mostellaria o El fantasmita, Poenulus, Pseudolus o El trapalón, Persa, Rudens, Trinummus, Truculentus i Vidularia.

• Asinaria, basada en El arriero de Demófilo, conta les peripècies del vell Demetrio, marit obtús, que dominat per una esposa altiva, tracta de sostraure-li les vint monedes que li ha reportat la venda d'uns asno, puix ell desija obsequiar-les al seu fill, que les seues calaverades encoraja.
• En El mercader, basada en una obra homònima de Filemón, un jove ha comprat en un viage una bella esclava i desija dur-la a la seua casa com sirvienta de la seua mare, pero el pare del jove li la vollevar al fill.

• Cistellaria o La cestita, inspirada en les Synaristosai, de Menandro, és potser l'obra mestra de Plauto.
• Amfitrió va inspirar a Molière i Giraudoux, i és l'única comèdia mitològica de Plauto. Narra cóm Júpiter, per a seduir a Alcmena, esposa del general Amfitrió, es fa passar per est adoptant màgicament les seues traces i acompanyat de Mercurio, disfrassat com el seu criat Sosia, generant tot tipo de confusions i enredos contra els verdaders i burlats personages que suplanten.
• Els dos Menecmos, imitada per William Shakespeare en la seua Comèdia dels errors, és un enredre que es basa en els malentesos a que donen lloc dos bessons, que varen viure separats durant molt temps i es tornen a trobar en una ciutat.

• El soldat fanfarrón és l'obra més antiga de Plauto, (entorn al 205 a. C.) i és una farsa o comèdia de caràcter la víctima del qual és un fals héroe i engreído soldat, Pirgopolínice, de qui tots es burlen solapadamente, escomençant pel seu criat Palestrión, que havia fet una obertura en la paret per a que el seu anterior amo poguera visitar a la seua promesa.
• Vidularia és una comèdia la trama de la qual gira entorn al motiu de l'anagnórisis o agnición: la protagonista és una donzella que havia segut abandonada, de chiqueta, en un cesto de joguets.
• Estico, representada en l'any 200, referix l'història de dos germanes a els qui el seu pare reprocha ser fidels als seus marits quan estos les han deixat soles impulsats per la pobrea, ya que han tingut que emigrar a un atre país. Retornen enriquits i recompensen aixina la seua virtut.
• El persa és una farsa urdida contra el avaro Dordalus, burlat per un amic que s'havia disfrassat de mercader persa.

• En Epídico, un vell compra a una esclava que tañe la lira creent que és la seua filla perduda. El jove que li ha venut utilisa els diners per a comprar a la seua germana, a qui no coneix. El vell ha segut enganyat, pero la chicona és reconeguda, i l'esclau que va armar la tramoya és llibertat.
• En Aularia o La comèdia del gorc, nos trobem davant una atra comèdia de personage, un vell avaro, que inspiraria la famosa comèdia de Molière. El avaro tanca el seu tesor en una marmita en lloc d'un cofre, i, mentres és ric, no dona el seu permís per a que es realise un matrimoni; li furten els diners i en això dona el seu permís per a que els jóvens es puguen casar.
• En la Mostellaria (o L'aparegut), l'esclau Traunión fa creure al seu amo, Teoprópides, a la seua tornada d'un viage, que hi ha fantasmes en la casa per a poder aixina explicar les calaverades del fill d'est. Est és el punt de partida d'intrigues i enredos en els que Plauto ha posat de manifest tot el seu virtuosisme, i que han inspirat a Regnard.

• El corcó narra les aventures d'un paràsit, autèntic precedent del pícaro, un home sense escrúpuls d'imaginació fecunda, que viu de la seua astúcia i ingeni.
• Pseudolus o El enredón o El trompicón, representat per volta primera en 191, referix les intrigues i mentires de l'esclau Pseudolus. Est sostrau diners al vell Simón i al inescrupuloso Ballion.
• Els captius representa cóm pese a les fechorías de l'esclau Stalagmus, el vell Hegión troba i llibera al seu fill.
• Rudens o La maroma, inspirada en una obra de Dífilo, canvia l'usual escenari urbà per un poble de la plaja, a on es forja una història d'anagnórisis o reconeiximent. En ella un peixcador trau de les aigües una maleta que conté joguets de la filla del seu amo, que ha segut raptada. Tornada per les aigües despuix d'un naufragi, esta chiqueta aplega a ser, sense saber-ho, rescatada pel seu propi pare.

• El jove cartaginés conta cóm el vell Hannon descobrix que dos de la seua esclaves són les seues pròpies filles, que havien segut víctimes d'un rapte, i troba al seu nebot, que ama a una d'elles. És una comèdia important també per conservar un passage en la desapareguda llengua púnica traduït allatí.
• Trinummus o Les tres monedes, fundada en l'obra El tesor de Filemón, conte entre còmiques aventures com un tesor és tornat al seu llegítim amo. Esta comèdia va ser imitada per Andrieux en la seua obra El Tesor.
• En Casina, dos esclaus de la mateixa casa perseguixen a la mateixa esclava, un en profit del pare; un atre, en pro del fill; encara que la sòrt favorix al vell, finalment est serà vençut per l'astúcia de l'esclau.

Personages

Vejau Personages comuns en la comèdia romana

• El jove (adulescens)
• El vell (senex)
• L'esclau (servus)
• La jove (virgo, puella, meretrix)
• La mare de família (uxor, matrona)
• El paràsit
• El soldat (mills)
• Elenón (leno)
• El banquer (trapezita, danista)
• El cuiner (coquus)

Obres

Erro al crear miniatura:

Codex Vindobonensis Palatinus 111.

Segons Aulo Gelio, Plauto va escriure 130 comèdies. En els manuscrits que se nos han conservat, els títuls de les obres apareixen per orde alfabètic, i no de manera cronològica, lo que implica grans debats i controvèrsia entre els estudiosos i els editors, a l'hora de tractar de discernir quins es varen escriure abans i quins, despuix. Normalment, en les edicions i traduccions contemporànees les obres seguixen ordenant-se per orde alfabètic i est serà el criteri que seguim a continuació. Les obres que es conserven en l'actualitat són les següents:

• Amphitruo
• Asinaria
• Aularia
• Bacchides
• Captivi
• Casina
• Cistellaria
• Curculio
• Epidicus
• Menaechmi
• Mercator
• Mills Gloriosus
• Mostellaria
• Persa
• Poenulus
• Pseudolus
• Rudens
• Stichus
• Trinummus
• Truculentus

Per una atra part, coneixem els títuls d'una trentena més d'obres i, en alguns casos, es conserven també fragments de les mateixes:

• Addictus
• Ambroicus, or Agroicus
• Artamon
• Baccharia
• Bis Compressa
• Caecus o Praedones
• Calceolus
• Carbonaria
• Clitellaria
• Colax
• Commorientes
• Condalium
• Cornicularia
• Dyscolus
• Foeneratrix
• Fretum
• Frivolaria
• Fugitivi
• Gastrion o Gastron
• Hortulus
• Kakistus (l'autoria d'esta obra es discutix i hi ha qui creu que l'autor podria ser Lucio Accio)
• Lenones Gemini
• Medicus
• Nervolaria
• Parasitus Piger o Lipargus
• Phagon
• Plociona
• Saturio
• Scytha Liturgus
• Trigemini
• Vidularia

Traduccions a l'espanyol

De les sèt traduccions de Plauto realisades en el XVI, la primera va ser el Amfitrió per part del mege Francisco López de Villobos. Va ser escrita en 1515 i editada dos anys despuix; usa l'edició d'Hermolao Barbaro. En 1525 esta mateixa comèdia va ser adaptada una miqueta més lliurement per l'humaniste i professor de l'Universitat de Salamanca Fernán Pérez d'Oliva; esta versió va ser criticada en els seus aspectes dramàtics per Leandro Fernández de Moratín, encara que és de bon llenguage i estil. En 1554 i en Toledo es varen refondre estes traduccions en una atra. A l'any següent varen aparéixer anònimes en Amberes El mílite gloriós i Els Menechmos. De nou Amfitrió i Els Menechmos varen ser editats per Juan de Timoneda en 1559. En el XX destaquen les següents traduccions de les seues obres completes: Pedro Antonio Martín Roures, Comèdies completes traslladades de la llengua llatina a l'espanyol, Buenos Aires, L'Ateneu, 1947. Vicente Blanco García, Comèdies, Madrit: Aguilar, 1950. Juan Bautista Xurriguera, Comèdies. Barcelona: Iberia, 1955. Marcial Olivar, Teatre complet: Barcelona: Planeta, 1974. Mercedes González-Fava, Comèdies I, Madrit: Gredos, 1992. José Román Bravo, Comèdies I i II. Madrit: Càtedra, 1989 i 1995. Germán Vivers, Comèdies I i II, Mèxic: Bibl. Scriptores Graeci & Romani, 1978 i 1980. El comediógrafo José Luis Alonso de Sants va fer aixina mateix vàries adaptacions dramàtiques de Plauto.

Cites

• «Lupus est homo homini, senar homo, quom qualis sit senar novit» («L'home és un llop per a l'home, i no home, quan desconeix quí és l'atre») — Asinaria.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Plauto.

Plauto en Viquidites.

• Wikisource contiene obras originales de o sobre Plauto.
• Wikisource en latín contiene obras originales de Plauto.
• introducció a la vida de Plauto; en anglés.
• Traduccions al francés d'obres de Plauto, en Wikisource.
• Obres de Plauto, en llatí, en el [1] The Latin Library.
• Totes les comèdies de Plauto conegudes, en el [2] de Philippe Remacle. Unes estan en francés; unes atres, en llatí; atres més, en text bilingüe.
  • Philippe Remacle (1944 - 2011): latinista i helenista belga d'expressió francesa.
• el Proyecte Gutenberg té algunes traduccions a l'anglés de les Plauto.
• Plauto en el Proyecte Perseus.
• Obres de Plauto en llatí, en busca de paraules i estadístiques de freqüència, en el [3] Intratext.
• Plauto en el [4] de la Bibliotheca Augustana (Augsburc).
• Asinaria, o la venda dels asno

• Lindsay, Wallace: la sintaxis de Plauto (Syntax of Plautus).
  • Text anglés, en índex electrònic, en el Proyecte Perseus.
    • Wallace Lindsay (Wallace Martin Lindsay, 1858-1937): clasicista i paleógrafo escocés, catedràtic de l'Universitat de Saint Andrews.