Anar al contingut

Manuel de Falla

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Manuel de Falla

Manuel de Falla i Matheu (Càdis, 23 de novembre de 1876-Alta Gràcia, 14 de novembre de 1946) va ser un compositor espanyol del nacionalisme musical, un dels més importants de la primera mitat de el XX, junt a Isaac Albéniz, Enrique Granados, Joaquín Turina i Joaquín Rodrigo, i un dels compositors espanyols més importants de tots els temps.

Va pertànyer a una acomodada família de comerciants gaditans i va rebre formació musical des de la seua infància, tant piano com solfeig. Va continuar els seus estudis en varis professors i, gràcies a les amistats familiars, va entrar en els círculs culturals de la ciutat, particularment en casa de Salvador Viniegra. Allí, va conéixer les obres d'importants compositors. La seua primera interpretació pública va ser en la seua mare en el recital per a piano de Les sèt últimes paraules de Crist en la creu de Joseph Haydn. Posteriorment, es va traslladar a Madrit, a on va continuar la seua formació en piano en José Va engolir i va compondre obres per a piano i música. Va conéixer a Felipe Pedrell, qui fon una notable influència en la seua posterior carrera i va despertar el seu interés pel flamenc i el cante jondo. Més tart, es va marchar a París, a on va entaular amistat en diversos membres de la societat cultural de la ciutat, com Paul Dukas, Isaac Albéniz, Claude Debussy, Ricardo Viñes (que ho va introduir en Els Apaches), Maurice Ravel, Ígor Stravinski o Joaquín Nin. A la seua tornada a Madrit en 1914, es va estretir la seua relació en el matrimoni format per María Lejárraga i Gregorio Martínez Serra i varen colaborar en algunes de les seues obres. Va tindre una destacada presència en la vida cultural i política de la ciutat i va créixer la seua popularitat, i va treballar en Serguéi Diáguilev i les seues #Ballet Russos. En 1919 es va marchar a Granada, a on va entaular relació en Antonio de Lluna García, Federico García Lorca, Miguel Cerón, Fernando dels Rius, Hermenegildo Lanz i Manuel Àngels Ortiz, entre uns atres, i va poder conéixer en major profunditat el flamenc i el cante jondo. En 1939 i finalisada en Espanya la Guerra civil, es va traslladar a Argentina, a on va viure fins al seu decés en 1946.

Entre les seues obres més célebres es troben la pantomima L'amor bruix, el ballet El capell de tres picos, les Sèt cançons populars espanyoles per a veu i piano, la Fantasia Bætica per a piano i Nits en els jardins d'Espanya, totes elles compostes a la tornada de la seua estància en París. Ademés, va compondre l'òpera La vida breu, una òpera per a porritos, El retaule de Maese Pedro, el Concert per a clau i cinc instruments, vàries sarsuelas (encara que l'única que es va representar va ser Els amors de l'Inés) i vàries obres vocals, per a piano i música. La seua última obra, Atlántida, la va terminar el seu discípul Ernesto Halffter i es va publicar despuix de la mort del compositor.

Va eixercir una gran influència sobre el Grup dels Huit i la Generació del 27. l'Archiu Manuel de Falla, inaugurat en Granada en 1991, guarda numeroses fotografies, cartes, partitures, manuscrits i atres documents del compositor.

Biografia

[editar | editar còdic]

Infància i joventut

[editar | editar còdic]

Manuel María dels Dolores Clemente Ramón del Sagrat Cor de Jesús Falla i Matheu[1][lower-alpha 1] va nàixer el 23 de novembre de 1876 a les sis del matí en el domicili familiar de la plaça de Mina n.º 3, en Càdis (Espanya).[1] Va ser el fill major del matrimoni format per José María Falla Franco, un acomodat comerciant d'orige valencià, i de María Jesús Matheu Zabala, provinent d'una adinerada família industrial catalana, encara que abdós eren de Càdis.[1][3] Va tindre quatre germans: José María «Pepito» (naixcut 2 anys despuix que Manuel), María del Carmen (sis anys més jove), Servando i Germán, els dos últims eren bessons i 13 anys menors que ell.[1][3] Ho varen batejar en l'iglésia catòlica de La nostra Senyora del Rosari el 26 de novembre.[1][2] Els decesos del seu yayo matern —en 1884—, la seua tia Magdalena —durant l'epidèmia de còlera de 1885—, i els seus germans Pepito —en la mateixa época— i Servando —en acabant de nàixer en 1889—, ho varen impactar enormement. Es diu que Manuel va contraure #tuberculosis en la seua infància. Tot això, unit a la seua dèbil complexió, va fer que desenrollara una obsessió per la neteja i por a contagiar-se i emmalaltir.[1][3]

Manuel i els seus germans varen rebre una bona educació en casa. Va rebre les seues primeres lliçons de solfeig de la seua mare, intérpret de piano. Ademés, la seua nodriça, «La Morilla», li va ensenyar cançons de breçol i populars que varen estimular la seua imaginació i varen deixar chafada en ell.[4][5][6] Als nou anys d'edat, la seua mare va decidir que tenia que estudiar més formalment, per lo que va continuar els seus estudis musicals en una professora de piano amiga seua cridada Eloísa Galluzo i els métodos del qual d'ensenyança eren «molt severs».[7][8] Despuix, va estudiar successivament solfeig i harmonia en Alejandro Odero i harmonia i contrapunt en Enrique Broca.[9][8][10] També realisava pràctiques de piano a quatre mans d'obres de Richard Wagner i Wolfgang Amadeus Mozart en una amiga de la família.[9] En eixa época, Manuel assistia a les velades vespertines de música que se celebraven en casa de Salvador Viniegra, amic de la família, i va tindre accés a la gran biblioteca musical que posseïa.[7][11] També assistia a atres events musicals en Càdis, a on va descobrir música com Fausto de Charles Gounod i obres de Mozart, Ludwig van Beethoven, Vincenzo Bellini i Edvard Grieg, que estava de moda.[12][7][13] La seua primera interpretació pública va ser en la seua mare en el recital per a piano de Les sèt últimes paraules de Crist en la creu de Joseph Haydn en l'iglésia de Sant Francisco.[lower-alpha 2]

En l'Archiu Històric Provincial de Càdis es troba custodiat el seu expedient escolar, que estava en possessió dels fondos de l'Institut Columela a on va estudiar, fins que va ser transferit a l'Archiu en decembre de 2003. En ell, a banda de les seues bones notes, es destaca el seu maneig a l'hora de resoldre una operació aritmètica i l'excelent caligrafia que tenia a pesar de contar en només onze anys d'edat.[15]

Als dotze anys, els seus interessos eren principalment la lliteratura i el periodisme. En 1888, junt en un grup d'amics, va fundar i va dirigir la revista lliterària casera El Jangló i, en 1891, va participar en una segona titulada El Cascabel, que també va terminar dirigint.[14][5] En eixa época, s'especula que componguera una òpera en quatre actes anomenada El comte de Villamediana, de la que no es conserva la música, pero sí el llibret, que estava inspirat en obres del Duc de Rivas. Al voltant de 1892, quan tenia 16 anys, va compondre el seu opus n.º 1, Gavotte et Musette per a piano.[14] Als dèsset anys, segons va confessar el propi Falla en una carta en 1928 al seu biógraf i amic Alexis Roland-Manuel, va decidir que la seua vocació era la música.[16][17]

Estància en Madrit

[editar | editar còdic]

A partir de 1896 va començar a viajar en assiduïtat a Madrit, a on va assistir al Real Conservatori de Música i Declamació. Allí va estudiar piano en José Va engolir, que tenia molt bona opinió sobre el seu alumne i va comentar que era «un jove molt estudiós, molt concienzudo; de bons talents artístics i al com segurament li està esperant un prometedor futur en este difícil art».[18][19] Cap a finals d'eixe any, es va establir definitivament en Madrit.[20] En 1897 es va matricular oficialment en calitat d'alumne lliure del Conservatori.[21] Eixe mateix any va compondre Melodia, una obra per a violonchelo i piano i dedicada a Salvador Viniegra.[22] A l'any següent va superar, en altes calificacions, l'equivalent a tres anys de solfeig i cinc de piano en el Conservatori,[23] i va compondre Scherzo en do menor per a piano.[lower-alpha 3] En 1899 va terminar els estudis oficials en el Conservatori[lower-alpha 4] i va obtindre, per unanimitat, el primer premi de piano de dit centre.[23] En eixos anys, va realisar viages freqüents a Càdis i va donar recitals en les cases de Viniegra i de Manuel Quirell, en els que interpretava composicions de Frédéric Chopin, Robert Schumann o Grieg, junt en obres pròpies.[23] En casa de Viniegra, va estrenar en 1899 obres com Romanza, Melodia per a violonchelo i piano (dedicada a Viniegra), Quartet en sol i Serenata andalusa; en la de Quirell, va estrenar Nocturn, i Mireya en el Teatre Còmic.[22] En 1900 va compondre Cançó per a piano i algunes peces vocals i per a piano. Va estrenar Serenata andalusa i Vals-Caprig en l'Ateneu de Madrit.[25] La seua família es va mudar en ell, per problemes financers en els negocis familiars, i els va mantindre en els ingressos que obtenia impartint classes de piano.[20][23]

Fins a eixe moment, Falla només havia compost obres per a piano o música. Al voltant de 1900, va escriure la seua primera sarsuela, forma musical molt de moda en eixe moment en Espanya, La Juana i la Petra o La casa de Toca'm Roque (inspirada en la popular casa madrilenya). No va aplegar a estrenar-se i la seua música es va perdre, encara que en els seus quaderns el compositor va apuntar que constava de cinc números musicals.[26] En 1901 va conéixer a Felipe Pedrell, qui fon una notable influència en la seua posterior carrera, ya que va despertar en ell l'interés pel flamenc i, en especial, pel cante jondo.[27][28] Pedrell impartia classes en el Conservatori i l'Ateneu. Melquiades Almagro, un ric amic de Falla, va pagar les lliçons que va rebre de Pedrell.[29] Eixe any Falla també va compondre Corteig de gnoms i Serenata, abdós per a piano.[30] El 12 d'abril de 1902 es va estrenar Els amors de l'Inés, l'única de les seues #sarsuela que es va representar, en el Teatre Còmic de Madrit i va tindre vint actuacions, realisades per la companyia de Loreto Prat i Enrique Chicote.[31] Eixe mateix any va conéixer a Joaquín Turina i Federico Chueca, que ho va ajudar i va recolzar les seues #sarsuela, i la Societat d'Autors va publicar Vals-Caprig i Serenata andalusa.[30] Entre 1901 i 1902, va escriure Almoina d'amor, en llibret de José Jackson Veyán, una atra sarsuela que no es va representar.[32][33]

A l'any següent va compondre Allegro de concert i ho va presentar a un concurs convocat pel Conservatori de Madrit, que finalment va guanyar Enrique Granados, i la Societat d'Autors va publicar les obres Les teues ojillos negres i Nocturn.[30] Eixe mateix any, va començar a treballar en Amadeo Vives en les #sarsuela Presoner de guerra, El cornetín d'órdens i La creu de Malta, de les que només es conserven alguns fragments.[34] Els anys d'estudi en la capital espanyola varen culminar en la composició, en 1904, de l'òpera La vida breu, en colaboració en Carlos Fernández Shaw, que es va fer acreedora del primer premi d'un concurs convocat per la Real Acadèmia de Belles arts de Sant Fernando a l'any següent.[35] Encara que les bases del concurs estipulaven que l'obra guanyadora devia representar-se en el Teatre Real de Madrit, Falla va haver d'esperar huit anys per a donar a conéixer la seua partitura, no en Madrit, sino en Niça (França).[36][37] En abril de 1905 va obtindre el premi com a pianiste en un concurs organisat per la firma Ortiz i Cussó.[38] En eixa época, es va sentir fortament atret per la seua prima María Prieto Ledesma i l'última referència a este assunt està datada el 14 de novembre de 1905.[39]

Etapa parisenca

[editar | editar còdic]

Falla havia ampliat el seu círcul d'amistats i la seua fama estava creixent en Madrit, gràcies als dos premis que va guanyar. En canvi, en part per la decepció que va sofrir al no poder estrenar La vida breu en el Teatre Real com li havien promés, va decidir traslladar-se en França.[36] Es desconeix la data exacta en la que Falla es va mudar allí, pero es té constància d'una carta que va enviar a la seua família el 16 d'agost de 1907.[40] Es va heretar en París, per consell de Joaquín Turina i Víctor Mirecki Larramat, i els seus inicis no varen ser fàcils, ya que va aplegar a reunir cupons de periòdics per a obtindre menjar gratuït.[36] Va escomençar guanyant-se la vida com a pianista i director d'una chicoteta companyia de pantomima que interpretava L'enfant prodigue d'André Wormser, i va realisar una gira per França, Bèlgica, Alemània i Suïssa.[41] Poc despuix de la seua arribada a París, va conéixer a Paul Dukas, qui li va presentar a Isaac Albéniz i Claude Debussy.[42] Gràcies a una carta de recomanació, també va entaular relació en Ricardo Viñes, que ho va introduir en Els Apaches, un círcul de jóvens músics progressistes en membres com Debussy, Maurice Ravel, Ígor Stravinski i Joaquín Nin, entre uns atres.[43][lower-alpha 5] També per mediació de Viñes i Albéniz, va entaular relació en Alexis Roland-Manuel, va tindre accés a atres círculs culturals parisino i va conéixer a atres artistes espanyols en la ciutat, com Enrique Granados, Pau Casals, Miguel Llobet, Ángel Barris, Enrique Fernández Arbós, Josep Maria Sert i Pablo Picasso.[46] Durant eixe temps, es va guanyar la vida donant classes piano als fills de famílies adinerades i realisant gires de concerts.[47]

En 1908 i per la mediació de Albéniz, el rei Alfonso XIII li va otorgar una beca per a que poguera seguir residint en París i concloure les Quatre peces espanyoles.[48] En giner d'eixe any va iniciar una gira pel nort d'Espanya, junt en el violiniste Antonio Fernández Brodes i el violoncheliste Víctor Mirecki.[49] El 23 de març va terminar l'obra En afectes de goig i goig.[50] Paul Milliet va traduir al francés el llibret de La vida breu per a que l'estrena de l'obra fora possible en França.[48] El 27 de març de l'any següent es varen estrenar en la Salle Érard les Quatre peces espanyoles interpretades per Ricardo Viñes, que més tart varen ser publicades per l'editor Jacques Durand gràcies a la recomanació de Dukas, Debussy i Ravel.[51] Eixe mateix any va començar a compondre una série de peces cridades Nocturns, que més tart es varen convertir en Nits en els jardins d'Espanya, i va revisar substancialment l'orquestació de La vida breu.[52] El contacte en la vida musical parisenca va eixercir una gran influència sobre ell, va quedar especialment impressionat per Baralles i Melisande[lower-alpha 6] de Debussy i Borís Godunov de Modest Músorgski, i va entrar en contacte en la música simfònica i de cambra europea de vanguarda, inclús va escoltar a Richard Strauss dirigir les seues obres.[47][53]

El 4 de maig de 1910, gràcies a la colaboració de Ravel i Gabriel Fauré, la #soprano Ada Adiny-Milliet va estrenar en la Société Nationale Indépendante, acompanyada al piano per Falla, les Trois mélodies, realisades sobre texts de Théophile Gautier.[54][48] En eixe mateix any es va produir la seua primera trobada en Ígor Stravinski i va conéixer a Georges Jean-Aubry, Ignacio Zuloaga i Wanda Landowska.[47] Un any més tart va realisar la seua primera visita a Londres, per mediació de Jean-Aubry, i en març va oferir alguns recitals.[55] Els hiverns de 1910 i 1911 ho varen afectar greument en la seua salut,[lower-alpha 7] que ya era dèbil de per sí, lo que va incrementar el seu fervor religiós i li va fer acostar-se als círculs afins a les seues inquietuts religioses, especialment Els Apaches, en Viñes i Léon Bloy, entre uns atres.[57]

En 1912 va realisar un viage a Suïssa i Itàlia.[37] En Milà, va negociar en Tito Ricordi la publicació de La vida breu, pero no varen aplegar a un acort.[58] El 30 de novembre, Ricardo Viñes va presentar en la Societat Filharmònica Madrilenya les Quatre peces espanyoles de Falla.[37] Va revisar, en l'ajuda de Dukas i Debussy, la partitura de La vida breu i va realisar millores en la seua estructura i orquestació.[59][60] L'1 d'abril de 1913 es va estrenar en el Cassino Municipal de Niça[lower-alpha 8] i el 30 de decembre d'eixe any es va realisar en el Teatre Nacional de la Opéra-Comique de París l'ensaig general, en públic i crítica.[61] L'obra es va estrenar oficialment el 7 de giner de 1914 en dit teatre i fon un èxit.[60][61] Despuix del fracàs en Ricordi, Max Eschig va publicar la partitura i es va convertir en l'editor de Falla.[37] Eixe mateix any va conéixer, per mediació de Turina, a Gregorio i María Martínez Serra.[lower-alpha 9][63] Per l'èxit obtingut, Falla va decidir establir-se definitivament en París.[64] Gràcies al seu contracte en Eschig, a mitan de 1914 va poder terminar les Sèt cançons populars espanyoles.[65] No obstant, despuix de l'inici de la Primera Guerra Mundial, Falla va tindre que retornar a Espanya i va fixar la seua residència de nou en Madrit.[66]

Tornada a Madrit

[editar | editar còdic]

Durant l'estància de Falla en París, la crítica musical en Madrit havia canviat. Varen sorgir numeroses publicacions especialisades i eren freqüents les disputes entre elles, en ocasions motivades per la seua ideologia política i fortes en molts casos.[67] Despuix de la seua tornada a Madrit, el 14 de novembre de 1914 es va representar La vida breu, en la #soprano Luisa Vela com a protagonista, en el Teatre de la Sarsuela i baix la direcció de Pablo Lluna.[68][69] L'estrena va ser un gran èxit i posteriorment es va representar en 26 ocasions.[68] La seua relació en els Martínez Serra, als que havia conegut durant la seua estància en París, es va estretir. Varen començar a treballar junts en La Passió, una obra que es va estrenar el 30 de novembre en el Teatre Lara i per a la que el compositor va escriure una soleá per a veu i guitarra.[70][62] En els anys següents, Falla va compondre música incidental per a algunes de les obres teatrals del matrimoni, com Otelo o tragèdia d'una nit d'estiu, Pasqua florida o Amanecer, i també va escriure música per a cançons escrites per María, com «El pa de Ronda que sap a veritat».[lower-alpha 10][62] El 15 de giner de 1915, l'Ateneu de Madrit va homenajar a Joaquín Turina i Manuel de Falla.[lower-alpha 11] En l'acte es varen estrenar, en gran èxit, les Sèt cançons populars espanyoles, interpretades per Luisa Vela i acompanyada al piano pel propi Falla.[73] El 8 de febrer, es va realisar el concert de presentació de la Societat Nacional de Música en l'Hotel Ritz de Madrit, en el que la soprano Josefina Revillo va interpretar per primera volta la antibelicista Oració de les mares que tenen als seus fills en braços, en text de Martínez Serra.[70][74] Falla va conéixer al secretari de la Societat, Adolfo Salazar, que ademés era un influent crític i ho va recolzar en els seus habituals desencontres en la prensa madrilenya.[75]

Erro al crear miniatura:
Erro al crear miniatura:

El 15 d'abril va tindre lloc l'estrena en el Teatre Lara de la primera versió de L'amor bruix, que va escriure junt a Martínez Serra, interpretada per Pastora Imperi en el paper de Caneles i baix la direcció orquestal de José Moreno Ballesteros, pare de Federico Moreno Torroba, que va interpretar el piano. Va rebre disparitat de crítiques: unes varen criticar l'orquestació i varen animar a Falla a deixar eixos «ensajos menors» i dedicar-se a «grans obres», i li varen atribuir falta de «españolidad» per la «obsessió» de Falla per la música francesa i russa; en canvi, unes atres la destacaven com «la nova renaixença musical espanyol» i varen valorar l'esforç d'elevar el flamenc a la categoria d'art.[76][77] En qualsevol cas, l'obra va tindre una bona recepció de públic i es va representar en vintihuit ocasions.[78] Entre finals de març i principis d'abril va realisar un viage en María Lejárraga per Andalusia, en el que va poder conéixer Granada[lower-alpha 12] i també varen visitar Ronda, Algecires i Càdis.[79][80] Poc despuix es va traslladar a Barcelona en el matrimoni Martínez Serra i la seua estància en la ciutat es va prolongar casi sis mesos. Santiago Rusiñol ho va invitar a passar uns dies en Cau Ferrat de Sitges i allí pot ser que treballara en la primera versió de concert de L'amor bruix i en les Nits en els jardins d'Espanya.[81] l'Orquesta Simfònica de Madrit, dirigida per Enrique Fernández Arbós,[lower-alpha 13] va estrenar la primera el 28 de març de 1916 en l'Hotel Ritz de Madrit.[83] El 9 d'abril, es va estrenar la segona en el Teatre Real, a càrrec de la mateixa orquesta, junt en el pianiste José Cubiles i dirigida de nou per Fernández Arbós.[84] Falla va començar a treballar en el matrimoni Martínez Serra en la pantomima El corregidor i la molinera, basada en la novela El capell de tres picos de Pedro Antonio d'Alarcón.[85] Pot ser que Falla elegira esta història més costumista per a poder obtindre un major èxit comercial.[86] Es va estrenar el 7 d'abril de 1917 en el Teatre Eslava, produïda per la companyia dels Martínez Serra i baix la direcció de Turina.[87]

Espanya va ser un país neutral durant la Primera Guerra Mundial. Falla es va mostrar públicament en contra d'eixa postura i va firmar un manifest en 1915, que varen recolzar atres intelectuals com Gregorio Marañón, Américo Castro i Fernando dels Rius. Despuix del decés d'Enrique Granados,[lower-alpha 14][lower-alpha 15] va criticar l'agressió alemana per «arrebatar-nos a un artiste dels nostres que tan brillantemente va representar a Espanya en l'estranger». Eixe mateix any, va escriure més artículs en els que denunciava la «perniciosa» influència de la «tradició alemana» en la música europea.[88] Per un atre costat, eixa neutralitat d'Espanya va revitalisar la vida cultural de la seua capital, Madrit, i va atraure a diversos artistes internacionals, com va ser el cas de Serguéi Diáguilev i els seus #Ballet Russos, que varen estar de gira pel país en 1916 i 1917.[90] Falla va entaular contacte en Ígor Stravinski i Diáguilev i va realisar sengles viages acompanyat per est i el ballarí Léonide Massine: en 1916, pel sur del país,[91] i durant l'estiu de 1917, per Espanya, en el que el 8 d'octubre varen acodir a Fuendetodos a l'inauguració d'un monument en homenage a Francisco de Goya.[92] Abans de finalisar l'any, va iniciar una nova gira pel nort d'Espanya acompanyant al piano a la soprano Aga Lahowska.[93]

En 1918, va començar a compondre l'òpera còmica Fòc fatuo, en llibret de María Martínez Serra i basada en música de Frédéric Chopin, del que Falla era gran admirador. María va atribuir a l'estricta moral del compositor el retart en l'obra, per no estar d'acort en el seu llibret, encara que no hi ha proves de tals reticències. En canvi, el propi Falla va realisar gestions personals en varis teatres per a estrenar l'obra, que varen resultar infructuoses, ya que varis la varen rebujar, com el Teatre Eslava, dirigit temporalment pel compositor Manuel Penella i que inicialment havia accedit a representar-la, o l'Opéra-Comique de París, el director de la qual, Albert Carré, va afirmar: «¡Deuria escriure música original!». L'obra no va aplegar a estrenar-se. Entre tant, en estar immers en la composició de Fòc fatuo, Falla va rebujar una proposició per part de Diáguilev per a compondre un ballet que finalment va encarregar a Stravinski i es va convertir en Pulcinella. Falla i els Martínez Serra varen iniciar una atra colaboració en la tragicomèdia Don Juan d'Espanya. Estava en una etapa molt primerenca de creació i per la llentitut de Falla en la seua composició, que de nou María va atribuir a la moral del compositor, finalment els Martínez Serra varen encarregar la música a Conrado del Camp i l'obra es va estrenar el 18 de novembre de 1921. Tot açò va contribuir a que la relació entre el matrimoni i el compositor es trencara despuix de l'estrena de la tragicomèdia, pese a que María i Falla havien mantingut una correspondència casi diària durant anys.[94][95][96][97] Provablement, el seu últim treball junts va ser El cor cego de Gregorio, en el que Falla va posar música a dos cançons del quart acte i que es va estrenar en octubre o novembre de 1919.[lower-alpha 16] El 27 d'abril, Falla va pronunciar una conferència titulada L'art profunt de Claude Debussy en un homenage que va rendir l'Ateneu de Madrit al compositor francés, i es va realisar un concert, en el que també varen participar Aga Lahowska, Arthur Rubinstein i l'Orquesta Filharmònica.[100][93]

En 1919 varen fallir els seus pares, en uns mesos de diferència: el 12 de febrer, el seu pare, i el 22 de juliol, la seua mare.[99][93][lower-alpha 17] En 1917, Falla havia escomençat a treballar en una nova versió de El corregidor i la molinera, que es va acabar convertint en el ballet El capell de tres picos. L'estrena de l'obra es va retardar per problemes financers en els #Ballet Russos de Diáguilev.[101] El 22 de juliol de 1919 varen realisar l'estrena de El capell de tres picos en l'Alhambra Theatre de Londres, en coreografia de Massine[lower-alpha 18] i decorats i figurines de Pablo Picasso. Va ser l'estrena més exitosa de la companyia en eixa temporada.[102] Eixe mateix any i per encàrrec de Rubinstein va començar a compondre Fantasia Bætica.[103]

Etapa granadina

[editar | editar còdic]

Despuix de la mort dels seus pares, Falla va decidir viajar en setembre de 1919 a Granada en la seua germana María del Carmen. Es varen estajar en la Pensió Carmona, gràcies a les gestions realisades pel seu amic des dels temps de París Ángel Barris, i varen estar en companyia del matrimoni Vázquez Díaz.[104][99] Durant eixa visita a la ciutat va conéixer al poeta Federico García Lorca, que va recitar un poema dedicat a la ciutat despuix d'un concert.[104] El 23 de giner de 1920, va tindre lloc l'estrena en París de Nits en els jardins d'Espanya, baix la direcció d'Enrique Fernández Arbós i en Rosa García Ascot[lower-alpha 19] en el paper soliste, i eixe mateix més, els #Ballet Russos varen realisar una exitosa representació de El capell de tres picos en el Théâtre National de l'Opéra de París.[106] El 20 de febrer, Arthur Rubinstein va estrenar en Nova York la Fantasia Bætica.[106] El compositor gadità va concloure la seua primera obra en Granada en agost, Homenage pour li Tombeau de Claude Debussy per a guitarra.[106] En setembre de 1920, Falla i la seua germana varen decidir fixar la seua residència en Granada i varen llogar el carmen de Santa Engracia en el Carrer Real de la Alhambra, número 43.[106] Una de les seues primeres activitats allí va ser organisar un concurs de cantaores de cante jondo.[104][106] Allí va dur una vida retirada, rodejat d'un grup d'amics entre els que es trobava Antonio de Lluna García i Federico García Lorca.[107] En decembre va publicar el seu artícul «Claude Debussy et l'Espagne» en La Revue Musicale.[106]

L'estrena de Homenage pour li Tombeau de Claude Debussy va tindre lloc el 24 de giner de 1921 en París, en l'interpretació del llaüt-arpa a càrrec de Marie-Louise Henri Casadesus.[108] L'estrena en la seua versió per a guitarra va ser realisat per Miguel Llobet durant una gira per Espanya un més més tart.[106] En eixa época, Falla va estar molt vinculat en la vida cultural de la ciutat andalusa i va freqüentar les amistats de personages com Miguel Cerón, Fernando dels Rius, Hermenegildo Lanz, Manuel Àngels Ortiz i, sobretot, Federico García Lorca.[106] En maig va realisar un viage a París i Londres, ciutat en la que va interpretar la part per a piano de Nits en els jardins d'Espanya en el Queen's Hall.[109] A la seua tornada a Espanya va coincidir en la capital en Ígor Stravinski, que estava dirigint en el Teatre Real el seu ballet Petrushka.[110] Despuix de la seua ruptura en els Martínez Serra, va començar la composició de les dos suites de El capell de tres picos i va terminar Fanfare pour unix fête, per encàrrec de la revista Fanfare de Londres, que seria publicada en el seu primer número en agost.[109]

Al començament de 1922 va establir definitivament la seua residència en el carmen de la Antequeruela Alta, número 11.[104][106] El diplomàtic Ricardo Baeza, amic de Falla, li va encomanar l'encàrrec de compondre Vora dels remeros del Volga, en favor dels refugiats russos.[109] Va realisar un viage durant la Semana Santa de Sevilla, durant el qual va conéixer a Segismundo Romero i a Eduardo Torres, en els que en un futur colaboraria per a formar l'Orquesta Bètica de Cambra i que finalment es presentaria l'11 de juny en 1924 en un concert en el sevillà Teatre Llorens.[109] Es va unir a Miguel Cerón, Federico García Lorca, Hermenegildo Lanz i atres membres de la «tertúlia del Rinconcillo», per a celebrar un concurs de cante jondo a fi de rescatar la «vora primitiva andalús». El festival musical es va materialisar els dies 13 i 14 de juny en la Plaça dels Aljibes de la Alhambra.[111]

El 6 de giner de 1923, festivitat dels Reis Macs, en Granada, Falla va participar en una festa privada montada per Federico García Lorca, Adolfo Salazar i l'artesà, titareter i artiste polifacètic Hermenegildo Lanz.[112] Es va representar una adaptació lorquiana per a títaros de cachiporra del conte andalús «La chiqueta que rega la albahaca i el príncip preguntón», un entremés atribuït a Cervantes i el Misteri dels Reis Macs, un auto sacramental de el XIII, per al que Falla havia colaborat en la composició de la música incidental.[113]

En febrer, La Revue Musicale va publicar dos artículs de Falla: «Felipe Pedrell, (1841-1922)» i «Wanda Landowska à Grenade», que detallava la visita de dita clavecinista a Granada en novembre de l'any anterior.[114][115] Els dies 23 i 24 de març es va realisar l'estrena en públic de la versió de concert de El retaule de Maese Pedro en el Teatre Sant Fernando de Sevilla. L'escenificació de l'obra va tindre lloc en París, en el palauet de la princesa Edmond de Polignac el 25 de juny de 1923;[116] els decorats i figurines varen ser obra de Manuel Àngels Ortiz i els títaros en caps i figures planes del aguafuertista i titareter aficionat Hermenegildo Lanz.[117]

Va realisar alguns viages a França, Bèlgica i Itàlia i en Madrit va conéixer a Ernesto Halffter.[118] Va començar a compondre Concert per a clavecín a instàncies de Wanda Landowska[119] i el 12 de decembre, Manuel de Falla i Ángel Barris varen ser proposts com a acadèmics per la Real Acadèmia de Belles arts de Granada, sent finalment admesos per unanimitat com a acadèmics de número el 21 de febrer de l'any següent.[118]

Al començament de 1924 va finalisar l'obra Psyché, sobre un text de Georges Jean-Aubry, i que s'estrenaria el 9 de febrer de l'any següent en el Palau de la Música Catalana en Barcelona.[120] El 7 d'abril va ser nomenat acadèmic d'honor de la Real Acadèmia Hispà-Americana de Ciències i Arts de Càdis.[118] En juny de dit any va tindre lloc la presentació de l'Orquesta Bètica de Cambra, per la que duya treballant des de feya dos anys.[120] El 10 de decembre es va estrenar una revisió orquestal del Prélude à l'après-midi d'un faune de Claude Debussy que Falla havia compost per a dita orquesta. Esta interpretació va córrer baix la direcció d'Ernesto Halffter i va tindre lloc en el Teatre Sant Fernando de Sevilla.[121]

L'any següent va acceptar el càrrec com a acadèmic numerari de la Real Acadèmia de Belles arts de Granada. El 22 de maig va tindre lloc l'estrena en París de la versió definitiva per a ballet de L'amor bruix en el Trianon Lyrique, en decorats i figurines de Gustavo Bacarisas, Falla eixercint com a director musical i Antonia Mercé «L'Argentina» i Vicente Escudero en els papers de Caneles i Carmelo, respectivament.[122][123] El 20 de novembre, l'Orquesta Bètica va interpretar la revisió orquestal realisada per Falla de l'obertura de El barber de Sevilla de Gioachino Rossini en el Teatre Sant Fernando de Sevilla, dirigida pel seu discípul Ernesto Halffter. En dita revisió varen eliminar els trombones, ya que l'orquesta caria d'ells.[121] Falla va tornar a tindre problemes de salut.[122] El 29 de decembre va tindre lloc la representació de El retaule de Maese Pedro en Nova York, en l'Orquesta Filharmònica, Wanda Landowska i Willem Mengelberg, com a director.[118] Va ser nomenat membre de l'Hispanic Society of America.[118]

En 1926 va participar en l'homenage que va realisar el Centre Artístic en honor al caricaturiste Luis Bagaría.[118] Les representacions de El retaule realisades en Ámsterdam el 26 d'abril, que va contar en Luis Buñuel com a director d'escena i en Willem Mengelberg com a director d'orquesta, i Zuric el 20 de juny en el Festival de la Societat Nacional de Música Contemporànea varen ser un èxit.[118] Va terminar la composició del Concerto per a clavecín i orquesta, que va ser estrenat el 5 de novembre en el Palau de la Música de Barcelona per Wanda Landowska, acompanyada per un grup de professors de l'Orquesta Pau Casals i dirigits pel propi Falla.[122] Va ser homenajat en motiu del seu quinquagèsim aniversari i va rebre la distinció de fill adoptiu de la ciutat de Sevilla el 20 de març i fill predilecte de la ciutat de Càdis en abril.[124]

Els homenages varen continuar en 1927, ya que va ser nomenat fill adoptiu de Guadix el 28 de febrer.[125] Anteriorment, els dies 8 i 9 d'eixe mateix més, es varen realisar sengles concerts de l'Orquesta Bètica de Cambra en el Coliseu Olympia de Granada, dirigits per Ernesto Halffter i el propi Falla, respectivament.[125] En Barcelona, el 17 de març va tindre lloc el Festival Falla, que va contar en la presència del compositor.[125] El més següent, Falla es va unir a l'homenage que l'Ateneu de Granada va rendir al compositor alemà Ludwig van Beethoven.[124] Falla va compondre la música per al Sonet a Còrdova de Luis de Góngora com a commemoració del tercer centenari del decés de l'escritor, obra que va ser estrenada el 14 de maig en la Ix-li Pleyel de París, en Madeleine Greslé i el propi compositor al piano.[126] En eixa época va començar la preparació de la música incidental per a la representació del auto sacramental de Pedro Calderón de la Barca El gran teatre del món que es va realisar en la Plaça dels Aljibes de l'Alhambra el 27 de juny (encara que en un principi estava planejada per al 18, problemes tècnics varen impedir la representació) que va ser organisada per l'Ateneu de Granada i la Junta de Dames d'Honor i Mèrit. En dita representació varen intervindre ademés, Antonio Gallego Burín com a director artístic, Hermenegildo Lanz com a escenógraf i Ángel Barris com a director d'orquesta.[126] El 5 de novembre es va realisar un Festival Falla en Madrit, en el que el propi compositor va interpretar el Concerto.[125] Les seues actuacions varen finalisar eixe any l'11 de decembre en un homenage a Domenico Scarlatti, del que va interpretar catorze sonatas en l'Ateneu de Granada.[127]

El 30 de giner de 1928 va prendre possessió del seu càrrec com a acadèmic de número de la Real Acadèmia de Belles arts de Granada.[125] En març va realisar un viage a París per a supervisar una producció de L'amor bruix, que contava en la presència d'Antonia Mercé «L'Argentina» i els decorats i el vestuari varen ser elaborats per Gustavo Bacarisas.[125] En el Théâtre National de l'Opéra-Comique es va estrenar una producció de El retaule de Maese Pedro dirigida per Ignacio Zuloaga.[125] El dia 14, rep la condecoració de cavaller de la Legió d'Honor.[125] En setembre va viajar a Siena, en companyia del seu amic Juan Gisbert Padró, per a actuar com a soliste en un oïment del Concerto[128] i el 29 d'octubre va ser nomenat membre de la Kungl Svenska Musikaliska Akademien Vágnar d'Estocolm.[129] Per eixes mateixes dates va rebre la visita en Granada de Maurice Ravel.[129]

En un principi, i per a no entrar en disputes en Conrado del Camp, que havia preparat durant anys l'elecció de Falla com a membre de la Real Acadèmia de Sant Fernando, va rebujar l'invitació formulada per membres d'esta per a cobrir la plaça vacant a raïl del decés de Manuel Manrique de Lara.[129] El 13 de maig de 1929, i despuix de les pressions dels acadèmics, Falla va ser elegit per unanimitat, encara que mai va aplegar a llegir el seu discurs d'ingrés.[129] John Brande Trend va publicar el primer llibre monogràfic sobre Falla en Nova York, titulat Manuel de Falla and Spanish music.[130] En eixa época estava totalment immers en Atlántida i esperava poder estrenar l'obra en l'Exposició Universal de Barcelona o en l'Exposició Iberoamericana de Sevilla que se celebraven eixe mateix any.[131]

A finals de giner de 1930, ho va visitar Alfredo Casella, que es trobava en la ciutat realisant uns concerts en el Trio Italià[131]. El compositor italià va ser un gran defensor de la música de l'espanyol i deploraba que el seu Fantasia Bætica no fora més coneguda en el món.[132] En juny, va realisar la gravació del Concerto i algunes de les seues cançons en París, en la que va acompanyar al piano a María Barrientos.[133] En decembre va realisar un viage a Càdis per a dirigir un concert en el teatre que du el seu nom. Durant esta estància en la seua terra natal va aprofitar l'ocasió per a realisar una excursió, inspirada pels seus treballs en Atlántida, al illot de Sancti Petri, lloc en el que supostament estarien les ruïnes del temple d'Hércules.[134][129]

En 1931 va realisar la seua última visita a Londres per a dirigir El retaule de Maese Pedro en una retransmissió de la BBC.[131] Va ser partidari de la Segona República en Espanya despuix de la seua proclamació el 14 d'abril d'eixe any, pel seu inclinament per la renovació i pel seu círculs d'amistats lliberals, i inclús va ser designat com a primer director de la recent creada Junta Nacional de Música.[132] No obstant, un més despuix va escriure, junt en atres amics granadins, al president de la República, Niceto Alcalà Zamora, i al seu amic Fernando dels Rius, ministre de Justícia, per a demanar-los que prengueren les mides oportunes per a detindre la crema i saqueig d'iglésies, aixina com el creixent procés de «desevangelización» d'Espanya.[131][132] Preocupat per la «creixent falta de moralitat», va escriure en 1932 les seues voluntats, en les que establia que les seues obres devien ser representades, sense excepció, guardant les degudes mides de neteja moral cristianes i que el seu cadàver devia ser enterrat en un lloc sagrat seguint el rito catòlic.[135]

En decembre de 1935 va terminar Pour li Tombeau de Paul Dukas, que havia fallit en maig d'eixe any, i també va finalisar la música incidental per a l'auto sacramental El regrés d'Egipte de Lope de Vega i que es va presentar en l'Universitat de Granada en el 300 aniversari de la mort de l'escritor.[136] Falla va ser inicialment favorable al pronunciament militar de juliol de 1936, que posteriorment va derivar en la Guerra civil espanyola, ya que ho percebia com un factor estabilisador, d'igual forma que ho va anar el de Primer de Rivera en els anys 1920.[136] Va defendre als seus amics, a sovint posant en risc la seua pròpia integritat física. El 23 de maig va apelar al president de la República, Manuel Azaña, en nom de tots els cristians, per a que eixercira la seua autoritat i els protegira, pero de res va servir en el seu amic García Lorca, assessinat en agost d'eixe any. En novembre, va acodir en auxili del seu amic Hermenegildo Lanz, arrestat pel nou règim.[136] Despuix de l'assessinat de Lorca, es va recloure en el seu domicili i la seua salut es va deteriorar considerablement, i en un anàlisis de sanc es revelava que patia «greu malnutrición». En una carta a José María Pemán del 18 de setembre, Falla afirmava que la causa dels seus problemes era la crema d'iglésies en Càdis, en les seues paraules una «blasfèmia colectiva».[137] En 1937, a instàncies de Pemán i pese al seu rebuig inicial, va escriure el Himne marcial per a les tropes sublevades.[138][137][139] Va continuar el seu aïllament voluntari i només va tindre contacte en la seua germana i un reduït círcul d'amistats i veïns, que incloïen a Pedro Borrajo, Hermenegildo Lanz, Valentí Ruiz Aznar, Ramón Pérez de Roda, Miguel Cerón i Luis Jiménez.[137] L'1 de giner de 1938 i sense el seu previ coneiximent, ho varen nomenar director de l'Institut d'Espanya en Salamanca (l'institució cultural de referència en l'época), nomenament que va rebujar en l'excusa de la seua fràgil salut i en el respal de Pemán.[137][140]

Durant la década de 1920 i de 1930, va visitar freqüentment Barcelona i Catalunya i es va relacionar en varis artistes, crítics i intelectuals catalans, com Joan Lamote de Grignon, Oleguer Junyent, Frank Marshall, Rafael Moragas, Jaime Pahissa i Santiago Rusiñol. Va mostrar interés per la sonoritat de la cobla i va assistir a varis concerts de la Cobla Barcelona. També va colaborar en diverses institucions catalanes, com l'Associació de Música Dona Camera, la Banda Municipal de Barcelona o l'Orquesta Pau Casals, en qui va estrenar el Concert per a clau junt en Wanda Landowska.[141]

Exili en Argentina i decés

[editar | editar còdic]

Per la situació en Europa i finalisada en Espanya la Guerra civil, Falla va començar a plantejar-se la possibilitat de marchar-se a Argentina i el 25 de maig de 1939 va escriure a un amic per a que li ajudara a conseguir dit objectiu. Des de l'Institució Cultural Espanyola de Buenos Aires li va aplegar l'encàrrec de dirigir varis concerts, pero va passar l'estiu d'eixe any en La Zubia, prop de Granada, treballant en la Suite Homenages, que anava a ser la seua primera estrena en Amèrica.[137] El 28 de setembre, ya començada la Segona Guerra Mundial, Falla i la seua germana María del Carmen es varen despedir del seu germà Germán, la seua cunyada María Luisa, la seua neboda Maribel i dels seus amics. El 2 d'octubre varen partir en Barcelona a bordo del Neptunia rumbo a Buenos Aires, a on varen aplegar el 18 d'eixe més.[142] Va realisar varis exitosos concerts en novembre en el Teatre Colón i la seua salut va millorar temporalment.[143] L'Associació Wagneriana li va rendir homenage també eixe més.[143] El govern de Francisco Franco va intentar que tornara a Espanya, li varen oferir una pensió de 25 000 pessetes si retornava i en 1940 li varen concedir el ranc de Cavaller de Gran Creu de l'Orde d'Alfonso X el Sabio.[143][144] No obstant, va decidir quedar-se en Argentina. Considerava que l'aire de la ciutat era massa humit, per lo que es va traslladar a una casa en un barri de Còrdova, Vila Carlos, i posteriorment a Vila del Llac.[143] Va dirigir varis concerts en Còrdova i Buenos Aires i el pianiste Arthur Rubinstein ho va visitar en la seua residència de Vila del Llac.[143]

Per la guerra en Europa, no va poder rebre ingressos per drets d'autor i va tindre que ser ajudat per alguns amics argentins i exiliats espanyols, com Juan José Castro, Francisco Cambó, Guido Valcarenghi i José María Hernández Suárez.[143] Va continuar treballant en Atlántida, pero en 1941 va tindre que parar temporalment per unes febres. Entre 1941 i 1942 va revisar l'orquestació de dos cançons i vàries parts de Els Pirineus de Pedrell, en motiu d'un homenage al compositor en el seu centenari.[143] També va realisar versions d'obres de Tomás Luis de Victoria per a un concert commemoratiu.[143] La seua dedicació a estes obres ho va ajudar a descansar de l'ardu treball que estava suponent la Atlántida. Els estudis Sant Miguel li varen propondre que considerara la possibilitat de realisar sengles películes basades en El retaule de maese Pedro i La vida breu, proyectes que ya havia contemplat en 1936 en José Cubiles i Fantasia Bætica. Inicialment, va rebujar estos proyectes per la pobra calitat de sò existent, pero en tindre constància de que parts del Retaule podien realisar-se d'un modo millor va començar a treballar en estos dos proyectes.[143] En 1943, Metro Goldwyn Mayer li varen propondre la representació i gravació a dos pianos de «La dansa del fòc» en els pianistes José i Ampar Iturbi. Va acceptar eixa proposta, lo que li va ajudar a millorar la seua situació financera.[143]

Va mantindre un estret contacte en els seus amics Carlos Guastavino, Julián Bautista, Conchita Badía i molts uns atres. Des de Granada, els seus amics li varen enviar els seus llibres i partitures musicals, despuix del desmantellament del seu anterior domicili que havia sofrit un robo.[143] En l'ajuda de Cambó, va traslladar la seua residència a Alta Gràcia, a una casa anomenada «Els Espinillos», lloc que li agradava per la seua similitut a Granada. Allí va continuar treballant en Atlántida.[145] Els seus problemes de salut varen continuar i Falla es va obsessionar en això: prenia gran cantitat de medicines, es media la temperatura vàries voltes al dia i tenia una enorme por a les corrents d'aire. Durant 1943 va continuar en llaugers progressos en Atlántida, encara que va aplegar a mencionar la possibilitat de programar-la com a part d'un concert. Va completar «La Salve en la mar» i va proseguir en «Els Atlants en el temple de Neptu».[145] En 1944 va començar, junt a Jaime Pahissa, a treballar en la seua biografia.[lower-alpha 20] En octubre de l'any següent Rafael Alberti ho va visitar i el dia 10 ho varen nomenar acadèmic de l'Acadèmia Nacional de Belles arts d'Argentina.[146]

Erro al crear miniatura:
Erro al crear miniatura:

En juny de 1946 va copiar la versió final del pròlec de Atlántida. L'últim manuscrit està datat en juliol d'eixe any. Finalment, va fallir la nit del 13 al 14 de novembre, nou dies abans de complir setanta anys, despuix de sofrir un desocupació cardiorrespiratòria mentres dormia.[146] Dos dies abans, s'havia despedit d'ell una de les seues colaboradores predilectes i gran amiga, la cantant Conchita Badía, que es tornava de l'exili. «Deu ser el destí», li dia ella abans d'anar-se. «Al destí no cal provocar-ho», li replicava Falla. «Yo seguiré vivint ací o en qualsevol part d'Amèrica. Adeu, Conchita. Fins que tornem a vore-nos. I si no, en lo etern».[147] El funeral va tindre lloc en la Catedral de La nostra Senyora de l'Asunción de Còrdova, el 19 de novembre. El 22 de decembre els seus restants mortals varen partir de tornada a Espanya, junt en la seua germana María del Carmen.[146] Embalsamado pel saragossà Pedro Llaura Sarrià,[148] els seus restants varen ser traslladats des de Buenos Aires, fins a Tenerife, pel vapor Cap de Bona Esperança, a on varen ser transbordats a bordo del minador Mart que ho va dur fins a la seua terra natal, Càdis.[149] Allí varen ser rebuts per la seua família, José María Pemán i diferents autoritats eclesiàstiques, civils i militars, entre les que es trobava el ministre de Justícia, Raimundo Fernández-Costa, en representació del cap de l'Estat, Francisco Franco.[149] El corteig fúnebre es va dirigir del moll a la catedral de Santa Creu de Càdis, a on es va celebrar un solemne funeral. En autorisació expressa del papa Pío XII, els restants varen ser enterrats en la cripta de la catedral, a on es troben actualment junt als de José María Pemán.[150]

En la seua mort, no va poder culminar la seua última obra, Atlántida. La tasca de finalisar-la, segons els esbossos deixats pel mestre, va correspondre al seu discípul Ernesto Halffter.[151]

Obra

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Anexe:Composicions de Manuel de Falla.


Estil i influències

[editar | editar còdic]

Falla no va ser un músic molt prolífic, pero la seua producció musical té, en paraules del crític musical Harold Charles Schonberg, «l'artesania d'una joya».[152] Felipe Pedrell va eixercir una gran influència sobre ell, ya que li va donar a conéixer la música popular espanyola quan va ser el seu professor.[153] Falla va afirmar que a ell li devia la «més clara i ferma orientació a la meua obra».[154]

Falla va aünar el nacionalisme musical —en certa influència del noruec Edvard Grieg— en l'impressionisme, que va conéixer durant la seua estància en França.[155] El seu estil va ser evolucionant des del nacionalisme folclorista de les seues primeres composicions, fins a un nacionalisme que buscava la seua inspiració en la tradició musical del Sigle d'Or espanyol i del que donen mostra l'òpera per a porritos El retaule de Maese Pedro, una de les seues obres més alabades, i el Concert per a clau i cinc instruments.[152][153]

En els seus inicis, les seues obres seguien la tradició de compositors nacionalistes espanyols previs, encara que era «més refinada, en una capa agregada de tècniques impressionistes».[152] Es basava en el cante jondo, el flamenc, temes, melodias, ritmes i girs andalusos o castellans, pero en una elaboració pròpia dels compositors francesos.[152][153] Durant la seua estància en París, va entaular relació en compositors com Claude Debussy, Maurice Ravel, Paul Dukas o Isaac Albéniz, i la seua influència és notòria en les seues obres d'eixe periodo, sobretot en Nits en els jardins d'Espanya, en la que, «a pesar de l'innegable aroma espanyol que presenta, està latent cert impressionisme en l'instrumentació».[153] Schonberg veu una clara relació entre esta obra i Simfonia sobre un aire montañés francés, de Vincent d'Indy i composta en 1886, ya que «abdós partitures estan escrites per a piano i orquesta, abdós aprofiten una tècnica pianística que abunda en arpegios i efectes d'arpa, i abdós partitures utilisen els elements nacionals del modo més refinat, en l'estil de la sala de concerts».[152] Estos aspectes no varen ser en detriment de Nits en els jardins d'Espanya, La vida breu i Sèt cançons populars espanyoles, que es varen popularisar immediatament despuix de la seua estrena.[152] Ademés de que la música «sugerix una encantadora evocació d'Espanya», també és «l'obra d'un compositor sumament destre, un home que posseïx un oït sotil per al color i una tècnica d'absoluta precisió».[152]

La seua madurea creativa va començar en la seua tornada a Madrit en 1914.[153] El seu estil va canviar de manera notòria despuix de la Primera Guerra Mundial. Ígor Stravinski, que en 1918 havia compost L'història del soldat i estava explorant el potencial del neoclassicisme, va influir notablement en Falla, que va escomençar a treballar d'igual forma. Per a Schonberg, El retaule de Maese Pedro, destinat a una orquesta de vint intérprets, en instruments tan poc freqüents com el clavicordi, el llaüt-arpa i el xilòfon, «constituïx una contraparte del chicotet relat coreogràfic del soldat creat per Stravinski».[152] Schonberg descriu al Concert per a clau i cinc instruments com una «expressió del neoclassicisme hispànic».[156] Dita obra no va ser tan popular com les seues predecessores, pero té raïls més profundes en la cançó popular espanyola i rememora les obres de Domenico Scarlatti.[156] Segons Schonberg, «Falla no només va ser molt superior a tots els compositors espanyols del seu temps; va ser també l'únic compositor espanyol que va superar els llímits de la mediocritat».[152]

Composicions

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Anexe:Composicions de Manuel de Falla.

A la tornada de la seua estància en París va compondre les seues obres més célebres: la pantomima L'amor bruix, el ballet El capell de tres picos (compost per a complimentar un encàrrec dels célebres #Ballet Russos de Sergéi Diágilev), les Sèt cançons populars espanyoles per a veu i piano, la Fantasia Bætica per a piano i Nits en els jardins d'Espanya, estrenada en el Teatre Real en 1916. Ademés, va compondre l'òpera La vida breu, una òpera per a porritos, El retaule de Maese Pedro, el Concert per a clau i cinc instruments, vàries sarsuelas (l'única que es va representar va ser Els amors de l'Inés) i vàries obres vocals, per a piano i música.[157] Per a Michael Christoforidis, El retaule de Maese Pedro «és possiblement la composició dramàtica més complexa realisada per Falla i sobre la que més control va eixercir, elegint el tema, reunint el llibret i participant en les primeres produccions».[158]

En les obres El retaule de Maese Pedro i el concert per a clavecín i orquesta de 1926 es percep cóm l'influència de la música folklòrica és menys visible que una sòrt de neoclassicisme a l'estil d'Ígor Stravinski.[159] Mentres que en les seues obres anteriors Falla feya gala d'una extensa paleta sonora, heretada directament de l'escola francesa, en estes últimes composicions, el seu estil va ser fent-se més auster i conciso, i de manera especial en el Concert. Els últims vint anys de la seua vida, Manuel de Falla els va passar treballant en la que considerava havia de ser l'obra de la seua vida: la cantata escènica Atlántida, sobre un poema del poeta en llengua catalana Jacinto Verdaguer, que li havia obsessionat des de la seua infància i en el qual vea reflectides totes les seues preocupacions filosòfiques, religioses i humanístiques.[153] Quan va morir en l'obra inacabada, el seu discípul Ernesto Halffter es va encarregar d'acabar-la. No va tindre massa èxit despuix de la seua estrena baixa la direcció d'Ernest Ansermet en Nova York i despuix d'això va tindre poques representacions.[156]

Com un dels compositors la música dels quals va ser molejada més radicalment per l'instrument, Falla va identificar la guitarra, la seua música i els seus estils d'interpretació com a elements intrínsecs de la seua música.[158]

Llegat

[editar | editar còdic]

La majoria de les obres madures de Falla es varen estrenar en la década de 1920, des de París fins a Nova York, i, a finals de la década, possiblement havia alcançat el cim de la seua fama. Si ben les seues obres continuen sent populars, l'interés dels acadèmics pel compositor i la seua música ha variat, depenent de factors com la moda musical, les perspectives culturals dels escritors, les commemoracions públiques i inclús les circumstàncies polítiques.[158] L'evolució de l'estil musical i les tendències estètiques de Falla des d'una perspectiva romàntica tardana a una modernista ha proporcionat als comentaristes interessats molt per a elegir i identificar-se, una elecció que s'ha estés a voltes a interpretacions alternatives de la posició política del compositor durant un periodo tumultuoso en l'història d'Espanya. En les décades posteriors a la seua mort en 1946, Falla havia segut considerat cada volta més com un compositor nacionaliste, a sovint a costa del seu cosmopolitisme i compromís radical en la vanguarda musical parisino del primer quarto de el XX. Des de la década de 1980, estes perspectives han evolucionat, en part per l'accés als materials en poder de l'Archiu Manuel de Falla, que han transformat l'investigació sobre la música de Falla, el seu procés compositivo i els seus contexts culturals.[158] Mentres que Falla va ser reconegut per molts comentaristes de la seua época, com Adolfo Salazar i Alexis Roland-Manuel, com a compositor a la vanguarda de les corrents neoclàssiques de la posguerra, esta dimensió de la seua trayectòria artística ha rebut una atenció més sostinguda durant les dos décades de començos de el XXI.[158]

Influència sobre el Grup dels Huit i la Generació del 27

[editar | editar còdic]

El Grup dels Huit va nàixer a principis dels anys 1930 en la finalitat de combatre el conservadurisme en la música i el seu objectiu era continuar en la llabor de renovació de la música espanyola iniciada per Manuel de Falla.[160] Alguns, com Rosa García Ascot i Ernesto Halffter varen ser alumnes seus i Adolfo Salazar va ser el seu ideòlec. Les dos obres que més varen influir als compositors del Grup dels Huit varen ser El retaule de Maese Pedro i el Concert per a clavecín.[122]

Ademés, Falla va inspirar a la Generació del 27, a la que pertanyien el Grup dels Huit, i es va convertir en el seu «líder espiritual».[161] De la seua relació en els escritors de la Generació del 27, va escriure Federico Sopeña:

Archiu Manuel de Falla

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Archive Manuel de Falla.

L'Archiu Manuel de Falla es va fundar en 1991 com a lloc de conservació del llegat documental i la biblioteca del compositor i està ubicat en Granada.[162] Conta en més de 25 000 documents epistolars, que ajuden a reconstruir la relació per correspondència, pràcticament completa, entre el compositor i les persones en les que mantenia relació per carta. Ademés, inclou un catàlec de partitures i manuscrits musicals, creat per Antonio Gallego en 1987; la biblioteca personal del compositor, en prop de 4500 llibres i partitures impreses, i 223 revistes; unes 2300 fotografies; programes de mà de concerts en els que es varen interpretar obres del compositor, en els que va actuar com a intérpret o a les que va assistir; retallades de prensa, tant espanyola com a estrangera, que el propi compositor va recopilar durant la seua vida; i atres documents personals o manuscrits.[163]

[editar | editar còdic]

Com a homenage a la seua llabor artística, el Banc d'Espanya va decidir amprar un retrat de Manuel de Falla en l'anvers dels billets de 100 pessetes, que varen ser emesos a partir del 17 de novembre de 1970 (encara que es varen posar en circulació en 1973). Este billet va ser el de major circulació durant la década dels 70 fins que, per l'inflació, en 1982 es va prendre la decisió de falcar monedes de 100 pessetes. El billet de 100 pessetes en la efigie de Manuel de Falla va començar llavors a ser retirat pels bancs, encara que va seguir sent de curs llegal fins a l'instauració del euro.[164]

En Càdis, la seua ciutat natal, el Gran Teatre Falla rep el seu nom en el seu honor[165] i allí se celebra el Festival de Música Espanyola de Càdis, en la segona quinzena de novembre, al voltant del dia 23, data del naiximent del compositor.[166]

En Granada, ciutat estretament vinculada al compositor, també conta en un auditori en el seu honor, lo que reflectix l'importància del seu llegat en la ciutat.

El Conservatori Superior de Música de la ciutat de Buenos Aires[167] i l'Estació de Manuel de Falla d'Alcobendas de la llínea 10 de Metro de Madrit duen el seu nom.[168]

Vore també

[editar | editar còdic]

Notes i referències

[editar | editar còdic]
Notes
  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 Harper, 1998, p. 13.
  2. ↑ 2,0 2,1 Saborido, 2014, p. 10.
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 Hess, 2005, p. 10.
  4. ↑ Harper, 2005, pp. 5-6.
  5. ↑ 5,0 5,1 Harper, 1998, p. 14.
  6. ↑ «Infància i joventut». manueldefalla.com. Consultat el 27 de novembre de 2020.
  7. ↑ 7,0 7,1 7,2 Hess, 2005, p. 11.
  8. ↑ 8,0 8,1 Harper, 2005, p. 7.
  9. ↑ 9,0 9,1 Hess, 2005, p. 12.
  10. ↑ «Càdis (1876-1897)». manueldefalla.com. Consultat el 27 de novembre de 2020.
  11. ↑ Harper, 2005, p. 8.
  12. ↑ 12,0 12,1 Harper, 1998, p. 15.
  13. ↑ Harper, 2005, pp. 7-8.
  14. ↑ 14,0 14,1 14,2 Hess, 2005, p. 13.
  15. ↑ Saborido, 2014, pp. 10-15.
  16. ↑ Hess, 2005, pp. 13-15.
  17. ↑ Harper, 1998, pp. 15-16.
  18. ↑ Hess, 2005, p. 15.
  19. ↑ Harper, 2005, p. 20.
  20. ↑ 20,0 20,1 Hess, 2005, p. 17.
  21. ↑ 21,0 21,1 Harper, 2005, pp. 20-21.
  22. ↑ 22,0 22,1 Harper, 2005, p. xxxiv.
  23. ↑ 23,0 23,1 23,2 23,3 Harper, 2005, p. 21.
  24. ↑ Harper, 2005, pp. 335-336.
  25. ↑ Hess, 2005, pp. 23-24.
  26. ↑ Harper, 2005, pp. 24-25.
  27. ↑ «Felipe Pedrell, les veus del poble».La Canya. Revista de Flamenc.Associació Cultural Espanya Oberta.(4)
    52-54.Consultat el 27 de novembre de 2020.
  28. ↑ «Manuel de Falla i la guitarra flamenca».La Canya. Revista de Flamenc.Associació Cultural Espanya Oberta.(4)
    40-44.Consultat el 27 de novembre de 2020.
  29. ↑ Harper, 2005, p. 28.
  30. ↑ 30,0 30,1 30,2 Harper, 2005, p. xxxv.
  31. ↑ Harper, 2005, pp. 25-26.
  32. ↑ Hess, 2005, p. 30.
  33. ↑ Harper, 2005, p. 26.
  34. ↑ Harper, 2005, p. 27.
  35. ↑ Harper, 2005, p. 33.
  36. ↑ 36,0 36,1 36,2 Harper, 2005, p. 40.
  37. ↑ 37,0 37,1 37,2 37,3 Harper, 2005, p. xxxvii.
  38. ↑ Harper, 2005, pp. 33-34.
  39. ↑ Harper, 2005, p. 34.
  40. ↑ Harper, 1998, p. 19.
  41. ↑ Harper, 2005, pp. 41-42.
  42. ↑ Harper, 2005, p. 42.
  43. ↑ 43,0 43,1 43,2 Harper, 2005, p. 43.
  44. ↑ <cite style="font-style:normal" id="CITAREFNichols2011">Nichols, Roger (2011). Ravel, Yale University Press, p. 43. ISBN 9780300108828.
  45. ↑ (1982).«Stravinsky and the Apaches».The Musical Claves.123(1672)
    403-407.doi:10.2307/964115.
  46. ↑ Harper, 2005, pp. 43-44.
  47. ↑ 47,0 47,1 47,2 47,3 Harper, 2005, p. 44.
  48. ↑ 48,0 48,1 48,2 Harper, 2005, p. xxxvi.
  49. ↑ Harper, 2005, p. 45.
  50. ↑ Harper, 2005, pp. 45-46.
  51. ↑ Harper, 2005, p. 46.
  52. ↑ Harper, 2005, pp. 47-48.
  53. ↑ 53,0 53,1 Hess, 2005, p. 53.
  54. ↑ Harper, 2005, p. 47.
  55. ↑ Harper, 2005, p. 49.
  56. ↑ Harper, 2005, pp. 49-50.
  57. ↑ Harper, 2005, p. 50.
  58. ↑ Harper, 2005, p. 48.
  59. ↑ Harper, 2005, pp. 52-54.
  60. ↑ 60,0 60,1 60,2 Harper, 1998, p. 23.
  61. ↑ 61,0 61,1 61,2 Harper, 2005, p. 52.
  62. ↑ 62,0 62,1 62,2 62,3 Hess, 2005, pp. 74-77.
  63. ↑ Harper, 2005, pp. 52-53.
  64. ↑ Harper, 2005, p. 53.
  65. ↑ Hess, 2005, p. 64.
  66. ↑ Harper, 2005, pp. 48, 53-54.
  67. ↑ Hess, 2001, pp. 45-49.
  68. ↑ 68,0 68,1 Harper, 2005, p. 58.
  69. ↑ Hess, 2001, p. 49.
  70. ↑ 70,0 70,1 Harper, 2005, p. 60.
  71. ↑ Harper, 2005, p. 83.
  72. ↑ Hess, 2001, pp. 49-51.
  73. ↑ Harper, 1998, p. 24.
  74. ↑ Hess, 2001, p. 51.
  75. ↑ 75,0 75,1 Hess, 2005, p. 77.
  76. ↑ Harper, 2005, pp. 61-62.
  77. ↑ Hess, 2005, pp. 86-87.
  78. ↑ Hess, 2005, p. 87.
  79. ↑ Harper, 2005, p. 61.
  80. ↑ Hess, 2005, pp. 77-80.
  81. ↑ Harper, 2005, p. 65.
  82. ↑ Harper, 1998, p. 26.
  83. ↑ Harper, 2005, p. 87.
  84. ↑ Harper, 2005, p. 64.
  85. ↑ Harper, 2005, p. 66.
  86. ↑ Hess, 2001, p. 87.
  87. ↑ 87,0 87,1 Harper, 2005, p. 67.
  88. ↑ 88,0 88,1 Hess, 2005, p. 99.
  89. ↑ Harper, 2005, p. 74.
  90. ↑ Hess, 2001, pp. 45-46.
  91. ↑ Harper, 2005, p. xxxviii.
  92. ↑ Harper, 2005, pp. xxxviii-xxxix.
  93. ↑ 93,0 93,1 93,2 Harper, 2005, p. xxxix.
  94. ↑ Hess, 2005, pp. 124-126.
  95. ↑ Harper, 2005, pp. 81-93.
  96. ↑ Hess, 2001, p. 182.
  97. ↑ «[1]», El País. Consultat el 28 d'abril de 2013.
  98. ↑ Hess, 2001, p. 302.
  99. ↑ 99,0 99,1 99,2 99,3 Harper, 2005, p. 75.
  100. ↑ Harper, 2005, pp. 74-75.
  101. ↑ Harper, 2005, pp. 67-68.
  102. ↑ Harper, 2005, p. 68.
  103. ↑ Harper, 2005, pp. 75-81.
  104. ↑ 104,0 104,1 104,2 104,3 Hess, 2005, p. 127.
  105. ↑ «Rosa García Ascot, en el dia mundial de la dòna desdenyada per l'història». El Món. Consultat el 27 de novembre de 2020.
  106. ↑ 106,0 106,1 106,2 106,3 106,4 106,5 106,6 106,7 106,8 Harper, 1998, p. 28.
  107. ↑ «Biografia. Una vida en breu». Fundació Federico García Lorca. Archivat des d'el original, el 3 de setembre de 2011.
  108. ↑ Harper, 1998, p. 30.
  109. ↑ 109,0 109,1 109,2 109,3 Harper, 1998, p. 29.
  110. ↑ Hess, 2001, pp. 168 i ss.
  111. ↑ <cite style="font-style:normal" id="CITAREFGibson1998">Gibson, Ian (1998). Vida, passió i mort de Federico García Lorca (1898-1936), Barcelona, Plaça i Janés, pp. 175-187. ISBN 84-01-55007-6.
  112. ↑ «[2]». Consultat el 8 d'octubre de 2014.
  113. ↑ Referit en: <cite style="font-style:normal" id="CITAREF#Soria Ortega1986">#Soria Ortega, Andrés (1986). «Una festa íntima d'art modern en la Granada dels anys vint», Lliçons sobre Federico García Lorca, pp. 149-178, 160-161 i 168-169.
  114. ↑ Hess, 2001, pp. 233-234.
  115. ↑ Hess, 2005, p. 139.
  116. ↑ Harper, 1998, p. 27.
  117. ↑ Hess, 2005, p. 146.
  118. ↑ 118,0 118,1 118,2 118,3 118,4 118,5 118,6 Harper, 2005, p. xli.
  119. ↑ Hess, 2005, p. 159.
  120. ↑ 120,0 120,1 Harper, 1998, p. 31.
  121. ↑ 121,0 121,1 Harper, 2005, p. 104.
  122. ↑ 122,0 122,1 122,2 122,3 Harper, 1998, p. 33.
  123. ↑ Harper, 2005, p. 369.
  124. ↑ 124,0 124,1 Harper, 2005, p. 109.
  125. ↑ 125,0 125,1 125,2 125,3 125,4 125,5 125,6 125,7 Harper, 2005, p. xlii.
  126. ↑ 126,0 126,1 Harper, 2005, p. 108.
  127. ↑ Harper, 1998, p. 36.
  128. ↑ Harper, 2005, p. 113.
  129. ↑ 129,0 129,1 129,2 129,3 129,4 Harper, 2005, p. xliii.
  130. ↑ (1929) Manuel de Falla and Spanish Music, A.A. Knopf. ISBN 9781404707962.
  131. ↑ 131,0 131,1 131,2 131,3 Harper, 1998, p. 37.
  132. ↑ 132,0 132,1 132,2 Harper, 2005, p. 114.
  133. ↑ Harper, 2005, pp. 113-114.
  134. ↑ Harper, 1998, p. 35.
  135. ↑ Harper, 2005, p. 115.
  136. ↑ 136,0 136,1 136,2 Harper, 2005, p. 119.
  137. ↑ 137,0 137,1 137,2 137,3 137,4 Harper, 2005, p. 120.
  138. ↑ Harper, 1998, p. 41.
  139. ↑ Hess, 2005, p. 224.
  140. ↑ «[3]». Consultat el 30 de maig de 2017.
  141. ↑ «Manuel de Falla catalanófilo: la sardana i la sonoritat de la cobla en Atlántida».Quaderns de Música Iberoamericana.34doi:10.5209/cmib.74679.
  142. ↑ Harper, 2005, p. 127.
  143. ↑ 143,00 143,01 143,02 143,03 143,04 143,05 143,06 143,07 143,08 143,09 143,10 Harper, 2005, p. 128.
  144. ↑ «DECRETS de 13 de juliol de 1940 pels que són nomenats Cavallers, Gran Creu de l'Orde d'Alfonso X el Sabio, els senyors que s'indiquen».Bolletí Oficial de l'Estat.(200)
  145. ↑ 145,0 145,1 145,2 Harper, 2005, p. 129.
  146. ↑ 146,0 146,1 146,2 Harper, 2005, p. xlvii.
  147. ↑ <cite style="font-style:normal" id="CITAREFAlavedra1975">Alavedra, Joan (1975). Conxita Badia, una vida d'artista (en català), Editorial Portic. ISBN 978-8473061438.
  148. ↑ Lovay, 2013, p. 29.
  149. ↑ 149,0 149,1 Hess, 2005, p. 276.
  150. ↑ <cite style="font-style:normal" id="CITAREFViniegra i Lasso de la Vega1966">Viniegra i Lasso de la Vega, Juan J. (1966). Manuel de Falla. La seua vida íntima. ISBN 84-95388-38-3.
  151. ↑ Hess, 2005, p. 410.
  152. ↑ 152,0 152,1 152,2 152,3 152,4 152,5 152,6 152,7 152,8 Schonberg, 2007, p. 502.
  153. ↑ 153,0 153,1 153,2 153,3 153,4 153,5 «Manuel de Falla». Biografies i Vides. L'enciclopèdia biogràfica en llínea. Consultat el 15 de juliol de 2004.
  154. ↑ Citat en Harper, 2005, p. 29 i Salazar, 1982, p. 162.
  155. ↑ 2003,, p. 114.
  156. ↑ 156,0 156,1 156,2 Schonberg, 2007, p. 503.
  157. ↑ «Obres». manueldefalla.com. Consultat el 12 d'octubre de 2021.
  158. ↑ 158,0 158,1 158,2 158,3 158,4 Christoforidis, 2017, «Introduction».
  159. ↑ «L'influix de l'obra d'Igor Stravinki en el procés de composició de "El retaule de Maese Pedro" de Manuel de Falla (1923)».Musicologia en el sigle XXI: nous reptes, nous enfocaments.Societat Espanyola de Musicologia (SEDEM).
    1829–1848.Consultat el 16 de juny de 2020.
  160. ↑ «EL GRUP DELS HUIT I LA NOVA MÚSICA (1920-1936)». www.march.es. Consultat el 23 d'octubre de 2021.
  161. ↑ Harper, 2005, p. li.
  162. ↑ «La fundació». manueldefalla.com. Consultat el 23 d'octubre de 2021.
  163. ↑ «L'archiu». manueldefalla.com. Consultat el 23 d'octubre de 2021.
  164. ↑ «Manuel de Falla: l'últim billet de 100 pessetes». Archivat des d'el original, el 8 de març de 2022. Consultat el 3 d'octubre de 2021.
  165. ↑ «Programació 'Gran Teatre Falla' de Càdis». Junta d'Andalusia. Consultat el 12 d'octubre de 2021.
  166. ↑ «Festival de Música Espanyola de Càdis Manuel de Falla». Junta d'Andalusia. Consultat el 12 d'octubre de 2021.
  167. ↑ «El Conservatori». Conservatori Superior de Música Manuel de Falla. Archivat des d'el original, el 18 d'octubre de 2016. Consultat el 16 d'octubre de 2016.
  168. ↑ «Ficha de l'estació Manuel de Falla». metromadrid.és. Consultat el 3 de març de 2022.
Referències

Bibliografia

[editar | editar còdic]
21-31.ISSN 1988-8015.Consultat el 16 de giner de 2021.

Enllaços externs

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]


Erro en la cita: Existixen etiquetes <ref> per a un grup nomenat "lower-alpha", pero no es trobà una etiqueta <references group="lower-alpha"/>

Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Manuel_de_Falla&oldid=1279531»