Anar al contingut

Solfeig

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

El solfeig és un método d'entrenament musical utilisat per a ensenyar la llectura d'una partitura. També busca entrenar la llectura veloç de la partitura.

Consistix en entonar mentres es reciten els noms de les notes de la melodia, respectant les duració (valors rítmics) de les notes, l'indicació metronómica (tempo), i ometent nomenar qualsevol alteració, en la finalitat de preservar el ritme, mentres es marca en una mà el compàs.[1]

L'objectiu de l'estudi del solfeig és permetre al músic determinar mentalment l'altura de les notes en una peça musical que estiga llegint per primera volta, i ser capaç de cantar-ho. També permet millorar el reconeiximent auditiu dels intervals musicals (quintes justes, terceres majors, sextes menors, etc.) i desenrollar una millor comprensió de la teoria musical.

Existixen dos métodos de solfeig aplicat: do fix, en el qual els noms de les notes musicals sempre corresponen a la mateixa altura, i do movedor, en el que els noms de les notes s'assignen a diferents altures segons el context (estrofes).

Etimologia

[editar | editar còdic]

El solfège francés i el solfeggieto italià es deriven dels noms de dos de les notes utilisades: sol i fa.

La paraula «solmisación» deriva del llatí medieval solmisatiō, i en última instància dels noms de les sílabes sol i el meu. La solmisación és freqüentment usada com a sinònim de solfeig, pero és tècnicament un terme més genèric; és dir, el solfeig és un tipo de solmisación —no obstant, és casi universal en Europa i Amèrica.

Vore també

[editar | editar còdic]

Bibliografia

[editar | editar còdic]
Específica
General


Referències

[editar | editar còdic]