Partitura
Una partitura és un document manuscrit o imprés que representa i indica cóm deu interpretar-se una composició musical, per mig d'un llenguage propi format per signes musicals i el cridat sistema de notació. Com els seus anàlecs els llibres, els fullets, etc., el mig de la partitura generalment és el paper o, en époques anteriors, el pergamí. Encara que l'accés a la notació musical en els últims anys inclou també la presentació en pantalles d'ordenador.
En música orquestal, es denomina partitura al document que utilisa exclusivament el director d'orquesta i que conté l'obra que s'eixecutarà en totes les seues indicacions. Esta es desglossa en particellas o parts: nom donat a cada u d'eixos desglossament o particions instrumentals que tenen els intérprets dels diferents instruments, les quals poden incloure cada una dos o més instruments similars, com un piccolo i una flauta, un oboe i un corno anglés, etc., i ser eixecutades per un mateix intérpret.
Etimologia de partitura
[editar | editar còdic]La paraula «partitura» terme italià, vol dir lliteralment insieme vaig donar parti, és dir «conjunt de parts». Un gran número de llengües mantenen este mateix orige etimològic, com per eixemple les accepcions Partitur en alemà, partition en francés o partitura en portugués, català i vasc. En llengua anglesa es denomina score.
Finalitat i us
[editar | editar còdic]La partitura es pot utilisar com un registre, una guia o un mig para interpretar una peça de música. Encara que no substituïx al sò de l'eixecució musical, la partitura es pot estudiar per a construir l'interpretació i per a dilucidar els aspectes de la música que poden no ser evidents a partir de la simple oïment. Es pot obtindre informació fidedigna sobre una peça musical per mig de l'estudi dels esbossos i les primeres versions escrites de les obres que el compositor va poder haver conservat, aixina com la partitura final autógrafa i les anotacions personals fetes en borradors i partitures impreses.
La comprensió de les partitures requerix una forma especial d'alfabetisació, la capacitat de llegir notació musical. No obstant, la capacitat de llegir o escriure música no és un requisit imprescindible per a compondre música. Molts compositors han segut capaços de crear música en format imprés, sense el habilitat de llegir o escriure en notació musical, sempre i quan un copista d'algun tipo estiguera disponible. Per eixemple, el compositor cego de el XVIII John Stanley aixina com els compositors i letristas de el XX Lionel Bart, Irving Berlin i Paul McCartney.
El habilitat coneguda com a «llectura a primera vista» (o repentizaació) és la capacitat d'un músic per a interpretar una obra musical desconeguda veent la partitura d'esta per primera volta. La facultat de llegir a primera vista s'espera tant dels músics professionals com dels aficionats sérios que toquen música clàssica i atres gèneros relacionats. Una habilitat encara més refinada és la capacitat de mirar una peça musical desconeguda i escoltar la majoria o la totalitat dels sons (melodias, harmonias, timbres, etc.) mentalment sense tindre que tocar la peça.
En l'excepció de les interpretacions en solitari, a on s'espera la memorisació, els músics clàssics solen tindre la partitura a mà quan toquen. En la música de jazz, que és en la seua majoria improvisada, la partitura —anomenada lead sheet en este context— s'utilisa per a donar indicacions bàsiques de les melodies, canvis de concordes i apanys.
La música manuscrita o impresa és menys important en atres tradicions de pràctica musical. Encara que la major part de la música popular es publica en notació d'algun tipo, és molt comú que la gent deprenga música «d'oït». Est és també el cas en la majoria de les formes occidentals de música folklòrica, a on les cançons i les dansas es transmeten per mig de la tradició oral i auditiva. La música d'atres cultures, tant folklòrica com a clàssica, en freqüència es transmet per via oral, encara que algunes cultures no occidentals varen desenrollar les seues pròpies formes de notació musical en partitures.
Encara que la partitura sol ser considerada com una plataforma per a la nova música i una ajuda a la composició (és dir, el compositor posa per escrit la música), també pot servir com un registre visual de la música ya existent. Els estudiosos i atres persones han fet transcripcions per a reproduir la música occidental i no occidental en un format llegible per a l'estudi, l'anàlisis i l'interpretació creativa. Açò s'ha portat a terme en la música folklòrica i tradicional. Per eixemple, els volums de música popular magiar i rumana escrits per Béla Bartók. Pero també es va fer en gravacions sonores d'improvisacions fetes per músics com el piano de jazz, aixina com en actuacions que poden estar basades solament parcialment en notació musical. Un eixemple exhaustiu i recent d'açò últim és la colecció The Beatles: Complete Scores, que tracta de transcribir en pentagramas i tablaturas totes les cançons tal i com varen ser gravades pels Beatles en detalle instrumental i vocal.
Referències
[editar | editar còdic]Bibliografia
[editar | editar còdic]- De Vaig Candar, Roland. Nou diccionari de la música vol. I i II. Grasindo, 2002.
- Grabner, Hermann. Teoria general de la música. Akal, 2001.
- Michels, Ulrich. Atles de música. Aliança, 2009 [1985].
- Pérez Gutiérrez, Mariano. Diccionari de la música i els músics vol. 1 2 i 3. Akal, 1985.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Partitura» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.