Tablatura
El terme 'tablatura s'utilisa per a definir formes d'escritura musical especials per a certs instruments. A diferència de la notació musical corrent, algunes presenten únicament les posicions i colocació en l'instrument per a l'interpretació d'una peça, i no les altures ni les duració dels tons. Tablaturas millor elaborades, no obstant, utilisen figures rítmiques anàlogues a la partitura per a representar la duració de les notes. Degut a que no és necessari tindre un coneiximent musical especial, les tablaturas són relativament fàcils de llegir i d'entendre.
Història
[editar | editar còdic]La primera aparició de la tablatura data del 1300 en Europa. Va ser utilisada en els seus inicis per a escriure música per a una única veu, i després es va conseguir aplicar-la a varis instruments, com el llaüt, la vihuela, la guitarra,[1] la viola dona gamba, l'arpa, l'orgue, el clavecín, el clavicordi i el virginal.
Funcionament general
[editar | editar còdic]En les tablaturas per a instruments de teclat (cridades en castellà "sifra d'orgue", pero també vàlida per a instruments polifònics com l'arpa o la vihuela) es disponen lletres, números o símbols sobre tantes llínees com a veus tinga l'obra, que indiquen les tecles que deuen ser pressionades.
Les tablaturas per a instruments de corda fan us de lletres o números sobre llínees o lletres colocades lliurement. En el cas de les tablaturas de llaüt o de guitarra, normalment només s'indica el moment d'inici d'un sò, pero no la seua duració ni la conducció de les diferents veus en peces polifòniques. En les tablaturas per a guitarra actuals (moltes d'elles trobades en Internet), moltes voltes no s'especifica el ritme, de manera que l'intérpret deu conéixer la peça per a poder tocar-la.
El sistema de notació de tablaturas es continua utilisant, principalment per principiantes i aficionats d'instruments de cuerdo com la guitarra i el baix. El seu us s'ha estés considerablement a través de l'Internet, degut a que els documents de text que les contenen són fàcils de transcribir i copiar. En la música popular comunament es diu a la tablatura tab pel seu nom en anglés.
Variants
[editar | editar còdic]Degut a que les tablaturas únicament mostren les posicions necessàries per a produir cada sò o grup de sons, solament es poden utilisar en l'instrument per al qual estan concebudes (o en atres instruments en funcionament i afinaació similars). Açò significa que una tablatura per a orgue no és útil per a un llaüt i viceversa. Tampoc funciona una mateixa tablatura per als diferents instruments de corda, ya que estos es diferencien considerablement en el número de cordes i en la seua afinaació.
Ademés dels diferents tipos de tablaturas segons l'instrument, també existixen diversos tipos de tablaturas segons el seu orige regional. D'esta forma no són idèntiques les tablaturas d'orgue espanyoles, italianes o alemanes, ni tampoc les tablaturas de llaüt d'estes o atres regions.
Tablaturas antigues per a vihuela, llaüt i guitarra barroca
[editar | editar còdic]Cap a 1507, en Itàlia, Ottaviano Petrucci va publicar el primer llibre de tablatura per a llaüt: "Intabolatura de lauto llibre primer" de Francesco Spinacino[1] . Este sistema de notació musical que indicava els trasts i les cordes que el músic devia chafar en l'instrument es va fer molt popular en el XVI en instruments com la vihuela, el llaüt i la guitarra barroca; i va sostindre la seua importància durant el periodo barroc.
En aquella época, en Europa, la forma de graficar la música en la tablatura variava segons el país i inclús segons l'autor.
-Per un costat, existia la tablatura italiana (que també era utilisada en Espanya per a la vihuela per compositors com Alonso Mudarra o Luis de Narváez. La mateixa consta de sis llínees (cada una representant un orde del llaüt o de la vihuela) en a on l'inferior representa el primer orde i la superior el sext. Sobre cada llínea s'anoten números que indiquen en quin trast es deu chafar la corda. Dalt de les sis llínees de la tablatura s'anoten distintes figures rítmiques que coincidixen en els números escrits (o es fan coincidir a través d'uns puntitos que lliguen el número en la figura rítmica). Si dalt d'una nota o un concorde no hi ha figura rítmica, es pren com a valor rítmic l'última figura que va aparéixer fins que aparega una nova. Per últim, si al començ de la tablatura veem el símbol d'un círcul en una llínea que ho travessa, significa que la peça deu ser tocada "a pressa" i si en lloc d'un círcul és una espècie de lletra "c" en la llínea que la travessa, significa que la peça deu ser eixecutada "despacio". Una variació d'este tipo de tablatura era utilisada per Luis Milà, en a on la llínea inferior de la tablatura representava el sext orde i la superior el primer.
-Per un atre costat, un atre tipo de tablatura que s'utilisava era la tablatura francesa, la qual no només s'utilisava en França sino en atres parts d'Europa com Anglaterra (observe's el cas del compositor John Dowland). Esta tablatura, si era utilisada per al llaüt, també constava de sis llínees, no obstant, la llínea superior és la que representava el primer orde (com ocorre en la variant de la tablatura italiana de Luis Milà). En lloc d'utilisar números per a indicar els trasts a on es deu chafar la corda, s'utilisen lletres que poden aparéixer escrites sobre les llínees o per damunt d'elles, sent la "a" la corda a l'aire, la "b" el primer trast, i aixina successivament. El segon trast no obstant, no és una lletra "c", sino una "r" o "Γ" per a que no siga confosa en la "i" que representaria el quart trast. En esta tablatura també es pot observar la simbologia que apareix al començ de les peces escrites en tablatura italiana que indiquen si la peça deu ser tocada "a pressa" o "despacio", aixina com les figures rítmiques que indiquen el valor d'una nota. També podem trobar-nos en símbols que representen adorns i forrmas d'articular les notes. Per eixemple: en algunes tablaturas franceses escrites en Anglaterra pot aparéixer un puntito baix de les notes d'una escala de forma alternada. Açò indica que aquelles notes deuen ser tocades en el dit índex, presumint que les atres notes de l'escala són tocades en polze. Quan apareix un "3" en el mig de la tablatura, s'està indicant que la melodia passa a ser ternaria.
A finals de el XVI i durant tot el periodo barroc, el llaüt va ser sofrint modificacions. Al mateix se li agregaven cada volta més órdens greus, i açò s'anotava en la tablatura de la següent forma: el sèptim orde s'escrivia per baix de les sis llínees. L'octau s'escrivia com una "a" per baix de les sis llínees i en una "/" dalt de la lletra. El nové com una "a" en "//" per dalt i el dècim com una "a" en "///" per damunt. Després de vàries experimentació en el llaüt, Silvius Leopold Weiss va crear un instrument d'este tipo en tretze órdens, el qual passaria a ser conegut com a llaüt barroc.[2] Estos órdens s'anotaven en la tablatura com "4", començant pel 11°, "5", el 12° i "6", el 13°; tots anotats per baix de les sis llínees.
Este tipo de tablatura també va ser molt utilisat per a la guitarra barroca. Un compositor que ha escrit obres en este tipo de tablatura va ser Robert De Visée. La mateixa conta en cinc llínees en lloc de sis, sent l'orde més agut el representat per la llínea superior. En este tipo de tablaturas, les figures rítmiques es troben també dins de les llínees, indicant en este cas, que lo que està escrit es deu tocar rasgueado. Si la plica d'una figura rítmica està escrita cap a avall, es deu eixecutar un rasguido cap a avall, i si està escrita cap a dalt, es fa l'inversa. La "x" sobre una nota, representa un trinat que, per defecte, comença en la nota superior. Si hi ha una espècie de "," al costat d'una lletra, s'interpreta una apoyatura.
Gaspar Sanz també va prendre un tipo de notació musical per a la guitarra barroca conegut com "alfabet",[3] presuntament inventat per Girolamo Montesardo, en a on cada lletra de l'alfabet representava un concorde distint.
-Per últim, també existia la tablatura alemana que va ser utilisada en Alemània en la primera mitat de el XVI. La mateixa va ser ideada per a un llaüt de 5 órdens, i a diferència dels demés tipos de tablatura, no utilisa llínees per a representar les cordes de l'instrument. Els órdens a l'aire són representats pels números 1 al 5, sent l'1 el més greu i el 5 el més agut. les notes chafades són designades en lletres, no obstant, l'orde de les lletres va alvançant pels trasts i no per les cordes, és dir, la "a" és el primer trast de l'orde 1, la "b" el primer trast de l'orde 2, etc. Les figures rítmiques s'anotaven per damunt de les lletres. La "J" i la "O" tant ací com en la tablatura francesa s'ometen. Ací, els espais que faltantes són completats en un "7" i un "9".
| 5 | i | k | p | v | 9 |
| 4 | d | i | o | t | 7 |
| 3 | c | h | n | s | z |
| 2 | b | g | m | r | i |
| 1 | f | l | q | x |
Sobre l'afinaació dels instruments com el llaüt, la vihuela o la guitarra barroca, es poden observar variacions a lo llarc de l'història. Per eixemple, el llaüt renaixentiste (XVI) es afinaba de la següent manera: Sol - re - la - fa - re - sol (des del primer orde al sext). Ya cap a el XVIII, quan el llaüt va evolucionar al punt de tindre 13 órdens, el seu afinaació era: Fa - re - la - fa - re - la, i a partir del sèptim orde, una successió de baixos descendents de forma diatònica des d'un sol per baix de la del sext orde fins a un la.
Sobre la guitarra barroca, la mateixa podia ser interpretada en o sense cordes greus, havent vàries afinacions possibles. Ací es detallen alguns tipos de afinacions utilisades per De visée, Sanz i Montesardo.
Per últim, sobre la vihuela, si ben hi havia distintes afinacions, la més comuna era la vihuela en sol, que es afinaba de la següent forma: sol - re - la - fa - do - sol (Des del primer orde fins al sext respectivament).
Tablaturas actuals per a guitarra i baixe
[editar | editar còdic]Les llínees horisontals representen les cordes de l'instrument. Sobre estes llínees, usant números, lletres o símbols, s'especifica la posició dels dits i les cuerdo punteadas.
A pesar de que existixen atres símbols auxiliars, com la forma de tocar (lligat, bendings, vibrato) o l'afinaació usada, en molts casos no apareix la duració del sò. Per això, junt a la tablatura sol aparéixer una orientació rítmica.
Ací podem vore un eixemple de tablatura actual de Guitarra:
Afinación: Si (B) (si la meua la re fa# si)
Intro: |---------------------------------|---------------------------------| |---------------------------------|---------------------------------| |----1-2-1-4---1-2-1-4-1-2-4------|---------------------------------| |-2-------------------------------|----1-2-1-4---1-2-1-4--1-2-4-----| |---------------------------------|-2-------------------------------| |---------------------------------|---------------------------------|
Ací podem vore un eixemple de tablatura actual del baix:
Main Riff: --|---2--2--2--2--2---2--2--2--2--2-|------------------------------- --|---------------------------------|---3--3--3--3--3--5--5--5--5--5 --|---------------------------------|------------------------------- --|---------------------------------|-------------------------------
Les tablaturas han tingut molta importància per als principiantes, sobretot per a guitarristes i baixistes, i han servit per a escomençar a practicar sense saber ni solfeig ni teoria musical.
En els últims temps, per l'aparició de programes informàtics d'edició de tablaturas és cada volta més comuna trobar documents que representen el ritme tal con succeïx en la notació corrent
Efectes
[editar | editar còdic]- Hammer-on: Este es fa tocant la corda i instantàneament es colpeja un trast posterior al que s'està chafant o si s'està tocant la corda a l'aire.
- Pull-off: En este es fa casi lo mateix que en el hammer-on solament que en lloc de colpejar un trast posterior es deixa un dit en un trast anterior i en tocar-se la corda se solte el trast sense llevar el dit del trast anterior pràcticament pessigant la corda en el dit que es lleva.
- Bend: En tocar una corda es fa pressió sobre el trast en el dit, aixina que el bend consistix en mantindre la pressió sobre eixe trast i elevar la corda sense soltar el trast. (Açò no pot fer-se tocant una corda a l'aire).
- Slide: En tocar la corda s'arrastra el dit que es troba sobre el respectiu trast fins a un atre ya siga posterior o anterior al que s'està chafant sense llevar el dit. (Este no pot fer-se tocant la corda a l'aire).
- Nota morta: Esta es fa tocant la corda en el lloc del respectiu trast sense fer pressió sobre ell.
- Vibrato: Es toca la nota i es fa vibrar en el vibrato o palanca de la guitarra, o ben fent un bend lo més ràpit possible cap a dalt i cap a avall.
- Palm mute: La nota és llaugerament apagada en el tall de la mà que fa el pick mentres esta està tocant les notes.
Tablaturas actuals per a instruments de teclat
[editar | editar còdic]Els instruments de teclat també disponen d'un sistema de tablaturas que manté més similituts en les partituras que els atres sistemes.
En la tablatura de piano cada llínea representa una octava i notes monofòniques. Les notes a tocar es representen en les seues corresponents abreviatures en sistema anglés (C, D, I, F, G, A, B) en minúscula si fa referència a les tecles blanques i en mayúscula per a les negres. Els espais entre nota i nota (i els silencis) es representen afegint guions entre elles. També es pot indicar que es deu prolongar una nota en el pedal substituint els guions pel símbol '>' o que es deu detindre la nota substituint-los per un punt.
Podem trobar instruccions de digitaació que solen vindre explicades a modo de comentari en la pròpia tablatura.
Ací podem vore un eixemple de tablatura actual de Piano:
L és mà esquerra i R és mà dreta - 120BPM
Chorus - Just Danse de Stefani Germanotta, Aliaune Thiam i Nadir Khayat: R 4|i-i-i-i-G-G-G-G-D-D-D-a-a-a-a-G-i-i-i-i-G-G-G-G-D-D-D-a-a-a-a-G| L 3|C>>>>>C-i>>>>>i-------F>>>F>>>i-C>>>>>C-i>>>>>i-------F>>>F>>>i| L 2|C>>>>>C-i>>>>>i-b>>>>>F>>>F>>>i-C>>>>>C-i>>>>>i-b>>>>>F>>>F>>>i| L 1|----------------b>>>>>--------------------------b>>>>>---------|
Tablaturas actuals per a harmònica
[editar | editar còdic]En el cas del harmònica no existix un sol sistema de tablaturas consensuat, per lo que són varis els que coexistixen i que són igualment acceptats. Consistixen en números que indiquen l'o les celes que deuen ser tocades, acompanyats de símbols que indiquen si deuen ser bufades, aspirades i/o alterades en alguna tècnica en especial. D'esta manera podem trobar tablaturas que indiquen en fleches, paréntesis, lletres o signes negatius cóm deu ser tocada cada nota, donant aixina la possibilitat de mostrar en poc espai una peça musical.
Existixen, no obstant, dos notacions particularment comunes, explicades a continuació per mig d'eixemples:
Cela 4 bufada = 4, +4
Cela 4 aspirada = -4, (-4)
Cela 4 aspirada i en bending = -4b, (4b)
Paralel d'abdós notacions: tablatura de l'escala blues per a harmònica diatònica.
-2 -3b 4 -4b -4 -5 6
(2) (3b) 4 (4b) (4) (5) 6
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ «The Lute Books of Francesco Spinacino». Harmonia - Indiana Public Mija. Consultat el 2021-09-10.
- ↑ «EL LAUD». www.el-atril.com. Consultat el 2021-09-10.
- ↑ «Guitarra barroca - Repertori de Guitarra» (en en-us). Consultat el 2021-09-10.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Tablatura» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.