Arpa

El arpa és un instrument de corda pulsada format per un marc resonante i una série variable de cordes tensades entre la secció inferior i la superior. Este instrument té els seus orígens en Egipte i Grècia, les civilisacions de la qual varen ser les primeres en teorizar l'harmonisació musical, i els va permetre desenrollar les tècniques per a construir instruments cordófonos. El sò s'obté en tocar les cordes en els dits. El músic que ho toca es diu arpista.

Les arpes es coneixen des de la Antiguetat en Àsia, Àfrica i Europa; es remonten a lo manco a l'any 3500 a. C. Este instrument va alcançar gran popularitat en Europa durant la Edat Mija i el Renaixença, a on va evolucionar donant lloc a una àmplia gama de variants. Es va estendre aplegant a les colónies d'Europa, conseguint una especial popularitat en Amèrica Llatina. Mentres que alguns membres antics de la família de l'arpa es varen extinguir en Oriente Pròxim i Àsia meridional, hi ha descendents de les arpes primerenques que encara es toquen en Birmània i en Àfrica subsahariana, mentres que atres variants difoses en Europa i Àsia han segut recuperades per músics en l'era moderna.

Alguns dels tipos d'arpes són l'arpa clàssica, usada actualment en les orquestas, el arpa celta, el arpa andina, el arpa llanera, el arpa paraguayana. L'arpa és un instrument característic en les músiques tradicionals de països com Alemània, Chile, Colòmbia, Irlanda, Mèxic, Nicaragua, Paraguay, Perú i Veneçola, entre uns atres.

Històricament, les cordes estaven fetes de tendó (tendons d'animals). Atres materials han inclós intestins d'animals, fibra vegetal, cànem trenat, corda de cotó, seda, nailon, i aram.

Orige

Si be existixen instruments molt antics semblants a l'arpa, deu tindre's en conte que la classificació d'Hornbostel i Sachs distinguix entre les cordes vocals en l'arpa (en un màstil que tanca l'arc) i els tipo arc (que no disponen d'eixe màstil). Aixina que, vàries de les primitives arpes que apareixen en l'història de l'instrument són lliteralment, arcol món, de la mateixa manera que en distintes époques. Pertany al grup dels cordófonos. Es coneixia ya en l'antiga Asiria, en Israel i Egipte,^{cita requerida} d'a on va passar a Grècia. Varen utilisar el terme grec ki‧thá‧ra per a traduir la paraula kin‧nóhr més o menys la mitat de les cuarenta y dos voltes que apareix en el text hebreu. La ki‧thá‧ra era un instrument semblat a la lira (en grec lý‧ra), pero en una taula de resonància més plana.

Va ser un instrument molt de moda durant l'Edat Mija, sent abandonat durant el Renaixença. Es va recuperar en el sigle XVIII, quan se li varen agregar els pedals.

Este instrument té els seus orígens en Egipte i Grècia, les civilisacions dels quals varen ser les primeres en teorizar l'harmonisació musical, i els va permetre desenrollar les tècniques per a construir instruments cordófonos. El sò s'obté en tocar les cordes en els dits. El músic que ho toca es diu arpista.

Tipos d'arpa

Alguns dels tipos d'arpa són:

• Arpa medieval: d'acort en l'informació proporcionada per les fonts iconográficas i històriques, durant l'Edat Mija el número de cordes de les arpes va ser variable (entre 10 i 20); les encordaduras eren fetes generalment en budells de moltó, encara que s'ha documentat que alguns instruments irlandesos tenien cordes de metal. En el XV la forma de l'instrument es va allargar i la columna va reduir la seua curvatura. Una característica peculiar #present en algunes arpes medievals, va anar que se'ls va dotar, en la base de cada corda, d'un chicotet dispositiu cridat “harpion” pels francesos. Est provocava una vibració que modificava el timbre de l'instrument.
• L'arpa d'orige irlandés: és també coneguda com a arpa bárdica. No superior als 75 cm d'altura i de afinación diatònica, cordes metàliques, ornamentalmente rica en talles, dibuixos i incrustaciones de metal. En l'actualitat encara es tenen dos eixemples clars, un és l'arpa del rei Brian Boru (mort en 1014) que es pot trobar en el Museu de Dublín, i una atra és l'arpa de la reina Mary d'Escòcia, en el Museu Nacional d'Edimburc.
• Arpa celta: D'orige galés, pot medir fins a 105 cm d'altura, 34 cordes i en la possibilitat d'incorporar sistemes de semitonos.

• Arpa paraguayana: Usualment té 36 o 37 cordes. Les cordes són de nailon i estan dividides per la llínea mija del cap de l'arpa, aixina les forces són equilibrades i la construcció d'este tipo d'arpa és menys pesada que la d'atres tipos. L'arpa paraguayana també té clavijeros com els de la guitarra.

• Arpa andina: Producte del sincretisme cultural europeu i andino. D'us molt estés en la música vernacular de Perú, sobretot en els gèneros del huayno de la serra central i sur. Conta en clavijeros per al afinamiento com els de la guitarra.

• Arpa llanera: en registre des de 1580, existixen 3 subtipos: tuyera (cordes de metal), folklóricas (34 cordes, sense pedal) i criolla (32 cordes) pot medir fins a 105 cm d'altura, 32 cordes i en la possibilitat d'incorporar sistemes de semitonos, la variant veneçolana carix de pedals, sent un dels instruments nacionals bandera (junt al quatre) i producte de més de 4 sigles de sincretisme endèmic, últimament s'ha començat a internacionalizar.

Aparició de l'arpa en l'orquesta

L'arpa medieval era diatònica, i l'arpa moderna, pel contrari, va nàixer en els primers intents de cromatisme que l'evolució de la música occidental exigia. Els primers intents varen sorgir dels tallers de lutierés irlandesos en el XVI, que varen proveir a l'arpa d'una doble fila de cordes. En el XVII s'incorpora una tercera fila, la 1.ª la 3.ª fila eren diatòniques (29 cuerdo cada fila) mentres que la 2.ª fila, en 20 cordes, estava reservada per als semitonos.

A mitan del XVII uns constructors tiroleses varen inventar l'arpa de ganchos, en els quals era possible estirar la corda i pujar-la un semitono. En esta época varen ser molts els mecanismes incorporats per a pujar el to, pero tots accionados manualment, per lo que devia fer-se abans d'escomençar l'interpretació.

A finals de el XVII, lutier bavar va fabricar la primera arpa en pedals que situats a abdós costats del soport de l'instrument, estaven units als ganchos fixos de la consola per mig d'un sistema de transmissió. Eren sèt els pedals, corresponents als sèt graus de l'escala musical i para l'instrument de la qual campushiano va escriure el seu Concert per a flauta i arpa en 1778. A raïl del descobriment es varen inspirar numeroses idees a cual més estrafalarias per a ampliar les possibilitats de l'arpa (com va ser la colocació de doble número de pedals i sordinas), pero el major èxit ho va obtindre S. Erard en 1811. Erard va presentar el model cridat de «doble acció» que, en llaugeres modificacions posteriors, és la que s'usa normalment en l'actualitat.

Els pedals es troben units a uns llistons d'acer que s'introduïxen en la columna, estos terminen en un mecanisme situat en la consola que, a la seua volta, està formada per vàries capes de sicomor i serbal. Dit mecanisme, molt elaborat, du dos sistemes de forquetes, discs proveïts de tornells ajustables entre els quals passa la corda. Quan un pedal –cridat de doble acció– se solta (posició de repòs en la muesca superior), la cuerdo pansa lliure entre els tornells (bemol); enganchat en la muesca intermija, el pedal imprimix als discs una revolució parcial que produïx el Plantilla:Abreviatura volada semitono (becuadro); enganchat en la muesca inferior, el pedal provoca la continuació del moviment, la qual cosa dona lloc al 2.º semitono (sostingut). Cada u dels sèt pedals actua sobre totes les octaves d'una mateixa escala, podent ser accionado dos voltes, pujant successivament un semitono en totes les notes de la mateixa tonalitat.

Ara el número de cordes s'eleva a 47 i són de classes diferents. Hi ha 26 en el registre mig que són de budell de moltó, 10 o 11 en el registre agut que són de nailon, mentres que les 12 restants són d'alpaca o coure (entorchades en acer) per al registre greu. L'extensió és de 6 octaves i mija (des de do₁ (alterable per mig de afinación manual) a sol#₆): despuix del orgue i el piano, l'arpa és l'instrument en la extensió més àmplia.

L'arpa moderna d'orquesta inclou més de 1988 peces i la pressió que eixercixen les cordes sobre l'instrument és al voltant de dos tonellades i mija. La seua construcció supon un cost elevat per lo que són pocs els lutieres que s'aventuren a fabricar-la. En este procés s'inclou l'utilisació de contrachapats d'hi haja, arce o palisandro ―que són fustes que es curven fàcilment al vapor― per a la caixa de sò que, a la seua volta, està reforçada en el seu interior per una moldura triangular a voltes metàlica.

Tant les senzilles arpes medievals, passant per les elegants celtes i les molt estructurades arpes d'orquesta, inviten al seu constructor a armar-se d'imaginació i ingeni per a solucionar les possibles dificultats que puguen creuar-se-li en el maravellós somi que és la construcció d'un arpa. Els mecanismes opcionals com els sistemes de semitonos, clavilles i ponts es troben en el mercat a disposició del comprador.

Este viage llitúrgic de l'història i arquitectura de l'arpa fa diminut honor a l'importància que es mereix pero pot ajudar a qui fins ara desconeixia moltes senyes d'este bell instrument. Pot ser que la seua industrialisació minve la seua calitat, pero fa més fàcil que la gent puga adquirir-la per un preu cómodo i assequible (sobretot en les arpes celtes).

Una variant de les arpes és la'cromàtica que posseïx el doble de cordes que una convencional (que són 47 per a la d'orquesta) i l'arpa màgica o colombina que posseïx 17 cordes.

L'arpa en la música

L'arpa s'usa àmpliament en la música acadèmica, normalment per a efectes com el glisando o els arpegios. En la òpera italiana i alemana s'usa para àrias romàntiques i balls, com el «Vals de Musetta» en La bohème. Compositorés francesos com Claude Debussy i Maurice Ravel varen compondre concerts per a arpa i música que se seguixen interpretant. Durant el XIX, el compositor i arpista francés Nicolas Bochsa va compondre centenars de peces de tot tipo (transcripcions d'òpera, música, concerts, òperes, métodos per a l'arpa).

Els arpistas de el XX Henriette Renié i Marcel Grandjany varen compondre molts #solo i peces de cambra que figuren en el repertori d'arpa. Els compositors moderns utilisen l'arpa en freqüència perque els pedals d'un arpa de concert permeten tota classe d'escales i sons en efectes, encara que algunes peces modernes requerixen molt us del pedal.

L'espanyol Nicanor Zabaleta (1907-1993) està considerat com un dels més lluents arpistas de el XX.

L'espanyola María Rosa Calvo-Manzano ha eixercitat un paper fonamental en la promoció i divulgació de l'arpa, tant en la seua faceta de concertista com en la seua llabor investigadora i docent.

El suís Andreas Vollenweider en la seua arpa electrònicament modificada per ell mateixa, està considerat com uns dels més grans representants del gènero new age i world music. Entre els seus àlbums més destacats es troba el denominat Caverna Màgica en el qual es va consolidar en el gust del públic seguidor d'eixos gèneros musicals.

La nortamericana Deborah Henson Conant fa jazz, pop, comèdia, folk, blues, flamenc i música celta, i toca varis tipos d'arpa elèctrica. La banda sonora del seu DVD "Invention & Alchemy", publicat en 2006, va ser nominat als Premis Grammy.

Athy, compositor i arpista argentí. És conegut per introduir a l'arpa a la música electrònica, fusionant-la ademés en instruments ètnics en les seues composicions. Processant a l'instrument per mig de pedals d'efectes (reverbs, flanger, distorsió entre uns atres), moltes voltes utilisats en guitarres elèctriques.Alice Coltrane és coneguda per introduir este instrument en les bandes de jazz.

Artistes de pop i roc

• Björk (en la arpista Zeena Parkins)
• Héctor Braga
• Joanna Newsom
• Camille i Kennerly Kitt
• Clannad
• Enya
• Evanescence
• Florence and The Machine
• Deborah Henson-Conant
• Loreena McKennitt
• Metallica (en concert en Michael Kamen i la Orquesta Simfònica de Sant Francisco)
• Joanna Newsom
• Milladoiro
• Ricky Rasura (membre de The Polyphonic Spree)
• Alan Stivell
• Andreas Vollenweider

Arpistas llatinoamericans

Els arpistas més reconeguts en música llatinoamericana són:

• Nicolás Cavaller
• Juan Vicente Torrealba
• Ignacio «L'Indi» Figueredo
• Hugo Blanco
• Laurita Pacheco (Récort Guiness)

• Digne García
• Ernesto Guerra
• Luis Bordón
• Romana De Piaggi
• Félix Pérez Cardozo (Pardal campana)
• Edmar Castañeda
• Andrés Osca
• Sofia Rosat (arpa andina, arpa paraguayana, arpa clàssica, Guayaquil, Equador)

Vore també

• Instrument de corda pulsada
• Lira
• Kora
• Arpes de Ur
• Arpa de la tomba de Any

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre arpes.

• L'arpa en l'Edat Mija, en la Renaixença i en el Barroc, emissió del 29 de giner del 2010 de Música antiga, programa de Ràdio Clàssica.

• Arpa: emissió del 26 de giner del 2016 de Música antiga.