L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Alteració (música)

Les alteracions o accidents, en música, són els signes que modifiquen l'entonament (o altura) dels sons naturals i alterats. Les alteracions més utilisades són el sostingut, el bemol i el becuadro.

Figura 1. Sostingut, bemol i becuadro.

Les alteracions i els seus efectes

antigament també era utilisat el doble becuadro, pero ha caigut en desús dins de la música occidental.

En alguns sistemes musicals distints al sistema musical occidental també s'usen el mig sostingut, el mig bemol, el sostingut i mig i el bemol i mig.


Tipologies

Alteracions pròpies

Les alteracions pròpies són aquelles que es coloquen en l'armadura de clau, despuix de la clave i abans de l'indicador del compàs. Formen part de l'armadura de clau i també se'ls crida armadura. Alteren tots els sons del mateix nom que es troben en una peça de música definint aixina la tonalitat.

Les alteracions de l'armadura apareixen sempre seguint un orde determinat, que varia depenent de que es tracte de bemoles o de sostinguts. L'orde dels bemoles és l'invers al dels sostinguts i viceversa. En el sistema llatí de notació són:

  • Orde dels bemoles: si - el meu - la - re - sol - do - fa
  • Orde dels sostinguts: fa - do - sol - re - la - la meua - si

En notació alfabètica o anglosaxona és el mateix orde, pero en utilisar lletres diferents la combinació ha donat lloc a una regla mnemotècnica per mig de la formació dels següents acrósticos:

B♭ - I♭ - A♭ - D♭ - G♭ - C♭ - F♭ Battle Inds And Down Goes Charles' Father.
F♯ - C♯ - G♯ - D♯ - A♯ - I♯ - B♯ Father Charles Goes Down And Inds Battle.

Alteracions accidentals

Una alteració accidental és aquella que es coloca en qualsevol punt de la partitura a l'esquerra del cap de la nota a la que afecta.

Altera la nota musical abans de la que va escrita, aixina com totes les notes del mateix nom i altura que hi haja en el compàs a on es troba. És dir, que afecta a tots els sòs iguals i es criden igual,

que hi haja a la dreta de l'alteració fins a la següent barra de compàs. Les alteracions accidentals no afecten a la mateixa nota d'una octava diferent, llevat que venja indicat en l'armadura de clau.

Si eixa mateixa nota deu dur de nou una alteració més allà de la barra de compàs, dita alteració es deu repetir en cada nou compàs que siga necessari.

Este tipo d'alteracions no es repetix per a notes repetides a menos que intervinguen una o més altures o silencis diferents. Tampoc es repetixen en notes lligades a menos que la lligam passe d'una llínea a una atra o d'una pàgina a una atra.

Degut a que sèt de les dotze notes de l'escala cromàtica del temperament igual són naturals, (les «tecles blanques» del piano do, re, el meu, fa, sol, la i si ), este sistema ajuda a reduir significativament el número d'alteracions requerit per a la notació musical d'un passage.


Note's que en alguns casos l'alteració pot modificar l'altura de la nota més d'un semitono. Per eixemple, si un sol sostingut és seguit en el mateix compàs per un sol bemol, el símbol de bemol en l'última nota significa que serà dos semitonos més baixa que si no hi haguera cap alteració. De tal forma que l'efecte de l'alteració deu entendre's en relació en l'entonament «natural» derivat de l'ubicació de la nota en el pentagrama.

En benefici de la claritat, alguns compositors coloquen un becuadro davant de l'alteració. Aixina, si en este eixemple el compositor en realitat volia la nota un semitono més baix que el sol natural, podria posar primer un signe de becuadro per a cancelar l'anterior sol sostingut i despuix el bemol. No obstant, en la majoria dels contexts, un fa sostingut podria ser utilisat en el seu lloc.

Alteracions de cortesia o precaució

Les alteracions de cortesia o precaució són aquelles que, si be són innecessàries, es coloquen per a evitar errors de llectura. En l'actualitat s'entén que la barra de compàs cancela l'efecte d'una alteració (llevat en el cas de les notes lligades). No obstant, si la mateixa nota apareix en el següent compàs els editors solen amprar l'alteració de cortesia com a recordatori de l'afinaació correcta d'eixa nota. L'us d'alteracions de cortesia varia, pero es considera obligatori en algunes situacions com les següents:

  • Quan la primera nota d'un compàs està afectada per una alteració que ha segut aplicada en el compàs anterior.
  • Quan, despuix d'una lligam que du l'efecte de l'alteració més allà de la barra de compàs, la mateixa nota apareix de nou en el compàs següent.

Existixen atres possibles usos pero s'apliquen d'una manera no constant. Les alteracions de cortesia a voltes s'inclouen entre paréntesis per a emfatisar la seua naturalea de recordatori. Les alteracions de cortesia es poden utilisar per a aclarir les ambigüitats, pero deuen mantindre's al mínim.

Encara que esta tradició encara es manté sobretot en la música tonal, pot resultar engorrosa en atres tipos de música que conten en alteracions freqüents, com sol ocórrer en el cas de la música atonal o del jazz. En conseqüència, s'ha adoptat un sistema alternatiu d'alteracions nota per nota en l'objectiu de reduir el número d'alteracions que és necessari anotar en un compàs.

Alteracions simples i dobles

 
Figura 2. Doble sostingut i doble bemol.
  • L'alteració simple és la que altera, aumentant o reduint, el sò en un semitono cromàtic. Són el sostingut i el bemol (vore Figura 1).
  • L'alteració doble és la que altera, aumentant o reduint, el sò en dos semitonos cromàtics. («'Double Sharp' (Plantilla:Music)—raises the pitch two half steps. 'Double Flat' (Plantilla:Music) - lowers the pitch two half steps»). Són el doble sostingut i el doble bemol (vore Figura 2). També va existir el doble becuadro, pero ha caigut en desús. Este tipo d'alteració es deu a una innovació desenrollada a principis de 1615.
Un Fa al que se li aplica un doble sostingut s'eleva un to sancer per lo que és enarmónicament equivalent a un sol. L'us de les dobles alteracions varia en funció de la forma d'anotar la situació en que una nota en un doble sostingut és seguida en el mateix compàs per una nota en un sostingut simple. Algunes publicacions utilisen simplement una única alteració per a l'última nota, mentres que unes atres ampren una combinació d'un becuadro i un sostingut, entenent que el becuadro solament s'aplica al segon sostingut.


L'alteració doble sobre una tonalitat específica, puja o baixa les notes que contenen un sostingut o bemol en un semitono. Per eixemple, quan en la tonalitat de do sostingut menor o el meu major fa, do, sol i re contenen un sostingut, l'adició d'una doble alteració (doble sostingut) a fa, per eixemple, en este cas solament elevaria el sostingut que ya conté la nota fa mig to, donant lloc a un sol natural. Llavors, si s'ha afegit un doble sostingut a qualsevol atra nota que no conté un sostingut o bemol indicat per l'armadura, llavors la nota serà aumentada en dos semitonos o un to sancer sobre l'escala cromàtica. Per eixemple, en l'armadura mencionada qualsevol nota que no és fa, do, sol i re s'incrementarà en dos semitonos en lloc d'un, per lo que un la doble sostingut eleva la nota la al seu equivalent enarmònic si.
 
Eixemple de l'utilisació d'una doble alteració.

Alteracions ascendents i descendents

  • L'alteració ascendent és aquella que aumenta el sò en un semitono cromàtic. És el sostingut.
  • L'alteració descendent és aquella que reduïx el sò en un semitono cromàtic. És el bemol.

L'única alteració que pot ser tant ascendent com a descendent és el becuadro.

Vore també

Referències

Bibliografia


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Alteració_(música)&oldid=1195904»