Anar al contingut

Neoclassicisme musical del sigle XX

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

El neoclassicisme és una corrent de la música contemporànea dels sigles XX i XXI que es va manifestar especialment en el periodo de entreguerras, en les décades 1920 i 1940. Les seues característiques són una tornada als grups instrumentals menuts (de cambra) en lloc de la gran orquesta; us de la tècnica del concerto grosso; émfasis sobre les qualitats contrapuntísticas; i la elusión de l'expressió "emocional" típica del romanticisme que va sorgir durant molts anys.

En esta corrent els compositors varen intentar tornar als preceptes estètics associats en el concepte de "classicisme" en sentit ampli, a saber, orde, equilibri, claritat, economia i contenció emocional. Com a tal, el neoclassicisme va ser una reacció contra el emocionalismo desenfrenat i la falta de forma percebuda del romanticisme tardà, aixina com una "cridada a l'orde" despuix del fermente experimental de les dos primeres décades de el XX. L'impuls neoclàssic es va expressar en característiques com l'us de forces escèniques reduïdes, un émfasis en el ritme i en la textura contrapuntística, una harmonia tonal actualisada o ampliada i una concentració en la música absoluta en contraposició a la música programàtica romàntica.

Despuix de la Primera Guerra Mundial varis compositors (com Ígor Stravinski i Paul Hindemith) varen realisar composicions a on es notava una apelació als cànons del classicisme de la Primera Escola de Viena (d'Haydn i Mozart) i del barroc, especialment Johann Sebastian Bach, encara que en una harmonia molt més dissonant i rítmiques irregulars. Eixe moviment o tipo de música es va denominar "neoclassicisme".

Història

[editar | editar còdic]

Es considera generalment que el neoclassicisme s'inicia en una obra de Stravinsky, Pulcinella (en referències a Pergolesi, 1920), i obres successives, com en el Concert per a piano i instruments de vent (en referències a Bach, Händel i Scarlatti, 1924), la Sonata per a piano (en referències a Bach, 1924), la Serenata en La per a piano (en referències que van des de Scarlatti a Debussy, 1925), el Capriccio per a piano i orchestra (en referències a Weber, 1929), el Concert Dumbarton Oaks (en referències a Bach, 1938), The Rake's Progress (en referències a Mozart, 1951), Perséphone (en referències a Gluck, 1934), El bes del fada (en referències a Chaikovski, 1928), Oedipus Rex (en referències que van des de Händel a Verdi, 1927), Apollo (en referències a Lully, 1928), Jeu de cartes (en referències a Rossini, 1937) i que es tancarà en els Requiem Canticles, obra en que les referències són al propi dodecafonismo, i que molts consideren com una obra purament tal.[1]

Molts músics en eixos anys varen escriure obres que podrien considerar-se adscrites a esta tendència. Prokófiev, per eixemple, en 1918 ya havia compost un antecedent clar, la Simfònica clàssica. Ravel firma obres de difícil adscripció estilística, sempre entre l'impressionisme i el neoclassicisme, la seua vinculació no obstant en esta última estètica és especialment expressa en "Li tombeau de Couperin", "Valses nobles i sentimentals", "La Valse" i els seus dos concerts per a piano.


En França, per eixos anys, el Grup dels Sis està en activitat i tres dels seus integrants, Francis Poulenc, Arthur Honegger i Darius Milhaud pot considerar-se que componen obres neoclàssiques. També ho fan Henri Sauguet i Charles Koechlin. El neoclassicisme gojaria d'una àmplia presència en Itàlia, a on trobem a Alfredo Casella, Gian Francesco Malipiero, Ildebrando Pizzetti o Giorgio Federico Ghedini.

En Espanya, el Concert per a clau, flauta, oboe, clarinet, violí i violonchelo neoclàssic de Manuel de Falla de 1926 va ser percebut com una expressió de "universalisme", àmpliament vinculat a una estètica internacional i modernista.[2] En el primer moviment del concert, Falla cita fragments del villancico de el XV "Dels àlbers, vinc mare". De forma similar, havia incorporat cites de música de el XVII quan va abraçar per primera volta el neoclassicisme en l'obra de teatre de porritos El retaule de maese Pedro] (1919-23), una adaptació de l'obra de Cervantes Don Quixot. Composicions neoclàssiques posteriors de Falla inclouen la cantata de cambra de 1924 Psyché i música incidental per a l'obra de Pedro Calderón de la Barca, El gran teatre del món, escrita en 1927.[3] Després, la Generació de la República (també coneguda com Generació del 27) li seguirà. Ernesto Halffter en la Sinfonietta (1927), el seu germà Rodolfo, en el ballet Don Lindo de Almeria i les Sonates de l'Escorial, i Gustavo Pittaluga i Salvador Bacarisse. A finals dels anys vint i principis dels trenta, Roberto Gerhard va compondre en estil neoclàssic, incloent el seu Concertino per a cordes, el Quintet de vent, la cantata L'alta naixença del rei en Jaume, i el ballet Ariel.[4] Atres importants compositors neoclàssics espanyols entre els membres de la Generació del 27, com Julián Bautista, Fernando Reblona, Salvador Bacarisse, i Jesús Bal i Gay.[5][6][7][8]

El neoclassicisme alemà va ser desenrollat per Paul Hindemith, que va produir música, obres orquestals i òperes en un estil fortament contrapuntístico i cromàtic, el millor eixemple del qual és Mathis der Maler. Roman Vlad contrapon el "classicisme" de Stravinsky, que consistix en les formes i patrons externs de les seues obres, a la "clasicidad" de Busoni, que representa una disposició i actitut internes de l'artiste cap a les obres.[9] Busoni va escriure en una carta a Paul Bekker: "Per 'jove classicisme' entenc el domini, el garbell i el regrés al conte de tots els guanys d'experiments anteriors i la seua inclusió en formes fortes i belles".[10] Un atre dels compositors tradicionalment considerat neoclàssic és Hindemith, que es fixa a l'inici sobretot en el barroc. Obres seues com dones marienleben o la série dels Kammermusik aniran evolucionant fins a la seua obra mestra Matías el pintor.


L'estètica neoclàssica va ser promoguda en Itàlia per Alfredo Casella, que s'havia educat en París i va seguir vivint allí fins a 1915, quan va retornar a Itàlia per a ensenyar i organisar concerts, presentant al públic italià de mentalitat provinciana a compositors modernistes com Stravinsky i Arnold Schoenberg. Les seues composicions neoclàssiques varen ser potser menys importants que les seues activitats organisatives, pero entre els eixemples especialment representatius es troben Scarlattiana de 1926, que utilisa motius de les sonates per a teclat de Domenico Scarlatti, i el Concerto romà del mateix any.[11] El colega de Casella Mario Castelnuovo-Tedesco va escriure obres en influències neoclàssiques que es remonten a la música italiana antiga i a models clàssics: els temes del seu Concerto italià en sol menor de 1924 per a violí i orquesta recorden a Vivaldi, aixina com a cançons populars italianes dels sigles XVI i XVII, mentres que el seu exitós Concert per a guitarra n.º 1 en re de 1939 és conscient de l'importància de la música clàssica. 1 en Re, de 1939, seguix conscientment l'estil concertante de Mozart.[12]

Anàlisis musicológico

[editar | editar còdic]

Segons la musicologia actual, el terme "música clàssica" es referix únicament a la música del classicisme (1750-1803 aprox.), inspirada en els cànons estètics grecorromanos d'equilibri en la forma i moderació en la dinàmica i la harmonia...

Els músics del periodo neoclàssic solien utilisar tècniques compositivas formals que reflectien un desig d'orde i control. També es varen inspirar en estils musicals del passat, incloses formes barroques com les fugues i tècniques com el contrapunt, per a crear les seues peces. El neoclassicisme va sorgir quan les noves idees sobre cóm devia compondre's la música es varen afiançar en tota Europa.

Pero no n'hi ha prou en descriure el neoclassicisme per la seua tornada a la tradició o la seua atenció a les teories tradicionals. La "Segona Escola de Viena" (encara que no va seguir la dodecafonía de Schoenberg) es va desenrollar al mateix temps que el neoclassicisme, pero independentment d'ell. El pas de l'expressionisme d'Arnold Schoenberg al neoclassicisme va dur als compositors de l'época a abandonar pràcticament els seus experiments musicals en el caos i la dissonància i a adoptar de nou l'orde, la seguritat i la bellea de la teoria musical clàssica[13]Plantilla:,Plantilla:,[14]Plantilla:,.[15]

Comunament es diu "música clàssica" al tipo de música que es contrapon a la música popular i a la folklòrica. Açò pot comprovar-se en els mijos de comunicació, en les revistes de divulgació musical i els fullets que acompanyen als CD de música acadèmica. Per a definir eixe tipo de música que es relaciona en els estudis en conservatoris i universitatés, els musicólogos preferixen el terme "música acadèmica".

Com els antics grecs i romans no varen poder inventar maneres de conservar la música (per mig de soports gràfics com partituras o soports sonors com gravadorés), el neoclassicisme dels sigles XVIII i XIX com a resorgiment de les arts clàssiques grecorromanas (arquitectura, escultura, pintura) no va alcançar a la música. De tots modos els músics de fins de el XVIII, influenciats sense dubte per l'art i l'ideologia de l'época, varen tractar de generar un estil de música inspirat en els cànons estètics grecorromanos:

  • notable mestrage de la forma,
  • moderació en l'us dels artificios tècnics (en el barroc, el contrapunt i la harmonia havien aplegat a un punt que el públic considerava extravagant),
  • suma reserva en l'expressió emocional.

Instrumentació

[editar | editar còdic]

En l'instrumentació, el neoclassicisme va trobar una expressió natural en els instruments de el XVIII.[16]

Instruments de vent com el clarinet i les trompes de metal varen substituir a sovint als oboes, mentres que els conjunts de corda varen utilisar cordes de calibre més llauger per a conseguir una textura d'acort en l'época, en contraposició a les cordes modernes, més grosses, de violí/viola, que produïxen major volum pero sacrifiquen calidea.[16]

Esta textura pot escoltar-se en les obres operístiques italianes d'Antonio Vivaldi, que va amprar flauta i oboe en lloc de la tradicional flauta dolça clàssica o barroca en la seua obra mestra operística "Les quatre estacions".

L'instrumentació també era diferent a l'anterior, ya que incloïa la atonalidad, que va cobrar major protagonisme despuix del fi de la Primera Guerra Mundial, quan molts artistes varen sentir que necessitaven expressar-se de forma diferent a lo que la música tonal tradicional havia estat oferint fins a llavors.

Els teclats elèctrics i els pianos acústics varen eixercitar un paper important en la música neoclàssica, i les cordes varen ocupar un lloc destacat en les obres neoclàssiques, especialment el violí o la viola, en els violonchelos doblant en les parts greus.

Compositors neoclàssics

[editar | editar còdic]

Alguns compositors a continuació poden tindre solament música escrita en un estil neoclàssic durant una part de les seues carreres.Plantilla:Llista incompleta

Construcció d'òrguens

[editar | editar còdic]

En la construcció d'orgues, el neoclassicisme es referix a un tipo d'instrument que va ser dominant, especialment en França entre 1925 i 1975, aproximadament, i que busca combinar elements sonors del barroc francés (“clàssic”), del romàntic francés i del barroc del nort d'Alemània en la tecnologia més moderna (“l'orgue néoclassique”).[21] Este moviment va alcançar el seu apogeu en el moviment de l'orgue despuix de la Segona Guerra Mundial.

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Markus Bandur: Neoklassizismus [1994], in: Handwörterbuch der musikalischen Terminologie, hg. von H. H. Eggebrecht [Loseblattausgabe], Franz Steiner, Wiesbaden, später Stuttgart, 1971–2006 (Digitalisat); CD-ROM, Stuttgart 2012; wiederveröffentlicht in: Terminologie der Musik im 20. Jahrhundert, herausgegeben von H. H. Eggebrecht, Franz Steiner, Stuttgart 1995 (= Handwörterbuch der musikalischen Terminologie, Sonderband 1), S. 278–298.
  2. ↑ Hess, Carol A.. Manuel de Falla and Modernism in Spain, 1898–1936, University of Chicago Press, pp. 3–8. ISBN 9780226330389.
  3. ↑ New Grove Dict. 2001, "Falla (i Matheu), Manuel de" by Carol A. Hess.
  4. ↑ New Grove Dict. 2001, "Gerhard, Roberto [Gerhard Ottenwaelder, Robert]" by Malcom MacDonald.
  5. ↑ New Grove Dict. 2001, "Spain" (§I: Art Music 6: 20th Century) by Belén Pérez Castell.
  6. ↑ New Grove Dict. 2001, "Bacarisse (Chinoria), Salvador" by Christiane Heine.
  7. ↑ New Grove Dict. 2001, "Reblona (Villar), Fernando" by Christiane Heine.
  8. ↑ New Grove Dict. 2001, "Batiste, Julián" by Susana Salgado.
  9. ↑ Samson, Jim (1977). Music in Transition: A Study of Tonal Expansion and Atonality, 1900–1920. New York City: W. W. Norton & Company. p. 28. ISBN 0-393-02193-9.
  10. ↑ Busoni, Ferruccio. The Essence of Music, and Other Papers, London: Rockliff, p. 20.
  11. ↑ New Grove Dict. 2001, "Casella, Alfredo" by John C. G. Waterhouse and Virgilio Bernardoni.
  12. ↑ New Grove Dict. 2001, "Castelnuovo-Tedesco, Mario" by James Westby.
  13. ↑ Hyde, 1996, p. 200-235.
  14. ↑ Sadie, 1980, p. 104-105 .
  15. ↑ Randel, 2003, p. 557.
  16. ↑ 16,0 16,1 Thomas Seedorf: Die Musik in der ersten Hälfte dones 20. Jahrhunderts. In: Peter Schnaus (Hrsg.): Europäische Musik in Schlaglichtern. Meyers Lexikonverl. 1990, Seiten 403–434, hier 408f.
  17. ↑ Oja, Carol J. 2000. Making Music Modern: New York in the 1920s. Oxford and New York: Oxford University Press. pp. 275–9. ISBN 978-0-19-516257-8.
  18. ↑ Hurwitz, David (n.d.). "Pierne Timpani TINGUES C". ClassicsToday.com (accessed 1 July 2015).
  19. ↑ Lewis, Uncle Dave (n.d.). “Christian Ivaldi / Solistes de l'orchestre Philharmonique du Luxembourg: Gabriel Pierné: La Musique de Chambre, Vol. 2” AllMusic Review (accessed 1 July 2015).
  20. ↑ Sharpe, Roderick L. (2009). "Gabriel Pierné (b. Metz, Loraine, 16 August 1863 – d. Ploujean, Finistère, 17 July 1937): Voyage au Pays du Tendre (d'après la Carte du Tendre)". Konrad von Abel & Phenomenology of Music: Repertoire & Opera Explorer: Vorworte—Prefaces. Munich: Musikproduktion Jürgen Höflich.
  21. ↑ Kennedy, Michael (Ed.) (2002). "Organ". In The Oxford Dictionary of Music, p. 644. Oxford: Oxford University Press.

Bibliografia

[editar | editar còdic]


Referències

[editar | editar còdic]
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Neoclassicisme_musical_del_sigle_XX&oldid=617797»