Música del Barroc
Plantilla:Història de la música
La música Barroca o música del Barroc és el estil musical europeu, relacionat en l'época cultural homònima, que comprén aproximadament des del naiximent de la òpera entorn a 1600 fins a la mort de Johann Sebastian Bach, en 1750. És un dels estils de la, generalment cridada, música clàssica o culta europea, antecedit per la música de la Renaixença i seguit per la música del Classicisme. Caracterisada per l'aparició de la tonalitat i l'us del baix continu, la barroca va ser l'época en la que es varen crear formes musicals com la sonata, el concert i la òpera.
Entre els músics del Barroc destaquen Marin Marais, Johann Pachelbel, Giacomo Carissimi, Domenico Scarlatti, Georg Philipp Telemann, Johann Adolf Hasse, Giuseppe Torelli, Jean-Philippe Rameau, Tomaso Albinoni, Girolamo Frescobaldi, Alessandro Scarlatti, Giovanni Battista Pergolesi, Baldassare Galuppi, Jean-Baptiste Lully, Giuseppe Tartini, Arcangelo Corelli, Antonio Vivaldi, Claudio Monteverdi, Henry Purcell, Marc-Antoine Charpentier, François Couperin, Johann Hermann Schein, Heinrich Schütz, Samuel Scheidt, Dietrich Buxtehude, Gaspar Sanz, José de Nebra, Antonio Soler Ramos i, sobretot, Johann Sebastian Bach i Georg Friedrich Händel, considerats els compositors cims del periodo barroc.
El terme barroc es va prendre de la arquitectura, a on designava alguna cosa «retortillat», una construcció «pesada, elaborada, envolta» (sent el terme original, «barrueco» o «berrueco», un lusismo que descrivia una perla deformada o joya falsa). En el XVIII es va usar en sentit pijoratiu per a descriure les característiques de l'estil musical del sigle anterior, que es considerava «tosco, estrany, asprós i antiquat».[1]
Característiques generals
[editar | editar còdic]Les principals característiques de la música de l'época barroca són:
- La constant presència del contrapunt i l'aparició del contrapunt complex.
- La classificació del contrapunt de primera i segona espècie, i l'aparició del contrapunt de tercera i quarta espècie.
- La polarisació de la textura cap a les veus extremes (aguda i greu). Encara que se seguix escrivint música a quatre i cinc veus, estes no són ya de similar importància, sino que es destaquen la veu superior i el baix, abreviant-se l'escritura de les intermiges en el cridat baix continu; esta textura sol cridar-se bipolar o de monodía acompanyada.
- La presència obligatòria del baix continu: junt a la llínea melòdica més greu (el baix) s'escriuen unes sifres que resumixen l'harmonia de les veus superiors. El baix continu era interpretat habitualment per un o varis instruments melòdics greus (violonchelo, viola dona gamba, fagot...) més un instrument harmònic que improvisava els concordes (clau, archilaúd, orgue positiu, guitarra barroca, arpa, tiorba...).
- El desenroll de l'harmonia tonal, en la que el moviment melòdic de les veus queda supeditat a la progressió de concordes funcionals, armats des del baix continu. El ritme harmònic és ràpit (canvi freqüent de concorde).
- El ritme del propi baix establix un compàs clar i senzill (siga binario o ternario), molt uniforme, inclús mecànic.
- El desenroll d'un llenguage instrumental propi diferenciat del vocal, en adaptació de l'escritura musical a cada tipo d'instrument (escritura idiomàtica). En els teatres d'òpera apareix la orquesta, en predomini d'instruments de corda fregada, base de l'actual orquesta simfònica.
- L'aparició de noves formes vocals i instrumentals: la òpera, el oratorio i la cantata entre les primeres, i el concert, la sonata i la suite orquestal entre les segones.
- El gust pels forts contrasts sonors (entre cors, entre famílies instrumentals o entre solista i orquesta), materialisat en la policoralidad i el «estil concertante», per oposició a l'uniformitat de textures i timbres habitual en la Renaixença.
- L'ampli espai deixat a la improvisació, tant en obres lliures com en les ya escrites, en forma d'ornamentació.
Estètica i funció de la música en el Barroc
[editar | editar còdic]Estil que sorgix en plena lluita entre la Reforma luterana i la Contrarreforma catòlica. La música va ser utilisada en el Barroc com a mig de propaganda per les iglésies en competència i per l'alta noblea, úniques institucions (junt a algunes ciutats lliures) capaces de mantindre una capella de músics professionals. La música es torna indispensable per a qualsevol activitat, per #lo que el músic passa a ser un sirviente més dels que acompanyaven als nobles. Producte d'estos fins és, com en atres arts de l'época, una estètica expressiva i teatralizante: profusió en l'us de l'ornamentació, dramatisme, us de recursos per a la pompa i esplendor en els espectàculs públics, forts contrasts sonors...
La transmissió d'emocions s'organisava a través de la teoria dels afectes i la retòrica, que transferix conceptes de l'oratòria tradicional a la composició del discurs musical. En els gèneros vocals la música queda supeditada a la poesia, puix el seu propòsit és el reforç en la transmissió del sentit i els sentiments lligats a la paraula; l'espectàcul de major èxit, i que millor resumix el gust i l'estètica de l'época, serà la òpera, fusió de poesia, música i teatre. La claritat en la dicció dels texts és una condició fonamental, imposta tant en la música religiosa com en la teatral (aparició de l'estil de recitativo).
La diversificació d'estils
[editar | editar còdic]En l'época barroca es va trencar l'unitat d'estil musical de l'Europa renaixentista: varen conviure diversos estils, utilisats en plena consciència pels compositors segons el lloc en el que treballaren i el gènero musical practicat.
Una primera diferenciació es donava entre el stile antico (stylus gravis), consistent en la permanència de la vella polifonia renaixentista (marginal pero vigent per eixemple durant tot el XVII en part de la música religiosa italiana i espanyola), contra el stile modern (stylus luxurians), ya plenament barroc i generalisat en la música teatral i de cambra. Aixina, Monteverdi va escriure el seu Messa dona capella com a eixemple del stile antico, i Bach denominava música concertada a les seues cantata d'iglésia per contraposició a motets o corals més senzills.
Dos estils nacionals completament diferenciats varen dominar clarament la música europea del Barroc mig i tardà:
- El estil francés. En la cort de Luis XIV en Versalles com a centre d'irradiació i Jean-Baptiste Lully com a referent, és un estil fortament conservador basat en formes de dansa: peces breus (unides en la suite) de forma fixa bipartita, estructurades en frases tancades i simètriques, en #harmonia molt restringides (encara que usades en sotil imaginació) i una complexa ornamentació, estandardisada en figures escrites.
- El estil italià. Gràcies a la constant innovació estilística generada en les ciutats italianes (Venècia, Nàpols, Roma i, sobretot, Bolonya), les invencions de la música italiana varen ser imitades en tots els centres musicals europeus, inclosos els francesos, fins al punt de que l'estil italià es va impondre en el XVIII en tot el continent: desembarc massiu de discípuls de Corelli en Londres, querella dels bufons en França, italianización de la cort de Madrit despuix de l'arribada dels borbones, etc. L'estil italià, ejemplificado en Vivaldi, es caracterisava per una tonalitat fortament marcada per mig d'escales, cadèncias i progressions, la melodia al servici de l'harmonia, les freqüents modulacions, el ràpit ritme harmònic, les seues formes obertes (de frases asimètriques) i l'us lliure de l'improvisació.
El restant de nacions imitava un o un atre d'estos estils: aixina, en Alemània els compositors s'adaptaven alternativament a un o un atre, aplicant al temps la forta tradició polifònica local: per eixemple Telemann va escriure centenars d'obertures i concerts, mentres Bach ejemplificó les seues versions d'un i un atre estil en la seua primera publicació, que incloïa el Concert italià, BWV 971 i la Obertura francesa, BWV 831.
Periodización i evolució
[editar | editar còdic]El Barroc primerenc (1580-1630)
[editar | editar còdic]Des de les últimes décades de el XVI es va iniciar la dissolució de l'antic estil polifònic renaixentiste, caracterisat per una textura polifònica imitativa homogénea (açò va ser promogut per Sergio Orate). Dos varen ser les novetats principals:
- La policoralidad (l'us de varis cors), típica de la música religiosa de l'escola veneciano (Giovanni Gabrieli), consistent en l'alternança entre diversos grups vocals o instrumentals situats en diverses ubicacions (cori spezzati, típics de la Basílica de Sant Marcos). Una evolució natural de la policoralidad va ser l'estil concertante, en el que es contrasten instruments contra veus (com en els concerti ecclesiastici), o solistes contra el conjunt general.
- La monodía acompanyada, en la que una sola veu aguda concentra tot l'interés musical. El seu acompanyament instrumental s'escrivia de forma taquigráfica com baix continu. La Camerata Florentina (cridada Camerata Bardi en honor al seu promotor, el comte Giovanni de Bardi) va ser decisiva en la difusió d'esta monodía acompanyada, l'objectiu de la qual, posar a la música com a siervo de la paraula, finalment cristalizó en l'òpera; per això els interessava imitar l'antiga monòdia helènica en acompanyament de khitara: Vincenzo Galilei, pare de l'astrònom Galileo, va escriure en 1581 un tractat contra el gènero musical polifònic neerlandés baix el títul Dialogue della Musica Antica i della Moderna. Els seus nous gèneros musicals recitativo, espressivo i representatiu utilisaven ademés noves llibertats en #dissonància i modulacions (Seconda pratica).
En eixe context artístic apareix la figura del cremonés Claudio Monteverdi. Mestre del stile antico (aplicat al polifònic gènero madrigal) i del stile modern (la monòdia acompanyada), donaria forma a eixa recent creada òpera. En paralel a ella es va desenrollar el oratorio, religiós, gràcies a l'influència de Felipe Neri.
El Barroc mig (1630-1680)
[editar | editar còdic]L'èxit internacional de la música italiana en general i de l'òpera en particular va expandir per tota Europa (Alemània, Àustria, Anglaterra, Espanya...) els recursos de la monodía i de l'estil concertante. Mentrestant, en Itàlia autors com Cesti, Francesco Cavalli i Luigi Rossi suavisaven la durea de l'estil monódico original per a desenrollar l'òpera belcantista, en la que se separaven ya clarament recitativos i àries. La nova òpera va passar de ser un espectàcul aristocràtic a entreteniment de les capes altes de la classe mija, gràcies a la lliure compra d'entrades en els teatres napolitanos i venecians. L'òpera francesa (baix diversos noms) va començar el seu envolament en la cort de Luis XIV, en el mateix temps i lloc en que la família Hotteterre desenrollava els nous instruments de fusta barrocs (oboe, fagot, flautes travesera i de pico...) i en que es fixava la suite instrumental francesa.
En el nort d'Itàlia (Mòdena, Venècia i, sobretot, l'escola boloñesa) la música instrumental senta les bases de la tonalitat i de les formes del Barroc tardà. Autors com Legrenzi, Cazzati, Alessandro Stradella o Vitali convertixen la vella canzona en la nova sonata en trio, d'acusat caràcter virtuós i contrapuntístico.
El Barroc tardà (1680-1730)
[editar | editar còdic]El Barroc tardà se situa aproximadament entre 1680 i 1730. Una volta més és Itàlia el país que va marcar les tendències innovadores, entre les traces de les quals més notables estan:
- La plena adopció de les fòrmules tonals, a partir de l'escola boloñesa (Torelli) i més vesprada Corelli: #cadència freqüents i molt clares com a marc formal, progressions en moviment de quintes, cadenes de retardos, concordes paralels de sexta...
- L'extensió de l'estil de concert, aplicat a l'òpera i a la música instrumental: us de ritornelos, contrasts entre tutti i solament, baixos de gran espente rítmic, passages en unísono, homofonia governada pel baix continu...
L'enorme influència de Corelli va dur l'estil italià a tota Europa. En França va desplaçar inclús a la fortísima tradició musical local originada en Lully, no sense grans resistències (fins a la tardana querella dels bufons), i en Anglaterra varen ser directament els seus discípuls, com Francesco Geminiani, els autors més influents. Autors alemans de primer nivell com Bach, Telemann i Händel varen estudiar i varen imitar l'estil italià.
Els compositors barrocs la música dels quals està actualment més difosa pertanyen a la generació naixcuda entorn a 1685: Antonio Vivaldi en Itàlia, Georg Friedrich Händel en Anglaterra, Johann Sebastian Bach i Georg Philipp Telemann en Alemània, Jean Philippe Rameau en França i Domenico Scarlatti, espanyol d'adopció.
La transició al Classicisme (1730-1750)
[editar | editar còdic]A finals del Barroc hi ha vàries tendències estètiques: el estil galant francés des de 1730, el desenroll en Itàlia de la òpera buffa, la sonata i la simfonia, i el estil sentimental (Empfindsamer Stil) alemà; ells conformen una sòrt de preclasicismo. Carl Philipp Emanuel Bach (1714-1788), un dels fills de Johann Sebastian, és considerat el pare de la sonata clàssica.
Per a molts acadèmics, el fi del periodo Barroc s'establix en la mort del compositor Johann Sebastian Bach el 28 de juliol de 1750.
Els gèneros i les formes
[editar | editar còdic]L'emancipació de la música instrumental respecte de la vocal conduïx a una clara separació entre gèneros instrumentals i gèneros vocals. La música instrumental va alcançar pronte la seua madurea en la creació de formes com la sonata, el concert i la suite, de gran transcendència posterior.
Els gèneros vocals eren dividits ya en l'época entre teatrals i religiosos: entre els primers es conta la gran creació del Barroc musical, l'òpera, mentres als religiosos s'adscriuen formes noves com el oratorio i la cantata, junt a antigues com el motet i la missa.
La música vocal
[editar | editar còdic]L'òpera
[editar | editar còdic]Les corrents humanistes, en particular la Camerata Florentina, buscaven ya a finals del XVI una posada al dia de l'antic teatre grec, basant-se no obstant en formes musicals recents, com el drama llitúrgic, el drama pastoral, les comèdies madrigalescas en figures de la commedia dell'art i els intermezzi teatrals. Els successius experiments en els que la música vocal es combinava en danses i escenes teatrals parlades varen forjar finalment un espectàcul musicalment continuat, en que estes escenes parlades eren substituïdes per recitativos: havia naixcut la òpera. Entre les primeres es conten la Dafne (1598) de Jacopo Peri, de la música de la qual solament es conserven alguns fragments i el tema dels quals va ser significativament pres de Les metamorfosis d'Ovidio, i Eurídice, també de Jacopo Peri, esta sí conservada completa en la seua edició de 1600. Pero va ser Claudio Monteverdi en el seu Orfeo (1607) qui va consolidar la forma.
L'evolució posterior i la seua fusió en unes atres formes músic-teatrals va acabar convertint a l'òpera barroca en una representació teatral íntegrament musicada en la que se succeïxen números de quatre tipos:
- Recitativos, en els que els cantants fan alvançar els diàlecs de l'obra dramàtica en una vora silàbica a penes acompanyat pel baix continu.
- Àrias, verdader núcleu musical de l'òpera. Són números solísticos lírics i molt elaborats, a sovint virtuosos, al servici del lucimiento del cantant i de la pura delectació musical (encara a costa del decurs teatral, ací suspés). Cap al final del periodo es va impondre la forma A-B-A, cridada ària dona cape.
- Números instrumentals eixecutats per l'orquesta des del fos, com la toccata inicial (vejau el començ de L'Orfeo de Monteverdi i, sobretot, les danses ballades en escena.
- Cors, generalment a quatre veus, a imitació dels cors del teatre grec.
L'òpera es va impondre com el gran espectàcul de l'época en tota Europa: ademés d'en tota Itàlia, es varen representar regularment en llocs com Viena, Londres, Hamburc, Dresde, Hannover, Munich i París. En la notable excepció de França, l'italià va seguir sent l'idioma dels llibrets, i la temàtica casi sempre mitològica: era la cridada opera séria, arena del triumfo dels compositors en pretensions d'èxit del Barroc.
Paralelament varen aparéixer gèneros músic-teatrals més populars, en llengua vernàcula, en personages contemporàneus (a sovint de classe baixa), trames a voltes humorístiques i passages parlats en lloc de recitativos. Estos espectàculs s'introduïen be a modo d'intermig entre els actes de l'òpera séria o be com a obres independents; varen rebre diversos noms en cada país: singspiel (Alemània), ballad opera (Anglaterra), sarsuela (Espanya), opera buffa i intermezzo (Itàlia), opéra-comique (França), etc.
El oratorio
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Oratorio (música).
Musicalment casi idèntic a l'òpera (encara que en més émfasis en els cors), solia tindre una temàtica religiosa i no era escenificat (açò és, era eixecutat al modo de les actuals "versions de concert"). A diferència de l'òpera, casi sempre en italià, els oratorios solien escriure's en llatí o en llengua vernàcula. El més famós eixemple és El Mesías d'Händel.
Un cas particular de oratorio, representat en les iglésies protestants de l'época, era la Passió, obra de llarga duració que relatava, en recitativo, el text evangèlic de la Passió de Crist, en àries i corals insertats. La Passió segons Sant Mateo de Bach és el seu més ilustre eixemple.
La cantata
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Cantata.
L'assunció de la monòdia, el recitativo i l'estil concertante per la música d'iglésia va donar lloc a una nova forma musical, la cantata, obra d'us llitúrgic que intercalaba simfonies instrumentals, recitativos, àries i cors. La composició i eixecució de noves cantata religioses en llengua vernàcula era part de les obligacions quotidianes dels músics dels països luteranos, cas de Bach en Leipzig: allí va compondre més de doscentes.
Es varen escriure també cantata profanes, espècie de minióperas de cambra habitualment formades per la seqüència Recitativo-Ària-Recitativo-Ària. En freqüència tenen un caràcter vanguardiste per estar dirigides a una audiència selecta i culta. Encara que Alessandro Scarlatti va ser el més prolífic autor del gènero,[2] són no obstant més conegudes la Cantata del café de Bach o les compostes per Händel, en italià, durant la seua estància en Roma.
El motet
[editar | editar còdic]El motet és una forma musical ya marginal en el Barroc. La denominació es reserva per a certes composicions religioses corals escrites a vàries veus iguals, freqüentment en un estil obsolet. En el XVII va mantindre certa vigència en Alemània i Itàlia, i en el XVIII encara s'usava a voltes la paraula per a designar algunes cantatas d'estil concertante.
La música instrumental
[editar | editar còdic]
El Barroc va conéixer la transformació dels instruments renaixentistes cap a models dinàmicament més flexibles i va vore aparéixer la orquesta en el sentit modern del terme. Naixcuda durant el XVI en ambients populars, la família del violí (violins, violes, violonchelos) va alcançar el seu grau màxim de perfecció constructiva en el XVII, fins al punt de que llavors varen quedar fixats els models que, en lo fonamental, han segut reproduïts durant els trescents anys següents, gràcies a la llabor de famílies d'artesans com els Stradivari i els Amati. Paralelament a ella va sobreviure a ple rendiment la fabricació de violes dona gamba, extinguides no obstant cap al final del periodo. Els instruments de fusta varen ser radicalment transformats per la família Hotteterre en la cort francesa de Versalles, apareixent llavors el oboe, el fagot i la flauta travesera barroca. Per una atra part, se seguixen utilisant instruments d'atres époques com el sacabuche, la trompeta i la trompa, abdós sense pistones.
La música instrumental, que en l'época anterior va donar el primer aguaite en la música acadèmica, va tindre un auge sense precedents en els sigles XVII i XVIII; per primera volta en l'història, la música vocal i instrumental estaven en plena igualtat. Va haver un gran florecimiento en formes musicals, tècniques, intérprets i compositors, que posseïen ya un profunt coneiximent de la tècnica dels instruments, al servici d'una forta expressió emocional: són típics testimonis com el de François Raguenet sobre el violiniste Arcangelo Corelli qui, quan tocava en públic, "perdia el domini de sí mateixa".
Formes solísticas: preludis, tocatas, fantasies i fugues
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Tocata.
Els preludis, fantasies o tocatas són peces per a un instrument soliste (generalment de teclat) de caràcter improvisatorio; com a tals, solen ser rapsódicas, carregades d'ornamentació, de forma i compàs poc definits i de textura variable.[3] Eixes peces improvisatorias solien anar seguides d'una fuga (a 2, 3, 4 o 5 veus): forma derivada de l'antic ricercare, en ella una breu melodia anomenada subjecte és presentada inicialment en cada una de les veus i desenrollada despuix en contrapunt imitativo.
La sonata
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Sonata.
De la mateixa manera que la paraula cantata designa una composició per a vora solista i baix continu, la paraula sonata designa en el Barroc una composició per a ser "sonada", açò és, per a un o dos instruments (sonata a sol o sonata a trio, respectivament) més l'habitual baix continu. La combinació més habitual incloïa violí, flauta travesera o oboe per a l'o les veus superiors, més violonchelo i un instrument de concordes (orgue, clau, arpa, llaüt...) per al continu: la seua textura mostra la polarisació de veus típica del Barroc. Derivada de la canzona del Barroc primerenc, la sonata solia dividir-se en tres o quatre moviments de caràcter i tempo contrastantes: típica és la seqüència Llarc-Allegro-Adagi-Allegro.[4]
La sonates destinades a l'iglésia (sonate dona chiesa) solien consistir en moviments de forma lliure, que incloïen algun fugat entre els ràpits. Les destinades a les sales civils (sonate dona camera) incloïen moviments de dansa bipartitos, al modo de la suite. Entre els més célebres autors de sonates estan Corelli, Vivaldi i Bach. A mitan de el XVIII la paraula sonata va designar també obres per a teclat, tals com les més de cinccentes sonates per a clau de Domenico Scarlatti.
El concert
[editar | editar còdic]Va ser sol a finals del XVII quan es va consolidar el concepte d'orquesta, com a conjunt en el que varis instruments de corda interpreten al unísono una mateixa llínea melòdica, de suerte que una música escrita a tres o quatre veus (açò és, en partitura de tres o quatre pentagrames) podia ser interpretada per un conjunt de fins a quinze o vint músics. Va nàixer aixina la possibilitat d'alternar passages per a la massa orquestal completa (tutti, ripieno o concerto grosso) en uns atres per als solistes del conjunt (concertino, habitualment format per dos violins i un violonchelo). A les obres aixina escrites se'ls va cridar concerti grossi.
Despuix de la seua primera aparició en l'escola de Bolonya, els concerti grossi varen ser difosos per tota Europa gràcies a les publicacions d'Arcangelo Corelli; consistents inicialment en meres sonates en trio en les que cada passage era repetit pel tutti despuix de ser tocat pel concertino, les parts solísticas varen guanyar en sofisticació i dificultat tècnica fins a diferenciar-se temàtica i musicalment de les parts orquestals: va nàixer aixina el concert soliste en tres moviments (típicament Allegro-Adagi-Preste), fixat per Giuseppe Torelli pero desenrollat per Antonio Vivaldi i que va traspassar époques musicals al punt d'estar encara vigent com a forma musical. Importants centres del gènero instrumental concertante varen ser Mòdena, Bolonya i Venècia.
La suite
[editar | editar còdic]- Artícul principal → suite.
Una suite és una successió de moviments o peces de dansa que s'interpreten seguides (en francés, suite). La seua seqüència mínima clàssica incloïa:
- Allemande: dansa alemana de compàs cuaternario i tempo moderat.
- Courante: moviment que generalment és una miqueta més ràpit que l'anterior, de compàs ternario i freqüents hemiolias.
- Sarabande: dansa llenta de compàs ternario que accentua característicamente el seu segon pols, d'orige espanyol.
- Giga: dansa ràpida en diversos compassos de subdivisió ternaria, d'orige irlandés.
A les que es podia afegir una obertura inicial més atres danses despuix de la giga, elegides lliurement, com per eixemple:
- Minueto: de compàs ternario semblança al del vals. La suite sol contindre dos menuets emparellats.
- Rondó: menuda peça basada en la repetició d'un tema (A), en intrusions (B, C, D, etc.).
De caràcter aristocràtic, vigoroso rítmicamente i molt sofisticat en lo melòdic, la suite es va derivar dels #ballet de cour de la cort francesa de Versalles i va acabar infiltrant-se en tota la música instrumental francesa, alemana i inclús italiana, tant per a instruments solistes (clavicémbalo, llaüt, tiorba) com per a grups de cambra o conjunt orquestal. La seua transformació en música camerística va estilisar les seues pìezas a costa del seu original caràcter danzable.[5]
Principals compositors
[editar | editar còdic]L'immensa majoria dels compositors de l'época barroca treballaven al servici de mecenes pertanyents a l'alta aristocràcia o a l'alt clero: reis, príncips alemans, moradures, arquebisbes o institucions religioses de possibles (com a catedrals o convents notables). Solien completar els seus ingressos en l'edició i venda de les seues pròpies obres impreses. En tots els casos eren intérprets que tocaven i dirigien les seues pròpies obres, compostes en general per a les funcions indicades pel seu patró: llitúrgia, música, música ceremonial, etc.
Itàlia
[editar | editar còdic]Giovanni Gabrieli (c. 1557-1612) és el principal exponent del Barroc primerenc: la seua música conté ya els estils essencials de la nova época estètica. Claudio Monteverdi (1567-1643) és el primer gran compositor del Barroc; va inaugurar el nou gènero operístic en Itàlia i Europa. Girolamo Frescobaldi (1583-1643) va tindre gran importància en el desenroll de la música per a teclat, en particular pels seus toccate per a clau i les seues canzone per a orgue. A mitan de sigle descolla Giovanni Legrenzi (1626-1690).
Del barroc enjorn destaquen Francesca Caccini (1587-1640), filla del també compositor Giulio Caccini (1551-1618). Malnomenada "la Monteverdi de Florencia", Francesca Caccini va ser la primera dòna en compondre una òpera, La liberazione vaig donar Ruggiero dall'isola d'Alcina, la qual a la seua volta va ser la primera òpera italiana en ser representada fòra d'Itàlia. Maddalena Casulana (c.1544-1590) va ser la primera dòna compositora que va tindre música impresa i publicada en l'història de la música occidental.
Arcangelo Corelli (1653-1713), Giuseppe Torelli (1658-1709) i Alessandro Scarlatti (1660-1725) dominen l'escena nacional de la segona mitat de el XVII fins a principis de el XVIII. Ya en la primera mitat de el XVIII, Antonio Vivaldi (1678-1741), Tomaso Albinoni (1671-1751), Domenico Scarlatti (1685-1757) i Giuseppe Tartini (1692-1770) representen el cim i l'ocàs barroc en el seu país.
Alemània
[editar | editar còdic]El nou estil barroc va ser deprés en Venècia per un jove Heinrich Schütz (1585-1672), el més influent músic en la primera mitat de el XVII alemà. De notable importància són també Johann Hermann Schein (1586-1630), Samuel Scheidt (1587-1654) i Michael Praetorius (1571-1621), autor del tractat Syntagma Musicum.
En la segona mitat de el XVII l'organiste Dietrich Buxtehude (1637-1707), visitat en Lübeck en 1705 per un jove Bach, és junt al violiniste de la cort imperial vienesa Heinrich Ignaz Franz von Biber (1644-1704) el més sobreixent autor. En el violí, cap també mencionar a Johan Heinrich Schmelzer (1620-1680), virtuós d'este instrument, que va promoure l'us i desenroll de les formes sonata i suite en Àustria i el sur d'Alemània. Destaquen aixina mateix els teclistes Johann Pachelbel (1653-1706) i Johann Jakob Froberger (1616-67), junt a Georg Muffat (1653-1704), privilegiat testic dels diversos estils musicals del moment. A cavall entre els sigles XVII i XVIII, Johann Kuhnau (1660-1722), predecessor de Bach com Kantor en Leipzig, Johann Joseph Fux (1660-1741), Johann Caspar Ferdinand Fischer (c. 1656-1746) i Georg Böhm (1661-1733) són els més prominents compositors.
El Barroc musical va aplegar a la seua màxima madurea i esplendor en la primera mitat de el XVIII en un dels compositors més importants de la música universal, Johann Sebastian Bach (1685-1750), que va agotar totes les possibilitats de la música barroca. El seu decés marca tradicionalment el fi del periodo.
Entre els restants autors del Barroc alemà tardà cal destacar al compositor operístic Reinhard Keiser (1674-1739), al tratadista Johann Mattheson (1681-1764), al laudista Silvius Leopold Weiss (1686-1750), a Johann Adolph Hasse (1699-1783), Carl Heinrich Graun (1703-59) i un jove Georg Friedrich Händel (1685-1759) -fins que en 1712 es va anar a Anglaterra- i, sobretot, a Georg Philipp Telemann (1681-1767), que marca igualment l'inici de la transició de la música barroca cap a la música clàssica de la segona mitat de el XVIII en el seu país.
Anglaterra
[editar | editar còdic]Les peculiars condicions històriques de l'Anglaterra del XVII varen resultar en una peculiar persistència de l'estil polifònic fins a ben entrat el sigle. Despuix de la restauració de 1660, John Blow (1649-1708) i el seu alumne Henry Purcell (1659-95) varen ser els més destacats i influents autors.
En la primera mitat de el XVIII, Georg Friedrich Händel (1685-1759), des de la seua arribada en 1712 al país, és el més destacat i influent autor i és considerat encara, junt en el seu paisà i coetáneo Bach, el més important compositor del Barroc tardà. Despuix de Händel, la música anglesa viu un periodo d'ocàs, encara que a mitan de el XVIII destaquen Thomas Augustine Arne (1710-78) i William Boyce (1711-79).
França
[editar | editar còdic]La música barroca francesa va participar en gran part en la lluentor cultural de França. Eixa época correspon a un temps d'intensa producció musical en el país. El terme "música barroca", que inclou la música francesa que composta entre 1600 i 1770, és al mateix temps complex i divers, ya que la música en França va evolucionar molt durant este periodo.
Context
[editar | editar còdic]A principis de el XVII, totes les arts varen evolucionar. La polifonia renaixentista, un tipo de música en dos o més llínees simultànees de melodia independent, va evolucionar i la música instrumental va aumentar, #lo que va marcar un alluntament de la veu, i l'excelència de la composició musical. Luis XIV volia expandir el poder polític i econòmic de França en les arts i disminuir l'influència de la música italiana. França era experta en concordes i era hàbil en la creació de música per a contar històries, en trobar l'expressió adequada per a imitar la naturalea, tornar a contar històries mitològiques i expressar emocions. Compositors, dramaturcs i músics de la cort i de l'Iglésia varen contribuir a esta busca francesa d'elegància i perfecció.
La música, un instrument polivalent
[editar | editar còdic]La música era un element quotidià en la cort francesa. Acompanyava la vida ordinària i extraordinària, els servicis religiosos i els entreteniments reals. Era composta per a realçar l'esplendor de les cerimònies públiques, o per a relaixar als sobirans i cortesanos en privat. En eixa época, la música servia tant d'entreteniment com d'important ferramenta política. Per lo tant, les seues funcions consistien en consolidar l'autoritat, el prestigi i l'estatus de la monarquia.
La ferramenta d'un monarca
[editar | editar còdic]A través de l'història, els monarques francesos varen ser coneguts pel seu profunt amor per les arts, ya que varen comprendre la seua importància social i política i, per lo tant, les promovien activament. Per a Luis XIV, el poder i les arts estaven lligats. Pel contrari, l'amor de María Antonieta per la música era apolítico. El paper de la música va canviar a lo llarc dels sigles, aixina com les seues formes, instruments, interpretació i recepció.
El advenimiento de l'òpera francesa
[editar | editar còdic]Al començ del regnat de Luis XIV, entre 1650 i 1670, la cort francesa va permetre el desenroll de dos nous gèneros que varen durar fins a la Revolució Francesa adaptant-se als gusts del públic: el gran motet i l'òpera.
En la década de 1650, la moradura Mazarino va introduir l'òpera italiana en la Cort. La música de Cavalli va ser molt apreciada i benvinguda pel públic francés, pero quan Luis XIV es va convertir en rei en 1660, la seua popularitat va disminuir, i l'òpera francesa va ser duta de regrés dèu anys més vesprada. Una de les primeres produccions d'òpera francesa va ser la del compositor Robert Cambert i el libretista Pierre Perrin, que varen crear la primera pastoral Pomone 'francesa', que es va representar en la nova Académie Royale de Musique en 1671. El públic va quedar sorprés per la mescla de poesia i música.
L'Acadèmia Real de Música
[editar | editar còdic]La Académie Royale de Musique va ser fundada en 1669 per a produir i desenrollar l'òpera francesa. A partir de 1672, l'Acadèmia va estar baix la direcció de Jean-Baptiste Lully, el verdader fundador de l'òpera francesa. A petició de Luis XIV, va produir una òpera dividida en parts iguals en cançons, música, poesia, dansa i efectes teatrals. La tragédie lyrique va nàixer. Durant molts anys, el gènero va dominar l'escena francesa i va evolucionar cap a la gran òpera romàntica en el XIX.
El regnat de Lully
[editar | editar còdic]El regnat del Roi Soleil va marcar l'amanecer de l'art líric, a on l'òpera va florir en les formes de comèdia-ballet i tragédie lyrique. Primer compositor del seu sigle i mestre de la música barroca francesa, Jean-Baptiste Lully va revolucionar la dansa, la música i el teatre en la cort.
Des de Cadmo i Harmonía (1673) fins a Armida (1686), Lully va explorar la música, l'acústica, la posada en escena i el drama en la seua tragèdia lírica, a on es va donar major importància al cor i a l'orquesta. Els seus espectàculs[6] incloïen escenes de cançons i balls, desenroll de personages profunts i atrevits decorats, aixina com efectes teatrals.
Va colaborar tots els anys en poetes com Quinault, escenógrafs com Bérain i Vigarani i prestigiosos dissenyadors de vestuari i coreógrafs com Beauchamp. Orquestes, cors, solistes i ballarins varen ser tots animats per Lully a superar-se a sí mateixos i contribuir al sorgiment de l'òpera francesa com una representació fonamental de les arts europees. Quan Lully va morir en 1687, l'Òpera s'havia convertit en el principal teatre d'Europa i aixina va permanéixer fins a el XIX en l'obertura de teatres d'òpera en Lió, Lille, Bordeus i Rouen. Va ser succeït per Jean-Philippe Rameau. Ademés de Lully i Rameau, atres compositors importants en la música barroca francesa són François Couperin i Jean-Marie Leclair
Espanya
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Música del Barroc en Espanya.
En Espanya varen descollar Gaspar Sanz, Juan Cabanilles, Antonio de Literes, Antonio Soler, Juan Hidalgo, Sebastián Durón, José Marín, José de Nebra, Francisco Corselli, José de Torres, Juan Francés de Iribarren, Jaime Facco, Joaquín García d'Antonio, Miguel López i Tomás de Torrejón i Velasco. Per llavors varen viure en Espanya, a on varen compondre la major part de les seues obres, els italians Domenico Scarlatti i Luigi Boccherini. Va ser molt important l'activitat musical durant el regnat de Fernando VI, un gran amant d'este art. Per un atre costat, l'òpera no va ser assimilada sino fins a el XVIII. En el seu lloc es varen portar a terme les #sarsuela.
En els virreinatos espanyols d'Amèrica també va haver activitat musical, principalment en Mèxic, Perú i Bolívia, en compositors, com el milanés Roque Ceruti, Juan de Araujo, José de Orejón i Aparicio, Juan Gutiérrez de Padilla, Ignacio Jerusalem, Domenico Zipoli, Manuel de Sumaya, José de Torres, Antonio Durán de la Motta i Manuel de Taula i Carrizo, cantants i instrumentistes. Molta d'esta música encara es conserva i eixecuta. En Bolívia es troba el Archiu Musical de Chiquitos, en la regió de la Chiquitania, que és considerat un dels archius més importants de música barroca del món.[7]
Obres representatives del Barroc
[editar | editar còdic]Intérprets contemporàneus de música barroca
[editar | editar còdic]En l'actualitat la música barroca és interpretada per un gran número de conjunts musicals en tot lo món, incloent aquelles que eixecuten una àmplia varietat de música clàssica; existixen, no obstant, conjunts que s'han especialisat en música d'este periodo.
Una de les principals característiques d'estos grups és que busquen rescatar estils d'interpretació i instruments propis de l'época barroca. Utilisen afinaciones distintes a les empleades per les orquestes simfòniques actuals, aixina com tempos i ritmes poc ortodoxos respecte al cànon que ha imperat des de finals de el XIX en Occident.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Bianconi, Lorenzo (1986). Història de la Música, 5. El sigle XVII, Madrit: Turner Música. ISBN 84-7506-182-6.
- Bukofzer, Manfred F. (1986). La Música en l'época Barroca: De Monteverdi a Bach, Madrit: Aliança Música. ISBN 84-206-8530-5.
- Grout, D.J. et al. (1993). Història de la música occidental, Madrit: Aliança Música. ISBN 978-84-206-6491-0 - ISBN 978-84-206-6492-7.
- Hill (2008). La música barroca. Música en Europa occidental, 1580-1750, Madrit: Akal. ISBN 978-84-460-2515-3.
- Michels, Ulrich (1982). Atles de Música, Madrit: Aliança Atles. ISBN 84-206-6999-7.
Vore també
[editar | editar còdic]- Dònes en la música
- Història de la música
- Història de l'òpera
- Festival Internacional de Música Renaixentista i Barroca Americana
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Aullón d'Haro, Pedro: Barroc. Verbum, 2013, p. 60.
- ↑ Bukofzer, pp. 255 i ss.
- ↑ Grout I, pp. 451
- ↑ Grout I, pp. 463-464
- ↑ Grout I, pp. 458
- ↑ Kurdish Studies.4(2)
- 155–175.ISSN 2051-4891.doi:10.33182/ks.v4i2.426.Consultat el 2026-02-23.
- ↑ Félix Espinoza R.. «[1]», swissinfo. Consultat el 15 de març de 2024.
Enllaços externs
[editar | editar còdic]
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Música del Barroc.- Portal de Música Antiga en castellà
Referències
[editar | editar còdic]- Este artícul conté una traducció derivada de «Música del Barroco» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.