Ària
Un ària, del italià ària ("aire"), és un subgénero musical dins de l'òpera que es caracterisa per no contindre cap espècie de cor, únicament està la veu del cantant, habitualment en acompanyament orquestal i com a part d'una òpera o d'una sarsuela. Antigament, era qualsevol melodia expressiva eixecutada freqüentment, encara que no sempre, per un cantant. Un ària és similar al món de les suites en ser una peça de caràcter cantabile, de moviment llent, ternaria o binaria i en profusa ornamentació. En tot cas, és una composició teatral o musical de finals del Renaixença, composta per a ser eixecutada per un sol intérpret.[1]
Durant el XVII, en l'época de l'òpera barroca, l'ària s'escrivia en forma ternaria (A-B-A), a la qual se li coneixia com ària dona cape (ària des del principi) per la repetició de la primera part al final de l'ària. L'ària després «va invadir» el repertori operístic en numeroses variants (ària cantabile, ària agitata, ària vaig donar bravura, entre atres). A mitan de el XIX, les òperes es varen convertir en una successió d'àries, reduint l'espai disponible per als recitativos.[2]
Un ària actualment sol usar-se per a obres de teatre o, generalment, obertures d'òperes. El context típic de les àries és l'òpera, pero les àries vocals també apareixen en oratorios i cantatas, o poden ser ària de concerts independents. El terme s'utilisava originalment per a referir-se a qualsevol melodia expressiva, normalment, encara que no sempre, interpretada per un cantant.[3]
Etimologia
[editar | editar còdic]El terme italià ària, que deriva del grec ἀήρ i del llatí aer (aire), va aparéixer per primera volta en relació en la música en el XIV, quan simplement significava una forma o estil de cantar o tocar. A finals de el XVI, el terme ària es referix a una forma instrumental (cf. les obres per a llaüt de Santino Garsi dona Parma, ('Ària del Gran Duca'). A principis de el XVI era d'us comú per a referir-se a una senzilla composició de poesia trófica; els madrigals melòdics, sense polifonia complexa, es coneixien com madrigale arioso.Plantilla:Sfnp
En l'òpera
[editar | editar còdic]Forma ària en l'òpera francesa i italiana de finals de el XVII
[editar | editar còdic]En el context d'obres escèniques i obres de concert, les àries varen evolucionar de melodies simples a formes estructurades. En tals obres, l'ària cantada, melòdica i estructurada es diferenciava del recitativo més semblat al parla (parlando). En general, l'últim tendia a dur la llínea de l'història, mentres que el primer duya una càrrega més emocional i es va convertir en una oportunitat per a que els cantants mostraren el seu talent vocal.
L'ària va evolucionar típicament en una de dos formes. Les àries de forma binaria constaven de dos seccions (A – B); les àries en forma ternaria (A – B – A) es coneixien com a àries dona cape (lliteralment ‘del cap’, és dir, en la secció inicial repetida, a sovint d'una manera molt ornamentada.[4] En el ària dona cape, l'episodi B normalment estaria en una tonalitat diferent: la tonalitat major dominant o relativa. Atres variants d'estes formes es troben en les òperes franceses de finals de el XVII com les de Jean-Baptiste Lully, que va dominar el periodo del barroc francés. En les seues obres els solo vocals (denominats en el terme francés airs) freqüentment tenen forma binaria estesa (ABB), o algunes voltes forma de rondó (ABACA),[5] una forma que és anàloga al rondó instrumental.
En l'escola italiana de compositors de finals de el XVII i principis de el XVIII, la forma dona cape de l'ària es va associar gradualment en el ritornello (lliteralment ‘menuda tornada’), un episodi instrumental recurrent que s'entremescla en els elements de l'ària i a voltes brindava, en les primeres òperes, l'oportunitat de ballar o l'entrada de personages.[6] Esta versió de la forma ària en ritornello es va convertir en una característica dominant de l'òpera europea a lo llarc de el XVIII. Alguns escritors pensen que és l'orige de les formes instrumentals de la forma de concert i sonata.[7] Els ritornelli es varen convertir en essencials per a l'estructura de l'ària: «mentres que les paraules determinen el caràcter d'una melodia, els instruments ritornello a sovint decidixen en quins térmens es presentarà».[8]
A principis de el XVIII, compositors com Alessandro Scarlatti havien establit la forma ària, i especialment la seua versió dona cape en ritornelli, com a element clau de l'òpera séria . «Oferia equilibri i continuïtat, i no obstant donava marge per al contrast. [...] La mateixa regularitat de les seues característiques convencionals permetia aprofitar les desviacions de lo normal en un efecte revelador».[9] En els primers anys del sigle, les àries en estil italià varen començar a impondre's en l'òpera francesa, donant lloc finalment al gènero francés de ariette, normalment en una forma ternaria relativament simple.[10]
Els tipos d'ària operística es varen conéixer per una varietat de térmens d'acort en el seu caràcter, per eixemple, ària parlante (‘estil parlant’, de naturalea narrativa),[11] ària vaig donar bravura (normalment donada a una heroïna),[12] ària buffa (ària de tipo còmic, normalment donada a un baix o baix-baríton),[13] i aixina successivament.
M. F. Robinson descriu l'ària estàndar en l'òpera séria en el periodo de 1720 a 1760 de la següent manera:
- La primera part normalment començava en un ritornello orquestal despuix del qual entrava el cantant i cantava íntegrament la lletra de la primera estrofa. Al final d'este primer paràgraf vocal, la música, si estava en una tonalitat major com solia ser, s'havia modulat a la dominant. L'orquesta després tocava un segon ritornello, generalment més curt que el primer. El cantant tornava a entrar i cantava les mateixes paraules per segona volta. La música d'este segon paràgraf era a sovint una miqueta més elaborada que la del primer. Hi havia més repeticions de paraules i potser vocalisacions més floridas. La clau tornava a la tònica per a la cadència vocal final, despuix de la qual cosa l'orquesta tancava la secció en un ritornello final.[14]
La naturalea i l'assignació de les àries als diferents rols en l'òpera séria estava molt formalisada. Segons el dramaturc i libretista Carlo Goldoni, en la seua autobiografia:
- Els tres personages principals del drama deuen cantar cinc àries cada u; dos en el primer acte, dos en el segon i un en el tercer. La segona actriu i la segona soprano solament poden tindre tres, i els personages inferiors deuen conformar-se en un sol ària cada u, o dos com a màxim. L'autor de les paraules deu [...] cuidar que dos àries patètiques [és dir, melancòliques] no se succeïxquen. Deu distribuir en la mateixa precaució les àries de bravura, les àries d'acció, les àries inferiors i els minuetos i rondós/rondons. Deu, sobretot, evitar donar àries apassionades, àries bravura o rondós/rondons, a personages inferiors.[15]
Pel contrari, les àries en l'òpera buffa (òpera còmica) a sovint tenien un caràcter específic de la naturalea del personage que es representava (per eixemple, la sirvienta descarada o el pretenent o tutor vell irascible).[16]
A finals de sigle va quedar clar que estos formats s'estaven fosilizando. Christoph Willibald Gluck va pensar que tant l'òpera buffa com l'òpera séria s'havien alluntat massa de lo que realment deuria ser l'òpera, i semblaven antinaturals. Els succeïts de l'òpera buffa estaven raer i la repetició dels mateixos personages els feya semblar res més que estereotips. En l'òpera séria, la vora es dedicava als efectes superficials i el contingut era poc interessant i ranci. Com en opera buffa, els cantants a sovint eren mestres de l'escenari i la música, ornamentando les llínees vocals de manera tan florida que el públic ya no podia reconéixer la melodia original. Gluck volia tornar l'òpera als seus orígens, centrant-se en el drama i les passions humanes i fent que les paraules i la música anaren d'igual importància. Els efectes d'estes reformes gluckistas es varen vore no només en les seues pròpies òperes sino en les obres posteriors de Mozart; les àries ara expressaven molt més les emocions individuals dels personages i estaven més fermament ancorades i alvançaven en la trama. Richard Wagner elogiaria les innovacions de Gluck en el seu ensaig de 1850 Òpera i drama: «El compositor musical es va rebelar contra l'enrossinament del cantant» en lloc de «desplegar els continguts purament sensuals de l'Ària al seu to més alt»; Gluck va buscar «posar grilletes a l'eixecució de Caprice d'eixe Ària, esforçant-se per sí mateixa en donar-li a la melodia una [...] expressió que responga al text subjacent».[17] Esta actitut va ser la base de la possible deconstrucción de l'ària de Wagner en el seu concepte d'obra d'art total (Gesamtkunstwerk).
A pesar dels ideals de Gluck i la tendència a organisar els llibrets per a que les àries tingueren un paper més orgànic en el drama en lloc de simplement interrompre el seu fluix, en les òperes de principis de el XIX (per eixemple, les de Gioachino Rossini i Gaetano Donizetti), les àries vaig donar bravura varen seguir sent atraccions centrals i varen continuar eixercitant un paper important en la gran òpera i en l'òpera italiana durant el XIX.
Una forma d'ària preferida en la primera mitat de el XIX en l'òpera italiana va ser la cabaletta, en la que una secció cantabile similar a una cançó és seguida per una secció més animada, la cabaletta pròpiament dita, repetida total o parcialment. Normalment, tals àries anirien precedides d'un recitativo, i tota la seqüència es denominaria escena. També pot haver oportunitats per a la participació de l'orquesta o el cor. Un eixemple és Casta Diva de l'òpera Norma de Vincenzo Bellini.[18]
Al voltant de 1850, les formes d'ària en l'òpera italiana varen començar a mostrar més varietat: moltes de les òperes de Giuseppe Verdi oferixen àries narrativa esteses per a papers principals que permeten, en el seu alcanç, l'intensificació del drama i la caracterisació. Els eixemples inclouen la condena de Rigoletto al tribunal, «Cortigiani, vil razza dannata!» (1851).[18]
Més alvance en el sigle, les òperes de Wagner posteriors a 1850 varen ser compostes completament, en menys elements fàcilment identificables com a àries autònomes;[19] mentres que el gènero italià de l'òpera de verismo també va buscar integrar elements airosos encara que encara permetent algunes 'peces d'espectàcul'.[18]
Arias de concert
[editar | editar còdic]AP Les àries de concert, que no formen part de cap obra major (o que a voltes varen ser escrites per a reemplaçar o insertar àries en les seues pròpies òperes o òperes d'atres compositors) varen ser escrites per compositors per a brindar l'oportunitat d'exhibició vocal per a cantants de concert;[20] eixemples són Ah perfido!, op. 65, de Beethoven, i vàries àries de concert de Mozart, inclosa Conservati fedele.
Música instrumental
[editar | editar còdic]
El terme «ària» es va usar en freqüència en els sigles XVII i XVIII per a la música instrumental utilisada per al ball o la variació, i es va inspirar en la música vocal.[21] Per eixemple, les Variacions Goldberg de Johan Sebastian Bach varen ser titulades en la seua publicació de 1741 «Clavier Ubung bestehend in einer ARIA mit verschiedenen Voreænderungen» (‘Eixercici de teclat, que consistix en un ARIA en diverses variacions’), i compostes quan Bach era cantor en l'iglésia de Sant Tomás de Leipzig.[22]
La paraula s'utilisa a voltes en la música contemporànea com a títul per a peces instrumentals, per eixemple, «Ària» de Robin Holloway de 1980 per a conjunt de cambra.[21] o la peça de la banda de música d'Harrison Birtwistle , «Grimethorpe Ària» (1973).[23]
Eixemples d'àries
[editar | editar còdic]- Oblivion soave de L'incoronazione vaig donar Poppea' de Claudio Monteverdi (1642)
- Lascia ch'io pianga de Rinaldo] de Georg Friedrich Händel (1711)
- ¿Qué faré sense Eurídice? d'Orfeo i Eurídice de Christoph Willibald Gluck (1762)
- Madamina, il catalogue è questo de Don Giovanni de Wolfgang Amadeus Mozart (1787)
- Li femmine d'Itàlia de L'italiana in Algeri de Gioachino Rossini (1813)
- La calunnia è un venticello de Barbiere vaig donar Siviglia] de Gioachino Rossini (1816)
- Casta Diva de Norma de Vincenzo Bellini (1831)
- La donna è mobile de Rigoletto' de Giuseppe Verdi (1851)
- La teua che li vanità de Don Carlos] de Giuseppe Verdi (1867)
- Vesti la giubba de Pagliacci de Ruggero Leoncavallo (1892)
- I lucevan li stelle de Tosca' de Giacomo Puccini (1900)
- Un bel dì, vedremo de Madama Butterfly de Puccini (1904)
- In questa reggia de Turandot de Giacomo Puccini (1924)
Vore també
[editar | editar còdic]- Ària dona cape
- Ària de concert
- Arioso
- Aire (música)
- Forma musical
- Monòlec
- Categoria:Arias
- L'amour est un oiseau rebelle
- Cançó del toreador
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ C.Abbate. A History of Opera (2015). 656 pág. ISBN 0393348954, ISBN 978-0393348958
- ↑ F. Plotkin. Opera 101: A Complete Guide to Learning and Loving Opera (1994) 494 pág. ISBN 0786880252, ISBN 9780786880256
- ↑ «Ària: Les formes musicals». Archivat des d'el original, el 15 d'octubre de 2014. Consultat el 17 d'octubre de 2014.
- ↑ Westrup et al. (n.d.), 2: Seventeenth century vocal music
- ↑ Anthony (1991), 202–205.
- ↑ Talbot (n.d.); Solie (1977), 54–5
- ↑ Solie (1977), 31. See also i.g. Rosen (1988)
- ↑ Lewis (1959), 97.
- ↑ Lewis (1959), 96
- ↑ Anthony (1991) 213–5.
- ↑ Merriam-Webster dictionary online [1] archivat en Wayback Machine. accessed 21 March 2013.
- ↑ Moore, John Weeks (1880) [1854]. "Ària vaig donar bravura" . Complete Encyclopaedia of Music. New York: C. H. Ditson & Company. (anglés)
- ↑ "Ària buffa" in Webster's 1913 Dictionary
- ↑ Robinson (1962) 34–5.
- ↑ Cited in Robinson (1962) 33. (Traducció adaptada).
- ↑ Platoff (1990) 99–100.
- ↑ Wagner (1995) 26–7.
- ↑ 18,0 18,1 18,2 Westrup (n.d), §5.1.
- ↑ Westrup (n.d), §5.2.
- ↑ The Oxford Companion to Music, "Concert ària" (anglés)
- ↑ 21,0 21,1 Boosey and Hawkes [2] archivat en Wayback Machine. website, accessed 21 March 2013
- ↑ Gregory Butler: Neues zur Datierung der Goldberg-Variationen, Bach-Jahrbuch 74 (1988) (alemà) (Novetats sobre la datació de les Variacions Goldberg)
- ↑ «Birtwistle - Grimethorpe Ària for brass ensemble - Universal Edition».
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Anthony, James R. (1991), "Air and Ària added to French Opera from the Death of Lully to 1720", in Révue de Musicologie, vol.77/2, pp. 201–219.
- Giulio Caccini (1602), Li nuove musiche, Florencia.
- Lewis, Anthony (1959), "Handel and the Ària", in Proceedings of the Royal Musical Association, vol. 85, pp. 95–107.
- Platoff, John (1990), "The Buffa Ària in Mozart's Vienna", in Cambridge Opera Journal, vol.2 no.2, pp. 99–120
- Robinson, M. F. (1962), "The Ària in Opera Séria, 1725–1780", in Proceedings of the Royal Musical Association, vol. 88, pp. 31–43.
- Rosen, Charles (1988), Sonata Forms, New York: Norton ISBN 9780393302196
- Solie, John F. (1977), "Ària Structure and Ritornello Form in the Music of Albinoni", in The Musical Quarterly, vol.63 no. 1, pp. 31–47
- Talbot, Michael (n.d.), "Ritornello", in Grove Music Online (subscription only), accessed 22 March 2013.
- Wagner, Richard (1995), tr. W. Ashton Ellis, Opera and Drama, Lincoln and London: University of Nebraska Press. ISBN 9780803297654.
- Westrup, Jack, et al. (n.d.), "Ària", in Grove Music Online (subscription only), accessed 20 March 2013.
Enllaços externs
[editar | editar còdic]- The Ària Database (anglés)
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Aria» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.