Arioso

En música clàssica, un arioso és una forma musical per a veu de solista, que ocupa la plaça intermija entre el recitativo, de naturalea narrativa, i l'ària, més musical. El arioso va aparéixer en el transcurs del XVI, a l'hora que la monòdia acompanyada i l'òpera, de la que és indisociable. És usat, no solament en la vora lírica, sino en qualsevol gènero musical a on hi ha un relat o el desenroll d'una acció dramàtica, com la cantata, l'oratorio, etc. S'assembla al recitativo accompagnato, en el que a sovint es confon.

Un eixemple de arioso ho trobem en La flauta màgica de Mozart, al final del primer acte. En caràcter d'errant, ho canta un sacerdot (Sprecher): Sobald dit Führt decembre Freundschaft Hand ins Heiligtum zoom ew'gen Band.

Entre el recitativo i l'ària

El arioso s'assembla al recitativo per la seua estructura lliure i les seues inflexions melòdiques, pròximes a la paraula. Aixina mateix s'assembla a l'ària per les seues característiques melòdiques; les frases a sovint són més cantades que en un recitativo. A diferència de l'ària, a nivell estructural, habitualment no hi ha cap repetició ni es distinguix un tema clarament.

En una composició musical, el arioso pot constituir un número independent, a diferència del recitativo que sol estar precedint un ària en la que té una estreta relació. Pot igualment, formar part d'un fragment d'uns quants compassos que queden insertats en una estructura més desenrollada, ya siga un recitativo o un ària.

Durant el XIX, quan els compositors d'òpera anaven abandonant progressivament la forma estricta del ària dona cape i l'alternança «recitativo-ària», es varen obrir camins com el de la «melodia infinita» que podem observar en les obres de Richard Wagner. En este context, el model formal de l'arioso va tindre un paper més protagoniste.

Vore també

Eixemples de ariosos en la Passió segons Sant Mateo, de Bach.