Monòlec
El monòlec és un discurs que genera una sola persona, dirigit tant a un sol receptor com cap a varis receptors (llectors, auditori, a una cosa, a un personage o a un narrador). El monòlec és un recurs utilisat en tots els gèneros lliteraris que pot trobar-se tant en poesia,[1] conte, periodisme, revistes, guions, discussió, teatre,[2] com en noveles i hi ha tres tipos de monòlec: el còmic, el dramàtic i l'interior.
Els monòlecs compartixen molt en comú en varis atres recursos lliteraris, inclosos soliloquios, apóstrofes i apartes. No obstant, existixen distincions entre cada u d'estos elements.
Característiques
[editar | editar còdic]«El monòlec es diferencia del diàlec perque resalta el paper de l'interlocutor implementant interrogativas i referències, les #exclamació són freqüents i atén de manera llimitada al mateix discurs. El personage no es dirigix a un interlocutor material sino que parla o pensa per a sí mateixa en autenticitat i desinhibición».[3]
El personage, es caracterisa per expressar-se a través de dos mijos: la veu i el pensament. Abdós procediments admeten dos modos d'expressió:
- Enunciats de veu citada i diàlec: es referix a quan la veu està aïllada o en rèplica en atres personages.
- Enunciació de pensament: comprén el monòlec citat, monòlec auto citat, monòlec autònom i pensament referit. «Pero pot succeir que la veu i el pensament apareguen de modo tancat, és dir, s'oferixquen en la narració des de posicionaments més o menys solapados, produint-se, per tant, una certa gradació segons permaneixquen o no el enunciador o el subjecte cognitiu del personage».[4]
El monòlec dramàtic
[editar | editar còdic]En dramatúrgia, el monòlec, soliloquio, o escena unipersonal (que, en intervals o subrallats musicals, és el gènero lliterari de el XVIII i XIX cridat melólogo, creat pel Pygmalion (1762) de Jean-Jacques Rousseau) és el gènero dramàtic en el que un personage reflexiona en veu alta expressant els seus pensaments, percepcions i emocions a sí mateix i, per tant, al públic. El monòlec dramàtic consistix en percebre damunt de l'escenari per part de l'actor més d'un personage, imprecisa les diferències que puguen existir dins de lo narratiu, lo dramàtic i lo poètic, manipulant el temps i l'espai en valdre's la comunicació intelectual o afectiva que es puga tindre entre dos o més subjectes.[5] Servix per a caracterisar als personages i per tant posseïx un gran valor sicològic, en ser una ferramenta d'introspecció. En eixe sentit, són famosos els monòlecs de les obres de William Shakespeare, com en Hamlet. El monòlec pot encobrir en realitat un diàlec que efectua un personage conseguixc mateix o que proyecta sobre un ser inanimado o desprovisto de raó per a contestar: una mascota, un quadro, una planta, una fotografia, etc. Inclús davant un cadàver que no pot respondre, com és el cas de 'Cinc hores en Mario, de Miguel Delibes. Un atre artificio és escriure una carta que no serà enviada i, per tant, no contestada: per eixemple, la Carta al pare, de Franz Kafka. Atres formes de proyecció del monòlec es donen quan es tracta de diaris personals. En freqüència, els seus redactors personalisen al diari com si fora un confident que mai pren la paraula.
Els monòlecs, en el teatre del Sigle d'Or espanyol, solia encomanar-se als sonets o a les dècimas i aixina, en comèdies a on existix un gran joc de caràcters, apareixen molts sonets, per eixemple en El gos del hortelano de Lope de Vega.
Encara que el monòlec és un recurs utilisat per tots els gèneros lliteraris, s'aproxima especialment al gènero líric per la seua insistència en el yo i en la subjetividad. I poden trobar-se monòlecs tant en el conte com en el periòdic o en la discussió.[6]
Per una atra part, la denominació monòlec dramàtic (vejau) denota també un gènero o modalitat de la lírica moderna creat en el posromanticismo de el XIX per Alfred Tennyson i desenrollat i consolidat per Robert Browning, que encara seguix en voga entre els poetes culturalistas i en la poesia moderna en general.
El monòlec còmic
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Stand up.
El monòlec còmic és una tècnica teatral interpretada sempre per un comediante normalment de peu i sense cap tipo de decoració o vestuari especial. Normalment l'intérpret o monologuiste expon un tema o situació de la que va fent diverses observacions sempre des d'un punt de vista còmic en l'intenció de provocar la rialla. Durant el transcurs del monòlec el públic es va fent partícip de la situació en plantejaments moltes voltes ridículs i absurts, i en freqüència sol utilisar-se un to picante o reivindicatiu d'alguna cosa que sol ser una utopia. És molt típic vore monòlecs còmics en diferents locals de la vida nocturna (bars, películes, clubs, discoteques, etc.). La seua popularisació s'està incrementant notablement en els últims anys en Espanya, si be és un art que existix des de fa molt temps.
El monòlec interior o intern
[editar | editar còdic]El monòlec interior o intern, o fluix de consciència, és una tècnica que intenta plasmar en el paper el fluix de pressió del món real i el món interior, imaginat per algun dels protagonistes. En freqüència, en este tipo de lliteratura, resulta complicat dessifrar lo que ocorre. Normalment, els escritors utilisen llargues oracions que es mouen d'un pensament cap a un atre. En algunes ocasions, eviten utilisar signes de puntuació per a no trencar el fluix d'idees. També és una característica una sintaxis menys desenrollada, omissió de verps o atres elements conectors, canvis radicals del foc del pensament, interrupcions repentines o repeticions dubitatives. Aixina mateix, és freqüent l'us del estil lliure indirecte (és dir, l'inclusió de pensaments del personage en el relat del narrador).
Durant el modernisme, varis escritors varen explorar els diferents móns que constituïxen la esfera privada (l'interior d'un mateixa, els seus desijos o ideals) en l'esfera pública (lo que es mostra a l'exterior), tema que, sobretot al modernisme britànic interessava com a reacció davant l'era victoriana.
Oïments
[editar | editar còdic]Als actors de teatre, i a voltes de cine i televisió, se'ls pot demanar que presenten monòlecs en oïments. Els monòlecs d'oïment demostren la capacitat d'un actor per a preparar una peça i realisar una actuació.[7] Estes peces generalment es llimiten a dos minuts o menys i, a sovint, es combinen en un monòlec contrastante: còmic i dramàtic; clàssica i contemporànea. L'elecció dels monòlecs per a un oïment[8] a sovint depén de l'obra o el paper.
Recursos lliteraris similars
[editar | editar còdic]Els monòlecs són similars als poemes, les epifanías i atres elements en el sentit de que en ells parla una sola "veu", pero hi ha diferències entre ells. Per eixemple, un soliloquio consistix que un personage relata els seus pensaments i sentiments a sí mateix i al públic sense dirigir-se a cap dels atres personages. Un monòlec són els pensaments d'una persona en veu alta.[9] Els monòlecs també es distinguixen dels apòstrofs, en els que l'orador o escritor es dirigix a una persona imaginària, un objecte inanimado o una idea.[10] Un atre similar és els apartes, que es diferencien no només per la seua llongitut (són més breus), sino també perque no són sentits pels demés personages, ni tan sols en situacions en les que llògicament deurien ser-ho (per eixemple, un diàlec entre dos personages interromput per l'intervenció d'un d'ells).[10]
Història
[editar | editar còdic]En el teatre grec antic, orige de la dramatúrgia occidental,[11] la regla convencional dels tres actors va ser precedida per la dels dos, que a la seua volta va ser precedida per una convenció segons la qual només apareixia en escena un únic actor, junt en el cor.[12] L'orige del monòlec com a recurs dramàtic, per tant, no està arrelat en el diàlec. Al contrari, el diàlec va evolucionar a partir del monòlec.
En el teatre romà s'utilisaven molt els monòlecs, més que en el teatre grec o en el teatre modern.[13] Un dels principals objectius d'estos monòlecs era indicar el pas de grans cantitats de temps (que seria tediós representar en temps real) dins de les escenes. A este tipo de monòlec se li denomina monòlec d'enllaç.[14] Atres tipos de monòlec són els "monòlecs d'entrada"[14] i els monòlecs d'eixida.[15] En cada u d'estos dos casos, la funció principal és indicar el pas del temps.[14]
Des del teatre renaixentiste en avant, els monòlecs se centraven generalment en personages que utilisaven el discurs estés per a perseguir la seua necessitat dramàtica. El teatre posmoderno, en canvi, sol abraçar els aspectes performativos del monòlec, fins al punt de qüestionar la frontera entre la representació de personages (per eixemple, l'actuació) i els discursos autobiogràfics.[16]
Etimologia
[editar | editar còdic]El terme monòlec té el seu orige en el grec monológos (compost de Error de Lua en Módulo:Unicode_data en la llínea 293: attempt to index local 'data_module' (a boolean value)., i Error de Lua en Módulo:Unicode_data en la llínea 293: attempt to index local 'data_module' (a boolean value).).
Alguns monòlecs célebres
[editar | editar còdic]En orde cronològic.
- Soliloquios, d'Agustín de Hipona
- Hamlet (1603) de William Shakespeare
- El Cid (1637) de Corneille, monòlec de Don Rodrigo
- El avaro (1668) de Molière, monòlec de Harpagon
- La Princesa de Cleves (1678) de Madame de la Fayette
- La boda de Fígaro (1781) de Pierre-Augustin Caron de Beaumarchais, monòlec de Figaro
- Els Miserables (1862) de Victor Hugo, monòlec de Jean Valjean
- Ulises (1922) de James Joyce
- Les ones (1931) de Virginia Woolf, monòlecs de Rhoda i Jinny
- La Caiguda (1956) d'Albert Camus
- Bella del senyor d'Albert Cohen (1968), els soliloquios de Ariane, de Mariette i de Solal
- El contrabajo, monòlec teatral de Patrick Süskind
- Els monòlecs de la vagina d'Eve Ensler (1996)
Ser o no ser -monòlec de Hamlet
[editar | editar còdic]«Ser o no ser» és un monòlec pronunciat pel príncip Hamlet en l'anomenada “escena del convent” de l'obra Hamlet de William Shakespeare (Acte 3, Escena 1). El monòlec deu el seu nom a la frase inicial, que és una de les més conegudes i citades de la lliteratura anglesa moderna i ha segut citada en moltes obres de teatre, lliteratura i música.
En el discurs, Hamlet contempla la mort i el suïcidi, sospesant el dolor i l'injustícia de la vida front a l'alternativa, que podria ser pijor.[17] No està clar que Hamlet estiga pensant en la seua pròpia situació, ya que el discurs es desenrolla en un registre abstracte i un tant acadèmic, d'acort en la seua condició de (recent) estudiant de l'Universitat de Wittenberg. Ademés, Hamlet no està solament mentres parla perque Ofelia la seua amada està en l'escenari esperant a que la veja, i el rei Claudio i el chambelan Poloni s'han amagat per a escoltar-li. Aixina i tot, Hamlet sembla considerar-se sol i no hi ha indicis clars de que els demés li senten ans que es dirigixca a Ofelia, per lo que el discurs es considera casi universalment un soliloquio sincer.
Ser, o no ser; eixa és la qüestió:
¿Si és més noble sofrir en l'ànim
Els hondazos i fleches de la ultrajante Fortuna,
O prendre les armes contra una mar de problemes,
I, oponent-nos, acabar en ells? Morir, dormir;
No més: i en un somi dir que acabem
En el dolor del cor, i els mil colps naturals
Que són herència de la carn; eixa és una consumación
Piadosamente desijada. Morir, dormir;
Dormir, tal volta somiar: sí, ahí està l'obstàcul;
Perque en eixe somi de mort, quins somis poden sobrevindre
Quan nos hajam després de les nostres tribulaciones mortals;
Això és lo que nos deté: eixa és la consideració
Que dona tan llarga vida a la calamitat;
¿Perque quí aguantaria les #cinglada i desprecis del temps,
L'agravi del opresor, l'afronta del soberp,
Els espasmos de dolor de l'amor desairat, la tardança de la justícia,
L'insolència de l'autoritat, el mal tracte
Que dels indignes rep el mèrit pacient,
Quan ell mateixa podria saldar totes les seues obligacions
En una daga nueta? ¿Quí soportaria càrregues,
Gruñendo i suant baix una vida fatigosa,
Si no temera alguna cosa despuix de la mort,
Eixe país sense descobrir, de que els seus confines
Cap viager retorna, que desconcerta la voluntat,
I nos fa soportar els mals que nos afligixen
Abans que llançar-nos cap a uns atres que desconeixem?
Aixina la consciència nos fa covarts a tots,
I el matís propi de la resolució
Es debilita en la palidez en que la reflexió ho cobrix;
I empreses de gran importància i alcanç
En esta consideració tuercen el seu curs,
I perden el nom d'acció.
Us en el cine
[editar | editar còdic]En el cine, el monòlec pot tindre diferents funcions: si la veu del narrador actua en off, pot servir de respal a l'image fílmica, a la que a sovint resta funció narrativa. A l'inversa, també pot servir de respal a esta o servir per a justificar una elipsis temporal. Per regla general, té caràcter de naturalitat, quan el personage es parla a sí mateixa en veu alta, en funció de la necessitat de representació. Molt freqüent, en el cas de les #transposició cinematogràfiques d'obres de teatre, és la transformació del monòlec en veu en off.
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ «Dramatic Monologue: An Introduction». Victorianweb.org.
- ↑ «The Greatest Movie Speeches/Monologues of all clave!».
- ↑ Entanques, J. R. (2002). Diccionari de teoria narrativa, Granada: Alhulia.
- ↑ Beltrán, Luis (1992). Paraules transparents. La configuració del discurs del personage en la novela, Madrit: Càtedra.
- ↑ Fobbio, Laura (2009). El monòlec dramàtic: interpelació i interpretació, Ciutat de Mèxic: Comunicar-te, p. 18.
- ↑ Estébanez Calderón, Demetrio: Diccionari de térmens lliteraris. Madrit: Aliança Editorial, 1996. ISBN 84-206-5251-2. Pàgines 692-693.
- ↑ «Audition Monologues».
- ↑ «Monologues from Movies & Plays».
- ↑ «Soliloquio - Definició i més del Diccionari Merriam-Webster gratuït». Merriam-webster.com.
- ↑ 10,0 10,1 «La tragèdia de Romeo i Julieta de William Shakespeare». Pleasanton.k12.ca.us.
- ↑ The origins of theater in ancient Greece and beyond : from ritual to drama, Csapo, Eric., Miller, Margaret Christina., Cambridge: Cambridge University Press, pp. 1–32. OCLC 70335135. ISBN 9780521836821.
- ↑ Kuritz, Paul (1988). The Making of Theatre History. ISBN 978-0-13-547861-5.
- ↑ Henry W. Prescott. “Link Monologues in Roman Comedy”. Classical Philology 34 (1): 1–23. doi:.
- ↑ 14,0 14,1 14,2 Henry W. Prescott. “Link Monologues in Roman Comedy”. Classical Philology 34 (2): 116–126. doi:.
- ↑ Henry W. Prescott. “Exit Monologues in Roman Comedy”. Classical Philology 37 (1): 1–21. doi:.
- ↑ Geis, Deborah R.. Postmodern theatric(k)s: monologue in contemporary American drama, University of Michigan Press. ISBN 978-0-472-10467-3.
- ↑ «Hamlet o l'etern dubte». Idees. Archivat des d'el original, el 11 de febrer de 2017. Consultat el 8 de febrer de 2017.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Beltrán Almeria, Luis (1992): Paraules transparents. La configuració del discurs del personage en la novela, Madrit, Càtedra. ISBN 84-376-1112.1.
- Cohn, Dorrit (1978):Transparent Minds, Princeton, Nova Jersey, Princeton University Press.
Enllaços externs
[editar | editar còdic]Archiu:Wiktionary-logo-v2.svg Monòlec en el Viccionari. [[Categoria:#Helenisme]]
Referències
[editar | editar còdic]- Este artícul conté una traducció derivada de «Monólogo#El monólogo interior o interno» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.