Anar al contingut

Tempo

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Tempo
Per a atres usos d'este terme vore Tempo (desambiguación).
Inici d'una edició de la Sonata K. 331 de Mozart, en dos tipos d'indicació de tempo. Errant grazioso inclou l'adjectiu graciós per a concretar el caràcter. L'indicació metronómica precisa que cal tocar 120 corchees per minut, és dir, 2 per segon.
Est artícul o secció té referències, pero necesita més per a complementar la seua verificabilitat.
Busca fonts: «Tempo» – notícies · llibres · acadèmic · imàgens
Este aviso fue puesto el 29 de març de 2023.

Els térmens tempo, moviment o aire en terminologia musical fan referència a la velocitat en la que deu eixecutar-se una peça musical. Es tracta d'una paraula italiana que significa «temps». En les partituras d'una obra el tempo se sol representar a l'inici de la peça damunt del pentagrama.

A lo llarc de l'història de la música occidental varen sorgir dos formes d'indicar el tempo. Fins a l'invenció del metrònom s'ampraven determinades paraules com errant, allegro, etc. que aportaven una idea subjectiva de la velocitat de la peça i al mateix temps aportaven informació sobre el caràcter o l'expressió que calia donar a la música. L'invenció del metrònom va aportar major precisió i va donar lloc a les indicacions metronómicas.

En la música occidental actual se sol indicar en pulsacions per minut (ppm), abreviat també com bpm, de l'expressió beats per minute en anglés. Açò significa que una figura determinada (per eixemple, una negra o corchea) s'establix com pols i l'indicació significa que deu ser eixecutat un determinat número de polsos per minut. Quant major és el tempo, major és el número de polsos per minut que es deuen tocar i per tant més ràpidament deu interpretar-se la peça. En funció del tempo una mateixa obra musical té una duració més o menys llarga. De forma pareguda, cada figura musical (una negra o una blanca) no té una duració específica i fixa en segons, sino que depén del tempo.

Història

En Europa ya al voltant del primer terç d'el XVI Luis de Milà indicava el tempo en la seua colecció de música per a vihuela El Mestre, en indicacions com "alguna cosa apriessa" o "compàs a espai". En el XVII, la pràctica s'estén i els compositors han volgut deixar indicacions sobre la partitura relacionades en la velocitat a la que volien que s'interpretara la seua música. Estes indicacions han segut de varis tipos segons els moments i les tradicions musicals, pero hi ha un moment de canvi important quan en l'any 1812 s'inventa el metrònom, patentat per Johann Maelzel en 1816.

Sobre la representació gràfica d'estes indicacions, tant les textuals com les metronómicas, en freqüència se situen immediatament damunt del pentagrama quan es tracta d'una partitura a un sol pentagrama, o be del pentagrama superior quan es tracta d'una peça en varis pentagrames.

Abans de l'invenció del metrònom

En música clàssica, fins a l'invenció del metrònom, lo habitual era descriure el tempo d'una peça per mig d'una o més paraules, habitualment adjectius que descrivien la velocitat de la peça musical i de la seua interpretació com errant, allegro, etc. La majoria d'estes paraules són italianes durant els sigles XVII i sobretot el XVIII, en independència de la nacionalitat de l'autor i elloc a on es produïra esta música. Açò va ser aixina degut a que molts dels més importants compositors d'el XVII eren italians, i este periodo va ser quan les indicacions de tempo varen ser àmpliament utilisades i codificades per primera volta. El seu us es va generalisar progressivament en tota Europa a lo llarc d'el XVIII, en especial el de les paraules més habituals (adagi, errant, allegro i preste). En ocasions estes expressions aportaven informació també sobre el caràcter o l'expressió que calia donar a la música. Açò difumina la distinció tradicional entre els indicadors de tempo i de caràcter. Aixina per eixemple, errant (caminante en italià) dona una determinada sensació de moviment, no obstant allegro és indicatiu de velocitat pero sobretot de caràcter. Una atra mostra és el cas de preste i allegro, abdós indiquen una eixecució ràpida sent preste més ràpit. Per la seua banda, allegro també connota alegria pel seu significat original en italià; mentres que preste indica la velocitat com a tal. En l'expressió Allegro agitato que apareix en l'últim moviment del Concert per a piano en fa de George Gershwin és una indicació de tempo sense dubte més ràpit que un allegro habitual; pero també una indicació de caràcter per l'adjectiu agitato ("agitat").

Inici de la Marcha nupcial de Wagner, en l'indicació de tempo en alemà (Mäßig bewegt: moderadament animat)

Especialment en la segona mitat d'el XVIII, les músiques conservades en les caixes de música i en els rellonges musicals, i en general en tot tipo d'artilugios capaços de reproduir música de forma mecànica, són una ferramenta de primera importància per a conéixer les velocitats reals a les que s'interpretava la música. En posterioritat a l'invenció del metrònom s'han seguit amprant i cap a finals d'el XIX i principis d'el XX, en l'eclosió dels nacionalismes, varen tendir a amprar-se les seues corresponents traduccions a les llengües pròpies dels autors que les utilisaven.

Despuix de l'invenció del metrònom

Metrònom tradicional.
Erro al crear miniatura:
Metrònom digital.

L'invenció del metrònom en el que es podia tant ajustar la velocitat a un determinat número de pulsacions per minut, com sentir estes pulsacions mentres s'interpreta la música, va permetre una exactitut molt major que la que s'havia donat en anterioritat. A partir d'eixe moment l'autor podia expressar qué figura (normalment negra, pero també la blanca o la corchea, o la negra en puntillo en funció del tipo de compàs) era la que es prenia com a unitat de mida, quin era la que equivalia a una pulsació. Paralament es va realisar una adequació del sistema anterior -que no desapareixia- al nou, establint per eixemple que un errant corresponia a entre 60 i 80 pulsacions per minut. Aixina que, cada una de les indicacions textuals en italià es correspon en un ranc d'indicacions numèriques de metrònom. Este tipo de marques matemàtiques de tempo varen ser cada volta més populars durant la primera mitat d'el XIX, una volta que el metrònom va ser inventat per Johann Nepomuk Mälzel encara que els primers metrònoms eren alguna cosa inconsistentes. El primer compositor en utilisar el metrònom va ser Beethoven i en 1817 va publicar indicacions metronómicas per a les seues (llavors) huit simfonies. Algunes d'estes marques són hui objecte de polèmiques, com les de la seua Sonata per a piano "Hammerklavier" i el seu novena simfonia, ya que per a molts sembla ser casi imposiblemente ràpit. El mateix cas ocorre en moltes de les obres de Robert Schumann. Com a alternativa a les indicacions de metrònom, alguns compositors d'el XX com Béla Bartók i John Cage, proporcionarien el temps total d'eixecució d'una obra, de la qual podia deduir-se aproximadament el tempo pertinent. En l'aparició de la música electrònica moderna, les pulsacions per minut es va convertir en una mida sumament precisa. Aixina mateix, els seqüenciadors de música utilisen este sistema de ppm per a indicar el tempo. El tempo és tan essencial en la música contemporànea com en la clàssica. En la música electrònica de ball, el coneiximent exacte del ppm d'una cançó és fonamental per als DJs a efectes del beatmatching (sincronisació de ritmes). Per lo general, a lo llarc dels últims sigles el tempo ha segut indicat cada volta en un major grau de precisió per part dels creadors de la música. Això no obsta que elements diversos entre els que podem contar les capacitats tècniques del intérpret, les dimensions del grup, l'acústica de la sala, etc. puguen induir a aplicar criteris de tempo no del tot coincidentes en els que propon l'autor.

El tempo més allà de la velocitat

Existix certa relació entre les indicacions de tempo i els tipos de compàs que s'ampren, un vestigi de la notació migeval. Aixina, un compàs de 3/2 sol designar un tempo més llent que un 3/4; mentres que un 3/8 nos du a un tempo més ràpit. Una relació similar s'establix també entre els compassos 4/4 i 2/2 (alla breu). De tal modo que el compàs es convertix també en una manera de proporcionar informació sobre el tempo.

  • Epstein ha senyalat que el tempo, no obstant, no és només el resultat d'establir quàntes dècimes de segon dura una negra sino que és el resultat de complexes interaccions entre molts elements que confluïxen en una obra musical com el treball temàtic, els ritmes, l'articulació, la respiració, les progressions harmòniques, el moviment tonal, l'activitat contrapuntística, etc. El tempo és una reducció de tota esta globalidad a un concepte de velocitat, quan en realitat és molt més un concepte de moviment en el sentit més ampli de la paraula. D'ahí que trobar el tempo correcte, el més adequat, és una de les tasques més sotils i més difícils a les que s'enfronta un intérpret.

El tempo entés

En alguns casos (prou a sovint fins al final del Barroc), les convencions que rigen la composició musical eren tan rígides que no era necessari especificar tempo algun. Per eixemple, el primer moviment del Concert de Brandeburgo n.º 3 de Bach no conté indicacions de tempo ni de caràcter. En proporcionar els noms dels moviments, els editors de les gravacions recorren a mides ad hoc com senyalar el moviment de Brandeburgo com Allegro, (Allegro), (Sense indicació) i aixina successivament. En la música renaixentista casi tota la música s'entenia que fluïa a un ritme definit pel tactus, aproximadament com el ritme dels clapits del cor humà. La figura es correspon al tactus indicat pel compàs mensural. En freqüència una determinada forma o gènero musical implica el seu propi tempo, aixina que no es necessiten explicacions més detallades en la partitura. En conseqüència, els músics esperen que un minueto s'interprete a un ritme prou majestuós, més llent que un vals vienés; un perpetuum mobile que és prou ràpit, i aixina successivament. Els gèneros musicals poden ser utilisats per a implicar determinats tempos, per lo que Ludwig van Beethoven va escriure "In Tempo d'un Menuetto" sobre el primer moviment de la seua Sonata per a piano op. 54, a pesar de que eixe moviment no és un minueto. Les llistes de música popular ampren térmens com "bossa nova", "balada" i "roc llatí" pràcticament de la mateixa manera. És important tindre en conte en interpretar estes paraules que els tempos han variat a lo llarc de les distintes etapes de l'història i inclús en diferents llocs, pero en ocasions ha canviat inclús l'orde dels térmens. Aixina, un llarc actual és més llent que un adagi, no obstant en el periodo barroc era més ràpit.

Indicació per mig d'expressions

Plantilla:Refs Per convenció històrica, que data de fa sigles, la major part de les expressions que s'usen per a indicar el tempo en les partitures estan en italià.

Indicadors d'un tempo determinat

A continuació s'enumeren diverses expressions que fan referència a un tempo determinat ordenades de menor a major velocitat.

  • Larghissimo: extremadament llent (menys de 20 ppm); usat en rares ocasions.
  • Llarc: molt llent (20 ppm).
  • Llent moderato: (20 - 40ppm).
  • Llent: llent (40 - 60 ppm).
  • Greu: llent i solemne (≈40 ppm).
  • Larghetto: més o menys llent (60 - 66 ppm)
  • Adagi: llent i majestuós (66 - 76 ppm); per a Clementi, el moviment més llarc no era ellarc sino el adagi.
  • Adagietto: una miqueta menys llent que el adagi (70 - 80 ppm); poc usat.
  • Tranquillo: tranquil.
  • Tranquillamente.
  • Afettuoso: (72 ppm).
  • Errant: al pas, tranquil, una miqueta vivaz (76 - 108 ppm).
  • Errant moderato: en una miqueta més de celeritat que l'errant (92 - 112 ppm).
  • Andantino: més viu que l'errant moderato; no obstant, per a alguns significa menys viu que l'errant.
  • Moderato espressivo
  • Moderato: moderat (80 - 108 ppm).
  • Allegretto grazioso.
  • Allegretto: una miqueta animat; no obstant, en algunes peces es toca com allegro i en atres com a errant.
  • Allegro moderato.
  • Allegro: animat i ràpit (110 - 168 ppm).
  • Vivace: vivaz.
  • Viu: ràpit i vivaz.
  • Allegrissimo: més ràpit que el allegro; poc usat.
  • Preste: molt ràpit (168 - 200 ppm).
  • Vivacissimo: més ràpit que el vivace; poc usat.
  • Vivacissimamente: Més ràpit que el Vivacissimo.
  • Prestissimo: molt ràpit (més de 200 ppm).
  • Allegro prestissimo en fuoco: extremadament ràpit (més de 240 ppm).

Indicadors d'un canvi de tempo

Aument gradual de velocitat
Disminució gradual de la velocitat
A voluntat de l'intérpret
Tornant al tempo original

Atres expressions utilisades

  • Sostenuto: sostenint i descuidant una miqueta el temps.
  • Morendo: anar apagant el sò i rallentando.
  • Senar troppo: no massa. (Eixemple: Allegro ma senar troppo vivace)
  • En moto: en moviment.
  • Molto: molt.
  • Poc a poc.
  • Tempo vaig donar...: va acompanyat del nom d'algun tipo de composició per a indicar que deu tocar-se com és comuna en eixe gènero. Per eixemple, "Tempo vaig donar Valzer" indica que la velocitat deu coincidir en l'usada en la majoria dels valsos.
  • Quasi: casi.
  • Assai: tant, molt, suficient o prou.
  • Lo stesso tempo: a la mateixa velocitat.
  • Tempo giusto: a una velocitat consistent.

Indicació metronómica

Indicació metronómica.  (🔊 Reproduir)

Casi sempre, la paraula italiana que designa el tempo està acompanyada per l'indicació metronómica. Esta és una expressió que indica la velocitat exacta més adequada per a una peça de música indicant quàntes figures d'un determinat valor deuen tocar-se en un minut (o compàs). D'esta manera, l'indicació Plantilla:Música = 60 es traduïx en eixecutar una peça a tal velocitat que càpien xixanta negres en un minut. En la pràctica, per a alcançar esta exactitut s'utilisa un aparat cridat metrònom. L'indicació metronómica s'ampra per a homogeneizar la velocitat determinada ya que, de lo contrari, podria haver distintes interpretacions sobre cóm deu tocar-se, per eixemple, un allegro. No obstant, moltes voltes és colocada pel revisor, de modo que ocasionalment no coincidix en l'interpretació de l'autor original. Esta unitat generalment s'utilisa per a medir el tempo en la música aixina com la freqüència cardíaca. L'indicació de pulsacions per minut d'una peça musical convencionalment es representa en la partitura com una indicació de metrònom, com la que s'ilustra en l'image de la dreta. Açò indica que deu haver 120 polsos de negra per minut.

  • En els compassos simples o de subdivisió binaria, en els que cada u dels seus polsos o temps es pot subdividir en mitats, se sol mostrar el tempo en funció de la figura musical que hi ha en el denominador del compàs. Aixina, per eixemple en un compàs de 4/4 mostraria una negra, mentres que un 2/2 mostraria una blanca.
  • En els compassos composts o de subdivisió ternaria, en els que cada u dels seus polsos o temps es pot subdividir en terços, per lo que s'ampra una figura en puntillo. Els compassos composts més comuns són 6/8, 9/8 i 12/8. Per eixemple, en el compàs de 6/8 hi ha sis corcheas per compàs, aixina que s'utilisarà dos negres en puntillo per a indicar cada ppm en cada compàs. Els temps exòtics i en particular els compassos llents poden indicar el seu tempo en ppm per mig d'atres figures musicals. L'indicació ppm es va convertir en la terminologia comuna en la música disc per la seua utilitat per als discjockeys i seguixen sent importants en el mateix gènero i atres músiques de ball.

Vore també

Referències

Bibliografia

Específica
General

Enllaços externs

Commons


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Tempo&oldid=1498587»