Tocata

Johann Sebastian Bach, un dels compositors més importants de tocatas.

Tocata (del Italià toccata, «per a tocar») és una peça de la música renaixentista i música barroca para instruments de tecla, com el clau o l'orgue, normalment en una forma lliure que en general emfatisa la destrea de l'intérpret. Les tocatas també denominades Praeludium, o Preludi té una estructura que consistix en una successió de seccions fugades que s'alternen en atres d'estil lliure i en caràcter d'improvisació. En les fases més alvançades del desenroll de les tocatas, estes seccions fugades seran la culminació i tindran relativa independència. En el XVIII l'associació de tocata i fuga era habitual. En menys freqüència, s'utilisa el terme per a referir-se a treballs en múltiples instruments (l'obertura de l'òpera de Claudio Monteverdi, Orfeo, és un dels eixemples més notables).

La tocata en la Renaixença

En Europa, tota iglésia solia tindre un orgue per a tocar en les pauses de la llitúrgia o tocar alternant en la vora. Estes melodies solien ser improvisacions sobre les pròpies melodies gregorianas. Els organistes que tocaven en les iglésies practicaven en uns métodos d'ensenyança per a eixercitar l'agilitat dels seus dits a través d'escales. El més important d'estos métodos o obres didàctiques va ser Fundamentum Organisandi (1452) de Conrad Paumenn, que constituïa un resum per a l'ensenyança del contrapunt.

L'orige de la tocata naix d'estes melodies que es tocaven en les iglésies per a les pauses de la llitúrgia. En l'obra Praeludia publicada pel músic alemà Adam Ileborgh en 1448, estes peces apareixen baix el nom de preambulum o praeludium. Es caracterisen per ser de les primeres obres que sorgixen a partir de la pràctica de "garabatear" en el teclat per a acoplar-se a la vora que vindria despuix. A mitan de el XV, Buxheim va llimitar l'extensió d'estes peces a obres breus. Estes composicions varen seguir desenrollant-se al començament de el XVI i es va ser reduint la seua movilitat fins a quedar-se en una escala relativament chicoteta per a funcionar aixina com verdaders preludis. Més vesprada varen ser varen créixer en proporcions fins a aplegar al seu màxim tamany en Marco Antonio Cavazzoni, que va cridar a dos d'estes obres ricerchari (buscar). Estes composicions són breus i a l'estil improvisatorio que funcionaven com a preludis d'obres vocals. En 1540 el terme ricercare s'amprava per a designar un tipo de peça molt distinta en estil imitativo. En el XVI el tipo de ricercare rapsódico va escomençar a cridar-se tocata, la primera aparició del qual del terme es troba escrit en el llibre Intabolatura de leuto de diversi autori, un manual per a llaüt del músic Giovanni Casteliono.

Estes eren composicions improvisades per a instruments de tecla en les quals una mà realisava virtuosos passages en cascada en l'acompanyament de l'atra i acte seguit s'intercanviaven. Estes obres, entre els compositors que treballaven en Venècia, els preludis eren cridats intonazioni. Compositors com Andrea Gabrieli i Giovanni Gabrieli varen desenrollar la forma de les intonazioni fent-los encara més curts i virtuosísticos. Els Gabrieli varen establir contacte en estudiants alemans, al que podem trobar al jove Hans Leo Hassler o Heinrich Schütz. Encara que el terme toccata apareix per primera volta en 1536 en una tablatura per a llaüt, no serà fins a l'arribada de Claudio Merulo o Giovanni Gabrieli quan este gènero escomence a tindre una estructura definida.

La tocata en el Barroc

La tocata barroca és més seccional i té una major llongitut, intensitat i virtuosisme que la renaixentista, alcançant nivells de extravagancia equivalents als marejants detalls vists en l'arquitectura de dit periodo. Generalment presenta ràpides escales i arpegios alternats en concordes o parts fugaels. Estes tocatas són de ritme lliure, a la manera que descriu en el seu pròlec. En Girolamo Frescobaldi es va inaugurar una nova era quan es va publicar el seu primer llibre de tocatas en 1615. Les parts contrastantes s'havien fet més violentes i els passages rítmicamente més complexos. La decimosegunda tocata és un ensaig en cromatisme per a eixercitar la realisació de passages. L'efecte de la discontinuidad rítmica és més pronunciada en la novena tocata en la qual l'us de les proporcions rítmiques és més lliure. El llegat de Frescobaldi va aplegar fins al final de sigle en Itàlia.

Un dels primers compositors del sur d'Alemània en cultivar la tocata va ser H.L.Hassler qui va estudiar en Andrea Gabrieli en Venècia. L'estil de tocata de Frescobaldi va ser transmés a Àustria per Froberger. Els seus més de vintiquatre tocatas són inclús més contrastantes que les de Frescobaldi pero al mateix temps en major continuïtat dins de cada secció. Una característica típica consistix en una introducció rapsódica de gran extensió, un primer fugato i un segon basat en la transformació rítmica del material del primer finalisant en un passage conclusivo.

Els elements rapsódicos de l'estil de Froberger es varen transmetre a França a través de transcripcions d'algunes de les seues tocatas. Pero en França no va ser adoptat el nom de tocata durant eixe periodo.

En Holanda la tocata va ser desenrollada per Sweelinck abans d'haver segut transformada per Frescobaldi. De totes les formes transmeses per Sweelinck als seus successors del nort d'Europa la tocata va ser la menys important. Les tocatas que varen sobreviure en manuscrits per Samuel Scheidt no són de gran interés.

Atres compositors barrocs de tocatas, en el periodo anterior a Bach, inclouen a Michelangelo Rossi, Jan Pieterszoon Sweelinck, Alessandro Scarlatti i Dietrich Buxtehude.

Les tocatas de Johann Sebastian Bach estan entre els més famosos eixemples d'esta forma. Els seus tocatas per a orgue són composicions molt improvisades i generalment estan seguides d'un moviment de fuga independent. En dits casos, la tocata és usada en lloc de l'usualment més estable preludi. Els seus tocatas para clavicordi són treballs multi-sectorials que inclouen escritures fugales com a part de la seua estructura.

Bibliografia

• ATLAS, Allan W. La música de la Renaixença. Ed. AKAL, 2002. (vol. 2)
• BASSO, Alberto. L'época de Bach i Haendel. Ed. Turner, 1986 (vol. 6)
• HILL, John Walter. La música barroca. Ed. AKAL, 2008. (vol. 3)
• ZAMACOIS, Joaquín. Curs de formes musicals. Ed. Idea Música, 2003
• The New Grove, Dictionary of Music and Musicians. Oxford University Press, 2004 (Toccata)

Vore també

• Fuga
• Música barroca
• Música de la Renaixença