Anar al contingut

Vora gregoriano

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Vora gregoriano
Est artícul o secció té referències, pero necesita més per a complementar la seua verificabilitat.
Busca fonts: «Vora gregoriano» – notícies · llibres · acadèmic · imàgens
Este aviso fue puesto el 3 de setembre de 2018.

El terme cante gregoriano és un tipo de vora plana, simple, monódico i en una música supeditada al text utilisat en la llitúrgia de l'Iglésia catòlica, encara que en ocasions s'usa en un sentit ampli o inclús com un sinònim de vora plana.


Història de la vora gregorià

La denominació gregoriano procedix del fet de que la seua recopilació s'atribuïx al papa Gregorio Magne. Deu aclarir-se i entendre's que no va ser compost, ni tan sols recopilat per ell; va ser a partir de el IX quan va escomençar a associar-se el nom d'eixe papa a este compendio musical, sobretot a partir de l'influència del seu biógraf, Juan el Diácono. Es tracta més be d'una evolució del vora romana confrontat en el vora galicano.[1]

Al començament de el XX, la vora gregorià va rebre un nou impuls de sant Pío X, a través del motu proprio Tra li sollecitudini.[2]

Des del seu naiximent, la música cristiana va ser una oració cantada, que devia realisar-se no de manera purament material, sino en devoció o, com dia Pablo de Tarso: «Cantant a Deu en el vostre cor». El text era, puix, la raó de ser de la vora gregoriano. En realitat, la vora del text es basa en el principi, atribuït a sant Agustín, de que «El que canta be, ora dos voltes». La vora gregorià jamai podrà entendre's sense el text, el qual té prelació sobre la melodia i és el que li dona sentit a esta. Per lo tant, en interpretar-ho, els cantores deuen haver entés molt ben el sentit del text. En conseqüència, es deu evitar qualsevol impostación de veu (sense sobresalts) de tipo operístic en que s'intente el lucimiento de l'intérpret. De la vora gregorià és d'a on procedixen els modos gregorians (una adaptació dels modos grecs), que donen base a la música d'Occident. D'ells vénen els modos majors i menors, i uns atres menys coneguts.

Característiques generals

  • Les partitures de la vora gregorià estan escrites en tetragrama (a partir del treball de Guido d'Arezzo).
  • Té un ritme somés davant tot al text llatí. Es considera, puix, que és de ritme prosódico.
  • És una pregària cantada i l'expressió d'una religiositat.
  • És una vora monódico (solament existix una llínea melòdica) i a cappella (carix d'acompanyament instrumental), interpretat per veus masculines. Les veus ho interpreten en forma coral (be la completa assamblea de fidels, be la schola cantorum) o en forma solista (el celebrante o president de la celebració, o ben un dels cantores de la schola cantorum).
  • El seu text està escrit en llatí, exceptuant el Kyrie Eleison («Senyor tingues pietat»), secció de l'ordinari la missa en llengua grega.
  • Totes les peces gregorianas són sempre modals, escrites dins d'un dels huit modos gregorians o modos eclesiàstics (protus, deuterus, tritus i tetrardus, cada u en els seus dos possibles versions autèntica o plagal).
  • La forma musical està definida per la del text, i pel context llitúrgic d'est.
  • La llínea melòdica es mou preferentment per graus per conjunts, i són rars els grans intervals en la veu. Por lo regular la llínea es mou per segones, terceres, quartes o quintes.

Classificació

Les obres de vora gregorià es classifiquen segons diversos criteris:

  • Segons la forma d'interpretar-se: estil responsorial (alternança d'un soliste en un cor), estil antifonal (alternança de dos cors) i estil directe (només hi ha un cor o un soliste).
  • Segons el tipo de text: bíblics (apareixen en la Bíblia) i no bíblics (no apareixen en la Bíblia).
  • Segons el número de notes cantades per sílaba: silàbic, en una nota per cada sílaba; neuma o adornat, en dos o tres notes per sílaba, i florido o melismático, molt adornat, en més de tres notes per sílaba.

Formes musicals

Les principals expressions de la vora gregorià són el recitativo llitúrgic, la salmòdia, la Santa Missa i l'Ofici diví. Els texts coneguts com accentus són entonats pels bisbes, pels sacerdots o pels diáconos, principalment en una sola nota, en fòrmules melòdiques molt simples en certs llocs de cada oració gramàtica. Les vores més complexes són cantats per cors o solistes experts en la vora gregoriano. Existixen moltes coleccions de vores llitúrgiques, entre els que es destaquen el Graduale Romanum (o també el Graduale Triplex, en el mateix contingut pero en triple notació), que conté les vores Propis i l'Ordinari, i el Liber usualis, que conté les vores de la Missa Tridentina i del Oficie Diví.

Les vores de la Missa

Els Propis estan constituïts per peces que es canten segons el temps llitúrgic o segons la festa que se celebra. Estos canvien cada dumenge, lo opost a les vores de l'Ordinari, els texts del qual mai canvien. Les vores de Introito, Gradual, Aleluya, Tracto, Seqüència, Ofertorio i Comunió formen part del Propi de la Missa o, en llatí, Proprium Missae.

  • Introito: vora d'entrada
  • Gradual, aleluya o tracto: despuix de les llectures
  • Seqüències
  • Ofertorio per a acompanyar la processó de les ofrenes
  • Comunió
  • Ademés d'estos dos grups de peces, existixen unes atres que es canten com recitativos en algunes inflexions (cantillatio), com les oracions, les llectures, el prefacio, l'oració eucarística i el Pare nostre. Eren peces que, per la seua senzillea, podien ser eixecutades pel celebrante o per persones que no requerien especials habilitats per a la vora.

Les vores de l'Ordinari de la Missa

l'Ordinari està compost per texts que es repetien en totes les misses. Els texts es mantenien invariables. Tots els texts són en llatí, llevat el Kyrie eleison, que està en grec.

  • El Kyrie eleison consistix en la repetició de les paraules Kyrie eleison, Christe eleison, Kyrie eleison (Senyor tingues pietat, Crist tingues pietat, Senyor tingues pietat). En la forma tridentina, cada part es repetix tres voltes, i en missals inclús més antics es troba Kyrie eleison imas (Senyor, tingues pietat de nosatres). Es distinguix el Kyrie per ser l'única vora escrita en grec i no en llatí. Freqüentment es canta en un estil melismático.
  • El Gloria canta la Gran Doxología. Abdós són llarcs, i el text freqüentment s'alterna entre parts del cor o entre el cor i la congregació.
  • Credo. Compost a partir de el VII. El seu textura és monofònica. Ho canta un soliste (oficiante de la cerimònia) i un cor de veus masculines sense acompanyament instrumental. El oficiante entona la primera frase Credo in unum Deum (Cree en un sol Deu), i el cor continua des de Patrem omnipotent (Pare Omnipotent) fins al final del Credo. En quan als aspectes melòdics, té un àmbit estret, no té bots melòdics i el seu estil és silàbic. Té un ritme lliure, determinat per la paraula i és una composició modal. En el Liber Usualis, com totes les composicions gregorianas, la peça està escrita en notació quadrada sobre tetragrama.
  • Sanctus i Benedictus
  • Agnus Dei
  • Ite, missa est

Diferències entre l'Ordinari i el Propi de la missa

La diferència bàsica entre l'Ordinari i el Propi està en la lletra. Les vores de l'Ordinari sempre tenen la mateixa lletra, mentres que en les vores del Propi la lletra varia i també pot canviar la música. Tot açò depén de la festa que se celebre i del calendari llitúrgic. A partir de el X, es varen realisar reformes sobre el repertori de la vora gregoriano, tant canvis que varen aparéixer de forma espontànea com a canvis o ajusts que es varen realisar d'una forma totalment dirigida. Poden trobar-se tres manifestacions: el tropo, la sequentia i el drama llitúrgic.

Classes de tropos
  • Solament s'afig melodia: en mig del text s'introduïx un melisma i, per lo tant, pot modificar la melodia antiga.
  • Solament s'afig el text: passa d'una vora melismático a un atre silàbic, puix se li afig el text (tropo) en el melisma.
  • S'afig text i melodia: s'afigen chicotetes falcas de composicions noves a composicions antigues.

La seqüència és un tipo especial de tropo. És un tropo del Alleluia (molt melismático) que, en el temps, s'independisa de la peça original. Es varen fer independents, sobretot, per tindre text i música completa. El drama llitúrgic són chicotetes obres de teatre que es realisen en l'iglésia.

Les vores de l'Ofici Diví

l'Ofici Diví (també conegut com Llitúrgia de les Hores) és l'oració llitúrgica quotidiana que han de cantar els cristians, siguen religiosos o llaics. En els monasteris i convents, els monges i monjas fan una pausa en sus labores i es reunixen a determinades hores del dia (hores canòniques) per a fer la seua oració. Estes oracions es canten durant temps llarcs, especialment els himnes en escomençar, els antifonarios usats per als salms, els salms mateixos i per als antifonarios Marianos. Estos són quatre cançons (Ànima Redemptoris Mater, Au Regina Caelorum, Regina Caeli i Salve Regina), que vénen de el XI i són més complexos que la majoria dels antifonaris dels salms.

Repertori

El repertori de vores per a l'ofici diví consta de:

Influència

La vora gregorià va tindre gran impacte sobre el desenroll de la música occidental, especialment en la música migeval i del Renaixença. El pentagrama modern procedix directament de les neumas gregorianas. La notació musical que va ser creada per Guido de Arezzo per a la vora plana es va adaptar per a atres tipos de música, i els grups de neumas es varen designar per a representar ritmes musicals. Les notes modernes ya remplazaban als neumas en els sigles XV i XVI, encara que els llibres de música sacra conserven els neumas fins a hui en dia.

Vore també

Referències

  1. ↑ Murray, 1963, pp. 3-4.
  2. ↑ Motu proprio del papa Pío X, Tra li solicitudine, del 22 de novembre (festa de santa Cecilia) de 1903

Bibliografia

  • Graduale triplex (1979). Tournai: Desclée& Socii. ISBN 2-85274-094-X
  • Graduale Lagal (1984 / 1990). Chris Hakkennes, Stichting Lagal Utrecht. ISBN 90-800408-2-7
  • Liber usualis (1953). Tournai: Desclée& Socii.
  • Apel, Willi (1990). Gregorian Chant, Bloomington, Indiana: Indiana University Press. ISBN 0-253-20601-4.
5-14.
  • Mahrt, William P (2000). «Chant», A Performer's Guide to Medieval Music, Bloomington, Indiana: Indiana University Press, pp. 1–22. ISBN 0-253-33752-6.
  • McKinnon, James, ed. (1990). Antiquity and the Middle Ages, Prentice Hall. ISBN 0-13-036153-4.
  • «Christian Church, music of the early». Grove Music Online, ed. L. Macy. Archivat des d'el original, el 16 de maig de 2008. Consultat el 11 de juliol de 2006.
  • Merello-Guilleminot (2007). Introduction à la théorie et execution du chant grégorien, París: Pierre Téqui Éditeur. ISBN 2-7403-1329-9.

Enllaços externs

Commons


Referències

Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Vora_gregoriano&oldid=1499110»