Notació neumàtica

Archiu:Neumae-ed vaticana.jpg

Notació neumàtica

Archiu:Antifonario de León-musica.jpg

Notació neumàtica visigótica en el Antifonario de León, X.

La notació neumàtica (del grec πνεῦμα, transliterado al romànic com pneuma i simplificat en espanyol com neuma; el significat del qual és "esperit, bufe, respiració") és un sistema de notació musical amprat entre els sigles IX i XIII. Consistia en una série de signes gràfics que s'escrivien per damunt d'un text i que representaven un o varis sòs, sense especificar el ritme. Les grafies especifiquen el número de sons, el modo en el que s'articulaven entre sí, aixina com la situació tonal o melòdica dels sons relativa i imprecisa dins d'una escala. Constituïx un dels primers intents sistemàtics de notació musical. Este tipo d'escritura musical està més prop de ser una ajuda nemotécnica que un sistema musical pròpiament dit, ya que els texts de neumas no podien ser dessifrats si no es coneixia la melodia prèviament.

El seu orige està en l'indicació dels accents greus i aguts de les paraules llatines sobre el text, formant els cridats neumas que representaven molt imperfectament els girs melòdics d'una peça musical. En la notació neumàtica, el tempo i el ritme depenen del text i no s'anoten.

Tipos de neumas

Archiu:CarminaBurana wheel.jpg

Neumas sobre el text en el Codex Buranus, que conté els Carmina Burana, XIII.

Un neuma és un grup de paraules en adorn en que solien concloure les composicions musicals de vora plana, i que es vocalisava en solament l'última sílaba de la paraula final. Els signes neumàtics són figures gràfiques dibuixades per a expressar diversos continguts prosódicos i sintàctics (accents i signes de puntuació), que varen passar a ser melòdics (de to), rítmics i tímbricos. Per eixemple, l'accent agut va passar a representar-se per un traç vertical (la virga) i l'accent greu per un àngul (torculus). Cada signe té un significat general unívoc, pero adquirix un atre particular, depenent del context.

De una nota:

• Punctum: en combinació en la virga, el punctum s'utilisa per a finalisar un moviment descendent. També s'utilisa per a representar una nota més greu que l'anterior.
• Virga: representa un moviment ascendent. S'utilisa per a representar una nota més alta que l'anterior o per a mantindre la vora en l'agut.
• Tractulus: el seu significat no cal. En algunes notacions pot representar una nota tinguda, més llarga en duració.

De dos notes, cridats també lligam. Una lligam representa l'unió de dos o més notes dins d'una mateixa sílaba.

• Podatus o pes: representa un moviment ascendent, greu-agut (combinació de punctum i virga).
• Clivis o flexa: representa un moviment descendent, agut-greu.

De tres notes:

• Scandicus: representa un moviment ascendent.
• Climacus: representa un moviment descendent.
• Torculus: representa un moviment primer ascendent i despuix descendent.
• Porrectus: representa un moviment descendent i despuix ascendent.

De quatre notes:

• Pes subbipunctis: representa un moviment ascendent i despuix dos notes en moviment descendent.
• Torculus resupinus: representa un moviment ascendent, descendent i ascendent.
• Porrectus flexus: representa un moviment ascendent i descendent que es repetix una volta.
• Scandicus flexus: representa un moviment ascendent en tres notes que finalment descendix.

Licuescentes: «Apareixen units a consonante líquides i sonores, a un diptongo, a dos consonante seguides o sobre la j (i) semiconsonante, com en la paraula “alleluia”, i avisen al cantor de que la veu deu fluir en passar d'una a una atra. Apareixen sobretot en lligam de dos notes».

• Ephiphonus: modificació del pes.
• Cephalicus: modificació de la clivis.

De repetició, repercussió:

• Distropha: «indica repercussió sobre una nota i sílaba».
• Tristropha: «de la mateixa manera que la πνεῦμα, indica repercussió sobre una nota i sílaba».

De conducció:

• Oriscus: s'encarrega de dirigir el moviment cap a una nota en concret. La nota que continue sempre deu ser més greu.
• Pressus: combinació de tres sons, els dos primers al unísono (virga més oriscus) i el tercer (punctum) deu ser més greu. Els hi ha de dos tipos: El pressus maior (de 3 notes) i el pressus minor (de dos).
• Salicus: la seua tercera nota és la més important. En apariència és igual al scandicus, llevat que el punctum és substituït per un oriscus.
• Quilisma: neuma que dirigix cap a l'agut. Similar en apariència a un pes, entenent-se com a est. La diferència en el pes és que la nota representada pel quilisma és especialment llaugera.

Els signes o neumas es poden classificar en tres grups:

• Neumas quadrats. Són aquells les parts dels quals, significatives d'uns atres tants sòs, combinen entre sí formant un àngul, i necessiten per a la seua escritura tants moviments de la mà com a parts significatives tinga. D'estos neumas es desenrollaria el punctum cuadratum, orige de la notació neumàtica gregoriana.
• Neumas cursivos. Són aquells les parts significatives dels quals es tracen en un sol moviment de la mà. El seu nom prové del fet de que es tracen seguint el cursus de l'escritura.
• Neumas licuescentes. Són també neumas cursivos, pero el final del qual apareix abreviat.

Un factor determinant en el desenroll gràfic de la notació neumàtica és la variació dels instruments d'escritura a lo llarc dels anys. Aixina, per eixemple, l'aparició de la ploma d'au va facilitar l'aparició de neumas cursivos de major llongitut; i l'introducció de les plumillas metàliques en punta plana en l'escritura gòtica, varen determinar la prevalença dels neumas quadrats i la seua transformació en la moderna notació gregoriana.

Indicació de to

El major problema de la notació neumàtica és la deficient indicació de to, ya que, en principi, s'escrivia sobre "camp obert", és dir, sense cap referència gràfica a l'escala. Pero en el XI els copistas comencen a afegir una llínea horisontal marcada a punta seca (sense tinta), normalment indicant la nota principal o tònica de la melodia. En manuscrits de el XII apareix esta llínea marcada ya en grafit o en tinta roja i en alguns còdexs s'indica a l'inici la nota a la que representa per mig d'un signe o clave (normalment de do o de fa). Est és l'orige lluntà del pentagrama.

Signes rítmics

Entre els sigles IX i XI apareixen atres signes, en añadidura a les figures neumàtiques, que posseïxen forma de lletra; també pot ocórrer que algun dels neumas comuns siguen modificats de certa manera en la seua apariència. Estos signes i modificacions adicionals són indicadors per a que el cantant faça certes inflexions de caràcter rítmic o expressiu en la llínea melòdica a on es troben.

Algunes d'estes lletres tenen la particularitat d'indicar l'altura en cas de dubte o de corregir un error de copiat. En el pas cap a el XII estos signes terminen per desaparéixer.

Les lletres rítmiques més utilisades són la t (per trahere o retardo) i la c (per cite o celeriter, per a liviantat, agilitat o una possible indicació preventiva). En el cas de les particularitats melòdiques, s'utilisen les lletres a, l i s per a indicar una alça en l'altura tonal; la d i la i per a un moviment contrari. I la i (per equaliter) per a indicar que es manté en la mateixa altura en cas de correcció.

Vore també

• Glossari de terminologia musical
• Història de la notació en la música occidental
• Notació musical
• Anàlisis musical
• Signes musicals
• Teoria musical

Bibliografia

• «Neumatic Notations» en New Grove Dictionary of Music and Musicians ed. Stanley Sadie. Londres: MacMillan, 2001 [1980].
• Monumenta Paleografica Gregoriana. Münsterschwarzach, 1986 i ss.
• Agustoni, Luigi & Göschl, Johannes Berchmans: Li Chant Grégorien. Herder, Roma, 1969.
• Asensio Palaus, Juan Carlos: El Còdex de les Folgues. (Introducció, edició i traducció dels texts de J. Lorenzo Arribes). Madrit, 2001.
• Bent, Margaret: "Editing early music: the dilemma of translation", Early Music, XXII/3 (1994) 373-92.
• Brou, Louis & Vives, José: Antifonario visigótico-mozárabe de la catedral de León. Madrit: Centre d'Estudis i Investigació S. Isidoro, 1953.
• Busse Berger, Anna Maria: Mensuration and proportion signs. Origin and evolution. Oxford: Clarendon Press, 1993.
• Cardine, Eugène: Semiologia gregoriana. Burgos: Abadia de Siges, 1982).
• Cole, Hugo: Sounds and signs: aspects of musical notation. Oxford University Press, 1974.
• Colette, Marie-Noëlle; Popin, Marielle & Vendrix, Philippe: Histoire de la notation du Moyen Âge à la Renaissance. Minerve: Centre d’Études Supérieures de la Renaissance, 2003.
• Colónia, Franco de: Tractat de vora mensural , ed. Ángel Medina. Universitat d'Oviedo, 1988.
• Costa Vicent, Ramón: Història i semàntica de la notació musical europea. Barcelona: Conservatori Superior Municipal de Música, 1979.
• Gasperini, Guido: Storia della semiografia musicale. (Col. “Reprint Antichi Manuali Hoepli”, n.º 123.) Milà: Cisalpino-Goliardica, 1988.
• Gerbert, M.: Scriptores ecclesiastici de musica. St. Blasien, 1931 i 1963 [1784].
• Grier, James: The Critical Editing of Music. History, method and practice. Cambridge, Mass.: Cambridge University Press, 1996.
• López Albert, Isabel: «Notacions hispàniques» en Diccionari de la Música espanyola i hispanoamericana. Madrit: SGAE, 2000, pp. 1058-1066.
• Machabey, Armand: La notation musicale. París: P.U.F., 1971.
• Massaro, M. N.: La scrittura musicale antica. Guida alla transcrizione, dal vora gregoriano alla musica strumentale de el XVI secoli. Pàdua, 1979.
• Medina, Ángel: Làmines de paleografia musical (sigles IX-XIII). Universitat d'Oviedo, 1991.
• Mocquereau, A. & Gajard, J. (eds.): Paléographie Musicale (1.ª i 2ª série). Solesmes-Tournai, 1889 i ss.
• Palleres Alonso, Roberto L.: Difusió i notació (Bloc 3 de la colecció Història de la música en 6 blocs). Madrit: Visió Llibres, 2012.
• Parrish, Carl: The notation of medieval music. Nova York: W. W. Norton, 1958.
• Rastall, Richard: The notation of Western Music. Londres: Dent & Sons, 1983.