Notació neumàtica gregoriana

La notació neumàtica gregoriana és el sistema de notació musical usat en l'Edat Mija europea; els primers manuscrits trobats en eixa notació estan datats entorn a el IX i la seua funció era indicar els desenrolls melòdics del repertori de vora de la llitúrgia romana. Inicialment la notació musical servia solament com una ajuda mnemotècnica per a cantores i llectors, que deprenien de memòria cada desenroll melòdic. No es pretenia, aixina, que la notació fora musicalment precisa, sino que dibuixara un esquema bàsic de la melodia. L'atribució dels temps s'adjudicava més al coneiximent mateix de la llengua llatina, per lo que els estudis de mètrica eren fonamentals per a la formació dels cantores.

Orígens

Procedix d'una relativa unificació d'atres sistemes neumàtics previs, desenrollats localment en tota la cristiantat llatina i que varen ser acostant-se entre sí gràcies a la llabor dels distints copistas benedictinos, primer de Cluny i després del Císter: Notació paleofranca

• Notació bretona.
• Notació lorena.
• Notació papes a la francesa.
• Notació normanda.
• Notació de Nonantola.
• Notació beneventana.
• Notació d'Itàlia central.
• Notació aquitana antiga.
• Notació visigótica.

l'escala musical de Guido d'Arezzo pren el nom del to inicial de cada estrofa d'este himne de les vespres de Sant Juan Bautista.

Cada una d'elles correspon a un sistema d'escritura concret, que en el temps varen ser substituïts per l'escritura carolina. La seua unificació va ser paralela tant a la normalisació del repertori del vora gregoriano, com a l'universalisació llitúrgica establida a partir de la política eclesiàstica de Carlomagno. Posteriorment generalisada per la Reforma gregoriana en el XI, que du a tota l'iglésia occidental a usar casi en exclusiva el rito romà.

Es tracta d'una notació neumàtica, a on cada signe representa un sò o grup de sons que han d'articular-se en un text. Els eixemples més antics d'esta notació apareixen com a anotacions per als texts que es cantaven, en forma adiastemática (és dir, els neumas anaven escrits sense llínea indicadora d'altura). Es tractava d'una notació la finalitat de la qual era més la d'indicar el caràcter expressiu que la de senyalar el to de les notes.

Posteriorment, s'afig una llínea per a senyalar la tònica i una indicació inicial que referia el modo. Finalment, Guido D'Arezzo va elaborar un sistema silàbic de representació del to a partir del himne de les vespres de la festa de Sant Juan Bautista organisant lo que serien més tarde els noms de les notes musicals:

A partir d'esta escala, desenrolla el tetragrama, quatre llínees de les quals una seria groga per a indicar el ut (l'actual nota do) i una llínea roja per al fa. Les millores introduïdes per l'escritura gòtica, unida a l'influència de la notació aquitana, donarien orige a la que actualment coneixem com notació gregoriana.

Bibliografia

• Grout, Donald: Història de la música occidental I. Madrit: Aliança Música, 2005
• Hoppin, Richard: Medieval Music. Nova York: W. W. Norton, 1978. ISBN 03-930-9090-6. Traducció a l'espanyol com La música medieval. Madrit: Akal, 2000. ISBN 84-7600-683-7 (Google Llibres)