Anar al contingut

Fernando VI d'Espanya

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Fernando VI d'Espanya

Fernando VI d'Espanya, cridat «el Prudent» o «el Just» (Madrit, 23 de setembre de 1713-Villaviciosa d'Odón, 10 de agost de 1759), va ser rei d'Espanya des de 1746 fins a la seua mort. Va ser el quart fill de Felipe V i de la seua primera esposa María Luisa Gabriela de Saboya. Es va casar en la Catedral de Sant Joan Batista de Badajoz en Bàrbara de Bragança en 1729, que va ser regna d'Espanya fins a la seua mort en 1758. Fernando va succeir al seu pare despuix de la mort d'est en 1746. El seu regnat va resultar notablement pacífic, ya que va evitar en èxit involucrar a Espanya en qualsevol conflicte europeu. Es varen iniciar canvis moderats en l'administració espanyola, incloses reformes d'imposts, impuls del comerç i la marina espanyola, aixina com la prohibició de la maçoneria. Mida més tumultuosa va ser un fallanc encarcerament general de la població gitana, que va afectar a 9000 persones.[1]

No obstant, despuix de la mort de la reina, l'últim any del regnat de Fernando va estar marcat per la seua inestabilitat mental, de la mateixa manera que el seu predecessor directe Felipe V. Despuix del cridat «any sense rei», va morir en un estat d'incapacitat.[2] A la seua mort, va ser succeït pel seu mig germà menor, Carlos III.

Príncip d'Astúries

[editar | editar còdic]

Quan Fernando va nàixer el 23 de setembre de 1713 —sent batejat sense gran solemnitat en l'iglésia franciscana de Sant Gil, el 4 de decembre— tenia per davant en la successió al tro a dos germans majors Luis i Felipe Pedro, naixcuts en 1707 i 1712, respectivament —un tercer germà, major que ell, havia mort en 1709 en acabant de nàixer. Pero quan tenia sis anys va fallir Felipe Pedro, per lo que Fernando va quedar el segon en la successió despuix del príncip d'Astúries, Luis, sis anys major que ell.[3]

L'infància de Fernando va estar marcada pel fet de que la seua mare, la reina María Luisa Gabriela de Saboya, va fallir als cinc mesos del seu naiximent, i de que el seu pare va contraure noves nupcias sèt mesos despuix d'haver enviudado en la princesa del ducado de Parma, Isabel de Farnesio, que li va donar sis fills que varen prosperar —el primer va ser l'infant Carlos naixcut el 20 de giner de 1716. Aixina la nova reina es va preocupar més per la sòrt i el futur dels seus propis fills —dedicant tots els seus esforços en conseguir-els en Itàlia un estat propi sobre el que pogueren regnar, lo que va determinar en bona mida la política exterior de la Monarquia de Felipe V durant les décades següents—, que per la dels seus fillastres. Ademés, el rígit protocol de la cort impedia el contacte directe dels príncips en els reis —ni menjaven junts, ni assistien a actes oficials en els seus pares—, aixina que Luis i Fernando es comunicaven en el seu pare —i en la seua madrastra— a través de cartes escrites en francés, que era la llengua que utilisava la família.[4]El 25 d'agost de 1716, festivitat de Sant Luis, rei de França, va ser batejat solemnement en l'iglésia del Monasteri de Sant Jerónimo el Real de Madrit junt en els seus germans Felipe i Carlos. Els padrins de Fernando varen ser Víctor Amadeo II de Saboya (llavors rei de Sicília) i la seua esposa, Ana María d'Orleans; representats respectivament pel marqués de Morozzo, embaixador del Rei de Sicília en Madrit i la duquesa consorte de la Mirandola, María Teresa Spínola i de la Cerda.[5]

En 1721, despuix de complir els sèt anys, l'infant Fernando va ser dotat de «quarto a banda per a que en elli servixquen i assistixquen només hòmens, i per al conte de la seua persona, la seua assistència i educació [el rei] ha resolt nomenar al comte de Salazar, en el títul de governador de la casa de S. A.».[6]

Erro al crear miniatura:
Retrate de l'infant Fernando quan tenia dèu anys d'edat, obra del pintor de cambra Jean Ranc (1723)

Lo que va canviar definitivament el destí de l'infant Fernando varen ser els acontenyiments ocorreguts en 1724, durant els quals va estar prop de convertir-se en rei als dèu anys d'edat.[7] El 10 de giner de 1724 el rei Felipe V va firmar un decret pel que abdicava en el seu filluis, de dèsset anys, casat en Luisa Isabel d'Orleans, dos anys menor que ell,[8] pero Luis I d'Espanya va regnar solament durant huit mesos ya que a mitan d'agost va emmaltir de pigota i va morir el 31. En haver abdicat Felipe V, el seu successor tindria que haver segut Fernando pero la ràpida actuació de la reina Isabel de Farnesio ho va impedir. Isabel de Farnesio va tindre que fer front a certs sectors de la noblea castellana que recolzaven l'opció del príncip Fernando argumentant que no cabia la marcha arrere en l'abdicació d'un rei i li va costar convéncer al propi rei per a que tornara a regnar, pero el 7 de setembre de 1724, una semana despuix de la mort de Luis I, Felipe V tornava a ostentar la Corona de la Monarquia d'Espanya, i Fernando era proclamat com el nou príncip d'Astúries i jurat el 25 de novembre per les Corts de Castella, convocades en tal fi.[9]

Durant la major part dels vintidós anys en que va ser príncip d'Astúries (1724-1746), Fernando i la seua esposa, la princesa portuguesa Bàrbara de Bragança en qui s'havia casat en giner de 1728, varen viure aïllats de la cort i en les visites restringides. L'orde de 1733 de «esta espècie d'arrest domiciliari» dels príncips, com la va cridar l'historiador Pedro Voltes, va partir de la reina Isabel de Farnesio, que volia impedir que mantingueren contactes en els grups «casticistas» i «contestatarios» de la noblea castellana i de la cort, que propugnaven una nova abdicació de Felipe, la salut mental de la qual continuava deteriorant-se.[10]

Aixina, el reglament de la conducta del príncip d'Astúries aprovat en l'estiu de 1733 —poc despuix del regrés a Madrit de la cort despuix de deambular per Sevilla i atres poblacions andaluses durant els cinc anys anteriors per a intentar restablir la salut mental i física del rei— determinava que «don Fernando i donya Bàrbara podrien ser visitats cada u per només quatre persones, el nom de les quals i càrrec s'indicava. No podrien rebre a atres embaixadors que els de França i Portugal. Els príncips no devien menjar en públic ni eixir de passejada ni anar a cap temple o convent. [...] Es va suprimir també l'assistència del príncip al Consell de Govern i tot despaig en ell, i en especial qualsevol tracte en [el «primer ministre»] Patiño i els ministres, i, en suma, tota visita seua als seus pares».[11]

Durant els últims anys del seu regnat, la maltia mental i la deterioració física de Felipe V es varen ser accentuant —«fins als pintors de cambra com Jean Ranc i Van Lloe, havien tingut que reflectir la decrepitud del rei, unflat i terramaner, en les cames estovades i la mirada perduda»—, fins que en la nit del 9 de juliol de 1746 va morir d'un atac cerebrovascular. A penes transcorreguda una semana de la mort del seu pare, el nou rei Fernando VI va ordenar a la seua madrastra, la reina viuda Isabel de Farnesio, que abandonara el palau real del Bon Retir i es marchara a viure a una casa de la duquesa d'Osuna, acompanyada dels seus fills, els infants Luis i María Antonia. A l'any següent va ser desterrada de Madrit i la seua residència va quedar fixada en el palau de La Granja de Sant Ildefons —quan la reina viuda va protestar per mig d'una carta en la que li dia al rei que «desijaria saber si he faltat en alguna cosa per a esmenar-ho», Fernando VI li va respondre en una atra missiva en la que dia: «Lo que yo determine en els meus regnes no admet consulta de ningú abans de ser eixecutat i obedit».[12]

El regnat

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Regnat de Fernando VI.
Grans armes de Felipe V en mant real, cimera real de Castella i elema «A solis ortu usque ad occasum» (Des de l'eixida del sol fins a l'ocàs), derivat de la famosa frase atribuïda a Felipe II: «En els meus dominis no es posa el sol», fent referència a que el sol mai es posava en els territoris espanyols, puix comprenien els dos hemisferis. També s'inclou la paraula Santiago, en referència al Sant Patró d'Espanya, Santiago el Major, i més concretament alema tradicional «Santiago i tanca Espanya». Utilisades per Fernando VI a la mort del seu pare.

Quan va aplegar al tro, Espanya es trobava immersa en la guerra de successió austríaca, que va terminar al poc temps (Pau d'Aquisgrà, 1748) sense cap benefici per a Espanya. En accedir al tro en poca noció sobre els assunts públics, va començar prenent una série de decisions que resulten sorprenents, decisions que s'associen normalment a Ensenar i Carvajal,[13] pero no seria correcte desconéixer el paper que en elles varen tindre tant Fernando com la reina Bàrbara de Bragança. En la presa de decisions conjunta, Bàrbara es va mostrar més decidida, tant és aixina que moltes de les decisions del rei varen deure contar en l'aprovat de la reina.[13] Esta influència de Bàrbara de Bragança va aplegar fins al punt de que en el restant de corts europees es va començar a pensar que el rei era un «pele de la reina» i que era l'element que usava el seu sogre, Juan V de Portugal, per a influir en la cort de Madrit per mig del seu embaixador.[13]

Va començar el seu regnat eliminant l'influència de la reina viuda Isabel de Farnesio i del seu grup de cortesanos italians. Establida la pau, el rei va impulsar una política de neutralitat i pau en l'exterior per a possibilitar un conjunt de reformes internes. Els nous protagonistes d'estes reformes varen ser el marqués de la Ensenar, francófilo; i José de Carvajal i Lancaster, partidari de l'aliança en Gran Bretanya. La pugna entre abdós va terminar en 1754 en morir Carvajal i caure Ensenar, passant Ricardo Wall a ser el nou home fort de la monarquia. El 30 d'agost de 1749, Fernando VI va autorisar una persecució en la finalitat d'arrestar i extinguir als gitanos del regne,[14] coneguda com la Gran Bol. Per mig de l'ordenança del 2 de juliol de 1751 va prohibir la maçoneria.[15]

Els proyectes d'Ensenar

[editar | editar còdic]
Erro al crear miniatura:
Fernando VI d'Espanya

Alguns dels més importants proyectes durant el regnat varen ser portats a terme pel marqués de la Ensenar, secretari de Facenda, Marina i Índies. Va plantejar la participació de l'Estat per a la modernisació del país. Per a això era necessari mantindre una posició de força en l'exterior per a que França i Gran Bretanya consideraren a Espanya com a aliada, sense que això suponguera una renúncia de Gibraltar. Entre els proyectes del marqués de la Ensenar trobem:

  • El nou model de la Facenda, plantejat per Ensenar en 1749. Va intentar la substitució d'imposts tradicionals per un impost únic, el catastre, que gravava en proporció a la capacitat econòmica de cada contribuent. Va propondre també la reducció de la subvenció econòmica per part de l'Estat a les Talles i a l'eixèrcit. L'oposició de la noblea va fer que s'abandonara el proyecte.
  • La creació del Gir Real en 1752, un banc per a favorir les transferències de fondos públics i privats fòra d'Espanya. Aixina, totes les operacions d'intercanvi en l'estranger varen quedar en mans de la Real Facenda, lo que beneficiava a l'Estat. Se li pot considerar l'antecessor del Banc de Sant Carlos, que es va instituir durant el regnat de Carlos III.
  • L'impuls del comerç americà, que va pretendre acabar en el monopoli de les Índies i eliminar les injustícies del comerç colonial. Aixina es va recolzar als navío de registre front al sistema de flotes. El nou sistema consistia en la substitució de les flotes i galeones per a que un barco espanyol, prèvia autorisació, poguera comerciar lliurement en Amèrica. Açò va incrementar els ingressos i va disminuir el frau. Aixina i tot, este sistema va provocar moltes protestes en els comerciants del sector privat.
  • La modernisació de la marina. Una poderosa marina era fonamental per a una potència en un imperi en ultramar i aspiracions a ser respectada per França i Gran Bretanya. Per a això, el marqués de la Ensenar va incrementar el presupost i va ampliar la capacitat de les drassanes de Càdis, Ferrol, Cartagena i La Habana, lo que va supondre el punt de partida del poder naval espanyol en el XVIII.
  • Les relacions en l'Iglésia, que varen ser molt tenses des dels inicis del regnat de Felipe V a causa del reconeiximent del archiduc Carlos com a rei d'Espanya pel Papa. Es va mantindre una política regalista que perseguia tant l'objectiu fiscal com a polític i el guany decisiu del qual va ser el Concordato de 1753. Per este es va obtindre del papa Benedicto XIV el dret de Patronat Universal, que va supondre importants beneficis econòmics a la Corona i un gran control sobre el clero.
  • Florecimiento cultural en la creació en 1752 de la Real Acadèmia de Belles arts de Sant Fernando.
  • Presó general de gitanos, un intent d'exterminar als gitanos per mig del seu arrest i posterior separació dels hòmens i de les dònes, obligant-els a treballar a ells en drassanes i mines i a les dònes en fàbriques. Els menors de catorze anys varen ser internats en institucions religioses.[16]
La família de Felipe V (1743) de Louis-Michel van Lloe. D'esquerra a dreta: Mariana Victoria, Princesa de Brasil; Bàrbara, princesa d'Astúries; Fernando, príncip d'Astúries; el rei Felipe V; infant Luis (futur comte de Chinchón); la reina Isabel Farnesio; infant Felipe (futur duc de Parma); Luisa Isabel de França; infanta María Teresa Rafaela; infanta María Antonia Fernanda; María Amalia, reina de Nàpols i Sicília; Carlos, rei de Nàpols i Sicília. Els dos chiquets en primer pla són la princesa María Isabel Ana de Nàpols i Sicília i Isabel de Borbón-Parma (filla del futur duc de Parma).

La política exterior de Carvajal

[editar | editar còdic]

Durant la Guerra de Successió Austríaca i la dels Sèt Anys, Espanya va reforçar el seu poder militar. El principal conflicte va ser l'enfrontament en Portugal per la colónia del Sacrament, des de la que es facilitava el contrabando britànic pel Riu de l'Argent. José de Carvajal va conseguir en 1750 per mig del Tractat de Madrit que Portugal renunciara a tal colónia i a la seua pretensió de lliure navegació pel Riu de l'Argent.

Les ruïnes jesuíticas de Sant Miguel, en el Riu Gran del Sur.

A canvi, Espanya va cedir a Portugal dos zones en la frontera brasileña, una en l'Amazònia i l'atra en el sur, en la que es trobaven sèt de les trenta reduccions guaraníes dels jesuïtes, després cridades Missions Orientals o Sèt Pobles. Els espanyols varen tindre que expulsar als misioneros jesuïtes i en passar a mans portugueses els Sèt Pobles i reduccions més chicotetes del sur varen sofrir pillage, massacres i varen ser obligades l'abandons i reconstrucció en mig de les disputes territorials entre les corones lusitana i espanyola, culminant en la Guerra Guaranítica. El conflicte de les reduccions va provocar una crisis en la Cort espanyola. Ensenar, favorable als jesuïtes, i el pare Rávago, confesor del rei i membre de la Companyia de Jesús, varen ser destituïts, acusats d'entorpir els acorts en Portugal.

Conflicte en la Santa Sèu

[editar | editar còdic]
L'ilustrat valencià Gregorio Mayans.

Despuix de la firma d'el "concordato de 1737" es va posar en marcha la negociació prevista en el seu artícul 23 «per a terminar amigablemente la controvèrsia sobre el Patronat». Les conversacions les va iniciar la pròpia moradura Molina pero despuix de la seua mort va ser substituït pel confesor de Felipe V, el jesuïta francés Jaime A. Fèbre, que va contar en el respal de Blas Jover, fiscal de la Cámara. Este a la seua volta va recórrer en 1745 al juriste ilustrat valencià Gregorio Mayans qui va redactar un Examen del Concordato de 1737 en el que negava la seua validea a partir de la defensa del episcopalisme regalista, i duent de nou a colació l'antecedent dels Concilios de Toledo d'época visigoda en els que s'hauria aprovat el patronat real sobre l'Iglésia, per lo que els reis espanyols no necessitaven de l'aprovació pontifícia per a eixercitar la seua potestat sobre l'Iglésia dels seus dominis, en eixercici de les regalías a les que el sobirà no podia renunciar. Despuix de la mort de Felipe V i l'ascens al tro de Fernando VAIG VORE les negociacions en Roma varen passar a estar dirigides pel confesor real, el jesuïta Francisco Rábago i Noriega, i el marqués de la Ensenar, els qui al marge de les conversacions oficials varen entaular unes negociacions secretes, de les que solament tenien constància, ademés de Rábago i Ensenar, el rei Fernando VI, el papa Benedicto XIV i el Secretari d'Estat pontifici, moradura Luigi Valenti Gonzaga.[17]

Va ser esta via secreta, de la que no varen tindre coneiximent ni el secretari d'Estat i del Despaig Carvajal ni el nuncio que varen dur les negociacions "oficials", la que va conduir a la firma del Concordato de 1753. El papa es va negar a reconéixer el patronat universal com una regalía de la Corona —la tesis sustentada per la Monarquia espanyola, recolzada en l'escrit de Mayans—, pero va acceptar el domini de la Corona sobre els beneficis eclesiàstics —lo que suponia el reconeiximent de fet del patronat universal—, llevat de 52 que es "va reservar", precisament, com a prova de que es tractava d'una gràcia pontifícia. D'esta forma es va alcançar, segons Mestre i Pérez García, "el major triumfo del regalisme espanyol. Al marge de que no s'acceptava el patronat com una regalía, les concessions eren de tal calibre que el poder del monarca sobre l'Iglésia espanyola era absolut i complet: nomenament de bisbes, canonges o beneficis eclesiàstics, que passava a dependre de la voluntat del monarca".[18]

el concordato de 1753 va obrir una nova etapa en les relaciones Iglésia-Estat, pero l'objectiu episcopalista i conciliarista perseguit per alguns regalistas i ilustrats com Solís i Mayans, no es va conseguir perque l'Iglésia espanyola va quedar baix el control del sobirà, no del concilie dels bisbes presidits pel rei com aquells proponien. Prova d'això va ser que l'anàlisis del Concordato que el marqués de la Ensenar va encarregar a Mayans, i que este va titular Observacions al Concordato de 1753, mai es va publicar.[19]

L'últim any: el «any sense rei» (agost 1758-agost 1759)

[editar | editar còdic]

La reina Bàrbara de Bragança no gojava últimament de bona salut. «Patia especialment una tós contínua, que l'obligava a voltes a suspendre les cultes velades que s'organisaven casi diàriament en palau».[20] En la primavera de 1758 va ser traslladada a Aranjuez pensant que allí es restabliria de l'asma, fent el viage en etapes per a que no es cansara. Encara que al principi va semblar millorar, pronte varen tornar els dolors i la fatiga. En juliola seua salut va empijorar. Patia febres altes que aumentaven per la vesprada i la matinada. El 25 d'agost va perdre la veu. La seua agonia va durar dos dies, fallint en la matinada del 27 d'agost de 1758. El seu cadàver va ser dut al Convent de les Salesas Reals en Madrit, que havia segut fundat per ella, i provisionalment guardat baix la cripta.[21]

Mausoleu del rei Fernando VI (convent de les Salesas Reals en Madrit)

El decés de la reina va produir un agravament en la salut del rei (els reis estaven profundament units), fins a aplegar a un alt grau de locada.[22]

Fernando VAIG VORE no va participar en el corteig fúnebre que va conduir el cadàver de la reina a Madrit, sino que va abandonar Aranjuez el mateix dia en que va morir donya Bàrbara per a instalar-se en el castell de Villaviciosa d'Odón, acompanyat pel seu mig germà, l'infant don Luis. Es va pensar que seria un bon lloc perque allí res li recordaria a la reina i podria distraure's en la seua afició favorita, la caça. Pero als dèu dies varen aparéixer els primers síntomes de la maltia.

Sentia grans temors de morir o d'ofegar-se i va ser abandonant els assunts i la caça. [...] L'últim document que va firmar és d'un més despuix de la defunció de la seua esposa i l'últim despaig del rei en el ministre Wall va ser a principis d'octubre de 1758, «de peu i en conversació». [...] El rei va deixar de parlar, i va ser reduint els seus menjars fins al punt de que no s'alimentava. Les manies varen fer la seua aparició i poc despuix es va tancar en una habitació en la que hi havia lloc escàs per a un llit, a on va passar els seus últims mesos

Durant eixe temps es va mostrar agressiu —«té uns impulsos molt grans de mossegar a tot lo món», va escriure l'infant Luis a la seua mare Isabel de Farnesio— i per a calmar-ho li suministraven opi; va intentar suïcidar-se en vàries ocasions i va demanar verí als meges o armes de fòc als membres de la guàrdia real; ballava i corria en roba interior, jugava a fingir que estava mort o, envolt en un llançol, a que era un fantasma. Cada dia estava més prim i pàlit, lo que s'unia a la nocura en la seua netea personal. No dormia en ellit sino sobre dos cadires i un taburete.[23] Mentres açò succeïa en el castell de Villaviciosa d'Odón, per la "vila i cort" de Madrit circulaven versos com estos:

... Si este rei no té cura,
¿a qué espereu o qué feu?
Molt preste complirà un any
que sense vore el vostre rei,
vos subjecteu a una llei
filla d'un continu engany...

Existix una discrepància d'opinions sobre la maltia que va sofrir Fernando VI durant el seu últim any de vida. Per un costat existix l'idea de que Fernando VAIG VORE era una persona que arrastra un trastorn mental greu, provablement un trastorn bipolar, i que eixe últim any va sofrir un episodi depressiu o mixt en el context de dit trastorn i la descompensación psicopatològica que li va produir el decés de la reina. Existix una atra corrent d'opinió que enfoca la maltia com un trastorn neurològic, en el context d'una demència "orgànica" en un síndrome clínic que respon a un dèficit ràpidament progressiu delòbul frontal dret. Esta hipòtesis es fonamenta especialment en una clínica progressiva i característica d'un síndrome frontal, i la presència de crisis epilèptiques de semiologia frontal dreta, de la mateixa manera que atres motius.[24][25] Independentment de la causa de la maltia, les complicacions mèdiques derivades del encamamiento, desnutrición i complicacions infeccioses, provablement varen jugar un paper essencial a l'hora d'acurtar la vida del monarca. Fernando VI va morir el 10 d'agost de 1759, decimotercer aniversari de la seua proclamació com a rei. El seu cadàver va ser traslladat al Convent de les Salesas Reals i, de la mateixa manera que s'havia fet en els restants de la seua esposa, els seus varen ser guardats en un sepulcro provisional baix del cor. Els mausoleus del rei i de la reina varen ser construïts després durant el regnat del seu successor Carlos III i terminats en 1765. El de Fernando, dissenyat per Francesco Sabatini i llaurat en marbre per Francisco Gutiérrez Arribes, va ser colocat en el costat dret de la travessia de l'iglésia del Convent i el de donya Bàrbara en el cor baix de les monges, darrere del del seu espós.[26]

Va ser succeït pel seu mig germà, Carlos III, fill de Felipe V i la seua segona esposa Isabel de Farnesio, al no haver tingut descendència pròpia.

Fernando VI en la ficció

[editar | editar còdic]

Ancestros

[editar | editar còdic]
Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Fernando_VI_d%27Espanya&oldid=1296425»