Anar al contingut

Concordato de 1753

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Concordato de 1753

El Concordato de 1753 va ser un concordato de 23 artículs, entre El seu Majestad Catòlica (Fernando VI d'Espanya) i el Papa (Benedicto XIV); acordat i firmat en Roma (Palau del Quirinal) l'11 de giner de 1753 pel Moradura Valenti i Manuel Ventura Figueroa.

Antecedents

Artícul principal → Regalisme en Espanya.

Despuix de la firma del "concordato de 1737" es va posar en marcha la negociació prevista en el seu artícul 23 «per a terminar amigablemente la controvèrsia sobre el Patronat» —es tractava de la reivindicació plantejada per la Monarquia espanyola d'estendre a tots els seus dominis el Patronat Regio concedit pel papa en temps dels Reis Catòlics que els concedia als monarques el dret de nomenar als bisbes i proveir els beneficis eclesiàstics en el Regne de Granada, les illes Canàries i l'Imperi de Les Índies—. Les conversacions les va iniciar la moradura Molina, que havia dirigit els acorts parcials coneguts com el "concordato de 1737", pero despuix de la seua mort va ser substituït pel confesor de Felipe V, el jesuïta francés Jaime A. Fèbre, que va contar en el respal de Blas Jover, fiscal de la Cámara. Este a la seua volta va recórrer en 1745 al juriste ilustrat valencià Gregorio Mayans qui va redactar un Examen del Concordato de 1737 en el que negava la seua validea a partir de la defensa del episcopalisme regalista, i duent de nou a colació l'antecedent dels Concilios de Toledo d'época visigoda en els que s'hauria aprovat el patronat real sobre l'Iglésia, per lo que els reis espanyols no necessitaven de l'aprovació pontifícia per a eixercitar la seua potestat sobre l'Iglésia dels seus dominis, en eixercici de les regalíes a les que el sobirà no podia renunciar. Despuix de la mort de Felipe V en 1746 i l'ascens al tro de Fernando VI les negociacions en Roma varen passar a estar dirigides pel confesor real, el jesuïta Francisco Rábago i Noriega, i el marqués de l'Ensenar, els qui al marge de les conversacions oficials varen entaular unes negociacions secretes, de les que només tenien constància, ademés de Rábago i Ensenar, el rei Fernando VI, el papa Benedicto XIV i el Secretari d'Estat pontifici, moradura Valenti Gonzaga.[1]

El concordato

Va ser la via secreta, de la que no varen tindre coneiximent ni el Secretari d'Estat i del Despaig, José de Carvajal i Lancaster, ni el nuncio que varen dur les negociacions "oficials", la que va conduir a la firma del Concordato de 1753. El papa es va negar a reconéixer el «patronat universal» com una regalía de la Corona —la tesis sustentada per la Monarquia espanyola, recolzada en l'escrit de Mayans—, pero va acceptar el domini de la Corona sobre els beneficis eclesiàstics —lo que suponia el reconeiximent de fet del patronat universal—, llevat de 52 que es "va reservar", precisament, com a prova de que es tractava d'una gràcia pontifícia. D'esta forma es va alcançar, segons Mestre i Pérez García, "el major triumfo del regalisme espanyol". Al marge de que no s'acceptava el patronat com una regalía, les concessions eren de tal calibre que el poder del monarca sobre l'Iglésia espanyola era absolut i complet: nomenament de bisbes, canonges o beneficis eclesiàstics, que passava a dependre de la voluntat del monarca.[2]


Aixina que, el concordato establia un major predomini de l'autoritat real sobre l'esfera eclesiàstica en l'interior de la Monarquia Hispànica, el denominat patronat regio. La seua principal característica és la de ser un concordato beneficial, que derogava les reserves pontifícies (o reserves apostóliques -annates, pensions, espolios, etc.) en el recapte de beneficis eclesiàstics en la Monarquia Hispànica, en conseqüències econòmiques d'importància relativa, donat l'establiment de compensació. Va tractar de resoldre les múltiples controvèrsia produïdes per la convivència de la jurisdicció papal en les jurisdiccions eclesiàstiques locals i la jurisdicció civil, determinant l'alcanç de cada una (el papa no va consentir en concedir un patronat universal); i no va entrar en atres assunts en disputa (dispenses matrimonials, peticions de particulars i patronats laicales).[3]

El concordato de 1753 va obrir una nova etapa en les relaciones Iglésia-Estat, pero l'objectiu episcopalista i conciliarista perseguit per alguns regalistas i ilustrats com Mayans, no es va conseguir perque l'Iglésia espanyola va quedar baix el control del sobirà, no del concili dels bisbes presidits pel rei com aquells proponien. Prova d'això va ser que l'anàlisis del Concordato que el marqués de l'Ensenar va encarregar a Mayans, i que este va titular Observacions al Concordato de 1753, mai es va publicar.[4]

Les conversacions en la Santa Sèu iniciades pels Borbones no eren sino una continuació de les negociacions que prèviament havien mamprés Chumacero i Pimentel baix el regnat dels últims Austrias. Les relacions entre monarquia espanyola i papat havien segut molt estretes durant tot l'Antic Règim en Espanya, des del regnat dels Reis Catòlics, encara que el primer concordato es remonta, per a la Corona de Castella, a 1418 (Concordato de Constanza o Concordato de 1418 -durant el Concili de Constanza-), quan es varen reconéixer les reserves pontifícies revisades en el concordato de 1753.

Ya en l'Edat Contemporànea, durant el regnat d'Isabel II d'Espanya es va negociar un nou concordato (Concordato de 1851), que en moltes qüestions va deixar com a subsidiari al de 1753.

Referències

  1. ↑ Mestre, Antonio; Pérez García, Pablo (2004). La cultura en el sigle XVIII espanyol, pp. 514-517.
  2. ↑ Mestre, Antonio; Pérez García, Pablo (2004). La cultura en el sigle XVIII espanyol, pp. 517.
  3. ↑ Guillermo Hierrezuelo Comte EL CONCORDATO DE 1753. UN NUEVO CONCORDATO SOBRE EL VIEJO “DERECHO DE PATRONATO”
    • Archivat el 11 de març de 2010 archivat en Wayback Machine., en LA AUTOFINANCIACIÓN DE LA IGLESIA CATÓLICA I LAS DEMÁS CONFESIONES RELIGIOSAS EN LA LIBERTAD I IGUALDAD RELIGIOSAS
  4. ↑ Mestre, Antonio; Pérez García, Pablo (2004). La cultura en el sigle XVIII espanyol, pp. 518.

Bibliografia

  • Mestre, Antonio; Pérez García, Pablo (2004). «La cultura en el sigle XVIII espanyol», Luis Gil Fernández i uns atres (ed.). La cultura espanyola en l'Edat Moderna. Història d'Espanya XV, Madrit: Istme. ISBN 84-7090-444-2.


Referències