Poble gitano

Poble gitano

Els gitanos, romaníes o cíngaros són un poble o grup ètnic originari del subcontinent indi, la migració del qual cap a Europa va començar entre els sigles IX i XI. Compartixen una herència llingüística i cultural de raïl indoaria, encara que presenten diferències notables entre els seus diversos subgrups.

El terme «gitano» procedix del grec medieval Aigyptianos («egipcíac»), ya que en l'Edat Mija es pensava erròneament que este poble provenia d'Egipte. Les denominacions «romaní» i «rom» deriven, en canvi, de la autodenominación utilisada en la seua llengua, l'idioma romaní.

Es troben assentats principalment en Europa, pero estan presents també en el restant del món. El Dia Internacional del Poble Gitano se celebra el 8 d'abril, en commemoració de la data de 1971 en la que es varen instituir, en Londres, la bandera i el himne de la comunitat.

Etimologia

El terme «gitano» és majoritari en castellà i s'arrepleguen significats positius, encara que també connotacions pijoratives. És el terme que els propis gitanos usen per a autodenominar-se en castellà. En el cas d'Espanya pot amprar-se igualment el vocablo «vaig calar» per a referir-se als gitanos ibèrics i «va calar» per a referir-se a la variant llingüística pròpia. Un atre sinònim utilisat és «cañí».

La paraula «gitano» procedix de «egiptano», perque en el XV es pensava que els gitanos procedien d'Egipte. Quan varen aplegar a Europa, molts grups de gitanos es presentaven a sí mateixos com a «nobles egipcianos»; aixina, en 1425, dos romaníes varen solicitar un salvoconducte al rei Juan II d'Aragó, en el qual es feyen cridar «comtes de l'Egipte Menor». La paraula «vaig calar» sembla procedir del indostaní kâlâ, que significa «negre».^{cita requerida}

Ya que es poden trobar en multitut de països de tot lo món, existixen una gran varietat d'etnónimos. Els principals són els següents:

• Cíngaro o zíngaro: vocablo derivat provablement del grec ἀθίγγανος (azínganos, lliteralment 'intocable'), nom atribuït a una secta maniquea procedent de Frigia, encara que hi ha llingüistes que la consideren una falsa etimologia.Plantilla:Quí D'este terme provenen els derivats en alemà Zigeuner, en hongarés cigány. En Mèxic els criden en algunes zones hongaresos, en italià zingaro, en idioma turc cingene i en portugués i gallec cigano. En francés s'usa en doble ortografia tzigane o tsigane. Alguns romaníes preferixen la forma sense z, perque esta lletra els recorda al tatuage amprat pels nazis en els camps de concentració per a identificar-los, a pesar de la qual cosa és lo recomanat per l'Acadèmia Francesa.^{cita requerida}

• Bohemio: terme utilisat en francés (bohémiens o boumians) per haver entrat els gitanos europeus durant el XV per mig d'un salvoconducte del rei de Bohemio.

Orígens i migració

Artícul principal → Història del poble gitano.

Durant sigles els orígens del poble gitano han segut objecte de diverses teories i especulacions sense bases sòlides, entre atres coses perque la seua cultura és fonamentalment ágrafa i no ha conservat registre històric. La teoria més estesa afirma, basant-se en anàlisis genètics i llingüístics i a la vista dels documents conservats, que procedixen de la regió del Rayastán, en el nort de l'Índia.

Les senyes llingüístiques apunten a que els antepassats dels gitanos varen viure en el noroest de l'Índia, abans de migrar a Occident passant per la costa sur del mar Caspio. Es desconeix si en anterioritat havien migrado des d'un atre lloc encara més remot. També s'ignoren les causes exactes de la seua migració cap a l'oest, que es va produir entorn a el XI. Pero alguns autors sugerixen que l'eixida d'Índia va poder iniciar-se abans, cap a el VI, i va proseguir fins a el XI. Despuix d'una estància en el nort de Pèrsia, es varen desplaçar novament fins a Àsia Menor, a on es varen assentar durant el XIV. L'inestabilitat política va provocar el primer èxodo fidelment documentat cap a l'oest i el sur. Una branca del poble gitano es va internar en l'Europa Central i una atra va ingressar en el nort d'Àfrica. L'entrada dels gitanos en Europa es documenta a partir dels primers anys de el XV. A fins d'eixe sigle la ruta del sur i la del nort ya s'haurien unit en algun punt del sur d'Europa (en França o Espanya).

Archiu:Bundesarchiv Bild 183- caps block 18 , Sinti und Roma-Frauen mit unbekleidetem Kind.jpg

Dònes romaníes en Alemània (1924).

No obstant, continua sent un desafiu polèmic per a l'antropologia, la història i la sociologia explicar els seus orígens, la seua evolució en el temps i les seues estratègies de supervivència en societats dins de les quals sempre són minoritaris, a pesar del mestiçage i de ser històricament marginats.

Els gitanos es varen vore severament perseguits i inclús exterminats durant el XX. L'inestabilitat política i econòmica de l'est d'Europa va provocar, especialment a fins del sigle, una atra nova movilisació en massa de la comunitat gitana, encara en curs, esta volta en direcció a l'Europa central i occidental.

Grups i subgrups

Diferents grups romaníes en la Eurasia occidental.

 Calós

 Sinti-Manouches

 Kalderash

 Doms

Els propis romaníes s'agrupen en diferents divisions, en funció de diferències territorials, dialectals i culturals. Les cinc grans branques gitanes són:

1. Calós, en el nort d'Àfrica, la península ibèrica i el sur de França.^{cita requerida}
2. Sintis-Manouches, que es desplacen per la frontera francoalemana i especialment per Alsàcia.
3. Kalderash, propis dels Balcans i que varen nutrir els grups d'emigrants a Amèrica.
4. Doms, es troben dispersos en Àsia occidental, Àfrica del nort, el Caucas, Àsia central, la regió de Anatolia oriental i parts del subcontinent indi
5. Romanichels, (Romanichales), del Regne Unit i atres països de parla anglesa com Estats Units

Cada una d'estes branques pot subdividirse en dos o més subgrups en virtut de la seua ocupació o el territori d'orige. Aixina, es troben els següents térmens: Machvaya (Machwaya), Lovari, Churari, Sinti, Rudari, Boyash, Ludar, Luri, Xoraxai, Ungaritza, Bashaldé, Ursari i Romungro.

Cultura

Artícul principal → Cultura gitana.

Traces d'identitat

Estudis demogràfics mostren que la màxima ambició dels gitanos és l'inclusió social sense pèrdua de la cultura pròpia.

Les seues característiques específiques —tals com les formes d'organisació familiar i comunitària o el diàlec— fan possible el manteniment d'una identitat que ya està sent reconeguda per aquelles mateixes estructures. En Espanya l'idioma propi ha anat perdent importància en el temps, passant-se a usar gradualment la gramàtica castellana en traces pròpies (la varietat llingüística denominada va calar).

El valor de la paraula i el respecte mutu (en especial a les persones majors) són dos traces essencials que compartixen els gitanos.

Idioma romaní

Artícul principal → Idioma romaní.

La llengua gitana tradicional és el romaní, un idioma indoeuropeo sorgit del sánscrito.

Archiu:Heudin caps block 49 Gypsyhouse. caps block 50

Casa de romaníes d'Huedin (Romania).

Un estudi de l'any 2003, publicat per la revista Nature, sugerix que el romaní està relacionat en el cingalés, encara hui parlat en Sri Lanka. En l'actualitat, no obstant, la majoria dels gitanos del món parla la llengua del territori en que habita, adaptant-la per mig del fenomen cridat pidgin. Segons algunes autoritats les llengües romaníes s'agrupen de la següent manera:

• grup del Danubio: representat pels kalderash, lovara i curara;
• grup balcànic occidental: que comprén a istrios, eslovens, javates i arlija;
• grup sinto: eftavagarja, kranarja, krasarja i eslovaco;
• grups rom: d'Itàlia central i meridional;
• grup britànic: romaní galés (ya desaparegut) i anglo-romaní;
• grup fínico;
• grup greco-turc o greco-romaní.
• grup ibèric: va calar o hispà-romaní, que és una transposició lèxica del vocabulari romaní sobre la sintaxis i la gramàtica del castellà. Es parla en la península ibèrica per la població gitana. Erromintxela és el nom que rep el parla dels gitanos del País Vasc (buhameak o ijitoak). És una variant del idioma romaní, en grans influències del vasc.

Ademés, este idioma arreplega en sí mateixa el propi itinerari irregular dels gitanos durant els últims mil anys. Es poden trobar restants de vocabulari armeni (grast, cavall), persa (ambrol, pera; angustr, anell), eslau (ledome, congelat) i grec (drom, camí; kokalo, os), aixina com estructures sintàctiques de dialectes eslaus, de l'hongarés, del rumà, de l'alemà o del castellà.

Religió

Dos dònes romaníes cristianes ortodoxes en Cluj-Napoca, Romania

La majoria dels gitanos són cristians, pero molts són musulmans; alguns varen conservar la seua antiga fe del hinduismo de la seua pàtria original de l'Índia, mentres que uns atres tenen la seua pròpia religió i organisació política. En parts del surest d'Europa, particularment en Bulgària, alguns gitanos que són musulmans s'identifiquen com a turcs ètnics, i a lo llarc de generacions han adoptat l'idioma turc. El budisme Theravada influenciat pel moviment budiste Dalit s'ha tornat popular en els últims temps entre els gitanos hongaresos.

Alguns gitanos practiquen la bruixeria i la quiromancia.

Creències

Els gitanos de l'actualitat a sovint adoptaven el cristianisme o l'islam, depenent de quin era la religió dominant en les regions per les que havien migrado. És provable que l'adheriment a diferents religions impedira que les famílies contragueren matrimonis mixts. En Europa de l'Est, la majoria dels gitanos són cristians ortodoxos, musulmans o catòlics. En Bulgària, Grècia, Moldàvia, Romania i Sèrbia, la majoria dels habitants gitanos són cristians ortodoxos. En Albània, Bòsnia i Hercegovina, Montenegro, Macedònia del Nort i Kosovo, la majoria són musulmans. En Croàcia, la República Checa, Hongria, Polònia, Eslovènia i Eslovàquia, la majoria són catòlics. En Europa Occidental, la majoria dels gitanos són catòlics o protestants. En Crimea i països d'Orient Mig com Turquia, Egipte, Iraq i Iran, la majoria són musulmans. En els Estats Units, la majoria dels gitanos s'adherixen a alguna branca del cristianisme.

Deidades i sants

Ceferino Giménez Malla, el primer beato d'orige gitano

El beato Ceferino Giménez Malla és considerat recentment un patró dels gitanos en el catolicisme romà. Santa Sara o Sara Kali, també ha segut venerada com a santa patrona en el seu santuari en Saintes-Maries-de-la-Mer, França. Des de principis de el XXI, s'entén que Sara Kali és de fet la deesa Kali, una deidad hindú duta de l'Índia pels antepassats refugiats dels gitanos; quan els gitanos es cristianizaron, va ser absorbida de manera sincrética i venerada com una santa.

Hui en dia, cada volta més es considera a Santa Sara com «una deesa gitana, protectora dels gitanos» i «un víncul indiscutible en la Mare Índia».

Gitanos en Espanya

Artícul principal → Història del poble gitano en Espanya.

Aplegada a Espanya

Pintura d'una família gitana en Espanya.

Els primers documents de l'entrada dels gitanos en la península ibèrica daten de el XV, 12 de giner de 1425. Les relacions entre la població local i els gitanos varen ser en general bones durant el XV. No obstant, a partir de 1469, en l'arribada dels Reis Catòlics al tro, la situació va canviar del tot, presumiblement a causa de la busca de l'homogeneïtat cultural en Espanya. Les autoritats varen donar als gitanos un determini de dos mesos per a que prengueren un domicili fix, adoptaren un ofici i abandonaren la seua forma de vestir, les seues costums i el seu idioma, baixe pena d'expulsió o esclavitut. Es buscava l'unificació dels súbdits en tota la Península, sent l'ideal en alcançar la centralisació del poder polític, l'existència d'una única religió, una única llengua, una única cultura i, per tant, una única manera de ser. De tal manera, les Corts de Castella de 1594 varen emetre un mandat tendent a separar als «gitanos de les gitanes, a fi d'obtindre l'extinció de la raça», vaticinant la política de les pràctiques d'esterilisació que seguirien atres monarques europeus de l'Edat Moderna. Abans, en la Nadal de 1571, s'havia produït un primer bol contra gitanos varons i, posteriorment, encara que es va rebujar en 1611 l'idea d'expulsar als gitanos dels territoris peninsulars de la corona, en 1633 es va promulgar una nova pragmàtica, per la que es va negar als gitanos el caràcter de nació i es va prohibir inclús l'us del terme gitano en el regne. Poc despuix, en 1639, es va tornar a organisar un nou bol de gitanos varons en la finalitat de destinar-los a galeras per a fer front a la campanya de Catalunya.

El Gran Bol

Jóvens gitanos, obra de William-Adolphe Bouguereau.

Artícul principal → Gran Bol.

Un acontenyiment que ha segut escassament estudiat pels historiadors és la Gran Bol de 1749, també coneguda com a Presó general de Gitanos, una operació autorisada pel rei d'Espanya Fernando VI i organisada pel Consell de Castella a través del seu president Vázquez de Tablada i del marqués de la Ensenar, que es va iniciar de manera sorpressiva i sincronisada en tot el territori espanyol el dimecres 31 d'agost de 1749, en l'objectiu inicial d'arrestar a totes les persones gitanes i expulsar-les dels territoris peninsulars. No obstant, la mida no va aplegar a bon fi, adoptant-se el proyecte encaminat a extinguir l'ètnia gitana a través de separar físicament hòmens i dònes, donant-los destins útils en els que amprar-los, en una tancada que havia de durar fins al fi dels seus dies. Les dònes quedarien recloses en cases de misericòrdia, com la de La nostra Senyora de Gràcia de Saragossa, mentres que els hòmens ho serien en les atarassanes. Finalment, varen ser posats en llibertat en juny de 1765 els gitanos supervivents que es trobaven encara retinguts en estos complexos militars.

Migracions a partir de el XVIII

Vore també: Persecució de l'ètnia gitana

La situació de persecució, junt a totes les lleis i pragmàtiques que els discriminaven, aixina com a causa del racisme i xenofòbia, va accentuar el caràcter itinerant de les persones gitanes. Tancades les portes a l'Amèrica espanyola, estes només es varen obrir despuix de la promulgació de la pragmàtica de 1783, la qual va produir a lo llarc de el XIX una segona migració massiva de gitanos cap a Europa i Amèrica, aprofitant les rutes europees cap al nou continent.

XX

Vore també: Racisme en Espanya § Els gitanos.

«Entre gitanos» per Hortes (Blanco i Negre, 1901)

La discriminació llegal cap als gitanos pot observar-se en ple XX, més precisament en els artículs 4 i 5 del Reglament de la Guàrdia Civil de 1943, a on s'especifica que els gitanos devien ser vigilats de forma especial.

Nomadisme

Un informe del Ministeri de Sanitat, Servicis Socials i Igualtat afirma que actualment la majoria de la població romaní-gitana està sedentarizada. Es distribuïxen de manera desigual per tot el territori espanyol, residint, particularment, en les grans ciutats com Madrit, Barcelona, Sevilla, Granada, Màlaga, Valéncia, Saragossa i Múrcia; en una major concentració en les comunitats autònomes d'Andalusia, Comunitat Valenciana i Catalunya. Aixina mateix afirma que la conjunció de factors històrics, sumats a atres derivats dels ràpits processos de canvi social, determina que la població espanyola, pel seu orige ètnic i la seua diferència cultural, en molts casos, seguixca sent encara objecte de discriminació i rebuig.

La professora Teresa San Román ha estudiat les diferents mides llegislatives promulgades per les autoritats espanyoles i ha comprovat cóm va existir des del principi una contradicció interna en la llògica d'eixes disposicions: «La tendència a l'assimilació durant el XVII i la primera mitat de el XVIII és creixent, pero es llimitaven els llocs a on poder assentar-se, es restringixen els oficis…». Els llegalment avecindados eren expulsats una i una atra volta, i la llògica de sedentarización forçosa/expulsió se succeirà en tots els països i en totes les époques.

La sociòloga María Helena Sánchez indica que els castics cap a la comunitat gitana en l'antiguetat recaïen tradicionalment sobre les poblacions sedentarizadas, lo que feya poc atractiu l'assentament. Al mateix temps, la restricció en l'eixercici d'oficis comportava l'eixercici de professions itinerants i estacionals.

Població

Vore també: Diàspora romaní

Percentage de romaníes en Europa.

Són una comunitat molt diversificada, en l'àmbit internacional, sense territori propi definit, i en la pràctica sense institucions polítiques o socials pròpies fins a l'últim sigle. Generalment, es coneix al possible etnoestado gitano com «Romanistán».

l'idioma romaní tampoc presenta una homogeneïtat o extensió que permeta parlar d'un únic idioma transnacional gitano, puix les comunitats romaníes dels distints països solen adoptar o adaptar la llengua dominant del territori en que es troben. Els romaníes de tot lo món presenten diferents característiques antropométricas, culturals i socials que dificulten la seua categorisació baixe una sola família ètnica, per lo que a sovint és difícil obtindre senyes fiables a partir d'un cens comú.

Tres chiquets romaníes en la República Checa.

La població mundial de romaníes i la seua localisació geogràfica es desconeix en exactitut. La sifra més acceptada, procedent de senyes agregades per països, podria rondar els dotze millons d'individus, dels quals dèu es concentren en Europa. Algunes fonts alcancen fins a un total de quaranta millons, en agregar la suposta població gitana de l'Índia, lo que demostra l'alta dificultat d'obtindre senyes fiables per la seua diversificació. Adicionalment, alguns països carixen d'un cens fiable d'esta comunitat. També s'atribuïx a la seua movilitat territorial, a la desconfiança cap a les institucions, al deficient i problemàtic plantejament del reconte o a les condicions socioeconòmiques de cada país, també en dificultats per a censar a la població no gitana. Per un atre costat, la realisació de censos de gitanos és en alguns països, per raons de llegalitat, impossible, en supondre una forma de discriminació. L'últim cens oficial complet de gitanos realisat a nivell estatal en Espanya seguix sent, per tant, de fins de el XVIII, en concret de l'any 1783.

El país en major número de gitanos del món és Turquia, en a on viurien entre 2 i 5 millons.

Espanya

Estimacions en Espanya

Comunitat autònoma	Població
Andalusia	280 000
Catalunya	80 000
Comunitat Valenciana	65 000
Comunitat de Madrit	60 000
Castella i Lleó	29 000
Aragó	21 000
Regió de Múrcia	20 000
Castella-la Mancha	20 000
Extremadura	15 000
Balears	13 000
País Vasc	13 000
Astúries	10 000
Canàries	9500
Galícia	9000
La Rioja	7000
Navarra	6000
Cantàbria	5000
Ceuta	600
Total	600 000

En Espanya, per mandat constitucional no es permet formalment la discriminació per raça o ètnia, per lo que en els censos locals no existix cap referència als gitanos com a tals, lo que impedix tindre constància del número exacte de gitanos a través d'eixa font d'informació. Tradicionalment s'han agrupat importants comunitats de gitanos en Espanya.

Per comunitats autònomes, Andalusia conta en la major població de gitanos en prop de 300 000, al voltant d'un 3,3% del total de la població de la comunitat. La seua rellevància allí és tal que en octubre de 1996 el Parlament d'Andalusia va declarar el 22 de novembre Dia dels Gitanos d'Andalusia. Eixe dia es commemora la seua arribada en 1462 a Andalusia.

Archiu:Caps block 117 caps block 118 , Café cantante, hacia 1885, copia a la albúmina.jpg

Flamenc

És de destacar que el folclore gitano va trobar fa ya molts anys el seu punt comú en el cante de la terra, donant lloc a l'art flamenc. Est goja d'una enorme popularitat en el país i és un recurs turístic de primer orde.

«El gitano és lo més elemental, lo més profunt, lo més aristocràtic del meu país, lo més representatiu del seu modo i el que guarda l'ascua, la sanc i l'alfabet de la veritat andalusa universal».

Federico García Lorca

Despuix d'Andalusia, són Catalunya, la Comunitat Valenciana i la Comunitat de Madrit les comunitats a on es concentra la major part de la població gitana.

L'inclusió social del poble gitano en Espanya continua sent un problema endèmic. Des de l'inici de la democràcia espanyola en 1977, els successius governs democràtics han vingut adoptant diverses mides integradores en major o menor èxit, especialment en les àrees de servicis socials i de benestar, intentant especialment fomentar la seua integració i superar els problemes derivats de la pobrea i discriminació. Des de 1983, per eixemple, el govern va posar en marcha un programa per a promocionar el dret a l'educació que incloïa a les comunitats gitanes. En les comunitats autònomes s'han desenrollat diferents plans i programes de desenroll per a superar la desigualtat social i educativa del poble gitano.

En Catalunya, des del Pla Integral del Poble Gitano es promociona la superació de la desigualtat educativa específicament.

Brasil

Existixen actualment en Amèrica Llatina prop d'un milló i mig de gitanos, i més de huitcents mil viuen en Brasil. Molts oculten el seu orige, i uns atres preferixen afirmar de forma romàntica que «mentres hi haja una estrela en el cel, hi haurà gitanos en el món». Eixe ocultar-se ve dels prejuïns que hi ha hagut contra este poble a lo llarc de l'història i en els més diversos països.

El primer gitano que va aplegar a Brasil va ser Joao Torres, en 1574, qui havia segut expulsat de Portugal. A est li seguirien molts uns atres, i a tots els acompanyava l'estigma de la persecució de que havien segut objecte en tota Europa. En Brasil se succeirien edictes, lleis i decrets que buscaven controlar als gitanos: reglamentació professional, de morada, prohibició de l'us dels seus trages típics i de l'us del romanó-kaló; la vella prohibició de ser gitano.

Durant els sigles XVI i XVII els gitanos varen ser estenent-se per tot Brasil, principalment pels estats de Riu de Janeiro, São Paulo, Baïa, Mines Gerais i Pernambuco. A partir de 1808, en l'arribada de la família real portuguesa, va haver una gran leva de gitanos, que en la cort de Joao VI en Riu de Janeiro eixercien com a artistes per a l'entreteniment de les festes del rei, ferrers i merinos (oficials de justícia). Aixina que, els gitanos varen ser els primers oficials de justícia del país, i molts del grup Kalón encara eixercixen hui eixa professió en el Fórum de la ciutat de Riu de Janeiro.

Fins a llavors solament aplegaven a Brasil gitanos vinguts de Portugal i, més rarament, d'Espanya (els Kalóns). A partir de 1882, en l'independència de Brasil, aplegarien els Rom (no ibèrics). La divisió per grups que millor reflectix la realitat de la presència dels gitanos en Brasil és la següent:

1. Rom: - Kalderash: És el subgrup més prestigiós de Brasil. Són caldereros i alguns conseguixen ascendir econòmica i professionalment.
   • Khorakhane: Originaris de Grècia i Turquia.
   • Macwaia: Els que més neguen el seu orige gitano entre els gitanos de Brasil.
   • Rudari: Provinents principalment de Romania.
   • Lovara: Estan en franca reculada en Brasil, i es autodefinen com a emigrants italians.

1. Kaló: - Gitanos ibèrics: en Riu de Janeiro i São Paulo s'identifiquen com a emigrants portuguesos i espanyols i en la seua majoria són comerciants, taxistes i, uns pocs, universitaris.

La situació dels gitanos en Brasil és la mateixa que en atres països del món: prejuïns dels gadye (payos), que comporten a voltes pèrdues successives de les seues traces culturals. Juscelino Kubitscheck de Olivera, un dels més importants presidents del país (1956-1960), mai va revelar el seu orige gitano.

Els nómades són minoria en Brasil i es troben prou marginats. Són els que més sofrixen els prejuïns de la població local a on acampen, puix les seues barraques, cavalls i robes els identifiquen de colp i repent com a gitanos. Els hòmens viuen del comerç de cavalls i, a voltes, del d'automòvils vells, de l'apany d'utensilis de cuina i de l'artesania del coure. Les dònes viuen de la quiromancia: van pels carrers oferint la seua llectura de les llínees de la mà. El brasiler és un poble extremadament místic, per la forta presència en la seua estructura social de afrodescendientes i indígenes, pobles que cultiven estes pràctiques milenàries. És per esta via per a on els gitanos troben en certa facilitat la forma de penetrar en la societat brasilera.

Molts dels gitanos que actualment habiten el territori brasiler conserven moltes de les tradicions «romaníes» com la adivinación de la sòrt i la vida nómada, de la mateixa manera que les celebracions de rituals particulars com les bodes endogàmiques o la commemoració de certes festivitats.

Llamentablement la persecució contra el poble gitano ha desembocat que moltes de les pràctiques culturals s'hagen extinguit, ocultat o modificat per a poder sobreviure en un país que els ha exclós ètnica i culturalment.

Els carnestoltes molt comuns a lo largo y ancho de tot el territori brasiler són dels pocs espais en els que el poble romaní encara pot expressar les seues tradicions culturals, sent un moment en que poden practicar els seus balls i rituals tradicionals, participant activament en les fires en la llectura del tarot, celebrant actes simbòlics tradicionals com a bodes gitanes i en atres casos menys comuns s'han adaptat a la cultura carioca carnavalesca aportant els seus propis matisos, com és el cas de la denominada «boda del carnestoltes» en la que un chiquet de sexe masculí és disfrassat de nóvia i se simula pintorescamente una boda gitana o la famosa «dansa romaní» en a on les dònes del poble desfilen durant els actes de carnestoltes ballant en els seus tradicionals paraments gitanos.

Argentina

Artícul principal → Immigració gitana en Argentina.

La major part dels primers gitanos en Argentina varen emigrar des dels Balcans, principalment en la segona mitat de el XIX, i es dividixen en dos grans grups: «rom» (parlants de romaní) i «ludár» (parlants de rumà). Els gitanos del grup rom criden «boiás» als gitanos del grup ludár; i estos criden «burbéts» (de gurbetçi - «foraster», en idioma turc) als gitanos del grup rom. Viuen en diversos llocs del país; es dediquen al comerç de artesania, joyes i automòvils. Molts viuen en ciutats, a on han format barris gitanos, i uns atres viagen a atres països.

Mèxic

Artícul principal → Immigració gitana en Mèxic.

No es coneix en exactitut el número de gitanos que viuen en Mèxic. La majoria d'ells es dedica al comerç de teles, automòvils, camions i joyes, incloent mercats públics com La Lagunilla, en la Ciutat de Mèxic. Alguns viuen de la vora, la dansa i llegir la bona fortuna («tirar les cartes»). La seua presència és significativa en algunes zones dels Tuxtlas en l'Estat de Veracruz, i en Guadalajara i Zapopan, en l'Estat de Jalisco. En l'última localitat viuen més de cinquanta grups familiars (clans) gitanos. En la Ciutat de Mèxic, la colónia Del Valle és una zona en numerosos residents d'orige romaní. La comunitat té en eixe barri un temple cristià evangèlic.

En la vida pública en Mèxic s'ha destacat Alfonso Mejía-Arias, qui és un músic, escritor i polític d'orige gitano. Pablo Rafael Luvinoff Arróniz és un patriarca gitano, pastor i activiste civil pels drets de la minoria.

Les noves generacions de gitanos mexicans intenten mostrar-se com a part de la diversitat cultural d'este país. En tal esforç per eixir de l'invisibilitat s'ha publicat el llibre La lumea de noi. Memòria dels ludar de Mèxic (2001), baixe la coordinació de Ricardo Pérez. En l'obra es plasma la memòria històrica i la vida quotidiana dels ludar. En ell es parla del paper que han complit com a pioners del cine ambulant en Mèxic, i s'intenta reforçar l'integració de la diversitat dels grups romaníes a la societat mexicana. Ademés, s'afirma que la mala fama causada per negocis bruts d'alguns gitanos afecta a tota la comunitat per generalisacions injustificables.

Chile

Chiquets gitanos en Antofagasta

En Chile viuen alguns mils de gitanos parlen romaní balcànic i castellà i els antepassats del qual varen arribar a eixe país des dels Balcans en el XIX. Ademés, en la capital del país habita un chicotet grup conegut com lúdar o boiás), que parla una forma particular de rumà.

Dins del grup rom es poden distinguir alguns subgrups, els quals tenen certes traces generalizadores, pero es troben fortament vinculats per costums i per sanc, per lo que és difícil establir llímits entre ells. Alguns d'estos subgrups són els «káwicis», «koriánura», «invasórure», «cikaréstis», «badunícura», «khañárias», etc. Els gitanos rom de Chile criden als gitanos de Perú leási (des de lǎieşi, un atre nom pel grup romaní kalderash) i estos als gitanos de Chile xoraxané o xoraxái.

Colòmbia

Artícul principal → Immigració gitana en Colòmbia.

Distribució romaní en Colòmbia.

El número de gitanos en Colòmbia no està clar i les estimacions varien entre 5000 i 79 000. Varen ser reconeguts com a grup ètnic colombià per mig de la Resolució n.º 022 del 2 de setembre de 1999, expedida per la Direcció general de Ètnia del Ministeri de l'Interior i de Justícia i després pel decret 2957 de 2010 que va concretar el reconeiximent dels seus drets. Són una població principalment urbana, i es troben distribuïts en kumpanias, que són «unitats variables de corresidencia i cocirculación que s'assenten en barris o es dispersen per famílies entre les cases dels habitants no gitanos en els sectors populars de les ciutats, i en segon lloc en grups familiars de tamany variable que de totes maneres mantenen vínculs culturals i socials en alguna de les kumpanias». Es localisen principalment en els departaments d'Atlàntic, Bolívar, Nort de Santander, Santander, Valle del Cauca, Nariño i Bogotà. Es creu que els primers en aplegar al territori procedents d'Espanya ho varen fer en temps colonials, sent coneguts com a «egipcíacs».

Hongria

Si es considera als gitanos (roma, sinti, manushes, calós) com un poble europeu en presència atestada en el continent des de fa casi un mileni que, no obstant, carix d'Estat propi, els representants del qual estan en minoria en tots els llocs i, en general, viuen en la marginalitat, resulta indiferent si la seua «pàtria primitiva» es trobava en l'Índia o en Egipte. Fins a finals de el XVIII les societats europees estaven convençudes de que els gitanos provenien d'Egipte (prova d'això són les denominacions que utilisen alguns pobles de l'Europa occidental: en francés es diu gitans; en espanyol, gitanos; i en anglés, gipsy o gypsy). Solament en 1774 va formular el pastor protestant hongarés István Vályi, que havia estudiat en l'Universitat de Leiden, a on va descobrir que les llengües romaníes per ell conegudes s'assemblaven a les llengües dels estudiants malabares, que els antepassats dels gitanos devien procedir de l'Índia.

El nom hongarés cigány ve del grec ατσινγάνος (atsingános), que significa «incomprensible». Supostament es referia a una comunitat religiosa pagana o hereje en els membres de la qual els estava prohibit relacionar-se als cristians. No està científicament provat si els gitanos tenien realment alguna cosa que vore en dita comunitat; en qualsevol cas, en el XI s'identificava als gitanos en ells. L'expressió s'ha introduït en més d'un idioma europeu, lo que queda reflectit en paraules com l'eslava meridional cigani, la rumana ţigani, la checa cikáni, l'alemana zigeuner, la francesa tsiganes, l'italiana zingari, la portuguesa ciganos o l'espanyola zincalí. En diferents formes, esta paraula s'ha convertit en una de les denominacions dels gitanos més difoses en tot lo món. La majoria dels gitanos també s'ha identificat en este terme.

Segons senyes d'un estudi sociològic de 2003 i 2004, s'estima el número de gitanos hongaresos entre 550.000 i 600.000. No obstant, esta sifra no indica el número dels que s'identifiquen, expressa o tácitament, com a gitanos, sino que comprén a aquells als que la majoria o les diferents institucions consideren gitanos. Al contrari d'eixes senyes, en el cens de població de 2001 tan sol 194.000 persones es varen declarar gitanes. Presuntament, en eixa pren de senyes no tots els que posseïen una identitat rom es varen declarar gitanos. El supost número de gitanos es calcula a partir de la mija aritmètica d'eixes dos sifres.

Romania

Segons el cens de 2011 en Romania residixen 621.573 gitanos, inclús si el seu número s'estima molt més alt segons diferents organisacions, acostant-se a la sifra d'1.850.000. De la mateixa manera que en els atres gitanos europeus, els gitanos rumans tenen orígens indostánicos.

La primera certificació de la presència de gitanos en la regió de Valaquia és 1385 i en la Moldàvia de 1425. En Transilvania, que durant molts sigles va ser part del regne d'Hongria, els gitanos varen ser atestats per primera volta en l'any 1400, i en esta regió hi ha gitanos rumans i gitanos hongaresos. En Valaquia i Moldàvia, els gitanos varen estar esclavizados fins a el XIX, quan en el context de la occidentalización de les dos regions rumanes, es va abolir l'esclavitut que ara es considerava obsoleta. Despuix de l'emancipació, molts gitanos rumans varen emigrar a atres països europeus i a Amèrica. Els gitanos rumans parlen una variant de l'idioma romaní cridada «vlax». Despuix de l'entrada de Romania en l'Unió Europea en 2007, un gran número de gitanos de nacionalitat rumana va emigrar a Europa occidental.

Els gitanos rumans es distinguixen segons les activitats econòmiques que varen realisar els seus antepassats, entre elles lavadores d'or (aurari), cuidadors d'orsos (ursari), músics (lăutari) i cuchareros (lingurari).

Algunes famílies gitanes són conegudes per les seues cases cridaneres i kitsch, inspirades en les películes de Bollywood, construïdes en els anys posteriors a la caiguda del règim comuniste en Romania. El gènero musical manele, una part de la cultura pop rumana, a sovint ho canten cantants gitanos en Romania i ha segut influenciat en part per la música romaní, pero principalment per la música oriental duta a Romania des de Turquia durant el XIX.

Vore també

• Història del poble gitano
• Década per a l'inclusió gitana, és un proyecte de països europeus iniciat en 2005.
• Gran Bol
• Persecució de l'ètnia gitana
• Erromintxela, idioma gitano del País Vasc, influït pel va calar i el vasc.
• Gelem Gelem, és l'Himne Gitano.
• Sitra achra, o baralla gitana.
• Idioma romaní
• Va calar (el va calar, zincaló o romaní espanyol).
• José Iribarren Zugasti, conegut com a pare Damián
• Anex:Gitanismos en l'idioma castellà
• Dia Internacional del Poble Gitano
• Gastronomia gitana
• Porraimos
• Gitanos en la ficció

Bibliografia

En espanyol

• Calvo Buezas, Tomás, ¿Espanya raciste?: veus payas sobre els gitanos, Barcelona: Anthropos, 1990.
• Calvo Buezas, Tomás, Els racistes són els atres: gitanos, minories i drets humans en els texts escolars, Madrit: Editorial Popular, 1989.
• Gómez Alfaro, Antonio, El gran bol de gitanos: Espanya, presó general de gitanos en 1749, Madrit: Ed. Presencia gitana, 1993, ISBN 84-87347-09-6
• Fraser, Angus, Els gitanos, Barcelona: ed. Ariel, 2005, ISBN 84-344-6780-1.
• Kale Dor Kayiko [associació], Estudie Soci Llingüístic del Erromintxela. Particularitats sobre el parla dels gitanos Vascs, Bilbao: Universitat del País Vasc, Euskaltzaindia i l'Associació Gitana Kale Dor Kayiko, 1995.
• Rheinheimer, Martin, Pobres, menics i vagabunts. La supervivència en la necessitat, 1450-1850. Madrit: Ed. Sigle XXI, 2009. ISBN 978-84-323-1332-5
• Rodríguez, Sergio, Gitanidad. Una atra manera de vore el món. Barcelona: Kairós, 2011. ISBN 84-7245-897-0
• Sant Román, Teresa, La diferència inquietant. Madrit: Ed. Sigle XXI, 1997. ISBN 84-323-0951-6
• Martínez Martínez, Manuel, Els forçats de Marina en el sigle XVIII. El cas dels gitanos (tesis doctoral), Almeria, 2007, ISBN 978-84-8240-852-1.
• Martínez Martínez, Manuel, "Forçats gitanos confinats en les atarassanes peninsulars despuix del bol general de 1749", en Estudis d'Història Naval. Actituts i mijos en la Real Armada del sigle XVIII, Múrcia, 2012, pp. 291-328, ISBN 978-84-9781-719-6.
• Martínez Manuel. Els gitanos i les Índies abans de la Pragmàtica de Carlos III (1492-1783), N.º 48, 2004, P. 16-23.
• Itineràncies. El Viage Rom.

En francés

• Claire Auzias, Els Funambules de l'Histoire. Els Tziganes entre préhistoire et modernité, Éditions La digitale, 2002
• Sigot, J., Un camp pour els Tsiganes... et els autres. Montreuil-Bellay 1940-1945, Éditions Wallada, Bordeaux, 1983 (édition revue et enrichie publiée en 1994, sous li titre Ces barbelés oubliés parell l’histoire. Un camp pour els Tsiganes... et els autres. Montreuil-Bellay 1940-1945)

En anglés

• De Soto, Hermine. Roma and Egyptians in Albània: From Social Exclusion to Social Inclusion. Washington, DC, USA: World Bank Publications, 2005.
• Fraser, Angus, The Gypsies: Blackwell Publishers, Oxford UK, 1992 ISBN 0-631-15967-3 (v. trad al castellà, en bibliografia en castellà)
• Gray, RD; Atkinson, QD (2003). Language-tree divergence claves support the Anatolian theory of Indo-European origin. Nature.
• Gresham, D;
• Specalized Library with Archive "Studii Romani" (en anglés i rus)

En turc

• Sancar Seckiner's new book South (Güney), published July 2013, consists of 12 article and essays. One of them, Ikiçeşmelik, highlights Turkish Romani People's life. Ref. ISBN 978-605-4579-45-7.