Antofagasta

Antofagasta és una ciutat, port i comuna del Nort de Chile, la capital de la província i la Regió d'Antofagasta. Segons el cens de 2024, realisat pel INE, és la sexta ciutat més poblada del país i la comuna més poblada fòra de la Regió Metropolitana en 401 096 habitants. Les principals activitats industrials d'Antofagasta es troben íntimament lligades a la mineria. Des de la década de 1970, ha presentat un sostingut creiximent en les àrees relatives a la construcció, comerç i hotelería, ademés d'un notable desenroll urbà. Antofagasta és considerada la ciutat en el major ingrés per càpita de Chile alcançant els 37 000 dólars. El seu important desenroll es deu a les activitats portuàries i industrials, lligades a la mineria que es realisa en la zona, contant en un barri industrial que es caracterisa per posseir instalacions en tecnologia de primera llínea. Segons estudis, ha segut catalogada com la ciutat més cara per a viure de Chile.

Antofagasta conta en un gran complex deportiu que va servir com subsede de la Copa Amèrica 2015. En la ciutat també es porten a terme atres competicions nacionals i regionals, sent el fútbol el deport que més públic atrau. Les agradables condicions climàtiques, plages d'aigües càlides, paisages i monuments històrics i naturals de la ciutat la convertixen en un important destí turístic nacional. Alguns dels seus centres turístics i urbans inclouen al Mallaza i el Barri Històric d'Antofagasta, les plages Balneari, Trocadero i Paraís, la caleta de peixcadors La Chimba, el monument naturala Portada, la Reserva Nacionala Chimba, la Mà del Desert, les ruïnes d'Huanchaca, el Parc Croàcia i les diferents quebrades que hi ha a lo llarc de la ciutat, com Carrizo i La Bruixa, entre unes atres.

Erro al crear miniatura:

Mapa de la Regió d'Antofagasta, en la comuna homònima en roig.

Toponímia

Erro al crear miniatura:

Vista panoràmica del nort d'Antofagasta.

Erro al crear miniatura:

Vista panoràmica del sur d'Antofagasta.

Existix una série de teories per a explicar l'orige del topònim Antofagasta. No s'ha conseguit aplegar a un consens respecte a est. Provablement siga una paraula composta que prové del cacán meridional anto (o hattun, que significa 'gran'), faya (o hi haja 'salar') i gasta ('poble'), i vindria a significar Poble del Salar Gran. Podria ser aixina mateix una paraula composta provinent del quechua anta (coure) i pakay (amagar): 'Taibola de Coure'. Una atra teoria la relaciona en Antofagasti ('Porta del Sol'), nom que els changos donaven a l'actual monument naturala Portada. Es diu que el nom Antofagasta es deu a una decisió del president boliviano Mariano Melgarejo, qui, prop de l'any 1870, renombró la ciutat en honor a una estància que posseïa en Antofagasta de la Serra.

el gentilici de la persona nativa d'Antofagasta és antofagastina o antofagastino.

Antofagasta és coneguda en Chile com la Perla del Nort i sol abreviar-se com Antofa.

Història

Época hispànica

Erro al crear miniatura:

Carta esfèrica de les costes del Reyno de Chile alçada per Orde del Rei en l'any de 1792 per varis Oficials de la seua Real Armada, Alejandro Malaspina; Juan Moreno Tejada; Juan de Lángara; Felipe Bauzá i Pedro Manuel Gangoiti. Ports de l'actual regió d'Antofagasta apareixen baix jurisdicció chilena.

A fins d'el XVII, Francisco de Cisternes i de la Font Villobos, un dels més acabalats terratinents del nort de la Capitania General de Chile o Regne de Chile, va obtindre per mercé de terres del 4 de juliol de 1674 l'encomana de Paposo. A partir de llavors, la rada va ser coneguda com Facenda de Paposo, degut a que l'encomendero, aprofitant les pastures naturals delloc, la va dedicar a la criança de ganado. L'assentament va escomençar a ser denominat La nostra Senyora del Paposo, segons pareix, des de 1679.

Erro al crear miniatura:

Mapa d'Andrés Baleato, de 1793 mostrant ellímit entre Chile i Perú en el riu Lloa.

Durant l'época del Imperi espanyol, el despoblado d'Atacama apareix com a part del corregimiento de Copiapó de la Capitania General de Chile.

El 6 de setembre de 1777 s'emet una Real Orde referida al cobro relacionada en l'almojarifazgo i alcabalas en Chile la qual fa menció del despoblado d'Atacama i els pobles circumdants com a part de la jurisdicció chilena:

Encara que en el corregimiento de Copiapó, el cap del qual és la vila de Sant Francisco de la Selva, es contenen els ports d'Acarona i baïa de Mexillones, port de Betes, el de Juncal, el de Copiapó o la Caldera, Baïa Salada, port del Totoral i el del Huasco, com són tan accidentals les arribades de navío en este apany, i també a les curtes entrades que puguen ocórrer per la cordillera, camí del Despoblado i de territori d'aquella jurisdicció, l'administrador d'este destí propondrà el subjecte o subjectes que conceptuare necessaris per a la millor recaptació de dits rams i aument de la Real facenda

Archive General d'Índies de Sevilla, Audiència de Chile, legajo 328.

Aixina mateix en el mapa alçat per l'Armada espanyola en 1792 s'inclou dins del Regne de Chile des del paral 22° al sur, en atres paraules, des de la zona del riu Lloa. En el mapa de 1793 elaborat per Andrés Baleato, director de l'Escola Nàutica de Lima, per orde del virrey Francisco Gil de Taboada i Lemus, Chile té com a frontera nort el grau 21 i mig, en específic la desembocadura del riu Lloa, fent menció explícita que la zona estava despoblada i recent havien poblats des del paral 24°.

Hipólito Unanue publica sobre el Virreinato de Perú en 1793 lo següent:

La ensenar de Túmbez ho separa pel nort del Nou Regne de Granada i el riu Lloa pel sur del desert d'Atacama i regne de Chile

Guia política, eclesiàstica i militar del virreinato del Perú de 1793

En la memòria del virrey Francisco Gil de Taboada que li va donar al seu successor Ambrosio O'Higgins en 1795 es descriu ellímit entre el Perú i Chile el riu Lloa.

Durant l'época del governador Ambrosio O'Higgins (1788-1796), per orde de les seues autoritats locals, es varen apostar en Paposo a fi de desbaratar eventuals desembarcs de corsarios anglesos que rondaven ellitoral del desert d'Atacama.

Segons anota Claudio Gai, el 28 de juliol de 1797, el governador del Regne de Chile, Gabriel d'Avilés i del Fierro, va autorisar la suma de cinccents pesos de l'época per a la construcció d'una capella en Paposo. No content en això, va autorisar al presbítero santiaguino, Rafael Andreu Guerrero, a traslladar-se a la zona com a Tinent de Retor i es colocara a les órdens del retor propietari de Copiapó, en el corregimiento chilé d'Atacama. En 1853, l'explorador Rodulfo Philippi feya menció de dita capella. D'acort en l'historiador peruà, Mariano Pau Soldán, l'1 d'octubre de 1803, el rei Carlos IV, per mig de real orde, ratificada pel mateix monarca en 1805, va transferir el port de Paposo a la jurisdicció del Virreinato del Perú, separant-ho de la Capitania General de Chile. No obstant, d'acort en l'historiografia tradicional chilena, l'orde no va ser complida pel Virrey espanyol, en Lima, per lo que va continuar sent territori del Regne de Chile:

Enterat el Rei de l'abandó en que es troba el port de La nostra Senyora del Paposo i les seues immenses costes en el mar del Sur, aixina com de les proporcions que oferix el territori immediat i el desert d'Atacama per a crío de ganados, (...) Aixina mateix, ha resolt S. M. que l'expressat port, les seues costes i territori s'agreguen al virreinato de Lima, aixina per al govern polític, com per a lo militar, per la major facilitat en que ho pot defendre, i perque sent digne de tota atenció, és consegüent que depenga d'aquella capital, que el seu apostadero estén la seua jurisdicció cap al Sur á tots els ports i costes fins a Chiloé; i tenint S. M. present que en esta empresa són tan interessades les províncies del Riu de la Plata i del Perú, com eixe Regne de Chile, puix concorren les extremitats dels tres governs en el territori indefens del Paposo, (...) Sant Lorenzo, octubre 1.° de 1803.

Época republicana

Erro al crear miniatura:

Disputa del desert d'Atacama entre Bolívia i Chile.

En produir-se l'independència de Chile, la zona de la rada de Paposo es trobava dins de la regió septentrional del Regne de Chile, tenint com a llímit nort el riu Lloa. Açò estava definit, abans que pel paral establit en la documentació colonial, per l'interpretació de les autoritats locals, tant de Santiago com de Copiapó. Un bon eixemple de lo anterior, és la Memòria que el virrey del Perú José Fernando d'Abascal, va entregar al seu successor, Joaquín de la Pezuela, en 1816, diu textualment:

El Virreynato del Perú despuix de les últimes desmembraciones i noves agregació que se li han fet, té per llímits al nort la província de Guayaquil; el desert d'Atacama al sur, comprenent en tot el seu territori des dels 32 minuts al nort de l'equinoccial fins als 25° 10’ de latitut meridional.

Este document ha segut utilisat com a respal per l'historiografia peruana i boliviana per a afirmar que la real orde de 1803 sí va ser eixecutada i que ellímit nort de Chile va ser entregat al Virreinato del Perú despuix de declarar la seua independència d'est, segons el principi del uti possidetis iure de 1810, estava constituït pel desert d'Atacama sense incloure-ho com partix integrant del seu territori. De ser aixina, si Simón Bolívar i Antonio José de Sucre lo anexionaron en 1825 a la naixent República de Bolívia ho varen fer desmembrándolo del Perú i no de Chile. Fins a 1840 la sobirania eixercida pel governe de Bolívia sobre la regió no va ser qüestionada efectivament, pero el 31 d'octubre de 1843, Chile va crear la província d'Atacama incloent a Paposo.

Erro al crear miniatura:

Mapa físic de l'explorador, geógrafo i geólogo francés, Pedro J. A. Pissis, qui va explorar el desert d'Atacama entre 1848 i 1868. El seu mapa mostra la Rada de Paposo

El president de Chile, Manuel Bulnes, va enviar experts a reconéixer la costa atacameña. D'açò va donar conte al Congrés en un mensage dirigit el 13 de juliol de 1842, en que informava que va jujar:

necessari manar una comissió exploradora a examinar ellitoral comprés entre el port de Coquimbo i el morro de Clòchines en la finalitat de descobrir si en el territori de la República existien algunes guaneras el benefici de les quals poguera proporcionar un ram nou d'ingrés a la facenda pública...

Manuel Bulnes

Com a resultat de dita investigació, es va dictar la llei de 13 d'octubre de 1842, que va declarar de propietat nacionals guaneras al sur de la baïa de Clòchines, i que va dispondre que cap barco podria carregar este producte sense permís de les autoritats chilenes. Es facultava ademés al President de la República per a gravar l'exportació del guano en drets d'aduana. En este periodo, exploradors i industrials –chilens i estrangers– varen recórrer la zona, descobrint jaciments minerals i instalant explotacions a lo llarc de la costa. Cap a 1850, la Facenda de Paposo pertanyia a la família chilena Gall Goyenechea, oriunda de Copiapó, els qui treballaven el mineral de coure que existia en les seues rodalies. També s'explotava el guano. En 1853, varen desembarcar en Paposo Philippi i Diego d'Almeyda, els qui varen trobar a membres de l'ètnia atacameña, intercanviant productes en els changos delloc. Des d'ací, abdós exploradors varen proseguir camí fins a un oasis d'ètnia lican antay i nomenat Sant Pedro d'Atacama, pel conquistador espanyol..

Segons indica l'explorador francés abans mencionat, el 10 de setembre de 1857, per mig de Decret del Intendent de la Província chilena d'Atacama, es va crear una nova Subdelegació, de caràcter llitoral, dins del Departament chilé de Caldera, que incloïa la Facenda de Paposo.

A mitan de XIX, l'empresari miner chilé, José Antonio Moreno Palazuelos —qui descobrira i explotara un sinnúmero de jaciments per la costa d'Antofagasta i respalara davant les autoritats chilenes l'autorisació per a l'obertura al tràfic marítim el port de Taltal el 12 de juliol de 1858— hauria adquirit el sector a la família Gall, abans mencionada. Havent fet açò, cap a 1858 el manco Moreno, com aixina se li coneixia, va construir en Paposo la seua residència, una formidable casona forrada en tejuela i que actualment es troba en deplorables condicions, sense cap proyecte de restauració. Posteriorment, la seua filla, Julia María Moreno Zuleta (casada en el Contralmirante Juan José Latorre Benavente cap a 1882), va heretar les instalacions i les seues vastes propietats. cal senyalar que la successió Latorre Moreno/López Latorre/Santa Cruz López va cobrar una millonària indemnisació per la construcció, en terrenys de la seua propietat, del Observatori astronòmic Cerro Paranal, que s'ubica a uns 60 km al noreste del caseriu. Actualment, la Junta de Veïns de Paposo du el nom de Moreno. Les posteriors reclamacions territorials del governe bolivià, que es prolongarien fins al tractat de 1866, serien part de l'orige del conflicte limítrof que finalment desencadenaria la guerra del Pacífic i la confirmació definitiva de la sobirania chilena sobre la regió llitoral ubicada entre Antofagasta i Taltal. En posterioritat a la guerra del Pacífic, Paposo va continuar sent una caleta desabrigada per a l'atraque de barcos, pero coneguda per ser un port menor en aigua potable –en una costa pobra en eixe element– i abundant peixca local. Degut a que mai va gojar de vies férrees que la conectaren en l'interior salitrero (Cantó Taltal), sumat a la seua proximitat en Port Oliva (per a on s'embarcava i exportava el nitrat del Cantó salitrero de Taltal, el seu desenroll econòmic i urbanístic va ser molt escàs. En tot, cap al 1900 pel seu moll s'exportaven minerals de coure, i en menor mida, salitre; al mateix temps que els peixcadors venien la seua peixca en els barcos o en les mines veïnes.

Despuix de la creació de la província d'Antofagasta i el Departament de Taltal, el 12 de juliol de 1888, la zona de Paposo, va deixar de pertànyer a la província d'Atacama. El referit any es va transformar en la 5.ª Subdelegació rural de la Comuna de Taltal. Com a moltes localitats de la seua época, pobra en servicis sanitaris i aigua potable llimitada, Paposo va anar freqüentment afectada per epidèmies de còlera.

Cap a 1896, segons senyala Espinoza, abans mencionat, Paposo pertanyia a Delfina Zuleta de Barazarte, qui era viuda –en primeres nupcias– de l'empresari miner, José Antonio Moreno Palazuelos. El text d'Espinoza menciona que els "establiments de Paposo", de la seua propietat, estaven avaluados dit any, en la suma de 231 000 pesos de l'época. La viuda de Barazarte també era propietària de "establiments" en el port de Taltal.

Época boliviana

Pla oficial de la nova població i port d'Antofagasta, per José Sants Prada (1869).

Moll d'Antofagasta (juny de 1941).

Monument a Juan López.

Artícul principal → Història d'Antofagasta.

En 1837, durant el govern d'Andrés de Santa Creu, es va crear en Bolívia el Departament dellitoral, que es dividia en dos províncies: La Mar (capital Acarona) i Atacama (capital Sant Pedro d'Atacama); i en 1868, Antofagasta es va convertir en capital de la província de Clòchines.

La ciutat d'Antofagasta carix d'acta de fundació. S'estima que la seua ocupació s'inicia en 1866, prèviament pel cateador chilé, oriunt de Copiapó Juan López, posteriorment confluïx l'explorador miner José Sants Ossa, en juliol de 1866. Prèviament al poblament delloc, Juan López, qui és considerat en Chile el primer habitant de la ciutat, es va instalar en el sector de Penya Blanca, hui conegut com La Chimba, a on va escomençar l'extracció de minerals de manera precària. Primerament Juan López va deure resoldre el tema de subsistència per l'inexistència d'aigua. La que va trobar en aguadas de Morro Moreno a 25 km al nort. Hui encara existix un alvertent d'aigua cordillerana en la zona de la Chimba. El 18 de setembre de 1866, José Sants Ossa i Francisco Puelma varen conseguir l'adjudicació de la concessió de terrenys salitrals, despuix d'una solicitut enviada al governe bolivià. Els miners chilens varen descobrir rics depòsits de salitre (nitrat) en el sector de Salar del Carmen, a l'orient de l'actual Antofagasta, i varen acordar formar una Societat Exploradora del Desert d'Atacama. Despuix de la conformació de la companyia, va escomençar a poblar-se lo que es va denominar La Chimba, en novembre d'eixe 1866. El 19 de març de 1868 es va constituir la Companyia Melbourne Clark, despuix de l'integració d'interessos chilens i anglesos. Despuix del terremot del 13 d'agost de 1868, va ser necessari reconéixer llegalment a la Chimba com un poblat miner, per lo que el 27 d'agost de 1868, el president de Bolívia Mariano Melgarejo va encarregar al prefecto del Departament de Llitoral la seua fundació oficial en el sector delimitat pels comissionats Hilario Ruiz i José Sants Prada. Aixina, el 22 d'octubre es va fundar oficialment la població i el port baix el nom de la Chimba, segons consta en l'acta de fundació. Posteriorment la ciutat va ser renombrada com Antofagasta. El primer pla oficial de la població i port d'Antofagasta va ser dissenyat per José Sants Prada, el 14 de setembre de 1869. En este document, es va delimitar el terreny de la Companyia Melbourne Clark, ademés de 17 pomes i una plaça principal. El 8 de maig de 1871, Antofagasta va ser designada pel governe bolivià com a Port Major, obert al comerç de tot lo món. El 25 de giner del 1872, despuix d'una sessió dirigida pel subprefecto del Departament de Clòchines Manuel Buitrago, es va fundar la Municipalitat d'Antofagasta, a on es va conformar el Cos d'Agents Municipals (posteriorment renombrado com a Junta Municipal), integrat per dos alemans, un anglés i sis chilens. En agost de 1872, Quintín Quevedo aplega a Antofagasta des de Valparaíso per a derrocar al president bolivià de facto Agustín Morals, pero l'expedició golpista és dissolta pel prefecto d'Acarona. Quevedo, es refugia en la corbeta Esmeralda baix el mando de Patricio Lynch, qui ho trasllada al Perú. La falta d'explicacions de Chile a un supost respal a Quevedo impulsen a La Pau a firmar un tractat defensiu en elima per a salvaguardar els recursos d'Antofagasta.

El 27 de novembre de 1873, la Companyia de Salitres i Ferrocarril d'Antofagasta va firmar un contracte en el govern de Bolívia, que li autorisava l'explotació del mineralliure de drets per 15 anys. Este contracte no fu