Conta en una població propenca a 300 000 persones, i si s'inclou la seua àrea metropolitana supera els 950 mil habitants, sent la més poblada de la regió i la tercera urbs despuix del Gran Santiago i el Gran Concepció.
Geogràficament, Valparaíso es presenta en forma d'un gran amfiteatre natural, emplaçada en la baïa homònima i rodejada de numerosos cerros, en els quals viu la major part de la població.[2] Entre el peu dels cerros i la mar es forma el Pla, centre administratiu, comercial i financer de la ciutat; mentres el bordemar és ocupat pel port.
Per la seua riquea arquitectònica desenrollada principalment a finals del sigle XIX,[3] en 2003 el seu centre històric va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per l'Unesco, convertint-se en el tercer lloc chilé protegit per l'organisme internacional, despuix del parc nacional Rapa Nui i 16 iglésies de Chiloé.[3]
Una atra versió li atribuïx este nom als soldats del navegant Juan Bautista Pastene, els qui ho haurien cridat «Val del paraís», és dir «Entanque del paraís», i que en l'us s'hauria transformat en Valparaíso.[4]
El lloc a on s'alça hui la ciutat era anomenat pels mapuches del sector Aliamapu o Alimapu (en mapudungún: alia mapu‘terra cremada’), possiblement en relació als seus freqüents incendis forestals, pese a que la vegetació nativa[5] de l'àrea convertix en improvable esta versió, sent més factible una referència a lo arcilloso de la terra roja del lloc.[6] Ademés es coneixia com Quintil (en mapudungún: ‘lloc a on es voga’) la vall travessada pel estero Sant Francisco (Plaça Echaurren).
Valparaíso es coneix també com «Pancho». La tradició conta que en 1846 es va començar a construir l'iglésia de Sant Francisco en el cerro Baró de la qual descollava la torre que albergava la maquinària per al rellonge i quatre grans esferes que es podien vore des de qualsevol ubicació, especialment des d'alta mar, sent una referència obligada per als marins que recalaven a la baïa. Al vore el campanar, coronat per una creu de ferro, els marins dien: «¡allà està Pancho!». Una atra teoria de l'orige d'esta denominació senyala que els marins nortamericans que arribaven al port se sorprenien de la seua similitut en el port de Sant Francisco, comentaris que els locals varen replicar en el renom aplicat als Franciscos.
És molt comú entre els chilens l'abreviatura «Valpo» com a denominació coloquial.
Si ben Valparaíso no va ser fundada baix un nom específic, cal destacar que entre els anys 1789 i 1791 es va establir un cabildo que va conseguir que en 1802 el Rei d'Espanya li donara el títul de «Ciutat de La nostra Senyora de les Mercés de Port Clar», en honor a la seua patrona qui ademés apareix en l'escut oficial.
La zona a on es va desenrollar posteriorment Valparaíso va ser habitada per grups picunches, arqueológicamente identificats com cultura Aconcagua, que es dedicaven a la peixca, el marisqueo i la caça de llops marins, recursos que ademés podien comercialisar en les valls de l'interior. Durant el periodo de dominació inca, la zona va formar part del Collasuyo, passant a dependre del loncoTanialonco,[7] senyor del curs inferior del riu Aconcagua, qui havia segut investit com curaca del inca.
El descobriment oficial de Valparaíso per als europeus es va donar en el marc de l'expedició a Chile de l'espanyol Diego d'Almagro, qui va organisar en 1534 des de Cuzco (després de «diferències» en Francisco Pizarro) el seu viage a este país. El 3 de juliol de 1535 el conquistador va partir en busca de les grans cantitats d'or que va pensar que hi havia en Chile. Per a açò, a banda de l'expedició terrestre que comandaba Almagro, va haver una atra, marina, en tal que el seu descobriment oficial es dona per un buc espanyol cridat Santiago (o Santiaguillo), que va eixir de Callao junt en atres dos barcos, al mando dels pilots Juan Fernández i Alonso de Quinteros, els quals devien auxiliar a l'expedició que per terra venia a conquistar a Chile. El Santiago va abordar el port i va anar per la costa buscant als expedicionarios terrestres. Un d'estos, el capità Juan de Saavedra, enviat per Almagro, va descendir a la plaja i es va posar en comunicació en el buc en els primers dies de setembre de 1536, batejant-ho en el nom de Valparaíso en memòria del seu poble natal, Valparaíso de Dalt, en Espanya.[8]
Si ben la seua missió de trobar or va ser un rotunt fracàs (i el viage al país, tant d'anada com de regrés, va ser nefast), va descobrir per a la seua sorpresa a dos espanyols que ya estaven perfectament assentats: Gonzalo Calvo de Barrientos i Antón Tancada. Abdós vivien a la manera indígena en lo que hui és Quillota, en el centre de Chile. En donar-se conte de que més cap al sur hi havia un territori fret, sense or i poblat d'indígenes hostils, Almagro va decidir tornar a Cuzco, a on va començar una lluita fratricida en Pizarro. En el conflicte, es va destacar en el bando d'este últim el capità Pedro de Valdivia, la presència del qual va ajudar a la posterior victòria sobre Almagro.
A petició pròpia, Pizarro li va otorgar a Valdivia permís per a conquistar Chile i assimilar-ho als territoris de la Corona. El seu primer acte oficial va ser la fundació de la ciutat de Santiago de la Nova Extremadura en 1541; Valparaíso va ser designat com el seu port natural el 3 de setembre de 1544.
El 8 de juliol de 1730 va ocórrer un gran terremot (de 8,7 graus en l'escala de Richter)[9] que va afectar la ciutat de Valparaíso, ademés d'atres localitats com Santiago o Rancagua. Segons fonts de l'época[10] va durar un quarto d'hora i va generar un tsunami que va afectar a zones que van des de la ciutat peruana de Callao pel nort, passant per Valparaíso i Concepció, fins a aplegar a Valdivia en Chile, pel sur. Fins a l'actualitat, est és l'únic tsunami destructiu de Valparaíso, des de que es tenen registres històrics. Va inundar una zona que va des de l'iglésia de la Matriu pel sur, fins a l'actual plaça O'Higgins, pel nort.[11]
Valparaíso es va mantindre com a poble portuari, habitat de manera esporàdica (degut tant a desastres naturals com a destrosses causades per pirates), per no més de cinc mil habitants pràcticament durant tots els anys de l'era virreinal, en poques cases, una iglésia i un moll construït per iniciativa privada a penes en 1810, poc abans de l'independència de facto de Chile.
Això explica que en Valparaíso, a diferència d'atres llocs de Chile i Llatinoamèrica en una antiguetat similar, no es conserve res de lo construït durant l'época virreinal. Casi tot lo que es pot vore en la ciutat va ser alçat despuix de l'independència del país.
El 28 de març, en el marc de la guerra anglo-nortamericana de 1812 es produïx la batalla naval de Valparaíso, en la qual els bucs britànics HMS Phoebe i HMS Cherub capturen a la fragata nortamericana USS Essex. En 1837 la ciutat de Portersville (fundada en eixe nom un any abans per a honrar a David Porter, capità del barco nortamericà) en l'estat d'Indiana, Estats Units, va ser renombrada Valparaíso en recort d'este combat.
1818
En el marc de la guerra de l'independència chilena, el 27 d'abril es desenrolla el Combat naval de Valparaíso entre la fragata espanyola Esmeralda i la chilena Lautaro: esta última va resultar vencedora, per lo que va conseguir aixina trencar el bloqueig espanyol del port de Valparaíso i erradicar la presència naval espanyola en les costes chilenes.
A la dèu i mija de la nit del 19 de novembre ocorre en Valparaíso un violent terremot que deixa en ruïnes la ciutat, provocant la mort de 66 adults i 12 menors, ademés de 110 ferits, dels 16 mil habitants que tenia la ciutat en eixe llavors. Entre els ferits es conta al Libertador de Chile i en eixe llavors Director Suprem del país, Bernardo O'Higgins que dormia en el palau de govern de la ciutat, i de no ser perque ho varen traure en vas, haguera mort esclafat per l'edifici que es derrocava. Al sendemà va ser visible un meteorit des de Quillota fins a Valparaíso, lo que va despertar sentiments religiosos en la població.[12]
1827
El 12 de setembre es funda El Mercuri de Valparaíso, diari en castellà més antic del món en circulació contínua.[13]
El 28 de maig comença a sesionar en l'iglésia de Sant Francisco el Congrés Constituent que va redactar i va promulgar, el 9 d'agost del mateix any, la Constitució de 1828.
1837
El 30 de maig, el cabildo de la ciutat li concedix la llicència per a formar un establiment educatiu a la congregació dels Sagrats Cors. Actualment est és el colege privat més antic de Chile.
El 9 de novembre del mateix any, el president de Chile José Joaquín Prieto promulga el Decret Suprem nº 109 que autorisa la construcció del far Punta Àngels, el primer de Chile. Originalment era una torre de fusta pintada de blanc en una antorcha, ubicada en el port de la ciutat; després ho varen canviar a l'Escola Naval en el cerro Artilleria i posteriorment a la seua ubicació actual en Plaja Ampla. Té un alcanç de 32 milles nàutiques, i una potència lumínica de 9 600 000 canelas.
Poc abans de les dos del matí del 15 de decembre, en la tenda-cigarrería de Carmen Olivera (ubicació actual de la Direcció Nacional de Aduana) comença un incendi que ardix durant sis hores. Es va estendre entre la Cova del Chivato (El Mercuri) i el Cerro Cruz de Reis (Concepció) fins a les calles Aduana (Prat) i Cochrane i va deixar en cendres casi quaranta edificis comercials i habitacionales a abdós costats del Carrer de la Veta (actual Esmeralda, a on s'ubicaven els almagasens més luxosos del moment) i tres cellers en carrer Cochrane. Les pèrdues es varen calcular en 700 000 pesos de l'época, i més de 30 famílies varen resultar damnificades, la gran majoria d'elles d'orige estranger, si ben no es varen registrar morts. Als quatre dies d'haver sofocat les flames, José Santiago Melo, l'intendent subrogante, fa un cridat als veïns per a crear una comissió que terminaria formant, el 30 de juny de 1851, el primer cos de bombers de la ciutat i del país.
1851
Es funda en Valparaíso la primera companyia de segurs de caràcter nacional.
Comença a funcionar el primer servici d'aigua potable de la ciutat.
També enguany comença a funcionar el Telégraf entre Valparaíso i Santiago, sent el primer d'Amèrica Llatina
1856
El 18 de setembre es va inaugurar el primer sistema d'allumenat públic, en 700 farols allumenats en gas, convertint-se aixina en una de les primeres ciutats d'Amèrica del Sur en tindre este tipo d'allumenament urbà.[13]
1861
Es forma la primera empresa de tramvies, començant a rodar el primer carro - a tracció animal - en 1863.
1862
S'inaugura la primera institució d'educació secundària pública, el Liceu de Valparaíso (actual Liceu Eduardo de la Barra).
Aprofitant la carència total de defenses en Valparaíso, la floteta espanyola al mando de Cast Méndez Núñez bombardeja la ciutat durant la guerra hispà-suramericana. Els espanyols afonen la flota mercant chilena, llevat aquells bucs els capitans dels quals varen arborar banderes estrangeres.
Comença la construcció del Camine Cintura el qual, des de Plaja Ampla fins al cerro La Creu, comunica a 20 dels 42 cerros de la ciutat a 100 metros sobre el nivell de l'mar.
1880
El 25 d'agost, s'establix en Valparaíso la Companyia Chilena de Teléfons de Edison, formada pels nortamericans Joseph Husbands, Pedro Mac Kellar, Santiago Martín i el cònsul d'Estats Units en Valparaíso Lucius Foot, la primera empresa telefònica del país.[14]
1883
L'1 de decembre, s'inaugura l'ascensor Concepció, que funcionant en un sistema hidràulic i coordinació a crits, es transforma en el primer del seu tipo en la ciutat.
El 30 de juliol, l'Imprenta Litografia Excelsior publica el llibre Blau... del poeta nicaragüencRubén Darío, considerat pedra fundacional del moviment lliterari conegut com Modernisme.
1891
Poc despuix de finalisada la guerra civil chilena de 1891 i despuix de la mort de dos mariners nortamericans de el Plantilla:USS en una baralla vulgar a l'eixida d'una cantina de Valparaíso, Estats Units, que havia recolzat al depost José Manuel Balmaceda, va amenaçar a Chile en la guerra si el nou govern no obedia un ultimàtum i acceptava les condicions impostes contràries a lo que els tribunals de justícia nacionals havien determinat.
Després de l'independència del país i de la seua consegüent obertura al comerç internacional, Valparaíso es va convertir en un centre d'importància per a les rutes comercials del món, establint-se en la ciutat gran cantitat d'immigrants, en la seua majoria europeus i nortamericanes, que varen ajudar a donar-li un marcat aspecte cosmopolita. Aixina, Valparaíso i Chile es varen vore inclosos en la revolució industrial de llavors, creant-se en la ciutat distintes institucions civils, financeres, comercials i industrials, moltes de les quals encara perduren.
Tot lo anterior va provocar un aument poblacional que va aplegar a superar els 160 000 habitants en Valparaíso a fins del sigle XIX: per eixe motiu, va ser necessari utilisar els empinats cerros per a construir vivendes i després mansions, inclús cementeris. Poc despuix, i davant la falta de terra disponible, es va començar a generar terrenys en lo que abans fora mar, per a construir edificis administratius, comercials i infraestructura industrial.
[[Archiu:Titulares_con_que_El_Mercurio_de_Valpara%___caps_block_22___%ADso_informaba,_el_14_de_mayo_de_1903,_de_lo_ocurrido_dos_d%___caps_block_23___%ADas_antes..jpg|thumb|Titulars de El Mercuri de Valparaíso el 14 de maig de 1903.]]
[[Archiu:Inicio_construcci%___caps_block_24___%B3n_del_molo,_1917.jpg|thumb|Construcció del molo d'abric del port de Valparaíso, 1917.]]
El sigle XX es va iniciar en la primera gran protesta de treballadors portuaris de Chile, el 15 d'abril de 1903, per reclams dels estibadores pels seus excessius horaris laborals i un aument salarial, peticions que varen ser ignorats pels empresaris, creant una situació tensa que va desembocar en greus fets de violència el 12 de maig, com la pren de la intendencia pels protestants, la crema de les oficines de la CSAV i el baleo i mort de persones en distints llocs de la ciutat. Tot açò va provocar l'intervenció a nivell estatal, aplicant-se l'estat de lloc per varis dies en la ciutat. Esta protesta va ser d'importància per al futur sindicalisme en el país.
El mateix any es varen inaugurar els tramvies elèctrics, que varen reemplaçar als anteriors ferrocarrils urbans a tracció animal.
En terremot del 16 d'agost de 1906 va provocar greus danys en tota la ciutat, que era en eixe temps el núcleu de l'economia chilena.
Els danys es varen valorar en centenars de millons de pesos de l'época, i les víctimes humanes es varen contar en 3000 morts i més de 20 000 ferits. Despuix de remoure les enrunes, varen començar les obres de reconstrucció. Estes varen incloure l'eixamplada dels carrers, el abovedamiento i pavimentació dels esteros de Jaime i Delícies, creant les actuals avingudes França i Argentina respectivament, es va traçar el principal carrer de la ciutat: Pedro Montt, es va crear la plaça O'Higgins, es dinamitó un cerro per a permetre el pas del carrer Colón, la danyada mansió Edwards va ser demolida i en el seu lloc es va proyectar l'actual catedral, entre moltes atres obres que li varen donar la seua forma a l'actual barri El Almendral. La gran majoria de les obres públiques de reconstrucció de la ciutat estaven emmarcades en el cridat «Pla de Reconstrucció de Valparaíso», promogut pel president Pedro Montt, que incloïa especialment a la zona baixa de la ciutat (abans del terremot es denominava familiarment com a «zona alta» als cerros, i «zona baixa» al terreny pla entre els cerros i la mar), que despuix d'estes obres va començar a ser cridada de manera familiar pels porteños com «el pla».
En 1910 es varen iniciar treballs d'expansió del port de la ciutat, que varen terminar en 1930. Entre lo construït es conta un molo d'abric (d'1 quilómetro de llongitut i 55 metros de profunditat), malecones i terminals d'atraque, el Espigón i el moll Baró.
L'obertura del canal de Panamà en 1914 va provocar una disminució de l'activitat portuària, en perdre est la seua importància com a nodo navier de la ruta pel estret de Magallanes.
Durant la matinada de l'11 de setembre de 1973, hores prèvies al bombardeig a la Moneda en el Colp d'Estat en Chile de 1973, en Valparaíso es va produir la pren de la ciutat per part de l'infanteria de marina.
La ciutat, en tindre cerros poblats prop de boscs, és vulnerable a incendis forestals, entre els més importants estan l'incendi de Rodelillo, ocorregut el dia dimecres 13 de febrer de 2013 a on es varen consumir més de 100 vivendes; i el gran incendi de Valparaíso, el més gran de l'història de la ciutat, ocorregut el dissabte 12 i dumenge 13 d'abril de 2014, a on 10 cerros (cerros Palometes, Monges, La Creu, El Litre, Les Canyes, Mercé, La Verge, Santa Elena, Ramaditas i Rocuant) varen ser arrasats, deixant com a saldo 15 decesos i 2854 damnificats.[15]
Archiu:Arco Británico, Valparaíso, Chile 20211003 02.jpgArc Britànic.El Almendral, és la major planicie de Valparaíso, de la mateixa manera que el barri Port, es va ser engrandint en el sigle XIX per mig de continus treballs per a guanyar terrenys a la mar, lo que va fer possible la construcció de les avingudes Brasil i Errázuriz i el bordemar que és ocupat pel port. Després, a inicis del sigle XX, i dins de les obres de reconstrucció de la ciutat pel terremot de 1906, es varen guanyar més terrenys en el abovedamiento dels esteros Delícies i de Jaime, ademés de tendir-se sobre ells les actuals avingudes Argentina i França respectivament. En este zona s'ubica el Congrés Nacional de Chile, les places Victoria, el Parc Itàlia i la Plaça O'Higgins (en les dos últimes s'instalen fires nadalenques), la Catedral de Valparaíso, el teatre Municipal, el mercat Cardonal i la majoria del comerç de la ciutat, ademés de diversos servicis municipals, i el Hospital Carlos Van Buren. Molts dels establiments educacionals de Valparaíso es troben en este barri, com les escoles i liceus en els carrers Argentina, Pedro Montt, Independència, Victoria i Colón, o les universitats, instituts professionals i la biblioteca pública Severín, en l'avinguda Brasil.
Archiu:Paseo Wheelwright, Valparaíso 20240127 01.jpgPassejada Wheelwright.El sector Yolanda que s'ubica entre el peu dels cerros Baró i Plaers, l'avinguda Argentina, l'oceà Pacífic i la veïna comuna de Vinya de l'Mar. Ací s'ubiquen zones d'almagasenament de contenidors del port, l'antic frigorífic Baró (utilisat actualment com a terminal de passagers de travessies), el moll Baró, els restants d'una maestranza de ferrocarrils, la passejada peatonal Wheelwright i la caleta Portals. Esta zona és des de 2014 objecte de polèmica i debat, per interessos immobiliaris d'alçar un mall en un lloc que alguns porteños i empresaris portuaris consideren no deuria ocórrer, ya que diuen entorpiria plans futurs d'expansió de les instalacions portuàries. També hi ha crítiques al megapuerto que es pretén construir en el sector.[17][18]
Els cerros són bàsicament la part residencial de la ciutat. En ells podem trobar des de barraques construïdes precàriament, a palauets dels més variats estils arquitectònics i tamanys, una antiga presó, transformada en centre cultural, els cementeris (Nº1, de Dissidents, Nº2 o el Nº3); agradables passejades peatonals des dels quals es pot observar tot o gran part de Valparaíso, accessibles des dels múltiples funiculars, cridats ací ascensors públics, vibrant vida nocturna, hotels boutiques emplaçats en casonas antigues, restaurants, tendes o galeries d'art. En els cerros també es troben jardins infantils, escoles bàsiques, secundàries i universitats com la Federico Santa María en Plaers, o la de Plaja Ampla i l'Escola Naval Arturo Prat, places, museus com La Sebastiana, Museu Marítim Nacional, el Museu del Títaro i el Pallasso o el Museu de Belles arts de Valparaíso, consultoris i estadis.
Els cerros de Valparaíso posseïxen característiques urbanes i socials diferents uns d'uns atres. Tenen els seus propis carrers i escales d'accés i molts varen tindre o tenen l'ascensor que els unix al pla. Estan els seus almagasens, les seues agrupacions, la seua vida comunitària, en atres paraules, són unitats reconeixibles, que conformen barris i identitat. Una identitat tan forta que inclús ocorre que gent d'un determinat cerro conega un atre solament de nom, o que els porteños que viuen en atres llocs de Chile o l'estranger es reconeguen entre sí pel cerro del que provenen, més que per la pròpia ciutat. Valparaíso té 42 cerros històrics.
Llista de cerros de Valparaíso. En un * els que tenen ascensor, en ** els que varen tindre i en *** abdós casos.
Estany Vert és un poble ubicat en una baïa al sur de la ciutat. La seua població no supera els 5 000 habitants i per la tranquilitat i bellea dels seus entorns naturals, és un lloc predilecte per a la construcció de vivendes d'estiueig. Gran part de la seua població treballa o estudia en Valparaíso.
Placilla s'ubica 12 km a l'orient (interior) de Valparaíso, prop de la reserva nacional Llac Peñuelas i posseïx una població propenca als 40 000 habitants. En este sector es troben instalacions portuàries i industrials. Per la seua relativa distància i diferències en les administracions del municipi de Valparaíso, Placilla ha buscat en diversos moments la seua independència administrativa. Junt a Placilla es troba el sector de Curauma, una menuda ciutat planificada de 23 000 habitants, en servicis com a universitats, supermercats i una gran oferta immobiliària. Actualment, abdós sectors estan en etapa d'conurbación en Valparaíso i la seua veïna immediata Vinya de la Mar (que en el sigle XIX també es considerava suburbi de Valparaíso, adquirint independència administrativa més vesprada). Gran partix la població d'abdós sectors treballa o estudia en Valparaíso o Vinya de l'Mar.
Ademés, la comuna de Valparaíso té al seu càrrec les Illes Desventuradas, més específicament San Félix, Sant Ambrosio, illot González i roca Catedral. Varen ser assignades en 1979 per mig del Decret Llei 2.868 de 1979, segregant-les de la comuna de Caldera, en tindre major vinculació en aquella que en esta per la seua conexió directa en l'Esquadra naval.
Valparaíso és una ciutat sísmicamente activa. Encara que ha segut colpejada per terremots, que ocorren en una periodicitat aproximada de 8 a 9 décades, en 1647, 1730, 1822, 1985, 2010, 2015 i 2017, el terremot ocorregut en 1906 ha segut el més devastador per al port, causant destrosses en pràcticament tota la ciutat, en zones residencials i productives, seguit d'incendis pel trencament de les encanyat de gas. Eixe sisme va deixar 3000 decesos i més de 20 000 ferits.
Valparaíso posseïx un clima mediterràneu fresca (Classificació climàtica de Köppen: Csb) de gran nuvolositat en estius secs i tébeus i hiverns humits i templats en una temperatura mija anual de 14.5 °C, sent altament influenciat per la Corrent de Humboldt la qual modera les temperatures en estiu i hivern, fent que l'amplitut tèrmica anual siga atenuada. En juliol, que és el més més fret, la temperatura mija és de 12.1 °C, mentres que en l'estiu ascendix a prop dels 18 °C. Les temperatures molt rares voltes sobrepassen els 30 °C encara que en la ciutat s'han registrat fins a 32 °C. Les precipitacions es concentren en autumne i hivern, sent el més més plujós juliol (112 mm); el total anual promig de precipitacions és de 363.2 mm. La neu s'ha presentat en rares ocasions en els sectors més alts de la ciutat.[19] Caracterisa també a Valparaíso els forts vents que durant l'hivern poden produir sensacions tèrmiques propenques als 0 °C.[20]
Segons les senyes del Cens alçat pel Institut Nacional d'Estadístiques (INE), en 2017,[21] la comuna té una població de 296 655 habitants, dels quals 151 710 són dònes i 144 945 són hòmens. El percentage de variació intercensal entre 2002 i 2017 és d'un 7,49 %.
Valparaíso acull al 16,33 % de la població total de la regió. L'any 2002, eixa proporció era de 17,92 %
L'administració de la comuna de Valparaíso correspon a la municipalitat homònima, la màxima autoritat de la qual per al periodo 2024-2028 és l'alcaldesa Camila Net Hernández (FA). En tant, el Concejo Municipal, la funció del qual és fiscalizadora, normativa i resolutiva, està conformat per:[22]
Cap a 2018 hi havia 8126 empreses registrades en Valparaíso. L'Índex de Complexitat Econòmica (ECI) en el mateix any va ser d'1.99, mentres que les activitats econòmiques en major índex de Ventaja Comparativa Revelada (RCA) varen ser servicis de fotocòpies (56.79), lloguer d'equip de transport per via aérea (54.05) i manipulació de la càrrega (38.6).[25]
El primer buc va arribar a Valparaíso en 1536: era el Santiaguillo, que recolzava l'expedició de Diego d'Almagro.
En 1810 un acabalat comerciant va construir el primer moll de l'història de Chile i primer durant l'era colonial en el lloc a on hui es troba l'edifici de El Mercuri de Valparaíso, ya que en eixe moment la mar aplegava fins a eixe lloc (per treballs per a guanyar-li terrenys a la mar, hui es troba cinc quadres més llunt).
Entre 1910 i 1930 es va construir gran part de l'actual port de la ciutat, incloent faenes de farcidura per a guanyar-li terreny a l'mar.
Actualment el port de Valparaíso es dividix en dèu llocs dels quals els llocs 1, 2, 3, 4 i 5 són administrats per Terminal Pacífic Sur S.A. i els llocs 6, 7, 8, 9 i 10 per la Empresa Portuària de Valparaíso.
Els dos últims llocs inclouen un moll i són utilisats com a passejades públiques i terminal de passagers de travessies. En un futur propenc es busca donar-li un impuls immobiliari a esta gran zona de la ciutat.
Valparaíso és el principal port de contenidors i passagers de Chile.
Anualment transferix 10 millons de tonellades i atén per temporada prop de 50 travessies i 150 000 passagers.
El fet de que Valparaíso posseïxca un port no significa necessàriament que es beneficie de manera alguna d'esta condició, ya que tots els ingressos que est genera van a parar a l'erari fiscal, no al municipal. Ademés de que el municipi de Valparaíso no té ingerència alguna en la presa de decisions concernents al port mateix o a l'elecció de les seues autoritats, responsabilitat que recau solament en el govern nacional.
Plantilla:Panorama
La particular distribució geogràfica de Valparaíso, a on els cerros invadixen la costa, fa que la visió de cerro a mar siga destacable. Per això, llocs com els miradors Portals, Esperanza, O'Higgins i Marina Mercant, les passejades 21 de Maig, Yugoslavo, Gervasoni, Mirador Atkinson i Dimalow són ideals a l'hora de vore de manera panoràmica la ciutat port. Durant les festes d'any nou, molts d'estes passejades mirador són repletados per turistes a altes hores del matí, tot per tindre una visió més privilegiada de l'espectàcul pirotècnic.
Els recorreguts entre els cerros més antics de la ciutat (Alegre i Concepció) permeten contemplar l'arquitectura anglesa colonial de les seues cases, les seues iglésies de principis del sigle XIX i adinsar-se en museus contemporàneus, jardins i chicotetes placetes, miradors amagats entre cases i balcons. Al voltant dels seus cerros i el Pla Almendral existixen interessants museus, entre els que destaquen el Naval i Marítim (l'entrada del qual està en la mitat de la Fira Artesanal de la passejada 21 de Maig), el Lord Cochrane, el Municipal de Belles arts, instalat en el Palau Baburizza, el d'Història Natural, el del Pallasso i el Títaro, la galeria d'Art Municipal, la casa mirador de Lukas i La Sebastiana, una de les cases del poeta Pablo Neruda.
En matèria de relacions internacionals i gestió migratòria, els principals actors dins de Valparaíso són l'oficina regional del Servici Nacional de Migracions, el Departament de Migracions i Policia Internacional de la Policia d'Investigacions, i l'Oficina de Migrants de la Municipalitat de Valparaíso.[26]
Valparaíso és una ciutat en una vigorosa activitat cultural, lloc de naiximent de la banca, la bossa, els bombers, l'Armada chilena, el primer far del país, el primer observatori astronòmic de Llatinoamèrica, la navegació a vapor, el telégraf, la telefonia, la hípica, l'educació privada, el primer teatre, la fotografia, el fútbol, el cine, la televisió, el primer computador, el primer Cos Voluntari de Pot Salvavides en Sudamérica, entre atres institucions de Chile. Des dels inicis de l'història chilena ha gojat de gran importància en este aspecte, ya que en ser el port principal del país, era receptora d'immigrants d'Europa i d'atres parts del món.
Al final dels anys 1960, durant un taller de murals que realisava el professor Francisco Ménez en l'Universitat Catòlica porteña, va nàixer l'idea de pintar grans murals de tall abstracte en els murs de les cases i les muralles de contenció del cerro Bellavista que es va plasmar en prop de xixanta murals pintats en diversos llocs de la ciutat entre eixe any i 1973. Al començament d'este últim, en una conversació Nemesio Antúnez, que en eixe llavors s'eixercitava com a director del Museu de Belles arts de Santiago, se li va plantejar l'idea de convocar a diversos pintors per a plasmar l'idea de realisar en murals un recorregut artístic pels cerros de Valparaíso. El colp militar d'11 de setembre va obligar a pospondre la realisació del proyecte, que va vindre a concretar-se solament en 1991 gràcies a un conveni subscrit entre la citada universitat i la Municipalitat de Valparaíso[32] donant naiximent al Museu a cel obert de Valparaíso.
El fet que les pintures es troben dispostes en un recorregut a través del faldeo del cerro, en diferents posicions, que hi haja escales tan especials i càlcul pictòric, surrealistes —com la número 16 de Nemesio Antúnez—, expressionistes, d'art pop, d'art òptic, figuratives i abstractes, que cada u dels pintors triara el seu propi mur, val dir «la seua pròpia tela», que no se li haja impost a l'artiste algun tema o homenage comú —lo que és corrent en murals de la ciutat—, que estes simbolisen el caràcter propi de l'artiste dins d'una estreta relació en els veïns com a còmpliços, colaboradors, amics i crítics -es diu que els abastien de té, els guardaven les seues pertinences al final del dia i els cuidaven les pintures- resultant una ilustració de l'entorn i el moment en que estan insertos, siga pròpiament un museu. Va ser inaugurat en l'any 1992 en belles obres de Nemesio Antúnez, Mario Toral i Roberto Matta entre atres grans artistes, i es pot accedir a ell per mig del Ascensor Esperit Sant.
El Mercuri de Valparaíso, el diari de parla hispana més antic del món en circulació, és testic de l'evolució de Valparaíso.
Valparaíso ademés, durant el Bicentenario, va ser sèu d'importants events culturals de nivell internacional, com el Forum Universal de les Cultures de 2010 i del que anava a ser el V Congrés Internacional de la Llengua Espanyola, que es convertiria en una de les versions més importants d'este event, no obstant el terremot que va colpejar al país el 27 de febrer d'eixe any, va obligar a cancelar el congrés.
Per les pendents dels cerros de Valparaíso, molts dels sectors aledaño del port són inaccessibles pels mijos de transport colectiu i els ascensorésfunicularés complixen la tasca de conectar la part alta de la ciutat en el pla, ademés de ser referents turístics. El primer, que funcionava a vapor, es va construir en el cerro Concepció en 1883 i el del Cordillera, en 1887.
Encara que l'idea original era construir un ascensor per cerro —Valparaíso posseïx 43 cerros—, eixe pla no es va plasmar en la seua totalitat per l'aparició dels busos i el tendit de camins que varen fer més fàcil l'accés. No obstant, es varen terminar més de 30, dels quals permaneixen 15, la gran majoria encara en funcionament. Hi ha uns quants anara de servici o en reparacions, i s'ha sugerit restablir alguns ya desapareguts, com l'Esmeralda, que comunicava el carrer Condell en la passejada Atkinson.
L'ascensor Ramaditas, en el carrer Washington, era l'únic que les seues dos estacions s'ubicaven en un cerro, a diferència del restant en la que la baixa està en el pla. L'Artilleria va aplegar a ser tan exitós que els seus amos varen decidir construir una «segona llínea» junt a l'original —cada una en la seua respectiva sala de màquines—, creant aixina l'únic ascensor de quatre carros de Valparaíso. En el temps va deixar de ser rendable i la primera llínea va ser desmantellada (solament queden vestigis d'ella), pero la 2 seguix funcionant.
L'únic ascensor «institucional» de Valparaíso és el Van Buren, del hospital del mateix nom, que solament es permet utilisar a funcionaris de l'establiment. És hereu d'un en vertical, similar al Polanco, que es cridada Sant Joan de Deu (antic nom de l'hospital), construït a fins del sigle XIX.
Valparaíso conta en l'actualitat en 16 ascensors declarats Monuments Històrics Nacionals entre 1974 i 2010, dels quals cinc eren de propietat municipal —el Baró, El Peral, el Polanco, el Reina Victoria i el Sant Agustín (detingut per treballs)— i els atres estaven en mans privades: Florida, Palometes i Monges pertanyien a la Companyia Nacional d'Ascensors S. A.; Artilleria, Concepció i Cordillera, a la d'Ascensors Mecànics de Valparaíso; Esperit Sant, Larraín i Villaseca (detingut des de 2006 per reparacions), a la d'Ascensors Valparaíso S. A.; i Lleteres (detingut des de 2007 per un incendi), a l'empresari Just Maturana (Companyia d'Ascensors del Cerro Lleters Ltda).
Dèu d'eixos ascensors privats varen ser comprats per la Municipalitat en maig de 2012[33] i solament l'últim citat va quedar fòra d'eixe pla,[34] encara que més vesprada es va aprovar la seua compra en dos quotes, que deuria haver-se completat en el primer trimestre de 2015.[35]
Un atre mig de transport colectiu és el trolebús, conegut popularment com trole, vehículs elèctrics, construïts en la desapareguda Pullman-Standard Company d'Estats Units. Varen començar a prestar servicis en gran pompa el 31 de decembre de 1952, cinc anys despuix que en Santiago.[36] Esta data va ser molt esperada pels porteños, ya que era el dia que eixien de circulació els vells tramvies elèctrics, en la mateixa alegria que els havien rebut en 1903 quan varen reemplaçar als carros de sanc, que eren tirats per percherones i forts cavalls pels rieles que descansaven sobre els adoquinar.
A principis de la década de 1990, varen ser comprats en Suïssa trolebuses artículados de segona mà la fabricació de la qual data entre 1965 i 1975 aproximadament. En 2000, varen tindre que deixar la vella maestranza d'Independència ya que el terreny va ser enajenado per a construir els nous Jujats de Garantia i Oral en lo Penal, varen estar fins a 2006 en un terreny eriazo en l'avinguda Espanya. Entre 2006 i 2008, tenien els seus tallers en Placilla de Peñuelas, pero des de mediats de 2008 estan de regrés en Valparaíso.
En els últims anys problemes administratius han posat en sus la seua permanència dins del sistema de transport públic de la ciutat. Un salvavides per a estes velles màquines, testics muts d'un passat gloriós va ocórrer en juliol de 2003, ya que el Consell de Monuments Nacionals de Chile va concedir als quinze trolleys Pullman-Standard models 800 i 700 que encara estan en funcionament la categoria de Monument Nacional.[37][38]
Actualment es troba protegit baix el sistema de licitació colectiva Transport Metropolità de Valparaíso (TMV), la qual, pese a no solucionar del tot els seus problemes, si han fet d'este mig de transport el més pintoresc de tot el país; aixina també han assegurat el seu funcionament per varis anys més, sent un transport cómodo, net i respectat per la majoria dels habitants porteños. En algunes époques este servici és utilisat per companyies i escoles de teatre locals per a realisar obres relativa a les principals fites en l'història de la ciutat.
Des de març de 2015, dèu trolebuses NAW comprats de segona mà a la ciutat suïssa de Luzern circulen junt en els tradicionals Pullman. En 2017 varen ser posats en servici atres quatre vehículs de similars característiques.
Aprovada per l'Unesco en 1972 i subscrita per Chile en 1980, la Convenció del Patrimoni Mundial Cultural i Natural va exigir als països firmants presentar una llesta tentativa de «bens del patrimoni cultural i natural», susceptibles d'integrar-se a la Llista del Patrimoni Mundial.[39]
El llistat de 18 llocs representatius presentats per Chile en 1998, va incloure a Valparaíso. En 1999 la primera presentació de la ciutat costera va ser considerada «insuficient»[39] pel Comité Eixecutiu de la UNESCO, i el Govern de l'época va suspendre la tramitació per a incloure documentació necessària al respecte. El 2 de juliol de 2003[40] els 21 membres del Comité Eixecutiu de l'Unesco reunits en París, varen decidir declarar Patrimoni de la Humanitat al centre històric del port de Valparaíso.
Valparaíso va ser el primer i més important mercat mercant de la costa suramericana del oceà Pacífic, pel seu nexe entre est i l'Atlàntic a través de l'Estret de Magallanes.[3] L'impacte comercial es va vore reflectit en el seu arquitectura, desenrollada en força a fins del sigle XIX. En eixe sentit, l'Unesco va declarar que «la ciutat colonial de Valparaíso constituïx un eixemple notable del desenroll urbà i arquitectònic d'Amèrica Llatina a finals del sigle XIX».[3]
El fet de que l'arquitectura colonial espanyola s'entrellaçara en atres estils europeus no hispans, especialment el victorià, que varen ser duts a este port per immigrants britànics, i desenrollats extensament durant el sigle XIX, ha deixat en el traçat de la ciutat una impronta original i indeleble.
Este mestiçage arquitectònic es va deure també en part a la forçada reconstrucció després del jagantesc terremot de Valparaíso de 1906, que va obligar a arquitectes i ingeniers a privilegiar atres sistemes constructius, que anaren més sísmicamente estables, com per eixemple: en fusta (també cridat: «balloon frame»), el fierro forjat i l'acer.
De fet, Valparaíso és un dels pocs llocs del món en que l'arquitectura victoriana va ser adaptada a la topografia del lloc en tal èxit. Açò ha generat que estils que en el restant del país semblen exógenos, hagen pres un tamany i un volum grandiós, pel simple fet d'eixecutar-se en un cerro.
Emmarcada en un lloc natural en forma d'amfiteatre, la ciutat es caracterisa per un teixit urbanístic tradicional especialment adaptat als tossals circumdants, que contrasta en el traçat geomètric utilisat en terreny pla.
En l'objecte de preservar el coneiximent i la compressió del patrimoni arquitectònic de Valparaíso, l'arquitecta Myriam Waisberg ha publicat diversos llibres com Les Cases de Plaja Ampla i Les cases de Valparaíso.
Havent-li segut otorgat la categoria de Patrimoni de la Humanitat, Valparaíso presenta actualment l'enorme desafiu de conservar i protegir els seus edificis de valor. En eixe sentit, en febrer de 2014, l'Unesco va alertar de «ruptura del paisage urbà»[41] en un informe solicitat pel Govern chilé sobre els efectes del creiximent de la terminal portuària de la ciutat i la potencial construcció del Mall Plaça Baró en el Celler Simón Bolívar del moll Baró,[42]immoble de conservació històrica.
El rebuig del Comité de Patrimoni Mundial de l'Unesco va dur a mitan de juny de 2014 a la presidenta Michelle Bachelet a conformar una comissió assessora patrimonial[43] que analisarà el futur dels proyectes que puguen impactar al citat Celler Simón Bolívar i que estarà integrat pel Consell de Monuments Nacionals (CMN), la Municipalitat de Valparaíso, el Ministeri de Transports i Icomos Chile. En eixa llínea, a fins d'octubre de 2014, un grup d'arquitectes de la Pontifícia Universitat Catòlica de Valparaíso varen presentar una contrapropuesta a la construcció del Mall Plaça Baró.[42][44]
A partir del 6 de giner de 2007 s'ha implementat el Pla de Transport Metropolità del Gran Valparaíso TMV, el qual permet a les comunas de Vinya de la Mar, Concón, Quilpué, Vila Alemana i Valparaíso contar en un organisat sistema de transport, el qual té com a preferència brindar orde, seguritat i tranquilitat als usuaris. I per sobretot, rapidea en els viages, per ad açò s'efectuen els mateixos recorreguts del sistema anterior, pero d'una manera ordenada, per mig de l'implementació d'un dispositiu de Sistema de Posicionament Global o GPS, permetent a les empreses corresponents a cada Unitat de Negoci supervisar el recorregut complet, la velocitat i la freqüència mínima.
El nou servici també beneficia, funcional i estratègicament, als habitants de les comunas residencials de Quilpué i Vila Alemana, ademés de la ciutat satèlit del Gran Valparaíso, Limache, tres dels llocs a on viu la major part dels passagers que habitualment utilisava l'antic sistema, MERVAL.
A nivell d'educació primària secundària, Valparaíso conta en alguns dels coleges més emblemàtics de la regió, com el Liceu Eduardo de la Barra de Valparaíso, el Colege Salesiano i la Scuola Italiana, entre uns atres. Gran part d'estos coleges s'ubiquen en el pla de la ciutat, concentrats en el barri Almendral.
Ademés, Valparaíso va ser el breçol de múltiples coleges privats fundats per les colónies europees, com el Colege Alemà, l'Aliança Francesa, el Colege Mackay (ara ubicats en el veí balneari de Vinya de la Mar) i el Colege dels Sagrats Cors de Valparaíso, que funcionant des de 1837 és el colege privat més antic de Sudamérica.
Valparaíso es caracterisa per ser una ciutat universitària, per l'àmplia cantitat de centres d'educació superior existents en la ciutat. En la ciutat s'establixen algunes de les Universitats més importants de Chile, com la Pontifícia Universitat Catòlica de Valparaíso, Universitat de Plaja Ampla, Universitat de Valparaíso i l'Universitat Tècnica Federico Santa María. Esta última universitat és visible des de gran part de la ciutat, puix està emplaçada sobre la part frontal del Cerro Plaers, i posseïx una característica construcció d'estil gòtic i tudor renaixentiste. Ademés, la ciutat conta en múltiples institucions d'educació superior no tradicionals de variat tamany, calitat i enfocament.
Gràcies a la seua posició com a port estratègic en el Pacífic, una gran cantitat de comerciants estrangers es varen radicar en Valparaíso des de la segona década del sigle XIX,[50] sent els immigrants britànics els qui varen introduir varis deports en la ciutat. Les primeres trobades en Chile de críquet, tenis, bádminton, rugby, gòlf, hockey i fútbol varen tindre lloc en Valparaíso.
Sobre este últim, el deport més popular del país i de la ciutat, va començar dedicat exclusivament a la colectivitat britànica resident baixe el patrocinamiento de distintes institucions com el Mac Kay and Sutherland School —al ràfol del qual va nàixer el Mackay and Sutherland Football Club, considerat el primer club de fútbol de la història de Chile—,[51] i el Valparaíso Sporting Club. En este context, en 1889 es comença a donar vida al Valparaíso F.C., la primera organisació futbolística del país sense relació en un establiment educacional, la fundació oficial del qual data de 1892.[52] La popularitat del deport va començar a créixer paulatinament i es varen formar varis atres equips en la ciutat, ya no solament de britànics, sino que també de chilens com el Santiago Wanderers, fundat el 15 d'agost de 1892, i que va ser un dels primers quadros a on els futbolistes nacionals eren majoria, o l'Everton fundat el 24 de juny de 1909. Este últim club va decidir traslladar-se a la veïna ciutat de Vinya de la Mar en 1943. En 1895 es va crear la Football Association of Chile, que agrupava als principals clubs de Valparaíso, pero per als anys 1920 el port va ser perdent l'hegemonia futbolística nacional a favor de la capital del país i finalment la sèu de la Federació de Fútbol de Chile va ser traslladada a Santiago.
Després de la creació del primer torneig professional en la capital en 1933, Santiago Wanderers es va convertir en el primer club no santiaguino en participar del campeonat nacional despuix de fer-ho per primera volta en el torneig de 1937, no obstant, esta primera incursió solament va durar una temporada. Al començament dels anys 1940 l'equip en conjunt a atres equips varen formar l'Associació Porteña de Fútbol Professional, que va tindre una curta duració. En 1944 Wanderers es va incorporar definitivament als tornejos nacionals organisats per l'Associació Central de Fútbol i actualment es troba jugant en la Primera Divisió de Chile, torneig que ha conseguit en tres oportunitats: 1958, 1968 i 2001.[53] cal destacar que atres dos equips, ya desapareguts, també varen competir en tornejos de caràcter nacional, això sí durant breus periodos: La Cruz F.C. en 1954 i Valparaíso Ferroviaris entre 1962 i 1963, abdós en Segona Divisió.
A banda del fútbol, atres deports són practicats en Valparaíso, pero en molta menor concurrència, dins dels que cal mencionar el básquetbol, de llarga tradició en la ciutat i que es desenrolla principalment en el Fortín Prat. En l'actualitat, l'Unió Espanyola de Deports participa en la Lliga Nacional de Básquetbol.
La prensa porteña va començar el seu desenroll al començament del sigle XIX, periodo en que varen ser fundats una gran cantitat de periòdics. En l'actualitat, dos diaris són editats en la ciutat: El Mercuri de Valparaíso, el primer número del qual va eixir el 12 de setembre de 1827, és el periòdic més antic publicat en forma ininterrompuda en Chile i en el món en llengua castellana;[54] i L'Estrela de Valparaíso, fundat en 1921. Abdós són propietat del consorci periodístic El Mercurio S.A.P., i tenen alcanç i cobertura dedicada a notícies de tota la Regió. En Valparaíso també es poden adquirir els periòdics nacionals de major difusió. Entre els diaris desapareguts que es varen publicar en la ciutat destaquen el conservadorL'Unió de Valparaíso i L'Heralt (1888-1953, en interrupcions).[55]
Sobre la radiodifusió, en Valparaíso i la seua àrea metropolitana poden sintonizarse les principals cadenes de radi de cobertura nacional, algunes de les quals tenen espais diferenciats dedicats a l'actualitat local en les seues desconexions o conten en programació exclusiva; i de cobertura regional. De les emissores radials que tenen el seu assent en la ciutat, destaquen les ràdios Portals de Valparaíso, Congrés, Pura Notícia Radi, Valentí Letelier i Stella Maris, entre unes atres. Per la seua rodalia també capta senyals de ciutats propenques com Vinya de la Mar (de fet tenen les mateixes freqüències).
Valparaíso va ser el breçol d'UCV Televisió (actual TV+), estació pertanyent a l'Universitat Catòlica del port. És la ret televisiva més antiga del país, ya que va eixir a l'aire per primera volta en 1957.[56]
.jpg){kind=link}
.jpg){kind=link}
,_desde_el_cerro_Alegre.jpg){kind=link}
.jpg){kind=link}
.jpg){kind=link}
.svg&action=edit&redlink=1){kind=link}
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Valparaíso.