Corrent de Humboldt

Mapa de la corrent de Humboldt (1943).

La corrent de Humboldt, també cridada corrent peruana o del Perú, és una corrent oceànica costera del Pacífic oriental, la qual és freda, superficial, contínua, de baixa velocitat, molt àmplia, somera i en una direcció predominant cap al noroest. Està originada per un aflorament o ascens d'aigües profundes i, per lo tant, molt fredes i riques en nutrients, que es produïx en les costes occidentals d'Amèrica del Sur. Alberga el «ecosistema marí més numerós del planeta», per això és el «àrea peixquera més productiva del planeta».

Va ser descoberta pel científic espanyol José d'Acosta (1540-1600) en la seua Història natural i moral de les Índies (1590), i descrita pel naturaliste alemà Alexander von Humboldt en la seua obra Viage a les regions equinoccials del Nou Continent (París, 1807), escrita en colaboració en Aimé Bonpland. Esta corrent és una de les d'aigües fredes més importants del món i els seus efectes de aridez relacionats en la surgencia d'eixes aigües fredes (que llimiten l'evaporament d'acort en el principi de la diatermancia) es deixen sentir notablement en les costes centrals i septentrionals de Chile aixina com casi en la totalitat de les del Perú. La seua velocitat és d'uns 28 km per dia de sur a nort, més exactament, des de la part central de les costes chilenes fins a l'equador terrestre.

El nom "corrent del Perú" va ser adoptat per resolució de la Conferència Oceanogràfica Iberoamericana (Madrit-Màlaga, 1935).

Orige

Archiu:Radar Image from the Western Hemisphere Feb-05-2013. CAPS 5

Image de radar presa pel satèlit GOES (Satèlit geoestacionario) el 5 de febrer de 2013, mostrant l'hemisferi occidental (Amèrica i parts dels oceans Atlàntic i Pacífic). Pot notar-se l'important diferència en l'image anterior en el traçat de les corrents marines. Com podem vore, la corrent meridional del Pacífic Sur (visible en el cinturó núvol procedent de la zona intertropical del Pacífic) es dirigix cap al sur del continent americà terminant bruscament en les costes i part insular de Chile per l'efecte orogràfic del relleu: elevada nuvolositat i pluges o nevades molt intenses. No existix conexió entre esta corrent i la de Humboldt que és d'aigües fredes i cels sense núvols.

El seu orige es deu als efectes combinats del moviment de rotació terrestre i de la força centrífuga de les aigües oceàniques en la zona equatorial, ademés de que en gran part és induïda per la corrent Equatorial del Sur, la qual està a la seua volta impulsada pels vents alisios. Esta corrent és frigga degut a que les seues aigües emergixen des de zones profundes, a on tenen una temperatura entorn als 10 °C en raó a la seua densitat, en la zona intertropical junt a les costes suramericanes de Chile i Perú, en l'oceà Pacífic. El fenomen de la surgencia d'aigües profundes i molt fredes en la zona intertropical (upwelling en anglés) ya va ser descrit i medit per Humboldt en el seu viage al Perú en 1802 (). No obstant, el propi Humboldt senyala que l'orige d'eixes aigües profundes deu provindre, a lo manco en part, de les latitut antàrtiques, per lo que es mostra partidari de lo que es coneix com a corrents en profunditat, alguna cosa que no s'ha provat en la bibliografia científica, a pesar de la tesis de les corrents termohalinas, que resulten difícils de sustentar, ya que parlen de corrents en profunditat que passen de nort a sur i viceversa a través de l'equador terrestre, alguna cosa impossible d'imaginar si tenim en conte la força centrífuga del moviment de rotació terrestre, que té la seua màxima expressió, precisament, en l'equador. No obstant esta idea, cal destacar el fet de que les corrents superficials no estan subjectes solament als efectes produïts per la força centrífuga en la zona equatorial, ya que totes les corrents marines també es veuen afectades per l'efecte de les marees que poden aplegar a modificar substancialment la ruta de les aigües de emersión de la corrent de Humboldt més o menys al nort i oest de la zona equatorial. Dit en atres térmens: com l'òrbita de la Lluna no coincidix en la eclíptica, la corrent de Humboldt pot vore's atreta cap a l'hemisferi nort si la Lluna es troba en eixe moment girant al voltant de la Terra en dit hemisferi, ya que l'atracció de la Lluna és major sobre les aigües superficials de l'oceà que l'atracció solar. Pero també pot succeir lo opost, quan es produïx l'efecte conegut com el Chiquet, cridat precisament aixina perque coincidix en els dies de Nadal i Any Nou, és dir, durant el solstici d'estiu per a l'hemisferi sur. Com a resulta llògic, si en eixes dates la Lluna es troba girant en latitut de l'hemisferi sur, l'atracció tant solar com a llunar s'eixercix sobre les aigües equatorials de l'hemisferi nort, que creuen l'equador terrestre, duent calor i pluges a la costa septentrional del Perú. Estes aigües més càlides se superponen a les de la corrent de Humboldt. pero no l'anulen, com va aplegar a pensar-se en certa ocasió ().

La corrent sorgix en la costa suramericana del oceà Pacífic, desplaçant-se des de la Zona Central de Chile cap al nort, paralelament a la llínea del llitoral suramericà, passant per les costes peruanes fins a alcançar la latitut de l'equador terrestre, obrint-se després en direcció oest cap a les illes Galápagos fins a aplegar a l'equador terrestre, que no travessa sino puntualment per la força centrífuga del moviment de rotació terrestre que dona orige al abombamiento equatorial de les aigües oceàniques. Per això es veu en el mapa de temperatures superficials de la NOAA el contrast entre les aigües de la corrent de Humboldt al sur de l'equador (temperatura d'uns 15 °C) en les aigües de la pròpia corrent equatorial del Nort, molt més càlides (casi 30 °C). Pel contrari, les aigües fredes de la corrent de Califòrnia, la temperatura de la qual també es deu a la surgencia d'aigües fredes, es desplacen d'un principi cap a l'oest per l'inèrcia del propi moviment de rotació terrestre. La diferència, en abdós casos (corrent de Califòrnia i corrent de Humboldt) està en la configuració de les costes totalment oposta, que desvia les aigües fredes cap a l'oest-suroest en el primer cas i cap al noroest en el segon. En cap lloc del món es veu un contrast tan brusc entre les aigües que compartixen una mateixa corrent i direcció a abdós costats de l'equador. Tal volta podríem fer l'excepció en la corrent de Benguela en Àfrica pero, en este cas, les aigües fredes que sorgixen junt a les costes de Namíbia s'allunten des del principi cap al noroest i, per lo tant, no es desplacen junt a la costa i donen orige a un clima coster menys sec en la costa occidental africana, en comparació a la suramericana.

Erro al crear miniatura:

En el llitoral Pacífic s'originen núvols baixos que apleguen a la costa la major part de l'any.

Fins a fa relativament poc temps es creïa que les aigües de la corrent de Humboldt eren tan fredes perque procedien de l'Antàrtic i/o de la corrent del Pacífic Sur. L'excelent mapa elaborat per l'eixèrcit dels Estats Units en 1943, una part del com apareix dalt, dona l'idea d'una continuïtat que no existix en la realitat, entre dita corrent sud-Pacífica i la de Humboldt. No obstant, cal tindre en conte que en el mapa de 1943 apareix la corrent sur-Pacífica com una corrent càlida que es va gelant a mida que s'acosta a la costa suramericana. L'image de radar obtinguda per mig del satèlit geoestacionario GOES nos mostra, en canvi, una idea alguna cosa diferent a la que nos dona el mapa citat. En l'image de radar, la corrent del Pacífic sur es veu coberta per un núvol allargat que té varis mils de km de llongitut (una vaguada pròpiament dita; en anglés: (Trough (Meteorology)) com a conseqüència de la presència del àrea de baixa pressió circumpolar austral. Pero esta corrent choca en les costes meridionals de Chile deixant allí copioses pluges que convertixen el clima de la zona en un clima oceànic o marítim i una gran part de la mateixa pansa a l'oceà Atlàntic a través del pas de Drake, entre Amèrica del Sur i l'Antàrtida. Pel contrari, la corrent de Humboldt està casi sempre lliure de núvols (solen ser de núvols baixos pel fenomen d'inversió tèrmica, d'acort en el concepte de la diatermancia, i la zona a on emergixen les aigües fredes junt a la costa es veuen de color molt més obscur per la presència de plàncton: les aigües profundes que sorgixen en la costa chilena-peruana comencen a absorbir directa i llentament la radiació solar, pero mentres açò succeïx no s'evaporen o s'evaporen llentament, precisament, per la seua baixa temperatura.

L'explicació científica de la corrent de Humboldt i d'atres corrents fredes (desenrollada en el artícul corresponent) és molt coherent lloc que desenrolla les raons de surgencia o emersión de totes les corrents fredes independentment de la seua latitut i de la disposició de les costes dels continents a on es produïxen i, sobretot, tira per terra l'idea d'una circulació submarina d'orige termohalino perque es disponen, segons s'ha pogut comprovar en àrees costeres d'una latitut determinada, que no estan relacionades en la major cantitat de sal de les seues aigües i, menys encara, en la seua temperatura i en la temperatura de les aigües marines veïnes a dites corrents.

Efectes en el clima

Archiu:Nepac sst oper0-Temp-sup-Oc-Pacífico-16-sep-2013.png

Efectes de la corrent de Humboldt o del Perú en la corrent equatorial de l'oceà Pacífic. Les aigües fredes apleguen fins a l'equador terrestre (latitut 0º), indicat en les inicials EQ (en anglés), pero no passen d'allí cap a l'hemisferi nort pel abombamiento de les aigües oceàniques a lo llarc de l'equador (explicat per la força centrífuga del moviment de rotació terrestre).

Eixercix influència determinant sobre el clima de la costa peruà-chilena en cels coberts de boires terreres —camanchacas i garúas costeres—, absència de pluges i temperatures més fredes de lo que deurien tindre d'acort a la seua latitut. Esta situació s'estén fins a les illes Galápagos que es troben, precisament, travessades per l'equador terrestre i el clima del qual seria molt més càlit i plujós de no ser per esta corrent.

Per la latitut, el clima deuria correspondre a les zones tropical i subtropical; no obstant, les seues aigües de temperatura inusualment baixa gelen l'atmòsfera lo que causa, a la seua volta, el clima sumament àrit per l'escàs evaporament de les aigües fredes. Esta inversió tèrmica, anomalia detectada per Humboldt, té efectes que caracterisen el clima de les regions llitorals en contacte en la corrent, causant l'alteració dràstica del règim subtropical de pluges i creant una faixa d'arenals i deserts costers relativament frets com el d'Atacama i semicálidos com el de Sechura. En provocar zones fredes oceàniques encara prop del equador terrestre, l'evaporament de les aigües oceàniques resulta escassa i aixina, en conseqüència, les pluges costeres solen ser també molt escasses. Ademés, açò és una de les implicacions per a l'existència dels fenomens d'efectes regionals casi alternats cíclicamente d'El Chiquet i La Chiqueta, que en general produïxen greus variacions meteorològiques en la zona intertropical a abdós costats de l'equador terrestre.

Per una atra part, la surgencia d'aigües fredes i profundes du a la superfície una enorme cantitat de plàncton, que d'una atra manera s'afonaria en el fondo oceànic, convertint a les aigües travessades per la corrent en un dels més importants caladas peixquers del planeta i a la corrent mateixa en un dels principals recursos econòmics de Chile i del Perú.

Aixina mateix, la riquea ictiológica associada a esta corrent provoca l'abundància d'aus marines en el llitoral, entre les que destaquen les aus guaneras, les dejecció de les quals s'acumulen pel clima àrit en les illes i costes rocoses, que expliquen la gran importància estratègica de l'economia peruana en el XIX i posteriorment.