Anar al contingut

Bàsquet

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Artícul bo


El bàsquet[1] "Basketball" /ˈbæs.kət.bɔl/ o /ˈbæs.kət.bɑl/ (del anglés basketball; de basket, 'canastra' i ball, 'pilota'), també conegut com básquetbol, basquetbol o simplement básquet,[n. 1] és un deport d'equip, jugat entre dos equips de cinc jugadors cada u en quatre periodos de quartos de dèu minuts cada u,[2] dotze minuts cada quarto en la NBA. L'objectiu de l'equip és anotar punts introduint un baló en un rogle a 3,05 metros sobre la superfície de la pista de joc del que penja una ret. La puntuació per cada canastra o enceste és de dos o tres punts depenent de la posició des de la que s'efectua el tir a la canastra, o d'un, si es tracta d'un tir lliure per una falta d'un jugador contrari. L'equip guanyador és el que obté el major número de punts.

El contacte en les mans junt a la pilota deu ser continu i de forma consecutiva. Els jugadors, també cridats basquetbolistas o baloncestistas, no poden traslladar-se d'un costat a un atre subjectant la pilota, sino botant-la contra el sol. L'equip en possessió del baló o atacant, intenta anotar punts per mig de tirs, entrades a canastra o mates, mentres que l'equip defensor busca impedir-ho furtant la pilota o efectuant tapons. Quan un tir cap a la canastra fracassa, els jugadors d'abdós equips intenten atrapar el rebot.

James Naismith, un professor canadenc de educació física, va inventar el bàsquet en 1891 en la YMCA de Sprin gfield, Massachusetts, Estats Units. El deport va guanyar ràpidament popularitat i es va expandir per les universitats i coleges nortamericans a principis de el XX.

La Federació Internacional de Bàsquet (FIBA) va sorgir en 1932 i el deport va debutar en els Jocs Olímpics d'Estiu en 1936. En 1946 es va fundar la principal lliga professional dels Estats Units, la National Basketball Association (NBA), a on es varen formar grans jugadors que varen contribuir a la creixent popularitat del bàsquet: Wilt Chamberlain i Bill Russell en els anys 1960 i, posteriorment, Kareem Abdul-Jabbar, Moses Malone, Larry Bird, Magic Johnson, Kobe Bryant, Stephen Curry, Michael Jordan i LeBron James, estos dos últims considerats per molts com els dos millors jugadors de l'història.[3]

El bàsquet és un dels deports més practicats del món, en més de 450 millons de jugadors en 2013. Es juguen numeroses lligues i campeonats en el món sancer, sobretot en Europa i més recentment en Àsia, a on el deport ha despuntat en el XXI. Les dònes representen una bona part dels practicants, a pesar d'una exposició menor en els mijos del bàsquet femení. S'han desenrollat algunes variants, com el bàsquet en cadira de rodes para deportistes discapacitats, el streetball i el bàsquet 3x3. Existix una cultura específica sorgida a partir del deport que s'expressa en la música, la lliteratura, el cine i els videojocs.


Història

El bàsquet va nàixer com a solució a la necessitat de realisar alguna activitat deportiva durant l'hivern, en l'escola de la YMCA (Young Men's Christian Association) de Springfield, Massachusetts.[4] En 1891, James Naismith, professor d'educació física en l'escola, va idear el bàsquet com una activitat recreativa en una pilota basat en tretze regles. El joc es va estendre per Estats Units, Canadà i el restant del món. Moltes de les regles inicials es mantenen fins a l'actualitat, encara que alguns aspectes del joc varen tindre que modificar-se per a respondre a desenrolls en la tècnica dels jugadors i aspectes no prevists en el desenroll del joc.[5]


Començos

James Naismith, inventor del básquetbol, en un baló i una canastra.

En 1891 James intentava idear un deport que els seus alumnes pogueren jugar baix sostre, puix els durs hiverns en Nova Anglaterra dificultaven la realisació d'eixercici a l'aire lliure.[6] Les activitats de educació física que es practicaven en l'época es basaven en els métodos alemans, monòtons i poc indicats per a un grup de jóvens plens d'energia. Naismith s'inclinava per un joc de pilota, per a motivar millor als seus alumnes, pero els deports populars per llavors es caracterisaven predominantment per l'ús de la força o el contacte físic i eren inadequats per a practicar-los en un gimnasi. Encara que a voltes es mencionen els antics jocs de pilota pok-ta-pok i tlachtli —d'orige maya i asteca respectivament— com a antecedents del bàsquet modern, segons el seu inventor, l'idea d'utilisar els tirs a una canastra com a objectiu del joc va provindre d'un antic joc de la seua infància denominat duck on a roc —o 'ànet sobre una roca'— que consistia en alcançar un objecte colocat sobre una roca llançant-li una pedra. Naismith va encarregar caixes d'uns 50 cm³ per a utilisar com a blanc, pero el bedell del colege solament va conseguir conseguir-li unes cistelles de bresquilles, que va manar a penjar en les baranes de la galeria superior que rodejava el gimnasi, a una determinada altura.[7]

Com Naismith contava en 18 alumnes, va decidir que els equips estigueren formats per nou jugadors cada u i va impondre 13 regles. Pronte el número de jugadors es va reduir a sèt, i, en 1896, a l'actual de cinc jugadors.[8][9]

El tauler va sorgir per a evitar que els seguidors situats en la galeria a on penjaven les cistelles, pogueren entorpir l'entrada del baló. L'introducció del tauler, al començament de el XX, va donar lloc a la jugada nomenada rebot, que ha passat a ser fonamental en el joc. Les cistelles de duraznos varen donar pas a rogles metàlics en una ret sense forats fins a evolucionar a la malla actual.[10]


Regles establides

James Naismith va dissenyar un conjunt de 13 regles bàsiques para dit deport:[11]

  1. El baló pot ser llançat en qualsevol direcció, en una o dos mans.
  2. El baló pot ser colpejat en qualsevol direcció, en una o les dos mans (mai en el puny o mà tancada).
  3. Els jugadors no podran córrer en el baló. Deuran passar-ho inclús des d'un atre lloc en el que ho varen agarrar, es concedirà una relativa tolerància al jugador que en plena carrera reba el baló i dega parar-se.
  4. El baló no deu dur-se en abdós mans o entre elles. Els braços o el cos no es deuen usar per a sostindre-ho en cap cas.
  5. Està prohibit carregar en el muscle contra un adversari, aixina com agarrar, espentar, posar la traveta o colpejar de manera alguna a l'oponent. Tota infracció a esta regla per part de qualsevol jugador es considerarà una falta i en cas de reincidència, l'infractor serà eliminat fins que es conseguixca un nou cesto. Si l'intenció en colpejar és evident, el jugador serà eliminat pel restant del partit i no podrà ser reemplaçat.
  6. Colpejar en el puny el baló és falta, en ser violació de les regles 2 i 4, sancionant-se de la mateixa manera que la regla 5.
  7. Si qualsevol dels equips fa tres faltes personals consecutives, es contabilisarà una canastra per a l'equip contrari (consecutives significa que durant eixe temps l'oponent no haja comés cap falta).
  8. Es contarà canastra quan el baló siga llançat, colpejat o palmado des del sol fins a la cistella i es quede en ella, els defensors mai tenen que tocar el baló o dificulten la canastra. Si el baló es queda en la vora de la cistella sense aplegar a entrar i l'oponent mou la canastra, es contabilisarà com a punt.
  9. Quan el baló ixca fora del camp de joc, tornarà al camp. La primera persona que ho toque ho llançarà al camp de joc. En cas de discussió l'àrbit (auxiliar) realisarà un bot entre dos. El que trau dispon de cinc segons per a fer-ho; si reté el baló més temps, el baló passarà a l'equip contrari. Si qualsevol dels equips persistix en retardar el joc, l'àrbit (auxiliar) li senyalarà falta.
  10. L'àrbit (auxiliar) serà el juge que anote les faltes personals i avisarà a l'àrbit principal quan es cometen tres faltes

consecutives. Podrà descalificar als jugadors segons lo establit en la regla número 5.

  1. L'àrbit principal jujarà lo que es referix al baló i determinarà quan estiga en joc o ha eixit fòra, a que equip pertany, ademés de dur el control del temps. Decidirà quàn s'ha marcat un tant i contabilisarà les canastres i aixina mateix realisarà les obligacions habituals d'un àrbit.
  2. El partit constarà de dos parts de 15 minuts, en 5 minuts de descans entre les mateixes.
  3. L'equip que obtinga el major número de cestos en eixe espai de temps serà declarat guanyador. En cas d'empat, si els capitans acorden fer-ho, el partit es podrà continuar fins que es marque una canastra.


Desenroll en Estats Units

L'equip de la Universitat de Kansas en 1899, en el seu entrenador James Naismith en la fila superior a la dreta

La YMCA va eixercitar un paper important en l'expansió del básquetbol en els Estats Units i Canadà, aixina com en el restant del món. El primer partit en Europa va tindre lloc en París en 1893.[12] Sobre la mateixa época l'associació va organisar partits en Tianjin (China),[13] en Índia, en Japó i en Pèrsia.[14] Els partits de bàsquet femení varen començar també en una época primerenca.

Al començament del sigle XX, el básquetbol va devindre una activitat corrent en numeroses universitats nortamericanes, gràcies a James Naismith. El primer partit entre universitats va tindre lloc el 9 de febrer de 1895 entre la universitat Hamline i l'escola d'Agricultura de la Universitat de Minnesota.[15] En 1897, la Amateur Athletic Union va prendre el control de la gestió del bàsquet de mans de la YMCA.[15] En 1901, numeroses universitats varen escomençar a finançar els partits i en 1905, els representants de quinze universitats varen crear el Comité del Reglament del Bàsquet.[15] El mateix any, a sugerència del president Theodore Roosevelt, es forma la Intercollegiate Athletic Association, que va absorbir el Comité en 1909 i es va convertir en 1910 en la NCAA, la principal federació nortamericana de deport universitari.[15]

Poc abans del començ de la Primera Guerra Mundial, la NCAA i la Amateur Athletic Union es disputaven el control del reglament. A raïl de l'entrada d'Estats Units en el conflicte, en 1917, les forces #armada nortamericanes varen contribuir a l'expansió del básquetbol en sol europeu, gràcies a l'important presència d'entrenadors d'este deport presents junt a les tropes. El mateix Naismith va passar dos anys en França en la YMCA en esta época.[16]


Primeres lligues professionals en Estats Units

El primer partit professional va tindre lloc en 1896, en Trenton, i en 1898 es va fundar la primera lliga professional, cridada National Basketball League,[n. 2] conformada per sis equips. Els primers campeons varen ser els Trenton Nationals, seguits dels New York Wanderers, els Bristol Pile Drivers i els Camden Electrics. Esta lliga solament va durar fins a 1904. Durant els anys següents es varen organisar atres lligues d'àmbit regional.[17][18] En esta época no se respetaba el espíritu original del juego y este se tornaba a menudo violento, no solo por parte de los jugadores, sino también de los espectadores.[18]

Les principals lligues professionals varen sorgir a partir dels anys 1920: la Metropolitan Basketball League va aparéixer en 1921, i la American Basketball League en 1925. Aixina mateix en 1922 es va fundar l'equip dels Rens de Dayton, compost exclusivament per afroamericanos.[19] Els seus rivals principals eren els Original Celtics, coneguts com els pares del bàsquet i presentats com els campeons mundials de la disciplina.[20] Com els Harlem Globetrotters, creats en 1926, els Celtics organisaven tornejos per tot el país a la manera d'un espectàcul de circ i varen dominar el deport del básquet en els Estats Units entre 1922 i 1928, data de la seua dissolució.

El bàsquet universitari va escomençar a despertar interés a nivell nacional en els tres tornejos divisionales de la National Collegiate Athletic Association (NCAA), a on participen un total d'1.066 equips universitaris, sent el més i mportante i el més antic (es disputa des de 1939) el de la Divisió I (en anglés, NCAA Men's Division I Basketball Championship), conformat pels 68 millors equips universitaris del país despuix d'haver-se classificat en les seues respectives conferències. Es juga en format de eliminació directa disputant-se cada primavera en Estats Units. El torneig va ser creat per la Associació Nacional d'Entrenadors de Bàsquet i va ser idea de l'entrenador de la Universitat de Kansas Phog Allen.[21][22] Es juga en la seua major part en març, per lo que és informalmente conegut com «la «Locada de març», també cridat el «Gran Ball» en estar els millors de cada conferència universitària en la recta final. El torneig, i especialment les semifinals nacionals i final (quatre|Final Four), s'han convertit en un dels acontenyiments deportius més seguits del país, en ple total en els estadis i coliseus a on es disputen les trobades i retransmissió per televisió a tot el país, jugant-se a un nivell digne dels professionals pese a ser amateur. Una atra organisació deportiva universitària és la National Association of Intercollegiate Athletics (NAIA), que el seu torneig de básquetbol data de 1937; este sol ho disputen 32 equips en una sola semana, sent una organisació més menuda i menys pòpular que la NCAA.

El 6 de juny de 1946 es va crear la Basketball Association of America (Associació de Bàsquet d'Amèrica), coneguda per les sigles BAA. En el primer partit es varen enfrontar els Huskies de Toronto, jugant en casa, i els Knicks de Nova York.[23] Despuix de tres temporades, en 1949, la lliga es va fusionar en la National Basketball League fundada en 1937 per a formar la National Basketball Association (NBA). En els anys 1950 varen sorgir les primeres estreles del deport, com George Mikan i Bob Cousy. Els Lakers de Minneapolis, que es varen instalar en Los Àngeles en 1960, i els Celtics de Boston varen dominar la NBA en setze títuls entre els dos, entre 1949 i 1970, i dèu enfrontaments en la final entre 1959 i 1987.

En la década dels 1960 varen deixar la seua impronta jugadors llegendaris: El escolta dels Lakers Jerry West; el base Oscar Robertson; el pivot dels Celtics Bill Russell, onze voltes campeó de la NBA i que va revolucionar la pràctica de la defensa;[24] i Wilt Chamberlain, que detenta encara décades més tarde varis récorts de la NBA.[25] El 2 de març de 1962, va marcar 100 punts en un partit entre els Warriors de Filadèlfia i els Knicks de Nova York.[25]

En 1967, se creó la American Basketball Association para rivalizar con la NBA, que había alcanzado gran popularidad.[26] La nova lliga va suscitar l'interés del públic en la seua proposta d'un nou estil de joc i regles diferents; va introduir una pilota tricolor —roja, blanca i blava—, un joc més agressiu i espectacular i el tir de tres punts. Julius Erving va ser el jugador més célebre, gràcies a un estil aéreu a on el bot i el joc per damunt del tauler eren tan importants com les canastres. No obstant, els magros ingressos i el decliu progressiu de la lliga varen causar la seua absorció per la NBA; #el seu quatre millors equips —els Nets de Nova York, els N uggets de Denver, els Pacers d'Indiana i els Spurs de Sant Antonio— es varen incorporar a la NBA, que va conservar també alguns elements com el triple.[26] Des de 1970, la NBA és incontestablemente la lliga més important, tant en térmens de popularitat com de presupost i nivell de joc.[27]

En l'any 1996 es va crear la Womens National Basketball Association tenint com a primer campeó al Houston Comets.


Implantació en Europa i competicions internacionals

Dos equips disputen un partit de bàsquet
Partit entre els Estats Units i França en els Jocs Interaliados de 1919
Entrenament de basquetbol en Israel 1969
Entrenament de basquetbol en Israel 1969

Poc despuix de la seua creació, el bàsquet es va estendre gradualment fòra dels Estats Units i Canadà i va aplegar a Europa, a on es va implantar ràpidament. En 1909, es va celebrar el primer partit de básquet internacional entre Mayak de Sant Petersburgo i un equip nortamericà de la YMCA.[28] El primer event europeu important va tindre lloc en 1919 en Joinville-li-Pont durant els Jocs Interaliados en els que varen prendre partix els països aliats en la Primera Guerra Mundial. L'equip dels Estats Units, dirigit per Marty Friedman, va prevaldre contra França en la final.[29] En 1928, el bàsquet va ser deport d'exhibició en els Jocs Olímpics de Ámsterdam.

El 18 de juny de 1932, es va fundar la Federació Internacional de Bàsquet Amateur (FIBA), en base en Ginebra. Els primers països membres varen ser Argentina, Checoslovàquia, Grècia, Itàlia, Letònia, Portugal, Romania i Suïssa.[30] Originalment, esta federació solament supervisava equips d'aficionats i va tindre un paper fonamental per a l'inclusió del bàsquet en el programa dels Jocs Olímpics de 1936 en Berlín, a on els partits es varen jugar a l'aire lliure, en una cancha de terra. La selecció dels Estats Units va obtindre el primer títul olímpic batent a l'equip canadenc en la final.

Selecció de basquetbol d'Argentina en 1950, primer campeó mundial de basquetbol.

El primer campeonat mundial de básquetbol es va celebrar en Argentina en 1950[31] i va ser guanyat per l'equip amo de casa, sorprenent als observadors internacionals. Tres anys més vesprada, va tindre lloc el primer campeonat mundial de básquetbol femení en Santiago de Chile. El bàsquet femení es va convertir en event olímpic en 1976, en els Jocs Olímpics de Montreal,[32] gràcies sobretot a la llabor del secretari general de la FIBA Renato William Jones.


A partir de la década de 1970

Culminació de la professionalisació

En els anys 1970 varen aparéixer varis jugadors en molt talent, com Kareem Abdul-Jabbar, segon millor puntuador de l'història de la NBA, Elvin Hayes, Moses Malone, Robert Parish o Bernard King; aixina mateix, en els huitanta varen destacar Hakeem Olajuwon, John Stockton, Karl Malone, Dominique Wilkins i Patrick Ewing, junt en els tres jugadors que varen dominar el deport i varen contribuir a aumentar la popularitat del bàsquet en tot lo món durant esta década: Larry Bird, Magic Johnson i, sobretot, Michael Jordan, considerat com el més gran jugador de l'història.[3] A partir dels 1990, alguns equips varen començar a desafiar la posició dominant dels Lakers i els Celtics en el básquetbol nortamericana, com per eixemple, els Bulls de Chicago, dirigits per Jordan i que varen obtindre sis títuls entre 1991 i 1998; i els Spurs de Sant Antonio, en cinc títuls entre 1999 i 2014. Les noves estreles sorgides en els noranta varen ser David Robinson, Gary Payton, Jason Kidd, Steve Nash, Dirk Nowitzki, Kobe Bryant i Shaquille O'Neal, conegut pel seu físic impressionant i les seues bromes en el camp de joc.

La professionalisació del bàsquet no es va completar verdaderament fins a 1990. En 1989, la FIBA va cessar d'excloure als professionals dels seus tornejos i en 1992 els jugadors professionals varen poder jugar per primera volta en els Jocs Olímpics. Açò no va ser óbice per al desenroll del deport amateur, i s'estima que en 2012 vintissís millons de persones practicaven el básquet en els Estats Units, entre ells quinze millons de manera esporàdica.[33] Sobre la mateixa época, el número de jugadors en tot lo món se sifra en uns cent millons federats i més de 450 millons de jugadors recreatius.[34]


Globalisació i desafius al domini nortamericà

Dos baloncestistas espanyols.
Els germans Marc i Pau Gasol en la selecció de bàsquet d'Espanya en els Jocs Olímpics de Londres (2012)

Des de la creació del deport, els Estats Units han jugat en tornejos internacionals, en certa competència per part de Yugoslàvia —i posteriorment de Sèrbia— i dels equips de la Unió Soviètica. L'equip nortamericà ha conseguit l'or en catorze de les díhuit olimpiades en les que el bàsquet ha estat present. El primer Dream Team («equip d'ensomi») compost entre uns atres per Michael Jordan, Magic Johnson, Charles Barkley i Scottie Pippen va competir en els Jocs Olímpics de Barcelona i va obtindre el títul en una diferència mija de 42 punts sobre els seus adversaris; este equip és considerat com el millor de l'història del deport.[35][36] No obstant, per la popularitat creixent del básquetbol en el món, els nous equips nacionals varen ser guanyant nivell i alguns varen aplegar a desafiar la supremacia nortamericana. En el Campeonat Mundial de 2002, la selecció d'Estats Units va acabar sexta, per darrere de Yugoslàvia, Argentina, Alemània, Nova Zelanda i Espanya, a pesar d'estar conformada íntegrament per jugadors de la NBA.[37] En els Jocs Olímpics de 2004 els Estats Units varen tindre que acontentar-se en la medalla de bronze despuix de ser batuts per Puerto Rico, Lituània i Argentina. També varen perdre contra el equipe grec en les semifinals del Campeonat Mundial de Bàsquet de 2006, que va guanyar Espanya. No obstant, segons la classificació de la FIBA del 3 d'octubre de 2015, la selecció nortamericana era la millor del món en eixa data, seguida per l'espanyola, la lituana, l'argentina, la francesa, la sèrbia, la russa, la turca, la brasilera i la grega.[38]

A partir dels anys 1990, es pot parlar de «una «globalisació» del básquetbol, en l'aparició de numerosos campeonats i lligues per tot lo món. Als tornejos més antics, creats abans de la década dels setanta (com la Pro A en França, la Llega Basket italiana, la A1 Ethniki en Grècia, la Lliga de Bàsquet de Turquia, la Basketball Bundesliga alemana, Lliga ACB, etc.) es varen sumar les noves lligues professionals d'Àsia, a on el deport estava en ple auge. La primera entre elles va ser la Associació de Bàsquet de Filipines, que va organisar el seu primer campeonat el 9 d'abril de 1975 en Ciutat Quezón.[39] La Lliga de Bàsquet d'Austràlia, fundada en 1979, agrupava sèt equips australians i un neozela ndés; la corresponent lliga femenina es va crear en 1981. Més recentment varen aparéixer la Bj League japonesa (2005), la Novo Basquete Brasil (2008) i la VTB United League en Rússia i Europa de l'Est (2008). La Associació de Bàsquet de China mereix especial menció, pel fort desenroll que ha experimentat, atraent inclús jugadors de la NBA com Metta World Peace, Stephon Marbury o Tracy McGrady.[40] En Canadà, a pesar del domini del hockey sobre gèl, el número de jugadors i de partits de bàsquet retransmesos no cessa de créixer.[41]

El jugador chinenc Yao Ming en decembre de2006, en la camiseta dels Rockets d'Houston. Entre 2002 i 2011, va disputar nou temporades en la NBA i va contribuir a l'expansió del bàsquet en Àsia.

Gràcies al desenroll internacional del bàsquet, la NBA s'ha obert gradualment a jugadors estrangers. Entre els primers, varen estar els yugoslavo Dražen Petrović, Toni Kukoč i Vlade Divac, i els lituans (Arvydas Sabonis i Šarūnas Marčiulionis. La lliga recluta jugadors de tot lo món, inclosos varis africans, com Manute Bol, Michael Olowokandi, DeSagana Diop, Luc Mbah a Moute, Hasheem Thabeet o Bismack Biyombo; entre els europeus destaquen els russos Timofeï Mozgov, Andréi Kirilenko, els germans espanyols Pau i Marc Gasol, els alemans Dirk Nowitzki i Detlef Schrempf, i els italians Andrea Bargnani i Marque Belinelli; i entre els llatinoamericans es poden mencionar Manu Ginóbili, Anderson Varejão i Nenê. Alguns australians, com Luc Longley i Andrew Bogut també han jugat en la lliga nortamericana. Des dels anys 2000 i el despunte del básquet en Àsia, la N BA ha rebut a jugadors chinencs com Yi Jianlian, Wang Zhizhi i Yao Ming, figura destacada del bàsquet en el seu país, a on el deport s'ha convertit en el segon més popular solament per darrere del tenis de taula.[42][43]


Referències

  1. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  2. ↑ FIBA (2 de febrero de 2014). «Reglas Oficiales de Baloncesto 2014 (Aplicables desde el 01.10.2014)» (pdf) pág. 14. Archivat des d'el original, el 15 de marzo de 2015. Consultat el 25 de junio de 2015.
  3. ↑ 3,0 3,1 «Michael Jordan» (en inglés). NBA. Archivat des d'el original, el 2 de septiembre de 2006. Consultat el 6 de noviembre de 2014.
  4. ↑ [1], Greenwood Publishing Group. ISBN 9780313309526.
  5. ↑ Tous Fajardo, 1999, «Evolución de las reglas desde 1891 hasta 1932», pp. 21-22.
  6. ↑ «James Naismith» (en en). Encyclopedia Britannica. Consultat el 20 de enero de 2021.
  7. ↑ Tous Fajardo, 1999, «Cómo se originó el baloncesto», pp. 15-16.
  8. ↑ Tous Fajardo, 1999, «Evolución de las reglas desde 1891 hasta 1932», p. 20.
  9. ↑ Torres Martín, 2006, p. 15.
  10. ↑ Torres Martín, 2006, pp. 15-16.
  11. ↑ «Dr. James Naismith's Original 13 Rules of Basketball» (en en-us). www.usab.com. Consultat el 11 de octubre de 2021.
  12. ↑ Chatellier, Anaïs. «A la découverte du plus vieux terrain de basket au monde». Archivat des d'el original, el 27 de septiembre de 2015. Consultat el 15 de julio de 2017.
  13. ↑ Arceri y Bianchini, 2004, p. 79.
  14. ↑ Arceri y Bianchini, 2004, p. 80.
  15. ↑ 15,0 15,1 15,2 15,3 ESPN. [2] (en inglés). ISBN 9780345513922.
  16. ↑ Leslie Colbeck et al.. (en inglés), Federación Internacional de Baloncesto.
  17. ↑ «Historia de la NBA». Sphera Sports. Archivat des d'el original, el 29 de julio de 2017. Consultat el 28 de julio de 2017.
  18. ↑ 18,0 18,1 [3] (en inglés), ABC-CLIO. ISBN 9781576070246.
  19. ↑ Arceri y Bianchini, 2004, p. 38.
  20. ↑ Arceri y Bianchini, 2004, p. 37.
  21. ↑ https://web.archive.org/web/20120326104653/http://mobile.kusports.com/news/2005/mar/20/mayer_ncaa_no/
  22. ↑ Key Dates in NABC History
  23. ↑ Goldaper, Sam. «The First Game» (en inglés). NBA Encyclopedia. National Basketball Association. Archivat des d'el original, el 5 de julio de 2012. Consultat el 26 de septiembre de 2017.
  24. ↑ Demay, Jonathan (12 de febrero de 2012). «Bill Russell, le père de la défense» (en francés). BasketUSA.com. Consultat el 23 de febrero de 2015.
  25. ↑ 25,0 25,1 «Wilt Chamberlain, Monsieur 100 points» (en francés). BasketUSA.com (27 de agosto de 2014). Consultat el 28 de septiembre de 2017.
  26. ↑ 26,0 26,1 «Remember the ABA» (en inglés). remembertheaba.com. Consultat el 16 de febrero de 2015.
  27. ↑ Arceri y Bianchini, 2004, p. 47.
  28. ↑ Arceri y Bianchini, 2004, p. 81.
  29. ↑ Fernández, Iván«Guía BasketMe Eurobasket 2017».Consultat el 2 de octubre de 2017.
  30. ↑ «FIBA's 80th anniversary celebration» (en inglés). Federación Internacional de Baloncesto. Archivat des d'el original, el 9 de octubre de 2007. Consultat el = 1 de octubre de 2017.
  31. ↑ Arceri y Bianchini, 2004, p. 185.
  32. ↑ «Montreal 1976» (en inglés). Olympic Games. Consultat el 1 de octubre de 2017.
  33. ↑ «Over 26 Million Americans Play Basketball» (en inglés). SFIA (15 de marzo de 2012). Consultat el 24 de febrero de 2015.
  34. ↑ «About FIBA - Quick facts» (en inglés). FIBA. Archivat des d'el original, el 26 de enero de 2016. Consultat el 31 de enero de 2016.
  35. ↑ «Basket: il y a 20 ans, la Dream Team, meilleure équipe de l'histoire» (en francés). Slate (9 de julio de 2012). Consultat el 23 de febrero de 2015.
  36. ↑ «El Dream Team, el mejor equipo de todos los tiempos». TN (8 de agosto de 2017). Consultat el 14 de octubre de 2017.
  37. ↑ «Estats Units 2002: campeó Yugoslàvia». Història dels mu ndiales. Olé básquet. Archivat des d'el original, el 15 d'octubre de 2017. Consultat el 14 d'octubre de 2017.
  38. ↑ «FIBA World Rankings - Men» (en inglés). FIBA. Archivat des d'el original, el 17 de septiembre de 2016. Consultat el 14 de octubre de 2015.
  39. ↑ Batholomew, Rafe. [4] (en inglés), New American Library. ISBN 978-0451233226.
  40. ↑ Hontang, Alexis (4 de noviembre de 2014). «Le paradis chinois des joueurs NBA» (en francés). L'Équipe. Consultat el 23 de febrero de 2015.
  41. ↑ Scherrer, Gaétan (12 de febrero de 2016). «Comment le Canada est devenu un pays de basket». Basket USA. Consultat el 25 de octubre de 2017.
  42. ↑ Versace, Emmanuel (20 de julio de 2011). «Yao Ming, la fin d'un rêve chinois» (en francés). France 24. Archivat des d'el original, el 23 de febrero de 2015. Consultat el 23 de febrero de 2015.
  43. ↑ Miquel, Paul (10 de agosto de 2008). «La Chine, l’autre pays du basket» (en francés). Télérama.


Erro en la cita: Existixen etiquetes <ref> per a un grup nomenat "n.", pero no es trobà una etiqueta <references group="n."/>

Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Bàsquet&oldid=1603452»