Bernardo O'Higgins

   

Bernardo O'Higgins Riquelme (Sant Bartolomé de Chillán i Gamboa, Imperi espanyol, 20 d'agost de 1778-Llima, Perú, 24 d'octubre de 1842) va ser un militar i polític chileno reconegut per ser libertador de Chile, aixina com per ser un dels pares de la Pàtria de Chile, per la seua participació en el processe d'independència de Chile del Imperi espanyol, tant en la respectiva guerra com en el càrrec de governant com director suprem entre 1817 i 1823, quan va consolidar el seu inicie com a nació.

Era d'ascendència irlandesa i vasca; va ser fill d'Ambrosio O'Higgins, qui abans de morir eixercitava el càrrec de virrey del Perú; i, d'Isabel Riquelme, qui va acompanyar al seu fill durant el procés d'emancipació. Per instruccions del seu pare, va estudiar inicialment en Chillán, després en Llima i despuix en Londres (Anglaterra), a on va ser azuzado per les idees secessionistes del seu professor de matemàtiques, Francisco de Miranda, qui despuix ho va fer membre de la Logia de Lautaro. En 1801 va retornar a Chile i es va radicar en el seu facenda de Sant Josep de les Pedreres, rebuda en herència, i es va dedicar a les llabors agrícoles. Políticament va ser alcalde de Chillán en 1806, d'els Àngeles en 1810, diputat per la mateixa zona davant el Primer Congrés Nacional, entre juliol i agost de 1811, i intendent de Concepció en 1814. Més vesprada es va convertir en militar sense formació. Durant el periodo de la reconquista, va organisar en Mendoza, junt en José de Sant Martín, l'Eixèrcit dels Vages, i va dirigir l'ofensiva chilena, en lo que es va conseguir l'independència de Chile en 1818, despuix de la batalla de Maipú. Va eixercir la jefatura de l'Estat baix el títul de director suprem en calitat d'interí, sent brigadier. I en eixe mateix càrrec va assumir la titularitat plena el 24 de març de 1818 i reasumió l'1 d'abril d'eixe any. Va reprendre novament, el 14 d'abril del mateix. Reasumió formalment, sent capità general, el 3 de setembre de 1820 i finalment el 25 de novembre de 1822, sent capità general.

Entre les obres de la seua govern varen destacar la declaració formal de l'independència el 1 de giner de 1818 —ideal que ell va dur a Chile en 1800—, la promulgació de les constitucions de 1818 i 1822, la fundació de l'Armada de Chile, les escoles Militar i Naval —esta última com a Acadèmia de Jóvens Guardiamarinas—, i l'organisació i enviament a Perú de l'Expedició Libertadora. També va dispondre la creació de la bandera chilena i l'himne nacional actuals. Per un atre costat, es varen prendre mides que varen generar descontent entre l'aristocràcia criolla, com l'abolició dels mayorazgos i els títuls de noblea, la supressió dels escuts d'armes i la creació de la Legió al Mèrit. Per esta situació, va disminuir el seu respal polític a la seua gestió, i per a evitar un enfrontament major, va abdicar el 28 de giner de 1823 i es va ser exiliat a Llima (Perú), a on l'Estat peruà li va otorgar una facenda en la que va passar els seus últims dies.

Considerat un dels Libertadores d'Amèrica, junt en Sant Martín, Bolívar i Sucre, va ser capità general del Eixèrcit de Chile, brigadier de les Províncies Unides del Riu de l'Argent, general de la Gran Colòmbia i gran mariscal del Perú.

Infància i joventut

Partida de batisme de «Bernardo Higins», registrada en Talca en 1783.

Escut d'armes de la família O'Higgins.

O'Higgins va nàixer com Bernardo Higins, segons consta en la seua partida de batisme, el 20 d'agost de 1778. Era fill natural d'Ambrosio O'Higgins, en eixa época tinent coronel de Granaders de 59 anys d'edat i que després va ser governador de Chile (1788-1796) i virrey del Perú (1796-1801), i de la chilena Isabel Riquelme Engrunse, membre d'una de les famílies més antigues i ilustres de la zona de Chillán.

Elloc de naiximent de Bernardo O'Higgins no cal. Encara que tradicionalment es menciona a la casona familiar dels Riquelme, ubicada en lo que actualment correspon a Chillán Vell i a on Bernardo va passar els seus primers anys de vida sense pare. Uns atres afirmen que elloc hauria segut en algun atre terreny familiar, ya siga en la casona de les germanes Olate en la mateixa ciutat o en la propenca facenda del Palpal, en els terrenys de l'actual comuna de Pemuco. En la seua partida de batisme apareix únicament que va nàixer en els territoris del bisbat de Concepció, que comprén les localitats anteriors.

Front al desconeiximent llegal i social d'Ambrosio O’Higgins d'eixercir la seua paternitat del seu fill natural (naixcut fòra d'un matrimoni), Bernardo va ser cridat el «guacho Riquelme», encara que, segons descripcions de l'época, físicament era molt semblat al seu pare. Va permanéixer en Chillán fins a novembre de 1782, quan el seu pare ho va enviar a Talca, quedant baix el conte del matrimoni format pel ric comerciant portugués Juan Albano Pereira Márquez i Bartolina de la Creu i Bahamonde. El 23 de giner de 1783 va ser batejat en l'iglésia parroquial de Talca: consta en l'acta el reconeiximent de la seua paternitat per part d'Ambrosio O'Higgins; el nom de la mare, no obstant, apareix reservat a petició d'esta. Encara que en la partida apareix com «Bernardo Higins», va ser conegut fins a l'edat de 24 anys com «Bernardo Riquelme». En 1788 va retornar a Chillán com a intern del Colege de Naturals, dirigit en eixa época per l'Orde Franciscana. Va quedar baix la tutela del rector del colege, pare Francisco Javier Ramírez, amic d'Ambrosio O'Higgins, qui a l'adop ya era governador de Chile. En este establiment estudiaven també els fills dels cacics mapuches de la zona, per lo que allí va deprendre a parlar mapudungun. La família Riquelme —els seus yayos, mare i mija germana— ho visitava freqüentment, per lo que va nàixer una estreta unió en la seua mare i en la seua mija germana, Rosa. En 1790 el seu pare ho va enviar a Llima per a que continuara els seus estudis en el Colege del Príncip i en el de San Carlos d'eixa ciutat i en 1794 a Europa per a que completara els seus estudis. En Lima el seu apoderat va ser el ric comerciant irlandés Juan Ignacio Blake i en Europa Nicolás de la Creu i Bahamonde, cunyat de Juan Albano Pereira. En aplegar a Europa, inicialment va estar vivint en la residència de Nicolás de la Creu i Bahamonde en Càdis pero després este lo va enviar a Londres per a que completara la seua educació. En Anglaterra els fabricants de rellonges, Spencer i Perkins, rebien periòdicament les remeses de diners que enviava don Ambrosio por intermedio de Nicolás de la Creu i Bahamonde per al manteniment del seu fill. Estos diners va ser prou retallat per estos mandataris lo que va significar una constant preocupació i font de disgusts per al jove Bernardo Riquelme.

Retrat d'O'Higgins en Londres (1798).

En el Regne Unit, Bernardo va assistir a un colege catòlic en règim d'internat ubicat en Richmond, a les afores de Londres. Allí, va tindre una romanç en Charlotte, la filla de l'amo del recint, Timothy Eeles. Va aplegar a dominar l'anglés, va deprendre lliteratura francesa, dibuix, història i geografia, música i maneig de les armes. Entre els seus professors, el de matemàtiques va ser Francisco de Miranda, precursor de l'independència americana i qui ho imbuyó de les idees libertarias que es debatien en eixos temps, els drets de l'home i de la sobirania popular, donant-li consells que li servirien per a prendre part activa en la lluita per l'emancipació del seu país. Anys més vesprada, Miranda seria qui incorporaria a O'Higgins en lo que seria la Logia Lautaro i ho presentaria davant el ministre Portland i a Mr. Rufus King, plenipotenciario dels Estats Units, quan va ser a solicitar-els respal per a l'independència de les colónies espanyoles. L'estiu de 1798 ho va passar en el balneari de Margate i en solicitar diners als seus apoderats en Londres per a retornar a Richmond, estos li'l varen negar, acusant-ho de malgastar-ho. Després de trencar relacions en els relojeros Spencer i Perkins per la falta de diners, va decidir retornar a Espanya a on Nicolás de la Creu i Bahamonde. A fins d'abril de 1799 es va embarcar en el port de Falmouth rumbo a Lisboa i d'ahí va continuar per terra fins a Càdis. Va pretendre ingressar a una acadèmia militar de navegació pero davant l'impossibilitat de fer-ho va solicitar al seu pare l'autorisació per a retornar a Chile. Concedida esta, va deure esperar un temps puix havia esclatat una nova guerra entre Espanya i Anglaterra. Finalment el 3 d'abril de 1800 va salpar a bordo d'el navío La Confiança que formava part d'un numerós comboi. El 7 del mateix més una poderosa esquadra anglesa va capturar quatre naus del comboi, entre les quals estava la que transportava a Bernardo. Tots els seus tripulants i passagers varen ser conduïts a Gibraltar a on varen ser posteriorment deixats en llibertat. Sense equipage ni recursos, es va dirigir a peu fins a Algecires i després en buc fins a Càdis, novament a la casa de Nicolás de la Creu i Bahamonde, pero la febra groga havia aplegat a la ciutat per lo que De la Creu en la seua família i Bernardo es varen traslladar a Sanlúcar de Barrameda. Allí li va atacar la febra, la que ho va tindre a la vora de la mort. Ya sense salvació va demanar que li suministraren quina; ho varen fer per compassió en el moribunt, pero miraculosament, a les poques hores, la febra havia baixat i en el córrer dels dies va millorar completament i va retornar en els De la Creu a Càdis.

Casa a on es va estajar en Càdis

Durant la seua estància en Càdis, va compartir les seues idees revolucionàries en vàries persones que li havia indicat Francisco de Miranda, qui des de Londres tenia activa una filial en Càdis de la Logia Lautaro. Al començament de giner de 1801, De la Creu li va comunicar que el seu pare, indignat en ell, li ordenava que ho despedira de la seua casa. Bernardo li va respondre al seu pare a través d'una carta:

Yo, senyor, no sé qué delicte haja comés per a semblant castic, ni sé en quin haja segut ingrato (un dels delictes que més avorrixc) puix en tota la meua vida he procurat en tot afany el donar gust a V. I. i al vore ara frustrada esta la meua sola pretensió, i irritat el meu pare i protector, he quedat confús. ¡Una punyalada no m'anara tan dolorosa! ¡No sé cóm no vaig caure mort de vergonya en sentir semblants raons! Jamai he temut, ni a la mort, ni a la pobrea; pero en este instant he quedat acovardit, considerant-me l'últim dels hòmens i el més desgraciat. ¡No sé quí haja segut el que va tindre tan mal cor per a tractar d'arruïnar-me en l'opinió de V. I., el meu pare i protector! Ho cite per a davant la presència de Deu, ya que en este món no ho conec, per a demanar-li la satisfacció requerida.

Carta de Bernardo Riquelme a Ambrosio O'Higgins, 1801

En la carta, Bernardo li contava en forma detallada els seus sofriments en Londres i Càdis i finalment li demanava que li perdonara les faltes que haver pogut cometre. Lo que havia donat lloc a l'irritament del pare en el seu fill va ser que, a fins de 1800, el virrey es va enterar de que un còmpliç de Francisco de Miranda, el cubà Pedro José Car, havia denunciat davant la cort espanyola un pla d'insurrecció de les Índies Occidentals i informat que en est participava Bernardo Riquelme. La notícia hauria aplegat a oïts del rei Carlos IV, qui hauria decidit remoure-ho del seu càrrec.

La carta de Bernardo al seu pare, no obstant, no tindria resposta. Als pocs dies d'haver segut notificat pel seu apoderat de la determinació del seu pare, es va rebre en Càdis la notícia de la mort del virrey O'Higgins i junt en ella l'informació de que havia deixat al seu fill Bernardo una quantiosa herència. En eixe precís instant, la situació del jove O'Higgins va canviar radicalment i pronte va poder dispondre dels diners necessaris per a retornar a la seua pàtria, embarcant-se el 14 d'abril de 1802 en la fragata Aurora, arribant a Valparaíso el 6 de setembre, a l'edat de 24 anys.

En la seua Facenda Sant Josep de les Pedreres de Vallenar

En aplegar a Chile, Bernardo O'higgins es va estajar en Santiago en la casa del seu cosí, el capità Tomás O'Higgins, qui ho va acollir i li va informar el contingut exacte del testament d'Ambrosio O'Higgins, consistent en la facenda Les Pedreres en 3000 caps de ganado. Com la liquidació de l'herència s'efectuava en Llima, li va escriure als albaceas solicitant-els informació i firmant, per primera volta, en gran satisfacció i orgull com Bernardo O'Higgins i Riquelme. Els albaceas li varen respondre que era necessari esperar el terme del juí de residència que conforme en la llei se li seguia al seu pare. Ademés, li informaven que havien instruït a l'administrador de la facenda Les Pedreres, Pedro Nolasco del Riu, que li fera entrega d'esta previ otorgamiento d'una fiança en espera del terme del juí en Perú. Rebuda esta informació, es va dirigir a Chillán a buscar a la seua mare i mija germana Rosa per a aixina començar a viure en els Àngeles, degut a que els seus tios Riquelme ya radicaven en els Àngeles —despuix de la mort del seu yayo Simón Riquelme, en 1801—, després es va entrevistar novament en l'administrador de la seua estància, don Pedro Nolasco del Riu, antic amic i assistent del seu pare Ambrosio O'Higgins, qui ho va deixar prendre baix fiança alguns caps de ganado de l'herència i en la seua venda saldar els deutes del viage. Invitat pel comandant Del Riu, i acompanyat del seu tio Manuel Riquelme, va assistir en març de 1803 al parlament de Negrete, reunió efectuada en el propòsit de mantindre l'harmonia en els indígenes. Este es va efectuar en el mateix lloc en que el seu pare ho havia realisat 10 anys abans. Esta reunió li va servir per a vore de prop i confraternizar en els cacics mapuches i recordar una miqueta de la seua infància en el colege de Naturals de Chillán, en que havia convixcut una temporada en els fills dels cacics de la regió. Dos mesos despuix es va dirigir a Lima per a agilitar els tràmits de liquidació de l'herència i iniciar els tràmits de llegitimació, esta última diligència a la postre va fracassar, pero va retornar en les instruccions dels albaceas per a que l'administrador de la facenda li fera entrega definitiva d'esta. El 19 de febrer de 1804 va prendre possessió de les 16 689 quadres de terra en que consistia la facenda, ademés de 4300 vacuns i 540 caballares contats després d'un rodeig que va durar 22 dies. Esta diferència en el ganado en lo que figurava en el testament varen donar lloc a que posteriorment hi haguera una conciliació en el seu primer Tomás, per a repartir entre abdós el guanyat excedent.

Una volta instalat en la seua propietat va dur a viure en ell a la seua mare, a la seua mija germana Rosa i al seu tio Manuel Riquelme. Ells li varen acompanyar i varen ajudar en la compra dels tifells i en la construcció de graners, habitacions i una casona patronal que va ser terminada en 1808. Va aplicar en les seues terres lo que havia observat en la recent revolució agrícola anglesa, va construir fossos, apotreró les terres cultivables, va efectuar la rotació dels cultius i va introduir noves ferramentes com ellaurat de fierro, va plantar vinyes i va produir vi. En 1810, d'acort en un inventari confeccionat per ell mateixa, la cantitat de vinyes i frutals alcançava a 85 000 plantes, tenia cultius de papes, blat i forraje i contava en 10 228 caps de vacú. En les llabors agrícoles treballaven al voltant de 400 inquilins, la major part a través del sistema de medieros. En vàries ocasions O'Higgins va contractar per a treballar en elles a anglesos que havien naufragat en les costes del país. També, des de la seua instalació en Les Pedreres, va començar a difondre les idees independentistes que el seu professor Francisco de Miranda li havia inculcat en Londres (J. Heise). En Concepció feya ya alguns anys que Juan Martínez de Roses encapçalava un grup de jóvens autonomistes. Es dien autonomistes a els qui pretenien governar-se lliurement, pero reconeixent l'autoritat del Rei d'Espanya. Els independentistes, en canvi, pretenien instalar un govern total i definitivament independent de qualsevol país o mandatari foràneu. Esta va ser l'idea que Bernardo O´Higgins va dur de Londres i que va complir 16 anys més tarde el 12 de febrer de 1818 (Llaç, 2010). Al poc temps es va relacionar en els oficials que custodiaven la frontera austral del regne deprenent d'ells els rudimentos de la guerra. L'amor a la seua pàtria, el seu caràcter franc i desinteressat, la seua capacitat de treball, serietat i correcció en el tracte dels seus inquilins com la seua bona educació i el fet de descendir d'un virrey ho varen fer molt popular en la regió. Viajava ocasionalment a les ciutats de Concepció i Chillán en les que permaneixia llargues temporades. En Concepció va travar gran amistat en Juan Martínez de Roces, hàbil advocat de gran influència en la regió i que havia treballat baix les órdens del seu pare i que li va prendre gran carinyo. En estes visites parlava de les idees independentistes que circulaven en Europa i especialment del proyecte elaborat per Francisco Miranda. En Concepció assistia a les tertúlies polítiques que s'efectuaven en la casa de l'advocat José Antonio Prieto i en Chillán visitava a fra Rosauro Falca i en l'estància veïna a la seua a Pedro Ramón Arriagada, als que va convertir en incondicionals seguidors de les seues idees independentistes que consistien principalment en establir la llibertat de comerç i la creació d'un Congrés, també predicava la necessitat de formar una èlit política criolla que aplegat el moment estiguera en condicions de reemplaçar a les autoritats de la Corona espanyola en Amèrica.

En 1806 el poble de Chillán ho va elegir alcalde del Cabildo, posant-se de colp i repent en contra dels intents de l'intendent de Concepció, Luis d'Àlaba, d'atropellar els drets comunals i est, a la seua volta, va començar a vigilar-ho pels seus inclinaments pro angleses manifestades en l'adquisició de ferramentes d'eixa nacionalitat per a la seua facenda i per la correspondència que mantenia en personages de Buenos Aires que en eixos moments era amenaçat per una invasió anglesa. No es va atrevir a detindre-ho, puix O'Higgins ya era un personage estimat i respectat en la regió, pero sí ho va molestar de diverses maneres.

En 1808 va ingressar en un grup conspiratiu conegut com els «Donyets patriotes» que integraven jóvens pertanyents a les principals famílies de Concepció, Talcahuano i pobles propencs. Eixe any va fallir el governador del regne i després de vàries diligències encapçalades per Juan Martínez de Roces va ser designat en el seu lloc el brigadier Francisco Antonio García Carrasco, qui va nomenar com el seu secretari privat a Martínez de Roces. Tan important com lo anterior varen ser les notícies del captiveri de Fernando VII per part de Napoleón Bonaparte. O'Higgins va ser un dels pocs que va visualisar l'alcanç que estos successos podrien tindre per al país. A fins de 1808 Martínez de Roces va retornar a Concepció puix el governador ho va reemplaçar per pressions dels espanyols peninsulars. O'Higgins no va descansar un moment en continuar difonent les seues idees emancipadoras pero sí tement per la seua llibertat, més encara quan en octubre de 1809 varen ser detinguts en Chillán per soldats dels Dragons de la Frontera els seus amics el prior Falca i Pedro Ramón Arriagada. A fins de 1809 el poble dels Àngeles ho va elegir com a subdelegat interí del partit de l'Illa de la Laja lo que li va permetre despuix organisar militarment les forces del territori.

Participació en l'Independència de Chile

Artícul principal → Independència de Chile.

Va ser inspirat pel mapuche Lautaro, qui també va ser educat gràcies al governador de Chile (Pedro de Valdivia) i va liderar al seu poble contra els espanyols, durant la Guerra d'Arauco.

Al començament de 1810 O'Higgins va tindre notícies que els criollos de Chuquisaca i de Quito havien depost a les autoritats espanyoles i creat Juntes de Govern. Després, des d'Espanya, va saber de l'invasió d'Andalusia pels francesos, pero lo que més va impactar en Les Pedreres va ser la notícia de que en Santiago, per orde del Governador, havien segut capturats José Antonio de Rojas, Juan Antonio Ovalle i Bernardo de Vora i Pintat, importants veïns, que varen ser traslladats fins a Valparaíso per a ser enviats a Llima. Esta acció va crear una violenta reacció en contra de García Carrasco ademés que va coincidir en el derrocament, el 25 de maig, del virrey Cisneros pels patriotes de Buenos Aires, els que havien instalat una Junta de Govern. Els criollos de Santiago, en enterar-se de la captura i trasllat de Rojas, Ovalle i Vora, es varen indignar en el governador, ya desprestigiat per un escàndal relacionat en contrabando, per lo que la Real Audiència finalment va conseguir que, en data 16 de juliol, García Carrasco renunciara al càrrec i li entregara el mando del regne a Mateo de Bou i Zambrano, vell de 83 anys. O'Higgins per la seua banda va estimar que havia aplegat el moment de la lluita, per lo que va decidir preparar-se per a ella. Es va reunir en el comandant de Dragons de la Frontera i li va propondre eixecutar el seu pla d'organisar la defensa militar de la regió de Concepció formant dos regiments de cavalleria i en els seus inquilins de les Pedreres el regiment N.° 2 de la Laja.

Durant la Pàtria Vella

Artícul principal → Pàtria Vella (Chile).

Quan O'Higgins va saber lo ocorregut en Santiago el 18 de setembre de 1810, fets que havien significat l'instauració d'una Junta de Govern en la que Juan Martínez de Roces figurava com un dels vocals, va partir de colp i repent a Concepció a entrevistar-se en ell, obtenint per part d'est la seguritat que propondria i lluitaria per l'establiment de la llibertat de comerç i el cridat a elegir un Congrés de representants per a involucrar a tot el poble en l'acció revolucionària que vea vindre. Per a lo anterior era necessari preparar el país militarment per a afrontar una guerra contra les forces realistes que segurament enviaria el virrey del Perú, com lo havia fet en Chuquisaca i Quito, oferint-li des de ya les que ell havia format en l'Illa de la Laja. Roces, una volta en Santiago i integrat a la Junta de Govern, va obtindre l'aprovació d'un pla de defensa del regne, pla ideat en l'assessoria del coronel d'ingeniers Juan Mackenna, també antic i estret colaborador d'Ambrosio O'Higgins. La Junta, en data 28 de febrer de 1811, va nomenar a Bernardo O'Higgins tinent coronel del 2.º Regiment de Cavalleria de Milícies Disciplinades de la Laja, que es denominaria Lanceros de la Frontera. Este nomenament li va causar gran dolor i desilusió puix, com a coronel del regiment, Roces va nomenar al seu cunyat. Passada la desilusió inicial causada per la seua postergación en el mando del regiment format per ell, solament va pensar en preparar-se per a poder eixercir adequadament la seua funció militar i per a això li va demanar respal i consell al coronel Juan Mackenna, militar de reconegut renom, a qui no coneixia personalment, pero que sabia professava les seues mateixes idees de llibertat i en quí confiava plenament. Mackenna, al cap de dos mesos, li va enviar de resposta un escrit que semejaba un manual d'instrucció militar, escrit i consells que indubtablement li varen servir molt en el seu eixercite futur.

Diputat del primer Congrés Nacional

Quadro d'O’Higgins com a diputat

Artícul principal → Primer Congrés Nacional de Chile.

També per eixos dies va saber la resolució de la Junta de cridar a eleccions de diputats per a la formació d'un Congrés. O'Higgins va ser elegit per aclamació com a diputat representant dels Àngeles. El 5 d'abril de 1811 va aplegar a Santiago per a integrar-se al Congrés quan este fòra inaugurat. El 30 d'abril, junt en els diputats de províncies, va conseguir que anaren integrats a la Junta de Govern en dret a veu i vot fins que es constituïra el Congrés i junts varen presentar una formal protesta per l'aument de 6 a 12 els diputats que serien elegits en representació de Santiago. El Congrés, compost per 42 diputats, va ser inaugurat solemnement el 4 de juliol de 1811, quedant pendent l'elecció d'entre ells d'una nova Junta de Govern. El grup d'O'Higgins ho componien solament 12 representants. No obstant el seu escàs número, varen conseguir impedir que s'enviaren fondos de les arques fiscals a Espanya per a contribuir a la guerra contra els francesos. Després el Congrés va debatre acaloradamente la qüestió de l'elecció i incorporació a est dels 12 diputats per Santiago en lloc dels 6 que s'havien acordat inicialment. El 9 d'agost, en una tumultuosa sessió, O'Higgins i els 12 diputats del seu grup varen abandonar la sala de sessions manifestant que informarien als seus pobles lo succeït respecte al número de diputats per Santiago. El cabildo dels Àngeles li va respondre per carta que aprovaven lo obrat i li indicaven que no acceptara el canvi del número de diputats representants per Santiago. A fins d'agost va sofrir un atac de reumatisme que ho va postrar allit pels pròxims dos mesos. El 4 de setembre del mateix any, José Miguel Carrera, per mig d'un colp militar, va tancar el Congrés i va destituir a 8 diputats, dels quals 7 eren de Santiago, i va nomenar una Junta de Govern integrada per Juan Martínez de Roces, Juan Enrique Rosers i Juan Mackenna. El Congrés durant eixe periodo va crear l'Intendencia de Coquimbo, va redactar les bases d'un reglament constitucional, va declarar lliures als fills dels esclaus que naixqueren en el país (llibertat de panches) i, per especial indicació d'O'Higgins, va prohibir el sepeli de cadàvers en els temples, creant-se cementeris en les afores de les ciutats. El 19 d'octubre O'Higgins va solicitar i va obtindre del Congrés llicencia per a absentar-se a la seua facenda per a restablir la seua salut. El 15 de novembre, quan estava llest per a partir al sur, José Miguel Carrera novament va efectuar un colp militar i va designar una nova Junta de Govern, esta volta integrada per ell mateixa, José Gaspar Marín i Martínez de Roces, pero com este últim es trobava en Concepció, li va solicitar a O'Higgins que ho reemplaçara i integrara la Junta. El 2 de decembre, José Miguel Carrera, no content en la marcha del govern, per mig d'un nou colp militar va dissoldre el Congrés a conseqüència de lo que tant O'Higgins com Gaspar Marín varen renunciar a la Junta. Aixina va terminar el primer intent nacional d'un govern representatiu. Entre tant, Juan Martínez de Roces havia constituït una Junta de Govern en Concepció. José Miguel Carrera quan ho va saber va concórrer fins a la casa d'O'Higgins i va conseguir que este acceptara representar-ho en calitat de plenipotenciario davant la Junta de Concepció per a evitar un enfrontament que podria ser fatal per a la causa patriota. El 14 de decembre de 1811 per fi O'Higgins va deixar la capital i es va encaminar cap a Concepció i la seua facenda de les Pedreres en la missió d'aplegar a un enteniment entre abdós parts. Després de conseguir un acort en Martínez de Roces, es va enterar de que Carrera havia mogut les seues tropes fins al riu Maule i en desgrat es va donar conte de que havia segut utilisat per est per a guanyar temps. És aixina com en març de 1812 va deixar Concepció i es va dirigir a la seua facenda, a on va prendre el mando del seu regiment i es va dirigir a Linares a reunir-se en les tropes movilisades per Martínez de Roces per a opondre's a les del nort.

Inicia el seu eixercite com a militar

Durant el més d'agost de 1812 abdós eixèrcits es varen mantindre immovilisats en les riberes del riu Maule. O'Higgins havia propost atacar de colp i repent a les forces de Santiago, pero Martínez de Roces es va opondre preferint parlamentar en Carrera, en qui va tindre una reunió i després abdós varen decidir retirar les tropes a les seues ciutats i continuar les conversacions per ofici. Esta inacció de Martínez de Roces va ser molt criticada pels oficials de l'eixèrcit del sur i en retornar a Concepció este havia perdut tot el seu prestigi. A fins de maig, O'Higgins va retornar definitivament a la seua facenda de les Pedreres en l'intenció de preocupar-se exclusivament de les seues terres i els negocis del camp. A fins de març de 1813 O'Higgins es trobava en la seua facenda quan li varen aplegar les impactants notícies de que un contingent realiste havia desembarcat en la baïa de Sant Vicente. La força enviada pel Virrey del Perú venia al mando del brigadier Antonio Parella. Immediatament va reunir als inquilins de la facenda que formaven en el seu regiment i en ells va partir cap a els Àngeles esperant que durant la marcha se li uniren més integrants. En el camí va saber que eixa vila estava en poder de les forces realistes, per lo que es va dirigir directament a Concepció. Els seus hòmens ya sumaven uns cent, tots armats de llances, quan va saber que Concepció també estava en poder dels realistes va decidir dispersar el seu contingent donant-els indicacions de que retornaren a les seues llars en espera d'instruccions i ell, en el seu ajudant i un fill d'est, es varen dirigir a Talca per a unir-se a l'eixèrcit patriota.

Linares - Sant Carlos - els Àngeles

Artícul principal → Combat de Sant Carlos (1813).

O'Higgins va aplegar a Talca el 5 d'abril i en la nit d'eixe mateix dia va arribar José Miguel Carrera, ya investit com a Comandant en Cap de l'Eixèrcit patriota. Varen tindre una reunió en la que O'Higgins es va posar a les seues órdens i li va propondre un pla per a atacar de colp i repent, per sorpresa, a les forces realistes que ell hi havia vist acampant en Linares. Inicialment Carrera va vacilar, pero el seu assessor militar, el cònsul dels Estats Units, Joel Robert Poinsett, li va aconsellar recolzar-ho, per lo que va posar baix les seues órdens un destacament compost per 7 oficials, 9 húsar, 13 dragons i 6 milicians. Eixa mateixa nit va creuar el riu Maule i al sendemà va irrompre en la plaça de Linares capturant un piquet de 22 dragons realistes que acampaven allí. Esta va ser la primera acció militar d'O'Higgins i la primera de la guerra per l'independència, després va continuar hostigando a l'enemic al sur del riu Maule i reclutant hòmens per a l'eixèrcit patriota, tant en Linares com en Parral. Carrera va organisar l'eixèrcit patriota en 3 divisions, entregant-li el mando de la primera divisió al seu germà Luis i en ella va colocar a O'Higgins, recentment ascendit per la Junta de Govern al grau de coronel, com a cap de la vanguarda, en la missió de continuar al sur del riu Maule. Per maltia no va participar en la batalla de Yerbas Bones, pero una volta recuperat va continuar atacant a l'eixèrcit realiste en Sant Carlos, a mitan de maig, i Chillán. Va continuar cap al sur apropiant-se dels pobles de la seua província Illa de la Laja, inclosa la seua facenda, i ocupant la ciutat d'els Àngeles el 27 de maig de 1813. Va reclutar milicians per a l'eixèrcit, aplegant a contar en 1400 hòmens en els que es va dirigir a Chillán per a unir-se a les forces de Carrera.

Chillán

Artícul principal → Sitie de Chillán.

Al començament de juliol de 1813 O'Higgins en les seues tropes es va unir a les de Carrera que sitiaven Chillán. Al mando de l'eixèrcit realiste estava el comandant Juan Francisco Sánchez, que havia succeït al brigadier Parella que havia mort de neumonia el 21 de maig recent passat. Sánchez va distribuir els seus hòmens perfectament en la defensa de la ciutat, de manera que tots els intents patriotes de prendre-la varen fracassar. O'Higgins, al vore que la desmoralisació cundía en les tropes, recolzat per Mackenna va propondre a Carrera intentar un assalt decisiu a la ciutat. Des del 27 de juliol i fins al 3 d'agost no es va notar cap ventaja entre els contendents, pero eixe matí O'Higgins, al front de 500 dels seus hòmens, va penetrar resueltamente en la ciutat dirigint-se cap a la plaça i quan esperava reforços per a prendre-la va rebre l'orde de Carrera de retirar-se. Finalment, el 8 d'agost l'eixèrcit patriota va alçar elloc, retirant-se cap al nort. El resultat delloc, efectuat en ple hivern, va ser desastrós per als patriotes: cundió la desmoralisació entre les seues files i el prestigi de José Miguel Carrera va ser greument afectat.

El Roure

Artícul principal → Batalla del Roure.

Batalla del Roure.

Alçat elloc de Chillán, O'Higgins es va dedicar a combatre les guerrilles realistes en la zona Concepció i els Àngeles. Va passar per les localitats de Yumbel, Tucapel, Huilquilemu, Gomero, Quilacoya i Rere capturant hòmens i capturant equips. En este recorregut es va enterar de que les forces realistes havien cremat i reduït a enrunes les habitacions i construccions de la seua facenda Les Pedreres. El 16 d'octubre de 1813 a la vespradeta es va juntar en les forces del general José Miguel Carrera en el vau El Roure, en les vores del riu Itata. La divisió de don Juan José també acampava prop. Una posició realista en un canó defenia el vau, pero Carrera no li va donar importància per lo reduït del seu número. Al alba del dia següent una numerosa força realista va atacar als desprevenidos patriotes que es varen trobar entre dos fòcs. La confusió cundió i Carrera va conseguir montar i gràcies a la seua cabalgadura es va llançar al riu, ho va creuar i es va dirigir alloc en que acampava la divisió del seu germà. Els seus hòmens, sense ningú que els guiara, estaven a punt de sofrir una gran derrota quan d'improvise entre ells es va alçar la figura de Bernardo O'Higgins, qui en un fusil en la mà els arengó: «¡O viure en honor o morir en glòria; el que siga valent, seguixca'm!». Este crit va bastar per a que els soldats al unísono contestaran en un «¡Vixca la Pàtria!», calaren les seues bayonetes i es llançaren en forma incontenible contra els soldats realistes, transformant una derrota segura en una victòria de la qual va emergir un héroe i nou líder. Inclusivament despuix de ser ferit en un balazo, va continuar lluitant fins que la situació ho va obligar a la retirada. José Miguel Carrera va reconéixer el heroísmo d'O'Higgins, escrivint en el part de la batalla:

No puc deixar en silenci el just elogi que tan dignament es mereix el citat O'Higgins, a qui deu contar V. I. pel primer soldat, capaç en sí solament de reconcentrar i unir heroicamente el mèrit de glòries i triumfos de l'Estat Chilé

José Miguel Carrera, Partix oficial de la batalla del Roure 25 d'octubre de 1813

Comandant en Cap de l'eixèrcit

Bernardo O'Higgins, oli de José Gil de Castro.

El 21 d'octubre de 1813 els membres de la Junta de Govern varen aplegar a la ciutat de Talca, el motiu d'este desplaçament era el descontent que existia per la forma en que José Miguel Carrera duya la conducció de la guerra. Estaven decidits a remoure-ho a ell i als seus germans de l'eixèrcit. El 27 de novembre es va dictar el decret de separació dels germans Carrera dels seus càrrecs militars i que li entregava el mando de l'eixèrcit a don Bernardo O'Higgins, traspàs de mando que solament es va concretar el 12 de febrer de 1814 en la ciutat de Concepció perque O'Higgins no volia assumir elloc, va anar inclús a Talca i es va entrevistar en els membres de la Junta, finalment el seu incondicional amic i conseller, el coronel Juan Mackenna, ho va convéncer de que en be de la Pàtria acceptara el càrrec. O'Higgins va assumir com Intendent de Concepció en 1814, sent el mateix any reemplaçat per l'interí Matías de la Font i finalment assumint el comandant José Berganza, designat el més d'agost pel brigadier Osorio.

En giner O'Higgins va saber del desembarc del brigadier realiste Gabino Gainza en les costes d'Arauco en importants reforços, als que s'havien sumat hòmens duts des de Chiloé. En la mateixa data es va enterar de que la seua mare i la seua mija germana, presoneres de les forces realistes des de feya un temps, havien recuperat la seua llibertat gràcies a un bescanvi de presoners. Els realistes el 3 de març varen conquistar la ciutat de Talca, fet que va produir la renúncia de la Junta de Govern en el propòsit de terminar en el poder eixecutiu colegiat i concentrar tot el mando en una sola persona, que baix el títul de Director Suprem, dirigira els destins del país. El nomenament va recaure en el coronel Francisco de la Llastra.

Quilo - Membrillar

Artícul principal → Combat de Quilo.

O'Higgins va planificar atacar les places d'els Àngeles i Naiximent per a tallar la llínea d'abastiment i comunicació de les forces realistes en Valdivia. Per a això va ordenar a Mackenna que es trobava en Quirihue que descendira cap a Concepció mentres ell reunia i equipava als seus hòmens. O'Higgins es va enterar de que Gainza també preparava les seues forces per a atacar a la divisió de Mackenna que ara ya es trobava en el funde Membrillar, en la ribera nort del riu Itata, per lo que va decidir anar en el seu auxili. El 19 de març de 1814 en la localitat de Quilo, al sur del riu Itata, prop de Ñipas, va abatre un destacament de tropes realistes i al sendemà va observar des d'una altura com el coronel Mackenna abatia a les tropes de Gainza. Després en abdós divisions va alvançar cap a Talca per a tancar-li el pas a Gainza cap a Santiago.

Quechereguas

Artícul principal → Combat de Quechereguas (1814).

Abdós eixèrcits varen alvançar cap al nort en una carrera parala per alcançar el riu Maule. Durant este desplaçament, O'Higgins es va enterar de que els reforços de més de 1000 hòmens al mando del capità Manuel Blanco Encalada havien segut derrotats el dia 29 de març en Cancha Rayada. Va passar el riu Maule abans que l'eixèrcit realiste i es va atrincherar en el funde Quechereguas, en la ribera sur del Riu Clar de Talca, i ahí va resistir el 8 d'abril'envestida de Gainza que, davant el seu fracàs, va decidir retornar a la ciutat de Talca. O'Higgins es va mantindre en Quechereguas en espera d'un nou reforç de tropes des de Santiago.

Tractat de Lircay

Artícul principal → Tractat de Lircay.

De la Llastra va cridar al coronel Mackenna a Santiago per a conéixer la situació real de l'eixèrcit patriota i després d'escoltar-ho i considerant, entre atres causes, la greu crisis financera en que es trobava el país va acceptar la mediació que el comodoro anglés James Hillyar, en representació del Virrey del Perú, li oferia de firmar un tractat de cessació de les hostilitats. Abascal va designar a O'Higgins i a Mackenna com plenipotenciarios per la part chilena, prèviament abdós oficials varen ser ascendits al grau de brigadier, i Gainza va actuar com a representant del virrey Abascal, pero en la condició de que lo que s'acordara deuria ser ratificat per est. El tractat es va firmar el 3 de maig de 1814 a la vora del riu Lircay. Va ser una treua puix abdós parts sabien que no complirien lo convingut. Gainza va retrocedir fins a Chillán i O'Higgins es va mantindre en Talca. Al poc temps va aplegar l'informació que el virrey Abascal rebujava el tractat i que ademés havia enviat una nova expedició al mando del coronel Mariano Osorio contra els insurgents de Chile.

Les Tres Séquies

Artícul principal → Combat de les Tres Séquies.

O'Higgins es trobava en el seu campament en Talca comentant la notícia de la fuga dels germans Carrera del seu captiveri en Chillán, quan José Miguel i Luis Carrera es varen presentar davant ell. Es varen quedar varis dies en Talca i ahí es varen enterar de lo impopular que era el tractat de Lircay entre els patriotes. Varen continuar fins a Santiago i el 23 de juliol, per mig d'un colp de força, José Miguel Carrera va derrocar a De la Llastra i va instaurar una Junta de Govern integrada per ell, Manuel Muñoz Urzúa i Julián Uribe. O'Higgins, en enterar-se d'este colp d'Estat, ho va rebujar i va movilisar el seu eixèrcit cap a Santiago en el propòsit de restablir en el seu càrrec al Director Suprem derrocat. El 26 d'agost la vanguarda del seu eixèrcit va ser rebujada per una divisió al mando de Luis Carrera en un lloc denominat Les Tres Séquies, enfrontament en el que va perdre al voltant de 150 hòmens i dos canons que eren tot el seu armament de calibre.

Despuix d'esta acció, O'Higgins va saber del desembarc de noves tropes realistes al mando del coronel Mariano Osorio, tropes experimentades i ben aprovisionades en les que es dirigia sense cap oposició cap a Santiago. Davant esta situació, O'Higgins es va reunir en Carrera i abdós varen decidir enfrontar units esta nova amenaça. Osorio va aplegar a Sant Fernando en 5000 hòmens organisats en quatre divisions el 25 de setembre de 1814.

Rancagua

Càrrega d'O'Higgins en la Batalla de Rancagua, oli de Pedro Subercaseaux.

Artícul principal → Batalla de Rancagua.

Al voltant del 6 de setembre Carrera i O'Higgins varen acordar que José Miguel permaneixeria en Santiago i que O'Higgins i Juan José Carrera en les seues divisions tractarien de contindre a Osorio al sur del riu Cachapoal i si no ho podien fer es retirarien primer a la ciutat de Rancagua i després a l'Angostura de Paine. La força patriota va conseguir mantindre a Osorio al sur del Cachapoal fins a fins de setembre. L'1 d'octubre les forces realistes varen mamprendre el creuament del riu Cachapoal. La divisió de Juan José Carrera, al no poder contindre l'alvanç enemic, va retrocedir i es va refugiar en Rancagua. O'Higgins en la seua divisió va concórrer també a Rancagua a reforçar a la divisió de Juan José, resistint en eixe lloc fins al 2 d'octubre, dia en que Bernardo O'Higgins va decidir forçar el retir de la seua gent per mig d'una càrrega de cavalleria. Dels noucents patriotes que varen iniciar el combat solament varen alcançar escapar al voltant de doscents. Esta derrota va marcar el fi de la Pàtria Vella.

Durant la reconquista espanyola

Artícul principal → reconquista (Chile).

Monument al Brigadier de les Províncies Unides del Riu de l'Argent don Bernardo O'Higgins en Plaça República de Chile, Buenos Aires, Argentina.

En el matí del 3 d'octubre O'Higgins va aplegar a Santiago i de colp i repent es va reunir en José Miguel Carrera. Volia una explicació de la seua conducta el dia anterior en Rancagua quan va aplegar en la seua divisió a les portes de la ciutat i podent, entre abdós, haver vençut a les tropes realistes est es va retirar en forma sorpressiva. Cap explicació de Carrera li va satisfer, pero li interessava el pròxim pas a seguir, ell estimava defendre Santiago en les vores del riu Maipo i Carrera estava resolt a retirar-se cap al nort del país. No varen aplegar a cap acort. Llavors va decidir partir en els seus al desterro. El 8 d'octubre va mamprendre el creuament de la cordillera en la seua mare i mija germana i en molts atres soldats i ciutadans que en les seues famílies havien triat emigrar fins a la veïna Mendoza. El dia 12 varen començar a baixar cap a Argentina acampant en el refugi de Les Cuevas i aplegant al sendemà a Uspallata a on els esperava el general José de Sant Martín, governador de Que el seu, en tot tipo d'auxilis. Un parell de dies despuix va aplegar també José Miguel Carrera que havia decidit seguir el mateix camí d'O'Higgins, l'exili. Estant en Mendoza, es va enterar de la mort del seu amic, el brigadier Juan Mackenna, en un duel en Luis Carrera ocorregut en Buenos Aires el 21 de novembre de 1814. Esta notícia li va afectar profundament, per lo que va decidir traslladar-se fins a Buenos Aires per a averiguar lo succeït. Ho varen acompanyar la seua mare i la seua mija germana Rosa, aplegant a la capital en giner de 1815, a on va permanéixer aproximadament un any. En Buenos Aires el govern li va reconéixer el grau de brigadier de l'eixèrcit de les Províncies Unides del Riu de l'Argent. En giner de 1816 el director Suprem, Ignacio Álvarez Thomas, li va indicar que retornara a Mendoza per a que s'incorporara a l'eixèrcit que allí organisava el general Sant Martín.

General José de Sant Martín

Artícul principal → José de Sant Martín.

José de Sant Martín.

Va eixir de Buenos Aires als 7 anys i va retornar als 31 en el grau de tinent coronel de l'eixèrcit espanyol. Les seues actuacions eren reflex de les experiències guanyades en Europa. Somiava en una gran Amèrica en les virtuts d'Europa, pero sense els seus vicis de l'época. Amava la causa de l'independència americana en el seu conjunt. També va importar d'Europa l'institució de les logias masónicas. En 1812 en l'ajuda d'atres próceres va fundar en Buenos Aires la Logia Lautaro, després en 1814 la Logia de Mendoza i en 1817, poc despuix de la batalla de Chacabuco, la Logia de Santiago. El propòsit d'estes Logias era expulsar als realistes de l'Amèrica espanyola. A elles varen pertànyer casi tots els patriotes chilens i argentins, tant civils com a militars. Des del moment en que va prendre el mando de l'eixèrcit de Salta va comprendre que en els mijos que es disponia era impossible conquistar l'Alt Perú i des de llavors va consagrar tots els seus esforços en organisar un eixèrcit per a lliberar Chile i per mar atacar directament la capital del virreinato, Llima. En quant va arribar a Mendoza va començar l'àrdua tasca d'impondre el seu proyecte als dirigents bonaerenses d'organisar en Que el seu, les bases d'un eixèrcit, reunir diners, armes, municions, víveres, cavalls, robes, etc. i iniciar una guerra de zapa en Chile. Solament un individu com ell va poder realisar en èxit un ardit com el pas dels Vages, una cadena de montanyes de les més altes del món, en un eixèrcit de 4000 hòmens sense perdre un canó ni una càrrega de municions.

Eixèrcit dels Vages

Artícul principal → Eixèrcit dels Vages.

L'Eixèrcit dels Vages eixint de la localitat del Plumerillo

San Martín i O´Higgins creuant la cordillera dels Vages.

O'Higgins va aplegar a Mendoza durant la segona quinzena de febrer de 1816. El general San Martín hi havia impost forts imposts especialment als realistes per a que contribuïren a l'esforç bèlic i havia transformat la ciutat en un gran quarter en que l'activitat i l'entrenament no es detenia. L'esperit bèlic era tan accentuat que fins als escolars efectuaven eixercicis militars. Sant Martín va organisar un servici d'espionage per a saber lo que succeïa en Chile i difondre notícies falses sobre lo que ocorria en Mendoza. El més útil de tots els espies va ser Manuel Rodríguez, antic secretari de Carrera, pero que es va entregar per complet a la causa de les forces patriotes, el seu nom va aplegar a ser amat pel poble i temut pel nou governador de Chile Casimiro Va marcar del Pont que va posar preu al seu cap. La primera tasca que Sant Martín li va assignar a O'Higgins va ser allistar la localitat d'El Plumerillo, a una llegua de Mendoza, per a traslladar ahí el campament de les seues tropes, puix desijava mantindre als seus hòmens alluntats de les distraccions de la ciutat que podrien afectar la disciplina i l'esperit militar. El campament va estar llest i va rebre a l'eixèrcit a fins de setembre. És aixina com el general Sant Martín va conseguir partir en un eixèrcit ben aprovisionado i millor organisat, en el que hi havia orde, gran disciplina, acabada instrucció i una alta moral. Segons l'estat de força al 31 de decembre de 1816 estava compost per 4045 hòmens. El 21 de giner de 1817, O'Higgins, al mando de la segona divisió integrada per 1000 hòmens, va mamprendre la marcha des de Mendoza cap a la cordillera rumbo a la Pàtria. Avant marchava la primera divisió al mando del brigadier Estanislao Soler i en la retaguàrdia el quarter general, la maestranza i l'hospital. l'Eixèrcit dels Vages va combatre baix la bandera en els colors celest i blanc de les Províncies Unides del Riu de l'Argent.

Chacabuco

Artícul principal → Batalla de Chacabuco.

Tots sabien que pronte partirien, pero molt pocs sabien el dia i la ruta que seguirien. O'Higgins, Soler i Sant Martín varen seguir la ruta del pas dels Ànets. Varen aplegar al riu Els Ànets i després viraron cap al sur per a guanyar el cim de 3650 metros. El 2 de febrer varen iniciar el descens cap a la vall de Putaendo i el 8 de febrer O'Higgins va alcançar la vila de Sant Felipe. Les divisions es varen concentrar el dia següent al sur de Curimón. En la matinada del 12 de febrer de 1817 la segona divisió d'O'Higgins es va posar en moviment seguint pel camí real per a caure de front sobre l'enemic. Va baixar per la quebrada de Ñipa, va travessar la riera de les Margarites i va enfrontar a l'eixèrcit realiste que es trobava atrincherat en elloc. Despuix del migdia la batalla havia terminat i O'Higgins va entrar a les cases de Chacabuco a on poc despuix va aplegar el general Sant Martín. Tres dies despuix, ya en Santiago, el Cabildo li va oferir la direcció del país al general Sant Martín pero este es va negar a acceptar el càrrec, per considerar que devia ser un naixcut en Chile, qui prenguera les regnes del País. Al sendemà els veïns de Santiago varen proclamar a Bernardo O'Higgins Director Suprem de la jove nació. Este fet va donar començ a la cridada Pàtria Nova.

Durant la Pàtria Nova

Artícul principal → Pàtria Nova (Chile).

Director Suprem

El 16 de febrer de 1817 el general Sant Martín, per mig d'un bando, va convocar als habitants de la ciutat de Santiago a un cabildo obert en el propòsit de que elegiren tres representants, un per cada una de les tres províncies en que estava dividit el país: Coquimbo, Santiago i Concepció, i que estos posteriorment elegiren un Director Suprem que governara el país. L'assamblea va estimar innecessari este pas i va elegir per aclamació, dos voltes, com a Director Suprem al general José de Sant Martín, qui va agrair el gest pero no va acceptar la designació puix va manifestar que dedicaria tot el seu esforç a terminar la guerra contra Espanya lliberant al Perú. Es va cridar a una nova assamblea per al dia 16, la que també per aclamació va designar com a Director Suprem al brigadier Bernardo O'Higgins. La primera proclama d'O'Higgins com a Director Suprem va ser per a agrair als que havien ajudat a recobrar la llibertat de la Pàtria. La proclama en part dia:

Els nostres amics, els fills de les províncies del Riu de l'Argent, d'eixa nació que ha proclamat la seua independència com el frut preciós de la seua constància i patriotisme, acaben de procurar-nos la llibertat usurpada pels tirans...

Un dels seus primers actes va ser ordenar la repatriació dels patriotes que el govern realiste havia desterrat a l'illa Juan Fernández. El seu primer gabinet va estar format per Miguel Zañartu com a ministre de l'Interior i Relacions Exteriors, José Ignacio Zenteno ministre de Guerra i posteriorment va crear el Ministeri de Facenda a càrrec d'Hipólito de Villegas. Sant Martín va establir en Santiago una sucursal de la Logia Lautarina, tots els assunts d'importància deurien ser tractats i aprovats per la Logia, per supost O'Higgins va ser membre d'esta Logia. La creixent intervenció d'argentins en els assunts públics va començar a canviar el sentiment del poble cap als seus amics argentins, l'opinió pública va escomençar a sentir una sorda antipatia cap a ells, llevat cap al general Sant Martín quí, gràcies al seu tacte i esme, sempre va ser admirat i volgut pel poble chilé. Una de les prioritats del Director Suprem va ser organisar un eixèrcit nacional, l'Eixèrcit de Chile, i per a la formació dels seus propis oficials va crear l'Acadèmia Militar la que posteriorment es transformaria en l'Escola Militar Bernardo O'Higgins. Al poc temps l'eixèrcit va contar en 4700 efectius. Les forces realistes es varen atrincherar en la ciutat de Talcahuano baix les órdens del coronel José Ordóñez. En abril es va dirigir al sur al mando d'una divisió de reforç i va assumir el mando de les operacions que es desenrollaven per a prendre Talcahuano, operacions que no varen tindre èxit. El 17 de decembre un correu de Sant Martín li va confirmar que estava en camí des de Perú una gran força realista una atra volta al mando del general Mariano Osorio i li aconsellava que deixara elloc de Talcahuano i es replegara en el seu eixèrcit cap a Santiago duent en ell quant recurs poguera arreplegar: cavalls, ganados i collites. Sant Martín estimava que abdós eixèrcits reunits formarien una força d'uns 9000 hòmens. Durant la seua permanència en la zona de Concepció va mantindre una romanç en Rosario Puga i Vidaurre.

Jurament de l'independència de Chile.

O'Higgins va decidir mamprendre la marcha cap al nort pero junt en això va concretar la seua idea d'informar a totes les nacions l'independència de Chile i per a això va fer redactar un Acta que va firmar en una solemne cerimònia en la ciutat de Talca el 12 de febrer de 1818, encara que el document ho va datar en Concepció i en data 1 de giner. El general Sant Martín va aplegar a Talca el 18 de febrer acompanyat solament pels seus ajudants, el seu eixèrcit estava acantonat en Les Taules, facenda propenca a Valparaíso. Poc despuix es varen enterar de que les tropes realistes havien desembarcat en Talcahuano i que alvançaven ràpidament cap al nort, per lo que varen decidir concentrar abdós eixèrcits en Chimbarongo, lo que es va materialisar en els primers dies de març.

Sorpresa de Cancha Rayada

En la vesprada del 19 de març l'eixèrcit patriota va acampar uns dos quilómetros al nort de Talca dispost a passar la nit. Sant Martín, veent que la seua posició era poc favorable, va decidir canviar l'ubicació de les tropes abans de l'amanecer, pero el general Ordóñez els va atacar en l'obscuritat, produint gran confusió i pànic en les forces patriotes. Durant la refrega O'Higgins va ser ferit per una bala que li va fracturar el braç dret i va quedar cercat pels realistes, sent salvat pel tinent coronel Santiago Bueras i el seu esquadró de caçadors. Este combat va produir més baixes entre els realistes que entre les forces patriotes, pero l'exageració va fer que en Santiago cundiera el pànic i fins as va comentar que Sant Martín i O'Higgins havien mort en l'acció. La ferida en el braç li va produir febra i va deure guardar llit en Sant Fernando, pero en saber els fets que ocorrien en Santiago, entre ells que Manuel Rodríguez havia segut designat per a compartir el mando de la nació i que havia format un cos de voluntaris armats, els Húsar de la Mort, es va dirigir a la capital aplegant en les primeres hores del dia 24 de març i immediatament reasumió el mando de la nació i va restablir l'orde en la ciutat. Al sendemà va arribar el general Sant Martín lo que va dur més tranquilitat als habitants de Santiago i després d'una junta de guerra varen decidir enfrontar a les tropes d'Osorio en el pla del Maipo.

Batalla de Maipú

Abraç de Maipú

Artícul principal → Batalla de Maipú.

El 5 d'abriles tropes patriotes baix el mando del general Sant Martín varen enrollar a les realistes i quan O'Higgins va aplegar fins al camp de batalla ya la victòria era completa. Sant Martín i O'Higgins es varen fondre en un fort abraç. Esta batalla va assegurar l'independència de Chile i és considerada la primera gran batalla americana. El triumfo de Maipú va coincidir en dos fets que varen afectar directament a O'Higgins, estos varen ser la notícia del fusilament dels germans Juan José i Luis Carrera, ocorregut el 8 d'abril en la ciutat de Mendoza, i l'assessinat de Manuel Rodríguez, ocorregut en Til Til el 26 de maig. Una volta guanyada la batalla, O'Higgins va fer seu un vot fet pel poble a la Verge del Carmen de que si es guanyava la batalla es construiria un temple en el seu honor, donant orige a la Capella de la Victòria, predecessora de l'actual Temple Votiu de Maipú, per mig de decret del 7 de maig de 1818.

Primera Esquadra Nacional

O'Higgins va recomençar els seus esforços destinats a contar en una Esquadra que li permetera dominar el Pacífic. Despuix de la victòria de Chacabuco hauria dit: «Este triumfo i cent més es faran insignificants si no dominem la mar». Per a conseguir-ho va enviar representants a Anglaterra i als Estats Units en la missió d'adquirir o construir naus i contractar oficials. Gràcies al treball incansable del ministre José Ignacio Zenteno i la voluntat del Director Suprem es va poder materialisar esta gran empresa. En abril es va comprar la fragata Lautaro, després la corbeta Chacabuco, en juny el navío Sant Martín i el bergantín Galvarino i el director Suprem argentí va enviar el bergantín Intrèpit. L'organisació d'estes naus se li va encomanar al capità Manuel Blanco Encalada. Prèviament s'havia dictat un Reglament Provisional Orgànic de Marina, que fixava les dotacions, sòus, graus i equivalència en els de l'eixèrcit. En data 4 d'agost va firmar un decret que creava en el departament de Valparaíso una acadèmia de jóvens guardiamarinas, la que en el temps es transformaria en l'Escola Naval Arturo Prat. Poc despuix, O'Higgins va tindre l'informació que el Rei d'Espanya havia enviat una nova força de 2000 hòmens a Chile, força que havia salpat des de Càdis el 21 de maig en 11 transports escoltats per la fragata Regna María Isabel. El director Suprem va ordenar l'embargament de les naus neutrals i va ordenar preparar l'Esquadra, la que al mando de l'ara capità de navío don Manuel Blanco Encalada va salpar de Valparaíso un 10 d'octubre. O'Higgins des d'un dels cerros del port va presenciar el salpe d'esta Primera Esquadra Nacional, manifestant: «Tres barquichuelos varen donar a Espanya el continent americà; estos quatre bucs li'llevaran». Les naus eren el navío Sant Martín, la fragata Lautaro, la corbeta Chacabuco i el bergantín Araucano. El 28 d'octubre Blanco Encalada en la baïa de Talcahuano va capturar la fragata María Isabel i posteriorment a cinc bucs transportes. L'agent enviat a Anglaterra va conseguir contractar al destacat marí anglés Lord Thomas Cochrane per a que assumira el mando de la força naval chilena en la facultat de contractar oficials anglesos com a comandants de les seues naus. Cochrane, la seua esposa i els seus dos fills menors varen ser rebuts en Valparaíso pel propi O'Higgins el 28 de novembre de 1818. O'Higgins estava empenyorat en terminar la guerra en el sur abans d'intentar l'expedició al Perú. Osorio en retirar-se cap a Perú va deixar 1500 hòmens en la zona de Concepció al mando del coronel Juan Francisco Sánchez, força que es va incrementar en la tropa aplegada en els navío que va escoltar fins a Talcahuano la fragata María Isabel. En el propòsit de reforçar l'eixèrcit patriota del sur, al començament de giner des de Santiago es va enviar al brigadier don Antonio González Balcarce qui va prendre el mando de l'eixèrcit i a fins del mateix més va ocupar Concepció, obligant a les tropes realistes retirar-se al sur del riu Bio Bio en direcció a Valdivia. Esta retirada va donar inici a lo que es cridaria La Guerra a mort, en la que va descollar pel bando realiste el capità Vicente Benavides. L'èxit anterior va fer que O'Higgins decidira enviar l'Esquadra, al mando del seu recent nomenat almirant, a bloquejar el port d'El Callao i en lo possible batre a la força naval espanyola. Cochrane va salpar de Valparaíso el 14 de giner de 1819 en la primera divisió composta per 4 naus i dies despuix ho va fer la segona divisió integrada per 3 bucs. Va retornar a Valparaíso el 16 de juny després d'haver complit en el bloqueig, capturat varis assuts entre elles la goleta Moctezuma i incursionado en varis ports peruans per a aprovisionarse. El 12 de setembre des de Valparaíso varen salpar rumbo al Callao 8 naus, totes baix el mando de l'almirant Cochrane. Va mantindre el bloqueig del port en alguns bucs i en el restant va continuar fins a Guayaquil, va desembarcar i va ocupar la ciutat de Pisco per alguns dies i després va retornar a Valparaíso.

Pren de Valdivia

Artícul principal → Pren de Valdivia.

A la tornada de Perú, Lord Cochrane va inspeccionar la baïa de Corral i va planificar conquistar els seus forts per mig d'un desembarc amfibi. Per a això va contactar al coronel Ramón Freire que estava a càrrec de les forces patriotes en Concepció i en l'aprovació d'O'Higgins, el 3 i 4 de febrer, en 3 naus en les que va embarcar a 250 soldats de Freire, va conquistar a l'assalt les places de Corral i Valdivia. Després de l'èxit de la pren de Valdivia, Cochrane li va propondre a O'Higgins atacar per sorpresa, lo abans possible, en una força de 2000 hòmens al mando de Freire el virreinato del Perú. O'Higgins, pensant en San Martín, no va acceptar l'idea. Sant Martín mantenia el seu Eixèrcit dels Vages acantonat en Rancagua al mando del coronel Juan Gregorio de les Heras, mentres ell es recuperava del seu reumatisme en els banys de Cauquenes. Al començament de març va saber la caiguda del govern de Buenos Aires i el triumfo de revolucionaris contraris a ell. Llavors va pensar en deslligar l'eixèrcit i el seu mando de les autoritats del Riu de l'Argent i traslladar-les a les del govern de Chile. En la completa aprovació d'O'Higgins, el 2 d'abril en Rancagua va reunir a la seua plana major i per mig d'un escrit va explicar la situació que es vivia en la seua pàtria: «El Congrés i el Director Suprem de les Províncies Unides no existixen. D'estes autoritats emanava la meua de comandant en cap de l'Eixèrcit dels Vages...» i continuava explicant per qué a partir d'eixe moment deurien buscar entre ells un nou comandant en cap puix ell renunciava. L'unanimitat dels oficials reunits va votar per l'elecció de Sant Martín, lo que es va ratificar per mig d'un acta. Quan O'Higgins va ser informat oficialment de l'acort pres pels oficials de Sant Martín li va comunicar a Cochrane que el govern havia decidit que l'expedició al Perú es faria en un eixèrcit de 4000 hòmens manats pel general Sant Martín. Açò va ser el començ d'una tensa relació entre Cochrane i Sant Martín que el director Suprem va tindre que sortejar en tacte, paciència i voluntat. El 8 d'abril va abortar un complot planejat per un grup d'aristócrates partidaris de Carrera per a derrocar-ho. Varen ser somesos a procés i la Cambra de Justícia en data 24 de maig els va condenar a ser fusilats, pero O'Higgins els va commutar la pena per desterro perpetu.

Expedició Libertadora del Perú

Artícul principal → Expedició Libertadora del Perú.

O'Higgins i tot el govern es varen dedicar por entero en preparar l'expedició: el vestuari, els víveres, les armes, els cavalls i mules per a operar en terra, els diners per als sòus, pero hi havia el problema del pabelló baix el qual anirien les tropes al Perú. La majoria dels oficials eren argentins, pero se'ls havia otorgat els seus graus en l'escalafó del Eixèrcit de Chile d'acort en l'acta de Rancagua en que s'havien deslligat de les autoritats transandinas, ademés que casi la totalitat dels soldats eren chilens, com també ho eren l'Esquadra i les naus que els transportarien. Fins que en una reunió se li va plantejar directament la pregunta al generalísimo, el que va respondre: «En la chilena, senyor Marín». El Senat va redactar completes i detallades instruccions a les que el general Sant Martín deuria cenyir-se durant el seu mandat. O'Higgins les va rebre i no li les va transmetre a Sant Martín confiant en el juí i criteri del seu amic.

Hatun Chile Llactacc Apunmi quellcamuy qui: Tucuy hatun Quichua, Aymara, Puquina LLacctacunapi causaccunaman, tucuy, tucuyman. El Suprem Director de l'Estat de Chile als naturals de Perú. Proclama escrita en castellà i en quechua dirigida al Perú.

El 18 d'agost en Valparaíso va començar l'embarque dels regiments i el 20 d'agost en 22 transports escoltats per 9 naus de guerra, baix el mando de Cochrane i l'eixèrcit baix el mando de Sant Martín, va salpar l'Expedició Libertadora del Perú. O'Higgins després del salpe va enviar una proclama escrita en castellà i en quechua dirigida al poble peruà i una atra dirigida als habitants de les províncies del Riu de l'Argent. D'abdós proclames es varen imprimir mils d'eixemplars els que varen ser repartits en abdós territoris. A la seua tornada a Santiago, el Senat, en senyal de gratitut, li va conferir el grau de capità general fent-ho efectiu en forma retroactiva al 14 de decembre de 1818. L'esforç econòmic que va significar l'allistament de l'Expedició Libertadora va afectar greument les finances de la República i també les d'O'Higgins, pero en el camp polític va escomençar a tindre problemes, se li criticava el poder omnímodo que posseïa, se li criticava la designació de Rodríguez Llogaret com a ministre de Facenda a qui se li relacionava en el complot d'abril i finalment el Senat, quan va saber que no li havia entregat les seues instruccions a Sant Martín, en data 2 d'octubre va reprovar completament la seua decisió fent-li-ho saber per escrit i representant-li els problemes futurs que es podrien presentar. A fins d'any, Sant Martín li va comunicar el gran colp que l'almirant Cochrane havia assestat al poder naval espanyol quan en la nit del 5 al 6 de novembre, en el port del Callao, havia pres per assalt la fragata Esmeralda, el més poderós navío de la flota del Virrey. Va dotar a la capital d'una sala d'espectàculs que va ser inaugurada el mateix dia del salpe de l'Expedició Libertadora del Perú. Tenia una capacitat per a 1500 espectadors repartits en la platea, dos nayes i la galeria, a on es deixava entrar gratuïtament als soldats.

Guerra a mort

Artícul principal → Guerra a mort (Chile).

La preparació i allistament de l'Expedició Libertadora del Perú li va restar hòmens i mijos a la força patriota que combatia contra les guerrilles realistes en el sur, lo que a partir del més de maig va ser aprofitat per Vicente Benavides per a intensificar les seues accions contra els patriotes i inclús intentar alvançar cap a la capital en una força que va aplegar a tindre al voltant de 3000 hòmens, dels quals la mitat eren indígenes pehuenches. En este periodo varen tindre lloc les batalles del Pangal, el 22 de setembre i entre el 26 i 28 del mateix més l'horrible jornada de Tarpellanca que uns 400 patriotes varen ser massacrats. Donat la gravetat de la situació va dispondre que el coronel Joaquín Prieto es traslladara a la regió del Itata per a que organisara en les milícies locals la resistència a Benavides. Bernardo O'Higgins va planejar una volta expandir Chile lliberant Filipines d'Espanya i incorporant les illes. Al respecte va encarregar a l'oficial naval escocés, Lord Thomas Cochrane, en una carta datada el 12 de novembre de 1821, expressant el seu pla per a conquistar Guayaquil, les Illes Galápagos i Filipines. Va haver preparatius, pero el pla no va prosperar perque O'Higgins va ser exiliat.

En finalisar l'any 1821 el coronel Joaquín Prieto va conseguir en les vores del riu Chillán una gran victòria sobre els montoneros realistes de Benavides i després va recuperar vàries poblacions per a la Pàtria. Poc despuix, Benavides va ser capturat i dut a Santiago a on després d'un juí, a fins de febrer va ser aforcat. Els guerrillers, ara sense cap, varen depondre les armes acceptant l'amnistia que els va oferir el govern.

Obra administrativa

O'Higgins va ordenar dissenyar una nova bandera que substituïra la primera del periodo de José Miguel Carrera, per lo que va haver una segona bandera de transició que es va issar per primera volta el 26 de maig fins que pocs mesos despuix es va aprovar definitivament la bandera tricolor de l'estrela solitària que flameó com a emblema de Chile a partir del 18 d'octubre. El bisbe de Santiago don José Santiago Rodríguez Zorrilla durant la reconquista espanyola havia adherit obertament a la causa realista, en coneiximent d'això O'Higgins ho va deportar a la ciutat de Mendoza, lo que no va ser ben vist per l'aristocràcia. També va fixar un determini de 8 dies per a que es llevaren dels frontis de les cases els escuts d'armes i insígnies de noblea. Va abolir l'us dels títuls hereditaris i en canvi va crear la Legió de Mèrit de Chile per a premiar les virtuts cíviques i militars. Per a millorar l'allumenat públic va dispondre que els veïns posaren llum en les portes de les seues cases. Va editar un periòdic semanal titulat «Gasseta del govern de Chile» per a donar a conéixer les disposicions administratives i les notícies tant nacionals com de l'estranger. Va substituir la moneda en la efigie de Fernando VII per una en el sagell del govern. Va dissenyar i va dirigir personalment, en la capital Santiago, la transformació de la Cañada, llit d'un antic riu convertit en basural, en una alameda bella i acollidora; per a realisar este treball va amprar a presoners realistes. Per a estimular la llectura va reobrir la Biblioteca Nacional fundada en 1813 i que havia segut tancada durant la reconquista espanyola. El 29 de juny, donya Rosario Puga, que s'havia radicat en Santiago, va donar a llum un varó que va ser batejat com Pedro i de pares desconeguts segons el registre parroquial de l'iglésia de Sant Isidro, este infant era el seu fill, al que donya Isabel Riquelme, la seua yaya paterna, no va perdre mai de vista i que en l'intimitat va ser cridat Pedro Demetrio. O'Higgins va nomenar una comissió per a que redactara un estatut constitucional, el que li va ser presentat el 8 d'agost. Est establia la llibertat individual i l'igualtat civil, ningú podia ser castigat ni detingut sense un juí previ, consagrava l'inviolabilitat de la propietat privada i establia la llibertat d'opinió. També creava un Senat la paraula del qual devia sentir-se en assunts financers, diplomàtics i de guerra. Esta Constitució va ser aprovada per unanimitat. El poble va ser consultat per mig de llibres, registres que es varen obrir en les parròquies de tot el territori. Va ser solemnement jurada el 23 d'octubre en el saló del Tribunal del Consulat. O'Higgins en l'aprovació del Senat va reobrir en un acte solemne les classes del Institut Nacional tancat pels realistes durant la reconquista i per a les celebracions del 18 de setembre va encarregar a dò Bernardo de Vora i Pintat que componguera l'himne nacional que el país encara no tenia.

Segona fase del Govern d'O'Higgins

O'Higgins havia recolzat la construcció del canal del Maipo, obra que permetria regar per primera volta l'extens pla del riu Maipo ubicat al sur de la capital i ahí va pensar construir una vila a on pogueren instalar-se els militars en retir, les viudes i els òrfens de les guerres de l'independència, per a la seua felicitat el 9 de febrer es va fer el traçat d'eixe nou poble que va dur el nom de Sant Bernardo en el seu honor. En gran goig O'Higgins i el poble de Santiago varen rebre l'informació de Sant Martín que el dia 2 de juliol havia entrat en Llima sense disparar un sol tir ya que el Virrey havia preferit abandonar la ciutat per a preparar la resistència en l'interior i junt en la notícia li va enviar de regal quatre banderes chilenes, preses per les forces realistes en el lloc de Rancagua, que estaven guardades en una iglésia limeño. En setembre, O'Higgins va rebre la notícia de que el 4 d'eixe més en la ciutat de Mendoza, després d'un juí havia segut eixecutat dò José Miguel Carrera, notícia que li va dur tranquilitat puix en això s'eliminava un foc de preocupació per l'estabilitat del país. O'Higgins va mostrar públicament la seua satisfacció. Cap a fins d'any la preocupació d'O'Higgins va estar centrada en la ruptura definitiva entre Sant Martín i Cochrane i en els creixents rumors de que, en Perú, Sant Martín i els seus oficials estaven decidits a borrar tot vestigi de la participació que li va cabre a Chile en l'organisació i realisació de l'expedició libertadora. Ademés, ningú aprovava que Sant Martín governara en Perú baix el títul de Protector. Les relacions d'O'Higgins en el Senat estaven cada volta més tirants, este aconsellat pel seu ministre Rodríguez Llogaret no estava dispost a cedir en els seus prorrogatives. El pare Camilo Henríquez li va fer vore el descrèdit que el govern tenia en l'estranger i li va aconsellar donar-li al país institucions democràtiques. O'Higgins va cridar als cabildos que enviaren un diputat a una pròxima convenció, diputats que en forma reservada el mateix O'Higgins havia triat prèviament. El 23 de juliol es va inaugurar la Convenció Preparatòria i davant ella O'Higgins va renunciar per a que esta designara al seu successor, pero els diputats per unanimitat varen rebujar la renúncia i li varen reiterar el seu mandat. Els seus partidaris varen quedar contents en el pas donat en pro d'una major democràcia, pero els seus adversaris varen difondre la maquinació que el govern havia amprat en la designació dels diputats. Al començament de setembre va aplegar a Santiago Mary Graham, escritora, viuda d'un oficial de l'armada britànica que va fallir a bordo de la seua nau quan creuaval cap de Forns. Ella li va donar sepultura en Valparaíso i es va quedar un temps en Chile. Va ser rebuda per O'Higgins i en el seu minuciós Diari va deixar la seua impressió del Director Suprem:

És baix i gros, pero molt actiu i àgil; els seus ulls blaus, els seus cabells rossos, el seu tez encesa i els seus alguna cosa toscas faccions no desmenten el seu orige irlandés, al parell que la pequeñez dels seus peus i mans són signes de la seua procedència indígena... És modest, obert, de modals senzills, sense pretensions de cap classe. Si ha realisat grans fets, els atribuïx a l'influència de l'amor patrio, que, com ell diu, pot inspirar a un home vulgar els més nobles sentiments.

Com a part de les celebracions del 18 de setembre, O'Higgins va enviar a la Convenció un proyecte d'amnistia per a tots els presos expatriats o confinats per motius polítics. Els diputats ho varen aprovar de colp i repent i varen alabar la generositat del Director Suprem, pero l'opinió pública va permanéixer indiferent i ho va vore com una nova maniobra política per a reconquistar la popularitat perduda en la generació viciada en l'elecció dels diputats a la Convenció. També el govern va presentar a l'assamblea un proyecte de Constitució Política, pero també l'opinió pública va vore en la seua elaboració la mà del ministre Rodríguez Llogaret i el propòsit d'O'Higgins d'eternizarse en el mando. La Constitució va ser promulgada en data 30 d'octubre de 1822. El 12 d'octubre en forma sorpressiva va aplegar a Valparaíso el general José de Sant Martín, cansat i malt havia entregat el mando del Perú al Congrés i ara solament volia descansar. A les poques semanes d'estar en Santiago va contraure la febra tifoidea que ho va mantindre per dos mesos en llit i va donar ocasió per a que O'Higgins i la seua família i els veïns li exteriorisaren el carinyo que per ell sentien. La falta de pagament dels sòus de les tripulacions de l'Esquadra feya témer que els mariners d'algunes naus se sublevaren. O'Higgins en els primers dies de novembre es va traslladar a Valparaíso per a detindre personalment esta situació. Mentres solucionava el problema dels sòus recorrent a un empréstito, va recalar un buc procedent de Talcahuano que li va confirmar lo que ya Freire li havia contat sobre l'horrible situació en que es trobaven els ciutadans de la zona de Concepció; la misèria es tornava desesperante puix la fam acossava als sobreviviente de la llarga guerra que havien soportat. Els morts ya sumen centenars. El govern va obrir una subscripció pública per a anar en ajuda de la desgraciada província. Finalment el 19 de novembre un gran terremot es va sentir en la zona central i pràcticament va destruir la ciutat de Valparaíso i casi va causar la mort d'O'Higgins que es trobava eixe dia en la Governació del port i el desplome d'una muralla va estar a punt de sepultar-ho. O'Higgins va retornar a la capital i es va anar a descansar a la seua chacra del Conventillo, a on es trobava reponent-se de la tifoidea el general Sant Martín, volia estar en el seu amic. Allí li varen aplegar les primeres notícies de l'indignació que havia causat en Ramón Freire i en l'assamblea de Concepció el coneiximent de la nova Constitució. No estaven d'acort en la renovació del mandat del Director Suprem i principalment en la disposició de fragmentar la província en varis departaments. El 28 de novembre va rebre una carta de lord Cochrane en que li solicitava el seu retir, puix les seues desavenències en el ministre Rodríguez Llogaret havien aplegat a un punt extrem. Poc despuix l'assamblea de Concepció li va notificar que no acataria les disposicions del govern central. A fins de decembre el general Sant Martín mamprenia el creuament dels Vages de tornada a la seua pàtria, dies despuix Lord Cochrane per mar es dirigia cap a Riu de Janeiro. Abdós molt trists puix veen lo que se li venia el seu amic O'Higgins. L'actitut revolucionària de l'assamblea de Concepció va tindre acolliment en la província de Coquimbo, els qui també varen manifestar el seu rebuig a les disposicions de la nova constitució. El 7 de giner el ministre Rodríguez Llogaret li va presentar la seua renúncia a O'Higgins deixant-ho sol afrontant la situació.

Abdicació

Abdicació de Bernardo O'Higgins.

En Santiago es va saber que les tropes de les províncies de Coquimbo i de Concepció marchaven ya cap a la capital. Estes notícies intranquilizaron a la població que va vore la rodalia d'una guerra civil en les conseqüències que tots imaginaven. Davant açò el governador intendent de Santiago, José María de Guzmán, en la nit del 27 de giner va reunir en la seua llar als més connotados aristócrates per a donar els últims apanys a un pla revolucionari destinat a derrocar al Director Suprem per a aixina evitar l'enfrontament en les atres províncies. En el matí del dia següent, 28 de giner, cartells cridaven a un cabildo obert per al migdia en la casa del bisbe a on funcionava la intendencia des del terremot. El motiu era demanar-li al Director Suprem que renunciara el mando, pero no sabien cóm reaccionarien les forces militars de la capital. Consultats els comandants varen manifestar que ells no actuarien contra el poble, pero això estava subordinat al respecte que deuria tindre's en el director Suprem. Es va enviar un emissari a solicitar-li a O'Higgins que concorreguera al cabildo i est va respondre que no li reconeixia a l'assamblea la representació del poble. Després de vàries diligències per fi O'Higgins es va vestir en el seu uniforme de gala i acompanyat per les seues dos edecanes es va dirigir a cavall al quarter de la Guàrdia d'Honor i els va fer eixir en formació cap a la plaça; eren ya les quatre de la vesprada. Posteriorment va fer dur les seues insígnies de mando, es terció la banda i va capcionar en el costat esquerre de la casaca l'estrela de Gran oficial de la Legió de Mèrit i es va encaminar cap al Consulat a on estaven reunits els asambleístas. Eren aproximadament les cinco y media de la vesprada. En entrar a la sala, tots els assistents es varen posar de peu en respecte, O'Higgins va alvançar i en gran seguritat i aplome es va posar front a l'assamblea; eren unes trescentes persones que li miraven immòvils i en silenci. Després O'Higgins es va dirigir a l'assamblea i els va demanar que designaren una comissió d'individus respectables en els quals seguir tractant l'assunt. Mariano Egaña va propondre els noms dels integrants de la comissió, 11 en total i el restant va abandonar la sala en espera dels acontenyiments. Després d'un intercanvi d'opinions entre els membres de la comissió i O'Higgins, est va accedir en depondre el mando de colp i repent en l'autoritat que nomenara el Cabildo obert. Açò li va ser comunicat als asambleístas els que per aclamació varen triar que els integrants de la comissió designaren una Junta en lloc d'un Director Suprem. Immediatament els comissionats varen nomenar als integrants de la Junta que varen ser Agustín d'Eyzaguirre, Fernando Errázuriz i José Miguel Infant. Es va alçar un Acta i entre atres punts es va establir que la Junta deuria convocar un Congrés per al nomenament del restant de les autoritats. L'Acta va ser firmada per O'Higgins i el secretari Egaña. Davant de tota l'assamblea es va llegir l'Acta i després O'Higgins va prendre jurament als tres vocals, els que varen passar a presidir l'acte en mig de les aclamació dels presents. O'Higgins, emocionat es va despedir de la concurrència en les següents paraules:

I donant una violenta tirada a la seua casaca, ho va presentar descobert. Un sol crit espontàneu es va sentir en el saló, "¡Res tenim contra el general O'Higgins! ¡Viva O'Higgins!" O'Higgins emocionat va agrair les manifestacions dels presents.

Ya era de nit quan don Bernardo O'Higgins va abandonar el saló del Consulat per a retornar al palau. Ho seguia una multitut que ho aclamava.

Exili en Perú i últims anys

Entre els anys 1823 i 1833

O'Higgins desijava dirigir-se a Perú per lo que va decidir deixar lo abans possible Santiago i en els primers dies de febrer de 1823 es va traslladar a Valparaíso. Poques hores despuix de la seua arribada a la ciutat, varen fondejar en la baïa quatre naus que transportaven al general Freire i l'Eixèrcit del Sur. En abril va saber que la Junta de Govern havia entregat el mando a una Assamblea provincial i que esta havia designat com a Director Suprem al general don Ramón Freire. O'Higgins va permanéixer en Valparaíso fins a fins de juny en espera que es decidira si seria somés a un juí de residència. El 30 de juny el Senat li va dirigir una nota al general Freire manifestant-li que no existia cap inconvenient en que se li otorgara al general O'Higgins el passaport chilé que este havia solicitat feya mesos. Freire de colp i repent li va otorgar el passaport. El 17 de juliol es va embarcar cap al Callao en la fragata anglesa Fly. Anaven en ella seua mare, la seua mija germana Rosita, el seu fill Pedro Demetrio de poc més de 4 anys, ademés de dos indígenes mapuches que en el seu temps varen ser presentades com «adoptades», una de les quals s'ha comprovat era filla natural delibertador, de nom Petronila Riquelme i l'atra era la seua mare Patricia Rodríguez.

En l'autorisació del govern va fer imprimir la següent proclama que va ser distribuïda en les ciutats de Santiago i Valparaíso despuix del salpe.

¡Compatriotes! Ya que no puc abraçar-vos en la meua despedida, permetau que vos parle per última volta. En el cor angustiat i la veu trémula vos done este últim adeu; el sentiment en que em separe de vosatres només és comparable a la meua gratitut; yo he demanat, yo he solicitat esta partida, que m'és ara tan sensible, pero aixina ho exigixen les circumstàncies que heu presenciat i que yo he oblidat per a sempre. Siga com anara elloc a a on aplegue, allí estic en vosatres i en la meua cara pàtria; sempre soc súbdit d'ella i el vostre conciutadà. Ací vos són ya inútils els meus servicis i vos queda al front del govern qui puga fer-vos venturosos. El Congrés va a instalar-se i ell secundarà els seus esforços; vostra docilidad els farà profitosos. Deveu rebre en breu sapients institucions, acomodades al temps i a la vostra posició social; pero seran inútils si no les adopteu en aquella deferència generosa que varen prestar a Solón tots els partits que devoraven a Atenes ¡Vullga el cel fer-vos feliços, amants de l'orde i obsecuentes al que vos dirigix!... ¡Virtuós eixèrcit! ¡Companyers d'armes!, duc en mi la dolça memòria dels vostres triumfos i em seran sempre grats els que la pàtria espera de vosatres per a consolidar la seua independència.

Va arribar al Callao el 28 de juliol sent rebut per les autoritats limeño presidides pel marqués de Torre Tagle, amic de l'infància i condiscípulo. Es va instalar en la seua família en Llima en la mateixa residència en que havia vixcut el general Sant Martín quan va estar en eixa, en el carrer Jesús María. Durant el govern de Sant Martín, Perú, en reconeiximent dels seus esforços per l'organisació i realisació de l'Expedició Libertadora, li havia concedit la propietat de dos facendes, estes eren Montalván i Cuiva, ubicades en la vall de Cañete, uns 150 quilómetros al sur de Lima, territori que en eixos moments estava ocupat per les forces realistes. La situació política del Perú era caòtica. O'Higgins va percebre que tot l'esforç que va significar l'Expedició Libertadora estava a punt de perdre-se per les rencillas entre les distintes faccions patriotes que es barallaven el poder, ademés de que casi tot el país estava baix control realiste. Davant açò va decidir posar-se al servici del Perú. Es trobava en Lima quan va saber que Simón Bolívar havia desembarcat en El Callao dispost a prendre la direcció de la guerra davant una solicitut del Congrés peruà. A fins de 1823, per la pèssima situació política que es vivia en Lima, es va traslladar junt en tota la seua família a Huanchaco, el port de Trujillo a on es trobava Bolívar en el seu eixèrcit. O'Higgins solament desijava poder formar part de l'eixèrcit de Bolívar per a cooperar en la lluita que donaven contra les tropes realistes. Bolívar va traslladar el seu eixèrcit cap a la serra i O'Higgins no va poder partir en ell puix va estar dos mesos en llit en febra. Convalescent, va partir el 9 de juliol de 1824 cap a la serra deixant a la seua família en Trujillo. Va viajar inicialment per la costa i el 19 de juliol va aplegar al poble de Yungay, el 14 d'agost va arribar a la planura de Junín a on dies abans Simón Bolívar havia derrotat a la cavalleria del general realiste José de Canterac i finalment el 18 d'agost va alcançar alibertador en Huancayo. Bolívar li va presentar l'oficialitat de l'eixèrcit, pero no li va donar cap lloc de responsabilitat com li havia oferit, O'Higgins va sofrir una gran desilusió. En octubre, Bolívar va aplegar en el seu eixèrcit a la vora del riu Apurímac, a les portes del Cuzco, a on li va entregar el mando al general Sucre i ell es va retirar a Lima per a rebre a les tropes de reforç que venien des de Colòmbia. O'Higgins també es va dirigir a Lima puix ningú creïa que es produiria un nou enfrontament fins que passara l'estació de les pluges. Allí li va aplegar l'informació que Sucre, el 9 de decembre en Ayacucho, havia derrotat completament a l'eixèrcit del virrey La Serna i del general de Canterac. Al convit que Bolívar va oferir en celebració del triumfo, O'Higgins va concórrer de civil i davant les consultes ell contestava: “Des d'hui el general O'Higgins ya no existix, soc només el ciutadà particular Bernardo O'Higgins. Despuix d'Ayacucho la meua missió americana està conclosa.”

En 1825, O'Higgins i la seua família es varen instalar en la facenda de Montalván. Per a això va enviar prèviament al seu amic John Thomas a que preparara la propietat per al trasllat. Est va contractar un administrador per a Montalván i Cuiba, Juan de Guevara, qui anteriorment havia administrat abdós facendes. Allí li varen començar a aplegar informacions de la situació d'anarquia que es vivia en Chile; els seus amics li demanaven que preparara la seua tornada per a assumir el mando, pero O'Higgins es resistia. Un informante permanent era Sant Martín qui des de L'Argent ho mantenia al tant de la situació que es vivia en Chile. En decembre, els seus amics Zenteno, Zañartu, Rodríguez Llogaret i Fontecilla varen ser desterrats per Freire a Lima i varen prendre contacte en O'Higgins. En març de 1826, es va traslladar a la capital davant l'insistència dels desterrats chilens i en el consentiment del govern del Perú varen ultimar els detalls d'un pla destinat a conquistar Chiloé, des d'a on promourien l'alçament de Valdivia i de tot el sur en favor d'O'Higgins. Inicialment este pla va donar resultats, puix Chiloé es va sublevar a favor seu, pero el restant del sur no ho va seguir i pronte el general Freire va recuperar el control de Chiloé, O'Higgins va retornar a la seua facenda de Montalván decidit a no tornar a participar en este tipo d'aventura. Durant l'any 1827, l'anarquia feya assut del govern chilé. Els governs se succeïen uns a uns atres: A Blanco Encalada li va seguir Eyzaguirre al que una gresca ho va derrocar als cinc mesos d'haver assumit el mando. Després va tornar a governar el general Freire qui posteriorment li va entregar la presidència a Francisco Antonio Pinte. Es va fer un ensaig de govern federal que va ser desastrós. Els bandits, com els germans Pincheira, assolaven les províncies. Molts culpaven a O'Higgins de voler tornar al poder per mig d'un colp de força. Per a detindre estes habladurías va enviar en setembre de 1827 una declaració als editors de El Mercuri Peruà en que expressava la seua decisió de no mesclar-se en la política contingent de la seua pàtria.

Casa en Lima a on O'Higgins va viure el seu exili i va morir (actualment conservada per la Pontifícia Universitat Catòlica del Perú.

En Lima va arrendar una bona casa a on passaven llargues temporades la seua mare i germana, pero ell es mantenia en la seua facenda en els treballs propis del camp i a on rebia als seus amics. John Thomas treballava sense descans en escriure un llibre sobre el periodo de l'independència de Chile. Al començament de 1828, va estar conclosa l'obra la que va ser enviada a Anglaterra per a la seua edició en gran satisfacció d'O'Higgins. A conseqüència de l'abdicació d'O'Higgins, en Chile s'havien format varis grups polítics que cap a l'any 1828 eren:

• Els “pelucones” format pels membres més conservadors de l'aristocràcia castellà-vasca, terratinents de gran influència social i fervents catòlics lo que els atrea el respal de la majoria del clero.
• Els “lliberals”, reduït grup d'aristócrates cults i viajats.
• Els “pipiolos” format per individus inquiets, de poca figuració social, aventurers internacionals o criollos exaltats, desijaven trencar de colp i repent en el passat i impondre la democràcia.
• Els “estanqueros” que propiciaven un govern fort, honrat i eficient, i

• Els “o'higginistas” que eren els que aspiraven a la tornada d'O'Higgins per a que prenguera el mando de la nació. En 1828, el govern pipiolo de Francisco Antonio Pinte va obtindre el triumfo en les eleccions que varen donar com resultat la redacció i aprovació de la Constitució lliberal de 1828. Entretant, l'anarquia continuava: successius governs, congressos i constitucions als que calia agregar conspiracions i alçament fins que en 1829 va començar una guerra civil que va concloure el 17 d'abril de 1830 en la batalla de Lircay, batalla que posaria fi a l'anarquia en Chile en el advenimiento al poder del grup dels pelucones i dels estanqueros, prenent el mando de la nació el general Joaquín Prieto Vial i com a vicepresident Diego Portals Palazuelos. O'Higgins va seguir en viu interés els successos de Chile i quan va saber el triumfo del general Prieto, el seu amic, en Lircay i la seua posterior assunció del mando de la República li va omplir de confiança el pervindre de Chile. Va escomençar a somiar en la seua tornada a la pàtria, ademés que la seua situació econòmica en Perú era prou difícil puix devia demanar freqüents crèdits els interessos dels quals feyen que els ingressos de Montalván li alcançaren a penes per a subsistir; estava segur de que la seua facenda de les Pedreres li produiria major benefici, pero no desijava retornar de qualsevol manera, sino que en forma decorosa. En les llargues hores que passava en Montalván, somiava en les reformes i bestreta que deurien produir-se en la seua lluntana pàtria. Estes idees li les transmetia per carta al president Prieto. L'incorporació a la nacionalitat chilena dels pobles indígenes: mapuches, pehuenches, puelches i patagones. Aixina ho va expressar en una carta que li mana en 1830:

Estes matèries, repetixc, que ocupen la meua imaginació em permeten, el meu volgut general, no solament recomanar-li, sino també imprimir en Ud. la gran importància de calcular i adquirir per tots els mijos possibles l'amistat, no solament dels araucanos, sino encara en més vigor, dels pehuenches i huilliches, convenint com yo convinc en Molina, que tots els habitants de les valls de l'Est, aixina com de l'Oest dels Vages, són chilens. Yo considere als pehuenches, puelches i patagones per tan paisans nostres com els demés naixcuts al nort del BíoBío; i despuix de l'Independència de la nostra pàtria, cap acontenyiment favorable podria donar-me major satisfacció que presenciar la civilisació de tots els fills de Chile en abdós bandes de la gran cordillera i la seua unió en una gran família [...] Yo em goge, puix el meu volgut general, en la confiança de que no va molt distant el dia en que el bàrbar i errante leñador de les Pampes es convertixca en civilisat pastor, i el pobre i nuet salvage de la Terra del Fòc en un industrioso i acomodat peixcador

Bernardo O'Higgins, 1830

Una atra de les seues idees era la de millorar la calitat dels vins de manera de poder exportar-els a Anglaterra i millorar el cultiu de la avena en Chiloé. En lo internacional estava preocupat perque Chile s'aliava en Gran Bretanya per a previndre accions reivindicatorias per part d'Espanya i contindre l'expansionisme en Amèrica manifestat pels Estats Units. En 1831 Bernardo O'Higgins va enviar una carta a la Marina Real Britànica parlant sobre la seua noció de d'el territori chilé heretat de l'Imperi espanyol (uti possidetis iuris):

Chile vell i nou s'estén en el Pacífic des de la baïa de Clòchines fins a Nova Shetland del Sur, en latitut 65° Sur i en l'Atlàntic des de la península de Sant Josep en latitut 42° fins a Nova Shetland del Sur, o siga, 23° en una superabundancia d'excelents ports en abdós oceans, i tots ells salubres en totes les estacions. Una simple mirada al mapa de Sudamérica basta per a provar que Chile, tal com queda descrit, posseïx les claus d'eixa vasta porció de l'Atlàntic Sur

Bernardo O'Higgins

Pero O'Higgins i els seus partidaris no havien contat en la personalitat de Diego Portals. Est era contrari a les dictadures i als governs personals. Volia fer oblidar els règims passats i guiar a Chile cap a l'observança i compliment de la Llei i precisament O'Higgins, segons ell, causaria el recrudecimiento del caudillisme, per lo que va aconsellar a Prieto no accedir o demorar al màxim la seua pretesa tornada. A mitan de 1832, els seus amics varen iniciar conversacions en el president Prieto per a presentar en el Congrés un proyecte de llei destinat a restituir-li la seua ocupació com a capità general de l'eixèrcit. Prieto inicialment va recolzar l'iniciativa, pero en quant ho va saber Portals va fer canviar la posició del President qui per carta datada el 17 de julioli dia que patrocinava la seua tornada a Chile pero que no estava en condicions de propondre davant el Congrés una llei de rehabilitació del seu grau i que, segons ell, era preferible que fora el propi O'Higgins qui solicitara esta restitució una volta estiguera en el país. En eixa mateixa época va tindre que afrontar una acció reivindicatoria sobre la facenda Montalván presentada davant el Congrés peruà per l'esposa de l'antic propietari realiste de la facenda, el Congrés va confirmar la possessió d'esta per part d'O'Higgins. Feya un temps que s'havien intensificat les diferències diplomàtiques entre els governs de Chile i Perú per motius comercials i també s'entrevea una pròxima ruptura de relacions entre este últim país i Bolívia. En abril de 1833 es va saber en Lima que havia segut descoberta i abortada una conspiració contra el govern chilé, forjada en Santiago per fervents o'higginistas. A raïl d'açò, Carlos Rodríguez, germà de Manuel Rodríguez, exiliat en eixe moment en Lima i acérrimo opositor d'O'Higgins va publicar un «Alcanç al Mercuri Peruà» en el que denostava a O'Higgins. En agost este es va querellar per injúries i el jurat va condenar a Rodríguez a dos mesos de presó i una multa de 150 pesos. La sentència no va poder ser eixecutada perque Rodríguez es va fugar de la ciutat.

Entre els anys 1834 i 1842

Durant l'any 1834 va estar postrat en llit varis mesos, primer en un atac de terciana i després una erisipela. O'Higgins havia permaneixcut alié als balancejos polítics del Perú i era amic tant dels generals peruans Agustín Gamarra i Felipe Santiago Salaverry com del general bolivià Andrés de Santa Creu. Santa Creu va derrotar a Gamarra i a Salaverry. En 1836 va crear la Confederació Perú-Boliviana i va recolzar a Ramón Freire en l'organisació d'una expedició armada contra el govern de Prieto. O'Higgins li va informar per carta a Prieto del salpe de Freire i les seues provables intencions, pero li va assegurar que el general Santa Creu estava alié a ella, lo que ell creïa fermament. La força va salpar del Callao el 7 de juliol de 1836 en dos naus i va terminar en un fracàs, en Freire fet presoner, jujat i desterrat a Austràlia. A conseqüència d'esta acció i d'atres problemes entre estes nacions, en novembre, Chile li va declarar la guerra a la Confederació. En 1837 va ser assessinat Diego Portals. El govern chilé va decidir enviar una força expedicionaria al Perú baix el mando de l'almirant Manuel Blanco Encalada la que va desembarcar en les rodalies d'Arequipa, va firmar el tractat de Paucarpata i va retornar a Chile. El govern chilé va rebujar el tractat i va enviar un nou eixèrcit esta volta baix el mando del general Manuel Bulnes al com també es varen incorporar el general Gamarra i atres exiliats peruans que es trobaven en Chile. L'eixèrcit va desembarcar en Ancón el 7 d'agost de 1838 i quinze dies despuix entrava en Lima. Una assamblea va designar al general Gamarra president provisional del Perú. O'Higgins obtenia els seus ingressos de la plantació de canya de sucre de Montalván i la venda en el mercat de Lima dels productes de la facenda. Per a això tenia junt a la casa que arrendava en Lima un almagasén que regentava la seua mija germana Rosita i en el que també treballava el seu fill Demetrio i el marit d'una de les indígenes adoptades, l'atra havia format família casant-se i atenia un negoci de confites en un local propenc. En maig de 1838 va conseguir mecanisar el treball de la canya instalant una maquinària que va causar expectació entre els agricultors de les afores. Pero lo que més li va preocupar en este periodo va ser la guerra a la que es varen precipitar Chile i Perú i que ni tan sols la mort de Diego Portals va poder detindre. Quan l'expedició del general Bulnes va aplegar a Lima, est va ser a visitar-ho en vàries oportunitats. El clima va afectar a la salut de les tropes expedicionarias, entre ells al cap d'Estat Major, general José María de la Creu, a qui va acollir en la seua casa i li va proporcionar tot tipo de contes. En tot eixe temps mai, que se sàpia, va presentar el seu fill als oficials chilens que ho visitaven. En eixos dies va accedir vendre la seua facenda de les Pedreres al general Bulnes i va manifestar el seu desig d'efectuar un curt viage a Chile per a visitar als amics i principalment per a gestionar la recuperació de la possessió dels seus graus militars, qüestió que sense dubte era la que més li preocupava. El 8 de novembre de 1838, l'eixèrcit chilé va abandonar Llima i es va dirigir al nort per a millorar la salut i disciplina dels seus soldats. El 10 del mateix més, el general Santa Creu va ocupar la ciutat. O'Higgins es va oferir per a mediar entre abdós eixèrcits, per a evitar el derramamiento de sanc entre germans. Tant Bulnes com a Santa Creu varen acceptar l'oferiment, pero este finalment no va prosperar puix les peticions d'abdós eren totalment inacceptables per al contrari. Santa Creu va alvançar en el seu eixèrcit cap al nort en busca de l'eixèrcit chilé al que va sorprendre en les vores del riu Buin, pero el 20 de giner de 1839, en els voltants dellogaret de Yungay, junt al riu Ancach, les tropes chilenes varen derrotar totalment als soldats de la Confederació. En febrer, una greu maltia va postrar a Isabel Riquelme, lo que va inquietar a O'Higgins i a tota la família els qui no varen escatimar esforços en el seu conte, pero esta va fallir el 21 d'abril. Les tropes chilenes varen escoltar els seus restants fins al cementeri. En maig, O'Higgins va caure a la seua volta malt en llit per altes febres. El 18 de setembre, ya repost de la maltia i feliç per haver rebut recentment la notícia que el govern chilé li havia restituït el seu títul de capità general de l'Eixèrcit de Chile, va participar com invitat d'honor a la festa en que l'eixèrcit d'ocupació va celebrar l'aniversari de la Primera Junta de Govern. L'any 1840 ho va passar en la seua facenda de Montalván preocupat durant el dia del treball dels esclaus i llauradors i en la nit en l'estudi i despaig de la correspondència als seus amics. Li va preocupar especialment la situació de les tribus indígenes, les que devien ser integrades a la civilisació i a la fe catòlica. També li va preocupar l'integració i colonisació de les terres magallánicas. Va saber de les últimes exploracions del comandant Robert Fitzroy en els canals patagónicos per lo que considerava que el govern urgentment deuria eixercir la seua sobirania en la regió i facilitar la navegació del estret de Magallanes per mig de l'ocupació de remolcadors a vapor. En giner de 1841, es va traslladar a la seua casa en Lima perque en montar a cavall o agitar-se sentia un oix en el pit. El diagnòstic mèdic va ser que sofria una hipertrofia al cor. La gravetat de la dolència no ho va amargar i va buscar la tranquilitat de la seua ànima en Deu. Concorria diàriament al temple de la Mercé, llegia el Evangeli i no faltava a la novena de la Verge de Dolors. A fins de juny, pese als contes i remeis, el mal no cedia per lo que la seua mija germana, Rosita, que estava a càrrec de la facenda, va retornar al seu costat per a atendre-ho. En agost va tindre una milloria que ho va dur a planificar el tan anhelat viage al seu Chile. Els meges li varen recomanar viajar durant l'estiu i que aprofitara d'anar als banys termals. Va pensar realisar el viage en el vapor Chile que salpava del Callao el 27 de decembre, pero el dia de l'embarque va sofrir un fort atac al cor que li va impedir embarcar-se. Va postergar el viage per al més de febrer, esta volta en el vapor Perú, pero novament poc abans de l'embarque se li varen repetir els oixos de pit. Ara els meges li varen informar que no podria efectuar el viage puix el seu cor estava molt dèbil. En setembre i octubre va tindre nous atacs per lo que va retornar definitivament a la seua casa en Lima. El 8 d'octubre de 1842, va manar cridar al notari Jerónimo Villafuerte i davant ell va redactar el seu testament en que va designar a la seua mija germana Rosita com a hereua del remanente dels bens que quedaren després de complir certs encàrrecs secrets. El més important d'estos encàrrecs era el d'entregar bona part del remanente a Pedro Demetrio. Dies despuix va redactar un plec per al president Bulnes en que li va solicitar que l'Estat li compensara els desembossos que havia efectuat en les dates i circumstàncies que indicava, entregant-els la suma equivalent a la Societat d'Agricultura de Santiago per a que esta destinara la mitat en la construcció d'un colege agrícola en Concepció a on devia construir-se una iglésia en la que deurien reposar els seus restants per a sempre. En l'atra mitat devien construir-se un observatori astronòmic en el cerro Santa Lucía de Santiago i un far en la punta del port de Valparaíso.

la cripta de Bernardo O'Higgins ubicada en la Plaça de la Ciutadania.

En el seu dormitori va fer construir un altar a on tots els matins s'oficiava la santa missa. El restant del dia escoltava l'ofici dels moribunts. En el matí del 24 d'octubre es va sentir en energia per lo que es va fer vestir, va voler que ho assentaren en un silló, pero no va poder soportar-ho, per lo que ho varen tendir novament en el seu llit. De sobte, entre la seua respiració entrecortaba, va exclamar: «¡Magallanes!» i va expirar.^{cita requerida}

Els seus restants varen ser sepultats en sol peruà gràcies a la caritat del seu veïnat, reposant prop de la seua mare en el Cementeri Presbítero Matías Mestre, a on va permanéixer fins que varen ser repatriats per l'Estat chilé l'11 de giner de 1869, quan les corbetes de guerra O'Higgins, Esmeralda i Chacabuco varen recalar a Valparaíso, al mando del vicealmirante Manuel Blanco Encalada, duent els seus restants des del port del Callao, per a ser sepultats en el Cementeri General de Santiago., contravenint els seus expresos desijos de ser sepultat en la ciutat de Concepció. Per llarc temps varen permanéixer en un sarcòfec de marbre de Carrara en el Cementeri General, fins que el 20 d'agost de 1979 l'urna va ser traslladada per orde d'Augusto Pinochet al Altar de la Pàtria, a l'entrada de l'avinguda Bulnes, front al Palau de la Moneda, permaneixent coberta per la bandera nacional i allumenat per la Crida de la Llibertat.

El 18 d'octubre de 2004 els restants d'O'Higgins varen ser duts temporalment fins a l'Escola Militar, per la construcció de la nova Plaça de la Ciutadania. Varen permanéixer allí fins al 8 de març de 2006 quan el seu cos va ser traslladat, ara en forma definitiva, a la nova cripta subterrànea delibertador, en el mateix espai que ocupava el Altar de la Pàtria.

El 15 d'agost de 2007, la casa a on va residir els seus últims anys en Sant Vicente de Cañete va ser sériament afectada per un terremot. Actualment residixen en Lima, Cañete i atres ciutats del Perú la majoria dels descendents de Demetrio O'Higgins, fill únic del prócer chilé, fallit en 1868.

A principis de 2009, va ser entregada les obres de restauració de la casa a on va viure en Lima, sent administrada ara per la Pontifícia Universitat Catòlica del Perú.

Llegat

• Considerat com un dels Pares de la Pàtria i un dels Libertadores d'Amèrica del Sur el seu llegat dura fins ara, començos d'el XXI.
• El 12 de febrer de 1818 va proclamar l'Independència de Chile, ideal que havia dut al país en 1802. Va establir també la ciutadania chilena.
• Va organisar l'Eixèrcit de Chile i va crear l'Acadèmia Militar la que posteriorment es va transformar en l'Escola Militar Bernardo O'Higgins. Va crear la bandera nacional, bandera tricolor de l'estrela solitària.
• Va fundar i va formar l'Armada de Chile i va crear en Valparaíso una Acadèmia de jóvens guardiamarinas, actual Escola Naval Arturo Prat.
• Va organisar i va posar en marcha l'Expedició Libertadora del Perú en el general José de Sant Martín al mando de l'Eixèrcit i l'almirant Lord Thomas Cochrane al mando de l'Armada.
• Va proclamar les cartes constitucionals de 1818 i de 1822 que varen modelar l'organisació jurídica de la naixent República Chilena.
• Va terminar les obres del Canal del Maipo que varen possibilitar el regadiu d'àrides zones agrícoles de la capital transformant-les en fèrtils.

• Va dispondre la creació de cementeris públics, va establir la gratuïtat de l'educació primària. Va posar en funcionament l'Escola Normal per a la formació de professors.
• Va ordenar la reobertura de la Biblioteca Nacional i de l'Institut Nacional. Va encarregar la composició de l'Himne Nacional que el país encara no tenia. Va dispondre la construcció del Temple Votiu de Maipú. Va abolir els títuls nobiliarios i mayorazgos. Va dissenyar i va dirigir personalment en Santiago una alameda, actual avinguda Libertador Bernardo O'Higgins.
• l'Orde de Bernardo O'Higgins, és creada en 1956 en ampliar-se els graus de l'Orde al Mèrit despuix del grau de Cavaller i com a continuació d'estos els graus de Medalla Bernardo O'Higgins de Primera Classe i Medalla Bernardo O'Higgins de Segona Classe.

Reconeiximents

• En Argentina, s'erigix el Monument a Bernardo O'Higgins i a les batalles de Chacabuco i Maipú, obra de l'escultor chilé Guillermo Córdova. En la Plaça República de Chile, Parc Tres de Febrer, Buenos Aires.
• En Brasil, ciutat Rio de Janeiro s'ubica un monument a Bernardo O'Higgins, ubicat a l'interior de la Plaça de mateix nom, en el barri Flamengo.
• En Canadà, ciutat de Quebec a l'interior del Parc d'Amèrica Llatina, s'ubica una escultura eqüestre.
• En Chile una regió administrativa du el seu nom: Regió delibertador General Bernardo O'Higgins.

• Un club de fútbol professional du el seu llinage, Club Deportiu O'Higgins, fundat en l'any 1955 en la ciutat de Rancagua, Chile.
• En Angol en la Plaça d'Armes de la ciutat, s'erigix un monument de tipo bust realisat en bronze, sobre pedestal de formigó cobert en granit. Va ser donado pel Rotary International.
• En la Plaça d'Armes de Buin, s'erigix un bust en l'inscripció O'Higgins, es localisa en el cantó de l'intersecció dels carrers Carlos Condell en José Joaquín Pérez.

• En la ciutat Pedreres, comuna de Quilleco (Chile) a on es trobava la facenda Sant Josep de les Pedreres i la seua casa senyorial es localisa un bust en l'inscripció en una de les seues frases: "Viure en Honor o Morir en Gloria", i l'arbre singular en més de 221 anys que la tradició senyala que ho va plantar el mateix O'Higgins. Es coneix este individu com "el Castany de Bernardo O'Higgins Riquelme".

• En la Plaça d'Armes de Quillota, en el sector sur cap a les intersecció dels carrers La Concepció i Bernardo O'Higgins s'ubica un bust, inaugurat el 25 d'octubre de 1949. La seua base era en forma d'estrela, únic en Chile, pero ha segut modificada. O'Higgins va ser crucial per a que Quillota fora elevada a la categoria de ciutat en 1822.
• En la Plaça d'Armes de la ciutat de Sant Fabián d'Alico (Regió del Ñuble, Chile), s'ubica un bust de B. O’Higgins, d'aproximadament 2.5 m d'altura.

• En la Plaça Brasil, de la ciutat Sant Francisco de Limache, s'erigix un monument a B. O´Higgins, custodiat per dos canons.
• En la ciutat d'Els Vages, s'ubica un Bust de B. O´Higgins en l'inscripció:
• En la Plaça d'Armes dels Àngeles, s'ubica l'estàtua eqüestre d'el "Libertador Bernardo O'Higgins Riquelme", considerat com el primer alcalde de la ciutat. Esta obra és de l'escultor Claudio Calderón, i inaugurada en el 2001. L'estàtua medix 3,4 metros d'altura i s'erigix sobre una base de formigó d'1,7 metro. Actualment, la plaça té per nom Plaça "Libertador Bernardo O´Higgins Riquelme".

• En la ciutat de Valdivia - Chile, en la Plaça Chile per la calle Independència s'ubica un bust de Bernardo O´Higgins, vandalizado en l'etapa del Esclat Social i actualment restaurat (2025). Un atre bust s'inaugure a l'interior del Camp Militar de la ciutat (2024).

• En la ciutat de Port Williams - Chile existix la Plaça Bernardo O´Higgins i en el seu interior s'erigix un bust.

• En la ciutat de Bogotà (Colòmbia), es troben tres busts de B. O'Higgins. Un d'ells s'ubica en l'intersecció de les calles Avinguda Chile (Avinguda Calle 72) i Carrera 9, inaugurat l'any 1989 i d'aproximadament 2.5 m d'altura. En l'inscripció "Alibertador de Chile i General de l'Eixercite de la Gran Colòmbia, Capità General Bernardo O'Higgins 1778-1842 El Govern de Chile a Santa Fe de Bogotà." Un atre monument, està a l'interior del Parc Els Rosers, en el Carrer 77 i Carrera 6. El bust medix uns 4 m d'altura, i es llig l'inscripció: "General Bernardo O´Higgins Libertador de Chile i General en l'Eixercite de la Gran Colòmbia. 1778-1842". El tercer es localisa a l'interior de l'Escola Militar de Cadets General José Maria Cordova.

• En l'Armada de Chile, posseïxen un submarí de Classe Scorpene baix el nom del SS-23 "O' Higgins"
• En Santiago de Cali (Colòmbia) en la Plaça Versalles, s'ubica un bust en part dels braços, buidat en concret i molt ben conseguit, representa al prócer en uns 40 anys d'edat, en la seua casaca de guerrer, charreteras, coll alt, medalles i banda que li creua el pit, en pentinat alt, llargues patilles, ceño frunzit i mirada com atisbando l'horisó.

• En Cuba, en la ciutat d'Holguín en una plazuela de l'Au. dels Libertadores, s'ubica un bust de B. O’Higgins sobre pedestal de marbre.
• Escultura Ecuestre en la ciutat de Madrit, Espanya.
• En la Ciutat de Guatemala (Guatemala) s'ubica una escultura a escala humana en l'inscripció "O'Higgins", este monument està ubicat en l'Avinguda de les Américas, en la plaça de Chile.

• La Plaça Chile, ubicada en la capital de Türkiye, va ser inaugurada en 1971, convertint-se en un punt de referència per als habitants d'una de les principals zones residencials de la ciutat. En 1999, es va agregar un monolit de pedra en detalls d'arquitectura seleúcida, dissenyada pel professor i arquitecte Yalçin Memlûk, a la qual es va incorporar una placa commemorativa en honor de Bernardo O'Higgins.
• En la ciutat de Llima, específicament en l'Avinguda Javier Prat Este del barri Sant Isidro, s'alça una estatuta en el seu honor, en la llegenda "Gran mariscal del Perú. Libertador de Chile".

• Erro al crear miniatura:
  Monument en Sant Francisco de Limache - Chile
• 
  Monument al Capità General de Chile i Gran Mariscal del Perú Don Bernardo O'Higgins en l'Avinguda Javier Prat Este del barri Sant Isidro, Llima, Perú.

Vore també

• [[Archiu:{{#switch:Chile|20px|Vore el portal sobre Chile]] Portal:Chile. Contingut relacionat en Chile.
• Dia del Natalici delibertador Bernardo O'Higgins
• Logia de Lautaro o Logia Lautarina
• Guerres d'independència hispanoamericanes
• Pare de la Pàtria

Bibliografia

• Amunátegui, Migueluis (1914). [1], Santiago: Imprenta, Litografia i Encuadernación Barcelona.
• Fancs Arana, Diego (1854). Història General de Chile, Santiago: Imprenta Cervantes.
• Campos Harriet (1980). Història de Concepció 1550-1970, 2.ª edició, Santiago de Chile: Editorial Universitària, p. 382.
• Eyzaguirre, Jaime (1965). O'Higgins, Santiago: Zig-Zag.
• Ibáñez (2009). O'Higgins elibertador (PDFPDF).

• (2010) Viagers i botànics en Chile durant els sigles XVIII i XIX, Santiago: Editorial Universitària. doi:10.34720/n859-vf38.
• O'Higgins, Bernardo (1946). Archive de don Bernardo O'Higgins, Santiago: Nascimiento.
• Sepúlveda, Alfredo (2007). Bernardo, Santiago: Vergara.
• Vicuña Mackenna (1860). [2], Santiago: Imprenta i Llibreria del Mercurio.
• Palma Zúñiga, Luis (1956). O'Higgins, ciutadà d'Amèrica, Santiago: Editorial Universitària.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Bernardo O'Higgins.
• Wikisource contiene obras originales de o sobre Documents de Bernardo O'Higgins.
• Wikisource contiene obras originales de o sobre El diputat Bernardo O'Higgins en el Congrés de 1811: Introducció. - lliure per la Biblioteca del Congrés Nacional de Chile
• Wikisource contiene obras originales de o sobre Partix Oficial del General de l'Eixèrcit de batalla el Roure, comunicat a este Govern en Ofici de 25 del corrent". Informa sobre la batalla del Roure i destaca la participació de Bernardo O'Higgins.
• Wikisource contiene obras originales de o sobre Tractat de Lircay, firmat per O'Higgins.

Bernardo O'Higgins en Viquidites.

• Plantilla:BiografiasBCN
• Biografia en elloc de l'Eixèrcit de Chile [3] archivat en Wayback Machine.
• Biografia en elloc de l'Armada de Chile
• Bernardo O'Higgins en Icarito
• Resenya en elloc de la Municipalitat de Chillán
• Bernardo O'Higgins Riquelme (1778-1842) en Memòria Chilena

• O'Higginiano de Chile [4] archivat en Wayback Machine.
• Plantilla:Educarchile
• Plantilla:Educarchile

Bernardo O'Higgins