Ayacucho

Ayacucho (fundada com Sant Joan de la Frontera d'Huamanga el 25 d'abril de 1540 i cridada Huamanga fins al 15 de febrer de 1825) és una ciutat peruana capital del districte homònim, de la província d'Huamanga i del departament d'Ayacucho. Es troba situada en l'alvertent oriental de la cordillera dels Andes a una altitut de 2761 m s. n. m. i es caracterisa per un clima templat i sec, en lluentor solar tot l'any. És un dels conjunts arquitectònics i artístics més notables del Perú. Se li coneix com la «Ciutat de les iglésies», pels seus numerosos temples colonials, i com a «Ciutat senyorial» per la seua arquitectura, tradició i art.

Portal Independència.

La ciutat té fama tant nacional com a internacional gràcies a les seues peces d'artesania, motiu pel qual va ser declarada com a «Capital de l'art popular i de l'artesania del Perú». Destaquen els tallats en alabastre (material conegut en la zona com pedra d'Huamanga), la alfarería —en especial els bous i iglésies de Quinua—, la filigrana del barri de Santa Ana i principalment els cotisats retaules ayacuchanos. En honor a esta ciutat peruana i a la batalla d'independència ocorreguda en el seu sol, els països andinos d'Argentina, Bolívia, Equador i Veneçuela, varen refundar cada u, una ciutat i la varen rebatejar Ayacucho. És una ciutat de molt alt fervor catòlic. Posseïx més de trenta temples virreinals d'estil renaixentiste, barroc i mestizo, que guarden en el seu interior verdaderes obres d'art com a pintures, imàgens i retaules tallats en fusta i banyats en pa d'or. Ademés, es pot apreciar casonas colonials, restants arqueològics i manifestacions artístiques que revelen un passat històric i una tradició encara vigent i atractiva.

Igualment, destaca per la seua música i les seues festivitats, com els carnestoltes i sobretot la Semana Santa, abdós declarades patrimoni cultural de la nació. Esta última és considerada com la segona més important del món, en lo que a celebració de la Semana Santa es referix.

Toponímia

Huamanga

El nom de la localitat tradicional, des de temps prehispánicos, va ser Huamanga (escrit <Guamanga> en els documents més primerencs). Com a ciutat espanyola, va ser fundada el 25 d'abril de 1540 en el nom de «Sant Joan de la Frontera d'Huamanga». L'apelatiu Sant Joan és en homenage a sant Juan Evangeliste i Frontera per estar en la frontera militar i ser baluart espanyol contra els atacs de Manco Inca, Durant les guerres civils entre conquistadors, es va dispondre el canvi del nom a «Sant Joan de la Victòria d'Huamanga», pel triumfo dels eixèrcits lleals a la corona sobre les forces rebels de Diego d'Almagro el Mosso, en la batalla de Chuples, el 16 de setembre de 1542. Va ser renombrada despuix com Ayacucho en honor alloc a on havia ocorregut la célebre batalla independentista. L'etimologia del nom Huamanga pot resultar obscura des del quechua contemporàneu. Contemporáneamente, és consensual entre els especialistes que la terminació <nga> correspon al nominalisatr concretizador -nqa present en la llengua general quechua, reconcible en atres topònims com Paramonga o alternativament <nca> com en el quechuisme pachamanca; este sufix hui evolucionat en tots els quechuas meridionals a -na. L'identificació de la raïl verbal nominalizada està més oberta a debat. Ellingüiste Rodolfo Cerrón Palomino ha propost que estaríem davant la raïl del quechua colonial wama- (escrit <guama->) 'estrenar, eixir a la llum'. Conseqüentment, interpreta el sentit original del topònim com a 'lloc a estrenar' o com 'pacarina, lloc a on s'ix a llum'.

Entre les etimologies populars que circulen al respecte està un relat segons el qual el inca Viracocha va descansar en este lloc durant una de les seues campanyes i va donar de menjar de la seua mà a un falcó que es va posar en els seus muscles; el inca li hauria dit waman ka (a sovint traduït com «pren, falcó»), encara que la frase és agramatical en quechua. Una atra etimologia popular deriva el nom per haplogía d'un supost compost original **waman qaqa (en quechua, «peñón d'halcon(és)»).

Ayacucho

La denominació original de Huamanga va ser canviada per la de Ayacucho per mig de decret delibertador Simón Bolívar del 15 de febrer de 1825. El canvi es va donar com a homenage a la victòria del eixèrcit patriota en la batalla d'Ayacucho.Es va traslladar, aixina, el nom delloc a on va ocórrer la batalla al de la ciutat propenca. L'etimologia de Ayacucho és encara transparent per a qualsevol quechuahablante contemporàneu, a partir de aya 'mort, cadàver' i kuchu 'racó': aixina 'racó del mort' o 'racó dels cadàvers'. Com a nom de lloc era ya prou comú fins al virreinato en tota l'àrea andina, encara que durant l'época republicana va ser utilisat àmpliament per a batejar llocs (inclús renombrando a la ciutat de La Pau com «La Pau d'Ayacucho»). L'associació entre el topònim i els caiguts en la batalla de 1824 no és més que una etimologia popular posterior.

Gentilici i hipocorístic

El gentilici d'Huamanga és huamanguino, anteriorment escrit guamanguino, com, per eixemple, en les ilustracions de Guaman Poma o en l'escut de la Universitat Sant Cristóbal d'Huamanga. Aixina mateix, a diferència de les ciutats nomenades Ayacucho en Argentina, Bolívia, Equador i Veneçuela (a on el gentilici és ayacuchense), els naturals de la ciutat peruana d'Ayacucho són denominats ayacuchanos. El croniste Pedro Cieza de León en la seua obra Crònica del Perú, va escriure que en Huamanga hi havia moltes colomes selvades, causa per la qual aquelles regions eren visitades freqüentment per falcons (Falco peregrinus), molt aficionats a alimentar-se d'aus de mijà tamany com a ànets, gallines i pollets.

Tradicionalment, el hipocorístic dels ayacuchanos o huamanguinos és wallpa suwa 'lladre de gallines'.

Símbols

Escude

L'escut d'armes d'Huamanga va ser concedit per Felipe II en mèrit de la solicitut que dirigira en 1564 dò Juan Pantiel de Salines, XVI Corregidor del seu ajuntament.

”... en camp d'azur sobre el que es carrega un castell d'or, alusivo sense dubte al venciment de la fortalea o pucará situada prop de la ciutat i per ser, ademés, plaça forta fronteriça contra els indis. Sobre l'escut i en mig de núvols apareix el Agnus Dei, tirat sobre ellibre de sèt sagells i duent una bandera roja de dos puntes, en creu d'argent com és costum pintar-ho, ell aludix indubtablement al simbòlic corder de Sant Joan Batiste, el nom del qual es va donar a la ciutat”

Paràgraf del discurs del Dr. Enrique Gamarra en Madrit el 21 de decembre de 1929.

Una reproducció de l'escut de la ciutat, modelat en bronze, s'exhibix en el saló d'actes de la Municipalitat Provincial d'Huamanga des del 28 de juliol de 1930.

Bandera i himne

De fondo celest, la bandera conté l'escut de la ciutat. Per la seua banda, el 18 d'abril de 2013, es va reconéixer oficialment de l'himne d'Huamanga com a símbol d'identitat i identificació dels seus ciutadans.

Geografia

Panoràmica des del mirador d'Acuchimay.

Panoràmica des del mirador del Costell.

Ubicació

La ciutat d'Ayacucho es troba ubicada en l'extrem nort-occidental del departament i en la serra sur central del país, en l'àrea meridional dels Andes. Els seus coordenades geogràfiques són: 13°9′37″S 74°13′33″O</noinclude>. La ciutat ocupa el districte d'Ayacucho, també conegut com a centre històric, i erròneament denominat 'tancada', aixina com l'àrea urbana dels districtes de Carmen Alt, Andrés Avelino Càceres, Sant Joan Batiste i Jesús Nazareno, dins de les valls dels rius Huatatas i Chacco.

Perico Huayco

Zona de la ciutat d'Huamanga, coneguda per les seues grans facendes i zona de residència de les principals i més notables famílies de la ciutat com la família Zárate, Palomino i Chaqchi.

Clima

Clima ayacuchano.

La ciutat d'Ayacucho està ubicada en la regió quechua, d'acort a la classificació feta pel geógrafo peruà Javier Polze Vidal; qui va dividir el territori del Perú en huit regions naturals. Esta regió es caracterisa per tindre quebrades àmplies en fondos plans. El clima és templat i sec, en una temperatura promig de 17.5 °C i una humitat relativa promig de 56 %. Pot considerar-se com a vall a mijana altura; sobre la humitat és considerada com a zona semiárida. La temporada de pluges és entre novembre i març. Des del punt de vista ecològic correspon a la formació vegetal denominada «Bosc sec montano baix» dins del sistema de classificació de zones de vida d'Holdridge. La conca està llimitada pels contraforts dels Andes, els cerros de la qual rodegen la ciutat i són de baixa altura: el cerro El Costell a l'oest i el cerro Acuchimay al sur. En estes condicions de topografia es donen l'irradiació, la formació de núvols i pluges, que en conjunt formen el clima d'Ayacucho.

Història

Primers pobladors

Artícul principal → Ayacucho prehispánico.

Els vestigis històrics descoberts en les coves de Piquimachay demostren que la localitat a on es troba ubicada la ciutat d'Ayacucho ha estat habitada des de fa 22 000 anys. Tals restants varen ser descoberts l'any 1966 per l'arqueòlec nortamericà Richard MacNeish, quí, en el seu afany de buscar l'orige de la dacsa en Amèrica, aplega a Ayacucho i conseguix descobrir l'evidència més antiga de la presència de l'home en Amèrica del Sur.

Piquimachay també va mostrar que, en els Andes, el trànsit de l'ocupació de la pedra tallada (paleolític) a la pedra polida (neolític) no va seguir els mòles euroasiàtics: el poliment pétreo no va marcar el sorgiment de llogarets ni el descobriment de la agricultura; tampoc va haver una edat dels metals que definira la formació d'un sistema de poder polític.

Cultura warpa

En Ayacucho, com en moltes zones andinas, l'experimentació agrícola va impondre una rígida organisació dels grups humans. Durant tot el trayecte de formació de les cultures regionals agrícoles (entre els anys 1500 i 200), Ayacucho va ser la sèu d'expressions originals, moltes d'elles encara escassament estudiades. Hi ha testimonis del periodo formatiu primerenc en Wichqana, que alguns estudiosos relacionen en Kotosh/Wayrajirca (Huánuco) i en Waywaqa (Andahuaylas).

Luis Guillermo Lumbreras afirma que la primera gran expressió cultural unificadora de l'àrea d'Ayacucho va sorgir cap al I i va viure el seu apogeu entre els sigles II i V. Es tractaria de la cultura huarpa (o warpa), el principal assentament de la qual urbà va estar en Ñahuinpuquio, al sur de l'actual ciutat d'Ayacucho. Els huarpas haurien eixamplat la frontera agrícola de la regió per mig de la construcció de molls (Lagunillas), reservorios (Quicapata) i canals (Racaypampa). S'estima que parlaven la llengua aru. La fase de major desenroll dels huarpas va coincidir en una notòria presència en la regió de la costeña cultura naixca. Sobre el destí final dels huarpas també hi ha encara incertituts. Segons Luis Guillermo Lumbreras, entre els sigles V i VI, Huarpa es va convertir progressivament en Wari. Per la seua banda, Federico Kauffmann Doig, en canvi, assigna una importància decisiva a la presència en la regió ayacuchana, cap a l'any 600 de nostra era, de la cultura tiahuanaco, de l'altiplano, l'impronta estilística del qual hauria segut fonamental per al sorgiment de lo que coneixem com Wari.

Imperi wari

Corfoll wari.

La cultura wari va aparéixer entre els anys 500 a 1100 i va sorgir a 20 km al noreste de l'actual ciutat. La cultura wari es va formar sobre la base de les cultures Huarpa, Naixca i Tiahuanaco. Ayacucho va ser el centre polític administratiu d'este primer imperi andino pre-incaico, que va alcançar alts nivells de calitat en producció de ceràmica, teixits, metals i pedra, entre els anys 1100-1420 d. C. en el periodo dels Chancas. La ciutat de Wari va aplegar a tindre una població superior als 50 000 habitants. El Imperi Wari es va expandir fins als territoris que corresponen als actuals departaments de Cajamarca i Lambayeque pel nort i pel sur fins a lo que són hui els departaments de Cusco i Moquegua respectivament. El patró arquitectònic imperial establit en la portentosa ciutat de Wari va ser reproduït en les ciutats waris de Piquillacta (Cuzco), Huilcahuaín i Oncopampa (Áncash), Huarihuillca (Junín), Cajamarquilla (Lima) i Pachacámac (Llima). Ayacucho deu a l'imperi wari el seu major esplendor artesanal del periodo prehispánico. Des d'Ayacucho es va difondre l'us del carmín, colorant provinent de la cochinilla. Recíprocament, Ayacucho va obtindre en esta fase cotó, que seria procedent de Chincha; lapislázuli, originari de Moquegua i fusta fina apurimeña. Davant el carpiment de l'Imperi Wari, varen sorgir vàries societats locals que varen ser adquirint poder, entre elles principalment els Pocras, Chancas, Willcas, Uramarcas, Atunsullas, Andamarca, Angaraes, Quinuallas i atres grups indígenes regionals que es varen ser agrupant en lo que es va conéixer com la cultura Chanka que rivalizó en els Incas, aplegant a ocupar Cusco, sent vençuts per estos durant el govern de Pachacútec en el XV.

Época incaica

Ushnu o Piràmide Ceremonial Inca, Vilcashuamán.

Cap al XV, la regió va ser ocupada pels incas, despuix de la derrota dels Pacoras i Hanan Chankas de Parcos, que controlaven a tots els ayllus del Ancoyaco (Mantaro) tenint com a capital a Paucarbamba. Els Incas varen reafirmar l'actual emplaçament de la ciutat com a centre administratiu, cap de la localitat i base per a la coalició en els Xauxas i Wankas de lo que és hui la regió de Junín. També varen aplicar la seua política de mitimaes, traslladant a molt poques poblacions originàries a atres llocs i repoblant Ayacucho en ètnia i pobles d'alguns pocs llocs de l'imperi. Aixina, es va erigir en la zona el centre administratiu religiós de Vilcashuamán (falcó sagrat en quechua), el qual conta en el Ushnu o Piràmide Ceremonial, el Temple per al Sol i la Lluna, el Acllahuasi o Temple de la Vérgens i una plaça plana i central. La distribució de la ciutat de Vilcashuamán es va fer de tal manera que en conjunt formen la figura d'un falcó (guamán). S'atribuïx la seua construcció al Inca Túpac Yupanqui.

A partir de 1532, en l'arribada dels espanyols, en la regió d'Ayacucho es presenta un procés de guerra en l'ocupació hispana, que va durar aproximadament fins a 1537.

Época virreinal

La ciutat d'Huamanga, segons Felipe Guamán Poma d'Ayala. El temple en portals ocupa l'extensió de la plaça en dos torres en els extrems. Sembla que ha volgut simbolisar una ciutat en molts temples, colocant en el seu dibuix cinc torres.

La fundació espanyola de la ciutat de Guamanga va obedir a tres raons principals: En primer lloc, per a protegir al naixent estat virreinal del perill que significaven les tropes rebels de Manco Inca (assentades en Cocha, en el districte d'Iguain, Huanta). La segona raó va ser per les desavenències entre els mateixos hispans que pretenien més solars i terres que revocaven Vasc de Guevara i ellicenciat Antonio de la Gama a nom de Francisco Pizarro. La tercera i principal raó obedia a la necessitat d'una ciutat intermija en la llarga ruta entre Llima i Cuzco. Eixes motivacions guarden relació en un sol tema: el control i la seguritat de territori recentment conquistat. Aixina, el 29 de giner de 1539, Francisco Pizarro porta a terme la primera fundació d'Huamanga, en el nom de Sant Joan de la Frontera, acompanyant-ho en esta oportunitat ellicenciat Antonio de Carbajal i el clerc Juan de Moixa. Pizarro va designar a Francisco de Cárdenas com a primer tinent governador, qui posteriorment va cedir el càrrec al capità Vasc de Guevara. En eixe moment a penes va haver 24 veïns i 40 moradores espanyols.

És en eixes circumstàncies, vespres per al Nadal de 1539, quan va aplegar el nou tinent governador, Vasc de Guevara, qui despuix d'un anàlisis per les queixes, va notar que elloc a on es trobaven heretats els colon, era un lloc «fret», «plujós», «nuvolat» i estratègicament jugava en contra del seu objectiu, que era preservar la seguritat dels transeünts entre el Imperi Inca i la Ciutat dels Reis. Davant esta constatació, es decidix convocar a un cabildo als principals veïns i clercs. L'1 d'abril de 1540, es va prendre l'acort de traslladar a un atre lloc la ciutat, en millors condicions de vida.

Posteriorment el primer assent és traslladat cap al parage denominat Pacora o Pocora castellanizado com Pukaray (aludix a alguna fortalea inca que abans va existir allí i que va inspirar l'image de l'escut oficial vint anys despuix) a on el 25 d'abril de 1540, el tinent governador Vasc de Guevara refunda, baix anuència de Francisco Pizarro, la vila Sant Joan de la Frontera d'Huamanga. Esta és la raó per la que es considera a Vasc de Guevara com el segon fundador d'Huamanga. La ciutat va ser reconeguda per la Corona espanyola com a tal el 17 de maig de 1544. Més alvance en 1816 se li va otorgar un escut d'armes a instàncies del diputat a les Corts de Càdis, don José de Mujica.

En 1586, dos veïns, Pedro de Rivera i Antonio de Chávez, varen ser els encarregats de complir en una ordenança virreinal per a evaluar els recursos de la regió. Abdós varen entregar un testimoni escrit de lo que era la ciutat:

Esta ciutat té un temple tan moderat que no és fret ni calent; és tan apacible que ni en estiu ni hivern no dona pesadumbre la calor ni el fret. La forma de les cases desta ciutat és com les d'Espanya, en els seus alts i baixos i aposentos grans i anchurosos, en els seus patis i corredors, horts i corrals... i la seua aigua de rec que ve per una séquia principal i es repartix a les cases conforme la seua cantitat... El poble és chicotet i la forma de l'en carrers amples i la seua plaça gran i quadrada; els carrers són repartits per quadres... Té dos parròquies d'indis dels que habiten per al servici de la ciutat i d'atres extavagantes que criden yanaconas, que alguns d'ells són oficials i tenen les seues cures particulars, un en cada parròquia. Hi ha veynte i cinc veïns d'encomana i feu d'indis, i atres cinquanta que tenen cases i no indis; i d'ordinari tots els espanyols deste poble seran cent i cinquanta

Pedro de Rivera i Antonio de Chávez.

La fundació virreinal de la ciutat d'Huamanga va ser realisada seguint el model de les ciutats espanyoles: Les Sèt Partides. La ciutat contaria en una Plaça Major Santa Ana (més vesprada coneguda com a Plaça Jerusalem), aigua, bones terres que els seus solars varen ser entregats als seus primers fundadors, que en la seua majoria varen participar en la captura del Inca Atahualpa en Cajamarca. Paulatinament, es va traslladar el centre històric de Santa Ana i Pucacruz cap a la Plaça Major que ocupa hui en dia, caracterisada per tindre les arcades construïdes en les primeres décades d'el XVIII. Després de la seua fundació i trasllat, la ciutat va experimentar un notable creiximent, sobretot eclesial. Huamanga va escomençar en una iglésia major en 1540, de la que depenien tres parròquies: la del Sagrario, que era d'espanyols, i les de Santa Ana o Hanan Parròquia, i Santa María Magdalena o Uray Parròquia (parròquia de dalt i d'avall, respectivament) que eren dels cridats naturals. Despuix d'estes es varen instalar i varen edificar temples dels mercedarios que varen aplegar en la fundació de la ciutat en 1541, i disponien d'huit capellanías en 1586. Els dominicos es varen establir en 1548 i varen contar també en sis capellanías en 1586. Per últim, els franciscanos, varen operar des de 1552, i varen administrar cinc capellanías en 1586. El panorama de convents es completa en els dos de monges existents: Santa Clara, fundat en recursos de l'encomendero i empresari Antonio de Vaig orar, i Santa Teresa, expressió física del capital acumulat pel ric miner Amador de Cabrera. Abdós convents canalisaran les expectatives del sector de dònes espanyoles que no conseguien (o no volien) contraure matrimoni. Finalment, les primeres missions de jesuïtes es varen realisar en la regió en la década de 1580, estes establiran el seu convent a inicis d'el XVII i a partir d'ell alçarà una de les empreses religiosa-econòmica més important de la regió, fins a la seua expulsió en 1767. Un pol ordenador històric de la vida econòmica regional durant l'época colonial va ser la mineria. El centre miner que més es va destacar per aquella época (sigles XVI i XVII) va ser la mina de mercuri de Santa Bàrbara (Huancavelica), adquirint importància el circuit comercial que girava al seu entorn. L'eix administratiu i comercial es va situar en Huamanga, que era el nuc de totes les rutes comercials.

Una atra activitat econòmica important durant la colónia varen ser els «obrajes», el qual consistia en empreses manufactureras de teles burdas i bayetas elaborades per a consum de treballadors. En els obrajes es teixia artesanalmente, en els operaris estaven reunits en una mateixa construcció, assemblant-se a les fàbriques modernes. Des de començos d'el XVII es registra la presència de tejedores en els barris indígenes i mestizos d'Huamanga, i inclús el barri de Carmen Alt, un dels més tradicionals de la ciutat, es va especialisar en la producció textil. Com a part del seu caràcter artesanal i comercial, la ciutat d'Huamanga va adquirir el perfil d'una urbs manufacturera a on es teixia sense cessar. La ciutat d'Huamanga es va convertir en un gran centre comercial. Per la seua ubicació geogràfica era pas obligat de viagers i comerciants que de Llima o Huancavelica es dirigien a Cusco, el Alt Perú i al Riu de la Plata, lo que va donar gran rellevància a Huamanga, durant gran part del periodo virreinal. Tal situació es va traduir en una arquitectura particular, de basemento en pedra i segon nivell en fusta, una arraïlada fe religiosa expressada en més de 30 temples, varis convents i claustres. Les cases senyorials són lo més representatiu de l'arquitectura civil en la Huamanga virreinal. Elles s'ubiquen, de la mateixa manera que les iglésies, en el núcleu central de la ciutat: al voltant de la plaça d'armes i unes certs carrers adjacents. Sobre el seu disseny i distribució d'ambients, la casona senyorial ayacuchana s'inspira en la vivenda castellana de classes altes, encara que alguns elements conseguixen dotar-la de personalitat i accent propi del Barroc Andino d'el XVIII.

General Ignacio Vázquez de Falca Menacho Moixa (1718). Natural de Lima. Corregidor d'Huamanga. Pare del primer Comte de la Vega del Ren, Juan José Vázquez de Falca Moixa i Menacho.

La presència de l'Iglésia en Ayacucho és important, sobretot a partir de 1609, a on es crea el bisbat d'Huamanga, desmembrándose de la jurisdicció del Cusco. En 1615, assumix el bisbat Fra Agustín de Carvajal, qui va anar el primer bisbe d'Huamanga; vint anys despuix, en 1632, assumix el bisbat Francisco Verduc, qui va iniciar la construcció de la catedral, consagrada recent en 1672 pel famós bisbe Cristóbal de Castella i Zamora. Abdós varen ser els bisbes més importants del «sigle d'or» (XVII) de la Iglésia catòlica en Ayacucho. El 3 de juliol de 1677, per acció de l'Ilustre Bisbe de la diòcesis d'Huamanga, Don Cristóbal de Castella i Zamora es funda en Ayacucho la Universitat Nacional de Sant Cristóbal d'Huamanga. La fundació va ser refrendada el 21 de decembre de 1680 pel rei Carlos II d'Espanya.

Mapa d'Ayacucho, 1865 per Mariano Pau Soldán.

Capitulació d'Ayacucho, a on es va consolidar l'independència d'Amèrica.

Ya des dels últims temps del Virreinato del Perú, els habitants d'Ayacucho participaven activament de les idees independentistes. Aixina descollen personages com Basilio Auqui (cap dels vaquers de les planures dels Andes peruans, cridats morochucos), la vivandera Ventura Ccalamaqui i l'heroïna María Parat de Bellido, entre uns atres. No obstant, Huamanga continuava sent un centre militar de l'eixèrcit realiste, d'a on inclús varen eixir les expedicions baix el mando de Goyeneche, que en 1810 es varen dirigir a sofocar les revolucions en el Alt Perú.

Época republicana

En el context de la Rebelió del Cuzco, els germans Angulo varen enviar la segona expedició militar patriota a Huamanga. L'ocupació va prendre lloc el 20 de setembre de 1814, baix el mando de l'argentí Manuel Hurtado de Mendoza, qui tenia per lloctinents al clerc José Gabriel Béjar i a Mariano Angulo. Hurtado de Mendoza va ordenar marchar a Huancayo, que va ser presa pacíficament. El virrey Abascal va enviar des de Llima tropes ben ormejada i disciplinada, baix el mando del coronel Vicente González. Estes tropes es varen reforçar en milícies huantinas, ya que Huanta es mantenia fidel a la Corona espanyola. Es va produir la batalla d'Huanta el 30 de setembre de 1814, les accions varen durar tres dies, despuix dels quals els patriotes es varen replegar, abandonant Huamanga. Es varen reorganisar en Andahuaylas i varen tornar a enfrontar-se als realistes el 27 de giner de 1815, en la batalla de Matarà, a on varen ser de nou derrotats. En 1820 el general Juan Antonio Álvarez d'Arenals, baix les instruccions de dò José de Sant Martín, va aplegar a la ciutat durant la denominada Campanya d'Intermijos, que buscava atacar Llima pels Andes mentres Sant Martín ho feya per la costa. Aixina, Arenals va declarar l'independència en Huamanga l'1 de novembre de 1820. El 9 de decembre de 1824 té lloc la Batalla d'Ayacucho, realisada en les pampes del poblat veí de Quinua. L'eixèrcit libertador comandado pel veneçolà Mariscal Antonio José de Sucre, va véncer a l'eixèrcit realiste comandando pel virrey La Serna i en ell, firmen la Capitulació d'Ayacucho. Es consolida finalment l'independència del Perú i d'Amèrica. Els problemes polítics i econòmics varen produir la clausura de l'universitat en 1876 (entre atres universitats com les de Trujillo i Puno). La ciutadania va elevar la seua protesta pel tancament, en 1876 es reunixen els ciutadans ayacuchanos en la finalitat de demanar al Govern la reorganisació i restabliment de l'Universitat. En la guerra en Chile (1879-1883), la disponibilitat de recursos en que contava Huamanga, va permetre al ayacuchano Mariscal Andrés Avelino Càceres iniciar les seues campanyes contra l'eixèrcit invasor.

Época contemporànea

Un discurs regionaliste ayacuchano va escomençar a gestar-se en les décades de 1920 i 30, provocat per l'expansió del jove estat peruà i per l'eixemple de la intelectualidad cusqueña, que reclamava un paper de liderage cultural a raïl de la seua identificació en els incas. Els ayacuchanos s'enfrontaven a algunes llimitacions a l'hora d'imitar als seus congèneres cusqueños. A pesar dels esforços per trobar una nació «pokra» en la documentació històrica, la ciutat caria d'una herència precolombina pròpia, visible i documentada. L'importància del propenc lloc arqueològic de Wari recent va escomençar a discutir-se en els anys 1930, i ademés pertanyia a una civilisació que caria completament de documentació escrita.

La intelectualidad ayacuchana es va bolcar principalment al «rescat» de l'història colonial i decimonónica d'Ayacucho, i de la seua folore. Este proyecte es va concretar per mig de la creació en 1934 del Centre Cultural Ayacucho, que va publicar la revista Huamanga. El grup que es va formar entorn al Centre Cultural Ayacucho era socialment conservador i proclerical —advocava pel desenroll regional i la millora de la situació de l'indi, pero rebujava els programes revolucionaris dels nous moviments polítics, en particular el aprisme. En 1940, la població ayacuchana era de 18275 habitants lo que feya d'ella una de les ciutats més grans de la serra, superada solament per Huancayo (28679), Cusco (45158) i Arequipa (79185).

L'estudi del folore regional es va convertir en un proyecte clau per a la intelectualidad ayacuchana, que va produir els principals foloristas peruans de mitan d'el XX, entre ells Víctor Navarro d'Àguila i Efraín Morote Best. L'estudi de la música, les festivitats, les creències i els rituals populars permetia definir una identitat regional («l'ànima ayacuchana»), i també era considerat una ferramenta clau per a l'educació. Va ser una época d'aflorament d'expressions artístiques i culturals com el teatre, la música, l'artesania i les tradicions ayacuchanas. Este aflorament de l'identitat huamanguina va ser reforçada en 1957 per la reobertura de la Universitat Nacional de Sant Cristóbal d'Huamanga. Este fet, es va donar en un context d'increment d'influències culturals externes (d'atres parts del país i de l'estranger) que, es creïa, estaven desplaçant el repertori local. Els intelectuals ayacuchanos es definien com a estudiosos i custodios no d'una cultura precolombina, sino de la cultura vivent del poble ayacuchano.

Esta busca d'identitat regional es va vore reduïda durant la década de 1980, degut a que la regió es va vore sériament afectada per diversos problemes de l'agro i pel fenomen de la migració a raïl de la violència polític social. Eixa violència va ser generada pel grup terroriste Sendera Lluminosa, que va clamar a la vida de millers d'ayacuchanos durant el seu afany de controlar el govern del Perú per les armes. El grup comuniste Sendera Lluminosa va ser fundat a finals dels anys xixanta pellavors professor de filosofia, el arequipeño Abimael Guzmán, qui va establir una base en la Universitat Nacional de Sant Cristóbal d'Huamanga. La sublevació de llauradors que varen mostrar desacort en el accionar i el pensament de Sendera Lluminosa per la seua falta de respecte per la cultura indígena i les seues institucions, i la captura del seu líder en 1992 varen produir la reducció de la seua accionar en la ciutat.

En 1993, el nou asfaltat de la carretera Els Libertadores-Wari permet una ràpida i millor conexió terrestre d'Ayacucho en la costa i la capital. Campanyes governamentals en inicis dels 90 varen promoure el turisme (en particular el turisme religiós) a fi de millorar l'image de la ciutat en el país i generar una nova indústria local. en la ciutat.

• 
  Municipalitat Ayacucho
• 
  Temple Sant Agustín Ayacucho
• 
  Aristocràcia ayacuchana
• 
  Arc Ayacucho
• 
  Flames en la Plaça Major
• 
  Carrer peatonal 28 de juliol

En 2017, el govern central va llançar el programa Ayacucho Waytarin (renàixer, en quechua) que busca posar en valor diversos monuments i manifestacions culturals ayacuchanos. En giner de 2019, el president Martín Vizcarra va llançar la marca Ayacucho, iniciativa públic privada de visibilisació de la ciutat que té com a propòsit promoure el turisme i consolidar l'identitat de la regió.

Districtes

Encara que no existix una delimitació oficial definida, el àrea metropolitana d'Ayacucho comprén 5 districtes de la província d'Huamanga. Estos districtes tenen una població de 229455 habitants a l'any 2020, segons el INEI.

Pos	Districte	Població
1	Ayacucho	111370
2	Andrés Avelino Càceres	31411
3	Carmen Alt	31712
4	Jesús Nazareno	21028
5	Sant Joan Batiste	53934
Total		249455

Segons el XI Cens de població i VI de Vivenda efectuat per Institut Nacional d'Estadística i Informàtica el 2007, la ciutat d'Ayacucho contava en una població de 151019 habitants. La seua taxa de creiximent anual era de 2,5 %.

Segons el reporte Perú: Estimacions i Proyeccions de Població Total per Sexe de les Principals Ciutats, 2000-2015, publicat en març del 2012 i efectuat per Institut Nacional d'Estadística i Informàtica el 2007, la ciutat d'Ayacucho conta a juny de 2014 en una població de 177420 habitants i la seua taxa de creiximent anual és de 2,2 %.

En el 2014, Ayacucho ocupa elloc 16 dins de les ciutats peruanes en térmens de població.

Política

Alcaldes de la ciutat

En el Perú, els alcaldes són elegits per mig de vot universal i secret des de l'any 1963, interrompent-se dites eleccions entre 1969 i 1979. Des de 1999 els periodos duren 4 anys.

Periodo	Alcalde	Partit polític
1540	Francisco de Cárdenas
1964-1966	Francisco Vidal Fernández	AP-DC
1967-1969	Rebuig Salcedo Munarriz,	Acció Popular
1981-1983	Víctor J. Jaúregui Mejía	Acció Popular
1984-1986	Leonor Zamora Concha	PADIN
1987-1989	Fermín Darío Azparrent Taipe	Esquerra Unida
1990-1992	Jorge Guillermo García Prat	Acció Popular
1993-1995	Walter Humberto Ascarza Olivares	L. I. No.19
1996-1998	Hernán García Zárate	L. Independent Per Huamanga
1999-2002	Félix Ciriaco Solar La Creu	Anem Veí
2003-2006	Gerardo Francisco Ludeña González	APRA
2007-2010	Germán Martinelli Chuchón	Moviment Independent Innovació Regional
2011-2014	Pànfil Amílcar Huancahuari Tueros	Moviment Independent Regional Tots en Ayacucho
2015-2018	Salomón Hugo Aedo Mendoza	Moviment Regional Aliança Ayacucho Renaix
2019-2022	Yuri Gutiérrez Gutiérrez	Partit Musuq Ñam

Economia

Plazuela Santa Clara, a l'oest del mercat Carlos F. Vivanco.

D'acort a l'estructura productiva de 2006, Ayacucho va aportar l'1 % del Valor Agregat Brut (VAB) nacional, mantenint la seua participació respecte a lo registrat en l'any base 1994. La dinàmica de l'economia està influenciada bàsicament pel comportament dels sectors agropecuario, servicis governamentals, comerç, atres servicis i construcció. En la ciutat s'estagen la major part del sector terciario de tot el departament. Est representa el 52 % del VAB departamental, destacant servicis governamentals (17,4 %), comerç (15,7 %) i atres servicis (12,4 %).

La ciutat conta en dos mercats principals: el mercat de la Magdalena, en el barri del mateix nom, i el mercat Carlos F. Vivanco, cridat Mercat Central, en el centre històric de la ciutat.

Art

Artesania

La riquea i calitat de la artesania d'Ayacucho, en les seues diverses manifestacions, han fet que siga considerada com a «Capital de l'Art Popular i de l'Artesania del Perú». En l'artesania ayacuchana es conjuguen tècniques i tradicions precolombinas en aportes hispans i la permanent creativitat dels pobladors de la regió. Les seues expressions més conegudes són els retaules, les talles en pedra d'Huamanga i els treballs en platería i filigrana. És molt renombrada i característica la ceràmica d'Ayacucho. Des del 2019, Ayacucho és part de la Ret de Ciutats Creatives de l'Unesco, en la categoria d'artesania i arts populars.

Retaules

Artícul principal → Retaule ayacuchano.

Retaules Ayacuchanos.

Els Retaules ayacuchanos descendents directes dels espanyols caixons de Sant Marcos o de Sant Antonio, representen en la seua interior escenes de profunt contingut andino. Són una tradicional mostra de la notable capacitat creadora i artística dels artesans d'esta terra. La peça artesanal consistix en una vistosa i colorida caixa de fusta en doble porta. Les seues parets estan decorades en flors de distinta naturalea i presenta horisontalment una divisió interior: el Hanan Pacha o món celestial i el Kay Pacha o món terrenal. Des de l'época de la colónia fins a les últimes décades, el retaule ayacuchano ha seguit evolucionant. Els nivells de representació són ara quatre o sis; els soports són de metal o de vidre; els personages principals solen ser caudillos històrics i polítics d'actuals.

Pedra d'Huamanga

Pedra d'Huamanga.

La pedra d'Huamanga és el nom local dau al alabastre, un mineral de color blanc i a voltes, en tonalitats que van del gris o plom al sépia. Es tracta d'un sediment d'orige volcànic i es caracterisa pel seu fàcil maleabilidad, el seu color blanquecino i la seua exclusivitat. Els escultors huamanguinos, en temps de la colónia, varen tallar quadros en relleu, delicades figures i grups religiosos policromats al oli. Les representacions més freqüents varen ser les vérgens, sants, naiximent i el descendimiento de Crist. Cap a fins d'el XVIII varen aparéixer els temes galants i els lleons chinescos; les figures es coloreaban de manera transparent. Poc a poc el color va ser desapareixent llimitant-se només als cabells i a les traces del rostre, usant-se el dorat per als detalls. La superfície blanca i polida de la pedra va ser adquirint cada volta major importància en el XIX, época en la que les representacions alegóricas i profanes varen destacar sobre les religioses. Hui els artífexs populars han donat major atenció als personages i temes rurals, i als grups escultòrics en els que prevala blancor del material.

Orfebreria

Des del virreinato, els orfebres ayacuchanos varen alcançar gran fama pel notable treball que realisaven, esta fama es conserva puix la argent seguix sent treballada en magistrals tècniques per al repujado, el burilado i la filigrana, esta consistix en entrellaçar fils d'argent i s'ampra per a confeccionar prendedores i aretes, entre atres joyes.

Taules de Sarhua

En el districte de Sarhua, es té per tradició regalar una taula de fusta (normalment de molle o cabuya) pintada en l'història de la família per motiu de la construcció d'una nova casa. Cada integrant de la família deu vore's reflectit en sus labores diàries. Els artesans varen crear posteriorment taules sobre temes diversos, com l'agricultura, els viages de mercadeo, o events religiosos, i aixina varen ampliar el repertori de la temàtica inicial de les taules, sempre conservant la seua gràfica particular. En cada peça, es fa una descripció horisontal, que du un orde d'interpretació pictogràfica, d'avall cap a dalt i d'esquerra aderecha. Les taules són pintades en pigments naturals extrets de la terra i vegetals; s'usa la ploma d'au per al delineado de les figures i fer els detalls de les vestimentes. Actualment existixen taules, quadros i peces utilitàries de diverses mides.

Lliteratura

Destaca Juan de Mata Peralta qui desenrolla el compilatorio, Tradicions d'Huamanga. Les «Tradicions d'Huamanga», són relats que es conserva per a la posteritat en forma de tradicions, que constituïxen una de les fonts de l'història local. El context cultural que es va desenrollar en la ciutat va donar lloc al progressiu sorgiment d'una història urbana plena d'anècdotes i explicacions llegendàries de molts acontenyiments de la vida de la ciutat, com de la vida particular de molts dels seus pobladors. Esta història es transmetia i encara hui es transmet oralment, incorporant personages o desapareixent-els o magnificant alguns fets i circumstàncies d'acort al moment quan es relata i transmet a les noves generacions, eixe mensage de l'història urbana rescatat del temps.

Música

La música ayacuchana com a manifestació cultural comprén diversos gèneros musicals. Els primers registres d'una tradició musical ayacuchana inicien en el Apuyaya Jesucristo, cançó religiós lligada al Divendres de Semana Santa. Temes com Adeu Poble d'Ayacucho o Flor de Retama formen part de l'actual tradició de la música ayacuchana. Entre els autors i compositors destaquen, en el huayno, August Pol Campos, les guitarres de Raúl García Zárate i Manuelcha Prat; el charango de Jaime Guàrdia, el violí de Màxim Damián, les veus de Martina Portocarrero, el duo Ayacucho, els Warpas, entre atres figures. La ciutat d'Ayacucho va passar per un moment de forta difusió del huayno del sur del Perú produït en part per contar en una de les poques empreses de gravació i registre de música en cassets en els anys 80 del sur del país. En els anys 1990 està difusió es va consolidar en l'èxit en vendes dels àlbums compilatorios «Ayacucho en el Cor de Tots». Actualment, la música tradicional ayacuchana ha segut duta a ritmes fusió i contemporàneus a on destaquen Amor Amor, dels germans Gaitán Castro, Max Castro, Grup Antologia i uns atres, a on es desenrollen temes en lletres en espanyol i quechua. Aixina mateix, atres agrupacions com Uchpa duen esta fusió de llenguages a atres gèneros, com el roc. Aixina mateix es conta en diverses Orquestes Folóricas que difonen la música Ayacuchana entre les que destaquen l'Orquesta Els Ayacuchanos d'Or i Els Libertadores d'Ayacucho.

Teatre

En la primera mitat d'el XX, es va produir en la ciutat una corrent de teatre costumiste que revaloraba l'idioma quechua i les tradicions orals andinas de la regió. A fins de la década de 1910, Moisés Cavero va escriure el drama Qisanpi sapan urpikuna («Colomes solitàries en el seu niu»). L'obra va ser estrenada en 1920 en una funció del Círcul d'Obrers Catòlics. Qisanpi sapan urpikuna està entre els primers eixemples coneguts de teatre quechua del Perú republicà que es varen ambientar en el present i no en l'época incaica. L'obra reflectix l'intensa preocupació per el campesinado indígena que va caracterisar les décades de 1910 i 1920. En 1938 es va publicar el drama Yana puyup intuykusqan («Rodejat de núvols obscurs») de José Salvador Cavero León i en 1939 es va estrenar una obra inèdita de Cavero Cace, Kaypi wayta, wakpi kichka («Ací la flor, allà l'espina»). Va escomençar llavors el periodo d'auge del teatre quechua ayacuchano, estenent-se fins a al voltant de 1950, coincidint aixina en l'auge del proyecte regionaliste expressat en el Centre Cultural Ayacucho i la revista Huamanga. El més prolífic dels dramaturcs quechuas ayacuchanos va ser el sacerdot José Salvador Cavero León, qui a mitan dels anys 40 va publicar dos comèdies costumistes: Rasuhuillcap wawankuna («Fills del Rasuhuillca»), en1945 i Kay pacha qapaq («El poderós d'esta terra») en 1946. Rasuhuillcap wawankuna descriu la relació conflictiva d'una mare en la seua filla adolescent, que ha establit una relació en un jove a les seues esquenes. En 1955 Cavero va publicar el drama Wakchapa muchuynin («El sofriment dels pobres») que relata els sofriments d'un vell i el seu net orfe. A finals dels anys 50 el teatre ayacucho va entrar en una etapa de decadència, segons Salvador Cavero. No es varen publicar noves obres de teatre quechua en Ayacucho despuix de Wakchapa muchuynin (1955). Salvador Cavero va atribuir la disminució del teatre quechua en Ayacucho a fenomens migratoris, tant la partida d'ayacuchanos com l'arribada de migrants d'atres parts del país que no parlaven quechua. Va llamentar que l'establiment a fins dels anys 50 de la Universitat Nacional de Sant Cristóbal d'Huamanga no tinguera l'efecte esperat d'estimular la cultura lliterària quechua. En homenage a José Salvador Cavero León, la Municipalitat d'Huamanga va rebatejar el teatre municipal en el seu nom.

Qapchi

Gastronomia

Puca picante

De la mateixa manera que atres ciutats del Perú, Ayacucho posseïx una diversitat de plats, begudes i rebosteria. Entre ells destaquen:

• La puca picante, guis preparat a pur de papa chicoteta, maní torrat i mòlt, trossos de carn de chancho i beterraga (que li dona el seu color rojós, puka en quechua), que sazonados en ají colorat i atres condiment.
• El mondongo, sopa de malnom que es cuina durant tota la nit en carn de res, panza de res i cansalada de porc. La particularitat del plat en Ayacucho és l'adició d'un adrece d'ají colorat mòlt i torrat, junt en hierbabuena picada.
• El qapchi, una crema feta a pur de formage d'Ayacucho (o cachipa), rocoto, ceba chinenca i llet. S'acompanya en papa groga.
• El muyuchi («donar regrés», en quechua), gelat a pur de llet fresca, ajonjolí, coco, essència de vainilla, canella i tacha d'olor. En servir van acompanyat de airampo (dolç de les pepites de la tuna que li dona un color bermellón) i de barquillos fets de farina especial en anís. És una darreria tradicional de llarga data en la ciutat. data del sigle passat. En el passat, quan no hi havia electricitat en la ciutat, les famílies d'hacendados manaven als seus criats fins al nevat Razuhillca a dur gèl envolt en ichu en mules, per a preparar el muyuchi. radicionalmente es consumix en el portal Unió de la Plaça Major, venut per senyores en trage típic de la regió, cridades "muyucheras", que giren manualment un gorc de metal sobre un recipient que conté el gèl.

  

  Muyuchi en la Plaça Major

• El pa chapla, pa tradicional sense molla d'Huamanga fet a pur de farina de blat local i el rent provinent dels restants de la chicha de jora al com denominaven cunchu. Les més resaltantes etapes de l'elaboració d'este pa són el puñuchiq («fer dormir» en quechua), a on la massa de farina reposa per un temps determinat fins a la seua maduració. Després de dividir la massa en chicotets bollos, seguix l'etapa del taqllay que consistix en esclafar estos trossos en les mans fins a formar un círcul pla. Es consumix tradicionalment en confit de sauco, formage cachipa o palta fort d'Huanta.
• Les wawas, hogazas o pans grans de blat, molejats i adornats en forma de chiquet chicotet o bebé, a voltes reblixes de dolç, que s'elaboren i es consumixen en la festa de Tots els Sants, l'1 de novembre. Atres plats representatius són l'adop ayacuchano, chicharrón, patachi, olla, uman caldo, cuy chactado, la pachamanca ayacuchana i el chorizo ayacuchano, que és el plat tradicional de Semana Santa. Les begudes conegudes són la chicha de jora, chicha de molle, la chicha de sèt llavors i el ponche ayacuchano, que és la beguda tradicional de Semana Santa.

Festivitats principals

Semana Santa

Artícul principal → Semana Santa en Ayacucho.

Ayacucho destaca no solament pels seus numerosos temples i casonas colonials, sino també pels seus costums i tradicions ancestrals, que reflectixen la fe del seu poble.

La Semana Santa d'Ayacucho és la segona més important del món despuix de la de Sevilla (Espanya). En estes dos ciutats es mantenen els rituals antics de la Semana Santa, a on se sent i percep un fervor religiós especial. En esta capitallatinoamericana de la Semana Santa, la festivitat és celebrada durant dèu dies, en els quals la població i els turistes participen de les cerimònies religioses i processons, aixina com en activitats culturals, artístiques, gastronòmiques i comercials. La particularitat d'esta Semana Santa és que mescla les tradicions europees en les característiques culturals andinas.

Tots els integrants de la societat ayacuchana participen d'algun modo en els diversos events que conformen esta singular i colorida festivitat religiosa i pagana. Des de les autoritats locals, aixina com nacionals, passant pels majordoms de les huit principals processons de la ciutat. En els principals carrers cèntrics de la ciutat es creen belles estores de flors per a rebre a la processons. La Semana Santa en Ayacucho s'inicia el Divendres de Dolors, Després contínua en el Dissabte Sant, a on ix la processó del Senyor de la Parra, despuix ve el Dumenge de Ramos.¨Despuix El Dilluns Sant, ix la processó del Senyor de l'Hort. El Dimarts Sant, ix la processó del Senyor de la Sentència. El Dimecres Sant, ix la processó de la Trobada, un dels de major emotivitat en la població ayacuchana i turistes en general. La Plaça Major és l'escenari a on es reviu la trobada del Nazareno, patró d'Huamanga, en la seua mare. El Dijous Sant, es visita les 7 iglésies de la ciutat i es recolecta l'aigua beneïda de dits temples. El Divendres Sant, s'escenifica el camí al calvari, i de nit, les llums de la Plaça Major s'apaguen i ix la processó del Senyor del Sant Sepulcro, a on l'image de Crist yacer en un fèretre de cristal adornat en flors blanques acompanyat de la Verge Dolorosa. Esta commovedora processó és acompanyada per fidels vestits de luto en vela en mà, que acompanyen en duel a la processó al compàs de la banda de músics i el cor d'esta processó, que dedica desgarradoras cançons, entre elles el tradicional Apuyaya Jesucristo. Finalisada la processó i casi al final del dia, els jóvens es dirigixen al «Vela Bou» o Bou Velay, que és l'amanecer previ al «Pasqua Bou» del dia dissabte.

El Dissabte de Gloria, és dia de festeig popular que comença en el «Pasqua Bou» o «Jala Bou», costum tradicional en la que els bous són soltats de la Alameda d'Huamanga rumbo a la Plaça d'Armes. Els bous són enllaçats pels ginets en els seus braus cavalls morochucos, escoltats per hacendados en cavalls de pas, que acompanyen als grups de persones que van corrent per davant dels braus bous de brega, mentres en la plaça la gent s'amotina i forma torres humanes, que esperen als bous. De nit, la multitut espera l'amanecer del dia dumenge, a on es presenciarà el vés del Crist Resucitat. Fòra, en els quatre cantons de la Plaça d'Armes, es pot vore ardint les fogueres de "chamiza", com a senyal de benvinguda, i impressionants castells pirotècnics que adornen la nit. El Dumenge de Resurrecció, ix la processó del Crist Resucitat. L'aparició del vés, en l'amanecer obscur, produïx l'efecte d'una gran i impressionant bellea. La processó recorre tot el perímetro de la plaça major; ademés dels jocs artificials, es crema la “chamiza”, que en el seu fulgor i crepitar otorga un ambient de festa i regocijo. Esta processó, és la més impressionant de la Semana Santa pel seu significat i per la gran magnitut de l'enorme tro, que és carregat per aproximadament 300 devots. Després, per la vesprada, es realisen les tradicionals carreres de cavalls dels morochucos.

Carnestoltes ayacuchano

Artícul principal → Carnestoltes ayacuchano.

Durant el més de febrer, el carnestoltes d'Ayacucho reunix a grans i chics en una celebració que oficialment dura tres dies, pero que inicia un més arrere en l'arribada de les comparses rurals, les quals vénen des dels distints llocs del departament, tant per a competir en el gran concurs de comparses rurals, com per a ballar pels carrers de la ciutat mostrant la riquea cultural delloc d'a on provenen, riquea que troba en la seua vora i la seua dansa sempre al ritme dels carnestoltes. El 4 de decembre del 2003, el Institut Nacional de Cultura (INC) va declarar Patrimoni Cultural de la Nació als Carnestoltes d'Ayacucho, per ser una de les celebracions del carnestoltes més belles del Perú, que no solament se celebren en Huamanga, sino en molts districtes d'esta ciutat. És l'únic carnestoltes del Perú que és declarat oficialment com a Patrimoni Cultural de la Nació.

Semana de la Llibertat Americana

Se celebra l'aniversari de la gloriosa Batalla d'Ayacucho, el 9 de decembre. Durant la semana es realisa el Festival Internacional de Guitarra «Lliberteu Americana», aixina com atres activitats culturals i folóricas. Es realisa l'escenificació de la Batalla d'Ayacucho en la mateixa Pampa de Quinua, que congrega a millers de persones.

Aniversari d'Huamanga

Bous de sàbado de glòria en la Plaça Sant Joan Batista.

El 25 d'abril se celebra l'aniversari de la fundació espanyola d'Huamanga, capital del departament d'Ayacucho; decretada en 1540. És una festivitat que en el temps s'ha tornat una semana de moltes celebracions per a commemorar dit acontenyiment: festivals, exposicions, fires, desfilades, etc.

Dia de la cançó ayacuchana

En 1988, Institut Nacional de Cultura d'Ayacucho, emet la Resolució Directoral N.º 005, declarant el 6 de novembre de cada any com a «Dia de la Cançó Folórica Ayacuchana», en homenage al professor Felipe Nery García Zárate, mort el mateix dia un any abans. Durant esta dia es realisen diverses activitats culturals i folóricas.

Arquitectura

Temples

Artícul principal → Temples colonials d'Ayacucho.

Allumenament nocturn de la Basílica Catedral d'Ayacucho.

Els temples catòlics més antics es remonten al XVI, época en que es varen assentar en la zona les primeres órdens religioses. En general, els temples colonials ayacuchanos combinen elements hispànics, llatins i àraps, en particularitats indígenes, com les pedres llaurades en motius de la flora i fauna local. Alguns dels principals temples colonials:

• Basílica Catedral. Se situa en el costat este de la Plaça Major de la ciutat d'Ayacucho. El Rei Felipe III d'Espanya va ordenar la seua construcció per Real Cèdula del 5 de juliol de 1612, dedicant-la a la Verge de les Neus; la seua construcció actual va demorar prop de quaranta anys i es va consagrar el 19 de maig de 1672. Consta de tres naus de sòbria arquitectura que contrasten en la exquisitez del seu espai interior, el qual està decorat en retaules en Pa d'Or d'estil barroc-churrigueresco, destaquen també el tabernáculo del seu altar major forrat en làmines d'argent, i les delicades talles de les seues confesionarios i el púlpit. Exhibix llenços de diverses escoles pictòriques de l'época colonial. Són famosos el retaule de La nostra Senyora de Socos, del Senyor de Burgos i del Chiquet Llorón, històries que figuren en les Tradicions Peruanes de Ricardo Palma.

Sant Dumenge en 1924. La espadaña (la qual es pensa erròneament que era usada com a lloc de penjat i castic als herejes) i la columna corintia coronada per una creu de pedra varen ser edificades en memòria de les víctimes de la tempestat i terremot que va abatre sobre Huamanga el 9 d'octubre de 1640.

• Temple de Sant Dumenge. Va ser el segon temple d'Huamanga i va ser edificat a mitan d'el XVI baix la advocació de la Verge del Rosario. Pels documents de llavors, se sap que va ser construïda en les pedres de l'antiga fortalea de «Pukaray», antiga fortalea inca, que es trobava en la propietat de Martín d'Andueza, veí notable de la ciutat. En la seua frontera destaca la espadaña de tres arcs cap al costat esquerre i, segons una (errònea) tradició popular, es diu que era elloc a on la Santa Inquisició castigava als herejes. En l'única nau del temple resalta l'altar major, cobert en pa d'or i decorat en vistoses imàgens i llenços característics del barroc churrigueresco. Durant les celebracions de Semana Santa ixen del temple en processó les imàgens del Senyor del Sant Sepulcro i de la Verge Dolorosa. En el cantó de l'atri s'ha alçat una creu de pedra, colocada en recort de la tempestat del 9 d'octubre de 1640.
• Temple i Convent de Sant Francisco d'Assís. Construït en el XVI, va anar un intent de recrear l'estil grecorromano peninsular en els Andes. En l'interior destaca l'altar major, format per quatre cossos de fusta tallada i dorada d'estil churrigueresco. Té la campana més gran de la ciutat i conserva una valiosa colecció de llenços colonials de les escoles cusqueña i ayacuchana, ademés d'una biblioteca. El temple va ser restaurat entre 1982 i 1983 i el convent en 1898.

Casonas

Els encomendero, corregidores, hacendados, miners, varen construir les seues cases en Huamanga, pensant en les mansions a l'estil de les ciutats espanyoles de Sevilla, Còrdova, Àvila i Granada d'eixe llavors. A pesar del pas del temps, les casonas encara conserven molt de la seua vella prestancia:

• Casona del corregidor Nicolás de Boza i Solís. Ubicada en el Portal Constitució, va ser mansió d'este General espanyol que va ser Corregidor i alcalde d'Huamanga. Es va construir en el XVII i és d'estil mestizo. Presenta un zaguán principal que desemboca a un pati en una pileta, la seua portada ha segut construïda en pedra i el portón claveteado en mascarones i aldabas, també destaca l'escala d'accés al segon pis, cuidadosadament revestida en rajoletes veneciano. En l'interior es troba la cela en la que es va confinar per tres dies a la prócer de l'independència María Parat de Bellido abans de ser fusilada. Actualment esta casona funciona com a sèu departamental de la Cort Superior de Justícia d'Ayacucho.
• Casona del bisbe Cristóbal de Castella i Zamora. Ubicada en el Portal Municipal, la casona va pertànyer a l'ilustre bisbe espanyol D. Cristóbal de Castella i Zamora, qui la va cedir com a claustre universitari. La frontera, que dona cap a la Plaça Major, lluïx quatre bells portals en el primer nivell que li criden "Portallo del Bisbe" sostingudes per tres columnes circulares i dos pilastres rectangulars aixina com una talla en pedra de Sant Cristóbal. En el segon nivell, hi ha un corredor en balaustresde fusta; en la part central, entre el cornisamiento i el corredor està l'escut del Bisbe Castella i Zamora, tallat en pedra, en les armes de Castella i Lleó separades per una barra naixcuda de dragantes. A l'interior es troba una escala espaciosa. En el seu pati destaca una añeja planta de figa, de més de trescents anys; per esta raó, elocal és conegut també com «La Higuera» o «Pati de la higuera». En 1940, i per breu lapsus, va funcionar allí també la Cort Superior de Justícia. Un dels ambients de la casona ubicades en el primer pati, ha segut acondicionat per a que funcione una cafeteria-restaurant. Alguns estudiosos senyalen que la vella parra d'un dels seus patis, és la primera que els espanyols varen dur al Perú. Actualment alberga un centre de convencions per a diversos events culturals, la cafeteria universitària «La Higuera», la sèu de la Tuna Universitària i una llibreria de la Universitat Nacional de Sant Cristóbal d'Huamanga. Declarat Monument integrant del Patrimoni Cultural de la Nació, en R. S. N.º 2900-72-DE, de data 28 de decembre de 1972.
• Casona Velarde Álvarez. També cridada Casona del Marqués de Mozobamba del Pou. Ubicada en el Portal Unió, és una de les més antigues de la ciutat i és coneguda erradamente com a Casa del Marqués de Totora, la seua construcció es remonta a fins d'el XVI i començos d'el XVII. La seua frontera és un pétreo mur incaico de més de dèu metros de llarc. Posseïx dos amplis i suntuosos patis en sòlida arquería de pedra, que engalanen este solar colonial. Es troba situada en el Portal Unió de la Plaça d'Armes. Esta casona té un encant especial, perque hi ha una espècie de trobada entre lo Inca i espanyol. Va sofrir una greu deterioració a finals dels anys 1990 per lo que es va declarar inhabitable. Després d'un llarc procés de restauració efectuat per la Cooperació Espanyola, va anar novament oberta al públic en el 2007. Dita restauració va guanyar un premi per d'Arquitectura organisat pel Colege d'Arquitectes del Perú. En l'actualitat funciona el Centre Cultural de la Universitat Nacional de Sant Cristóbal d'Huamanga.
• Casona Chacón. Ubicada en el Portal Unió, dos amplis i suntuoso patis en sòlida arquería de pedra, engalanen este solar construït en el XVII. És una construcció de dos pisos, els ambients estan distribuïts en forma de «I» en dos patis. els ambients de servici i tendes s'ubiquen en el primer pis, i els ambients principals en el segon pis. Data d'el XVIII i és d'arquitectura mestiza. els murs, voltes, columnes i arcs en el primer nivell són de pedra, mentres que en el segon nivell són d'atobó. Per senyes històriques es coneix que, en l'any de 1919, en esta casona, es va realisar el Congrés Regional del Centre, a la que va assistir com a representant del departament d'Ica, l'escritor Abraham Valdelomar, qui va fallir en sofrir una caiguda des del segon pis. Va ser restaurada l'any 1974 per l'Institut Nacional de Cultura per al funcionament del Banc de Vivenda i en 1995 va ser adquirida pel Banc de Crèdit. En l'actualitat, funciona en el seu interior el Museu d'Art Popular Joaquín López Antay i sèu de dit banc.
• Casona Vivanco. Ubicada en el jirón 28 de juliol. Té un gran pati rodejat per corredors en arcs i pilars de pedra tallats. La seua construcció data d'el XVII i combina la pedra en el primer pis i l'atobó en el segon. En l'àrea central, el pis està decorat en vora rodada de color roig i rombos negres i taronges. Actualment funcionen allí el Museu d'Art Religiós Colonial i el Museu del Mariscal Don Andrés A. Càceres.
• Casona Jáuregui. a L arquitectura civil de les casonas huamanguinas s'inspira en quanta distribució d'ambients i apariències a la tradició espanyola, encara que alguns aspectes constructius i us de materials es fan present característiques locals. Una d'estes casonas és la casona Jáuregui, situada en la segona quadra del jirón Dos de maig, específicament front al temple La Mercé. Va ser edificada en el XVII per encàrrec del virrey Agustín de Jáuregui. La casona Jáuregui mostra en la seua portada de pedra dos gàrgoles en cucllas, els quals sostenen un bell balcó de caixó. Estos felinos o mones mostren els seus genitals i tenen la boca hociconada, ademés lluïxen dents agressives i en el cap diminuts cornezuelos. També s'observa un àguila bicéfala de la dinastia austríaca, lo que fa sospitar que el balcó senyorial és seiscentista. Segons la tradició es diu que estos mònstruos demoníacs varen ser manats a esculpir per l'amo en senyal de protesta a la Iglésia catòlica, la qual hi havia excomulgado a la família Jáuregui per raptar a una monja del temple i convent de Santa Clara d'Assís. L'arquitectura de la casona Jáuregui és mestiza, l'edificació del primer pis és de pedra i el segon és d'atobó. Cap al carrer hi ha quatre portes chicotetes en arcs de mig punt.

Cultura

Museus

L'ilustre ayacuchano, Andrés A. Càceres, gran mariscal del Perú, patró de l'arma d'Infanteria, expresident del Perú i héroe peruà.

• Museu de la Memòria "Per a que no es repetixca". Museu de colecció històrica, ubicat en l'urbanisació Nery García Zárate, jirón Llibertat 1229. El museu posseïx quatre sals en les que s'exponen fotografies, pintures, restants de vestimentes i atres objectes relacionats en la guerra interna que va viure el Perú en la década de 1980 i el màxim impacte de la qual social es va produir en Ayacucho. És administrat per l'Associació Nacional de Familiars de Seqüestrats, Detinguts i Desapareguts del Perú (ANFASEP).
• Museu Arqueològic "Hipólito Unanue". Museu de colecció arqueològica, antropològica i històric-artística. Es troba en el Complex Cultural «Simón Bolívar» i està organisat sobre la base de les valioses peces que tenia l'antic «Museu Històric Regional d'Ayacucho». S'exhibixen mostres arqueològiques i manifestacions culturals de l'història prehispánica regional i nacional, com els famosos monolits, escultures, ceràmiques, teixits, instruments de pedra, que van des del periodo lítico i arcaic, fins a les altes cultures com Wari, Chavín, Paracas, Naixca, Mochica, Tiahuanaco, Warpa, Lima, Chimú, Chincha, Chanka-Pokra i Inca.

Ademés, té una sala que està dissenyada especialment per a expondre els orígens i desenroll de la cultura Wari, el primer imperi andino. En un ambient aledaño s'exponen mostres d'artesania ayacuchana i pintures de diferents époques. En els seus exteriors conta en un jardí botànic de cactáceas. Està administrat per la Direcció Regional de Cultura Ayacucho. Pertany al Sistema Nacional de Museus de l'Estat

• Museu Històric Mariscal Andrés A. Càceres. Museu de colecció històric artística. Es troba en el Jr. 28 de juliol, en l'antiga casona «Vivanco», que va ser edificada a fins d'el XVII, sent administrat actualment per l'Eixèrcit. Este museu té un gran pati rodejat de corredors en arcs i pilars de pedres ben tallades. Té 13 sals d'exposicions permanents que exhibixen moltes de les pertinences i pertrechos bèlics del Mariscal com: cartes, fotografies, trages, llenços colonials, aixina com peces i objectes rescatats de la Guerra en Chile. Ademés de rendir-li homenage al Mariscal Càceres, mostra peces d'art úniques, com a pintures colonials de l'escola ayacuchana, cusqueña i renaixença. També es pot apreciar mostres d'artesania de l'etapa colonial, mobles antics en bells tallats i art popular contemporàneu.

En la seua galeria de doble arquería s'exhibix una de les millors escultures de pedra del virreinato peruà, cridada per la tradició popular com «Cheqo Pacheco», que data d'el XVI i se supon que representa al conquistador Pedro Álvarez Holguín o al corregidor Juan Gutiérrez de Quintanilla, contada en les Tradicions d'Huamanga. És administrador per la Segona Divisió d'Infanteria Militar d'Ayacucho.

• Museu de Lloc Wari. Museu de colecció arqueològica. Es troba en el Complex Arqueològic de Wari, en el km. 23 carretera Ayacucho - Quinua. El museu exhibix bens culturals procedents de les excavacions arqueològiques en la zona arqueològica monumental Wari: ceràmiques, líticos, textils, monolits, entre uns atres; aixina com texts explicatius sobre la cultura Wari, un pla i fotografies dels sectors que ho integren. És administrat per la Direcció Regional de Cultura Ayacucho. Pertany al Sistema Nacional de Museus de l'Estat.
• Museu de Lloc de Quinua. Museu de colecció històrica. Està ubicat en la plaça principal de Quinua, a 35 km al noreste de la ciutat d'Ayacucho. En les seues instalacions conta en una sala d'exposició permanent a on es mostren armes, uniformes, maquetes i atres objectes relacionats en la Batalla d'Ayacucho. Destaca l'ambient a on es va firmar la Capitulació d'Ayacucho el 9 de decembre de 1824. És administrat per la Direcció Regional de Cultura Ayacucho. Pertany al Sistema Nacional de Museus de l'Estat.

Patrimoni

Monument al Mariscal Sucre en la Plaça Major d'Ayacucho.

• Plaça Major. Es troba ubicada en el centre de la ciutat i està rodejada d'edificacions que en la seua majoria daten dels sigles XVI i XVII. És la plaça major més gran del Perú i un conjunt monumental d'alt valor històric i arquitectònic. Té un nivell d'harmonia que unix tots els seus components i es va fer a l'estil de les places d'Espanya, com les de Mèrida i Trujillo. Les construccions que rodegen a la plaça són verdaderes obres d'arquitectura del barroc colonial; els arcs de pedra i els sostres d'argila roja són vistosos des de qualsevol àngul. És l'única en el Perú en portals constituïts per columnes i arquerías de pedra, en els seus quatre costats. En el perímetro de la plaça es troben casonas fetes en pedres blanques, les quals servixen de sèu per a les principals institucions com la Municipalitat, la Prefectura, la Cort Superior de Justícia i elocal de la Universitat Nacional Sant Cristóbal d'Huamanga. El monument que descolla en el centre de la Plaça va ser erigit en honor al Gran Mariscal d'Ayacucho Antonio José de Sucre, el qual es troba rodejat d'escuts bolivarianos. En els anys 1990 es va fer una remodelació en l'adició de dos fonts d'aigua en els costats este i oest.

• Mirador d'Acuchimay. S'ubica en el districte de Carmen Alt i es diu que antigament va ser un volcà. És el mirador oficial, a on hi ha una estàtua de Crist Redentor, un chicotet coliseu, un centre de recepcions, llocs d'observació i arquerías, des d'a on es pot observar gran part de la ciutat. Va ser escenari de la Batalla d'Acuchimay el 18 de febrer de 1882, en la que l'eixèrcit peruà baix el mando del Mariscal Andrés Avelino Càceres va derrotar al eixèrcit chilé.

Mirador d'Acuchimay.

• Barris Artesanals de Santa Ana, Puca Cruz i Belén. Es caracterisen per les seues construccions en murs de pedra tallada i atobó, en els seus sostres de teixixca. En estes zones s'ubiquen els tallers i vivendes dels més destacats mestres de l'art popular, que expressen la seua creativitat per mig de tallats de pedra d'Huamanga, teixits, retaules, hojalatería, peletería i talabartería, entre uns atres.
• Alameda d'Huamanga o Valdelirios. Anteriorment denominada «Alameda de Santa Teresa» i despuix «Alameda del Riu». Va ser construïda pel Prefecto José María Fredes entre 1833 a 1834, mentres que l'intendent Demetrio O'Higgins va manar construir la triple arquería, imitant a l'arc del triumfo de París, que és punt d'ingrés a la Alameda. Don Rufino Macedo, va manar construir els arcs de calç i pedra, hui cridada terrat o mirador, en homenage a l'independència d'Huamanga i a la Batalla d'Ayacucho. Posteriorment, va ser remodelada per l'arquitecte Ernesto Gastelumendi en els anys 60.
• Arc del Triumfo o de Sant Francisco. Va ser construït en 1866 per Don Francisco Vargas, per a embellir la ciutat i com a | ingrés a la Alameda de Santa Clara. Inicialment va ser de pedra i fanc. Més tart, va ser remodelat en motiu del centenari de la Batalla d'Ayacucho i se li va donar forma d'arc de mig punt en coronació d'estil neoclàssic, aixina mateix, se li va donar el nom de «Arc del Triumfo».
• Mirador del Costell. És un mirador natural, ubicat en el cerro del Costell, a on es troba «La Creu de la Pau», a 3 km del trayecte de la carretera Libertadores. Des delloc es pot observar tota la ciutat d'Huamanga, en els seus barris tradicionals, iglésies, el seu relleu, la seua flora i paisage.

Afores

• Santuari Històric de la Pampa de Quinua o Ayacucho. Ubicat en el districte de Quinua, pintoresca i bucólica terra d'alfareros i agricultors, a 32 km de la ciutat d'Ayacucho, a on el 9 de decembre de 1824 es va lliurar la Batalla d'Ayacucho. En commemoració s'ha erigit un obelisc de 44 m d'altura des del qual es pot apreciar la campiña ayacuchana. Alguns anys, en el seu aniversari, s'escenifica en realisme els moments lliurats en aquella batalla, congregant centenars de persones. En la Plaça d'Armes del districte, es pot visitar la casa a on es va firmar la Capitulació d'Ayacucho, actual museu de lloc.
• Complex Arqueològic de Wari. Ubicat a 20 km de la ciutat d'Ayacucho, en la carretera a Quinua, a 2830 m s. n. m. Va ser un complex urbà preinca, a on es va ubicar la capital del primer imperi andino: l'imperi Wari. Segons Lumbreras, va albergar a una població de 50 mil habitants. És un dels centres urbans més grans de l'antic Perú i ocupa un àrea aproximada de 2000 hectàrees, a on les principals edificacions es concentren en el núcleu central. El complex està dividit en «barris» o sectors conformats per construccions en pedra i fanc. Actualment conta en servici de guiat i un museu de lloc.

Catedral i Temple del Sol, Vilcashuamán.

• Cova de Pikimachay. Es troba ubicat a 200 m del km 24 de la carretera Ayacucho - Huanta. En este lloc s'han trobat instruments líticos del paleolític andino i restants òsseus d'animals l'antiguetat dels quals data de 20000 anys a. c. Els restants prehistòrics estan hui en la ciutat d'Huanta i són considerats com un dels més antics de Sudamérica.
• Complex Arqueològic de Vilcashuamán. Es troba ubicat en el districte del mateix nom, a 118 km, al surest de la ciutat d'Ayacucho, a 3150 m s. n. m. És una ciutat incaica que data d'el XV. Va ser fundada per Pachacútec i és considerada com un dels centres administratius més importants del Tahuantinsuyo. Vilcashuamán, que vol dir «Falcó Sagrat», consistix en un grup de restants arqueològics d'una ciutat incaica, construïda al més pur estil arquitectònic cusqueño. Els murs han segut edificats en blocs de pedra esculpida per a conseguir un encaix perfecte. Estes construccions monumentals estan adornades en portes trapezoidals de llindars monolítics, ademés de casetes i hornacinas. Alguns murs presenten talles en alt relleu de serps i atres animals. Els principals sectors arqueològics de Vilcashuamán són: El Temple del Sol i de la Lluna, El Ushnu o Piràmide Ceremonial i el Kallanka o Palau de Tupac Inca Yupanqui.

Benestar social

Educació

Educació bàsica

Existixen en la ciutat al voltant de 60 institucions educatives entre públiques, privades. L'administració de l'educació bàsica en la ciutat està a càrrec de l'Unitat de Gestió Educativa (UGEL) Huamanga, adscrita a la Direcció Regional d'Educació Ayacucho del Ministeri d'Educació. A raïl de la forta presència religiosa de la ciutat, vàries d'estes institucions estan vinculades a congregació religioses.

• Coleges Mariscal Andrés Avelino Càceres, i colege Sant Ramón. Coleges estatals, anteriorment, Grans Unitats Escolars (GUE):
• Colege La nostra Senyora de les Mercés. Colege estatal de dònes.
• Colege Salesiano Don Bosco. Colege particular parroquial de varons, de la congregació dels Salesianos de Don Bosco
• Colege María Auxiliadora. Colege particular parroquial de dònes, de la Congregació Filles de María Auxiliadora
• Colege La nostra Senyora de Fátima. Colege estatal.
• Colege Sant Antonio d'Huamanga. Colege particular parroquial mixt, de la Orde Franciscana
• Colege "Maria Parat de Bellido". Colege públic estatal de dònes.
• Colege Luis Carranza. Colege estatal
• Colege Federico Froebel
• Colege Sant Agustín
• Colege Sant Carlos (privat)

Educació Superior

Des de 1967, la ciutat conta en dos establiment superior de formació artística: La Escola de Superior de Música «Condorcunca» d'Ayacucho, i la Escola de Superior de Formació Artística Pública «Felipe Guamán Poma d'Ayala».

Universitat Nacional de Sant Cristóbal d'Huamanga

Artícul principal → Universitat Nacional de Sant Cristóbal d'Huamanga.

En esta ciutat es troba la Universitat Nacional de Sant Cristóbal d'Huamanga, és la segona universitat fundada en el Perú. Va ser fundada en categoria de Real i Pontifícia, el 3 de juliol de 1677, per l'Ilustre Bisbe de la diòcesis d'Huamanga, D. Cristóbal de Castella i Zamora. La fundació va ser refrendada el 21 de decembre de 1680 pel rei Carlos II d'Espanya.

En el 2010, es va fundar la Universitat d'Ayacucho Federico Froebel, la qual va ser tancada 9 anys despuix.

Salut

Per ser la capital administrativa i econòmica, la ciutat conta en els majors centres de salut tant públics i privats del departament. Estan a càrrec de la Direcció de Salut d'Ayacucho

Deporte

Instalacions deportives

La ciutat d'Ayacucho conta en una lliga distrital de fútbol i básquet els qui entrenen en el Complex Deportiu Ciutat de Caracas.

Entitats deportives

Un dels equips representatius és el Ayacucho Fútbol Club (anteriorment denominat Intigas), que participa en la Primera Divisió del fútbol de Perú, la Lliga1, i entrena en el Estadi Les Américas.

Comunicació i transporte

Conectivitat terrestre

La ciutat d'Ayacucho és nodo de conexió de distintes rutes nacionals. Conta en tres terminals terrestres de passagers.

Conexions departamentals

Destí	Tipo de via	Mig d'accés	Distància	Temps auto
Llima	Carretera asfaltada	PE-1S Carretera Panamericana Sur, PE-28A Carretera Libertadores	540 km	7h
Abancay	Carretera asfaltada	PE-3S Llongitudinal de la Serra Sur	390 km	5h 30min
Arequipa	Carretera asfaltada i afirmada	PE-32 Carretera a Puquio (vìa Querobamba), PE-1S Carretera Panamericana Sur	880 km	12h
Cuzco	Carretera asfaltada	PE-3S Llongitudinal de la Serra Sur	596 km	8h 30min
Ica	Carretera afirmada	PE-1S Carretera Panamericana Sur, PE-28A Carretera Libertadores	312 km	4h 30min
Huancavelica	Carretera asfaltada i afirmada	PE-24A, via Rumichaca	257 km	5h
Huancayo	Carretera asfaltada i afirmada	PE-3S Llongitudinal de la Serra Sur, via Churcampa	125 km	5h 30min

Aeroport

• El principal Aeroport Coronel FAP Alfredo Mendivil Duarte de la ciutat d'Ayacucho.

Mijos de comunicació

Prensa impresa

• Diari La veu d'Ayacucho, Diari de la ciutat, (circulació regional)
• Diari Correu, edició Ayacucho, Diari del grup EPENSA. (circulació regional)
• Diari Jornada. (circulació regional)
• Diari El carrer. (circulació regional)
• Diari el Hocicón. (circulació regional)

Revista

• Revista en Sentit. (circulació regional)
• Revista Antauro. (circulació regional)

Conexions provincials

Estàtua de Sucre en el Santuari històric de la Pampa d'Ayacucho.

• Cangallo (Província de Cangallo) 100 km / 2h 30min
• Huanca Sancos (Província d'Huanca Sancos) 202 km / 7h via Huancaraylla-Carapo
• Huanta (Província d'Huanta) 48 km / 45min
• Sant Miguel (Província de la Mar) 96 km / 3h
• Puquio (Província de Lucanas) 870 km / 10h via Libertadores.
• Cora Cora (Província de Parinacochas) 810 km / 13h via Libertadores.
• Pausa (Província de Paucar del Sara Sara) 930 km / 16h via Libertadores
• Querobamba (Província de Sucre) 214 km / 9h
• Huancapi (Província de Víctor Fajardo) 124 km / 4h 30min
• Vilcashuamán (Província de Vilcashuamán) 118 km / 3h

Transport aéreu

La ciutat conta en el Aeroport Coronel FAP Alfredo Mendivil Duarte (IATA:AYP), que rep diàriament vols comercials de tres aerollínies des de la ciutat de Llima, la duració promig del viage és de 50 min.

• Erro al crear miniatura: LAN Perú operat per Airbus A319 des de Llima (Aeroport Internacional Jorge Chávez)
• Erro al crear miniatura: Star Perú operat per Bae 146-100 / Bae 146-200 / Bae 146-300 des de Llima (Aeroport Internacional Jorge Chávez)
• LC Perú operat per Dash8-Q202 des de Llima (Aeroport Internacional Jorge Chávez)

En época de Semana Santa, la Municipalitat de Huamanga presenta habitualment grups de música i dansa representativa per a rebre als passagers en el terminal aéreu.

Transport urbà

Transport públic

La ciutat d'Ayacucho conta en 13 llínees de transport públic en poca interconexió entre sí. La gestió del transport està a càrrec de la Direcció de Transport de la Municipalitat Provincial d'Huamanga.

Bicicleta

La ciutat contava en ciclovías exclusives en el centre de la ciutat.

Ràdio

La ciutat conta en les següents emissores locals:

• 89.9 FM: Modamix Ràdio
• 90.5 FM: Antena Sur
• 92.1 FM: Satèlit FM
• 95.3 FM: Ràdio Estació Wari
• 96.1 FM: Cinètica Ràdio
• 96.7 FM: Ràdio La Poderosa
• 99.3 FM: Atlantis ràdio
• 101.7 FM: Radi Melody
• 103.3 FM: Ràdio Suramericana
• 104.1 FM: Radi Chasqui
• 104.5 FM: Ràdio Festa
• 104.9 FM: Super stereo
• 106.1 FM: Ràdio Americana
• 107.3 FM: Ràdio Estil 21

Aixina mateix en les emissores nacionals com RPP, Panamericana, Ràdio La Zona, Radi Karibeña, Ràdio Nacional, Nova Q, Ràdio Exitosa, Radi MegaMix, Ràdio Moda.

Televisió

La ciutat conta en les següents emissores locals:

• 11: Yumi televisió
• 23: Cordillerana TV
• 25: Canal 25
• 47: Atlantis TV
• Ayatelca (Ayacucho Televisió)

Persones notables

Artícul principal → .

Ciutats Germanes

Ciutat	Divisió administrativa	País	Ref.
Avezzano (2001)	Regió d'Abruços	Plantilla:Itàlia
Cuautla (Morelos) (2009)	Estat de Morelos	Plantilla:Mexico

Bibliografia

• (1971) Paisages natural i cultural del Perú.
• (1988) Abraham Valdelomar. Vida i obra: En el centenari del seu naiximent, Navarrete.
• (1960) Contribució a l'història del fidelisme del Perú: 1808-1810, Pontifícia Universitat Catòlica del Perú, Institut Riva-Agüero.
• Garayar, Carlos. Atles Departamental del Perú: Ayacucho. Lima: Edicions Peisa S. A. C., 2003. ISBN 9972-40-265-7
• Zapata, Antonio; ROJAS, Rolando i PEREYRA, Nelson. Història i Cultura d'Ayacucho. Lima: IEP-UNICEF, 2008. ISBN 9972-51-185-5
• Institut Nacional d'Estadística i Informàtica, Perfil Sociodemogràfic del Perú. Lima: INEI, 2008.
• Alberdi, Alfredo. El món al revés: Guaman Poma anticolonialista. Berlín: WVB, 2010. ISBN 978-3-86573-494-5

• Ruíz, Gamaniel. La Intendencia d'Huamanga. Lima: CONCYTEC, 1990.
• Samuel, Mervyn. Ayacucho. Lima, Patrimoni del Perú, 2009. ISBN 978-612-000000-7 i 978-9972-33-999-8. També en edicions Kindle.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Ayacucho.

Ayacucho en Viquidites.

• Wikisource contiene obras originales de o sobre Ayacucho.

Ayacucho en el Viccionari.