Anar al contingut

Carmín

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Carmín
Per a la seua composició química i aplicacions vore àcit carmínico.
Mostra de pigment carmín

Carmín és un color intens, alguna cosa purpúreo, semioscuro, que és específic del pigment homònim:[1] una sal alumínica del àcit carmínico (C22H20O13)[2] o, menys freqüentment, del àcit quermésico.

En cosmètica, reben el nom de «carmín» les pastes roges i rojoses en que es fabriquen els llàpissos de llavis i pols per al rostre.[1]

Us del carmín en cosmetología per a llavis i en la vestimenta de l'actriu espanyola Cuca Escribano, en els Premis Goya.

Etimologia

El terme «carmín» prové del llatí migeval carminium, del àrap qirmiz, ‘carmesí’, i este del sánscrito krimiga, ‘produït per insectes’, de krmi, ‘cuc, insecte’. El vocable llatí va ser influït per minium, ‘minio, cinabre’, supostament d'orige ibèric.[3] La paraula «carmín» comença a usar-se en l'idioma castellà en 1571, per via del francés carmin.[4]

Varietats del pigment carmín

Carmín natural

El cridat «Mant de la Coronació» de Roger II de Sicília és de seda teñir en carmín de quermes i brodada en or, seda, perles, esmalt i pedres precioses. Va ser realisat en els Tallers Reals de Palermo entre els anys 1133 i 1134.

De quermes

El carmín de quermes és un dels pigments orgànics més antics.[5] La primera evidència del seu us s'atribuïx als sumeri,[6] i va ser usat com a tenyida per a teñir i com a pigment a la laca en temps antics en Egipte, en Grècia i en Propenc Oriente.[5] S'obté de les femelles de certes cochinillas, especialment les de l'espècie Kermes vermilio, que habita en Europa i en Orient Mig.[6] Estos insectes viuen de la llacor de varis arbres, pero històricament li'ls ha collit principalment de l'arbust cridat coscoja o carrasquizo (Quercus coccifera), natiu de la Conca del Mediterràneu.

La substància colorant de les cochinillas quermes —l'àcit quermésico— està dins dels seus huevecillos, que són numerosos i ocupen un bon volum del cos de les femelles. Per això es recolectava solament a estes, i es realisava la recolecció en el moment de l'any en que estaven carregades d'ous, despuix de lo que li les desecaba. Durant eixe procés perdien dos terços del seu pes, adquirint l'aspecte de chicotetes llavors, d'allí que a este producte se li cridara «grana».[6]

Pote francés de boticario (c. 1720) destinat a contindre «aixarop de Alkermes». Esta beguda, en la composició de la qual entrava el quermes, s'usava com a cordial, afrodisíac i antiabortivo, i per a «alluntar la melancolia».[7]

Polvorisant estes quermes seques s'obtenia un pigment en forma de pols roja, que a partir de l'Edat Mija va substituir a l'escàs i costosíssim «púrpura de Tir» usat en l'antiguetat clàssica per a teñir teles.[6]

El quermes era utilisat també com a color per a pintura artística, extraent-se-li a voltes de retallades de panys de seda i de llana que havien segut teñir prèviament en este pigment, que es recuperaven dels tallers dels sastres. Per a açò es hervir els retazos en moixa càustica i se'ls agregava alum. Quan es reduïa el líquit, quedava el pigment baix la forma d'una laca carmín d'hidròxit d'alumini.[8] Encara que el color d'esta laca era molt admirat, el pintor protorrenacentista Cennino Cennini desconfiava d'ella:

Es fa laca de tundiduras de pany roig, que és bella de vore. Evita-la perque sol contindre greix a causa de l'alum, i no dura res ni en temple ni sense temple, i pert el color en seguida. Guarda't d'ella.[9]

Este pigment va perdre importància i va ser caent en desús en introduir-se en Europa el carmín de la cochinilla americana, encara que la recolecció del quermes va continuar durant varis sigles. Jean Hellot, en la seua obra L'art de la tintura de llana i de teles de llana, publicada en 1750, relata que la producció francesa de quermes havia segut eclipsada per la tenyida escarlata d'Holanda, de color roig fòc, que s'elaborava en cochinilla americana, i que l'única tenyida roja de quermes que seguia en us era un escarlata «de color de sanc de bou» que es fabricava en Venècia. El mateix Hellot, necessitant una miqueta de grana de quermes per a realisar experiments de tintura, solament havia segut capaç de conseguir-la de la regió francesa de Llenguadoc, d'a on els comerciants parisencs la feyen dur únicament «per a l'us de la Medicina».[10][Nota 1]

Encara al començament del XIX, Claude-Louis i Amédée Berthollet, en el seu popular tractat Elements de l'art de la tintura, descriuen el procés de recolecció de quermes en Llenguadoc. Per a la preparació de les cochinillas recolectades, mencionen que primer li les sumergia en una solució de vinagre o li les exponia a vapors de vinagre a fin de que els huevecillos no eclosionaran, i despuix li les secava sobre panys.[11]

En Europa s'han usat de manera similar al quermes les cochinillas Porphyrophora polonica i unes atres.

Vore també: Grana (pigment)
Denominació en el Índex internacional del color
  • Natural Ret 3, NR 3
  • CI 75460[12]
Indi que arreplega la Cochinilla en una colita de Venado, ilustració de Memòria sobre la naturalea, cultiu, i benefici de la grana, de José Antonio de Alzate i Ramírez (1777).

De cochinilla

El carmín de cochinilla (o, simplement, carmín) s'obté de l'àcit carmínico produït per cochinillas americanes, majorment de l'espècie Dactylopius coccus, que es crían sobre els nopales o tunas (cactos del gènero Opuntia). S'ha sugerit —encara que no és segur— que el cultiu de cochinillas en Mesoamérica es remonta al periodo tolteca (X).[13][14] En Mèxic, els azteca criaven estos insectes per a elaborar tenyides i pintures, i també a modo de moneda en que pagar imposts i tributs.[13] La forma de preparació del colorant era similar a l'utilisada per a preparar el carmín de quermes: els insectes femella es recolectaven, es horneaban i despuix se secaven al sol.[5]

En el XVI, els espanyols varen escomençar a exportar estes cochinillas a Europa, donant lloc a un fructífer comerç entre Mèxic i Espanya que duraria 450 anys.[15] A l'arribada de la nova «grana» tintórea al Vell Continent es va comprovar que la tenyida carmín que produïa era més bell, permanent i rendidor que el del quermes,[13] el qual va ser deixant-se d'usar.

A pesar de que els espanyols varen descobrir la cochinilla en Mèxic, la tenyida de cochinillas de diverses espècies, incloent el de Dactylopius coccus, s'ha detectat en teixits anteriors a l'era cristiana de la regió de Paracas, en el Perú, per lo que s'ha propost que l'espècie va poder haver segut originària de la regió andina,[16] havent segut introduïda en Mesoamérica i Norteamérica en temps antics.[14]

De la mateixa manera que en el quermes, en el carmín de cochinilla americana és possible pintar, pero dona un color inestable davant la llum.[17]

Grup de femelles de Dactylopius coccus alimentant-se sobre una penca de nopal en La Palma (Canàries). Estos insectes usen l'àcit carmínico com a defensa.

Us actual; atres usos

L'us del carmín de cochinilla continua al dia de hui. Actualment, es prepara hervir les cochinillas prèviament seques i polvorisades en una solució amoniacal o de carbonat de sodi, de forma d'extraure l'àcit carmínico; les partícules insolubles s'eliminen per mig de filtrat, i la solució resultant es tracta en alum per a que el colorant precipite.

Este colorant s'usa per a donar color roig o rosat a numerosos productes (tintures per a teles, medicaments, aliments, begudes, sabons o cosmètics).[13] En l'indústria alimentària se li designa en el número E120.[18]

En 1858, l'anatomista alemà i pioner de la micrografía anatòmica Joseph von Gerlach va introduir el carmín com a colorant per a la tinción de neurones; per a la década de 1870 el seu us ya s'havia estés entre els seus colegues,[19] i encara li l'utilisa en eixe fi.

També s'han indicat usos medicinals per a la cochinilla, i certament en la medicina popular americana té varis usos, no solament en Mèxic, sino també entre els quechuas del Perú.[13]

Com el carmín de cochinilla és costós, li'l sol substituir en colorants sintètics.

Denominació en l'Índex internacional del color
  • Natural Ret 4, NR 4
  • CI 75470[20]

Carmín sintètic

Un substitut del carmín d'orige animal àmpliament utilisat és el roig cochinilla A, Ponceau 4R o escarlata Victoria 4R, un colorant en el número E124. Es tracta d'un derivat azoico del petròleu, més barat que el carmín natural.[18]

Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 Gallec, Rosa; Sanz, {{{nom2}}} (2001). Diccionari Akal del color, Akal. ISBN 84-460-1083-6.
  2. ↑ (1991).«The 1st Total Synthesis of Carminic Acid».Journal of the Chemical Society – Chemical Communications.(18)
  3. ↑ «carmine», Online Etymology Dictionary, Douglas Harper, 2001-2012, consultat l'1 de maig de 2012.
  4. ↑ «carmín», Breu diccionari etimològic de la llengua castellana, Joan Coromines, 2011; consultat el 9 de giner de 2013.
  5. ↑ 5,0 5,1 5,2 «Pigments through the Ages: History: Carmine lake» (en anglés). WebExhibits.org. Consultat el 2 de maig de 2012.
  6. ↑ 6,0 6,1 6,2 6,3 (1995).«Editorial: Mucicarmín, p53 i mesoteliomas».Revista Medicina.Fundació Revista Medicina.Buenos Aires:55(3)ISSN 0025-7680.Consultat el 2 de maig de 2012.
  7. ↑ Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.. Musée dones arts décoratifs de Bordeaux, França.
  8. ↑ Thompson, Daniel V. (1957). «Confusion of materials — Kermes», The materials and techniques of migeval painting (en anglés), Nova York: Dover, p. 115-116. ISBN 0-486-20327-1.
  9. ↑ D'Andrea Cennini, Cennino. «[XLIV: De la naturalea d'un roig denominat laca]», Il Llibre dell'Art (en anglés), Notebook / Dover Publications / Yale University Press.
  10. ↑ Hellot, Jean (1750). «XII: De l'Ecarlatte de Graine, ou Ecarlatte de Venise», L' Art de la teinture dones laines et dones étoffes de laine, en grand et petit teint (en francés), Pariu, p. 244 i ss..
  11. ↑ Berthollet, Claude-Louis; Berthollet, {{{nom2}}} (1804). «VI: Du kermès», Éléments de l'art de la teinture, Prenga 2, 2a Ed. (en francés), Pariu: Firmin Didot, p. 195 i ss..
  12. ↑ «CAMEO materials database: kermes» (en anglés). Museum of Fine Arts, Boston. Consultat el 19 d'agost de 2013.
  13. ↑ 13,0 13,1 13,2 13,3 13,4 (2002).«Pragmatic uses of Cochineal (Homoptera Dactylopiidae)».Ethnobiology and biocultural diversity: Proceedings of the Seventh International Congress on Ethnobiology.International Society of Ethnobiology.Consultat el 2 de maig de 2012.
  14. ↑ 14,0 14,1 (2000).«Evidencies indirectes sobre l'orige de la Cochinilla, Dactylopius coccus (Hemiptera:Dactylopiidae)».Revista Chilena d'Entomologia.Universitat de Chile.(27)Consultat el 2 de maig de 2012.
  15. ↑ Cervantes,, Mayan (2004). La grana cochinilla del nopal: patrimoni cultural i proposta econòmica, Mèxic: CONACULTA-INAH.
  16. ↑ Portillo, Liberato (2005). Orige de Dactylopius coccus Costa (Hemiptera: Dactylopiidae): ¿Nort o Sudamérica?., p. 1-8.
  17. ↑ «Els pigments rojos». Atelier Saint-André. Consultat el 2 de maig de 2012.
  18. ↑ 18,0 18,1 Elmadfa, Ibrahim; Muskat, {{{nom2}}}; Fritzsche, {{{nom3}}} (2011). Taula d'aditius. Els números I, Barcelona: Hispà Europea, p. 16-17. ISBN 978-84-255-1968-0.
  19. ↑ MacLean, Paul D. (1990). «18», The Triune Brain in Evolution: Role in Paleocerebral Functions (en anglés), Nova York: Plenum Press, p. 269. ISBN 0-306-43168-8.
  20. ↑ «CAMEO materials database: cochineal» (en anglés). Museum of Fine Arts, Boston. Consultat el 19 d'agost de 2013.


Erro en la cita: Existixen etiquetes <ref> per a un grup nomenat "Nota", pero no es trobà una etiqueta <references group="Nota"/>

Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Carmín&oldid=1580811»