Anar al contingut

Cultura tiahuanaco

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Cultura tiahuanaco

La cultura tiahuanaco (en aimara contemporàneu: tiwanaku) va ser una cultura i civilisació de l'Amèrica precolombina que es va desenrollar en l'altiplano andino de Sudamérica, en el seu centre polític i ceremonial en la ciutat de Tiahuanaco, ubicada en l'actual Bolívia, prop del llac Titicaca. La seua cronologia ha segut motiu de debat. Alguns autors, com Carlos Ponce Sanginés varen propondre el seu orige al voltant de 1580 a. C.[1] No obstant, des de la década de 1980, s'ha descartat eixa data per falta d'evidència confiable.[2][3][4] Estudis recents, basats en datacions per radiocarbono, estimen que el lloc va ser fundat al voltant de l'any 110 d. C., [5] i el seu apogeu entre els sigles VII i X de la nostra era.

La civilisació escomençaria a sorgir i a aumentar la seua població verdaderament a partir de l'any 600 d. C. i terminaria en l'any 1000 d.c.[6] La seua influència es va estendre pel altiplano i les valls de Bolívia, el sur del Perú, el nort de Chile i l'extrem nort d'Argentina, reconeixible per la seua iconografia característica visible en ceràmica, textilería i arquitectura. La seua expansió es va basar en rets d'intercanvi en diverses societats altiplánicas i vallunas. Ademés de comerciar en comunitats veïnes, els tiahuanacotas varen establir enclavaments poblacionals en regions com Cochabamba.

Kero tiahuanacota, 400 - 1000.

El lloc de Tiwanaku es va caracterisar per la seua arquitectura ceremonial, reflectida en temples de pedra en grapas metàliques de subjecció.També va destacar en la producció de ceràmica i textils polícromos. Una troballa en l'any 2006, en l'illa de Pariti, va revelar més de 400 peces ceràmiques de gran calitat, datades en el 1000 d. C., lo que ha dut a reconsiderar l'evolució estilística de la seua ceràmica. La varietat d'estils dins de la conca del Titicaca i en zones com Azapa (Chile) i Cochabamba (Bolívia) seguix sent un tema d'estudi.


En l'art textil, Tiahuanaco va amprar llana de camélidos andinos i va desenrollar peces sofisticades, com el gorro de quatre puntes (ch'uku),[7][8] símbol d'estatus social. Este disseny, documentat en Tiahuanaco des de 500 d. C, va influir en la cultura wari a partir del 700 d. C. Els tiahuanacotas també varen treballar metals com a bronze, or i argent, i varen produir objectes de fusta tallada, os pirograbado, cestería i contes de pedres semipreciosas.

A pesar dels alvanços en el seu estudi, el significat de la variabilitat ceràmica i l'extensió de l'influència de la cultura tiahuanaco seguixen sent temes de debat arqueològic.

Ubicació geogràfica

[editar | editar còdic]

La cultura tiahuanaco, d'orige Uru-Puquina,[9] es va desenrollar a la vora del llac Titicaca. Segons l'arqueòlec Carlos Ponce Sanginés, va sorgir entre l'any 1580 a. C. i es va prolongar fins a l'any 1187 d. C. El centre principal d'esta cultura va estar ubicat a una altitut de 3900 m s. n. m., Tiahuanaco va comprendre partix els territoris actuals de Bolívia, Perú, Chile i Argentina.

Periodizaciones propostes

[editar | editar còdic]
Zona arqueològica de Tiwanaku. Cronologia.

Tiahuanaco va ser la cultura més longeva de l'àrea sur andina del llac Titicaca; per tant, la periodizaació evolutiva va tindre distintes teories i postulats que han anat variant a través de l'història. En un principi Wendell Bennett va dividir Tiahuanaco en tres periodos: enjorn, clàssic i decadent. Esta divisió cronològica va ser replantejada en estudis posteriors. Basant-se en la divisió de Benett, Wallace va definir al periodo tiahuanacota primerenc com a cultura Keya o Qeya.

Posteriorment Ponce Sanginés va propondre una cronologia en cinc fases; les dos primeres antecedixen al periodo primerenc que havia plantejat Benett i corresponen al periodo formatiu tardà d'Amèrica, posteriorment denominat periodo aldeà. Encara que, segons alguns estudis, sugerixen que l'inici de la ciutat tiahuanacota va ser més tardà: entre 400 a. C. i va colapsar al voltant de l'any 900 o 1200 d. C.[10][11][12][13]


La forma en la que Carlos Ponce Sanginés relata els periodos tiahuanacotas, està basada en estudis tipogràfics, radiocarbónicos i estilístics, d'unes 33 peces ceràmiques i expressions artístiques tiahuanacotas, peces extretes dels pous en els que va treballar (principalment Kalasasaya i afores), peces que segons la datació per mig de la tècnica del carbono 14, donen una variabilitat d'entre 1600-1500 a. C.[14]

En l'any 1967, la CIAT (Centre d'Investigacions Arqueològiques de Tiwanaku) va realisar un proyecte de colecció de espècimen de fleches d'obsidiana de la cultura tiahuanaco, en les quals es varen recolectar 414 mostres, (64 perdudes), de les quals, segons la datació d'artefactes d'obsidiana, presentaven una cronologia similar a la dels datats radiocarbónicos, sent l'eixemplar 179 concernent a l'any 1250 a. C.[15]

Segons esta visió, a cultura tiahuanaco va ser iniciada aproximadament en 1500 a. C. (época aldeana), com una menuda àrea en vestigis d'art en ceràmica i tècniques agrícoles, les primeres construccions de pedra i tallats es varen forjar quan el llogaret va créixer a proporcions grans entre el 374 i el 900 d. C, conseguint un important poder regional en l'Altiplano o Replanell del Collao. En la seua màxima extensió (900-1200 d. C.), ya convertit en ciutat cobria aproximadament 6 km², i va tindre un màxim de 40 000 habitants.

Colapsaria sobtadament aproximadament en l'any 1200. La ciutat va ser abandonada i el seu estil artístic es va desvanir (es va perdre o va desaparéixer).

Figures més actuals, com Erik Marsh, consideren que la civilisació es va fundar en realitat al voltant del 110 d. C. i que esta cultura realment va florir des de l'any 600 d. C. al. 1000 d. C.[6]

Periodización segons Ponce Sanginés

[editar | editar còdic]

Antecedents

[editar | editar còdic]
Monolit Ponce, denominat aixina en homenage a l'arqueòlec bolivià Carlos Ponce Sanginés, un dels principals estudiosos de la cultura tiahuanacota.

Els començos tiahuanacotas (horisó formatiu entre 1500 a. C. i 100 d. C.), corresponen a un periodo aldeà en el que compartix el altiplano en atres dos cultures geogràficament propenques: Wankarani (1100 a. C.) i Chiripa (1500 a. C.-100 a. C.). Entre abdós, destaca la cultura Chiripa, per haver mantingut una força creativa important i d'acort a les investigacions arqueològiques, va ser la precursora directa de Tiahuanaco.

Chiripa, és una de les cultures més antigues de la regió andina, els restants de la qual apareixen des de la península de Taraco pel sur, fins a Santiago de Huata pel nort, inclús en la Península de Copacabana, en les riberes del Llac Titicaca, Bolívia. Segons els últims estudis que s'han realisat en la península de Taraco, se li ha assignat a la cultura Chiripa tres fases:

  • Chiripa Primerenc: 1500 a. C.–1000 a. C.
  • Chiripa Mig: 1000 a. C.–800 a. C.
  • Chiripa Tardà: 800 a. C.–100 a. C.

El Periodo principal d'esta cultura es pot situar, segons les mostres ràdio carbónicas entre els anys 591-116 a. C. i 31 d. C. Segons esta cronologia la cultura Chiripa en la seua fase més important (tardana), és contemporànea a l'época I de Tiahuanaco i Fomativo tardà de Pukará.

Chiripa va originar lineamientos en arquitectura (templetes semisubterráneos), dissenys iconográficos (tradició Yaya-mama), posteriorment replicats i reconeixibles en Tiahuanaco i en Pukará, lo que indica que les principals realisacions de Tiahuanaco varen ser iniciades pels chiripenses.


Extensió nort a sur de la Cultura Pukara i Tiwanaku.

La cultura Pukará es va desenrollar en el sector nor-occidental de la conca del llac Titicaca, i va tindre com a centre al lloc de Pukará d'a on justament deriva el nom donat a la cultura que, segons els especialistes de la regió (Tantaleán, etc.) va tindre dos fases de desenroll dins del periodo cridat Formatiu: Formatiu Mig (1400 a 550 a. C.), i Formatiu Tardà (550 a. C. a 400 d. C.) Varen desenrollar, especialment en la segona fase, una escultura i una ceràmica vigorosas molt particulars (esta última posseïx excelent cocció, gran acabament superficial, i belles formes i decoració), sobretot en propòsits religiosos segons es pot notar.[16]

Durant el periodo conegut com a Formatiu Tardà, Pukará —formació social de la conca nort del Titikaka— va produir una estatuaria lítica qualitativa i cuantitativament important. Sempre s'ha dit que quan els incas varen aplegar a Tiwanaku, ya en ruïnes per a llavors, varen quedar maravillados i ho varen prendre com un lloc sagrat. Sembla que similar cosa va ocórrer sigles abans quan varen ser els tiahuanacotas els que possiblement es maravillaron davant Pukará. Per això, una volta ocupats els assentaments pukará per gent de Tiwanaku, és provable que els mandataris d'esta formació social hagueren pres al lloc de Pukará com un lloc sagrat, i fins a tal volta ho varen assumir com el seu paqarina o lloc d'orige, com un imaginari. Varen copiar el seu model arquitectònic i ho varen traslladar a la seua capital en la vall de Tiwanaku, en la conca Sur. És possible que en eixe moment, les escultures de Pukará s'hagueren convertit en objectes de gran valor religiós i ritual, sent la seua possessió símbol de poder i prestigi.[17]

Este massiu trasllat d'escultures des de la conca Nort del llac, cap a la capital estatal de Tiwanaku, cal entendre-ho —per tant— com un gran Proyecte d'Estat promogut per les èlits dirigents i eixecutat per contingents humans dirigits pels sabio de l'época que be podrien cridar-se ingeniers. Cal afegir, que no solament les escultures de Pukará varen ser objecte de veneració i apetencia durant l'época clàssica de Tiwanaku. També ho varen anar escultures del Formatiu Mig que han segut trobades entre les seues ruïnes. El cas més clar i millor documentat es referix al cridat “monolit barbado” o estela 15 que en les excavacions que Bennett va practicar en el templete semisubterráneo en 1932, va aparéixer junt al jagant monolit cridat precisament “Bennett” o estela 10.

La colecció que es posseïx d'escultures pukará en Tiwanaku, deu procedir de distints assentaments de l'esfera Pukará, procedent d'una época anterior al desenroll de Tiwanaku.[18] Sigles despuix Tiwanaku, segons pareix, també va incorporar en el seu cult, i per al manteniment de la seua hegemonia, estratègies similars a les de Pukará. Un eixemple notable d'això serien els cridats “chachapumas”, aparentment sacerdots en el rostre cobert per una caraça felínica que sacrificaven individus tallant-los el cap. Un singular estil escultòric d'esta cultura nos servix hui de testic d'allò.

Periodo Aldeà: époques I i II 1580 a. C.-45 d. C.

[editar | editar còdic]
Restants d'edificis de la primera época.


En este periodo el lloc de Tiwanaku estava ocupat per un menut llogaret en cases rectangulars techadas a dos aigües a les que s'adossava un recint circular, possiblement destinat a la cuina. Els fonaments eren de pedra i els murs d'atobó; menudes calçades unien les vivendes. No s'han trobat vestigis d'arquitectura religiosa o monumental, ni tampoc hi ha indicis de que existiren classes socials. Els enterrament es realisaven directament en cistelles de pedra. Els cossos trobats indiquen que es practicava la deformació craneana. La seua economia es basava en el cultiu de papa, que per al seu almagasenage era deshidratada en la forma que hui es coneix com chuño; aixina mateix es cultivava l'oca. Un dels elements decisius va ser la domesticació de la flama, lo que va permetre el pastoreig; formaven caravanes que varen servir per a l'intercanvi de productes. La llana va ser necessària per a la textilería i la seua carn servia d'aliment.

Mantenien un comerç suplementari a través de l'intercanvi de fleches d'obsidiana, tan característiques de la cultura Wankarani. Es duya la sodalita per a la manufactura de contes que utilisaven com a ornament; també es duya heli basalt de les pedreres de Querimita. Es coneixia el cinabre, el color roig del qual s'utilisava en els enterrament. Es treballava el coure incloent el buidat. Aixina mateix es treballaven l'or i l'argent. En el periodo aldeà hi ha dos tipos de ceràmica; un d'ells —que té similitut en la Pucara— és incisa i pintada de color marró, roig i blanc sobre fondo castany clar. Són notables les vasijas globulars decorades en esta tècnica; algunes presenten un felino en el cos de perfil i el rostre humanoide de front. Atres vasijas tenen forma d'aus. El segon tipo carix de pintura i algunes de les seues peces estan modelades en forma antropomórfica (figura humana).

Periodo Urbà: Époques III i IV 45 d. C.-700 d. C.

[editar | editar còdic]

En el II, Tiahuanaco va deixar de ser el llogaret concentrat dels primers temps per a convertir-se en una gran urbs ceremonial que té dos centres dominants: el conjunt de Akapana en els edificis que la rodegen i el Puma Punko situat al suroest de Akapana. Abdós mostren l'estructura doble de Tiwanaku, que evidencia la visió pròpia de la societat andina, divisió que perviu fins a l'arribada dels espanyols i encara despuix. Totes les urbs andinas, incloent Cuzco, es dividien en dos: Anan (els de dalt) i Urin (els de avall).

Es desenrolla un estil alfarero realiste i únic, que influenciaria a atres cultures com la wari.

Este estil es caracterisa per l'us del zig-zag i les formes geomètriques, s'ampra les formes antropomorfas i la representació de la fauna nativa a l'estil tiahuanaco, es plasma la creència i religió de tiahuanaco en les seues escultures i ceràmiques.

Alfarería estils Tiawanaku. Museu de l'Argent

Periodo Imperial: Época V 700 d. C. - 1187 d. C.

[editar | editar còdic]

En el VIII, Tiahuanaco s'expandix sobre la base dels enclavaments preexistentes, tant en la costa com en les valls interandinos; aixina mateix, estén la seua influència sobre el altiplano i la serra. Esta expansió territorial s'argumenta que va ser possible gràcies a diverses estratègies com la «verticalitat»,[nota 1] el control directe de l'activitat agrícola i una economia basada en la producció i intercanvi de bens de prestigi de tall religiós.[20] L'expansió s'evidencia per la difusió dels símbols i elements tiahuanacotas, que apareix en la ceràmica i els textils de tot l'àmbit conquistat. Esta expansió aplegaria fins al nort de Chile (Sant Pedro de Atacama), deixa la seua chafada en les valls de Cochabamba i alvança per l'oest fins a Cerro Baül, en la moderna Moquegua, a on entren en contacte en l'imperi huari, en el que es relaciona econòmicament i ideològicament. Davant la caiguda del imperi huari en el X, Tiahuanaco també entra en decadència, succeïx una greu crisis política i social, per les males collites realisades carrejades per les sequies del llac Titicaca.[21] En el XII es dona una cruenta guerra civil,[22][21] per açò el colapse és inevitable i la regió de l'imperi de tiahuanaco queda fragmentada en estats regionals aimaras entre els que es destaquen el regne colla, el regne lupaca i el regne pacajes.

Vore també

[editar | editar còdic]

Notes

[editar | editar còdic]
  1. ↑ El model de «verticalitat» o «archipèlec vertical» de John Murra implica l'organisació territorial segons pisos ecològics. En els diferents pisos ecològics, un sol aillu és capaç de produir els diferents bens requerits per la societat. Tal sistema econòmic d'intercanvi de productes i movilisació de persones implica una verticalitat política.[19]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Ponce Sanginés, Carlos (1971). Tiwanaku: Espai, Temps i Cultura, Acadèmia Nacional de Ciències de Bolívia.
  2. ↑ Browman, David (1980). “Tiwanaku expansió and economic patterns”. Estudis Arqueològics 5: 107–120.
  3. ↑ Janusek, John (2003). «Vessels, Clave, and Society: Toward a Ceramic Chronology in the Tiwanaku Heartland», Tiwanaku and Its Hinterland: Archaeological and Paleoecological Investigations of an Andean Civilization, Vol. 2: Urban and Rural Archaeology, Smithsonian, pp. 30–89.
  4. ↑ Stanish, Charles (2003). Ancient Titicaca, University of Califòrnia Press.
  5. ↑ “A Bayesian Re-Assessment of the Earliest Radiocarbon Dates from Tiwanaku, Bolívia” (2012). Radiocarbon 54 (2): 203–218. doi:10.2458/azu_js_rc.v54i2.15826. Bibcode: 2012Radcb..54..203M.
  6. ↑ 6,0 6,1 Marsh, Erik. “Temporal Inflection Points in Decorated Pottery - A Bayesian Refinement of the Clapix Formative Chronology in the Southern Lake Titicaca Basin, Bolívia”. Latin American Antiquity 30 (4): 798–817. doi:10.1017/laq.2019.73.
  7. ↑ Consultat el 10 de maig de 2020.
  8. ↑ «Valiosa colecció de Gorros del Desert de Atacama s'exhibix en Museu de Antofagasta» (en és). El Nortero.cl, Notícies de Antofagasta i Calama. Consultat el 5 de maig de 2020.
  9. ↑ «Tiwanaku el Puquina, els Incas i el seu Idioma Secret».
  10. ↑ José Berenguer Rodríguez. «Tiwanaku - Senyors del Llac Sagrat». Museu Chilé d'Art Precolombino.
  11. ↑ «Tiahuanaco».
  12. ↑ «BREVE ANÁLISIS DE LA CULTURA DE TIAHUANACO WARI».
  13. ↑ «Tiwanaku: centre espiritual i polític de la cultura Tiwanaku».
  14. ↑ 《Tiwanaku: Espai, temps i cultura》- Carlos Ponce Sanginés- Cap: "Cronologia absoluta".
  15. ↑ Carlos Ponce Sanginés (1976). Tiwanaku, espai, temps i cultura: ensaig de síntesis arqueològica, Edicions Pumapunku.
  16. ↑ «Escultura boliviana recuperada en Suïssa»
  17. ↑ «L'estatuilla boliviana que va estar en Berna»
  18. ↑ «Cultura Tiahuanaco (100 ac–1100 dc)»
  19. ↑ Històrica.31(2)
    169–173.ISSN 2223-375X.Consultat el 23 de maig de 2020.
  20. ↑ Bolletí d'Arqueologia PUCP.(5)
    625–646.ISSN 2304-4292.Consultat el 23 de maig de 2020.
  21. ↑ 21,0 21,1 Surandino Monogràfic.(2)
    1–20.ISSN 2545-8256.Consultat el 25 de maig de 2020.
  22. ↑ «Tiahuanaco, l'imperi andino encara ignorat que va llegar la seua cultura als Incas». m-eldiario-és.cdn.ampproject.org. Consultat el 25 de maig de 2020.

Bibliografia

[editar | editar còdic]
  • Bermann, Marc Lukurmata Princeton University Press (1994) ISBN 978-0-691-03359-4.
  • Cerqueiro, Daniel. Tiwanacu una nova Revelació. Ed.Menuda Venècia. Buenos Aires 1997. ISBN 987-9239-02-4
  • Gutiérrez Morales, Esmeralda; Hampe, Teodoro; Orrego, Juan Luis; Patrucco, Sandro; Sánchez-Concha Barris, Rafael; Santillana, Julián; Silva Sifuentes, Jorge; i Vergara, Teresa (2000): Història del Perú. Lexus Editors, 2000. ISBN 9972-625-35-4.
  • Kolata, Alan L., "The Agricultural Foundations of the Tiwanaku State: A View from the Heartland", American Antiquity, Vol. 51, No. 4 (October 1986), pp. 748–762, Society for American Archaeology.
  • Protzen, Jean-Pierre and Stella E. Nair, "On Reconstructing Tiwanaku Architecture", ''The Journal of the Society of Architectural Historians'', Vol. 59, No. 3 (September 2000), pp. 358–71, Society of Architectural Historians.


Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Cultura_tiahuanaco&oldid=855081»