Roc and roll

Archiu:Elvis Presley promoting Jailhouse Rock.jpg

Roc and roll

El roc and roll o rocanrol (també roc 'n' roll o roc & roll) és un gènero musical de ritme marcat, derivat d'una mescla de diversos gèneros de música folklòrica nortamericana (doo wop, rhythm and blues, hillbilly, blues, country i wéstern són els més destacats) i popularisat des dels anys 1950. El cantant més popular va ser Elvis Presley; el seu guitarriste més influent, Chuck Berry; el seu pianiste més important, Jerry Lee Lewis i els seus precursors més destacats varen ser Ike Turner, Buddy Holly, Carl Perkins, Eddie Cochran, Gene Vincent, Little Richard, Bo Diddley, Fats Domine, Bill Haley i Sister Rosetta Tharpe, entre uns atres. L'expressió roc and roll ya venia utilisant-se en les lletres del rhythm and blues des de finals de la década de 1930, pero va anar el locutor nortamericà Alan Freed qui va començar a utilisar-la per a descriure l'estil.

Significat del terme

El vocablo roc and roll prové de la gerga usada pels afroamericanos durant la primera mitat del sigle xx, en connotacions aparentment sexuals. Segons la Real Acadèmia Espanyola el terme «roc and roll» es referix a un gènero musical característic i popularisat en els anys 50, mentres que «roc», ademés d'un significat que equival a «roc and roll», pot referir-se també a «cada u dels diversos gèneros musicals derivats del roc and roll». En tot, en la pràctica existixen molts artistes dins de la música roc que, sense realisar roc and roll a l'estil dels 50, continuen denominant a la seua música «roc and roll» en considerar-la directament hereua d'aquella.

Per un atre costat, el Diccionari de la llengua espanyola reconeixia, en la seua vigèsima segona edició, el terme roc and roll com veu anglesa a modo d'anglicisme, en la vigèsima tercera edició l'artícul ha segut esmenat prenent «rocanrol» com terme en espanyol derivat de l'anglés.

Lliteralment, el terme roc and roll fa referència a dos tipos de moviment: per un costat, roc és un moviment d'avant arrere i d'arrere alvance (com el d'una mecedora, que en anglés es denomina rocking chair); i per un atre costat, roll és un moviment de balancege vertical alternat (traduït en térmens de aeronavegación com alabeo).

Història

Orige del terme

El disc-jockey nortamericà Alan Freed va començar a transmetre per ràdio rhythm and blues per a una audiència de diversos orígens no ètnics. A Freed se li va atribuir ser el primer en utilisar l'expressió roc and roll per a descriure la música que difonia; el seu us també se li ha atribuït a Leo Mintz, patrocinante de Freed, qui ho va impulsar a difondre eixe estil de música.

L'expressió a la seua volta, va ser presa per Freed de la pròpia música negra que difonia que solia contindre-la en les lletres de les cançons, com el tema Roc and rolling (1939) de Bob Robinson, Roc and rolling mamma (1939) de Buddy Jones i Cherry Ret (1939) de Big Joe Turner. Tres diferents cançons en el títul Roc and roll varen ser gravades a finals de la década de 1940, creades per Paul Bascomb en 1947, Wild Bill Moore en 1948 i Doles Dickens en 1949. Per a llavors l'expressió era d'us comú en les lletres del R&B. En 1949 Erline Harris, va gravar el tema Roc and Roll Blues, en el que repetix constantment l'expressió i que li va valdre el renom de Erline «Roc and Roll» Harris.

L'expressió també va ser inclosa en 1950 en la publicitat per al film Wabash Avenue, protagonisat per Betty Grable i Victor Mature, a on es dia que Grable era «la primera dama del roc and roll».

Primers cantants i orígens

En la década de 1950, en Estats Units, els adolescents buscaven nous sons, noves sensacions. Per primera volta, una música es dirigia directament a ells: el roc and roll.

En temps de l'esclavitut en Estats Units les comunitats negres varen desenrollar un potencial musical en el que predominaven els càntics religiosos i ritmes propis que marcaven els dies de treball en les diverses plantacions que habitaven en aquell llavors. A nivell musical, l'influència dels ritmes i sons africans es feyen presents generant un estil propi i divers que després es va materialisar en el blues, el qual es convertiria en l'ingredient musical que més tart revolucionaria la música a nivell mundial. Per un atre costat també l'influència dels músics blancs a través del gènero musical denominat country i l'aparició de la guitarra elèctrica donaria naiximent a lo que es va cridar rhythm and blues, pare del roc and roll.

El terme roc and roll va escomençar a utilisar-se per a aminorar musicalment el popular ritme rhythm and blues, el qual denotava en demasía les lluites racials per a l'época, i encara que en essència els dos gèneros musicals representaven lo mateix, es va voler diferenciar un de l'atre per a donar pas als cantants blancs i a la música que no mencione el conflicte racial.^{cita requerida}

Els seus inicis combinen elements del blues, del boogie-woogie, i del jazz, en influències de la música folklòrica Apalache, (hillbilly), góspel, country i wéstern especialisat. Sol acreditar-se a Muddy Waters com al músic que «pavimentó» el camí cap al roc and roll.

Hi ha els qui daten el seu orige en 1954, en el treball discogràfic de Bill Haley i el seu grup Bill Haley & His Comets, especialment en Crazy man crazy (1954) i el seu gran èxit Roc Around the Clock (1954), o en les gravacions d'Elvis Presley en la Sun Record de Memphis a on Elvis, junt als músics Bill Black en contrabajo, Scotty Moore en guitarra i Sam Phillips en la consola de gravació, varen fusionar el rhythm blues, country i góspel convertint-se en precursors del gènero rockabilly. Uns atres consideren com a creador a Chuck Berry o a Little Richard. També és possible que s'haja originat en els treballs discogràfics The Fat Man de Fats Domine (1949) I Rocket 88 d'Ike Turner (1951). Entre els músics destacats de l'época es poden citar a Jerry Lee Lewis, Bo Diddley, Fats Domine, Buddy Holly, Eddie Cochran, Chuck Berry i Gene Vincent, entre uns atres.

Elvis Presley

Elvis Presley és considerat el mit fundacional del roc and roll i la seua pedra angular aixina com el forjador del mercat musical jovenil. Anava a convertir-se en héroe i rei de dit estil musical i cultural. El mateix Little Richard comentaria: Elvis va ser un integrador. Una bendició. No deixaven que la música negra apareguera i ell nos va obrir la porta. Elvis va reunir dos qualitats que resultarien essencials per a afrontar els problemes racials nortamericans d'eixe moment: era ètnicament blanc i cantava com un negre. Elvis havia naixcut en Tupelo, Mississipi en el sí d'una família humil, pero anys més tarde la seua família es muda a Memphis, Tennessee. Allí solia concórrer als bars del carrer Beale Street a escoltar tocar a músics afroamericanos. El blusero B.B. King, amic d'Elvis,comentava al respecte "Recort a Elvis ans que es fera famós. Solia aparéixer-se en els bars de Beale Street en memphis i puc assegurar que eren pocs els blancs que s'acostaven allí a escoltar Blues en eixe llavors. Despuix dels shows s'acostava a nosatres i nos acrivellava a preguntes. Era molt sério i educat. Un dia vaig escoltar el seu primer single per a la companyia Sun per la ràdio WMPS. Recort que em vaig dir ¡Cantes com un negre, fill...et van a massacrar!"

Tommy Hunt, estrela del soul i admirador d'Elvis, li atribuïx el seu èxit a eixa mateixa qualitat. Ya que els nous sons que s'estaven gestant en eixe moment sonaven massa afroamericano en mans de Berry o Little Richards, els qui encara es mantenien més propencs al rhythm and blues sent considerats artistes d'eixe gènero a penes uns anys abans o massa bla i blanc en mans de Bill Halley, Elvis va conseguir esmenar això, conseguint un producte lo suficientment negre com para no perdre els seus orígens i al mateix temps lo suficientment blanc com per a conquistar al nou públic. Elvis ni tan sols sabia que estava fent roc and roll, motiu pel qual durant algun temps el seu circuit es va sostindre en els locals dedicats al country i al western. Elvis va reunir tots els requisits per a convertir-se en un ídol exclusiu dels rebels teenagers; no era afroamericano com Berry ni alguna cosa entrat en anys com Bill Halley, vocalmente podia passar d'un to meloso al crit del gettho negre, combinat en una image atlètica, sensual, jovenil i desafiant. El seu mèrit va ser exteriorisar lo que ell duya dins i conseguir una mescla de country, western i hillbilly en el blues meridional i el góspel de l'iglésia que freqüentava. No varen faltar no obstant aquells que en el revisionisme històric actual, han volgut minimisar l'aporte musical d'Elvis front al d'artistes afroamericanos com Berry o Richard, relegant-ho tot a qüestions merament racials sense prendre en conte la série de qualitats que Elvis reunia per a convertir-se en la figura més destacada de la nova ona.

Per la seua banda Elvis mai va deixar de reconéixer l'aporte dels artistes afroamericanos quan en 1968 va expressar La música de Roc and Roll és bàsicament gospel i rhythm blues.

El periodiste britànic Roy Carr de New Musical Express considera que va ser en les gravacions d'Elvis en la companyia Sun Records a on es va crear el combo bàsic del roc i que a pesar de que artistes com The Beatles, Credence o Bob Dylan varen tractar en algun moment de rendir homenage a eixe sò, mai varen conseguir recrear ni l'inocència ni l'essència d'eixes gravacions.

El crític Nick Cohn va expressar: Lo que el roc necessitava en aquell moment per a desapegar era un héroe universal, un símbol. Algú que fora molt jove, especial, incompartible —una propietat exclusiva dels teenagers—. Algú que poguera cristalizar el moviment sancer, donar-li tamany i direcció. Evidentment, Bill Haley no donava la mida, pero Elvis sí que la donava.

La seua gran contribució va ser el demostrar fins a quin punt podia aplegar la capacitat econòmica dels teenagers. Abans d'Elvis, el roc havia segut un gest de vaga rebelió; en quant ell va aplegar es va convertir en alguna cosa sòlit i de contingut propi, que va imprimir el seu estil en la roba, en el llenguage i en el sexe; una total independència en casi tots els aspectes, en coses que hui es donen com acceptades.

Va ser llavors quan es va donar la major ruptura dels «teen», i Elvis va ser qui la va provocar. D'esta manera, i sense ni tan sols haver-li-ho propost, es va convertir en una de les persones que han afectat d'una forma més radical la manera de viure i de pensar de la gent.

De la mateixa manera l'escritor i periodiste especialisat de la revista «Roc and Pop» Marcelo Gobello, considera que solament Elvis pot ser considerat com a pare i rei del roc and roll.

L'irrupció de Presley en escena va fer que artistes que començaven a sorgir en eixe mateix periodo, com Buddy Holly, qui ho coneguera durant un recital d'Elvis en Lubbock, Texas, s'inclinaren pel rockabilly de manera definitiva i al mateix temps va inspirar a Sam Phillips a continuar buscant talents per a la seua companyia Sun Records després de que este venguera el contracte d'Elvis a la RCA, sorgint d'allí artistes com Johnny Cash i Jerry Lee Lewis entre uns atres.

Compositors llegendaris

Fats Domine és el primer dels grans compositors de roc and roll. En una sòlida carrera en el circuit de rhythm and blues des dels anys 40 a molt primerenca edat, va anar l'artiste més popular dels anys 50 a nivell de vendes despuix d'Elvis Presley, firmant estàndars del gènero com The Fat Man, considerada per molts crítics el punt de partida de la música roc, Blue monday, Blueberry hill o Ain't that a shame. Johnny Otis va sorgir com a descobridor, padrí, mentor, productor i descobridor de numeroses lluminàries del rhythm and blues i el roc and roll en la primera mitat dels 50. De la seua ploma varen eixir cançons com Danse with m'Henry, Every beat of my heart o Willie and the Hand Jive. També va ser coautor de la celebérrima Hound dog, encara que va perdre el litigi que va mantindre en els seus «socis» Leiber-Stoller i mai ha aparegut acreditat com a tal.

Carl Perkins a partir de 1955 va compondre temes dins de l'estil rockabilly com «Blue Suede Shoes», «Matchbox», «Honey Don't» i «Everybody's trying to be my baby» alguns dels quals alcançarien els primers llocs del Billboard i serien versionados a lo llarc dels anys per diversos artistes com Elvis, The Beatles i posteriorment Stray Cats. Alguna cosa similar ocorria en Chuck Berry i composicions com Johnny B. Goode o Sweet Litle Sixteen encara que en este últim cas i pese a que mai va ser reconegut com a tal, l'autoria de varis dels seus temes va ser disputada pel pianiste Johnnie Johnson. De qualsevol manera, el llegat i l'importància de Chuck Berry com a compositor, letrista i guitarriste és potser el més vast i influent d'entre tots els seus contemporàneus i la llista d'artistes de roc que li han citat com la seua influència principal és interminable. També Little Richard va ser un prolífic compositor, deixant eixercicis d'estil en temes com Lucille, Sleepin' and slidin', Long tall Sally, o el seu més famosa contribució Tutti Frutti. Tant Elvis com The Beatles entre molts atres varen recórrer en freqüència al seu repertori. A l'ombra de Little Richard (que va anar el seu mentor i amic de per vida) i com a «imitador» del seu estil, Larry Williams, va deixar un llegat de grans temes com Bonny Moronie, Short Fat Fannie, Dizzy Miss Lizzy, Bad boy o Slow down, habituals també en el repertori de The Beatles i molts atres grups britànics. Un atre autor l'obra del qual va ser sumament influent, especialment entre els grups britànics de principis de la década dels 60 i en els artistes New Wave de finals dels 70, va ser Buddy Holly en cançons com That'll be the day, Peggy Sue, Oh boy o Not fade away, esta última basada en el patró rítmic habitualment usat per Bo Diddley en el seu tema homònim i en atres creacions seues com Who do you love, el qual també va inspirar a una pléyade de músics en les décades dels 60 i 70, duent la seua influència fins a gèneros com el rap i el hip hop.

En el camp exclusiu o principalment de la composició el duo Robert "Bumps" Blackwell-John Marascalco varen escriure alguns dels més recordats temes de Little Richard com Good golly Miss Molly, Ready Teddy, Rip it up. Compartint llinage pero sense relació, Otis Blackwell va compondre un sinfín d'estàndarts de roc and roll para Elvis (All shook up, Don't be cruel), Jerry Lee Lewis (Great balls of fire, Breathless), ademés de la célebre Fever, cançó versionada per decenes d'artistes. El matrimoni Felice and Boudleaux Bryant, creadors de molts èxits dels Everly Brothers com Bye, bye love o Wake up little Susie o els formats per Barry Mann-Cynthia Weil i Gerry Goffin-Carole King. El duo Doc Pomus-Mort Shuman, creadors d'una atra llarga llista de cançons a la postre exitoses para Elvis com Little Sister, Suspicion, (Marie's the Name of) His Latest Flame o l'adaptació de Torna a Sorrento (Surrender), i responsables ademés d'èxits de molts atres artistes com Ray Charles (Lonely avenue), Dion and The Belmonts (A teenager in love), The Drifters (Save the last danse for em), (Sweets for my sweet) o Fabian (Turn em loose). Potser els més afamados, prolífics i influents compositors de l'era del roc and roll varen ser el duo compost per Jerry Leiber i Mike Stoller les creacions del qual des de principis dels 50 com Hound dog o Kansas City han segut un dels pilars principals sobre els que s'ha construït el roc. Les seues composicions per a The Robins-The Coasters en temes com Yakety yak, Young blood, Riot in cellblock #9, Along came Jones, Charlie Brown, Poison Ivy, Searching o Little Egypt són solament superades en rellevància per la seua contribució al repertori d'Elvis en cançons arquetípicas del gènero com són la ya citada Hound dog, King Creole, Trouble o Jailhouse Roc.

Desenroll i evolució

A partir de Presley tant en Estats Units com en Anglaterra naix de la música i l'image estètica imposta principalment per ell, la subcultura del rocker o dels roqueros. La posada en escena d'Elvis que es voria reflectida en varis dels films que realisara en eixe periodo, donaria orige en la coreografia del Jailhouse Roc dins de la película homònima, al primer videoclip de l'història. Igualment i sense propondre-li-ho, anys més tart en 1968 crearia un antecedent per a lo que després seria el unplugged.

Per a finals dels 50 i començos dels 60, els responsables de l'indústria de la música anaven a condenar el producte i en un intent de suavisar-ho i retallar-ho, varen sorgir artistes com Pat Boone en versions gravades de temes de Little Richard com «Tutti Frutti» i es va crear una legió de bells jóvens crooners com Frankie Avalon, Ricky Nelson i Fabian Forte els qui varen prosperar i servirien essencialment com els Perry Comos i Bing Crosbys d'una nova generació d'oyents. En 1958 Presley havia segut reclutat a l'eixèrcit, Buddy Holly junt a Ritchie Valens i Big Bopper havien mort en un accident aéreu i Little Richard s'havia inclinat cap a la religió. L'era dorada del roc and roll s'estava agotant. Sorgix en eixos moments una atra variant musical dins del roc and roll, més orientada cap al ball, el twist, en artistes com Chubby Checker o grups com Sam the Sham and the pharaohs. La música sancera passaria a una fase caracterisada per una major sofisticació com el sò orquestal erigit per Phil Spector, the «hit factory» i les #harmonia vocals plasmades en les cançons d'una vida d'ensomi entorn al surf creades per The Beach Boys. No és sino a partir dels anys 1960 quan decau i deixa de ser el ritme que representava als jóvens rebels en els 50, donant pas al gènero denominat roc o música roc, que marcaria una fita entre la naixent generació jove dels 60. A mitan dels 60, la sofisticació musical que anava sorgint, va permetre alcançar una major llibertat i varietat d'estils.

D'eixa manera, d'ell varen nàixer distints subgéneros com el rockabilly o el hard roc (o roc dur), i fenomens com el dels teen idols o les girl groups, estos últims patrocinats principalment per Phil Spector i d'ell han derivat gèneros com el garage roc, el punk roc, el roc progressiu, el glam roc, roc gòtic i, entre tots ells, seguixen existint elements comuns provinents del roc and roll. Aixina, a alguns artistes de hard roc com AC/DC i Mötley Crüe els agrada definir-se com a músics de roc and roll, per a posar en evidència la seua influència musical.

Anàlisis musical

En els seus inicis i en l'estat menys evolucionat, el terme roc and roll va ser utilisat per a designar a l'estil de rhythm blues més accelerat.

A banda de la guitarra, la bateria i el piano varen ser elements igualment fonamentals.

El roc and roll seguix l'estructura del blues, trobant-se cançons de 12, 16 o 8 compassos. El ritme generalment està en compàs de 4/4 recaent certa accentuació en els temps 2 i 4, sent esta marcada per un agressiu colp en la caixa de la bateria en els temps mencionats.

L'improvisació també juga un paper dins del gènero, utilisant l'escala pentatónica en un parell d'alteracions, lo que passarà a ser conegut posteriorment com «escala de blues».

Bibliografia

• Frith, Simon; Straw, {{{nom2}}}; Street, {{{nom3}}} (2006). L'atra història del roc, Barcelona: Robinbook. ISBN 84-96222-52-7.
• Bergamini, Andrea (2006). El roc i la seua història. ISBN 84-934230-7-6.
• Fernández Marcos, Lois (2006). Història del roc and roll, Vigo: Cardeñoso. ISBN 84-8190-420-1.
• Abad Morales, Luis Ángel (2002). Roc contra cultura, Madrit: Biblioteca Nova. ISBN 8470305913.

• Nichols, Vernon (2016). «Roc Music», Encyclopedia of roc music (en anglés), Learning Press. OCLC 789644616. ISBN 9788132315247.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Roc and roll.

Archiu:Wikiquote-logo.svg Roc and roll en Viquidites.