Anar al contingut

Guerra del Pacífic

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Guerra del Pacífic


 Esta pàgina de desambiguació enumera artículs que tenen títuls similars.

Plantilla:Campanyes de la Segona Guerra Mundial

El teatre d'operacions del Pacífic de la Segona Guerra Mundial va tindre lloc en el oceà Pacífic, les seues illes i en Àsia Oriental, entre 1941 i 1945. En l'actualitat, molts redactors usen el terme guerra del Pacífic (太平洋戦争, Taiheiyō Sensō), mentres que uns atres ampren Gran Guerra d'Àsia Oriental (大東亜戦争, Dai Tōa Sensō). En 1937, el Imperi del Japó va iniciar novament la seua expansió per China, donant inici a la segona guerra sino-japonesa. Els redactors varen ocupar les capitals chinenques de Nankín i Wuhan entre 1937 i 1938, encara que la resistència chinenca continuaria en els anys posteriors. En 1939, despuix de lliurar dos batalles en la Unió Soviètica, en resultats adversos, Japó va ocupar la Indochina, colónia francesa, buscant finalisar la llarga lluita en sol de China. Regne Unit, Estats Units i atres nacions en interessos en la regió varen respondre imponent un embargament econòmic que amenaçava en asfixiar al chicotet país. Despuix de fallanques negociacions, Japó va atacar simultàneament, sense prèvia declaració de guerra, a territoris controlats per Estats Units, Regne Unit, Tailàndia i Països Baixos en decembre de 1941. L'atac japonés no va conseguir acabar en l'Armada nortamericana en el Pacífic, encara que la va debilitar. Japó va conseguir conquistar Filipines, Malàsia, Birmània, les Índies Orientals Neerlandeses, Hong Kong i va mamprendre una ofensiva en el oceà Índic i el suroest asiatíco en 1942. L'alvanç japonés es va detindre eixe mateix any, despuix de les derrotes en la batalla de la mar del Coral i la batalla de Midway, esta última en resultats desastrosos per a Japó. En els següents anys, Japó va continuar llançant ofensives en China, sense obtindre la rendició del govern de Chiang Kai-shek. Els britànics varen conseguir detindre l'alvanç japonés en Birmània i a la seua volta, varen repelir l'atac de redactors i hindús nacionalistes contra la Índia britànica. L'alvanç nortamericà pel Pacífic va conseguir forçar una gran batalla naval coneguda com la batalla de la mar de Filipines, a on l'Armada nipona va sofrir pèrdues irreparables, que varen ser explotades en la batalla del golf de Leyte. Des de llavors la superioritat naval nortamericana en el Pacífic va ser indiscutible. Per a 1945, els aliats havien recuperat Birmània, Nova Guinea, Borneo, les Filipines, les illes Aleutianas i ocupat territori japonés, Iwo Jima, i abdós bandos es preparaven per a prestar batalla en les grans illes nipones. Ellançament de les bombes atòmiques en agost de 1945 va coincidir en l'invasió soviètica de Manchuria, controlada per Japó des de 1931. Japó va acceptar la rendició incondicional 15 d'agost de 1945, sent ocupat per tropes anglo-nortamericanes i veent reduïda la seua extensió territorials illes de l'archipèlec principal. La guerra del Pacífic va significar la caiguda de l'Imperi japonés, va convertir a Estats Units en la primera potència del Pacífic, va iniciar el decliu anglo-francés en el surest d'Àsia, i va debilitar el govern nacionaliste en China, que va ser reemplaçat despuix pel govern comuniste de Mao Zedong. L'Unió Soviètica va conservar el control dels seus territoris en elluntà Oriente i despuix va participar en la divisió de Corea. Els combatents varen ser Japó per un costat, i les principals potències aliades de la Segona Guerra Mundial, incloent a China, Estats Units, l'Imperi Britànic i per l'atre. L'Unió Soviètica va rebujar un primerenc atac japonés en 1939, i va permanéixer neutral fins a la derrota d'Alemània nazi. Tailàndia va ser convençuda despuix de l'inicial atac japonés d'unir-se al seu bando. L'Alemània nazi i la Itàlia fascista també eren aliats de Japó, i unitats testimonials de les seues Armada varen operar en el Pacífic entre 1940 i 1945. El teatre d'operacions del Pacífic va incloure quatre fronts d'operacions:

Causes de la guerra

Hirohito, emperador del Japó.
Hideki Tōjō, primer ministre del Japó entre 1941 i 1944.

Japó va viure un procés de modernisació accelerat a partir de la Era Meiji que li va dur de ser un país feudal d'economia agrària durant el Shogunato Tokugawa a convertir-se en la major potència industrial d'Extrem Oriente, en a penes xixanta anys. Este ritme brutal va crear un desfasament entre el nivell tecnològic del país i les seues costums, plasmat perfectament en el seu sistema polític: a pesar de ser nominalmente una democràcia parlamentària, el Eixèrcit i la Marina eren dirigits pels ministres de Guerra i Marina (que devien ser obligatòriament generals o almirants retirats o en actiu) que no estaven subjectes a l'autoritat del primer ministre, sino directament a la del emperador. Els militars, per tant, constituïen un poder fàctic al marge del control dels polítics civils, que solament contaven en l'assignació de presuposts com a mida de pressió, i intervenien activament en la vida política del país. Ademés, de les vintinou persones que varen ocupar el càrrec de primer ministre durant el periodo 1885-1945, quinze eren almirants o generals retirats o en actiu (durant el periodo 1932-1945, varen anar huit d'onze). Esta anómala situació, combinada en el pas d'un eixèrcit permanent a un atre reclutat (lo que obligava a donar instrucció militar a tots els jóvens del país), va favorir la progressiva militarisació de la societat japonesa; l'eixèrcit i la marina, escassament controlats pel poder civil, definien els seus propis objectius i es barallaven pels recursos presupostaris disponibles, pero abdós coincidien en el seu despreci a la classe política. Es varen formar grups d'opinió enfrontats dins de les forces armades (el revolucionari Kōdōha i el cridat Tōseiha, respalat el segon per l'emperador) que duyen una «política parala» a la del Govern. Japó, un conjunt d'illes en gran cantitat de població pero falta de recursos naturals, va entrar en el XX en el ferm propòsit d'imitar el sistema econòmic de les potències occidentals, incloent el colonialisme, com a forma de mantindre el seu propi desenroll, i va tornar els seus ulls cap al continent asiàtic. En 1894 Japó, que ya feya temps que es disputava la península de Coreja en el Imperi chinenc, va iniciar la Primera Guerra Sino-japonesa en un atac per sorpresa sense prèvia declaració de guerra. Per a sorpresa de tots, el chicotet Imperi de Japó va esclafar a les forces del mastodóntico Imperi chinenc i va impondre un tractat de pau que li va granjear la cessió de Taiwan, de les illes Peixcadors i de Liao-dong. La Rússia Imperial va intentar llimitar el domini local de l'emergent potència: va subvencionar el pagament dels deutes de guerra chinenques en Japó i, recolzada per Alemània i França, va humiliar a Tòquio i va impondre la restitució de Liao-dong a China. Rússia i Japó es varen vore des d'eixe moment enfrontades en la lluita per l'influència en la partix nordest de China. Rússia va obtindre la concessió per a la construcció del ferrocarril Transmanchuriano, i va aumentar la seua presència militar en el sector en la creació d'una base naval en Port Arthur, en la partix sur de la península de Liao-dong. La política russa s'encaminava a desenrollar la seua influència sobre tota Manchuria i Corea. Japó es va inquietar i va intentar en un principi negociar un repartiment d'àrees d'influència en Manchuria, encara que sense èxit. De modo que en 1904 la Marina Imperial Japonesa va atacar i va destruir (de nou sense prèvia declaració de guerra) la flota russa estacionada en Port Arthur. Japó estava ben preparat, dominava les mars de la zona en conflicte i les seues bases es trobaven prop. Pel contrari, Rússia estava minada per tensions internes, dirigida en l'est per un mando incompetent i incapaç d'assegurar un enllaç eficaç en l'oest, ya que el Transiberiano era la seua única via terrestre, per lo que no va poder plantar cara. La guerra rus-japonesa va terminar en 1905 en un armistici que va humiliar a Rússia i va deixar Liao-dong en mans de Japó, junt en la mitat meridional de la illa Sajalín i la preeminència absoluta sobre Corea. En 1914, Japó va declarar la guerra a Alemània; al final de la Primera Guerra Mundial va obtindre les possessions alemanes de l'oceà Pacífic septentrional. En la década dels 30 la posició política dels militars en Japó era cada volta més dominant. El poder polític estava controlat pels grups de pressió dins de l'Eixèrcit i l'Armada, fins al punt de que varen ocórrer varis colps d'Estat i atentats per part de cadets i oficials jóvens de l'Eixèrcit i la Marina contra ministres i alts càrrecs que torbaven els interessos de les caçolas militars. Estes accions varen aplegar a costar la vida inclús d'un primer ministre en 1932, lo que va supondre el final a tots els efectes de qualsevol intent de controlar a l'Eixèrcit des del Govern: la classe política era conscient de que simplement emetre en públic una opinió desfavorable cap a les forces armades significava arriscar-se a morir a mans d'un ultranacionaliste en una arrancada de patriotisme. En 1931, usant com casus belli uns incidents transfronterer, Japó va invadir Manchuria, que va convertir en 1932 en Manchukuo, Estat independent baix protectorat japonés, junt en Jehol. Les crítiques internacionals per esta acció varen dur a Japó a retirar-se de la Societat de Nacions en 1933.

L'expansió japonesa

Artícul principal → Segona guerra sino-japonesa.
Este mapa mostra, en taronja, l'extensió del territori chinenc ocupat per Japó en l'any 1940.

Esta tensió creixent es convertiria en una guerra oberta el 7 de juliol de 1937, quan tropes japoneses estacionades en Manchuria es varen enfrontar a l'eixèrcit de la República de China en les rodalies del Pont de Marc Pol, uns vint quilómetros a l'oest de Pequín. Esta batalla va escomençar perque les tropes japoneses creïen erròneament que un dels seus hòmens havia segut fet presoner pels chinencs. Japó va exigir disculpes formals a China, lo que va ser rebujat per l'home fort de China en aquells moments, Chiang Kai-shek, que va ordenar a l'eixèrcit lluitar contra els redactors en el nort i el 14 d'agost va manar a la força aérea de l'eixèrcit chinenc a bombardejar els barcos de la marina japonesa ancorats front a les costes de Shanghái. La violenta reacció chinenca va provocar la movilisació de l'eixèrcit japonés que en poc temps havia conseguit fer-se en el control de la regió de Pequín i Tianjin en el nort i varen atacar la baïa d'Hangzhou en el sur. La guerra oberta en Japó va posar fi als intents de Chiang Kai-shek d'unificar el país. Davant l'alvanç japonés, el Govern del Kuomintang es va vore obligat a abandonar la capital Nankín, replegant-se cap a l'interior, primer a la ciutat de Wuhan i, despuix, a la ciutat interior de Chongqing, lloc remot des del qual semblava difícil portar a terme una contraofensiva.

Tropes japoneses a uns vint quilómetros al nort de Shanghái.

L'eixèrcit japonés va ocupar la major part de la franja costera oriental de China, controlant els principals centres de producció econòmica. Al règim títaro de Manchukuo es varen sumar atres tres règims títaros, un en Mongòlia Interior, que els redactors volien separar de China com havien fet en Taiwan i Manchuria, i atres dos règims títaros en Pequín i Nankín. En esta última ciutat les tropes japoneses varen entrar el 13 de decembre de 1937 desencadenant una campanya d'extraordinària violència contra la població civil, la cridada massacre de Nankín, en la que varen morir mils de persones (les estimacions varien entre les vint i les doscentes mil víctimes, segons les fontscita requerida). L'invasió japonesa va supondre també el final de la persecució a la que el govern del KMT havia somés al Partit Comuniste de China. L'estat de crisis nacional va forçar la colaboració entre el KMT i el Partit Comuniste. Encara que Chiang Kai-shek era al principi contrari a esta colaboració en el Partit Comuniste, va tindre que acceptar-la a raïl del incident de Xi'an, quan el mariscal Zhang Xueliang, militar favorable a una aliança entre el KMT i el Partit Comuniste que controlava la regió de Shaanxi, va detindre a Chiang Kai-shek en Xi'an, mantenint-ho presoner fins que va acceptar l'establiment d'un front comú entre el KMT i els comunistes per a defendre's front a l'agressió japonesa. L'invasió japonesa va permetre aixina al Partit Comuniste reagrupar-se en la seua base nortenya de Yan'an, ciutat des de la qual controlaven una part de Shaanxi i de Mongòlia Interior, aixina com la totalitat de Gansu i Ningxia. Molts intelectuals afins al Partit Comuniste, com l'escritora Ding Ling, es varen unir als comunistes en Yan'an, mentres el règim debilitat de Chiang Kai-shek mantenia un control tènue sobre el sur de China des de la capital provisional de Chonqqing. Estats Units i Regne Unit varen reaccionar davant les accions militars de Japó en China imponent un embargament de metal en bruto seguit per un de petròleu, una congelació de bens i el tancament del canal de Panamà per a naus japoneses. Les negociacions diplomàtiques varen alcançar el seu punt culminant en la Nota d'Hull el 26 de novembre de 1941, el qual va ser descrit pel primer ministre Hideki Tōjō com un ultimàtum. L'embargament petroler era especialment perillós per a Japó, puix caria de recursos petrolers propis. Els líders redactors varen decidir que solament els quedaven tres opcions: cedir davant les demandes dels Estats Units i el Regne Unit i retirar-se de China, esperar que l'escassea de petròleu debilitara a les seues forces, o aumentar les dimensions del conflicte i intentar adquirir les fonts de petròleu del Surest asiàtic. Finalment es varen decidir per esta última opció. Els redactors estaven tremendament impressionats en la tàctica empleada per l'almirant Andrew Browne Cunningham en la batalla de Tarento, en la que uns quants biplanos Swordfish anglesos varen llançar un atac des d'un portaavions —conseguint aixina acostar-se molt més als objectius que si hagueren partit de la base principal britànica en Aleixandria—, varen danyar la mitat de la flota italiana i varen forçar la seua retirada a Nàpols. Yamamoto va enviar una delegació naval a Itàlia, que va concloure que una versió més gran i millor respalada de la lluenta maniobra de Cunningham podria forçar a la flota nortamericana a retirar-se fins a Califòrnia, i otorgar-els temps als redactors per a implantar la «Gran Esfera de Coprosperidad del Surest Asiàtic» —lo que implicaria apropiar-se de les reserves petroleres de les Índies Orientals Neerlandeses—, que permetria incrementar la capacitat defensiva nipona. Més important encara, la delegació va retornar a Japó en el secret dels torpedos de poca profunditat que els ingeniers de Cunningham havien ideat. En l'estiu de 1941, Japó va crear i va provar en secret torpedos que podien ser llançats en les aigües poc profundes de Pearl Harbor. Els esforços varen donar com resultat el torpedo Tipo 95, que va causar la majoria dels danys a les naus nortamericanes. Els tècnics d'armes redactors també varen produir bombes especials de penetració de blindage, en incorporar aletes en proyectils navals de catorze i quinze polzades. Llançades des de dèu mil peus (uns tres mil metros), eren capaços de travessar les cobertes blindades dels destructors i travessies nortamericanes amarrades en Pearl Harbor.

L'atac a Pearl Harbor

Artícul principal → Ataque a Pearl Harbor.
Explosió d'un torpedo en el USS West Virginia, vist des d'un avió japonés.

Durant l'any 1941 les relacions diplomàtiques entre Japó i Estats Units eren tenses, ya que el president Franklin Delano Roosevelt havia bloquejat els suministraments petrolífers a Japó i havia congelat tots els crèdits redactors en els Estats Units. En eixe moment, Alemània estava lluitant contra Rússia i Hitler va propondre que Japó atacara Siberia i acorralar aixina als russos. Pero els redactors desconfiaven del seu aliat alemà, i Japó volia atacar Estats Units per a assegurar-se una millor posició davant la creixent hegemonia alemana. En el matí de l'atac, l'estació de radar «Opana Point» de l'Eixèrcit nortamericà va detectar a la força japonesa, pero l'alerta va ser confosa en la prevista arribada d'avions nortamericans B-17 i va ser descartada. Alguns navío comercials varen poder haver informat de tràfic «inusual» de ràdio. Numerosos avions nortamericans varen ser derribats a mida que l'atac s'aproximava; a lo manco un d'ells va transmetre per ràdio una alerta alguna cosa incoherent. Unes atres alertes estaven encara sent processades o en espera de confirmació quan va escomençar l'atac. L'atac a Pearl Harbor va escomençar a les 7:53 del 7 de decembre, hora d'Hawái, és dir, a les 3:23 del 8 de decembre, hora de Japó. Els avions redactors varen atacar en dos onades; un total de 353 avions varen aplegar a Oahu. La primera onada era conduïda per Mitsuo Fuchida. Els vulnerables avions torpederos varen encapçalar la primera onada de 183 màquines, aprofitant els primers moments de sorpresa per a atacar lo que s'esperava anaren portaavions i acorazar, mentres que els bombarders atacaven en picat les bases aérees nortamericanes en Oahu, començant per Hickam Field, la més gran, i Wheeler Air Field, la principal base d'avions de caça. Els cent setanta avions de la segona onada varen atacar Bellows Field i Ford Island, una base aeronaval i d'infanteria de marina en el centre de Pearl Harbor. L'única oposició va provindre d'avions P-36 Hawk i P-40 Warhawk que varen realisar 25 eixides i del fòc de la artilleria naval antiaèrea. Noranta minuts despuix d'iniciar-se, l'atac havia conclós. Havien perdut la vida 2403 nortamericanes, entre ells 68 civils, molts d'ells alcançats per proyectils antiaèreus que varen caure sobre Honolú, i atres 1178 havien segut ferits. Díhuit navío havien segut afonats, incloent cinc acorazar.[1]

La majoria dels 188 avions nortamericans que varen ser destruïts i dels 155 que varen ser danyats, varen rebre els impactes en terra. Els atacs als barracons varen matar a més pilots. El fòc amic va derribar varis avions. Entre els redactors cincuenta y cinco pilots i nou tripulants de submarí varen sucumbir durant l'atac. Dels 441 avions de Japó (350 dels quals varen prendre part en l'atac) es varen perdre 29 durant la batalla (nou en la primera onada i vint en la segona) i atres 74 varen ser danyats per fòc antiaèreu des de terra. Més de vint dels avions que varen aterrisar fòra de perill en els portaavions eren irreparables.

El president Roosevelt firma la declaració de guerra contra Japó el dia despuix de l'atac.

Al sendemà, el Congrés dels Estats Units va declarar la guerra a Japó, sent l'únic vot en contra el de Jeannette Rankin. Els Estats Units estaven iracundos per l'atac i perque no havien rebut una notificació de ruptura de relacions prèvia, considerant abdós accions com traicioneras. Roosevelt va firmar la declaració de guerra el mateix dia, referint-se a l'anterior com «una data que viurà en l'infàmia» en dirigir-se a la sessió conjunta del congrés. Continuant l'intensificació de la movilisació militar, el govern d'EE. UU. va escomençar a adoptar una economia de guerra. L'atac japonés va ser un gran error estratègic per a l'Eix perque introduïa un nou país als Aliats. Ademés, els redactors varen tindre que lliurar una guerra contra una coalició de nacions encapçalada per Estats Units, Austràlia, Nova Zelanda, Anglaterra, Índia i China. Les forces navals entre els dos bandos eren de potència similar.

L'alvanç de Japó pel Pacífic

Invasió japonesa de Tailàndia

Artícul principal → Invasió japonesa de Tailàndia.

El 8 de decembre de 1941, poques hores despuix de l'atac a Pearl Harbor, Japó va exigir el dret de traslladar tropes per mig de Tailàndia a la frontera malaya. Els redactors varen desembarcar en Bangkok i varis llocs a lo llarc de la costa este de Tailàndia meridional, a on es varen enfrontar a l'eixèrcit tailandés per sis a huit hores abans que l'eixèrcit tailandés determinara que haguera segut impossible defendre el regne. Poc més vesprada es va concedir a Japó lliure trànsit i el 21 de decembre de 1941, Tailàndia i Japó varen firmar una aliança en un protocol secret en el qual Tòquio acordava ajudar a Tailàndia a recuperar territoris perduts a les potències colonials, Gran Bretanya i França, a canvi Tailàndia acordava donar assistència a Japó en la seua guerra contra els Aliats.

El reagrupament aliat

Despuix d'invadir Tailàndia, els redactors varen continuar expandint-se. Varen conquistar moltes illes del Pacífic i varen invadir Malàsia, en eixe llavors colónia britànica. El 15 de febrer de 1942 Japó va ocupar la gran base naval de Singapur. La base estava molt ben preparada per a un atac naval, pero els redactors varen realisar un atac terrestre. Esta conquista va deixar a les forces aliades sense cap dic de carena entre Austràlia i Hawái.

La Mar de Coral i Midway: el punt d'inflexió

Artícul principal → Batalla de la mar del Coral.
Erro al crear miniatura:
Explosió en el USS Lexington.

Els redactors, que ya dominaven una àmplia àrea en la zona del Pacífic, pensaven en conquistar Austràlia. En maig de 1942 una flota nipona va alvançar i va prendre el port de Tulagi (Illes Salomón), i una segona força, superior a la primera, alvançava cap al surest de Nova Guinea. Esta flota va ser interceptada per bucs d'exploració nortamericanes i va escomençar la batalla de la Mar del Coral. Varis avions nortamericans varen eixir dels seus portaavions per a bombardejar a la flota japonesa. Japó va perdre 966 hòmens, un portaavions llauger i noventa y dos avions; Estats Units va sofrir la pèrdua de 69 avions, un portaavions, un destructor i 650 soldats. La batalla de la Mar del Coral va ser la primera batalla de l'història en la que varen combatre directament portaavions en abdós bandos, aixina com la primera en la que les unitats navals mai es varen vore directament ni varen estar a l'alcanç del seu armament artillero. Japó va continuar el seu alvanç pel Pacífic sobre l'illa de Midway. La flota aliada va utilisar una màquina especial per a decodificar les senyals navals japoneses i interceptar un mensage ultrasecreto. Aixina es varen enterar del pla enemic que consistia en bombardejar l'illa de Midway. Mentres els redactors atacaven l'illa en bombarders, la flota aliada va atacar per sorpresa a la japonesa i va afonar molts dels seus barcos. Els redactors varen perdre quatre portaavions, una travessia pesada, 260 avions i 3052 hòmens. Estats Units va perdre un portaavions, un destructor, 154 avions i 250 hòmens. Estes batalles varen marcar un punt d'inflexió en l'alvanç japonés i varen tindre dràstiques conseqüències per al transcurs de la guerra:

Conseqüències
Per a Japó Per a Estats Units
Canvie de l'escenari estratègic: d'ara en avant els redactors perdrien gradualment la seua eficàcia en les possessions conseguides en el Pacífic per no poder defendre-les, abans del 4 de juny de 1942, Japó es passejava invencible per l'Índic, despuix del 4 de juny les seues victòries estaven hipotecades. La derrota japonesa va demostrar a l'alt mando nortamericà que el concepte de l'acorazar estava mort, i que les victòries dependrien de l'aviació aeroembarcada.
Pèrdua del sentit d'invencibilidad del Japó: el mal de victòria que es va inculcar des de la guerra de 1905 en Rússia va desaparéixer súbitamente el 4 de juny de 1942. La derrota sofrida es prendó tan intensament en l'alt mando japonés a tal extrem que es va censurar estrictament a la prensa i als participants de la batalla. La victòria va permetre demostrar als nortamericans que «es podia fer el treball» en les ferramentes necessàries.
Pèrdua de capacitat ofensiva aeronaval: d'ara en avant el Japó tindria que reconvertir nous bucs per a suplir als portaavions afonats. En efecte, els acorazar classe Hyuga varen ser reconvertits en portahidroaviones, el Mogami va tindre el mateix destí, el tercer dels Yamato en construcció es convertiria en el portaavions més gran del món en eixe llavors, el Shinano. Tant les Hawái com la costa oest de Norteamérica ya no estaria exposta als canons embarcats del Japó.
Pèrdua de les millors naus, tripulacions aérees i pilots experimentats, mai més Japó anava a tindre el mateix potencial guerrer. Guany progressiu de l'iniciativa estratègica militar i hegemònica de l'escenari del Pacífic.
Declinació de l'estrela d'Isoroku Yamamoto: despuix d'esta batalla l'ascendència de Yamamoto en els círculs estratègics va perdre força. Midway va constituir el regrés de mà per Pearl Harbor per als nortamericans: la maquinària industrial nortamericana es va bolcar completament en l'esforç de guerra.

Nova Guinea i les illes Salomón

Marines nortamericans descansen en el camp en Guadalcanal, al voltant d'agost-decembre de 1942.

Les forces terrestres japoneses varen continuar alvançant en les illes Salomón i en Nova Guinea. Es varen enfrontar a un inexperto batalló australià al que varen véncer en facilitat. Pero la marina aliada i setze mil soldats d'Estats Units varen assaltar el 7 d'agost de 1942 l'illa de Guadalcanal en les illes Salomón, llavors ocupada per Japó. També varen assaltar simultàneament les illes de Florida, Tulagi, Gavutu i Tanambogo. Els redactors estaven construint un aeroport en l'illa, des del qual podrien manar avions i interceptar les rutes marítimes entre EE. UU. i Austràlia. Els nortamericans, australians i neozelandesos varen decidir atacar i prendre l'aeroport ans que estiguera terminat. Gràcies al factor sorpresa, varen prendre l'aeroport casi sense oposició, finalisant les obres i batejant-ho en el nom d'Henderson Field. Pero lo que semblava una fàcil victòria es va complicar: els redactors contraatacaron, i esta volta els sorpresos varen ser els aliats, que varen perdre varis bucs (de fet, el 8 d'agost de 1942 els aliats varen sofrir la major derrota naval de la guerra, despuix de Pearl Harbor, en perdre quatre travessies pesades en la batalla de l'illa de Savo) i varen vore interrompudes les seues rutes de suministraments a l'illa, encara que varen conseguir conservar l'aeroport, lo que, a la llarga, acabaria sent decisiu per a la seua victòria. Unes trenta mil persones varen morir en Guadalcanal. L'infructuós intent japonés de recuperar l'aeroport va acabar costant-els prop de vintiquatre mil morts. Per la seua banda, els Aliats varen sofrir sis mil baixes. No tots els morts varen ser de ferides de guerra: molts d'ells varen morir per la malaria i atres malties tropicals. En este sentit, les tropes aliades varen contar en l'ajuda d'un millor equip mèdic. Pero a finals de 1942, els Aliats, al mando del general Douglas MacArthur varen prendre les plages de Nova Guinea en la batalla de Buna i Gona. Els redactors es varen retirar als monts del centre de l'illa. En març de 1943, la Junta de Caps d'Estat Major d'EE. UU. va aprovar el pla estratègic de Douglas MacArthur, conegut com Operació Cartwheel, l'objectiu de la qual era capturar la base principal japonesa en Rabaul a pur d'ocupar posicions estratègiques per a usar-les com a bases alvançades. Durant 1944 es va modificar el pla general a fi de sobrepassar Rabaul i deixar sitiades a les forces japoneses fortificades allí. Inicialment la majoria de les forces de terra eren australianes, pero es va incorporar al teatre d'operacions una cantitat cada volta major de forces nortamericanes, incloent el Sext Eixèrcit dels EE. UU. (també conegut com a Força Alamo), i més alvance el Octau Eixèrcit.

La guerra en Birmània

Els redactors varen invadir Birmània en 1942 i varen fer acorts en Aung Sant i el seu eixèrcit Birmà, que va créixer espectacularment i va canviar vàries voltes de nom per interessos redactors, que ademés varen adestrar moltes unitats d'est. Els redactors varen ordenar a Ba Maw formar un govern per a declarar independent a Birmània. Tot era ilusió i Ba Maw un porrito i Aung San es va vore desilusionat i buscant ajuda comunista. Aung San va movilisar al seu eixèrcit i en contacte en els Aliats a través dels britànics, va propiciar el tumult de març de 1945 contra els redactors.

El principi del fi

Saipán i la batalla naval de les Filipines

Artícul principal → Batalla de Saipán.


La batalla del Golf de Leyte

Artícul principal → Batalla del Golf de Leyte.
Mapa de les quatre trobades de la batalla del Golf de Leyte.

Estats Units va continuar alvançant per les Filipines fins a aplegar a la illa de Leyte. Allí varen trobar a la flota japonesa que va intentar repelir o destruir la flota aliada que es disponia a invadir-la. Encara que els redactors varen amprar tàctiques kamikaze d'un modo organisat, els Aliats varen conseguir una contundent victòria front a la Armada Imperial Japonesa, molt inferior en número, pràcticament desbaratant-la per al restant de la guerra. La desproporció existent entre el número d'avions amprats per abdós bandos, la calitat dels mateixos —els nortamericans eren clarament millors en 1944—, ademés de la falta de pilots experimentats en el bando japonés varen influir decisivament en el resultat de la batalla. Els redactors varen sofrir baixes de dèu mil hòmens, quatre portaavions, tres acorazar, sis travessies i dotze destructors; mentres que Estats Units va perdre tres mil cinccents soldats, un portaavions, una travessia, dos portaavions d'escolta i tres destructors.

El fi de la guerra

Entrada en Japó

Soldats nortamericans clavant la seua bandera en Iwo Jima.

Els Estats Units havien lliberat casi totes les illes del Pacífic i estaven decidits a desembarcar en Japó, pero els caces nortamericanes no podien volar des de les illes Marianes fins a Tòquio al no tindre més de tres mil quilómetros d'autonomia. En l'illa d'Iwo Jima, els redactors posseïen radars que podien detectar el vol dels caces nortamericanes. El 9 d'octubre de 1944, el mando d'Estats Units va acordar prendre mides per a invadir Iwo Jima; aixina es conseguiria eliminar els radars i es contaria en un aeroport per a utilisar-ho com a escala per a repostar combustible i per a aterrisages d'emergència. La flota nipona havia segut destruïda en la batalla del Golf de Leyte, per lo que Japó no podia opondre resistència en la mar i la rendició era imminent. No obstant, Japó volia aplegar a un acort de pau cedint territoris, pero sense alterar la divinitat de l'emperador. No obstant, l'objectiu final dels Estats Units era conseguir la rendició incondicional del seu oponent. Ans que es produïra l'invasió, l'illa va estar somesa a bombardejos per mar i aire durant tres mesos. A pesar d'estos atacs, encara hi havia alguns redactors fermament atrincherats en fortificacions subterrànees, excavades en el bla sol volcànic. La batalla d'Iwo Jima va tindre lloc entre el 19 de febrer i el 26 de març de 1945. Més de 6766 soldats d'infanteria de Marina d'Estats Units varen morir en la finalitat d'arrebatar l'illa als redactors; a la seua volta 18 000 redactors varen morir defenent l'illa. Els Aliats varen continuar el seu alvanç fins a la illa d'Okinawa, la major de les illes Ryukyu (al sur de les quatre grans illes de Japó). Els redactors no podien oferir resistència a l'alvançada aliada i varen realisar un atac suïcida contra la flota americana cridat Operació Tingues-Gō. El acorazar japonés Yamato, el major del món, junt en atres nou naus de guerra japoneses, varen salpar des de Japó per a realisar un ataque suïcida contra les Forces Aliades que estaven lluitant en la batalla d'Okinawa. Les forces japoneses varen ser interceptades i destruïdes casi en la seua totalitat per la supremacia aérea nortamericana des de les seues portaavions. El Yamato i atres cinc barcos redactors varen ser afonats. La batalla, ocorreguda en l'etapa culminant de la guerra, va posar en evidència la resolució de les autoritats japoneses de dur a l'extrem els atacs kamikazes per a detindre l'alvanç aliat cap al archipèlec japonés aplegant al sacrifici d'una armada sense protecció front als atacs aéreus massius. Okinawa va ser declarat segura per les forces aliades el 21 de juny de 1945,[2] despuix d'una sanguinosa batalla.

Invasió soviètica de Manchuria

Artícul principal → Batalla de Manchuria.
Infants de marina de la Flota del pacífic issen el seu estandart en Port Artur l'1 d'octubre de 1945

Despuix de la conquista d'Alemània i les sanguinoses batalles d'Iwo Jima i Okinawa, Estats Units havia sofrit, entre morts i ferits, casi un milló de baixes en combat. La qual cosa va aumentar extremadament la preocupació per estes pèrdues entre els polítics i l'opinió pública nortamericana. Per esta raó el secretari de Guerra Henry L. Stimson va encarregar al seu departament la redacció d'un informe sobre el número de pèrdues esperables en cas d'una invasió terrestre contra Japó. En este informe, es detallava que l'invasió de Japó tindria un cost esperat d'1,7 millons de baixes, inclosos entre 400000 i 800000 morts. Ademés la conquista de Japó tindria un cost d'entre cinc i onze millons de baixes entre els civils i militars redactors. Va ser precisament esta possibilitat la que va dur a Estats Units a solicitar el respal soviètic i a amprar la bomba atòmica.[3]

A canvi del respal soviètic Stalin va exigir les illes Kuriles, la mitat sur de la illa de Sajalín, la base naval de Port Arthur i el control del Ferrocarril Transmanchuriano. Ademés Estats Units devia proporcionar més d'un milló de tonellades de materials diversos per mig de la Llei de Préstam i Arrendament, específicament pensats per a la guerra contra Japó. Ademés de tancs, camions, avions, combustible i material ferroviari els soviètics també demanaven 180 bucs, tant de transport com a bucs de guerra menors que devien ser entregats en el port de Vladivostok a la major brevetat possible.[4]

El pla final soviètic per a la conquista de Manchuria, Corea, les illes Kuriles i la mitat sur de l'illa de Sajalín, establia una série d'atacs convergents des de tres direccions distintes de tres fronts sovièticsː el Front Transbaikálico (comandant mariscal Rodión Malinovski) acantonat en Mongòlia, devia atacar des de l'oest en direcció al suroest i prendre Mengjiang i la part occidental de Manchukuo. El Segon Front delluntà Oriente (comandant general Maksim Purkaev), devia atacar des del nort i prendre la partix nort de Manchukuo. Finalment el Primer Front delluntà Oriente (comandant mariscal Kirill Meretskov), devia prendre la part oriental de Manchukuo. Ademés l'Eixèrcit Rojo devia portar a terme una série d'ambiciosos desembarcs amfibis en les illes Kuriles, l'illa de Sajalín i en el nort de Corea. Tota l'operació estava baix el mando del mariscal de l'Unió Soviètica Aleksandr Vasilevski.[5]

L'ofensiva va escomençar abans de l'amanecer del 9 d'agost de 1945, i en els primers dies les unitats de vanguarda soviètiques varen cobrir més de 450 quilómetros contra una resistència enemiga a penes testimonial enfrontant-se a problemes cada volta majors de suministrament i llogístics, per l'escassea de carreteres i vies férrees. Durant els següents dies les unitats blindades i de cavalleria soviètiques varen ocupar la totalitat de Manchuria destruint al seu pas les desorganisades unitats japoneses. L'ofensiva va terminar finalment el 2 de setembre en una aplastant victòria soviètica.[5]

Les baixes soviètiques totals varen ascendir a un total de 36653 soldats i oficials (12103 morts i 24550 ferits).[6]

El bombardeig atòmic

El núvol resultant de l'explosió nuclear sobre Nagasaki que va alcançar 18 km d'altura.
Artícul principal → Bombardejos atòmics sobre Hiroshima i Nagasaki.


El 10 de març de 1945, els aliats varen bombardejar Tòquio pero Japó no tenia intenció de rendir-se, i, alguns diuen, que ya tenia preparat el contrarreste de l'invasió nortamericana, fins a en civils armats (inclús armes primitives com a ferramentes agrícoles). L'alt mando d'Estats Units va calcular que l'invasió costaria centenars de mils de baixes, una sifra inacceptable per a un país democràtic; per lo que l'invasió es va seguir posponent. Pero en el cor de Norteamérica s'estava gestant un arma que canviaria les regles de la guerra per a sempre: la bomba atòmica, que es va terminar a temps per a ser llançada sobre Hiroshima el 6 d'agost de 1945, causant la mort de cent vint mil persones. A pesar d'este colossal atac i un ultimàtum, Japó no va donar una resposta, aixina que es va llançar una atra sobre Nagasaki, tres dies despuix, que va matar a cinquanta mil persones. El 14 d'agost de 1945, creent que hi hauria una pluja de bombes nuclears sobre totes la població civil, els redactors varen acceptar una rendició incondicional. Hi ha dos postures sobre els Bombardejos en Hiroshima i Nagasaki. Alguns argumenten que Japó havia estat tractant de rendir-se des de feya dos mesos, pero Harry Truman es negava, insistint que solament acceptaria una rendició absolutament incondicional (alguna cosa que no va poder conseguir), pero de tots modos la prensa mundial presenciava el moment en que Truman demanava la rendició, despuix d'eixe moment varen passar tres dies de la detonació de la primera bomba sense rebre una rendició per part nipona, despuix dels quals es va llançar la segona bomba atòmica contra Nagasaki.

La rendició japonesa

Artícul principal → Rendició de Japó.

Japó es va rendir, despuix dels bombardejos atòmics i del ràpidíssim alvanç soviètic en la Batalla de Manchuria, per mig del discurs d'Hirohito el 14 d'agost de 1945, acceptant públicament la rendició incondicional que anhelaven els Estats Units, encara que realment va estar condicionada pel manteniment de l'emperador en el tro (es va mantindre fins a la seua mort en 1989). El 2 de setembre, a bordo del USS Missouri, el ministre de Relacions Exteriors, Mamoru Shigemitsu, va firmar el Acta de Rendició de Japó davant el general Douglas MacArthur.

Text original de la rendició en anglés.

Ací es mostra la traducció en espanyol:


Conseqüències

Artícul principal → Milacre japonés.
Despuix de la guerra, Japó va poder reconstruir la seua economia. Ací es veu el centre financer de Yokohama.

En terminar la guerra, Japó va ser ocupat pels aliats. El país va ser desmilitarizar; l'emperador, encara que va continuar en el tro, va ser obligat a renunciar a la seua divinitat i promulgar una nova constitució, democratizar el país i canviar el sistema educatiu. Despuix d'una llarga crisis de posguerra, Japó va ser ajudat econòmicament per Estats Units, pero no se li va donar tanta importància com a Europa a través del Pla Marshall. Pero poc a poc el país es va reconstruir, l'economia va escomençar a créixer fins a ser un dels països més industrialisats del món en els anys xixanta i setanta. A la seua volta, en caure els grans imperis com Japó, Alemània i Itàlia; Estats Units va quedar com una de les potències mundials junt en l'Unió Soviètica. Este món bipolarizado va donar orige, anys més vesprada a la Guerra freda. L'entrada d'Estats Units en la Segona Guerra Mundial va frenar l'alvanç japonés en China. Ademés, la rendició d'Alemània en maig de 1945, més la ruptura del Pacte de Neutralitat soviètic-japonés del 13 d'abril de 1941, va permetre al Eixèrcit Rojo soviètic intervindre en Manchuria el 8 d'agost d'eixe any, dos dies despuix de la bomba atòmica llançada per Estats Units sobre la ciutat japonesa d'Hiroshima i un dia abans de la bomba sobre Nagasaki, que forçaria la rendició japonesa i la seua retirada d'Àsia continental. El final de la guerra va supondre l'eixida definitiva de Japó del territori chinenc. Manchuria, Taiwan i les zones ocupades durant la Guerra Sino-Japonesa tornaven a estar baix sobirania nominal chinenca, i Chiang Kai-shek restablia el govern de Nankín. No obstant, les forces comunistes de Yan'an, molt enfortides pels anys de guerra i per l'intervenció soviètica en Manchuria, aumentaven el seu control sobre numeroses zones de la China rural. L'eixida dels redactors deixava pas aixina a una guerra civil oberta entre el KMT de Chiang Kai-shek i els comunistes de Mao Zedong.

Cronologia

La guerra del Pacífic en el cine

La guerra del Pacífic s'ha representat moltes voltes en el cine. A continuació es llisten algunes de les películes relacionades:

La guerra del Pacífic en videojocs

Vore també

Referències

  1. ↑ Stetson Conn et al, "army. mil/cmh-pg/books/wwii/Guard-US/ch7. htm Chapter 7 - The Attack on Pearl Harbor" Guarding the United States and It's Outposts, Center of Military History United States Army, Washington, D. C., 2000
  2. ↑ Minear, Requiem, xiv.
  3. ↑ House, Jonathan M.; Glantz, {{{nom2}}} (2017). «17.- Conclusió», worldcat. org/oclc/992765471 Choque de titanes : la victòria de l'Eixèrcit Rojo sobre Hitler, 2.º edició, Desperta Ferro, p. 404. OCLC 992765471. ISBN 978-84-945187-8-2.
  4. ↑ House, Jonathan M.; Glantz, {{{nom2}}} (2017). «17.- Conclusió», worldcat. org/oclc/992765471 Choque de titanes : la victòria de l'Eixèrcit Rojo sobre Hitler, 2.º edició, Desperta Ferro, pp. 404-405. OCLC 992765471. ISBN 978-84-945187-8-2.
  5. ↑ 5,0 5,1 House, Jonathan M.; Glantz, {{{nom2}}} (2017). «17.- Conclusió», worldcat. org/oclc/992765471 Choque de titanes : la victòria de l'Eixèrcit Rojo sobre Hitler, 2.º edició, Desperta Ferro, pp. 408-410. OCLC 992765471. ISBN 978-84-945187-8-2.
  6. ↑ Glantz, David M. (2017). «Apèndixsːtaules estádisticas», worldcat. org/oclc/992765471 Choque de titanes : la victòria de l'Eixèrcit Rojo sobre Hitler, 2.º edició, Desperta Ferro, p. 457. OCLC 992765471. ISBN 978-84-945187-8-2.

Bibliografia

Enllaços externs

Commons

Referències


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Guerra_del_Pacífic&oldid=1586210»