Armada Imperial Japonesa

Armada Imperial Japonesa

La Armada Imperial Japonesa (大日本帝國海軍 Dai-Nippon Teikoku Kaigun, «Armada del Gran Imperi japonés» o 日本海軍 Nippon Kaigun, «Armada japonesa») va ser la armada del Imperi del Japó des de 1872 fins a 1945. Va ser una de les marines de guerra més poderoses durant la guerra del Pacífic, i inclús de tota la Segona Guerra Mundial. El seu branca aérea era una de les més potents forces aérees navals existents en eixe moment, i inclús es podria dir que, composta per l'èlit dels pilots de Japó, somesos a un férreu entrenament i disciplina, era la força armada més efectiva. La contínua modernisació i la versatilitat de la ingenieria naval japonesa varen contribuir a que es produïren unitats més alvançades i millor conseguides tant en disseny com en efectivitat respecte a les seues contrapartides del restant del món. Els redactors ademés varen desenrollar els submarins més grans i en major autonomia de tots els participants en la Segona Guerra Mundial, anotant-se importants èxits. Durant els primers anys de la Segona Guerra Mundial va dominar la mitat asiàtica del oceà Pacífic, pero factors com el desenroll del radar varen contribuir al detriment de l'influència japonesa en la mar, aixina com la capacitat militar i industrial nortamericana, en una molt major capacitat de tongada d'unitats perdudes, ya que Japó no estava preparat per a una guerra de desgast. La pèrdua de quatre portaavions, en els seus experts i casi irreemplazables aviadors en la batalla de Midway, va marcar el punt d'inflexió en l'alvanç japonés. Despuix d'eixe punt, l'espente nortamericà va ser erosionant el seu potencial fins a aniquilar-la.

Despuix de la rendició de Japó i la posterior ocupació dels Aliats al final de la Segona Guerra Mundial, l'Armada Imperial va ser dissolta en 1945. En la nova Constitució de Japó elaborada en 1947, en compliment del Artícul 9, Japó va renunciar a l'us de la força com a mig per a contribuir a la resolució de les disputes internacionals. Va ser substituïda per l'actual Força Marítima d'Autodefensa de Japó.

L'accelerada creació de l'Armada Imperial Japonesa

El Azuma, primer ironclad japonés.

Les primeres drassanes dissenyades per a crear naus d'estil occidental varen ser els de Nagasaki, creats en 1857 baix el shogunato. En 1869, durant la cridada Era Meiji s'establix un pla per a potenciar l'arma naval japonesa en prevenció de provables intervencions armades tant d'Estats Units com d'atres nacions. Molt palesos estaven les incursions del Comodoro Perry en 1854. Es va idear un ambiciós pla de 200 naus en 10 flotetes de 20 unitats cada una, pero rebelions internes com les liderades pel clan Satsuma en 1877 varen retardar el pla original per algun temps. Com es requeria l'enfortiment de les forces de mar, els redactors es varen decidir a crear una Armada a partir de zero. Per a això, els ingeniers redactors varen observar als seus provables rivals tals com Anglaterra i es varen decidir a adoptar les polítiques navals i militars de les potències europees per a poder conseguir no solament estar a la mateixa altura, sino ademés superar-els en el futur. Per a això es va enviar en 1871 a una delegació de guardiamarinas a Anglaterra, a imbuirse en tot lo concernent a lo naval, entre ells anava Heihachiro Togo, que seria considerat el pare de l'Armada Imperial Japonesa i futur héroe de la Batalla de Tsushima. En 1871 es va decretar que l'Armada anglesa devia ser el model a seguir. En 1876, estant en Anglaterra, Japó va encarregar la construcció del seu primer acorazar, el Hiei, per a substituir el seu únic barco acorazar fins al moment, el Azuma, un ironclad fabricat en 1869. Togo va supervisar la construcció i despuix ho va entregar en 1877 a la seua pàtria. Est va ser el començ oficial de l'Armada d'alta mar Imperial Japonesa. Togo va ser ascendit a capità de navío. Per a 1880 ya es posseïen 5 navío. Ràpidament es va incorporar al Jho Sho Maru (Més tart: Ryujo Maru), el Naniwa i el Takachiho, tot açò en 1879. En 1880, el govern Meiji encarrega la construcció de 48 navío, dels quals 22 són torpederos. També es va obtindre eixemples de la marina de França per a copiar algunes de les futures unitats en construcció. 16 llanches torpederas classe Kotaba varen ser encarregades a França, a la famosa companyia Creusot, estos es varen remetre per peces a Japó a on es ensamblaron. En este periodo, els tècnics redactors es embeben de la tecnologia del torpedo i de les mines submarines, desenrollant els primers torpedos en 1884. En 1886, es funda el Centre d'Entrenament de Torpedos en Yokosuka. En 1886, es construïxen les drassanes de Kure i Sasebo. El primer nom que va tindre l'Armada Imperial Japonesa moderna es va cridar Kaikoku Nippon. La primera drassana en botar unitats és el de Yokosuka en la classe Sanseikan, 3 unitats en canons de calibre 320 mm com a armament principal, estos tenien la categoria de travessies. Estos eren el Matsushima en 4700 t i Itsukushima, construït en França i que va servir de guia per als atres dos, i el #idate, tots classe Sanseikan. S'encarrega a Anglaterra el Chiyoda (2438 t), una travessia chicoteta que servix de guia per a construir en Yokosuka el Yaeyama, de 1800 t. Després es bota el Takao de 1600 tonellades en la mateixa drassana. S'encarrega a França el Chishima, un explorador de 726 t. El primer ingenier naval japonés es va cridar Sasō Sachū i va anar el dissenyador (copiador i mejorador) d'estes unitats inicials. Mentrestant, Japó va escomençar a construir les futures drassanes d'Ishikawajima i Kawasaki. Ademés d'intentar repotenciar les unitats existents per a contrarrestar a les unitats chinenques que s'anaven incorporant provinents d'Alemània, Sachū va deure ademés adequar-les a les particulars condicions de mar que rodegen al Japó. El primer contraalmirante es va cridar Tsuboi Kozo i va dirigir en 1892 la construcció del Yoshino, sent la travessia més ràpida del món, est va ser botat en les drassanes angleses Armstrong Works en Elswick, Newcastle sobre el riu Tyne.

Primera guerra sino-japonesa

Artícul principal → Primera guerra sino-japonesa.

Acorazar Mikasa.

A mida que Japó anava modernisant la seua Armada, les necessitats de materials anaven en aument, d'esta manera Japó va eixercir pressió per a controlar la península de Coreja, baix control chinenc. China havia començat un programa de modernisació naval uns anys abans, encarregant unitats a Alemània. Esta situació va conduir a una série d'escaramuzas prèvies i finalment a l'inici d'hostilitats l'1 d'agost de 1894. El 17 de setembre d'eixe any la flota japonesa va alcançar l'estuari del riu Yalu i va sorprendre a la flota de Beiyang dels chinencs, a la que infligió una contundent derrota en la pèrdua del 70 % dels seus efectius. En eixa batalla es va demostrar ademés la corrupció imperant en China, puix partix dels proyectils artilleros havien segut carregats en aigua o ciment en lloc d'explosiu. També és de destacar que alts quadros de la flota chinenca varen abandonar els seus llocs i varen fugir a penes varen escomençar a caure proyectils. Tot això va contribuir a que una flota japonesa inferior guanyara la batalla. Finalment China va firmar la rendició en 1895, concedint l'independència a Coreja, i entregant com a compensació Taiwan, les illes Peixcadors, i la península de Liaodong en Manchuria , encara que Rússia va obligar a Japó a tornar-la a China, solament per a que els russos l'ocuparen a la seua volta poc despuix. En quedar d'esta manera desestabilisada la situació geopolítica de la zona, futura llavor per al pròxim conflicte entre l'Imperi japonés en el Imperi rus, es varen produir tensions entre Rússia i Japó que el Regne Unit vea en bons ulls. En 1900, Japó va intervindre en China novament en la cridada Rebelió dels Boxers junt a Alemània i atres nacions.

Guerra rus-japonesa

Artícul principal → Guerra rus-japonesa.

L'almirant Tōgō Heihachirō en el pont de l'acorazar Mikasa, al començ de la batalla de Tsushima (1905).

Considerant la penetració russa en Corea i Manchuria un risc a la seua seguritat nacional, Japó exigix a Rússia que abandone Manchuria, en compliment dels acorts de 1900. Rússia dilata les conversacions diplomàtiques durant 2 anys. cal destacar que Nicolás II sentia animadversión feya el país nipó a raïl d'un atentat ocorregut durant una visita de cortesia en 1891. Japó, fart d'esperar en va una resposta, i despuix d'enviar un ultimàtum, trenca relacions diplomàtiques el 6 de febrer de 1904. Un dia abans, el 5 de febrer, les hostilitats s'inicien en un atac a Port Arthur, que no pot ser considerat ataque sorpresa per l'existència de l'ultimàtum. L'Armada Imperial Japonesa per l'aliança en Anglaterra s'havia potenciat en excelents navío de guerra de tot tipo, ademés havia encarregat vàries atres unitats a França, Alemània, una als Estats Units i inclusivament un buc adquirit a l'Armada de Chile, la travessia Esmeralda, rebatejat posteriorment com Izumi . L'entrenament japonés era intensiu, ademés els proyectils desenrollats eren del tipo antiblindaje. Les condicions de desenllaç favorable sempre varen estar en les mans del Japó. Els russos en canvi, carien de la disciplina adequada, l'oficialitat caïa en la franca mediocritat i sumat als conflictes interns de Rússia, lo antiquat de les seues naus i l'inoperància dels seus mandos, la catàstrofe es vea vindre. En 1904, Japó va posar lloc a Port Arthur i es varen realisar una série d'escaramuzas, totes fatals per als russos, en el mateix port va ser massacrada i convertida en derelictes partix de la flota russa. En la Batalla de Tsushima en 1905, Japó va destruir el restant de la flota russa provinent de la mar Bàltica i Rússia es va vore obligada a solicitar l'armistici baix la tutela d'Estats Units, qui es va oferir de mediador. Dins de les estipulacions de l'armistici, Japó renunciava a conquistar nous territoris, lo que va ser mal vist pels militars redactors, estes disposicions varen fundar la llavor de guerra novament, esta volta en els Estats Units per al futur. La derrota de Rússia va ser rebuda en verdadera commoció en Occident, el Japó es va guanyar el respecte de les potències europees, especialment a través d'Àsia. Que un país asiàtic poguera derrotar en un conflicte bèlic a una potència establida va resultar particularment inspirador per a varis moviments independentistes anticolonials al voltant del món. D'ahí en avant l'Armada Imperial Japonesa es va erigir com una de les més poderoses i temudes del món en eixa época. Despuix d'esta guerra i com a conseqüència principal, l'armada va adquirir prestigi nacional i internacional i potser lo més nefast és que es va instalar en la consciència japonesa el mal de victòria. Esta mentalitat adquirida va conduir a que el Japó es desenrollara per un costat com una de les armada més poderoses, modernes i potents del món i per un atre costat obrira les seues ganes expansionista en la busca de recursos naturals.

Primera Guerra Mundial

Artícul principal → Primera Guerra Mundial.

Satsuma en 1906.

Acorazar Kongo en 1925.

En l'obertura de la llavors cridada Gran Guerra, Japó va continuar aliat al bando anglés adquirint d'esta manera com a enemics a Alemània i el Imperi austrohúngaro. Japó va seguir aumentant la seua Armada, en acorazar monocalibre tipo Dreadnougth, Satsuma botat en Yokosuka en 1906, curiosament abans que el mateix HMS Dreadnought, que no obstant va entrar abans en servici, puix el Satsuma, no ho va fer fins a 1909. A est li va seguir l'acorazar Kawachi (1912). Posteriorment se li va sumar la nova travessia de batalla Kongo, el buc més modern i potent de la seua época, seguit pel restant de membres de la seua classe, els Hiei (1912), Haruna i Kirishima en 1913. A raïl del conflicte mundial Anglaterra va intentar obtindre en préstam el Kongo, a lo que Japó es va negar, sent est l'últim buc construït per a l'Armada Imperial Japonesa fora de drassanes japoneses. De disseny i construcció totalment nipons va ser ya la classe Fusō, composta pels acorazar Fusō i Yamashiro; despuix un perfeccionament sobre esta classe, millorant blindage i armament va donar lloc a la classe Ise, els membres de la qual eren el Ise i el Hyuga. Posteriorment varen vindre els acorazar Nagato (1919) i Mutsu (1921), que varen constituir la vanguarda en acorazar. L'intervenció de Japó en la Gran Guerra es va iniciar en el sege i conquista de Tsingtao en la batalla de Tsingtao. El 15 d'agost de 1914, Japó va donar un ultimàtum a l'Alemània imperial conminándola a eixir de les aigües chinenques i japoneses i transferir el control de Tsingtao a Japó. La flota alemana al mando del comte Maximilian von Spee que estava a l'ancora en eixe port es va retirar casi en la seua totalitat cap a les seues possessions del Pacífic, en Paguen, en les Marianes. Es va destacar la travessia SMS Emden per a realisar guerra de cors en eixe sector. El 23 d'agost, el determini va expirar i Japó va iniciar l'atac per terra en infanteria el 13 de setembre, contant el respal naval d'unitats pesades com el Suwo, el Kongo, el Kawachi i el Settsu, rendint-se la plaça defesa pels alemans el 6 de novembre. Una volta destruïda la flota de Spee en la Batalla de les illes Malvines, Japó va aprofitar les circumstàncies i es va apropiar de les possessions d'Alemània en les Marianes, Illes Carolinas i les Marshall fins al fi del conflicte. També es va destacar en el Mediterràneu una floteta de destructors liderada per un travessia llauger, que varen protegir efectivament combois Aliats, en l'única pèrdua d'un destructor a mans d'un submarí austrohúngaro, per això, una volta terminat el conflicte, Japó va rebre com a compensació de guerra varis submarís alemans, que varen anar minuciosament estudiats i que donarien peu a la posterior potent flota submarina japonesa. En finalisar la Primera Guerra Mundial, i en el determini d'unes quatre décades, l'Armada japonesa era la tercera flota del món, i la ingenieria naval japonesa estava en condicions de superar als seus parells.

El Tractat naval de Washington de 1922

Artícul principal → Tractat naval de Washington.

Limítes de tonellades
País	Acorazar	Portaavions
Anglaterra	525,000 tonellades (533,000 t)	135,000 tonellades (137,000 t)
Estats Units	525,000 tonellades (533,000 t)	135,000 tonellades (137,000 t)
Japó	315,000 tonellades (320,000 t)	81,000 tonellades (81,000 t)
França	175,000 tonellades (178,000 t)	60,000 tonellades (61,000 t)
Itàlia	175,000 tonellades (178,000 t)	60,000 tonellades (61,000 t)

Per a 1920, Japó s'havia embarcat en un ambiciós programa naval que buscava intentar equiparar-se a Anglaterra i els Estats Units. S'havien posat en grada dos acorazar: el Kaga i el Toser, que eren millores dels acorazar tipo Nagato; ademés s'estaven construint quatre travessies de batalla en canons de 16 polzades: El Amagi, Takao, Atago, Akagi. Ademés estaven ya planificats dos nous acorazar que superarien a la classe Kaga, el Kii i el Owari. El ràpit i sorprenent desenroll de l'Armada Imperial Japonesa va causar alarma en els círculs anglesos i nortamericans. Estats Units va conseguir que Japó es concertara en un tractat que desacceleraria la carrera en armament naval que Japó havia impost sobre estes nacions. Per a conseguir que Japó firmara dit acort es va oferir a la nació nipona un acort cuatripartito en el qual Anglaterra i Estats Units renunciaven a construir bases en Hong Kong i en les Filipines durant 10 anys, garantisant una espècie d'hegemonia de Japó en tota l'àrea del Pacífic oriental. A canvi, Japó s'abstenia de construir més acorazar pel determini de 10 anys i seguiria sent la tercera armada en importància del món. Estats Units i Anglaterra tindrien un tonellage bèlic de 525 000 tonellades; Japó solament 315 000 tonellades en bucs de guerra, França quedaria en 4.º lloc en 175 000 tonellades, lo mateix que Itàlia.

El periodo de 1922 a 1932

Japó va donar ràpit compliment al tractat i varen quedar en tràmit de desguazar en grada, el Kaga (a mig construir) i el Toser (casi terminat) que va ser amprat com pontón i blanc. Es desguazó ademés el Takao i el Atago. És en este punt, que l'Armada Imperial Japonesa s'escomença a interessar en una nova arma, el portaavions, i fa els canvis necessaris per a la transformació d'algunes naus. El Akagi i el Amagi seguirien camí a ser reconvertits en la nova arma que postulava el capità de navío Isoroku Yamamoto, el portaavions d'atac, l'expressió inicial del qual era el chicotet portaavions experimental i dissenyat des del principi com a tal, el Hōshō de 1921. En 1923, es va botar la primera travessia pesada en el seu verdader concepte, el Yubari, el disseny del qual inspiraria als classe Furutaka. El caixco del Kaga va seguir el mateix camí més vesprada i va ser botat com a portaavions en 1923. Si ben el tractat llimitava el número d'unitats a Japó, els ingeniers navals redactors es varen propondre com a objectiu que cada unitat fora superior en armament, velocitat i blindage. D'esta manera, es varen canviar els calibres dels canons en les unitats classe Kongō montant-se'ls canons de 356 mm i als classe Nagato, se'ls va dotar en peces de 410 mm, al moment de ser montats estos canons, eren els de major calibre a flotació. En 1925, es botava el portaavions Akagi en el seu singular disseny de tres cobertes i es comissionaria en 1927. En 1926, es va botar el primer submarí I-1 classe Junsen, en un desplaçament de 2480 tonellades i 97,5 m d'eslora armat en canons de 140 mm i sis tubos lanzatorpedos de 530 mm. Després es varen botar en ràpida successió, els tipo: KD2 (1 unitat), KD3 (8 unitats), KD4 (4 unitats) i KD5 (2 unitats); estos submarins eren prou similars entre sí, podien sumergir-se a 100 m de profunditat, navegar a 8 nucs en immersió i 21 nucs en superfície.

Travessia llaugera Kuma.

Els classe Kuma, eren travessies exploradors basats en el Tenryu i varen resultar ser unitats molt pràctiques per a tot comés, en especial'abastiment i assistència de submarins en alta mar, més vesprada se'ls usaria com a bucs de transport de soldats. A estes unitats els varen seguir els classe Natori en pont més robust pero en la mateixa llínea del caixco que els seus predecessors i més vesprada, els ràpits i millor armats classe Jintsu. En 1928, Japó va marcar una substancial diferència en botar els destructors classe Fubuki, l'armament central de la qual eren 3 torretes tancades de lanzatorpedos capaç de llançar el famós torpedo Tipo 93 de 610 mm de diàmetro, en propulsió per oxigen i sense estela. Els classe Fubuki eren destructors capaços de maniobrar i atacar encara en estat de mar grossa que era característic de la mar de Japó, a una gran velocitat i ademés estaven excelentemente artillados. L'innovador disseny del Fubuki va servir de guia a atres països i va superar als que ya havia botat Japó tals com els Minekaze, els Momi i els Mutsuki deixant-els virtualment antiquats en menys de 8 anys. Mentres es construïen els portaavions, els redactors varen ser assistits per experts anglesos en l'entrenament de pilots navals i tècniques de llançament de torpedos i bombardeig en picat. El Ryujo o Ryujyo va ser el segon portaavions llauger de l'Armada Imperial Japonesa. Va ser construït en les drassanes de Mitsubishi en Yokohama en 1929, botat en 1931 i comissionat en 1933.

Portaavions llauger Ryūjō.

Aixina mateix, varen ser botats els primers i més modernes travessies de reducte central, els classe Furutaka en artilleria de 197 mm. Després varen seguir els classe Aoba en una artilleria de 203 mm en 3 torretes dobles, tots no sobrepassaven les 10 000 tonellades de desplaçament. En 1928, es varen botar els classe Myōkō, que eren superiors als anteriors en canons de 203 mm en 5 torretes dobles, estos magnífics navío varen causar una enorme impressió quan es varen presentar en Anglaterra en 1929. En 1933, es varen colocar sobre la taula els primers esbossos dels que serien els super acorazar classe Yamato, el disseny de la qual superava a quant es coneixia en eixe moment. cal destacar que Japó considerava com a sério adversari als Estats Units pel seu intervencionisme en els interessos de Japó per conquistar nous territoris.

Conferència naval de Londres de 1930

Artícul principal → Conferència Naval de Londres.

En esta conferència celebrada en el Regne Unit, Japó va intentar posseir 78.000 tonellades en submarins, pero solament es varen conseguir 52.000 tonellades tant per al mateix Japó com per a Estats Units i Anglaterra. Açò no va deixar contents als redactors puix aquell número llimitava els plans estratègics de la flota combinada. L'acceptació política d'este tractat va separar les forces polítiques civils de les militars en un ambient convulsionado i va dur conseqüències a posteriori.

Perfil formatiu d'un marí japonés

L'instrucció d'un marí en l'Armada Imperial Japonesa era molt dura, s'exigia l'obediència absoluta i estar dispost al sacrifici en be de la seua pàtria. Per a les classes menors, els errors es pagaven en assots en les cuixes i inclús presó. La reiteració significava una humillante expulsió de les files. S'emfatisava la cooperació i el treball en equip, que el marí fora creatiu i dispost a inclús prendre decisions en cas de no contar en oficials al mando. Per a l'oficialitat, la vida no era menys dura, se'ls exigia que no solament anaren autómates en eixecutar les órdens sino que foren capaces de qüestionar-les i propondre idees i iniciatives noves al seu oficial superior. Si el superior es mantenia en la postura, l'oficial devia obedir cegament lo ordenat. L'oficial podia inclús discutir, propondre, desmentir i explayar les seues idees sobre un determinat pla sense faltar el respecte a l'institució monolítica del mando. Una volta trobat el consens, el pla s'eixecutava al peu de la lletra, sense donar un pas arrere.

Ocupació de Manchuria i segona guerra sino-japonesa

Artícul principal → Segona guerra sino-japonesa.

Acorazar Ise en els seus inicis.

Modele del Yamato.

Travessia Suzuya.

L'Eixèrcit Imperial Japonés va invadir Manchuria en 1931 i va fundar el estat títaro de Manchukuo en el exemperador chinenc Pu-yi com a cap polític visible. En 1933, Japó es va retirar de la Societat de Nacions i en 1934, es va desprendre dels tractats firmats fins a llavors desamarrándose de les llimitacions armamentísticas i estratègiques que tant torbaven als círculs militars i navals de l'Imperi nipó. En 1933, es varen esbossar els primers plans dels superacorazados classe Yamato. Entre 1934 i 1935 el Kaga va ser profundament modificat, eliminant les seues tres cobertes i dotant-ho d'una única coberta completa. El Akagi va experimentar la mateixa modificació entre 1935 i 1938. En 1937, es va sumar a la flota de portaavions el Soryu, i es va botar una versió millorada del Soryu, el Hiryu, que a l'any següent també s'uniria a la flota. En març d'eixe any es va ordenar el primer superacorazado, el Yamato. El 19 d'agost de 1937, el USS Augusta ancorat en l'eixida del Yang Tzé en el port de Nankín va ser atacat per un avió japonés causant-li una baixa. Esta travessia nortamericana estava realisant llabors d'evacuació de connacionals de territori chinenc, l'Armada Imperial Japonesa es va disculpar aduint confusió del pilot. En novembre de 1937, es va colocar en grada la quilla del Yamato, i es va ordenar al Musashi. El 12 de decembre de 1937, va tindre lloc el segon incident japonés-nortamericà entre el USS Panay i avions de patrulla japonesa. El resultat de l'incident va ser l'afonament de l'unitat nortamericana en el Yang-Tzé, la mort d'un periodiste italià i deixar ferit al capità i a 43 mariners, 11 d'ells de gravetat. L'Armada Imperial Japonesa va demanar disculpes aduint un error d'identificació. El govern nortamericà es va oferir en mediació en el conflicte pero les pretensions i amenaces d'embargament de petròleu no varen fer una atra cosa que afondar les distàncies entre abdós governs. Estats Units va exigir formalment l'eixida de les forces japoneses de territori chinenc, lo que es va interpretar com una amenaça hostil pels círculs militars redactors. En juny de 1938, es coloca en grada al segon superacorazado classe Yamato, el Musashi. Més tart, s'encarrega el tercer acorazar, el Shinano.

Segona Guerra Mundial

Artícul principal → Segona Guerra Mundial.

Situació pre bèlica

El Hōshō, el primer navío dissenyat per a servir com portaavions en el món va ser terminat en 1922.

En 1940, l'ambient en el Pacífic era candente, els redactors seguien ocupant el territori chinenc i els interessos nortamericà estaven sent mellados per la política militar expansionista japonesa. Els Estats Units i el Regne Unit varen impondre un embargament de metal en bruto seguit per un de petròleu, una congelació de bens i el tancament del Canal de Panamà per a naus japoneses. Japó va escomençar a ser ofegat perillosa i econòmicament en tallar-se-li els suministraments de metals i de petròleu. Donada la situació imperant, els militars i l'oficialitat de l'Armada nipona varen acabar per sobrepondre's en els designis polítics del Japó. Mai abans el Japó s'havia sentit més fort per a afrontar un conflicte a gran escala. Els militars redactors consideraven als nortamericans com a sers desprovistos de voluntat nacional, pereosos i viciosos.

Els acorazar Yamashiro, Fuso i Haruna (en el mateix orde).

D'acort en la concepció històrica tradicional entre 1945 i 1989, el mateix emperador Hirohito va ser arrastrat per les corrents bèliques en el palau, i era manipulat des d'arrere subtilment per militars redactors enardits en nacionalisme que desijaven la guerra en Estats Units. La documentació històrica publicada despuix de la mort d'Hirohito sugerix una major implicació de l'emperador en esta política bèlica i el seu directe respal als militars més nacionalistes (facció Tōseiha). A raïl d'estes troballes, va sorgir una controvèrsia, que encara continua, sobre l'alcanç de la participació d'Hirohito en la guerra. La creixent tensió en el Pacífic va dur a que finalment el govern japonés es aviniera a firmar el 27 de setembre de 1940 el denominat Pacte Tripartit i integrar les anares de l'Eix. Per ell, Japó reconeixia eliderage d'Alemània i Itàlia en Europa i les dos potències fascistes acceptaven l'hegemonia nipona en Àsia. Ademés, i ací estava la clau del pacte, els tres firmants es prometien amprar qualsevol mig polític, econòmic o militar per a ajudar-se en cas de ser atacats per qualsevol potència no involucrada en la guerra europea o en el conflicte sino-japonés. El pacte anava dirigit evidentment contra Estats Units i indirectament a la Unió Soviètica. A fins de 1940, l'almirant Isoroku Yamamoto va ser cridat a Palau per a que posara a l'Armada en peu d'alerta davant l'escenari que s'estava desenrollant. Yamamoto va explicar al príncip Konoye que ell solament podia garantisar un any de victòries i que si Japó era incapaç de colocar un colp contundent i posar de genolls al jagant nortamericà, les coses anaven a tornar-se molt difícils per a l'Imperi japonés. Se li va solicitar a Yamamoto que elaborara un pla per a donar eixe primer colp a Estats Units. En eixa época es varen traslladar a les drassanes els transatlàntics Izumo Maru I Kashiwara Maru per a ser transformats en els portaavions llaugers Junyo i Hiyō. El atac anglés a Tarento en 1940 va donar llums als redactors sobre lo que podien fer avions armats en torpedos contra acorazar ancorats en un port. Molts estrategues i oficials de l'Armada varen ser convocats a bordo de l'acorazar Nagato en març de 1941 i se'ls va demanar un esbós de pla d'atac. El pla denominat pla Z, finalment acceptat, va anar el presentat per Minoru Genda, hàbil estratega japonés, el pla del qual estava basat en el atac a Tarento. Els preparatius i entrenament varen escomençar en març de 1941. L'estat militar del Japó per a 1941, no podia ser millor, estava equiparat al poder militar nortamericà i inclús superaven en calibre i número de canons a flotació als nortamericans. Els efectius en servici eren per a decembre de 1941 291.359 mariners i oficials, incloent 1500 pilots, dels quals 350 eren altament entrenats i servien en els portaavions.

En el moment previ de l'atac a Pearl Harbor en decembre de 1941, l'Armada Imperial Japonesa contava en:

Acorazar

Rancs del Servici Aéreu de l'Armada Imperial Japonesa.

• 11 en total (més 3 en construcció)⁽¹⁾
  • 4 classe Kongō conversió de travessia de batalla. Construïts entre 1913 i 1915
  • 2 classe Fusō construïts entre 1915 i 1917
  • 2 classe Ise construïts entre 1917 i 1918
  • 2 classe Nagato construïts entre 1920 i 1921

⁽¹⁾ 4 classe Yamato (Un, el Yamato, pràcticament terminat, i 3 més en construcció (un, el Musashi, un atre, el Shinano, convertit més vesprada en portaavions, i el quarto, finalment no terminat))

Portaavions

• 10 (més 7 en construcció) ⁽¹⁾
  • Hōshō construït en 1922
  • Akagi (ex-travessia de batalla, convertit en 1927)
  • Kaga (ex-acorazar, convertit en 1928)
  • Ryūjō completat en 1933
  • 'Taihō' iniciat en 1941, terminat en 1943 i assignat l'any posterior.
  • Shinano (ex-acorazar classe Yamato, reconvertit despuix de la batalla de Midway i botat en 1944)
  • 2 classe Sōryū construïts entre 1937 i 1939
  • 2 classe Shōkaku construïts en 1941 (encara en proves)

⁽¹⁾ Shōhō, Zuihō, Junyō, Hiyō, Unyō, Chuyo i Taiyō conversió d'atres tipos de buc.

Travessies pesades

• 18 (més 1 en construcció)⁽¹⁾
  • 2 classe Furutaka construïts entre 1926 i 1927
  • 2 classe Aoba construïts entre 1926 i 1927
  • 4 classe Myōkō construïts entre 1928 i 1929
  • 4 classe Takao construïts en 1932
  • 4 classe Mogami construïts entre 1935 i 1937⁽²⁾
  • 2 classe Tone construïts en 1941

⁽¹⁾ Ibuki ordenat com a travessia, transformat en portaavions: no terminat.
⁽²⁾ els Mogami es varen construir com a travessies llaugeres, pero es varen modificar com a travessies pesades durant 1941.

Travessies llaugeres

• 20 (més 9 en construcció)⁽¹⁾
  • 2 classe Tenryū construïts en 1919
  • 5 classe Kuma construïts entre 1920 i 1921
  • 6 classe Nagara construïts entre 1922 i 1926
  • 1 classe Iūbari construït en 1923
  • 3 classe Sendai construïts entre 1924 i 1925

⁽¹⁾ 3 classe Katori (1 cancelat, el Kashiwara), 4 classe Agano i 2 classe Ōyodo (1 cancelat, el Niyodo)

Destructors

• 108 (més 43 en construcció)⁽¹⁾
  • 3 classe Momi construïts entre 1920 i 1922
  • 13 classe Minekaze construïts entre 1920 i 1922
  • 7 classe Wakatake construïts entre 1922 i 1923
  • 4 classe Kamikaze construïts entre 1922 i 1924
  • 12 classe Mutsuki construïts entre 1925 i 1927
  • 20 classe Fubuki construïts entre 1918 i 1931
  • 4 classe Akatsuki construïts entre 1932 i 1933
  • 6 classe Hatsuharu construïts entre 1933 i 1935
  • 10 classe Shiratsuyu construïts entre 1936 i 1937
  • 10 classe Asashio construïts entre 1937 i 1938
  • 18 classe Kagerō construïts entre 1939 i 1941
  • 1 classe Yugumo construït en 1941

⁽¹⁾ 27 classe Yugumo i 16 classe Akizuki en construcció

Submarins

• 68 submarins
• 50 minisubmarinos Ko-hyoteki

Atres

• 90 patrullero, llanches armades, mercants armats i caça-submarins
• 6 minadores,
• 42 dragaminas
• 55 auxiliars

Mercants

Gran cantitat baix directe control de l'Armada, com a mercants armats.

• 1939 - 2.337 en 5.629.845 tonellades.
• construcció de 4.250.000 tonellades durant la Segona Guerra Mundial.

Avions

• 1750 de primera llínea, en 370 d'entrenament
  • 660 caces
  • 330 avions d'atac embarcats
  • 240 bombarders bimotores
  • 520 hidroavions i hidrocanoas

Entrada en la Segona Guerra Mundial

Caces Mitsubishi A6M llests per a desapegar des de les seues bases de Coreja rumbo a l'illa de Kyushu. S'aprecia el depòsit suplementari de combustible baix el fuselage.

El primer d'una série d'èxits va ser el atac a Pearl Harbor, la base nortamericana en les Hawái, el dumenge 7 de decembre de 1941. L'ardu entrenament va donar com resultat un sorprenent atac japonés molt similar al de Tarento, de fet, els redactors s'havien fixat en este atac en elaborar el pla Z. El resultat d'est ataque sorpresa en dos onades successives va ser paradòxic per al Japó, puix va afonar no solament els acorazar nortamericans, sino també el seu concepte com a element bàsic d'una marina de guerra. Els redactors varen perdre 29 avions en els seus 55 tripulants, aixina com els 5 minisubmarinos que varen participar en l'atac i 9 dels seus tripulants. El dècim marí va ser el primer presoner de guerra japonés. Les baixes nortamericanes varen ascendir a 2.403 morts, 5 acorazar afonats, atres 3 danyats, 3 travessies afonades, 3 destructors afonats, 188 avions destruïts i atres 155 danyats. Els redactors s'havien entrenat per a una batalla decisiva que mai va aplegar, en que la seua fortalea es basava en la superioritat en acorazar. De fet va obligar als Estats Units a usar els portaavions com a arma ofensiva i la seua eixercite a la llarga va resultar funesto per a l'Armada Imperial Japonesa. Un atre fet rellevant va ser que va despertar en els nortamericà el desig de lluita i venjança, alçant i transformant la alicaída moral inicial en corage feya el poble japonés. Junt en el atac a Pearl Harbor, els redactors varen iniciar la conquista d'Indochina, a l'hora que una força conduïda per l'almirant Kondo aplegava el 9 de decembre a la denominada Àrea Sur a on es devia conquistar les Filipines, les Índies Orientals Neerlandeses i la península Malaya.

Èxits inicials

Travessies de la classe Mogami.

El 10 de decembre varen afonar per mig d'un atac aéreu a l'acorazar HMS Prince of Wals (53) i a la travessia de batalla HMS Repulse. Els avions redactors estaven basats en Indochina i les forces de l'almirant Kondo no varen tindre necessitat d'intervindre a pesar de que ya es dirigien al sector. (vore: Afonament del HMS Prince of Wals i del HMS Repulse)

L'11 de decembre els redactors varen efectuar la Invasió de Wake, forçant despuix de dos dramàtics intents de desembarc, a rendir-se als Marines i personal civil que guarnien l'illa i que varen donar una feroç defensa afonant al primer buc de guerra japonés, el destructor Hayate. Els redactors es varen vore obligats a amprar unitats majors com els portaavions Hiryu i Soryu que venien de regrés des de Pearl Harbor per a rendir l'illa, capturant a 98 civils. La pèrdua de Wake va ser considerada com a irrellevant per Estats Units. Per a començos de 1942, les posicions japoneses en el Pacífic Sur estaven consolidades. Sumatra havia segut conquistada, Singapur estava a passos de caure, l'illa de Borneo estava sent conquistada, Timor-Leste estava en vies de ser invadida i res podia contindre l'imparable alvanç japonés que convergia en Java, mentres Estats Units encara no es recuperava de l'impacte produït per l'atac a Pearl Harbor.

Portaavions Soryu.

El 4 de febrer de 1942, una força combinada neerlandesa-nortamericana va ser atacada per bombarders redactors en Bali, averiant greument al SS Houston i al SS Marblehead, este fet desembocaria en conseqüències per als aliats, el 18 de febrer quan les forces del contraalmirante Karel Doorman varen ser rebujades en un combat naval en que va participar la travessia llaugera Nagara i tres destructors en l'estret de Lombok, en l'àrea de Bali, perdent els nortamericans el destructor Piet Hein i el Tromp. Este episodi seria considerat com la Batalla de la Mar de Java en la seua primera fase. La segona fase seria el 25 de febrer de 1942, quan les forces conduïdes per Karel Doorman constituïdes per una reduïda força de quatre travessies: De Ruyter, Java, Perth i Houston. Varen eixir des de Surabaya en busca dels transports redactors que realisaven l'invasió de l'illa de Java i varen entropeçar en una força japonesa composta per les travessies pesades Nachi i Haguro, esta volta la derrota aliada va ser contundent baix els torpedos Long Llance redactors que varen decidir la batalla afonant al De Ruyter i al Java, Doorman es va retirar en els atres dos prou danyats. Dies més vesprada, el 28 de febrer serien caçats i afonats el HMS Exeter en l'estret de la Sonda, el HMAS Encounter i el USS Pope. En abril de 1942, la majoria de les unitats navals japoneses estaven repostant en aigües metropolitanes, lo que no va impedir que una força nortamericana composta pel USS Hornet i el USS Enterprise s'acostaren al perímetro defensiu japonés i efectuaren la Incursió Doolittle, provocant als alts mandos redactors a mantindre una major cantitat d'unitats per a la defensa costera i a accelerar els seus plans d'aniquilamiento de les forces nortamericanes en el Pacífic. Els redactors a fins de març de 1942 es varen introduir en el Golf de Bengala en les forces de portaavions i varen posar en fuga a les forces angleses afonant al vetusto HMS Hermes, a les travessies HMS Cornwall i al HMS Dortsetshire front a Trincomali, Ceilan (vejau Incursió en l'Oceà Índic). Pràcticament no varen quedar forces navals angleses existents en la regió i la conquista de Java es va completar en èxit. El següent event seria la cridada Batalla de la Mar del Coral en maig de 1942, el primer enfrontament entre portaavions en a on els redactors en el curs de l'Invasió a Tulagi varen conseguir una treballada victòria tàctica en afonar al USS Lexington (el portaavions més gran en el seu moment junt al seu bessó el USS Saratoga) i danyar greument al USS Yorktown (de fet els redactors ho varen donar per afonat) a canvi de l'afonament del portaavions llauger Shōhō i danys greus al Shōkaku.

Inflexió en Midway

Artícul principal → Batalla de Midway.

Erro al crear miniatura:

Travessia Mikuma bombardejat en les rodalies de Midway.

Des de feya uns mesos l'inteligència japonesa treballava en recaptar informació sobre un objectiu cridat AF, pero l'inteligència nortamericana estava en poder del còdic Púrpura japonés i els redactors, sense saber-ho, estaven sent vulnerats en les seues mensageries militars per l'inteligència nortamericana. Midway eren dos illes usades com a pistes d'emergència per la Pa Am per als seus vols transoceànics en mig del Pacífic. L'idea de l'almirant japonés Isoroku Yamamoto, a sugerència d'Ukagi, un dels seus estrategues, era apoderar-se de les illes Midway i provocar a l'Armada nortamericana a una batalla. Després d'aniquilar-la, les illes Hawái i tota la costa oriental nortamericana estaria a l'alcanç dels seus canons. Durant els jocs de guerra emulant la Batalla de Midway, celebrats a bordo del nou acorazar Yamato, les pèrdues japoneses indicaven a lo més un portaavions afonat i un atre greument danyat. L'operació va ser aprovada. En el màxim sigilo es varen fer els preparatius per a l'operació, paralament es va coordinar una operació distractiva parala que pretenia conquistar les illes Aleutianas, específicament a les estacions Attu i Kiska. Participaven en esta operació les noves unitats: l'acorazar Yamato i els portaavions Junyo i Hiyō. Mentrestant, els nortamericans al tant de que el pròxim objectiu era Midway es varen preparar reforçant la defensa de les illes enviant avions, canons i personal militar. El USS Yorktown, greument danyat en la Batalla de la Mar del Coral i dau per afonat pels redactors, va ser reparat en el determini de tres dies en un gran esforç obrer i per a dita de l'almirant Chester Nimitz, Estats Units podia llavors contar en tres portaavions operatius: El USS Yorktown, el USS Enterprise i el USS Hornet, ya que el USS Saratoga estava sent reparat en Sant Diego per danys d'atac de torpedo. El 4 de juny de 1942, la força japonesa es va acostar a Midway en l'objectiu d'apoderar-se d'esta per mig d'una operació amfíbia, prèvia a un ablandamiento per bombardeig aéreu dels seus defenses. No obstant, els aviadors redactors es varen trobar en una inesperada defensa tancada per part dels defensors de l'illa, lo que va causar confusió. Per un atre costat, els portaavions de Fletcher es varen acostar pel suroest i varen escomençar a buscar desesperadament als portaavions redactors. La desigualtat de forces favoria enormement als redactors. En el primer atac aéreu els redactors varen perdre 10 avions i no varen conseguir ablanir les defenses nortamericanes, per lo que es va recomanar un segon atac. El gros de Yamamoto aguardava a 1000 milles de distància l'espera de poder intervindre si apareixien objectius que pogueren interferir l'operació. Comandaba la flota de portaavions redactors, l'almirant Chuichi Nagumo qui va rebre els primers informes del primer atac aéreu. Precavidamente havia deixat suficients avions carregats en torpedos per al cas de que es detectaren naus enemigues. Els avions d'exploració varen fracassar en alertar a Nagumo de la presència en l'àrea dels tres portaavions nortamericans per no repondre a aquells que varen presentar fallos en el seu reconeiximent. No obstant, no varen fallar els exploradors nortamericans els qui varen ubicar als portaavions i a la força d'invasió japonesa a 320 milles al noroest de Midway, transmetent l'informació a Midway i als portaavions de Fletcher. Entretant Nagumo va donar una orde fatal, el canviar els torpedos en bombes per a realisar la segona passada per Midway, quan s'havia completat la maniobra en una pèrdua de temps crucial, es va detectar un solitari portaavions enemic en l'àrea i junt en eixe comunicat, es va rebre el primer atac des d'aviació nortamericana embarcada, la qual va ser rebujada per la tancada i efectiva defensa antiaèrea dels portaavions redactors, 80 nortamericà varen perdre la seua vida en dits atacs. Nagumo va ordenar enviar la segona onada, no obstant avions de bombardeig en picat del USS Enterprise varen localisar als portaavions en eixe dèbil moment i varen tocar a tres dels quatre valiosos portaavions de Nagumo en resultats realment devastadors, El Akagi, Kaga i Soryu els qui es varen afonar. El Hiryu de Tamon Yamaguchi es va salvar solament per estar amagat a la vista dels nortamericans per uns núvols i situat més al nort. El Hiryu va intentar revertir els resultats adversos i va atacar al USS Yorktown. Una segona onada va tornar a atacar al mateix portaavions per lo que Yamaguchi va pensar que havia tocat a dos. Va ser no obstant localisat per avions del USS Enterprise i danyat tan greument que es va afonar més vesprada. La pèrdua dels quatre portaavions i els seus valiosos grups aéreus varen ser desastrosos per a Japó, qui a partir d'eixe moment ya no va poder dur més l'iniciativa plena en les accions en el Pacífic oriental. La conquista d'Attu i Kiska varen ser un pobre consol per a Yamamoto i els Estats Units va considerar estes pèrdues com a poc rellevants.

Conseqüències post-Midway

Una volta terminada la batalla, Japó perdia no solament els 4 portaavions mencionats, sino que també va sofrir la merma de tripulacions aguerridas i entrenades, l'èlit de l'aviació naval va ser aniquilada en Midway. Immediatament l'alt mando japonés va considerar repondre les pèrdues materials i va ordenar vàries reconversions en drassanes. Una d'estes reconversions va ser el tercer membre de la classe Yamato, el Shinano des d'acorazar a portaavions. Aixina mateix, varis transatlàntics de llínea varen ser reconvertits a portaavions llaugers i ademés els acorazar Ise i Hyuga varen ser passats a les drassanes per a la seua reconversió en bucs mixts en una plataforma per a hidroavions a popa. La llarga campanya (maig 1942 fins al final de la guerra) de les Illes Salomón, pese a iniciar-se en un resultat incert en la Mar del Coral, va constituir un atre fracàs estratègic, no varen conseguir aïllar Austràlia i el desgast en hòmens i material acumulat en varis anys de lluita va influir decisivament sobre el potencial militar japonés. En 1943, els redactors varen passar a la defensiva, dirigint la seua atenció a mantindre el perímetro defensiu format en la Micronesia, llunt de la metròpoli; planejaven absorbir i desgastar l'esperada contraofensiva nortamericana. No obstant, el poder industrial nortamericà es fa evident i les forces militars que va enfrontar als redactors a partir de 1943 eren abrumadoramente superiors en potència de fòc i equip. De finals de 1943 a 1944 Japó no va poder sostindre el seu perímetro defensiu. La derrota en el Mar de Filipines (juny de 1944) va ser un desastre per a la reserva aeronaval japonesa, els pilots nortamericans varen calificar a la batalla com la Gran caça de pavos de les Marianes, mentres la batalla del Golf de Leyte (octubre de 1944) va conduir a la destrucció de gran part de la flota de superfície. Durant l'última fase de la guerra, l'Armada Imperial Japonesa va recórrer a mides desesperades, incloent ataques suïcides aéreus i submarins en els pilots Kamikaze i els torpedos tripulats Kaiten. Abans de juliol de 1945 totes les naus de guerra, llevat una, havien segut afonades.

Vore també

• Anex:Rancs de l'Armada Imperial Japonesa durant la Segona Guerra Mundial
• Forces Navals Especials Japoneses
• Servici Aéreu de l'Armada Imperial Japonesa
• Llista d'avions de l'Armada Imperial Japonesa
• Llista de bucs de l'Armada Imperial Japonesa
• Convencions d'assignació de noms en l'Armada Imperial Japonesa

Bibliografia

• Boxer, C. R. (1993). "The Christian Century in Japan 1549–1650" (en anglés). ISBN 1-85754-035-2.
• Delorme, Pierre. Els Grans Batailles de l'Histoire, Port-Arthur 1904. (en francés), Socomer Editions.
• Dull, Paul S. (1978). A Battle History of The Imperial Japanese Navy. (en anglés). ISBN 0-85059-295-X.
• David C. Evans. Kaigun: strategy, tactics, and technology in the Imperial Japanese Navy, 1887–1941., Annapolis, Maryland: Naval Institute Press. ISBN 0-87021-192-7.
• Gardiner, Robert. Steam, Steel and Shellfire, The Steam Warship 1815–1905.. ISBN 0-7858-1413-2.
• Howe, Christopher (1996). The origins of Japanese Trade Supremacy, Development and technology in Àsia from 1540 to the Pacific War., The University of Chicago Press. ISBN 0-226-35485-7.
• Ireland, Bernard (1996). Jane's Battleships of the 20th Century.. ISBN 0-00-470997-7.
• Lió, D. J. (1976) World War II warships, Excalibur Books ISBN 0-85613-220-9
• Nagazumi, Iōko (永積洋子) Ret Seal Ships (朱印船), ISBN 4-642-06659-4 (Japanese)
• Seki, Eiji. (2006). Mrs. Ferguson's Tea-Set, Japan and the Second World War: The Global Consequences Following Germany's Sinking of the SS Automedon in 1940. London: Global Oriental. ISBN 1-905246-28-5; 13- ISBN 978-1-905246-28-1

Enllaços externs

Imperial Japanese Navy en Wikimedia Commons.

• «Pàgina de l'Armada Imperial Japonesa d'Hiroshi Nishida» (en anglés). Archivat des d'el original, el 20 de novembre de 2012. Consultat el 17 de febrer de 2009.
• «Pàgina de l'Armada Imperial Japonesa» (en anglés). Consultat el 17 de febrer de 2009.
• «Museu d'Història Naval Etajima» (en anglés). Archivat des d'el original, el 29 de juny de 2010. Consultat el 17 de febrer de 2009.
• «Resenya dellibre Fading Victory: The Diary of Admiral Matome Ugaki, 1941-1945.» (en anglés). Archivat des d'el original, el 26 de febrer de 2014. Consultat el 17 de febrer de 2009.
• «Condecoracions de l'Armada Imperial Japonesa en la Segona Guerra Mundial» (en anglés). Archivat des d'el original, el 3 de març de 2016. Consultat el 17 de febrer de 2009.
• Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.. Archivat des d'el original, el 16 de novembre de 2019. Consultat el 17 de febrer de 2009.
• Videos històrics de la Marina Imperial japonesa en YouTube