Anar al contingut

Yamato (1941)

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Yamato (1941)


El Yamato (大和?) va ser un acorazar de l'Armada Imperial Japonesa durant la Segona Guerra Mundial. Era líder de la classe Yamato i junt en el seu buc bessó, el Musashi, va anar l'acorazar més pesat i fortament armat jamai construït gràcies al seu desplaçament de 72 800 tonellades a plena càrrega i els seus nou canons de 460 mm.

Nomenat en honor de l'antiga província japonesa de Yamato, el barco va ser posat en grada el 4 de novembre de 1937 i entregat formalment una semana despuix del atac japonés a Pearl Harbor en 1941. El Yamato va ser dissenyat per a fer front a un buc de similars característiques artilleras o vàries unitats menors de l'Armada dels Estats Units, el principal rival marítim del Imperi del Japó en el Pacífic. No obstant, paradòxicament l'atac a Pearl Harbor va sepultar per a sempre el concepte de la supremacia de l'acorazar.

A lo llarc de 1942 va actuar com buc insígnia de la Flota Combinada japonesa, i en juny de 1942 l'almirant Isoroku Yamamoto va dirigir des del seu pont la desastrosa, per a Japó, batalla de Midway. El Musashi ho va substituir com a buc insígnia de la Flota Combinada a inicis de 1943, i el Yamato va amprar el restant d'eixe any i gran part de 1944 desplaçant-se entre les illes Truk i el port de Kure en resposta a les amenaces nortamericanes. A pesar d'estar present en la batalla de la mar de Filipines, el Yamato no va participar en la mateixa, i l'única ocasió en que va disparar les seues armes principals a objectius de superfície enemics va ser en octubre de 1944, quan ho varen enviar a atacar a les forces nortamericanes que varen invadir les illes Filipines durant la batalla del golf de Leyte. A punt de conseguir la victòria, les forces japoneses es varen retirar creent que s'estaven enfrontant a una flota de transport nortamericà completa en lloc d'un chicotet grup d'escolta, que era lo únic que s'interponia entre el Yamato i els vulnerables transports de tropes. En eixa batalla el Yamato va afonar l'únic buc enemic de tota la seua carrera, el portaavions d'escolta USS Gambier Bay.

Durant 1944 la balança del poder naval en el Pacífic es va inclinar en contra de Japó, i a principis de 1945 la flota nipona va deure permanéixer en port per la crítica escassea de combustible. En abril d'este últim any, en un desesperat intent per a frenar l'alvanç aliat, el Yamato va ser enviat a l'illa de Okinawa en la missió d'intentar protegir-la de l'invasió i combatre fins al final. No obstant, submarís i portaavions de l'armada nortamericana varen descobrir el seu grup de combat al sur de Kyushu, i el 7 d'abril de 1945 va ser atacat i afonat per avions bombarders i torpederos d'un portaavions dels EE. UU., lo que va provocar la mort de la major part de la seua tripulació.

Décades despuix de la guerra l'acorazar Yamato ha segut recordat en Japó en monuments, un museu, rèpliques, séries animades i películes, mostra de la seua extraordinària importància en la cultura del país del sol naixent.

Disseny i construcció

Artícul principal → Classe Yamato.

En els anys 1930 el Govern japonés va adoptar una política ultranacionaliste en la finalitat d'expandir considerablement el territori del Imperi del Japó.[1] El país es va retirar de la Societat de Nacions en 1934, renunciant a les obligacions del seu tractat.[2] Despuix de retirar-se també del Tractat Naval de Washington, que llimitava el tamany i potència dels bucs capitals, l'Armada Imperial Japonesa va començar el disseny de la nova classe Yamato d'acorazar pesats. El disseny de la classe no va finalisar fins a 1937.[3]

El Yamato en el dic sec cap al final del seu procés d'acondicionament, el 20 de setembre de 1941.[4]

Quan els acorazar es varen posar finalment en grada, Japó va fer un gran esforç per a assegurar-se de que la seua construcció es realisara en total secret i aixina previndre que els oficials de l'inteligència nortamericana saberen de la seua existència i especificacions.[5] Com a part del secret, els japonesos es referien al seu armament com a canons de 406 mm, i no va ser fins al fi de la guerra quan es va saber el verdader desplaçament i calibre de les armes d'esta classe d'acorazar, de la que el Yamato va ser el líder.[6] Les seues planificadores varen reconéixer que Japó no podria competir en la producció de les drassanes dels Estats Units una volta esclatara la guerra, per lo que varen dissenyar els bucs de la classe Yamato per a ser capaces d'enfrontar-se a numerosos tipos de bucs enemics al mateix temps.[7][N 1]Els acorazar varen desplaçar cada u 70 000 tonelladas i s'esperava que la seua enorme potència de fòc compensara la major capacitat de producció naval nortamericana.[9]

La quilla del Yamato va ser posada en grada en l'Atarassana Naval de Kure, Hiroshima, el 4 de novembre de 1937, en un dic adaptat especialment per a donar cabuda al seu enorme caixco.[5][10] El dic es va profundisar un metro i es varen instalar grues capaces d'alçar 350 t.[5][11] Temerosos de que els Estats Units saberen de les especificacions de l'acorazar, els japonesos varen cobrir en un pabelló una part de la grada per a ocultar-ho.[12] El Yamato va ser botat el 8 d'agost de 1940, en el capità —més tarde vicealmirante— Miyazato Shutoku al mando.[13]

Armament

La bateria principal del Yamato va consistir en nou canons de 460 mm, el major calibre d'artilleria naval jamai montat en un buc de guerra,[14] encara que els seus proyectils eren menys pesats que els dels canons britànics de calibre similar de la Primera Guerra Mundial. Cada canó tenia una llongitut de 21,13 metros, pesava 147,3 tonellades i era capaç de disparar obuses altament explosius o perforantes a una distància de 42 km.[N 2]La seua bateria secundària comprenia dotze canons de 155 mm montats en quatre torretes triples —una a proa, una atra a popa i dos cap al centre— i dotze de 127 mm en sis montages bessons —tres en cada banda de l'acorazar—.[14] Ademés, el Yamato va portar vintiquatre canons antiaèreus de 25 mm montats cap al centre del barco.[14] Quan va ser reacondicionado en 1944 i 1945 per a combats en el Pacífic Sur,[15] es va modificar la configuració de la seua bateria secundària a sis canons de 155 mm i vintiquatre de 127 mm, i es va incrementar el número dels antiaèreus de 25 mm fins als 162.[16]

Equipament de detecció primerenca

De la mateixa manera que el seu bessó, el Yamato va ser dotat de hidrófono en el bulbo de proa, i a fins de 1943 va ser equipat en dos radars tipo 21-Go-aire (ranc = 100 km) montats sobre els telémetros de cofa, quatre detectors d'ones de ràdio/radar tipo E-27 (ranc = 300 km), dos radars tipo 13-Go, aire-superfície, (ranc=100 km) en el màstil trípode invertit i dos radars dobles tipo 22-Go de propòsit general (ranc= 35 km, coneguts com a tubes) un en cada banda del pont de mando.[17][18][19][20][21]

Nota: La Marina Imperial japonesa no va aplegar a desenrollar el tir artillero per senyalament d'objectius dirigits per radar, usava l'òptic; al contrari de l'Armada nortamericana que ya ho havia implementat a fins de 1942.

Historial de servici

El Yamato realisant els seus proves de mar en 1941.

En octubre o novembre de 1941 el Yamato va ser somés a proves de mar. Una d'eixes proves va ser la milla correguda, el resultat de la qual va ser una velocitat màxima fins als 27,4 nucs (50,7 km/h).[13] La prova de govern en timó principal en llínea de crujir va tirar que el timó auxiliar era molt poc efectiu per als girs sense us de motors. En l'amenaça de la guerra cada volta més propenca, el govern de Japó va donar prioritat a l'acceleració del seu rearmament.[13] El 16 de decembre, mesos abans de lo previst, l'acorazar va entrar en servici en Kure.[13] La cerimònia de la botadura va ser més austera de lo habitual, perque els japonesos continuaven ocultant les característiques del seu acorazar.[13] El mateix dia, baix mando del capità Gihachi Takayanagi, es va unir als acorazar Nagato i Mutsu en la 1.ª Divisió d'Acorazar.[22]

Operacions inicials

El 12 de febrer de 1942 el Yamato va passar a ser buc insígnia de la Flota Combinada del almirant Isoroku Yamamoto.[13][23] L'almirant japonés estava planejant una batalla decisiva contra l'Armada dels Estats Units en les illes Midway, per lo que despuix de participar en una simulació de guerra el Yamato va partir de la baïa Hiroshima el 27 de maig per a operar en el principal grup d'acorazar de Yamamoto.[13][24] Els criptógrafos nortamericans estaven al tant de les intencions de Yamamoto i la batalla de Midway va ser desastrosa per a la força de portaavions de Japó, en quatre portaavions afonats i 332 avions destruïts.[13] Yamamoto va eixercir el comando general des del pont del Yamato,[24] pero el seu pla de batalla havia dispersat àmpliament les seues forces per a atraure als nortamericans a una trampa i el grup d'acorazar estava massa llunt per a prendre part en el combat.[13] El 5 de juny Yamamoto va ordenar als bucs restants tornar a Japó, per lo que el Yamato es va retirar a Hashirajima junt a la principal força d'acorazar abans de mamprendre la tornada a Kure.[23][22]


El Yamato va partir de Kure per a Truk el 17 d'agost de 1942.[25][N 3]Despuix d'onze dies de navegació, va ser avistar pel submarí nortamericà USS Flying Fish, que li va disparar quatre torpedos. Cap li va impactar i l'acorazar va poder aplegar a Truk indemne eixe mateix dia.[23][25][N 4]Allí va permanéixer durant tota la Campanya de Guadalcanal per la falta de munició de 460 mm adequada per al bombardeig de costa, les mars sense cartografiar al voltant de Guadalcanal i el seu alt consum de combustible.[15][13] Abans de fin d'any el capità Chiaki Matsuda va ser assignat al mando del Yamato.[25]

El Yamato i el seu bessó Musashi ancorats en aigües de les illes Truk en 1943.

L'11 de febrer de 1943 el Yamato va ser reemplaçat pel seu buc bessó Musashi com a buc insígnia de la Flota Combinada.[13] L'acorazar va passar un sol dia fòra de Truk des de la seua arribada en agost de 1942 fins a la seua partida el 8 de maig de 1943,[13][23][26] motiu pel que va ser batejat «Hotel Yamato» per les tripulacions de les travessies i destructors estacionats en el Pacífic Sur.[25] Eixe dia va posar rumbo a Yokosuka i d'allí a Kure, a a on va aplegar el dia 14.[13][26] Va estar nou dies en dic sec per a inspecció i reparacions generals,[25] i despuix de navegar a l'oest del mar interior de Bardiça va ser posat de nou en dic sec a finals de juliol per a importants acondicionament i actualisacions. Entre estes es varen incloure millores en el blindage de les seues torretes secundàries i en els controls del timó,[25] aixina com la retirada de les seues torretes volades de 155 mm en favor d'una major protecció antiaèrea en forma de canons de 25 mm i dos sistemes de radars de busca de superfície.[13] El 16 d'agost el Yamato va començar la seua tornada a Truk, a on es va unir a una gran força especial formada en resposta a les incursions nortamericanes en els atolones de Tarawa i Makin.[25] Va partir a fins de setembre junt en el Nagato, tres portaavions i atres bucs de guerra per a interceptar la Força Especial 15 dels EE. UU., i de nou un més despuix junt en sis acorazar, tres portaavions i onze travessies. L'inteligència havia informat que la Base Naval dels Estats Units en Pearl Harbor estava casi buida de barcos,[13] notícia que va dur als japonesos a interpretar que una força naval nortamericana podria atacar en l'illa Wake.[13] No obstant, no va haver contacte de radar en sis dies i la flota va retornar a Truk, a a on va aplegar el 26 d'octubre.[13]


El Yamato va escoltar l'Operació de Transport BO-1 des de Truk a Yokosuka entre els dies 12 i 17 de decembre.[26] Posteriorment, gràcies a la seua gran capacitat d'almagasenament i el seu gros blindage de protecció, el Yamato i el Musashi varen ser amprats com a barcos de transport. El 25 de decembre, mentres transportaven tropes i equipament necessaris per a reforçar les guarnicions en les illes Kavieng i del Almirantazgo de Yokosuka a Truk, el Yamato i el seu grup varen ser interceptats pel submarí nortamericà Skate a uns 290 km en mar oberta.[13][27] El Skate va disparar una salva de quatre torpedos al Yamato i un li va fer impacte a estribor prop de la popa,[13] cinc metros per baix de la part superior de la seua bulgue antitorpedos, obrint un forat de 25 metros d'ample en el seu caixco i destrossant l'unió entre els cinturons acorazar superior i inferior, lo que va provocar que l'almagasén superior de la torreta atrassera s'inundara.[4] El Yamato va embarcar 3000 t d'aigua,[4][27] pero va aplegar a Truk eixe mateix dia. El barco de reparació Akashi va efectuar reparacions temporals en l'acorazar,[25] i est va poder partir el 10 de giner cap a Kure.[27]

Ilustració del Yamato en el seu aspecte en 1945.

El 16 de giner de 1944 el Yamato va arribar a Kure per a reparacions i va permanéixer en dic sec fins al 3 de febrer.[25] En este temps li va ser instalat un blindage en un inclinament de 45° en l'àrea danyada pel torpedo, i es va propondre usar 5000 t d'acer per a reforçar el blindage anti torpedos de l'acorazar i previndre inundacions fòra de la ciutadella blindada, pero açò va ser rebujat perque el pes adicional hauria incrementat enormement el desplaçament del Yamato i el seu calat.[4] Mentres l'acorazar estava en dic sec el capità Nobuei Morishita va assumir el seu mando.[25] El 25 de febrer, tant el Yamato com el Musashi varen ser reasignados a la 1.ª Divisió d'Acorazar de la Segona Flota. L'acorazar tornaria a entrar en dic sec per a noves actualisacions en tots els seus radars i sistemes antiaèreus des del 25 de febrer al 18 de març de 1944.[25] Li varen afegir sis canons bessons de 127 mm en el lloc de les torretes volades originals de 155 mm, aixina com 36 canons de 25 mm en montages triples, incrementant el número de canons de 127 i 25 mm a 24 i 162, respectivament.[16] El seu equip de radar també va ser actualisat per a incloure sistemes d'identificació infrarroja, busca antiaèrea i radars de control de tir.[25] Va deixar el dic sec el 18 de març i va passar per vàries proves a partir de l'11 d'abril.[27] El Yamato va partir de Kure el 21 d'abril i va embarcar soldats i material al sendemà en Okinoshima per a una missió en Manila, a a on va aplegar el 28.[4] A continuació va navegar a Malàsia per a unir-se a la Flota Mòvil de l'almirant Jisaburo Ozawa en Lingga,[25] força que va aplegar a Tawi-Tawi el 14 de maig.[25]

Batalla de la mar de Filipines

Artícul principal → Batalla de la mar de Filipines.


A principis de juny el Yamato i el Musashi varen ser de nou requerits com a transports de tropes, en eixa ocasió per a reforçar les guarnicions i defenses navals de l'illa Biak com a part de l'Operació Kon.[28][29] La missió va ser cancelada quan al quarter general de Ozawa va aplegar la notícia de l'atac de portaavions nortamericans a les illes Marianes.[28] L'Armada Imperial Japonesa va reorganisar les seues unitats concentrant la major part de les forces de combat que li restaven en l'esperança de conseguir un èxit decisiu contra els nortamericans, pero en eixe moment la marina japonesa era inferior en número i experiència a la Flota del Pacífic dels Estats Units.[29] Des del 19 al 23 de juny de 1944 el Yamato va escoltar forces de la Flota Mòvil de Ozawa durant la batalla de la Mar de Filipines, combat batejat pels pilots nortamericans com «La gran cacera de pavos de les Marianes».[29][30] Els japonesos varen perdre tres portaavions i 426 aeronaus,[29] mentres que l'única contribució per lo demés insignificant del Yamato va ser disparar per error als avions japonesos que retornaven.[25]

Despuix de la batalla el Yamato va mamprendre la retirada en el sí de la Flota Mòvil cap al fondeadero de Hashirajima, prop de Kure, per a repostar i rearmar-se. Va deixar esta flota junt en el Musashi el 24 de juny per a un curt viage a Kure, a on va ser equipat en atres cinc montages antiaèreus de 25 mm.[29] En esta ocasió es varen posar en marcha els «procediments de manteniment de la flotació d'emergència», que varen donar com resultat l'eliminació de casi tots els elements inflamables de l'acorazar, incloent linòleu, roba de llit i matalafs.[29] En lloc d'estos últims, els hòmens tindrien que dormir en avant sobre planches que podrien ser usades per a reparar danys en cas necessari. Les pintures inflamables varen rebre una nova capa de silicona, i es varen instalar bombes portàtils i aparats de lluita contra incendis adicionals.[29] El 8 de juliol el Yamato va deixar Japó en direcció sur acompanyat dels acorazar Musashi, Kongo i Nagato i onze travessies i destructors. El Yamato i el Musashi varen posar proa a les illes Lingga, que varen alcançar entre el 16 i el 17 de juliol. Per a llavors la flota de petrolers de Japó havia segut considerablement reduïda pels atacs dels submarins nortamericans, per lo que la majoria de les unitats importants de la flota nipona es trobava en les Índies Orientals, prop de la font de suministrament de combustible.[29] Els acorazar varen permanéixer en les illes els següents tres mesos.[29]

Batalla del golf de Leyte

Artícul principal → Batalla del golf de Leyte.
El Yamato durant la batalla del Golf de Leyte, el 24 d'octubre de 1944. En la fotografia es capta el moment en que rep l'impacte d'una bomba prop de la seua proa.

Entre el 22 i el 25 d'octubre de 1944, com a part de la Força Central de l'almirant Takeo Kurita —també coneguda com a Força A o Primera Força d'Atac—, el Yamato va prendre part en un dels majors combats navals de l'Història, la batalla del Golf de Leyte.[31] En resposta a l'invasió nortamericana de les Filipines, en l'Operació Shō-Gō els japonesos varen intentar fer convergir en l'illa de Leyte numerosos grups de combat, a on estaven desembarcant tropes nortamericanes. El 18 d'octubre el Yamato va rebre una capa de camuflage negre, el principal ingredient del qual era la suja dels seus fumerals, en preparació del seu pas nocturn pel estret de Sant Bernardino.[25] Estant en ruta cap a Leyte la força va ser atacada en l'estret de Palawan el 23 d'octubre pels submarins USS Darter i Dace, que varen afonar dos travessies pesades classe Takao, incloent el buc insígnia de Kurita, el Atago, i varen danyar un tercer.[32] Kurita va sobreviure a la pèrdua del seu buc i va transferir la seua bandera al Yamato.[25]

Batalla de la mar de Sibuyan

Al sendemà, en la Batalla de la Mar de Sibuyan, va resultar danyada greument la Força Central en la pèrdua d'atres tres travessies pesats, fet que va reduir de forma important les defenses antiaèrees de la flota. A lo llarc d'eixe dia les aeronaus dels portaavions nortamericans varen desapegar un total de 259 voltes. Avions del USS Essex varen fer blanc en el Yamato en dos bombes perforantes i varen conseguir un impacte propenc que va provocar danys moderats en l'acorazar i l'embarque de més de 3000 t d'aigua.[33] El Musashi va ser afonat despuix d'afrontar un devastador atac aéreu en el que va rebre impactes de dèsset torpedos i dèneu bombes.[34]

Batalla de Samar

Encara que l'almirant japonés ho ignorava, la principal força defensiva nortamericana de l'almirant William F. Halsey va eixir de Leyte en la nit del 24 d'octubre. Convençut de que la Força Central de Kurita havia donat el regrés, Halsey va dirigir la seua poderosa 3.ª Flota en persecució de la Força del Nort japonesa al mando de Osawa, un grup trampa compost per un portaavions de la flota, el Zuikaku, tres portaavions llaugers, dos híbrits acorazar-portaavions classe Ise i els seus escoltes.[32] L'engany va ser un èxit, puix va provocar l'alluntament de cinc portaavions i sengles portaavions llaugers que portaven més de 600 aeronaus, sis acorazar ràpits, huit travessies i uns quaranta destructors. Durant la nit la força de Kurita va navegar per l'estret de Sant Bernardino i poc despuix de l'amanecer, en la batalla de Samar, va atacar a una formació nortamericana que havia permaneixcut en la zona per a proporcionar respal propenc a les tropes invasoras. Este chicotet grup, conegut com «Taffy 3», comprenia sis portaavions d'escolta, tres destructors grans i quatre destructors d'escolta.[35]

Vista de la coberta del Yamato en una fotografia presa des d'un avió nortamericà el 24 d'octubre de 1944.


En els llances inicials de la batalla, el Yamato va atacar forces de superfície enemigues per primera i última volta en la seua carrera, fent blanc en varis barcos nortamericans.[35][36][37] En acabant de que fera varis impactes en les seues bateries principals en el portaavions d'escolta USS Gambier Bay, varen ser avistar varis torpedos en direcció a l'acorazar que ho varen obligar a alluntar-se del combat per a evitar-los i li varen impedir reincorporar-se al mateix.[32] A pesar de contar solament en torpedos i canons de 127 mm i estar baix fòc de canons de gran calibre, els barcos llaugers de superfície nortamericanes, recolzats per avions F4F Wildcat i TBF Avenger dels portaavions d'escolta de la Taffy 3,[38] varen atacar tan feroçment que Kurita va creure estar enfrontant en els seus barcos tota una força de portaavions nortamericans.[32] Va ser informat per error que estava encarant a sis portaavions de la flota, tres travessies i dos destructors, per lo que Kurita va ordenar als seus barcos retirar-se del combat. El Yamato va deixar la batalla sense rebre danys sérios, puix solament havien caigut tres bombes prop de la seua posició i havia sofrit dèsset baixes per fòc d'ametralladora durant la retirada.[36] Els japonesos varen perdre tres travessies pesades més i una travessia llaugera, pero a canvi varen afonar dos portaavions d'escolta nortamericans, dos destructors i un destructor d'escolta.[32]

Despuix del combat el Yamato i lo que quedava de la força de Kurita varen tornar a Brunei.[39] El 15 de novembre de 1944 la 1.ª Divisió d'Acorazar va ser dissolta i el Yamato va ser designat buc insígnia de la Segona Flota.[25] El 21 de novembre, mentres navegava pel mar de China Oriental en retirada cap a la base naval de Kure,[40] el grup de batalla del Yamato va ser atacat pel submarí USS Sealion, que va conseguir afonar l'acorazar Kongo i el destructor Urakaze.[41] El Yamato va ser immediatament posat en dic sec per a reparacions i actualisacions d'armes antiaèrees despuix de la seua arribada a Kure. El 25 de novembre el capità Kōsaku Aruga va ser nomenat comandant del Yamato.[25]

Operació Tingues-Gō

Artícul principal → Operació Tingues-Gō.
El Yamato baix atac en la Mar interior en les afores de Kure el 19 de març de 1945.

L'1 de giner de 1945 el Yamato, el Haruna i el Nagato varen ser transferits a la novament reactivada 1.ª Divisió d'Acorazar. El Yamato va eixir del dic sec dos dies despuix en direcció a la Mar Interior de Bardiça.[25] Esta reasignación va ser breu, puix esta divisió d'acorazar va ser cancelada una atra volta el 10 de febrer i el Yamato va ser enviat a la 1.ª Divisió de Portaavions.[42] El 19 de març aeronaus nortamericanes procedents dels portaavions Enterprise, Yorktown i Intrepid varen atacar Kure,[42][43] i a pesar de que varen danyar 16 bucs de guerra, el Yamato solament va rebre danys menors per impactes propencs i per una bomba que li va caure en el pont.[36] L'intervenció d'un esquadró de caces Kawanishi N1K pilotat per veterans instructors de vol va impedir que esta incursió Aliada fera més dany a la base i les naus allí fondejades,[43][N 5] i el Yamato es va beneficiar d'ella maniobrant llentament en el canal Nasami.[36]

Com a pas final abans del seu planejada invasió de l'archipèlec japonés, les forces Aliades varen invadir Okinawa l'1 d'abril.[44] La resposta de l'Armada Imperial Japonesa va ser organisar la cridada Operació Tingues-Gō, que implicaria l'intervenció de la majoria de les forces navals de superfície que li restaven a Japó. El Yamato i el seu escolta, composta per la travessia Yahagi i huit destructors, deurien navegar a illa de Okinawa i, en concert en unitats kamikaze i de l'eixèrcit allí basades, atacar a les forces dels aliats desplegades en i al voltant de Okinawa. El Yamato deuria despuix encallar en una plaja per a convertir-se en un emplaçament artillero impossible d'afonar i continuar la lluita fins a la seua total destrucció.[45][46] En preparació per a esta missió, el Yamato havia embarcat tota la munició que era possible el 29 de març.[25] D'acort en el pla japonés, els barcos devien contindre el combustible suficient per al viage fins a Okinawa, pero varen ser dotats fins al 60 % de la seua capacitat per petició dels comandants de la base local. La designada «Força Especial d'Atac de Superfície» va partir de Tokuyama a les 15:20 del 6 d'abril.[45][46]

Per desgràcia per als japonesos, les forces aliades havien interceptat i dessifrat les seues transmissions de radi, i coneixien els permenors de l'Operació Tingues-Gō. Sobre les 20:00 els va aplegar una atra confirmació de les intencions dels nipons, quan la Força Especial d'Atac de Superfície, que navegava per l'estret de Bungo Suidō, va ser avistar pels submarins nortamericans Threadfin i Hackleback, que varen donar notícia de la localisació del Yamato a la principal força de portaavions nortamericà,[15][46] que no obstant no podia atacar per la velocitat de les naus japoneses, que era de 22 nucs (41 km/h), i la seua zigzagueo extrem.[46]


Les forces Aliades al voltant de Okinawa varen començar a preparara per a un assalt. L'almirant Raymond Spruance va ordenar a sis acorazar, que participaven en el bombardeig de costa, preparar-se per a una acció de superfície contra el Yamato. Estes órdens varen ser revocades en favor d'un atac dels portaavions de l'almirant Marc A. Mitscher, pero els acorazar, junt en sèt travessies i vintiun destructors, varen ser enviats a interceptar la força japonesa ans que poguera aplegar als vulnerables transports de tropes i vehículs de desembarc.[46][N 6]

Batalla final

El Yamato dibuixa una estela en zigzag mentres dona colps de timó intentant dificultar l'encert de les bombes i els torpedos que deixen caure les aeronaus durant l'Operació Tingues-Gō.

En la matinada del 7 d'abril la tripulació del Yamato ya es trobava en els seus llocs de combat i llista per a accions antiaèrees. La primera aeronau aliada va contactar en la Força Especial d'Atac de Superfície a les 08:23 i poc despuix varen aplegar dos hidroavions. En les següents cinc hores el Yamato va disparar proyectils Beehive —3 Shiki tsûjôdan— als avions aliats, pero no va poder evitar que ho seguiren. El Yamato va obtindre el seu primer contacte de radar en un avió a les 10:00 i una hora despuix caces nortamericanes F6F Hellcat varen aplegar per a fer front a qualsevol aeronau nipona que apareguera, pero cap ho va fer.[47][N 7] Sobre les 12:30, 280 avions bombardero i torpederos varen aplegar sobre la formació japonesa. El destructor Asashimo, que s'havia separat del grup per problemes en les seues turbines, va ser alcançat i afonat per un destacament d'aeronaus procedents del USS Sant Jacinto.


La Força Especial d'Atac de Superfície va incrementar la seua velocitat fins a 24 nucs (44 km/h) i va posar en marcha les mides estàndar de defensa antiaèrea: els destructors varen començar a rodejar al Yamato. El primer avió es va precipitar a atacar-ho a les 12:37. El Yahagi va donar mig regrés i va accelerar fins als 35 nucs (65 km/h) en un intent per arrastrar a alguns dels atacants, i encara que la maniobra va ser exitosa, el número d'aeronaus que va distraure va ser insignificant. El Yamato va evitar rebre impactes durant quatre minuts, fins que a les 12:41 dos bombes varen destrossar un parell de les seues bateries antiaèrees triples de 25 mm i varen obrir un boquete en la seua coberta. Llavors una tercera bomba va destruir la sala de radar i la bateria de 127 mm a estribor de popa. A les 12:46 atres dos bombes varen alcançar a babor de l'acorazar, una just davant de la torreta central de 155 mm de popa i una atra a la dreta de la part superior del canó, que varen causar grans danys a la torreta i les seues pañoles de munició, dels que solament un home va eixir en vida.[47][N 8] A les 12:45 va fer impacte un únic torpedo en la part davantera a babor del Yamato, commocionant tot el navío. Degut a que molts dels supervivents d'este impacte varen ser després ametrallados o es varen afonar en l'acorazar, els detalls són incerts, pero els historiadors Garzke i Dulin arrepleguen que va causar pocs danys.[47] Poc despuix tres torpedos varen alcançar a l'acorazar. Dos impactes estan confirmats —a babor prop de la sala de màquines i en la sala de calderes—, el tercer és disputat, pero Garzke i Dulin ho defenen com a provable perque explicaria l'inundació en la sala del timó auxiliar del Yamato. L'atac va finalisar a les 12:47 deixant a l'acorazar en una escora de 5-6° a babor que va quedar en sol 1° gràcies a la contra inundació —l'inundació delliberada dels compartiment del costat contrari del buc—. Una sala de calderes va ser deshabilitada, reduint llaugerament la velocitat de l'acorazar, i el ametrallamiento havia incapacitat a molts operadors dels canons antiaèreus de 25 mm, lo que va mermar dràsticament la seua eficàcia.[47]

L'acorazar Yamato baix atac el 7 d'abril de 1945.

El segon atac va donar començ just abans de les 13:00. En una ofensiva coordinada, bombarders en picat varen sobrevolar la zona a gran altura per a començar les seues passades, mentres els torpederos s'aproximaven per totes direccions just al nivell del mar. Abrumar pel número d'objectius, els canons antiaèreus de l'acorazar eren menys eficaços i els japonesos varen intentar mides desesperades per a acabar en l'atac. Els canons principals del Yamato varen ser carregats en proyectils Beehive, programats per a esclatar un segon despuix del seu llançament —a uns 1000 m—, pero la seua efectivitat va ser escassa. Quatre o cinc torpedos varen colpejar l'acorazar, tres o quatre a babor, i un atre a estribor. Tres impactes, en la banda de babor, estan confirmats: un va alcançar una sala de calderes que ya havia segut danyada abans, un atre va impactar en una atra sala de calderes, i el tercer va donar en el caixco junt a una sala de màquines prèviament destruïda, aumentant l'inundació en esta zona i atres adjacents. El quart torpedo, no confirmat, va poder colpejar darrere del lloc del tercer, i Garzke i Dulin creuen que explicaria la ràpida inundació del sector.[48] Este atac va deixar al Yamato en una posició perillosa, escorant entre 15 i 18° a babor. La contra inundació dels compartiment restants de estribor la va reduir fins a 10°, pero una correcció major hauria requerit atres reparacions o inundar les màquines de estribor i la sala de calderes. Encara que l'acorazar no corria perill d'afonar-se en eixos moments, l'escora impedia disparar a les bateries principals i va reduir la velocitat a 18 nucs (33 km/h).[49]


El tercer i més devastador atac es va desencadenar a les 13:40. A lo manco quatre bombes varen impactar en la superestructura del Yamato i varen causar numerosíssimes baixes entre els artilleros dels canons de 25 mm. Varis dispars errats varen impactar en la seua coberta exterior, comprometent parcialment la defensa anti torpedos. Més importants varen ser quatre nous impactes de torpedos, tres dels quals varen donar a babor, aumentant més l'inundació de la sala de calderes i anegando una atra sala de calderes contigua i la sala del timó. En la sala del timó ya baix l'aigua, el barco va perdre tota maniobrabilidad i va quedar atollat en un gir a estribor. El quart torpedo provablement va donar en la sala de màquines de estribor, que, junt a les atres tres sales de màquines d'eixa banda, estava en procés de contra inundació per a reduir l'escora a babor. L'explosió del torpedo va incrementar la cantitat d'aigua que penetrava, atrapant a molts tripulants ans que pogueren escapar.[50]

Explosió dels almagasens de munició del Yamato. El núvol de fongo, de 6 km d'altura, es va poder vore en Kyūshū, a 160 km de distància.

A les 14:02 es va donar la tardana orde d'abandonar el barco. Per a llavors la velocitat del Yamato era de sol 10 nucs (19 km/h) i la seua escora anava en constant aument. Els incendis ardien sense control en vàries seccions del navío i les alarmes d'incendis varen començar a sonar en el pont advertint de les temperatures crítiques en els almagasens de municions de les torretes davanteres.[N 9] La pràctica habitual hauria segut inundar els almagasens per a previndre la seua explosió, pero les estacions de bombeig que deurien haver realisat esta tasca havien segut inutilisades per les inundacions prèvies.[52]

A les 14:05 el Yahagi es va afonar, víctima de dotze bombes i sèt torpedos. Al mateix temps una última passada de torpederos varen atacar al Yamato pel seu costat de estribor. El seu escora era tan gran que els torpedos varen impactar en el fondo del caixco. L'acorazar continuava rodant inexorablement a babor,[25] i cap a les 14:20 es va extinguir l'energia elèctrica i les seues bateries de 25 mm varen començar a caure al mar. Tres minuts despuix el Yamato va bolcar. Les seues torretes principals de 460 mm es varen desprendre de les barbetas, i el volteo de l'acorazar va crear una força de succió que atrea als tripulants que intentaven nadar llunt d'ell. Quan el gir va alcançar aproximadament els 120° u dels dos almagasens de proa va detonar en una tremenda explosió.[52] La núvol de fongo resultant, de 6 km d'altura, es va poder vore en Kyūshū, a 160 km de distància.[53] El Yamato es va afonar ràpidament duent-se en si la vida d'uns 2055 hòmens d'una tripulació de 2332, inclós el vicealmirante Seiichi Itō, comandant de la flota.[25][N 10] Els pocs supervivents varen ser rescatats pels quatre destructors restants, que varen ser respectats pels atacants i varen poder retornar a Japó.[25]


Des del primer atac a les 12:37 fins a la seua explosió a les 14:23, el Yamato havia rebut l'impacte d'onze torpedos i huit bombes. Pot ser que li impactaren dos torpedos més, pero no estan confirmats.[52][54]

Notes

  1. ↑ L'Imperi del Japó produïa un 3,5% del volum de producció industrial mundial, mentres que els Estats Units un 35%.[8]
  2. ↑ Pel tamany dels canons i la gruixa del blindage, cada una de les tres torretes principals pesava més que un destructor de bon tamany.[5]
  3. ↑ Whitley afirma que el Yamato va partir sis dies abans, l'11.[23]
  4. ↑ Garzke i Dulin afirmen que el Yamato va aplegar a Truk el 29.[13]
  5. ↑ Liderats per l'home que va planejar l'atac a Pearl Harbor, Minoru Genda, l'aparició d'estos caces, que eren iguals o superiors en prestacions als F6F Hellcat nortamericans, va sorprendre als atacants i varis avions nortamericans varen ser derribats.[43]
  6. ↑ Els historiadors Garzke i Dulin especulen que el resultat provable d'un combat entre les dos forces hauria segut una victòria aliada, pero a un gran cost per la superioritat del Yamato sobre els vells acorazar americans en artilleria —460 mm contra 356 mm—, blindage i velocitat —27 nucs contra 21 nucs—.[46]
  7. ↑ La mala calitat dels radars navals japonesos durant la Segona Guerra Mundial va provocar que solament pogueren detectar grans formacions d'aeronaus. Els menuts grups eren normalment detectats quan es trobaven a la vista.
  8. ↑ Este relat es basa en el llibre de Garzke i Dulin Battleships: Axis and Neutral Battleships in World War II. Atres treballs estan generalment d'acort, encara que poden variar els temps exactes dels fets entre les diverses fonts.[13]
  9. ↑ Garzke i Dulin afirmen en el seu llibre de 1985 que les alarmes eren per als pañoles atrassers de municions. El derelicte del Yamato va ser descobert eixe mateix any i es varen realisar anàlisis més complets sobre ell en 1999. Es va poder aixina concloure que varen ser els almagasens davanters els que varen explosionar. Açò corrobora la versió de l'oficial eixecutiu del Yamato, Nomura Jiro, que va dir haver vist llums d'advertència dels almagasens davanters.[51]
  10. ↑ Garzke i Dulin donen un número llaugerament distint de fallits, 2063. El número exacte és desconegut.

Referències

  1. ↑ Willmott, 2000, p. 32.
  2. ↑ Garzke y Dulin, 1985, p. 44.
  3. ↑ Garzke y Dulin, 1985, p. 45-51.
  4. ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 Garzke y Dulin, 1985, p. 55.
  5. ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 Johnston y McAuley, 2000, p. 123.
  6. ↑ Skulski, 2004, p. 8–11.
  7. ↑ Johnston y McAuley, 2000, p. 122.
  8. ↑ Wilmott, 2000, p. 32.
  9. ↑ Jackson, 2000, p. 74.
  10. ↑ Garzke y Dulin, 1985, p. 52-54.
  11. ↑ Garzke y Dulin, 1985, p. 53.
  12. ↑ Garzke y Dulin, 1985, p. 50-51.
  13. ↑ 13,00 13,01 13,02 13,03 13,04 13,05 13,06 13,07 13,08 13,09 13,10 13,11 13,12 13,13 13,14 13,15 13,16 13,17 13,18 13,19 13,20 (Garzke y Dulin, 1985, p. 54)
  14. ↑ 14,0 14,1 14,2 Jackson, 2000, p. 75.
  15. ↑ 15,0 15,1 15,2 Jackson, 2000, p. 128.
  16. ↑ 16,0 16,1 Johnston y McAuley, 2000, p. 180.
  17. ↑ (Tingues-ichi-go)—the Death of Yamato, 7 April 1945
  18. ↑ IJN Bridge Equipment
  19. ↑ Yamato´s Radar type 21
  20. ↑ Yamato´s Radar type 22
  21. ↑ IJN Radars
  22. ↑ 22,0 22,1 Skulski, 2004, p. 10.
  23. ↑ 23,0 23,1 23,2 23,3 23,4 Whitley, 1998, p. 211.
  24. ↑ 24,0 24,1 Ballard, 1999, p. 36.
  25. ↑ 25,00 25,01 25,02 25,03 25,04 25,05 25,06 25,07 25,08 25,09 25,10 25,11 25,12 25,13 25,14 25,15 25,16 25,17 25,18 25,19 25,20 25,21 25,22 25,23 (Hackett y Kingsepp, 2016)
  26. ↑ 26,0 26,1 26,2 Whitley, 1998, p. 212.
  27. ↑ 27,0 27,1 27,2 27,3 (Whitley, 1998, p. 213)
  28. ↑ 28,0 28,1 (Steinberg, 1978, p. 147)
  29. ↑ 29,0 29,1 29,2 29,3 29,4 29,5 29,6 29,7 29,8 (Garzke y Dulin, 1985, p. 56)
  30. ↑ (Reynolds, 1982, p. 139)
  31. ↑ (Reynolds, 1982, p. 152)
  32. ↑ 32,0 32,1 32,2 32,3 32,4 (Garzke y Dulin, 1985, p. 57)
  33. ↑ (Garzke y Dulin, 1985, p. 58)
  34. ↑ (Skulski, 2004, p. 11)
  35. ↑ 35,0 35,1 (Reynolds, 1982, p. 156)
  36. ↑ 36,0 36,1 36,2 36,3 (Garzke y Dulin, 1985, p. 59)
  37. ↑ «Yamato (Battleship, 1941–1945) — in the Battle of Leyte Gulf, 22–26 October 1944». Japanese Navy Ships. Naval Historical Center, United States Department of the Navy. Archivat des d'el original, el 13 d'octubre de 2011. Consultat el 3 d'octubre de 2011.
  38. ↑ (Steinberg, 1980, p. 60)
  39. ↑ (Steinberg, 1980, p. 63)
  40. ↑ (Wheeler, 1980, p. 183)
  41. ↑ (Jackson, 2000, p. 129)
  42. ↑ 42,0 42,1 (Reynolds, 1982, p. 160)
  43. ↑ 43,0 43,1 43,2 (Reynolds, 1968, p. 338)
  44. ↑ (Feifer, 2001, p. 7)
  45. ↑ 45,0 45,1 (Reynolds, 1982, p. 166)
  46. ↑ 46,0 46,1 46,2 46,3 46,4 46,5 (Garzke y Dulin, 1985, p. 60)
  47. ↑ 47,0 47,1 47,2 47,3 (Garzke y Dulin, 1985, p. 60-61)
  48. ↑ (Garzke y Dulin, 1985, p. 62-63)
  49. ↑ (Garzke y Dulin, 1985, p. 63)
  50. ↑ (Garzke y Dulin, 1985, p. 64-65)
  51. ↑ «Located/Surveyed Shipwrecks of the Imperial Japanese Navy». Mysteries/Untold Sagues of the Imperial Japanese Navy. Consultat el 3 d'octubre de 2011.
  52. ↑ 52,0 52,1 52,2 (Garzke y Dulin, 1985, p. 65)
  53. ↑ (Reynolds, 1982, p. 169)
  54. ↑ (Whitley, 1998, p. 216)

Bibliografia

  • Reynolds, Clark G. (1968). The Fast Carriers; The Forging of an Air Navy (en anglés), Nova York, Toronto, Londres, Sídney: McGraw-Hill Book Company. ISBN 9781557507013.
  • Reynolds, Clark G. (1982). The Carrier War (en anglés), Clave-Life Books. ISBN 0-8094-3304-4.
  • Skulski, Janusz (2004). The Battleship Yamato: Anatomy of a Ship (en anglés), Conway Maritime Press. ISBN 978-0-85177-940-9.
  • Spurr, Russell (1981). A Glorious Way to Die: The Kamikaze Mission of the Battleship Yamato, April 1945. (en anglés), Newmarket Press. ISBN 0-937-85800-5.
  • Steinberg, Rafael (1978). Island Fighting (en anglés), Clave-Life Books Inc.. ISBN 0-8094-2488-6.
  • Steinberg, Rafael (1980). Return to the Philippines (en anglés), Clave-Life Books Inc.. ISBN 0-8094-2516-5.
  • Wheeler, Keith (1980). War Under the Pacific (en anglés), Clave-Life Books Inc.. ISBN 0-8094-3376-1.
  • Whitley, M. J. (1998). Battleships of World War Two: An International Encyclopedia (en anglés), Naval Institute Press. ISBN 1-55750-184-X.
  • (2000) The Second World War in the Far East (en anglés), Wellington House. ISBN 9780061142062.
  • Wright, Peter (2009). «Film and Television, 1960–1980», The Routledge Companion to Science Fiction (en anglés), Oxon, Regne Unit: Routledge. ISBN 0-415-45378-X.
  • Yoshida, Mitsuru; Minear, {{{nom2}}} (1999). Requiem for Battleship Yamato (en anglés), Naval Institute Press. OCLC 40542935. ISBN 1557505446.


Referències


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Yamato_(1941)&oldid=1459348»