Emperador de Japó
El emperador de Japó (天皇 tennō?, lit., «sobirà celestial») és el cap d'Estat i el símbol constitucionalment reconegut de la nació japonesa i de l'unitat del seu poble. És el cap de la família imperial japonesa, la família real de Japó. L'actual emperador és Naruhito, des de 2019, vitalici.
El paper de l'emperador de Japó oscilava fins a mediats del XX entre un clerc d'alt ranc en grans poders simbòlics i un autèntic governant imperial. Ha existit un cult imperial (Arahitogami) que considera al tennō com a sum sacerdot mediador entre els hòmens i la divinitat, pels seus propencs llaços en els deus redactors (llaços d'herència). La violència i les operacions militars han segut considerats incompatibles en el paper del tennō a lo manco durant 14 sigles: per això els monarques redactors no han actuat com a comandants militars, al contrari de lo habitual en Occident. La principal funció de l'emperador durant la major part dels últims mil anys habitualment ha segut la de simplement autorisar o otorgar llegitimitat a aquells situats en el poder. Des de mediats del XIX, la residència oficial de l'emperador és el palau de Kōkyo, localisat en el centre de Tòquio. Anteriorment, els emperadors residien en Kyoto.
baix la Constitució moderna de Japó, l'emperador s'ha convertit en una figura ceremonial i simbòlica en funcions similars a les d'un cap d'Estat en una monarquia constitucional (vore Política de Japó), també en poders claus d'arbitrage i representació internacional de l'Estat. No obstant, la constitució japonesa atribuïx expressament la jefatura de govern al primer ministre.
Certes senyes i dates referents a l'institució imperial són objecte de discussió entre els historiadors redactors. Molts emperadors citats en la llista d'emperadors de Japó varen morir a una edat molt primerenca i difícilment es pot considerar que hagueren "governat" de veres. Uns atres varen ser eclipsats pels seus predecessors, els quals s'havien retirat aparentment a un monasteri pero varen continuar eixercint la seua influència, en un procés cridat "regnat enclaustrado". De tots modos, és important mantindre la llista oficial sancera, perque inclús hui dia la forma habitual de datació en l'història japonesa és pels regnats dels emperadors.
Història
editar
Encara que l'emperador haja segut un símbol de continuïtat en el passat, el grau de poder eixercit per l'emperador de Japó ha variat considerablement a lo llarc de l'història japonesa.
Orige
editar
Es considera que els més antics emperadors registrats en els llibres Kojiki i Nihonshoki, com l'emperador Jimmu, no tenen credibilitat històrica. El primer monarca ara en llista com a emperador que és generalment reconegut pels historiadors com a existent històricament va ser l'emperador Ojin, pero el temps del seu regnat és imprecís (presumiblement va ser el IV tardà i/o en el començ del V). Estos dos llibres declaren que la casa imperial va mantindre un linaje continu, encara que hui alguns historiadors creuen que molts emperadors antics que es dia eren descendents de l'emperador Ōjin no tenien una conexió genealògica en el seu predecessor. No obstant, la genealogia que inicia en el V tardà, des del Emperador Kimmei, pot ser considerada com a fiable, lo que vol dir que la dinastia ha continuat per lo manco uns 1500 anys.
Per la seua banda, el títul imperial no va anar formalment establit com Tenno fins a el VII, despuix de les Reforma Taika. Previs governants eren cridats Sumera no mikoto o Ō-kimi. El caràcter 天皇 (Tenno), basat en el chinenc 天帝 (Tiandí, d'igual significat), va ser retroactivamente aplicat a tots els governants de sigles anteriors.[1]
Els emperadors enclaustrados han entrat en conflicte en els seus corresponents emperadors oficials de tant en tant. Un eixemple notable és la rebelió Hogen de 1156, en la que l'exemperador Sutoku va tractar d'arrebatar el poder al emperador Go-Shirakawa (en eixercici). Atres eixemples, com la rebelió del emperador Go-Toba en 1221 contra el Shogunato Kamakura, o la Restauració Kenmu en 1336 baix l'emperador Go-Daigo, mostren clarament la lluita de poder que ha tingut lloc entre la Casa Imperial i els governs militars en Japó.
centre, l'emperador Meiji (assentat) i la seua esposa l'emperatriu Shōken (assentada al seu costat). Els rodegen des de dalt (d'esquerra a dreta) els kami Izanami, Kuni-no-tokotatchi i Izanagi.
Dreta, els acompanyen els kami Amaterasu (carregant els Tesors Sagrats de Japó), Ninigi (net d'Amaterasu) i l'emperador Jinmu (1º emperador de Japó), junt en l'emperador Kōmei (121º emperador de Japó) i l'emperatriu Go-Sakuramachi (117º emperador de Japó, dibuixat com a varó en el gravat).
Esquerra, ho acompanyen els kami Hiko-hohodemi i Hikonagisa-takeugaya-fukiaezu aixina com l'emperador Go-Momozono (118º emperador de Japó), l'emperador Kōkaku (119º emperador de Japó) i l'emperador Ninkō (120º emperador de Japó).[2]
Assunts territorials
editarNo és sino fins als sigles recents que Japó incorpora diverses zones remotes del seu territori actual. El nom Nippon no s'escomença a utilisar sino varis sigles despuix de l'inici de l'actual llínea imperial. Realment, el Govern centralisat va començar a aparéixer poc abans de l'época del príncip Shotoku. L'emperador era més be una venerada encarnació de l'harmonia divina més que el cap d'una administració estatal. En Japó sempre ha segut fàcil per als senyors ambiciosos mantindre el seu poder, ya que dita posició no era en absolut contradictòria en la de l'emperador. El parlamentarisme d'hui arreplega eixa coexistència que tenia l'emperador en diferents shogunes, senyors de la guerra, regentes, guardians, etc. Podem dir que tècnicament és un error traduir com "emperador" el terme japonés tennō, que no conseguix definir de manera exacta la seua llabor, si ho comparem en el terme imperial en el sentit occidental.
Històricament, els títuls del tennō en japonés mai varen incloure designació territorials com sí succeïa en els monarques europeus. La posició de l'emperador és un fenomen territorialmente independent - l'emperador és l'emperador, inclús encara que tinga seguidors en una sola província (com a voltes va succeir en les corts del nort i del sur).
Shogunes
editar- Artícul principal → Shōgun.
Des de fins de 1100 a 1867, el poder real va estar en mans del shōgun, l'autoritat del qual provenia, en teoria, directament de l'emperador. Quan els exploradors portuguesos varen aplegar per primera volta a Japó (vore “periodo Nanban”), varen considerar la relació entre l'emperador i els shogunes com la del papa (de raigambre divina, pero en poc poder polític) i el rei (terrenal, pero en un ampli poder polític), encara que açò és en cert punt inexacto, ya que, com l'emperador, els papes han manejat distints graus de poder a lo llarc de l'història.
La Restauració Meiji
editar
La Restauració Meiji va ser, de fet, una espècie de revolució, en els dominis de Satsuma i Choshu unint-se per a derribar al Shogunado Tokugawa. El pare del emperador Meiji, l'emperador Komei, va començar a fer valdre el seu poder polític luego que les naus del comodoro Matthew Perry visiten Edo. Per a principis de 1860, la relació entre la Cort Imperial i el shogunado havia canviat dràsticament. Irònicament, Komei va alçar la veu contra el shogunado ya que ell i uns atres nobles estaven molests davant l'ineficàcia del Shogunado en expulsar als intrusos bàrbars. Dominis insatisfets i rōnin varen començar a reunir-se baix el lema “sonno, joi,” o “respecta a l'emperador, expulsa als bàrbars.” Satsuma i Choshu varen usar este rebombori per a moure's contra l'enemic històric, i varen obtindre una important victòria militar en les afores de Kyoto contra les forces Tokugawa. En 1868 es declara la “restauració” imperial, i el shogunado va ser despullat dels seus poders. En els pròxims anys es vorà un significatiu desorde i descontent, ademés d'esporàdiques rebelions.
No obstant, els modernistes de l'èlit japonesa es varen donar conte de que els cridats al joi eren surrealistes. Si els estrangers no podien ser expulsats, varen concloure que Japó devia tornar-se una nació forta i moderna per a evitar el destí i les humiliacions que sofrien les atres nacions orientals. Uns atres tenien el propòsit d'expandir el territori japonés més allà de les fronteres per a la glòria de l'emperador, i molts varen ser atrets pels ideals de l'Allumenament occidentals. Per mig de la constitució de 1889, l'emperador de Japó va transferir gran part dels seus antics poders com a monarca absolut als representants del poble, pero va permanéixer com a cap del imperi. Encara que inspirada en les constitucions d'Europa, la nova Constitució Meiji no va ser tan democràtica com molts esperaven. A l'emperador se li varen donar amplis i vagos “poders reservats” que a la seua tanda eren explotats pel primer ministre i per varis caçoles al voltant de l'emperador. Per a 1930 el gabinet japonés estava majoritàriament compost per líders militars seudofascistes que varen usar a l'emperador i la seua suposta divinitat com un punt de partida ultranacionalista per a l'expansió de l'imperi. Quan va esclatar l'II Guerra Mundial, l'emperador era el símbol pel qual els soldats barallaven i morien. El mateix emperador estava fora de la vista, no obstant, i el seu rol durant este periodo és discutit. La concepció tradicional posterior a la Segona Guerra Mundial sosté que estava dominat per l'eixèrcit, encara que la documentació publicada des de 1989 apunta a una participació més activa de l'emperador en la política bèlica. Encara hi ha controvèrsia sobre el rol que va jugar Hirohito en el comando de les forces japoneses durant la segona guerra sino-japonesa i la guerra del Pacífic.
Paper o funció actual
editarEl paper de l'emperador és definit en el capítul I de la Constitució de Japó de 1947:
- L'artícul 1.º definix a l'emperador com el símbol de l'Estat i de l'unitat del poble.
- L'artícul 3.º requerix l'aprovació del Gabinet per a tots els actes de l'emperador en matèria d'Estat.
- L'artícul 4.º establix específicament que l'emperador no deu tindre poders relacionats en el govern.
- L'artícul 6.º dona a l'emperador el poder per a nomenar al primer ministre i al juge cap de la Suprema Cort, després de la ratificació de la Dieta i del Gabinet respectivament.
- L'artícul 7.º dona a l'emperador el poder per a prendre aixina vàries funcions ministerials típiques d'un cap d'Estat, subjecte a l'avís i aprovació del Gabinet.
A diferència d'atres monarques constitucionals, l'emperador del Japó no té poders reservats.
Encara que l'emperador actualment porta a terme molts dels rols d'un sobirà ceremonial com cap d'Estat, hi ha hagut una persistent controvèrsia sobre si l'emperador és de fet un verdader monarca en un sentit polític o merament un pretenent, ostentant dit càrrec en una república constitucional parlamentària. En una monarquia tradicional, el poder polític devé de la sobirania monàrquica, que la seua prerrogativa real és després eixercida al caprig dels llegisladors electes, de la forma establida en la convenció constitucional. No obstant, si no hi ha prerrogativa real, llavors la sobirania deu descansar en el poble, tal com ho establix l'artícul 1.º de la Constitució de Japó. Per lo tant, l'emperador és simplement un actor polític dins d'un govern que realment no adherix al sistema de Westminster a on la posició de “cap d'Estat” requerix d'una persona en sobirania o en mandat popular per a assumir tal ofici. Els esforços en els anys 1950 dels polítics conservadors en esmenar la constitució per a nomenar explícitament a l'emperador com a cap d'Estat varen ser rebujats. A pesar de tot, l'emperador porta a terme totes les funcions diplomàtiques associades normalment al cap d'Estat i aixina és reconegut pels poders estrangers.
Tractament i nom
editarEl tractament dels emperadors de Japó és a sovint problemàtic, per les diferències llingüístiques i culturals entre Japó i el món occidental. Mentres els redactors criden “{nom} tennō” (per als anteriors) o Kinjou Heika (今上陛下) per a l'actual, els acadèmics hispà i angloparlantes han usat distintes variants, com a “emperador {nomene}” i, menys comunament, “{nom} tennō”. Lo que a sovint no és comprés, no obstant, és que els emperadors són cridats póstumamente “{nom} tennō”, i aixina la paraula tennō, o “emperador”, forma part del seu propi nom. Açò és particularment malentender des de l'Emperador Meiji en avant, ya que el nom pòstum que es dona als emperadors ara és el mateix que el de l'época que ells varen presidir, mentres que abans el regnat d'un emperador podia contindre una successió d'eres. Térmens tals com a “Emperador Meiji” deuen ser entesos en anglés com “l'emperador del periodo Meiji”, que no és sempre lo que s'entén en japonés.
En espanyol, el terme mikado (御門 o 帝 o みかど), que significa “la Porta”, s'usava antigament per a referir-se a l'emperador del Japó; este us ara és obsolet. En japonés, els emperadors de Japó, no aixina els d'els atres països, són coneguts com tennō (天皇). Lliteralment, la paraula tennō combina els caràcters de “governant” i “cel”, pero este no és un signe de divinitat; l'us de tingues (天, “cel”) en la paraula japonesa va ser una adopció del concepte chinenc d'Enviat del Cel, que implica que un emperador ha segut designat pels cels per a equilibrar els assunts polítics i religiosos en els seus dominis.
Hi ha dos paraules en japonés equivalent a la paraula hispana “emperador”: tennō (天皇) és usada específicament per a descriure a l'emperador del Japó, kōtei (皇帝, el títul usat per l'emperador chinenc) és usat per a descriure als emperadors estrangers. Sumeramikoto (lliteralment “governant celestial sobre els núvols”) va ser també usat en el japonés antic.
Tradicionalment, els redactors consideren de mala educació el cridar a un noble pel seu nom propi. Esta costum està en retirada, pero encara és observada davant la família imperial. Tennō s'agrega de forma pòstuma (com a prefix), pero no a l'emperador reinante. Al contrari, els emperadors passats són cridat pels seus noms pòstums, tals com l'Emperador Jimmu, Emperador Kammu, Emperador Meiji. Des de l'Era Meiji, els noms d'era són també usats com a noms pòstums. L'emperador reinante és casi sempre referit com Tennō Heika (天皇陛下, que lliteralment significa “El seu Majestad l'Emperador”) o de forma més solemne com Kinjō Heika (今上陛下). Per una atra part, en llenguage coloquial sempre se li referix com Heika, Okami o To-gin sant (To-gin és sinònim de Kinjō). L'emperador actual no és cridat pel nom de l'era, el que se'l egregará després com nom pòstum.
Hui en dia esta costum és menys considerada. En espanyol, els recents emperadors han segut cridats pels seus noms personals, d'acort en els usos occidentals. Com ben es va explicar, en japonés açò sona ofensiu i, en cert modo, blasfemo.
Per eixemple, l'emperador que va regnar fins a 1989 era usualment cridat Hirohito en espanyol, pero després de la seua mort va ser rebatejat com Shōwa Tennō i és cridat d'eixa forma en japonés. No obstant, durant el seu regnat, mai se li va cridar Hirohito o Shōwa Tennō en japonés. Més be, es feya referència a ell simplement com Tennō Heika (que significa “La seua Majestad l'Emperador”).
En el cas de les abdicació imperials, el exemperador pren el títul de Daijō Tennō o Jōkō (emperador emèrit, segons la definició oficial de l'Agència per a la Casa Imperial), qui manté el tractament de Majestad Imperial junt al seu consorte. En el cas dels noms d'eres, es termina l'era de l'emperador abdicante i s'inicia el de l'emperador en eixercici, en el cas d'Akihito, l'era Heisei va terminar a la mijanit de l'1 de maig de 2019 i va donar pas a l'actual era, Reiwa, baix la qual governa el seu fill, l'actual emperador Naruhito.
Orige del títul
editarEl governant de Japó era conegut com ヤマト大王/大君 (yamato ōkimi, Gran Rei de Yamato), 倭王/倭国王 (waō/wakokuō, Rei de Wa, usat externament), o 治天下大王 (amenoshita shiroshimesu ōkimi o sumera no mikoto, Gran Rei que governa tot baix el cel, d'us intern) en les fonts chinenques i japoneses anterior a el VII. L'us més antic documentat de la paraula tennō és en una tablilla de fusta, o mokkan, que va ser desenterrada en Asuka-mura en la prefectura de Nara en 1998 i datada en l'era del Emperador Tenji i l'Emperatriu Jitō. L'introducció del terme es va donar en mig del procés de Sinización de Japó, i és considerat per molts com un intent dels governants redactors d'igualar-se en els Emperadors Chinencs. Notablement, Tianhuang (天皇), l'equivalent chinenc de tennō, estava entre els títuls adoptats per Emperador Gaozong de la China Tang del mateix periodo, a pesar de que no se sap si els dos varen sorgir independentment o si un va ser influenciat per l'atre.
Tradicions matrimonials
editar
A lo llarc de l'història, contràriament a qualsevol sòrt de pràctica d'harem, en que no es reconeix una esposa cap i solament mantenint un sortit de dònes moble, els emperadors redactors i els nobles solien nomenar una esposa cap.
La dinastia imperial va practicar de forma consistent la poliginia oficial, una pràctica que solament va terminar en el periodo Taisho (1912-1926). Ademés de l'emperatriu, l'emperador podia prendre, i casi sempre prenia, vàries consortes secundàries (“concubinas”) de distints graus jeràrquics. Els atres dinasta (shinno) també podien tindre concubinas. Després d'un decret del Emperador Ichijō, alguns emperadors varen tindre inclús dos emperatrius simultàneament (kogo i chugu són els dos títuls separats en esta situació). En l'auxili d'esta poligàmia, el clan imperial va ser capaç de produir una major descendència. (Els fills de consortes secundàries eren usualment reconeguts com a príncips imperials, i podien ser reconeguts com a hereus al tro si l'emperatriu no donava a llum un hereu.)
De les huit dònes tennō (emperatriu reinante) de Japó, cap es va casar ni va donar a llum després d'ascendir al tro. Algunes d'elles, sent viudes, havien tingut fills abans del seu regnat. En la successió, els fills de l'emperatriu eren preferits als de les consortes secundàries. Aixina, era significatiu quines famílies tenien oportunitats preferencials de proveir esposes cap als príncips imperials, açò és, donar futures emperatrius.
Aparentment la més antiga tradició de matrimonis oficials en la dinastia imperial eren aquells entre membres de la dinastia, inclús entre mijos germans o entre tio i neboda. Dits matrimonis eren arreglats per a preservar millor la sanc imperial o estaven destinats a produir fills com a modo de reconciliació entre dos branques d'una dinastia. Les filles de les consortes permaneixien com concubinas, fins que l'emperador Shōmu —en lo que es va reportar com la primera elevació d'este tipo— va ascendir al seu consorte Fujiwara a esposa cap.
Els monarques redactors han segut, aixina com molts uns atres en atres parts, dependents de les aliances en caps poderosos i en atres monarques. Moltes de dites aliances eren sagellades en matrimonis. L'específica característica en Japó era el fet que eixos matrimonis pronte es varen incorporar com a elements de tradició que controlaven els matrimonis de les generacions venidores, encara que l'aliança original haja perdut el seu significat real. Un patró repetit ha segut un gendre imperial baix l'influència del seu poderós sogre no imperial.
Des dels sigles VII i VIII, els emperadors solien prendre a les dònes del Clan Fujiwara com els seus més altes esposes – les més provables mares dels futurs monarques. Açò era encobert com una tradició matrimonial entre els hereus de dos kamis, deus Shinto: els descendents d'Amaterasu en els descendents de la família kami dels Fujiwara. (Originalment, els Fujiwara eren descendents d'una noblea relativament menor, aixina la seua kami és difícilment reconeixible en la mitologia japonesa.) El produir chiquets imperials, hereus d'una nació, descendent per abdós branques de dos kamis, era considerat desijable – o a lo manco aixina semblava als Senyors Fujiwara, que aixina rebien preferència en el mercat dels matrimonis imperials. La realitat despuix d'eixos matrimonis era l'aliança entre un príncip imperial i un Senyor Fujiwara, el seu sogre o yayo, este últim en els seus recursos recolzant l'ascens del príncip al tro i més a sovint controlant el govern. Estos apanys varen crear la tradició dels regentes (Sessho i Kampaku), que el seu posat podia ser utilisat solament per un senyor sekke Fujiwara.
Anteriorment els emperadors es casaven en dònes de famílies del clan gobernant Soga, i en dònes de la mateixa família imperial, ya siga en primes en variats graus i a sovint en les seues germanes (miges germanes). Molts membres de la família imperial dels sigles VI i VII eren fills de parelles de mijos germans. Estos matrimonis usualment eren aparats d'aliança o successió: els senyors Soga s'asseguraven de mantindre dominat a un príncip, per a ser posat com a títaro en el tro; o un príncip s'assegurava la combinació de dos descendents imperials, per a enfortir la seua pròpia pretensió al tro i la dels seus fills. Estos matrimonis també eren una manera de sagellar una reconciliació entre dos branques de la família imperial.
Després d'un parell de sigles, els emperadors ya no varen poder desposar a cap dòna fòra d'eixes famílies com a primera esposa, sense importar el poder o la riquea que eixe matrimoni poguera dur. Rara volta un príncip sense una mare provinent d'estes famílies era autorisat per a ascendir al tro. La primitiva necessitat i conveniència varen donar pas a una estricta tradició que no feya sino donar a determinades dònes el caràcter de possibles nóvies, perque estes famílies havien produït possibles esposes per sigles. La tradició es va fer més forta que la mateixa llei.
Les dònes Fujiwara eren a sovint emperatrius, i les concubinas provenien de famílies nobles menys importants. En l'últim mileni, els fills d'un varó de la família imperial en una dòna Fujiwara eren preferits en la successió.
Les cinc famílies Fujiwara, Ichijo, Kuji, Nijo, Konoe i Takatsukasa, varen ser la font principal de nóvies imperials des dels sigles VIII a XIX, inclús més comunament que les mateixes filles del clan imperial. Aixina, les dònes Fujiwara, per lo comuna eren les emperatrius i mares dels emperadors.
La font acceptable d'esposes imperials, nóvies per a l'emperador i el príncip hereu, varen anar inclús reglamentades en les lleis de la casa imperials durant l'era Meiji (1889), que establien que les filles de Sekke (les cinc branques principals de la família Fujiwara) i les filles del mateix clan imperial eren primàriament nóvies acceptables.
Després de que eixa llei va ser abolida a conseqüència de la Segona Guerra Mundial i el canvi en la constitució de Japó en 1947, l'anterior emperador Akihito va ser el primer príncip hereu en més de mil anys en tindre una emperatriu no elegida del círcul acceptable, actuació seguida per l'actual emperador Naruhito.
Successió
editar
La dinastia imperial japonesa basa la seua posició en el fet de que ha regnat “des de temps inmemorials”. És cert que els seus orígens estan amagats despuix de les boires del temps: no hi ha proves que mostren l'existència de qualsevol emperador que no haja segut descendent del seu predecessor, fins als més primerencs emperadors. Un antic ancestro de la dinastia, l'Emperador Keitai (aparegut en els anys 500 d. C.), a pesar de que se sospita no era descendent del seu predecessor, la tradició ho coloca com un parent lluntà dels seus antecessors. D'acort als registres, la família que ell va iniciar en el tro, descendixc a lo manco d'una, o provablement de vàries princeses imperials de la dinastia immediatament anterior. La tradició erigida per estes llegendes ha elegit reconéixer solament al ancestro masculí putatiu per a llegitimar la seua successió, sense donar importància al pes dels llaços per part de les princeses. Fa milenis, la família imperial japonesa va crear el seu propi i particular sistema de successió hereditària. Est és no basat en la primogenitura, més o menys patrillinial, basat majoritàriament en rotació. Hui, Japó usa un estricte sistema de primogenitura patrillinial – en atres paraules, Llei Sálica pura. Esta va ser adoptada segons el model prusiano, pel que Japó va ser fortament influenciat en la década de 1870.
La primogenitura patrillinial estricta és, no obstant, directament contradictòria en moltes antigues tradicions japoneses sobre la successió imperial.
Els principis controladors i la seua interacció eren aparentment prou complexos i sofisticats, duent inclús a resultats idiosincrásicos. Alguns principis bàsics de la successió semblen ser:
- Les dònes podien succeir (pero existien chiquets que no els eren propis i el pare dels quals tampoc era patrillinial de la casa imperial, aixina no hi ha precedent de que un fill d'una dòna imperial en un home no imperial fora autorisat per a succeir, aixina com tampoc ho hi ha prohibint-ho als fills de les emperatrius). No obstant, l'accessió femenina era clarament molt més rara que la dels hòmens.
- L'adopció era possible i una forma molt utilisada per a incrementar el número d'hereus capaços de succeir (no obstant, el chiquet adoptat deu ser fill d'un atre membre patrillinial de la casa imperial.
- L'abdicació era comuna, i de fet es va donar molt més que la mort en el tro. En aquells dies, el principal paper de l'emperador era ser una espècie de sacerdot (o deu), que contenia moltíssims i repetitius rituals, que es jujava que, despuix d'un servici d'al voltant de dèu anys, el susodicho mereixia un retir digne com un honorable exemperador.
- La primogenitura no era usada – al contrari, en l'época primerenca, la casa imperial va practicar un sistema semblat a la rotació. Molt a sovint un germà (o germana) succeïa al més vell inclús en cas que el seu predecessor deixara descendència. La “tanda” de la següent generació venia després de varis individus de la generació anterior. La rotació era comuna entre dos o més branques de la casa imperial, aixina primers més o menys distants se succeïen entre ells. l'Emperador Go-Saga inclús va decretar la alternación entre els hereus dels seus dos fills, el sistema dels quals va continuar per un parell de sigles (duent a una lluita induïda pels shogunes entre dos branques, els emperadors “del nort” i “del sur”). Cap al fi d'açò, els alternantes eren primers molt lluntans contats en graus de descendència masculina (pero sempre va haver matrimonis entre membres de la casa imperial, aixina que la relació seria més propenca si es contaren els graus femenins). Durant els últims 500 anys, no obstant, degut provablement a l'influència del confucianisme, la successió per part dels fills –no sempre, encara que més comunament, el fill de més edat que sobrevivia a l'emperador- ha segut la norma.
Històricament, la successió al Tro del Crisantem japonés ha passat sempre per llínea masculina el linaje imperial. Generalment han segut hòmens, encara que dels més de cent monarques masculins hi ha hagut sis dònes com a emperatrius en huit ocasions.
Fa uns mil anys, va començar la tradició de que l'emperador deu ascendir en poder relativament jove. Un dinasta que ha passat l'infància es considera apta i lo suficientment creixcut. L'alcançar l'edat de majoria llegal no era un requisit. Aixina, una multitut d'emperadors han ascendit des de menuts, jovencitos de 6 a 8 anys d'edat. Les llabors ceremonials eren jujades possibles de ser realisades per un chiquet. Un regne d'al voltant de dèu anys era reputat un servici suficient. Ser un chiquet aparentment era un bon atribut, per a soportar deures tediosos i per a tolerar la subjugació dels poders polítics, aixina com a voltes per a amagar als verdaders membres poderosos de la dinastia imperial. Casi totes les emperatrius japoneses i dotzenes d'emperadors varen abdicar, i varen viure el restant de les seues vides en el retir, i/o eixercint influència despuix dels vels. Molts emperadors varen abdicar i varen passar al seu retir quan encara eren adolescents. Estes tradicions s'aprecien en el folclore, teatre i lliteratura redactors, aixina com en atres formes d'art, a on l'emperador és usualment descrit o representat com un adolescent.
Abans de la Restauració Meiji, Japó va tindre huit tennō, o emperatrius reinantes, totes filles per llínea de pare de la Casa Imperial. Cap d'elles va ascendir com a esposa o viuda d'un emperador. Les filles i netes imperials, no obstant, usualment ascendien al tro com una sòrt de “mida d'interval” – si un home apte no estava disponible o algunes branques imperials estaven en conflicte, per lo que es necessitava un compromís. Casi totes les emperatrius japoneses i dotzenes d'emperadors varen abdicar – moltes emperatrius una volta que un menor apte alcançava l'edat d'ascendir. Tres emperatrius, l'emperatriu Suiko, l'emperatriu Kōgyoku (també cridada emperatriu Saimei) i l'emperatriu Jitō, eren viudes d'emperadors fallits i princeses de sanc imperial per dret propi. Una, l'emperatriu Genmei, era la viuda d'un príncip de la corona i princesa de sanc imperial. Les atres quatre, l'emperatriu Genshō, l'emperatriu Kōken (també cridada emperatriu Shōtoku), l'emperatriu Meishō i l'emperatriu Go-Sakuramachi, eren filles fadrines d'emperadors anteriors. Cap d'estes emperatrius es varen casar o varen tindre fills després d'ascendir al tro.
L'artícul 2.º de la Constitució Meiji de 1889 (la Constitució de l'Imperi del Japó) estatuía, “El Tro Imperial deu ser succeït pels descendents imperials varons, d'acort en les providència de la llei de la casa imperial.” La llei de la casa imperial de 1889 va fixar la successió en els descendents varons de la llínea imperial, i va excloure específicament a les dònes descendents de la successió. En l'event que no hi haguera varons en la llínea principal, el tro passaria a la llínea colateral més propenca, novament en llínea masculina. Si l'emperatriu no fora capaç de donar a llum a un hereu, l'emperador podia prendre una concubina, i el fill que ella tinguera seria reconegut com a hereu al tro. Esta llei, promulgada el mateix dia que la Constitució Meiji, gojava d'igual estatus en aquella.
L'artícul 2.º de la Constitució de Japó, promulgada en 1947 baix l'influència de l'ocupació nortamericana i encara en força, proveïx que “El Tro Imperial serà dinàstic i succeït d'acort en la llei de la casa imperial aprovada per la Dieta.” La llei de la casa imperial de 16 de giner de 1947, promulgada per la 92.ª sessió de la Dieta imperial, va retindre l'exclusió de les dinasta dònes continguda en la llei de 1889. El govern del primer ministre Yoshida Shigeru remendó ràpidament la llegislació per a donar a la llei de la casa imperial concordancia en la Constitució de Japó escrita pels nortamericans, que va entrar en efecte en maig de 1947. En un esforç per controlar el tamany de la família imperial, la llei establix que solament els llegítims descendents varons en la llínea de successió masculina poden ser dinasta; que els príncips i princeses imperials perden el seu estatus de membres de la família imperial si es casen fòra d'esta; i que l'emperador i atres membres de la família imperial no poden adoptar fills. També va evitar que atres branques que no descendiren de Taisho accediren a ser príncips imperials.
Estat actual
editar
La Successió es regula per les lleis promulgades per la Dieta de Japó. La llei actual exclou a les dònes de la successió, si ben molt ocasionalment les dònes varen ocupar el tro en sigles precedents. Un canvi a esta llei ha segut considerat des de 2005 ya que l'actual Emperador Naruhito és pare sol d'una chiqueta. Açò crea un desafiu tant llogístic com a polític: qualsevol canvi en la llei pot significar una revisió per a establir la successió en el primogènit més que en el primer varó; no obstant, l'actual emperador no és el primogènit, sino que té germanes majors.
Hi ha una potencial crisis successòria ya que no han naixcut chiquets varons en la família imperial des del Príncip Akishino en 1965. Després del naiximent de la Princesa Aiko, hi ha hagut cert debat públic sobre l'esmena a la Llei de la Casa Imperial per a permetre a les dònes succeir en el tro. En giner de 2005, el primer ministre Jun'ichirō Koizumi va designar a un panel especial compost de magistrats, catedràtics i intelectuals en orden a estudiar canvis en la Llei de la Casa Imperial i per a fer recomanacions al govern.
El panel referit va recomanar el 25 d'octubre de 2005 esmenar la llei per a permetre a les dònes de la descendència masculina ascendir al tro japonés. El 20 de giner de 2006, el primer ministre Jun'ichirō Koizumi va dedicar part del seu conte anual a la controvèrsia, plegant-se a l'idea de convocar a un plebiscit per a permetre a les dònes ascendir al tro per a assegurar que la successió continue de manera estable. No obstant, poc despuix de l'anunci de que la princesa Kiko estava embarassada per tercera volta, Koizumi va suspendre estos plans. El 6 de setembre de 2006, l'esposa del Príncip Fumihito va donar a llum a un varó, el Príncip Hisahito, i que és el segon en la llínea de successió, després de la seua pare, a partir de l'1 de maig de 2019
Funcions
editarL'emperador és símbol de l'Estat japonés i d'unitat colectiva, el tro imperial és dinàstic, i la successió d'acort en la Llei de la Casa Imperial deu ser aprovada per la Dieta; té funcions de consell i aprovació en qüestions d'Estat i el gabinet és responsable davant ell, delega el compliment dels seus actes en qüestions d'Estat tal com siga previst per llei, du alvance solament els actes en qüestions d'Estat i no té poders relatius al Govern, aixina mateix, la Casa Imperial no deu rebre res sense permís previ de la Dieta, tota propietat de la mateixa correspon a l'Estat i les despeses són determinades per la Dieta.
Vore també
editarReferències
editar- ↑ Kamstra, Jacques H. (1967). Encounter Or Syncretism: The Initial Growth of Japanese Buddhism, Brill, p. 66.
- ↑ «Religion-in-Japan. Geschichte: Staatsshinto» (en alemà). Universität Wien. Archivat des d'el original, el 7 de novembre de 2018. Consultat el 13 de decembre de 2014.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Emperador de Japón» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.