Anar al contingut

Neoclàssic

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Representació de l'Acrópolis d'Atenes, obra de 1846 de l'arquitecte i pintor Leo von Klenze (Neue Pinakothek, Munich).
Proyecte d'Òpera (1781), obra no realisada d'Étienne-Louis Boullée.
Erro al crear miniatura:
Neue Wache (1816-1818), obra de Karl Friedrich Schinkel, Berlín.
Erro al crear miniatura:
Basílica de Sant Francisco de Paula (1816-1846), en la piazza del Plebiscit, Nàpols.
La Rotonda (1822-1826) de l'Universitat de Virginia, de Thomas Jefferson i Stanford White.
Urbanisació en Washington, eixemple de planificació urbana en principis neoclàssics.

La arquitectura neoclàssica és un estil arquitectònic desenrollat en Occident a partir del moviment neoclàssic, sorgit cap a mediats d'el XVIII com a reacció front a l'exuberància decorativa del barroc i com a evolució de certes traces clasicistas presents en la seua fase tardana. Es va prolongar a lo llarc d'el XIX, convivint en atres corrents com l'arquitectura historicista i l'eclecticisme. Alguns historiadors ampren el terme classicisme romàntic per a referir-se a la producció neoclàssica de la primera mitat d'el XIX, un aparent oxímoron que aludix tant a la seua coincidència temporal en el romanticisme com a l'incorporació de certa expressivitat i exaltació emocional a la sobrietat de l'estètica grecorromana.[1]

Context històric i cultural

[editar | editar còdic]

L'auge del neoclassicisme arquitectònic va respondre a factors polítics, socials i econòmics propis de l'época, entre els que destaquen la Revolució Industrial, la crisis de l'Antic Règim, l'Ilustració, l'enciclopedisme, la fundació d'Acadèmias i el despotisme ilustrat. La Revolució Industrial va transformar profundament les ciutats, introduint nous ritmes de vida, alvanços tècnics i materials innovadors. L'esperit ilustrat va fomentar una concepció més científica de les arts: s'esperava que els arquitectes anaren tècnics rigorosos abans que creadors intuïtius, i imitadors de models universals més que inventors de formes arbitràries. baix esta perspectiva, l'art clàssic es va interpretar com un art progressiste, caracterisat per la claritat estructural, la supressió d'elements superfluos i l'aspiració a lleis compositives immutables. Esta visió va motivar el rebuig del barroc final i la tornada als models arquitectònics de l'Antiguetat grecorromana, considerats universals i atemporals.

Teoria i crítica

[editar | editar còdic]

A finals d'el XVIII varen sorgir moviments de crítica arquitectònica que defenien la funcionalitat i l'eliminació de l'ornament excessiu. Entre ells destaca Francesco Milizia (1725-1798), l'obra del qual Principi vaig donar Architettura Civile (1781) va difondre des d'Itàlia concepcions arquitectòniques de caràcter rigorista per tota Europa. En França, l'abad Marc-Antoine Laugier (1713-1769) va defendre en Essai sur l'Architecture (1752) i Observations sur l'Architecture (1765) que tot edifici devia compondre's de parts essencials i funcionals, i que els órdens clàssics devien complir un paper estructural i no merament decoratiu. El seu objectiu era formular una arquitectura «verdadera», construïda en llògica i economia de mijos. El concepte d'economia aplicat a l'arquitectura va modificar tant l'organisació espacial com la relació entre vans i massiços, buscant equilibri entre funció, estabilitat i proporció. L'Ilustració sostenia que l'infelicitat de l'home es devia a l'ignorança i a l'irracionalitat i per això el camí a la felicitat era dur la llum de la raó per mig de l'educació. Encara que les primeres Acadèmies per a l'estudi de les arts havien sorgit en Itàlia ya en el XVI, les fundades en el XVIII ya eren ilustrades i varen servir com transmisoras d'idees contràries al barroc i a favor del neoclassicisme i els diversos tractats clàssics i renaixentistes de les Tres nobles arts, aixina com d'aquelles obres de caràcter tècnic i científic que racionalisaven la seua pràctica i eixecució. En eixe moment l'art comença a sofrir les conseqüències d'una crítica lliure, fundada en els principis ètics. l'arquitectura podia ser analisada com una branca de l'art social i moral i L'Encyclopédie li va atribuir la capacitat d'influir en el pensament i en les costums dels hòmens. Varen proliferar aixina les construccions que milloraven la vida humana com a hospitals, biblioteques, museus, teatres, parcs, etc., això sí, pensades en caràcter monumental. Els arquitectes d'el XVIII varen passar a rebujar la religiositat intensa de l'estètica anterior i l'exageració lujuriante del barroc, buscant una síntesis espacial i formal més racional i objectiva, pero encara no tenien una idea clara de cóm aplicar les noves tecnologies constructives i estructurals en una nova arquitectura. El neoclassicisme no va pretendre, de fet, un estil nou diferent de l'art clàssic renaixentiste i va ser més una reinterpretación del repertori formal clàssic i menys una experimentació d'eixes formes, tenint com a gran diferencia l'aplicació de les noves tecnologies: en este periodo, antics materials com la pedra i la fusta varen passar a ser substituïts gradualment pel formigó, i més alvance pel formigó armat i el metal. El enciclopedisme, l'esperit precursor de la Revolució francesa, va dur també conseguixc una concepció romàntica de la Grècia Antiga. En l'arquitectura la formació requerida implicava el coneiximent de les fonts antigues tals com Vitrubio, Palladio, Vignola; per lo que es va fer us dels repertoris formals de les arquitectura grega i romana (i inclús d'Egipte i Àsia Menor). Tots els arquitectes partien d'uns supòsits comuns: la racionalitat en les construccions i el regrés al passat. Encara que els enfocaments diferien. Els models greco-romans varen donar lloc a una arquitectura monumental que reproduïa freqüentment el temple clàssic per a donar-li un nou sentit en la societat civil. El perfil dels Propileus d'Atenes va servir a l'alemà Carl Gotthard Langhans per a dissenyar el seu porta de Brandeburgo en Berlín (1789-1791),[2] un tipo molt repetit com atesta l'entrada al Downing College de Cambridge (1806) obra de l'anglés William Wilkins o la posterior Gliptoteca de Munich de Leo von Klenze.[3] També l'anglés James Stuart (1713-1788), un arquitecte arqueòlec al que s'ha cridat el Ateniense, en el seu monument a Lisícrates en Staffordshire, va reproduir el monument corágic de Lisícrates en Atenes. Els germans Adam varen difondre per tota Anglaterra un model decoratiu per a interiors en temes trets de l'arqueologia; una de les seues obres més representatives és Osterley Park, en una notable estància etrusca i un clàssic hall d'entrada (1775-1780). Itàlia va preferir recrear els seus models antics ya ben alvançat el XVIII i en els començos d'el XIX. El model del Panteón d'Agripa en Roma es repetix en un gran número de temples, com el de la Gran Mare de Va donar en Torí i San Francisco de Paula en Nàpols, abdós terminats en 1831, que reproduïxen el pòrtic octóstilo i el volum cilíndric del Panteón. Atres arquitectes, els cridats utòpics, revolucionaris o visionaris, varen plantejar edificis basats en les formes geomètriques. No varen despreciar l'herència del passat clàssic i, encara que varen respectar les normes de simetria i la monumentalitat, els seus edificis varen ser a voltes el resultat de la combinació caprichosa de les formes geomètriques. Étienne-Louis Boullée (1728-1799) i Claude-Nicolas Ledoux (1736-1806) varen encapçalar esta postura; entre la gran cantitat de proyectes no construïts mereix la pena mencionar-se el cenotafio per a Isaac Newton, concebut per Boullée com una esfera, representació del model ideal, alçada sobre una base circular que havia d'acaronar el sarcòfec del científic. Ledoux va deixar edificis construïts, entre ells una part de l'utòpica ciutat industrial de les Salines d'Arc-et-Senans, de planta circular en el Franc Comtat o el conjunt de la Villette en París. Entre abdós grups apareix una tercera opció, la de l'arquitectura pintoresca, a partir de la creació de jardins anglesos en el XVIII, ordenats de forma naturallunt del geometrisme del jardí francés; es valora la combinació de la naturalea en lo arquitectònic, l'inclusió en el paisage natural d'edificis que remedan les construccions chinenques, índies o medievals. Eixe joc de formes caprichoses i l'aprofitament de la llum buscaven suscitar sensacions en l'espectador. Horace Walpole (1717-1797) va construir la Strawberry Hill House (1753-1756) en les afores de Londres, una fantasia gòtica de la que el seu autor va dir que li havia inspirat per a escriure El castell d'Otranto, una novela gòtica, expressió de l'efecte inspirador de l'arquitectura. També William Chambers (1723-1796) va crear un conjunt pintoresc en els Jardins de Kew (Londres) (1757-1763) en l'inclusió d'una pagoda chinenca que reflectia el seu coneiximent de les arquitectura orientals. El neoclassicisme també va ser molt important en la planificació de la ciutat, els antics romans havien planificat un esquema consolidat de direcció urbana per a la defensa i la comoditat civil pero l'orige d'este esquema es remonta a civilisacions encara més antigues. En el seu aspecte més bàsic, el sistema de carrers de la cuadrícula, un fòrum central en tots els servicis de la ciutat, dos bulevars principals llaugerament més amples i el carrer diagonal eren característiques del disseny romà molt clar i ordenat. Les fronteres antigues i els dissenys d'edificis estaven enfocats cap a estos patrons de disseny de ciutats i pretenien funcionar en proporció en l'importància dels edificis públics. Molts d'estos patrons de planificació urbana varen trobar el seu camí en les primeres ciutats planificades modernes d'el XVIII. Els clàssics eixemples es veuen reflectits en Karlsruhe i Washington D. C. Pero açò no vol dir que totes les ciutats planificades i els veïnats estan dissenyats al voltant dels principis neoclàssics. Els models contraris es poden observar en els dissenys modernistes ejemplificados per Brasília, el moviment de Garden City, levittowns i el nou urbanisme.

L'orige de l'estil

[editar | editar còdic]

L'arquitectura neoclàssica es vol hereua de l'arquitectura clàssica, teorizada per l'arquitecte antic Vitruvio en el seu tractat que va definir la teoria dels tres órdens (dòric, jónico i corintio). Vitruvio serà la gran referència dels arquitectes per a fundar la renovació dels recursos a les formes antigues, des de la segona mitat d'el XVIII fins a 1850. Encara que en els seus inicis en França en 1760, l'arquitectura neoclàssica pretenia haver recorregut a formes gregues més que a les italianes —al punt que cridada goût grec— intelectualment, el neoclassicisme era un desig de tornar a la "purea" percebuda de les arts de Roma, a la percepció més vaga ("ideal") de les arts gregues antigues i, en menor mida, al classicisme renaixentiste d'el XVI, que havia segut també una font per a l'arquitectura barroca acadèmica. Es tracta d'un moviment internacional que apareix en diferents manifestacions, des d'Amèrica del Nort fins a Rússia. Va declinar en vàries corrents i es poden distinguir:

  • la fase del palladianisme, la més antiga, que es desenrolla en les campiñas de Gran Bretanya baix l'impuls d'Inigo Jones i de Christopher Wren. S'aplica més be a edificis aïllats, rurals i de forma compacta. La seua influència és més italiana que antiga.
  • el neogriego (Greek Revival i en Anglaterra), l'arquitecte principal de la qual en França va ser Ange-Jacques Gabriel, primer arquitecte del rei baix Luis XV.
  • l'estil neoclàssic pròpiament dit, en arquitectura, que coneixerà un èxit durador en tota la primera mitat d'el XIX, tant per als edificis públics com a privats en Occident. També es vorà reflectit en les arts decoratives entre 1770 i 1830.
  • l'estil Beaux Arts, que alguns volen vore com una extensió dels cànons neoclàssics. Molts arquitectes neoclàssics de principis d'el XIX varen estar influenciats pels dibuixos i proyectes d'Étienne-Louis Boullée i Claude Nicolas Ledoux. Els molts dibuixos de grafit de Boullée i dels seus alumnes representen una arquitectura geomètrica que emula l'eternitat de l'univers. Hi ha vínculs entre les idees de Boullée i la concepció de lo sublim d'Edmund Burke. Ledoux va afegir el concepte del caràcter arquitectònic, sostenint que un edifici deu comunicar immediatament la seua funció a l'espectador: preses lliteralment tals idees donen lloc a la "arquitectura parlante".

La crítica ilustrada

[editar | editar còdic]

l'arquitectura pot ser analisada com una branca de les arts social i moral; L'Encyclopédie li va atribuir la capacitat d'influir en el pensament i en les costums dels hòmens. Proliferen aixina les construccions que poden contribuir a millorar la vida humana com a hospitals, biblioteques, museus, teatres, parcs, etc., pensades en caràcter monumental. Esta nova orientació va fer que es rebujara l'última arquitectura barroca i es tornaren els ulls cap al passat a la busca d'un model arquitectònic de validea universal. Naixen moviments de crítica que propugnen la necessitat de la funcionalitat i la supressió del ornato en els edificis. Francesco Milizia (1725-1798) en Principi vaig donar Architettura Civile (1781) va estendre des d'Itàlia les concepcions rigoristas a tota Europa. Mentres, en França, l'abat Marc-Antoine Laugier (1713-1769) propugna en les seues obres Essai sur l'Architecture (1752) i Observations sur l'Architecture (1765) la necessitat de crear un edifici en el qual totes les seues parts tingueren una funció essencial i pràctica i en el que els órdens arquitectònics anaren elements constructius i no solament decoratius, tot això per a fer una arquitectura verdadera: la construïda en llògica. Tots els arquitectes partixen d'uns supòsits comuns com són la racionalitat en les construccions i el regrés al passat. Els models dels edificis de Grècia i Roma i inclús d'Egipte i d'Àsia Menor, es convertixen en referents que tots ampren encara que des de punts de vista distints.

Arquitectura visionària

[editar | editar còdic]

Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Excerpt».

Arquitectura pintoresca

[editar | editar còdic]
Erro al crear miniatura:
Temple de la Virtut Antiga, Stowe, Buckinghamshire, de William Kent.

Entre un i un atre grups apareix una tercera categoria, l'arquitectura pintoresca, a partir de la creació dels jardins anglesos en el XVIII, ordenats de forma naturallunt del geometrisme del jardí francés. En esta arquitectura es valora la combinació de la naturalea en lo arquitectònic, l'inclusió en el paisage natural d'edificis que remedan les construccions chinenques, índies o medievals. Este joc de formes caprichoses i l'aprofitament de la llum busquen suscitar sensacions en l'espectador. Horace Walpole (1717-1797) va construir en Strawberry Hill (Londres, 1753-1756) una fantasia gòtica de la que el seu autor va dir que li havia inspirat per a escriure una novela gòtica, una expressió de l'efecte inspirador de l'arquitectura. També William Chambers (1723-1796) va crear un conjunt pintoresc en els Jardins de Kew (Londres, 1757-1763) en l'inclusió d'una pagoda chinenca que reflectia el seu coneiximent de les arquitectura orientals.

Neorromano i neogriego

[editar | editar còdic]
Erro al crear miniatura:
Temple a la Glòria de la Gran Armée, Pierre Alexandre Vignon, 1806.
Erro al crear miniatura:
Altes Museum de Berlín, de Karl Friedrich Schinkel, 1825-1828.)

Marcadament historicista en la seua busca de les fonts clàssiques, el neoclassicisme arquitectònic es va trobar en dos possibles vies, que varen ser explorades alternativament en França i Alemània. En França, especialment a partir del Imperi Napoleònic es va trobar en l'art imperial romà el model idòneu per als seus fins propagandístics i d'enaltiment personal de la figura de l'emperador (Temple a la Glòria de la Gran Armée (hui iglésia de la Magdalena), de Pierre Alexandre Vignon, proyectat pel propi Napoleón. En el Regne Unit i en Alemània varen ser els models grecs els que varen predominar (Altes Museum de Berlín, de Karl Friedrich Schinkel, el primer edifici del món concebut com un museu des de la seua construcció).[4]

Neoclassicisme en Europa

[editar | editar còdic]

França

[editar | editar còdic]

Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Excerpt».

Alemània

[editar | editar còdic]

Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Excerpt».

Regne Unit

[editar | editar còdic]
Erro al crear miniatura:
Holkham Hall (c. 1734), Norfolk
Erro al crear miniatura:
William Kent, Temple de la Virtut Antiga, Buckinghamshire
Erro al crear miniatura:
Robert Adam, secció de la antecámara de Syon House
Erro al crear miniatura:
Joseph Bonomi el Vell, iglésia en el parc de Packington
Erro al crear miniatura:
James Wyatt, Panteón en Oxford Street, Londres (destruït)
Museu Britànic en Londres
Erro al crear miniatura:
John Nash: Park Crescent, Londres (1806-1821)
William Henry Playfair: Royal Scottish Academy, Edimburc (1822-1826)

Anglaterra va conéixer l'arquitectura d'Andrea Palladio a principis de XVII, gràcies a la llabor de difusió d'Inigo Jones.[Pe. 1] Des de llavors, la fortuna de l'arquitectura palladiana va ser tan gran que va dominar l'arquitectura anglesa fins que no va ser modificada d'una manera més elegant per Robert Adam (1728-1792), els treballs de la qual varien entre el Neoclassicisme pintoresc i un neogótico i en versió clasizante.[Pe. 2]

En tot el XVIII es va vore la construcció de numeroses residències marcades únicament per el "estil italià", com l'Holkham Hall i la Chiswick House, dissenyada per William Kent i Lord Burlington. De la colaboració entre els dos va sorgir la sala d'entrada d'Holkham Hall (c. 1734), definida com «un dels més espectaculars interiors d'el XVIII».[El meu. 1] Al model de base, derivat d'un proyecte no realisat de Palladio, es va afegir un àbsit una volta més inspirat en les iglésies veneciano del mateix arquitecte italià; varis detalls, com la volta de casetones, s'inspiren en les reconstrucció arqueològiques publicades en el volum Edifices antiques de Rome des de 1682. L'efecte final és decididament clàssic, per a una sala que revela una concepció dramàtica d'inspiració barroca.[El meu. 1]

El primer espai interior neoclàssic anglés és comú situar-ho en la sala que James Stuart (1713-1788), un arquitecte arqueòlec al que s'ha cridat el ateniense, va realisar en la Spencer House en Londres en 1758.[El meu. 2] Stuart va construir molt poc durant la seua carrera, pero és més conegut per haver tornat a descobrir el gust grec: el seu temple en el parc d'Hagley Hall és el primer eixemple de neogriego dòric en tota Europa[Pe. 3] en el que va reproduir el monument corágic de Lisícrates d'Atenes en el seu monument a Lisícrates en Staffordshire. En canvi, en la planificació urbanística són significatives les transformacions de tendència clasizantes promogudes en la ciutat balneari de Bath, a on, a partir de la primera mitat d'el XVIII, John Wood el Vell va fer una série d'intervencions inspirades en models del passat (com el Fòrum Romà ); el treball va ser completat pel seu fill John Wood el Jove en l'adició del Crescent, un cos curvat que es caracterisa per un informe contínua i definida per un orde jagant de columnes. Les transformacions de Bath, influiran, com es vorà més alvance, en molts proyectes urbans en Anglaterra i els Estats Units.[Fu. 1]

Paralament, a partir de 1740, en l'afirmació del pittoresco, en arquitectura es difon la passió per les ruïnes, tant és aixina que molts arquitectes varen escomençar a idear els seus edificis en decadència, reduïts a la ruïna per l'acció del temps. En esta corrent s'inserta el primer proyecte anglés que entra plenament en el neoclassicisme, el mausoleu del Príncip de Gals (1751), de l'escocés William Chambers; no obstant, el caràcter neoclàssic d'este proyecte es dissol en la concepció romàntica del mausoleu, que va ser presentat en la forma que tindria quan quedara en ruïnes.[El meu. 3]

El pintoresc es va originar en l'art dels jardins més que en l'arquitectura; el parc anglés derivava a la seua volta dels jardins renaixentistes italians, ben laudados per Alexander Pope i el citat William Kent.[El meu. 4] El primer jardí a l'anglesa digne de menció era just lo que Alexander Pope volia conseguir en Twickenham, començat en 1719 i que contava en una zona selvática, una gruta i un chicotet temple en una semicúpula en forma de clafoll. Posteriorment, en el cridat Elysian Field [camp Eliseo] (Buckinghamshire), William Kent va dissenyar el temple de planta circular de la Virtut Antiga (1734), inspirat en l'esquema de Palladio per al Temple de Vesta en Tivoli. El mateix Kent va dissenyar el jardí de Rousham, en Oxfordshire, anàlec a l'anterior, pero al mateix temps més variat i unitari. Entre abdós, l'obra de Kent que és el terme de comparació del jardí fet entre 1740 i 1760 en Stourhead, en Wiltshire. El parc, que naix de la fusió d'arquitectura, arqueologia, poesia, jardineria, topografia i esoterisme, es va alçar a poca distància de Salisbury i Glastonbury, en una valacustre, d'exuberante vegetació; Ací es varen establir numerosos santuaris d'imitació clàssica, com el Panteón de Claudio i Virgilio, terminat en 1754 i adornat en l'interior en estàtues d'Hércules, Flora i Livia Augusta baix l'apariència de Ceres, este última procedent de les pròpies excavacions arqueològiques d'Herculano.[El meu. 5]

A Robert Adam se li atribuïx haver fet una síntesis entre la tradició anglesa i els gusts europeus. Naixcut en Escòcia en 1728, va visitar França i Itàlia, a on es va convertir en un amic de personalitats com Piranesi. I propi de Piranesi és l'estil retòric en el que reproduïx els seus edificis públics en ellibre The Works in Architecture of Robert and James Adam [Les obres d'arquitectura de Robert i James Adam]. El seu estil és una combinació que partix de l'art clàssic fins a arribar al palladianisme i lo pintoresc. En els seus interiors es troben moltes referències a les termes romans, i també elements de compromís entre l'arquitectura grega i romana, com la antecámara de la Syon House, a on Adam va prendre les decoració de la entablatura extretes del Erecteion, columnes procedents directament de Roma i un sostre de mòle palladiano: en retrospectiva, Adam va crear una síntesis no tant d'orige intelectual, sino escenogràfica i pintoresca.[El meu. 6] Una atra obra representativa dels germans Adam és Osterley Park, en una notable estància etrusca i un clàssic hall d'entrada (1775-1780). A finals d'el XVIII també es registra l'activitat de Joseph Bonomi el Vell, James Wyatt i Henry Holland. El primer, naixcut en Itàlia, es va traslladar a Anglaterra en 1767. Entre les seues obres, en les que confluïxen precises reminiscència arqueològiques, es recorda l'iglésia de Packington Park, en Warwickshire, que mostra afinitat en l'arquitectura contemporànea revolucionària de Ledoux en França i de Gilly en Alemània, i és única en l'escena anglesa.[Pe. 4] De formes austeres i seguix sent, l'exterior està fet d'argila pura i s'allaugera per grans finestres en un bisell derivació tèrmica semicircular; l'interior sembla estar inspirat en el temple de Neptú de Paestum, en columnes dòriques que sostenen la volta de cobertura. Provablement esta disposició interna va influir a molts arquitectes, entre ells a James Wyatt.[El meu. 7]

  • Wyatt era rival d'Adam i es va fer famós en el Panteón d'Oxford Street, en Londres (1770, ya destruït), un edifici destinat a l'entreteniment que era una singular versió neoclàssica de l'iglésia de Santa Sofia d'Estambul. Va construir molt, encara que se li recorda per les seues contribucions en el camp neogótico i per les grans restauracions de les catedrals angleses; no obstant, va edificar vàries cases de camp en estil neoclàssic, com la de Dodington, en Gloucestershire, en la que hi ha detalls dels móns grec i romà.[El meu. 8]

En estreta relació en ellenguage de Wyatt i d'Adam està Henry Holland, que en el seu primer encàrrec important, el Brooks’s Club en Londres (1776), disseny, darrere d'una frontera palladiana, ambients en sòbries i medides decoració. Dos anys més vesprada va començar a treballar en una mansió en Herefordshire, que va ser seguida per les àmplies transformacions de Carlton House, a on es troben influències franceses,[El meu. 9] ya que francesos varen ser els artesans que es varen ocupar de la decoració i del disseny de mobles. Fins a en el XIX es varen produir resultats notables: eixemples importants són el Museu Britànic de Londres, el St George's Hall en Liverpool i obres de John Soane (1753-1837).[Fu. 2] El Museu Britànic és un edifici monumental construït des dels anys 1820 i protegit per una elegant columnata jónica: l'articulat complex repren/reprén el tema dels temples clàssics i es concentra en el seu interior en una gran cúpula de ferro fos per damunt de la sala de llectura. Una miqueta més tardana és la Sala de St. George de Liverpool, severa construcció destinada a albergar la vida cívica de la ciutat. Esta sòrt de basílica civil, no és més que un conjunt de diferents volums adjacents entre sí i units per un entablamento que s'eixecuta en totes les fronteres de l'edifici. El complex va ser dissenyat per Harvey Lonsdale Elmes, pero a la seua mort l'obra va ser continuada per Charles Robert Cockerell, que va afegir el volum de la sala de concerts, la rica decoració dels quals clàssica contrasta en la sobrietat de l'exterior.[El meu. 10]

John Soane es considera casi el representant exclusiu del Neoclassicisme revolucionari anglés.[5] Influenciat per George Danse (1741-1825) i especialment per Ledoux, va botar a la fama a finals d'el XVIII pel seu treball en la construcció del Banc d'Anglaterra, en Londres, un vast complex caracterisat per les cúpules rebaixades i per una extrema senzillea estructural. Entre les seues creacions mereix destacar-se la casa que l'arquitecte va dissenyar per a sí mateixa en Londres (ara Museu Soane): el disseny original, que no es va eixecutar en la seua totalitat, es va crear de la màxima simplicitat, en grans arcs oberts en la frontera i per lo tant molt prop la arquitectura revolucionària de Ledoux.[Pe. 5] En contrast, l'interior, molt congestionat, claustrofóbico, anula el classicisme de l'exterior, revelant un llenguage molt personal, i més afí a la tradició pintoresca: numerosos espills (més de 90 en una de les estàncies més chicotetes) simulen sals més àmplies, l'allumenament ve de dalt, mentres arcs gotizantes destaquen el sofito de les parets. Entre la transformacions urbanístiques cal senyalar Regent's Park i Regent Street en Londres, dissenyat per John Nash. L'arquitecte, influenciat per la sistematisació realisada en Bath va fer una série d'unions en el teixit urbà de la ciutat, proyectant habitacions en columnes, llindars i frontones, d'acort en els dictats del neoclassicisme; no obstant, el siniuoso recorregut abandona la estaticidad vista en les transformacions de París, oferint vistes en perspectiva sempre noves, combinant en sí mateixa també el gust romàntic pel descobriment continu i per lo pintoresc.[Fu. 3]

En qualsevol cas, els millors proyectistas anglesos de l'época varen sofrir la fascinació de la renaixença gòtica, a sovint associat en una tradició religiosa, arquitectònica i intelectual que va sorgir en el centre d'Oxford, Cambridge i Londres. En canvi, des de mediats d'el XIX, en Escòcia i el nort del país va florir una intensa temporada neoclàssica, reconeixible per eixemple en l'Ajuntament de Leeds (1853), en la Picton Reading Room de Liverpool (1875) o en les iglésies que Alexander Thomson va construir en Glasgow baix l'influència de Schinkel i Cockerell.[El meu. 11]

Itàlia

[editar | editar còdic]

Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Excerpt».

Rússia

[editar | editar còdic]

Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Excerpt».

Espanya

[editar | editar còdic]
Erro al crear miniatura:
Palau de les Corts (Madrit).
Erro al crear miniatura:
Catedral de Pamplona, Ventura Rodríguez.
Artícul principal → Neoclassicisme en EspanyaArquitectura.


En Espanya, el barroc d'el XVII i la primera mitat d'el XVIII, en totes les seues expressions, deixava una sorprenent série de monuments religiosos i de palaus, residències i coleges. El contrast entre l'arquitectura churrigueresca i la modalitat acadèmica o neoclàssica va ser tan rudo, que semblaven fenomens artístics en dos móns oposts. En la segona mitat d'el XVIII, es va impondre el gust neoclàssic impulsat per l'Acadèmia de Belles arts de Sant Fernando. En Madrit es varen desenrollar grans proyectes de modificació urbana, el principal dissenyat per Juan de Villanueva entorn al Saló del Prat i els seus voltants (el Real Observatori Astronòmic, l'antic Hospital de Sant Carlos, el Jardí Botànic, l'actual Museu del Prat —per a gabinet de ciències—), i uns atres importants, com Sant Francisco el Gran (Francisco Caps, Francesco Sabatini —autor també de la Porta d'Alcalà—). Fòra de Madrit destaca l'obra de Ventura Rodríguez (catedral de Pamplona, capella de La nostra Senyora del Pilar), que també va dissenyar les fonts monumentals del Prat madrileny (font de Cibeles, font de Neptú).

Escandinavia

[editar | editar còdic]

Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Excerpt».

Grècia

[editar | editar còdic]
L'Antic Palau Real (1836-1843)
Erro al crear miniatura:
l'Universitat Nacional i Capodistriana d'Atenes (1843), obra de Christian Hansen

Paradòxicament l'estil neoclàssic es va desenrollar en Grècia alguna cosa tardíamente, solament a mitan d'el XIX, quan es va presentar per a la renovació d'Atenes.[El meu. 12] Despuix de l'independència del Regne de Grècia del Imperi otomà en 1832, l'arquitectura de Grècia va estar influenciada principalment per l'arquitectura neoclàssica. per a Atenes, el primer rei, Otón I, va encarregar als arquitectes Stamatios Kleanthis i Eduard Schaubert que dissenyaren un pla urbà modern. l'Antic Palau Real (1836-1843), obra de l'arquitecte alemà Friedrich von Gärtner, va anar el primer edifici públic important que es va construir en el nou estil per al rei Otón I i la seua esposa, la reina Amalia, en fondos donados pel pare d'Otón, el rei Luis I de Baviera. Posteriorment, a mediats i finals d'el XIX, el danés Theophil von Hansen (1813-1891) i el sajón Ernst Ziller (1837-1923) varen participar en la construcció de molts edificis neoclàssics. Hansen, que s'havia traslladat a Atenes en 1837 a on el seu germà major Christian Hansen (1803-1883) era arquitecte de la cort des de 1834, va dissenyar el seu primer edifici, l'Observatori Nacional d'Atenes, i dos dels tres edificis contigus que formen l'anomenada «Trilogia Clàssica d'Atenes», a saber, l'Acadèmia d'Atenes (1859) i la Biblioteca Nacional de Grècia (1888). El tercer edifici de la trilogia és l'Universitat Nacional i Capodistriana d'Atenes (1843), que va ser dissenyada pel seu germà Christian. Theophil va partir per a Viena en 1846, encara que més alvance realisarà el Zappeion (1874-1888), el primer edifici construït per als Jocs Olímpics d'Atenes 1896 usat per a reunions i cerimònies. A la seua volta Ziller, que havia treballat per a Theophil, va viajar per tot el país i va realisar importants observacions arqueològiques. També va dissenyar molts i variats edificis, mansions privades en el centre d'Atenes que gradualment es varen fer públiques, generalment a través de donacions, com la mansió per a l'arqueòlec Heinrich Schliemann, el Iliou Melathron (ara, Museu Numismàtic d'Atenes) (1878-1881) o la Mansió Presidencial d'Atenes. Va proyectar aixina mateix l'ajuntament de Syros i el d'Ermoupoli, el Teatre Apolo en Patras, l'estació ferroviària d'Olimpia i l'iglésia de Sant Gregorio Palamas en Salónica. Les traces més característiques de l'estil neoclàssic grec, com en tot lo món, són la forma simètrica, les altes columnes que s'eleven fins a tota l'altura de l'edifici, el frontón triangular i el sostre abovedado.

Portugal

[editar | editar còdic]

Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Excerpt».

Atres nacions europees

[editar | editar còdic]
Erro al crear miniatura:
Pietro Nobile, Theseustempel, Viena
Erro al crear miniatura:
Catedral de Vác

La propagació del revival clàssic va ser casi uniforme en tota Europa, encara que en algunes excepcions: Espanya, per eixemple, no va aportar cap contribució significativa al Neoclassicisme.[Pe. 6]

En Viena algunes influències neoclàssiques es registren des de les primeres décades d'el XVIII, en la Karlskirche de Johann Bernhard Fischer von Erlach, una obra mestra del rococó austríac: l'edifici està de fet protegit per un pòrtic hexastilo, al com es recolza en dos columnes coclides inspirades en la columna Trajana de Roma. Un classicisme més rigorós es fa sentir en el XIX, en el Theseustempel i el Burgtor, dos complex neogriegos del ya mencionat Pietro Nobile.[Pe. 7]

En Polònia, cap al final d'el XVIII, es difon una arquitectura derivada dels models revolucionaris de Ledoux, pero un monument de principis del primer Neoclassicisme es troba en la catedral de Vilnius (ara en Lituània, que en l'época estava unida a Polònia en la Confederació polac-lituana).[Pe. 8] En el següent sigle Antonio Corazzi va ser protagoniste de la construcció de varis palaus en Varsòvia, mentres que la noblea polaca encarregava a Karl Friedrich Schinkel algunes residències en la campiña. En Praga el Neoclassicisme va ser rebuda en retart respecte al restant d'Europa,[Pe. 9] en Hongria la ruptura en ellenguage barroc ya va succeir en els anys 1770:[Pe. 10] la catedral de Vac, en el seu pòrtic coronat per un àtic massiu, data de 1763-1777. En el XIX este estil culmina en la catedral d'Esztergom (de planta central, en una cúpula) i en el neogriego Museu Nacional hongarés en Budapest (este últim obra de Mihály Pollack).

Neoclassicisme en Amèrica

[editar | editar còdic]

Iberoamèrica

[editar | editar còdic]
Erro al crear miniatura:
Capitolio Nacional de Colòmbia en Bogotà
Erro al crear miniatura:
Casa de Nariño en Bogotà
Erro al crear miniatura:
Palau de Sant Francisco en Bogotà
Erro al crear miniatura:
Palau de Mineria en la Ciutat de Mèxic
Erro al crear miniatura:
Palau de la Moneda en Santiago, Chile
Erro al crear miniatura:
Temple de Minerva en Quetzaltenango, Guatemala

Als imperis americans d'Espanya i Portugal va aplegar l'estil neoclàssic a través de proyectes dissenyats en Europa o ben realisats localment per arquitectes europeus o criollos formats en les acadèmies de les metròpolis. També hi ha eixemples de l'adaptació allenguage arquitectònic local, que durant els sigles anteriors havia realisat una síntesis o sincretisme dels elements europeus i precolombinos en el denominat barroc colonial. Un eixemple d'això és la Catedral de Tulancingo, Mèxic (1788, José Damián Ortiz de Castro). A criteris més clàssics pertanyen, en Chile, el Palau de la Moneda (1784-1805) i la Catedral Metropolitana de Santiago (1748-1800), abdós obres de l'arquitecte italià Joaquín Toesca. En Mèxic, el Palau de Mineria (1797-1813, Manuel Tolsá) i l'Hospici Cabanyes de Guadalajara (1804-1810, del mateix arquitecte). En Equador, el Palau de Govern de Quito (també cridat de Carondelet, 1790 o 1801, Antonio García).[6]

En les albors de l'independència d'Hispanoamèrica, es varen desenrollar programes constructius en les noves repúbliques. El neoclassicisme va ser introduït en la Nova Granada per Marcelino Pérez de Riera i Valéncia. Posteriorment, en Colòmbia es va construir el Capitolio Nacional de Colòmbia en Bogotà (1847, Thomas Reed, format en l'Acadèmia de Berlín), la Catedral Basílica Metropolitana de Bogotà i Primada de Colòmbia en Bogotà (1807-1823), (1941-1946 Reformes) baix els plans de Fra Dumenge de Petrés i el Palau de Sant Francisco dissenyat per Gastón large i Arturo Jaramillo (1918-1933); i en Perú la Catedral d'Arequipa (1844, Lucas Poblete). Brasil, que es va convertir en la sèu de la cort de la monarquia portuguesa, independisant-se de la seua metròpoli com Imperi del Brasil, també va utilisar els recursos de l'arquitectura per a la glorificació del poder polític, i es va optar per recórrer a arquitectes formats en la Real Acadèmia de París. A esta época pertany la portada de l'Acadèmia de Belles arts de Riu de Janeiro o Acadèmia Imperial (1822)[7] i el Palau Imperial de Petrópolis (década de 1840).[8]

Argentina, és un atre dels països que busca despullar-se del seu passat colonial, pero en el context de reorganisació del país després de l'independència en 1810, es busca un aspecte de poder que transmeta la presència de l'Estat inspirant respecte i devoció, incloent per supost l'arquitectura. No obstant, no es concep una image pròpia, sino que s'introduïx el cànon clàssic, no en forma de rèplica d'edificis de l'Antiguetat, pero si en una predominancia clàssica i molta influència de classicisme francés; que va a perdurar fins a el XX. En lo cultural, es pot verificar un apresuramiento per importar models culturals europeus, per a reemplaçar la tradició colonial. Es tractava de negar tot lo que poguera recordar l'etapa de la subordinació a Espanya. És llògic que en esta base ideològica l'image que oferien les ciutats resultaren negatives i es necessitara transformar-les.[9]

Estats Units

[editar | editar còdic]

Sigles XVIII i XIX

[editar | editar còdic]
Thomas Jefferson, Rotonda de l'Universitat de Virginia, Charlottesville (1817)

Els orígens del Neoclassicisme nortamericà deriven de l'intensa difusió que hi havia del palladianisme en el disseny de viles rurals.; també des de finals d'el XVIII es va vore l'èxit del revival grec. Els arquitectes més interessants de l'época eren Thomas Jefferson i Benjamin Latrobe.[El meu. 13] El primer, a partir de 1771, va començar a treballar en la seua casa en Monticello, en Virginia, obra particularment innovadora en comparació a construccions angleses contemporànees.[El meu. 13] Inspirat per la Maison Carrée de Nimes, entre 1785 i 1789, va eixecutar el poc original proyecte per al capitolio de l'estat de Virginia. El seu treball més famós seguix sent el campus de l'Universitat de Virginia, els dibuixos definitius de la qual es remonten a 1817: l'element dominant del nou complex és sense dubte la Rotonda, que albergarà la biblioteca i que en un porticado vagament palladiano, combina un cos circular, inspirat en el Panteón. Una atra de les característiques de l'edifici, reconstruït com a resultat d'un greu incendi que es va desenrollar a finals d'el XIX, són les sals que s'òbrin a l'interior, de forma elíptica. Va ser el propi Benjamin Latrobe qui va sugerir a Jefferson la solució de la Rotonda.[El meu. 14] El primer treball principal de Latrobe són la penitenciaría de Richmond i el Banc de Pennsilvània, ya desapareguda. A principis d'el XIX va rebre l'encàrrec per a completar el Capitolio de Washington, el gran palau en que havien colaborat molts arquitectes de l'época i en un resultat molt qüestionable. Més vesprada, baix l'ala reconstruïda del Senat, va insertar la Cambra del Tribunal Suprem, en la que el gust per la geometria i els detalls sugerixen una estreta afinitat en els models del francés Ledoux i de l'anglés Soane. Entre 1809 i 1818 va realisar la catedral de Baltimore, somesa en seguida a modificacions i ampliacions, pero que permaneixerà com la seua construcció més feliç.[El meu. 15]

L'estil clàssic es va consolidar despuix en les obres de Robert Mills i William Strickland, estudiants del propi Latrobe.[El meu. 16] Del primer es recorden algunes iglésies de planta central en Filadèlfia i Richmond, l'enorme columna de Washington en Baltimore i varis edificis en la capital federal del país, caracterisats per severs pòrtics. Del segon, despuix de la fama alcançada pel disseny del segon banc dels Estats Units, es té el proyecte per l'original Bossa de Filadèlfia i el Capitolio de Nashville (1845-1849), dotats en llanternes inspirades en el monument corágic de Lisícrates.

Erro al crear miniatura:
Palau de la Cort Suprema d'Estats Units, Washington

La primera mitat d'el XIX finalisa en la construcció d'alguns edificis clasiceantes: el Capitolio de New Haven, obra d'Ithiel Town, el capitolio d'Ohio en Columbus (1838) i el Girard College en Filadèlfia, de Thomas Walter. El neoclassicisme s'impon en l'escena americana substancialment fins a la segona mitat d'el XIX. Els últims treballs notables són alguns proyectes acadèmics dels associats Charles Follen McKim, William Rutherford Pixeu i Stanford White, com la Biblioteca de l'Universitat de Columbia en Nova York, de 1893, imponent edifici que reflectix l'esplendor de l'arquitectura civil romana seguint el model del neoclassicisme francés.[El meu. 17]

XX

[editar | editar còdic]

Cap a finals d'el XIX, el classicisme pur es convertix en l'eix teòric i cultural per a la construcció de ciutats sanceres com Washington : en la ciutat, concebuda com un damero", es varen dispondre frets edificis clasizantes. En Nova York varen ser concebudes sanceres porcions de nova urbanisació, que va involucrar a les àrees dispostes a lo llarc de Wall Street. En este esperit urbanístic es varen dispondre importants edificis en el vell estil. De fet, en el XX el neoclassicisme es va convertir en l'estil preferit per als edificis governamentals: es tracta d'edificis fets en clau antimoderna, que reflectixen en el jagantisme l'intenció de destacar el paper i el prestigi internacional de la nació.[Fu. 4][10]

Són numerosos els eixemples, els més célebres concentrades principalment en l'àrea de Washington. Per eixemple, el Lincoln Memorial (terminat en 1922) de Washington és un dels edificis que tracten d'imprimir a la ciutat una impronta destinada a recalcar la similitut en la Roma imperial. Dissenyat com un monument en memòria del president nortamericà Abraham Lincoln, conegut per la seua lluita contra l'esclavitut, el monument va ser concebut a nivell ideal en 1867, pero l'inici dels treballs va ser en les primeres décades d'el XX. En l'interior de l'edifici, dissenyat per Henry Bacon, es varen colocar escultures i estàtues ideades segons el model de les famoses "còpies romanes" (estàtues fetes en l'época romana que seguixen els bronzes perduts de l'antiga Grècia), com en el cas de la gran estàtua de Lincoln, situada en el centre del mateix monument.[11][12]

Erro al crear miniatura:
John Russell Pope, Jefferson Memorial, Washington

També en la capital nortamericana, en els anys 1930 es va alçar el majestuós Palau de la Talle Suprema, terminat en 1935. L'edifici, la frontera frontal del qual mostra una pronao d'estil corinto, va ser proyectat per Cass Gilbert, que era llavors ya conegut per tota la crítica d'art internacional pel seu Woolworth Building en Nova York, en el moment un dels rascacels més alts en el món.[Pe. 11][13]

L'últim edifici d'este gènero és el Jefferson Memorial, inaugurat en Washington solament en 1943. Dissenyat en 1939 per John Russell Pope, va ser construït a imitació de les viles palladianas i dels temples romans i grecs. L'edifici es desenrolla a lo llarc d'una rotonda de columnes jónicas que culmina en un gran pronao en vistes al riu Potomac. El monument repren/reprén el model de la Rotonda de l'arquitecte i president Thomas Jefferson, al que es dedica el memorial, que havia fet per a l'Universitat de Virginia.[12][14] Es tracta d'un revival molt alluntat de les noves tendències de l'arquitectura d'el XX, que des de feya temps ya hi havia obert noves portes, en una ruptura total en el passat i les seues imposicions estilístiques (vore per eixemple la Casa de la cascada, que Frank Lloyd Wright havia completat en 1939).[Pe. 12]

Neoclassicisme en Àsia

[editar | editar còdic]
Erro al crear miniatura:
Museu Nacional d'Indonèsia, en Jakarta (c. 1862-1868).

L'arquitectura neoclàssica va ser duta a Àsia per les nacions europees que governaven territoris en este continent. Un eixemple és el Museu Nacional d'Indonèsia, en Jakarta, construït en la década de 1860 pels neerlandesos.

Vore també

[editar | editar còdic]

Notes

[editar | editar còdic]
  • (1980) (en it), Garzanti. ISBN 9786001500565.
  • (1999) Mille anni d'architettura in Europa (en it). ISBN 9788842042952.
  1. ↑ J. Maroto (2009). Història de l'Art. Casals, pp. 290-291.
  2. ↑ «1791: Obertura do Portão de Brandemburgo» (en portugués). Deutsche Welle (6 d'agost de 2007). Consultat el 24 de giner de 2008.
  3. ↑ «Munich» (en anglés). Deutsche Welle (29 de març de 2005). Archivat des d'el original, el 28 de juny de 2008. Consultat el 24 de giner de 2008.
  4. ↑ J. Maroto (2009) op. cit.
  5. ↑ Ezio Bonfanti, Nuovo i modern in architettura, 2001, p. 30.
  6. ↑ La data 1790, en Arquitectura en Hispanoamèrica, web citada; la data 1801 i l'atribució d'arquitecte, en archive. org/web/20101220205822/http://www. presidencia. gov. ec/palacio-de-gobierno/museoEl Palau de Carondelet es Convertix en Museu, web de la Presidència d'Equador.
  7. ↑ Helena Cunha d'Uzeda: unirioja. es/servlet/articulo? codigo=279339 L'Acadèmia de Belles arts de Riu de Janeiro i la seua influència en el desenroll de l'arquitectura moderna brasilera, Goya, 2002.
  8. ↑ Per a tota la secció archive. org/web/http://arquitecturaxix. blogspot. com/2010/02/neoclasicisme-en-hispanoamerica. html Neoclassicisme en Hispanoamèrica, en Arquitectura d'el XIX.
  9. ↑ Mariconde, Maria del Carmen. .
  10. ↑ Vore també les opinions expressades, contra la dictadura de la llínea recta i l'involució de l'arquitectura, per Bruno Zevi, en Ilinguaggio Modern dell'Architettura, Torí, 1973.
  11. ↑ "Abitare annual", volume 5, p. 124.
  12. ↑ 12,0 12,1 G. Ciucci, Classicisme, classicismi: architettura Europa/America 1920-1940, 1995.
  13. ↑ "Abitare annual", volume 5, p. 154.
  14. ↑ S. Bedford, John Russell Pope: Architect of Empire, 1998.
  • Matteucci, A. M. (1992). (en it), Garzanti.
  • Middleton, Robin (2001). Architettura dell'Ottocento (en it), Electa. ISBN 88-435-2465-8.
  • Nikolaus Pevsner (1998). Storia dell'architettura europea (en it). ISBN 88-420-3930-6.
  • Nikolaus Pevsner (2005). Dizionario vaig donar architettura (en it), Einaudi. ISBN 9788806180553.

Bibliografia

[editar | editar còdic]
  • Giulio Carlo Argan, L'art italiana 1770-1970, Florencia, Sansoni, 1970.
  • M. Giuffrè, P. Barbera, G. Cianciolo Cosentino (a retor vaig donar), The clave of Schinkel and the age of Neoclassicism between Palermo and Berlin, 2006. ISBN 8887669481
  • H. R. Hitchcock, L'architettura dell'Ottocento i del Novecento, Torí, Einaudi, 1971.
  • H. Honour, Federici (traduttore), Neoclassicisme, Torí, Einaudi, 1980.
  • Emil Kaufmann, Architecture in the Age of Reason. Baroque i Post Baroque in England, Italy, France, Cambridge, 1955; L'architettura dell'illuminisme, trad. it., Torí, 1966.
  • Emilio Lavagnino, L'art moderna dai neoclassicisti ai contemporanei, Torí, UTET, 1956.
  • P. Lavedan, L'Histoire de l'urbanisme: Renaissance et temps modernes, París, 1941.
  • Corrado Maltese, Storia dell'art italiana 1785-1943, Torí, Einaudi, 1960.
  • A. M. Matteucci, L'architettura del Settecento, Torí, Garzanti, 1992.
  • C. Meeks, Italian Architecture 1750-1914, New Haven - Londres, 1966.
  • Robin Middleton, David Watkin, Architettura dell'Ottocento, Martellago (Veneca), Electa, 2001. ISBN 88-435-2465-8
  • Werner Muller, Gunter Vogel, Atlante d'architettura. Storia dell'architettura dalle origini all'età contemporanea. Tavole i testi, Rozzano (Milà), Hoepli, 1997. ISBN 88-203-1977-2
  • Luciano Patetta, L'architettura dell'Eclettisme. Fonti, teorie, modelli 1750-1900, Milà, Magotta 1975.
  • Mario Praz, Gust neoclassico, Milà, 1974-2003. ISBN 88-17-10058-7
  • The Age of Neoclassicism, catalogue della mostra, Londres, 1972.
  • J. Summerson, Architettura del Settecento, Milà, Rusconi, 1990.
  • N. Tarchiani, L'architettura italiana dell'Ottocento, Firenze, 1937.
  • V. Vercelloni, Dizionario enciclopedico vaig donar architettura i urbanistica, Roma, 1969.
  • D. Watkin, Storia dell'architettura occidentale, Bolonya, 1990.

Enllaços externs

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]


Erro en la cita: Existixen etiquetes <ref> per a un grup nomenat "Pe.", pero no es trobà una etiqueta <references group="Pe."/>
Erro en la cita: Existixen etiquetes <ref> per a un grup nomenat "El meu.", pero no es trobà una etiqueta <references group="El meu."/>
Erro en la cita: Existixen etiquetes <ref> per a un grup nomenat "Fu.", pero no es trobà una etiqueta <references group="Fu."/>

Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Neoclàssic&oldid=1258365»