L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Neoclassicisme hispanoamericà

El neoclassicisme hispanoamericà, va anar un influent moviment cultural, artístic i lliterari que es va estendre per Europa des de mediats de el XVIII fins a les primeres décades de el XIX, marcant una reacció contra els excessos ornamentals del Barroc i que finalment donaria pas al Romanticisme. En el context hispanoamericà, este periodo es va caracterisar per l'auge del periodisme polític i social com a vehícul de les noves idees revolucionàries, la preferència per l'ensaig, el discurs i el història, i el sorgiment de la novela realista hispanoamericana en figures com José Joaquín Fernández de Lizardi. La poesia neoclàssica en la regió, si be en llimitacions estètiques en el seu alvertent revolucionari que celebrava les gestes independentistes, també va produir obres significatives com La victòria de Junín: Vora a Bolívar per José Joaquín de OImedo i Silva a l'agricultura de la zona tórrida d'Andrés Bell.

La victòria de Junín: Vora a Bolívar per José Joaquín d'Olmedo

Antecedents

L'estil neoclàssic va ser un moviment cultural, artístic i lliterari que es va desenrollar en Europa des de mediats de el XVIII fins a les primeres décades de el XIX, que despuix va ser substituït pel Romanticisme.[1] El seu orige ve de la reacció davant els "excessos" del barroc en l'art i especialment l'abús decoratiu de la seua última fase: el rococó. Va haver també una poesia revolucionària, encara que de valor estètic llimitat. Esta celebrava els triumfos de les armes americanes, enaltia als héroes de la guerra, promovia l'entusiasme nacional i atacava a Espanya, els seus hòmens i els seus actes. Esta poesia s'ha arreplegat en cançoners, i algunes de les composicions són anònimes, mentres que unes atres apareixen firmades.[2]

El Neoclassicisme en Hispanoamèrica

En la prosa, els fenomens varen ser els següents: el sorgiment del periodisme polític, social i econòmic, com a mig de difusió de la nova ideologia i revolució. Una preferència pels ensajos, proclames, històries i discursos; el naiximent de la verdadera novela realista hispanoamericana en Mèxic José Joaquín Fernández de Lizardi.[3] Un eixemple d'este gènero són els himnes nacionals escrits en este estil. Encara que el periodisme va ser l'activitat lliterària més immediata i directa, la prosa revolucionària és riquíssima en memòries, autobiografies, cartes, discursos, artículs, ensajos, panflets i traduccions. En el teatre, no obstant, no va haver grans novetats. Es representaven les comèdies i tragèdies del repertori clàssic espanyol. Va haver, en tot, intents de teatre popular, que poden considerar-se com els precursors dels teatres realistes locals. El monòlec o unipersonal va tindre prou auge en eixos moments. Principalment el neoclassicisme és l'igualtat existent entre obres de el XIX i escritures gregues, encara que l'interés que es tenia per participar en esta obra era per admiració a este tipo de representacions.

Autors i obres

 
Andres Bell

Els temes preferits pels neoclàssics hispanoamericans varen ser de llibertat i progrés inspirats pels generals Simón Bolívar, Antonio José de Sucre i José de Sant Martín. El màxim representant de l'época és José Joaquín Olmedo (1780-1847), equatorià que va compondre una famosa obra que va elogiar a Simón Bolívar La victoria de Junín: Canto a Bolívar.[4] També destaquen Rafael Landívar (1731-1793), en la seua obra "Rusticatio Mexicana" i José María Heredia (1803-1839), humaniste cubà, autor de dos célebres odes: neoclasicismo hispanoamericà i La victoria de Junín: Canto a Bolívar. A açò se suma Rafael García Goyena, escritor radicat en Guatemala que va destacar especialment en la seua obra Silva a la agricultura de la zona tórrida. També va ser poeta i fabulista, influenciat per la lliteratura de l'ilustració per lo que escriuria "La victoria de Junín: Canto a Bolívar.[5] Ademés, durant l'independència de varen destacar José Joaquín Fernández de Lizardi i Fra Servando Teresa de Mier, el primer a través de la seua narrativa i el segon en la seua poesia.[6]

Menció a banda mereix Andrés Bell (Caracas, 29 de novembre de 1781 - Santiago, 15 d'octubre de 1865), qui va anar un filòsof, poeta, traductor, filòlec, ensagiste, educador, polític i juriste veneçolà de l'época pre-republicana de la Capitania General de Veneçuela. Està considerat com un dels humanistes més importants d'Amèrica, va contribuir en innumerables camps del coneiximent. D'una profunda educació autodidacta, va nàixer en la ciutat de Caracas, en la llavors Capitania General de Veneçuela, a on va viure fins a 1810. Entre les seues principals obres, es conta la seua Gramàtica de l'idioma castellàEn el teocalli de CholulaGramàtica de la llengua castellana destinada a l'us dels americans i els esclaus espanyolsNiágaraPrincipis del dret de gents.[7]

Poesia Gauchesca

Artícul principal → Lliteratura gauchesca.

Una manifestació important de l'época va ser la poesia gauchesca, que va anar un gènero escrit per lo general en llenguage rústic i té com a artiste principal el gaucho. Este fenomen lliterari, cultural i social és propi del Riu de la Plata, en Argentina i Uruguai.


Es considera iniciador del gènero a l'uruguayà Bartolomé Hidalgo (1788-1823).[8] Entre les seues obres podem citar La victoria de Junín: Canto a Bolívar o els seus neoclasicismo hispanoamericà.[9] La poesia gauchesca naix cap al XVIII en el Riu de la Plata, la seua difusió aplega a l'últim terç de el XIX. Esta reflectix actituts polítiques com el cult per les armes, el habilitat del ginet i el sentiment de llibertat. Per a alguns crítics, l'antiga poesia tradicional i anònima dels gauchos té una base espanyola popular (romançades, coples, cançons), ingressada en el Riu de la Plata en els conquistadors i colonizadores, la qual va ser repetint-se de boca en boca, adaptant-se a la realitat americana, fins a aplegar a convertir-se en la poesia dels gauchos argentins. Els La victoria de Junín: Canto a Bolívar són els protagonistes dels poemes gauchescos i de les obres en prosa del mateix gènero.

Vore també

Referències

  1. ↑ Preckler, Ana María (2003). el+neoclassicisme&pg=PA53&printsec=frontcover Història de l'art universal dels sigles XIX i XX (en és), Editorial Complutense. ISBN 978-84-7491-706-2.
  2. ↑ Carilla, Emilio (1968). La lliteratura de l'independència hispanoamericana: (neoclassicisme i prerromanticismo) (en és), Editorial Universitària de Buenos Aires.
  3. ↑ «José Joaquín Fernández de Lizardi - Detall de l'autor - Enciclopèdia de la Lliteratura en Mèxic - FLM». www.elem.mx. Consultat el 2025-04-17.
  4. ↑ Olmedo, José Joaquín (2016-06-29). Poesia-prosa (en és), Biblioteca Cervantes Virtual. ISBN 978-84-16594-51-1.
  5. ↑ García Goyena, 1825.
  6. ↑ Carilla, Emilio (1979). Poesia de l'Independència (en és), Fundacion Biblioteca Ayacuch. ISBN 978-84-660-0021-5.
  7. ↑ Bocaz, Luis; Ramírez, Jorge (2000). Andrés Bell: una biografia cultural (en és), Conveni Andrés Bell. ISBN 978-958-698-053-1.
  8. ↑ Carilla, Emilio (1979). Poesia de l'Independència (en és), Fundacion Biblioteca Ayacuch. ISBN 978-84-660-0021-5.
  9. ↑ Becco, Horacio Jorge (1972). Antologia de la poesia gauchesca: en íntroducción, notes, vocabulari i bibliografia (en és), Aguilar.

Bibliografia

  • Carrillo Zeiter, Katja. Lliteratura de l'Independència. Editorial Verbum, 2010.
  • Saragossa, Gonzalo. Amèrica Llatina: L'Independència (Història i Lliteratura). Editorial Síntesis, 2009.
  • Anderson Imbert, Enrique. Història de la lliteratura hispanoamericana. Fondo de Cultura Econòmica, 1954.


Referències


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Neoclassicisme_hispanoamericà&oldid=1547787»