Riu de la Plata
El Riu de la Plata[1] està format per l'unió dels rius Paraná i Uruguai, en el Con Sur d'Amèrica, i desemboca en l'oceà Atlàntic sur. Pot ser dividit en dos sectors: el interior, compost pels trams superior i mig, el qual és de poca profunditat i es troba desprovisto d'intrusió salina, i el exterior, comprés entre Punta del Este (Uruguai) i la baïa de Samborombón (Argentina), tram de major profunditat i en una important influència marina, que pot ser considerat un estuari del oceà Atlàntic.[2] En forma triangular i un llarc de 325 km, servix de frontera en tot el seu recorregut entre l'Argentina i l'Uruguai. El seu rumbo general és noroest-surest i bolca en l'oceà Atlàntic la escorrentía de la seua conca hidrogràfica més la dels seus afluents, que sumen al voltant de 3 250 000 km².
Entre els geógrafos no hi ha consens sobre si la definició del Riu de la Plata deuria incloure els térmens ric, estuari,[3] golf o mar marginal de l'oceà Atlàntic.[4][5] És cridat comunament "riu" tant del costat uruguayà com de l'argentí,[6][7][8][9] mentres que, fòra d'estos dos països, li'l caracterisa únicament com "estuari".[10][11][12] En cas que li'l considerara també un riu, seria el més ample del món en 221 km.
Té una extensa conca hidrogràfica que arreplega les aigües dels rius Paraguai, Paraná i Uruguai, aixina com les dels seus afluents i de diversos chapulls, per eixemple, el Pantanal, els Esteros del grup d'Iberá i el Banyat l'Estrela. És la segona conca més extensa de Sudamérica, després de la del ric Amazones. El seu primer nom va ser riu Jordán en honor a Américo Vespucio.
General
Llímits
Fluïx de noroest a surest des del paralel de Punta Grossa —que marca el punt extrem del Riu de la Plata (km 320)— cap al sur i del riu Uruguai cap al nort. Al sur d'este paralel es troben les seccions insulars 1° i 4° pertanyents a la província d'Entre Rius (Argentina).
Segons l'Organisació Hidrogràfica Internacional, la seua desembocadura està determinada per la llínea que unix Punta de l'Est en el cap Santa Antonio,[13] més precisament en la punta nort de dit veta, cridada punta Rasa. D'acort en el Tractat del Riu de la Plata, suscripto per l'Argentina i l'Uruguai, el seu llímit exterior està determinat per la llínea imaginària de 219 km que unix Punta de l'Est (Uruguai) en punta Rasa (Argentina).
Salinitat
La salinitat de l'aigua es medix en grams de sal per litro de solució, per eixemple, 10 g/L és igual a 10 psu, a 10 ppt, a 10 ‰ o a 1 %.[14] La salinitat promig en les mars del món és de 35 ‰ i es consideren aigües marines a aquelles que tenen valors de salinitat entre 30 ‰ i 50 ‰.[15] En la regió de l'Atlàntic a on desemboca este riu, la salinitat és d'una miqueta més de 32 ‰.
L'influència de les aigües del Riu de la Plata aplega fins a ben adinsades les aigües oceàniques: recent a més de 100 km del llímit exterior fluvial convingut en el Tractat del Riu de la Plata s'alcancen els 32 ‰. Si es comparen abdós riberes, en Punta de l'Est se superen lleument els 32 ‰, mentres que en la costa argentina este valor s'alcança a l'altura de Nova Atlantis (60 km al sur de punta Rasa). En punta Rasa, es registra una salinitat de 29 ‰, el mateix valor que posseïx, en la ribera oposta, la zona de La Pinada en la boca del riera Pando. Entre estos dos últims punts, s'estén una llengua d'eixe grau de salinitat fins a 45 km mar adins al surest de la llínea del Tractat. Contorneando dita llengua de baixa salinitat, el llímit marí de 30 ‰ s'alcança del costat uruguayà en Costa Blava i de l'argentí en Les Toninas, encara que dita frontera marina es conseguix recent 75 km mar adins del llímit del Tractat.
L'intrusió salina cap a l'interior del riu aplega fins a la zona entre Punta Pedres i la boca del ric Santa Lucía, puix allí la salinitat promig anual a penes ronda els 0,5 ‰.[16]
Ports principals
Sobre la marge nort (República Oriental de l'Uruguai):
- Colónia - Port comercial (Passagers) i deportiu
- Montevideo - Port comercial (Passagers i càrrega) - Port de matrícula
- Port del Bucege - Port deportiu
- Piriapolis - Port deportiu
- Punta de l'Est - Port deportiu
Sobre la marge sur (República Argentina):
- Port d'Oliveres - Port deportiu
- Buenos Aires - Port comercial (Passagers i càrrega) i deportiu - Port de matrícula
- L'Argent - Port comercial (Càrrega)
Navegabilitat
El Riu de la Plata és navegable en casi tota la seua extensió. Aixina i tot, pels múltiples bancs d'arena produïts per la sedimentació provinent dels seus afluents, és necessari el constant dragado de canals, tant per a l'accés als ports d'abdós màrgens com per a navegar en demanda dels ports ubicats en els rius Paraná, Uruguai i Paraguai.
La profunditat del riu varia entre un valor mínim de 0,60 m en la zona noroest (en proximitats de la Delta del Paraná i la desembocadura del riu Uruguai) i un màxim de 25 m sobre la llínea imaginària que determina el seu llímit exterior.
La navegació de bucs de porte pels canals i l'accés als ports deu estar assistida per pràctics quan es tracte de bucs argentins o uruguayans que superen els 120 m d'eslora, i sense llímit d'eslora per a bucs de porte d'atres nacionalitats.
En el balisament i senyalisació dels canals de navegació i accés a ports rig el sistema de boyado marítim IALA per a la Regió B.
Fauna
Tant en l'estuari com en la costa atlàntica es poden trobar delfins de l'espècie franciscana, una espècie de riu que preferix les aigües salobres. En ocasions este delfí d'espècie franciscana remonta les aigües dels rius Paraná i Uruguai. També es troben tres espècies de tortugues marines: la tortuga verda (Chelonia mydas), la tortuga cabezona (Caretta caretta) i la tortuga sèt quillas (Dermochelys coriacea).
Geografia física
Físicament el Riu de la Plata es dividix en tres zones geogràfiques:
Regió interna o superior
Des del paralel de Punta Grossa (Latitut: 33°55′0″ S) fins a la llínea imaginària que unix al far de Colónia en Punta Lara, es caracterisa per un substrat d'arena fina, rovina i argila. És la prolongació del Delta del Paraná baix l'Argent, a on es depositen els sediment més grossos.
Regió intermija
És el tram entre la llínea que unix Colónia en Punta Lara fins a una atra que unix Punta Espinillo Montevideo en Punta Pedres. Ací es produïx el transport dels sediment fins en suspensió.
Regió exterior o inferior
És el tram entre eixa segona llínea fins al llímit exterior, la llínea imaginària que unix a la Fita Far de Punta de l'Est en la Fita Far Punta Rasa. És l'únic dels trams a on es presenta l'influència marina; les aigües són salobres en tenors de salinitat variats i canviants, segons les marees, vents, entre uns atres. Els sediment són pelíticos en un important cos arenenc.
Llit i sediment en suspensió
Cada any són transportats fins al Riu de la Plata uns 160 millons de tonellades de sediment. Esta càrrega està composta per: rovina —el 56 %— (90 millons ton/any), argila —el 28 %— (45 millons ton/any), i arena —el 16 %— (25 millons ton/any). De tota la càrrega, el 90 % viaja en suspensió (145 millons ton/any). El material suspés està integrat per la totalitat de les argila i rovines que apleguen a l'Argent, més 10 millons ton/any de l'arena més fina. Per mig de càrrega de fondo també són transportats 15 millons ton/any d'arena més grossa. En el sector del Riu de la Plata que enfronta a la delta es deposita tota l'arena transportada (els 25 millons ton/any) i una porció de les rovines.[17][18]
Les fonts principals de materials fins són el sur de Bolívia i les províncies del noroest de l'Argentina, regions que són drenades per l'alta conca del riu Bermejo, per la qual primer els sediment són tributats al riu Paraguai, després per est passen al riu Paraná, i finalment este últim els transporta fins a l'Argent, a on es depositen després d'un recorregut de casi 2000 km des del seu orige.[19]
El caixer del riu està dominat per la presència d'extensos bancs de baixa profunditat que dificulten la navegació en embarcacions de calat, per lo que esta deu fer-se seguint diversos canals naturals i artificials, molts dels quals, en especial la ruta que comunica Buenos Aires en l'oceà Atlàntic, són objecte de constant dragado per a evitar l'acumulació de sediments i aixina mantindre'ls oberts. Els principals bancs d'arena són Ortiz, Arquímedes, Inglés i Rouen.
La morfologia del llit de l'àrea específica de l'illa Martín García es caracterisa per un bajío (la formació plaja Fonda) travessat per canals i compost per sediment grisos-marrons, arenencs cap al nort, arenes limosas i rovines arenenques cap al sur i rovines arcillosos (fancs) cap a la marge argentina. La delta presenta un alvanç continu de 15 m per any i produïx una disminució de les profunditats del llit per mig de la formació de bancs, que després es transformen en illes.
Sismicidad
La regió respon a la «falla de Punta de l'Est», i a la «subfalla del Riu de la Plata»; en sismicidad baixa; i la seua última expressió es va produir el 5 de juny de 1888 (Erro en l'expressió:: Caràcter de puntuació no reconegut "[" anys
) de silenci sísmic), a les 3.20 UTC-3, en una magnitut de 5,5 en l'escala de Richter. (Terremot del Riu de la Plata de 1888).[20]
Costes
Sobre les costes del riu, estes presenten característiques molt diverses.
Costes uruguayanes
La costa uruguayana pertany a la formació geològica del massiç de Brasília, en costes altes i plages d'arena vorejades de dunes separades per vetes rocoses.
Els principals afluents per la ribera uruguayana són els rius Sant Joan, Rosario, Santa Lucía, i el riera Solís Gran.
Costes argentines
La costa argentina correspon a la conca sedimentaria de la Pampa, formada per replanells de rovina que alternen en planicies barrosas. És, per lo general, baixa, formada per rovinas, sent abundants els juncals. En ella es destaca la baïa de Samborombón, la costa de la qual té uns 180 km de llongitut. En esta baïa desemboquen varis cursos d'aigua, moltes voltes canalisats, sent els principals els rius Samborombón i Salat.
Vore també
- Conca de l'Argent
- Anex:Conques del món per superfície
- Tractat del Riu de la Plata
- Canal Emilio Mitre
- Canal Punta Indi
- Canals a Martín García
- Riu Matança-Riera
Referències
- ↑ Real Academia Española (2010). Ortografía de la lengua española, Espasa.
- ↑ «Atles Ambiental de Buenos Aires». Archivat des de l'original, el 3 de novembre de 2012. Consultat el 18 d'abril de 2011.
- ↑ ASALE, RAER-. «estuari | Diccionari de la llengua espanyola» (en es). «Diccionari de la llengua espanyola» - Edició del Tricentenario. Consultat el 2021-06-12.
- ↑ «Ric de l'Argent: Història, Característiques, i molt més.» (en és-és). Conegam Tots Els Rios Del nostre Planeta (10 de novembre de 2017). Consultat el 26 d'abril de 2020.
- ↑ «Geoenciclopedia - Riu de la Plata».
- ↑ Història Marítima Argentina: La mar i els rius argentins. Departament d'Estudis Històrics Navals, 1982.
- ↑ Escala Evaristo (1860) Garibaldi i les seues glòries. Impr. i litografia de Juan José Martínez. 381 pág.
- ↑ Garrido Manuel Ignacio (1983) Interessos marítims. Direcció general de Publicacions, Universitat Nacional de Còrdova. 359 pág.
- ↑ Enguix Alberto (2010) El pròxim role - Meteorologia Estratègica, Elemental, i Alvançada. NEW Visions. ISBN 978-84-613-8993-3.
- ↑ «Ric de l'Argent - History» (en en). Encyclopedia Britannica. Consultat el 2021-06-11.
- ↑ «Argent, Riu de la nell'Enciclopèdia Treccani» (en it). www. treccani. it. Consultat el 2021-06-11.
- ↑ «Dubten | Rio de l'Argent | Rechtschreibung, Bedeutung, Definition, Herkunft» (en de). www. duden. de. Consultat el 2021-06-11.
- ↑ «Limits of ocean and sigues. Special publications N.° 23. 3.° Edition - 1953.». Archivat des de l'original, el 8 d'octubre de 2011. Consultat el 7 d'agost de 2010.
- ↑ Lewis, I. L. 1980. Escala pràctica de salinitat 1978 i els seus antecedents. IEEE J. Ocean. Eng., OE-5(1): pp. 3-8.
- ↑ Mantyla, A. W. 1987. Comparacions d'estàndarts d'aigua de mar. J. Phys. Ocean., 17: pp. 543-548.
- ↑ Guerrero, R. A.(1998).«Oceanografia física de l'estuari del Riu de la Plata i el sistema coster del Racó. Novembre, 1994».Institut Nacional d'Investigació i Desenroll Peixquer (INIDEP) informe tècnic.Mar del Plata:(21): pp. 29-54.
- ↑ Amsler M. & Drago I. (1988). Suspendre sediment at a cross section of the middle Paraná River: concentration, granulometry and influence of the main tributaries, Sediment Budgets (Proceedings of the Porto Alegre Symposium, IAHS Publicació n.° 174, pp. 381-396.
- ↑ Amsler M. (1995). Càrrega de llavat del Riu Paraná en els seus trams mig i inferior, Orige, comportament anual, concentracions i cabals sòlits.
- ↑ Alquitrà J., Busquets M., & Spalletti P. (1999). Generació i transport de sediment en l'alta conca del Riu Bermejo. Impacte en la hidrovía, delta del Paraná i Riu de la Plata, Programa Estratègic d'Acció per a la Conca del Riu Bermejo, Capítul C, pp. 221-238.
- ↑ «Llistat de Terremots Històrics». Institut Nacional de Prevenció Sísmica. Consultat el 9 de març de 2009.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Río de la Plata» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.