Canal de navegació

Un canal navegable és una via d'aigua creada de forma artificial per tal de facilitar el transport de persones i mercaderies normalment entre masses d'aigua ja existents, com llacs, rius o oceans i mijançant diferents tipos d'embarcacions. Es pot tractar d'una estructura completament artificial, o d'un riu canalisat allarg de part o la totalitat del seu curs. En este últim cas, fent ús de la tècnica, es modifiquen les característiques geomètriques i hidràuliques del curs d'aigua, mijançant neteges, excavacions, rectificacions o engrandiments. La canalisació dels grans rius (Rin, Roine) ha estat acompanyada pel rebliment de meandres. Generalment s'ha tractat de traçar un curs rectilini dels canals, per tal de facilitar la navegació, a expenses de la natura i la riquesa ecològica i funcional de les zones humides preexistents. Els canals interiors van precedir el desenroll del ferrocarril durant la revolució industrial i alguns d'ells van ser posteriorment assecats i utilisats com a passos lliures per construir vies fèrries. L'estudi de la utilisació dels canals s'ha desenrollat allarg dels sigles i molts genis hi han dedicat molta energia per al seu millorament, Leonardo da Vinci no ha estat l'excepció. Entre atres coses ha aportat diverses idees per al desenroll dels canals que circumden Milà, (els anomenats "Navigli") completament artificials, estos connecten la ciutat en els rius Ticino, i Adda. A través d'estos últims, indirectament es podia arribar per vies fluvials fins al llac Maggiore cap al nord, utilisant el riu Po, fins a la mar Adriàtica a l'est. Utilisant estes vies fluvials, relativament petites i poc profundes, el transport de mercaderies es feia pel mig de barcasses de fondo quasi pla, per este mijà es va transportar els materials de construcció que es van utilisar per a la construcció de la ciutat. Entre els exemples de grans canals que han canviat sobre manera l'economia continents sensers, estan certament el Canal de Suez i el Canal de Panamà. En l'obertura d'estes grans obres d'enginyeria, els temps de transport intercontinentals es van reduir dràsticament i van marcar un creixement exponencial del comerç d'occident en l'Extrem Orient. Un atre tipos de canal molt característic és el que permet la navegació a l'interior de les ciutats. Un exemple de canals navegables interns a la ciutat poden ser els canals de Tàrent, on els canals permeten l'accés dels vaixells de guerra fins a l'Arsenal Militar Marítim, a la ciutat. Pero el millor exemple és naturalment el de Venècia: encara que d'atres ciutats (per exemple Amsterdam) posseeixen diversos quilòmetres de vies navegables en el seu interior, Venècia és l'únic exemple en el món d'una ciutat en la qual'única manera de moure's, a més a més del per als vianants, és per mig de la seua intricada ret de canals.

Resclosa del canal Saint-Martin

Descriptiva

Erro al crear miniatura:

Vista de 16 rescloses consecutives: Caen Hill al Canal Kennet i Avon, Wiltshire, Anglaterra

La forma més senzilla de canalisació, és modificar les ribes dels rius, de manera que es crea una ribera artificial. L'home, degut a la manca d'esta facilitat per al transport, adapta artificialment les ribes per a propòsits específics de gestió d'aigua i navegació. En estes tècniques també se solucionen problemes cada vegada més complicats, com per exemple les rets de canals per a la navegació. Els grans treballs de construcció (excavacions, estroncament, obra, etc.) són necessàries per construir els diferents canals. El canal pròpiament dit, comprèn instalacions auxiliars, com les rescloses, ponts-canals, aqüeductes, túnels, vies de drenage, etc. Les rescloses mantenen un ancorage mínim i permeten a les barques circular contra corrent sense massa esforç. En contrapartida, l'empenyiment hidràulic d'una secció (referit a secció entre dos rescloses) és pràcticament nula. Per això, és necessari al manteniment periòdic de rescloses, executant operacions de drenage periòdiques per tal d'evitar problemes de dipòsits.

Història

En este apartat, es fa un repàs a les grans obres i els avenços tecnològics duts a terme per les diferents civilisacions que han treballat en canals, i que s'han caracterisat per adaptar els treballs a les necessitats logístiques de cada època. Els exemples clars d'aquestos problemes logístics són les grans obres, que a pesar del seu cost d'inversió inicial, es planifiquen per aconseguir millorar la utilitat del sistema de transport o d'estalviar temps i recursos. El més evident d'aquestos projectes és potser el Canal de Suez, que acurta el camí de la navegació fins a Orient, evitant circumvalar el Cap de Bona Esperança. D'atra banda, a la part tècnica d'este desenroll s'ha caracterisat per les petites millores incrementals. Allarg del temps, en l'adaptació dels cursos d'aigua a rius i canals, ha sigut de gran importància l'habilitació d'ajudes a la tracció i a l'atracament, construint així embarcadors, molls o vies de tracció. A més, s'han projectat rescloses, ascensors/descensors d'embarcacions, ponts o túnels habilitats específicament per a la circulació fluvial. Atres ajudes a la navegació que s'han instalat són les comportes, els punts de virada o els ports fluvials.

Antiguitat

El Gran Canal de la Xina al seu pas per Hangzhou.

Des de l'antiguitat i durant l'edat mijana s'han seguit certes pràctiques d'arranjament de vies naturals d'aigua. Estes pràctiques d'arranjament i manteniment han cobert les necessitats dels usuaris i interessats en estes progressives millores i adaptacions d'un curs d'aigua. Són destacables la funció de seguretat proporcionada per dics i embassaments, que prevenen les inundacions dels territoris propers a la riba en cas de crescudes. Els canals més antics coneguts eren els d'irrigació, es construïen a Mesopotàmia cap al 4000 aC, alloc on se situen Iraq i Síria en l'actualitat. La civilisació de la vall de l'Indus també disposava d'un sistema avançat d'irrigació i d'embassament d'aigua, incloent-hi els embassaments construïts a Girnar al 3000 aC.

A l'antiga Xina, els llargs canals per al transport fluvial s'establiren al període dels Regnes Combatents (481-221 aC). El canal més llarg d'este període fou l'Hong Gou (Canal de l'Oca Salvage), que segons l'historiador de l'antiguitat Sima Qian, connectava els vells estats de Song, Zhang, Chen, Cai, Cao i Wei. D'esta època es conserva encara el canal que és encara el més llarg del món, el Gran Canal de la Xina, en 1794 kilòmetres de recorregut. El Gran Canal, fou construït per tal de transportar l'Emperador Sui Yangdi des de Pequín fins a Hangzhou. El projecte començà al 605 i es completà al 609, encara que gran part del treball fou l'adaptació de canals existents. La secció més vella d'este canal es va construir al 486 aC com a mínim. Fins i tot les seccions urbanes més petites tenen, normalment seccions de més de 30 metres d'ample.

Canals a l'Edat Mijana

Durant la revolució agrària musulmana a l'edat mijana, els canals artificials, que havien estat limitats a certes regions, són adoptats pels enginyers Musulmans. D'esta manera, es difon ràpidament esta tecnologia, per tot el Califat i també per la resta del Vell Món. Per a cada regió a la que s'integraven canals al seu sistema, s'introduïa un nou concepte:

D'esta manera, els canals artificials foren introduïts a Europa per mig de l'Àndalus.

el Naviglio Grande de Milà (Itàlia).

A l'edat mijana, el transport naval era més barat i ràpid que el transport per terra. Això es degué a la mala qualitat de les carreteres, que estaven sense pavimentar i a les mals condicions en què es trobaven. A més, per vaixell es podien transportar majors càrregues. El primer canal artificial a l'Europa Cristiana, i el més important de tots, fou el "navigli" lombard, és a dir el Naviglio Grande, a prop de Milan, la construcció del qual començà el 1127 i acabà el 1257, permetent el desenroll del comerç, el transport i l'agricultura. Més tard, els canals es construïen als Països Baixos i a Flandes, per tal de drenar els polders. El desenroll dels canals fluvials per Europa fou millorat en el treball dels especialistes neerlandesos que n'estengueren el seu coneixement, coneixement, que fou ràpidament implementat a atres països com a les rets de canals al nord de l'actual Itàlia. D'esta manera els coneixements i les regulacions sobre canals i adaptació de costes són estandardisats ràpidament pels països europeus.

Resclosa del Canal Stecknitz a Witzeeze, construïda al voltant de 1398.

Fou en esta època quan es tornà a escomençar la construcció de canals, a causa de l'expansió comercial iniciada al seÖgle XII. Les millores que s'adoptaren foren l'ús de rescloses individuals o de comporta. El transport de barques travessant rescloses feia ús de grans quantitats d'aigua, que podia resultar en conflictes en els operadors dels molins d'aigua. Per a solucionar este problema, s'enginyà la resclosa de càmera o de dipòsit, que aparegué al voltant del X dC. a la Xina i que ja era present a Europa cap al 1373, emprant-se al projecte del canal de Vreeswijk, als Països Baixos. Un atre desenroll important fou la porta bisellada que fou introduïda probablement a Itàlia gràcies a Bertola da Novate al XVI. Esta millora permetia la construcció de portes més amples, eliminant així la restricció imposada per les rescloses de guillotina.

Pont al canal de Briare, França

Les millores arribaren a tractar el problema de remuntar rius en majors desnivells, causats per les valls dels rius. Així puix es desenvoluparen els canals inclinats. La construcció del primer canal d'este tipos es dugué a terme entre els anys 581 i 617 dC, formant part del Gran Canal de la Xina, mentre que a Europa el primer canal inclinat, fou el Canal Stecknitz, ara situat a Alemanya cap al 1398, basat en rescloses individuals. El primer canal inclinat que feia servir rescloses de dipòsit fou el Canal de Briare, que connectava eloira i el Sena (1642), treball que fou seguit del més ambiciós Canal du Midi (1683) connectant l'Atlàntic i el Mediterrani. Este canal constava d'una escala de 8 rescloses a Besiers, un túnel de 157 metres de llargària i tres grans aqüeductes. La construcció de canals va progressar de manera constant a Alemanya als sigles XVII i XVIII, en tres grans rius: l'Elba, l'Oder i el Weser que foren units mijançant canals. A l'Anglaterra post-Romana, el primer canal fou el Canal d'Exeter, que s'obrí el 1563. El canal més vell en ús industrial a Nord-amèrica fou el Mother Brook a Dedham, Massachusetts. Fou construït el 1639 per a l'aprofitament de l'energia mijançant molins. A Rússia, la via Volga-Bàltica es feu servir com a canal transnacional que connectava el mar Bàltic en la mar Càspia gràcies als rius Neva i Volga, obert a la circulació el 1718.

La Revolució Industrial

Erro al crear miniatura:

Canal Imperial d'Aragó, obra hidràulica que fou construïda durant l'Ilustració. Tractava de millorar la irrigació i possibilitar la navegació per l'Ebre

En la invenció de la motorització i la seua implementació per a embarcacions fluvials, s'accentuaren les necessitats de manteniment de les ribes, degut a la velocitat de les embarcacions de motor. Esta necessitat se soluciona mijançant canals en ribes de formigó o planxes metàliques. En este punt, els canals ja s'havien demostrat prou importants per al desenroll industrial. És per això que els canals navegables cobraren encara major importància per al transcurs de la Revolució Industrial degut a la necessitat d'abaratir els costs de transport de matèries primeres i de productes manufacturats.

El canal Bridgewater a l'entrada de Worsley.

A Europa, particularment a la Gran Bretanya i a Irlanda i despuix als Estats Units i les colònies Canadenques, els canals interiors van precedir el desenroll del ferrocarril, durant la primera fase de la revolució industrial. En l'obertura del Canal Sankey el 1757, seguit del Bridgewater el 1761, s'aconseguí disminuir el preu del carbó a Liverpool i a Manchester, disparant així la utilitat i popularitat d'este mijà de transport a la Gran Bretanya, de manera que entre 1760 i 1820 es construïren vora cent canals. el Canal Blackstone a Massachusetts i Rhode Island va complir un rol similar a les etapes primerenques de la revolució industrial en el període 1828-1848. La vall Blackstone era considerada com elloc de naixement de la Revolució Industrial Americana, lloc al qual Samuel Slater va construir el seu primer molí. A més de complir en les funcions de transport, parts dels Estats Units, particularment al nord-est, disposaven de rius prou ràpids per a aprofitar-ne l'energia de l'aigua, de manera que l'energia hidràulica es convertí en el primer mijà per a donar potència a les plantes de producció (normalment teleries) fins a la Guerra Civil Americana. Per exemple, Lowell (Massachusetts), era considerat com a bressol de la Revolució Industrial Americana, disposant de 9.7 quilòmetres de canals, construïts entre 1790 i 1850, que proporcionaren potència hidràulica i un bon mijà de transport per a la ciutat. La potència aprofitada del sistema s'estima que es trobava per damunt de 7 MW.

Sigle XIX

El transport fluvial s'enfrontà des de la segona part de la Revolució Industrial a la competència que suposava el desenroll de la ret ferroviària de 1830 endavant i també degut al desenroll del transport per carretera a partir del XX. Estes circumstàncies van deixar obsolets els petits canals de navegació per a l'establiment de rutes comercials, cosa que feu decaure molts dels petits canals. La tendència a la construcció de canals vingué marcada per la necessitat de disposar de canals de majors dimensions, aconseguint-se en més o menys mesura en l'ajut de les tècniques de construcció existents.

Anglaterra

Els canals més representatius de les necessitats de majors embarcacions foren el Manchester Ship Canal i el Canal d'Aire i Calder.

Bèlgica

Artícul principal → Vies navegables de Bèlgica.

Pont i resclosa al Sambre canalisat (1828) a Labuissière

Els primers canals en la regió de l'actual Bèlgica daten de l'edat mijana. Els més antics són el canal de Lissewege (sigle XIII), el canal Gant-Bruges (1329) i el Sassevaart (1549) així que els famosos canals dins la muralla de Bruges. Durant l'ocupació austriaca es van construir els primers canals moderns: el canal Bruges-Oostende per què França va annexionar Duinkerke i terraplenar el Canal Nieuwpoort-Duinkerke i el Canaleuven-Dijle. Napoleó va continuar l'obra: durant l'ocupació francesa es va reobrir-se el Nieuwpoort-Duinkerke i excavar-se el Damse Vaart (inacabat) que hauria de connectar l'Escalda en el port de Duinkerke, terra endins, per tal d'evitar els atacs marítims dels anglesos. Fins llavors, els canals van excavar-se principalment a les zones sorrenques i argiloses. Des de l'inici del XIX, el progrés tècnic va permetre obres a zones més rocoses. Sota el regne de Guillem I dels Països Baixos va concebre's una ret de vies aquàtiques per a fomentar la indùstria. Els rius van canalisar-se i canals en escals de rescloses van haver de vèncer el desnivell entre diverses conques fluvials. El projecte més espectacular va ser el Canal Mosa-Mosela, en més de 200 rescloses de les quals només 17 van acabar-se. Despuix de l'excissió de Bèlgica el 1830, el projecte va ser abandonat. Certs canals, principalment els trams en massa rescloses, van perdre el seu paper per la concurrència del ferrocarril més ràpid. Atres canals (Canal Albert, Canal Gant-Terneuzen, Canal del Centre…) i rius canalisats (Leie, Mosa…) continuen, despuix de molta obra de modernisació, a tenir un paper important a l'èconomia del transport fins avui. A més a més s'hi veu una alternativa ecològica i econòmica per tal de descongestionar la ret de les autopistes saturada.

Nord-amèrica

Ret de canals estatunidencs cap al 1825.

Resclosa del Canal d'Erie a Nova York

Durant el XIX als Estats Units, la distància construïda en canals cresqué de 161 km a vora 6500 km, en una complexa ret que va fer navegables els Grans Llacs, en coordinació en Canadà, tot i que alguns dels canals foren drenats per tal d'aprofitar-els com a base per a una línia ferroviària. La construcció de canals navegables permeté al XIX servir com a via d'accés a les zones aïllades, mantenint-les per este mijà, comunicades en la resta del món. El 1825, el Canal d'Erie, en 584 km de llarg i 82 rescloses, s'obria connectant així les zones poblades del Nord-est dels Estats Units en els Grans Llacs. Els colons feien servir els canals per accedir a les noves regions a les que obrien la comunicació. El canal d'Erie, igual que molts atres, era un instrument per a l'assimilació de les diferències en els preus entre els diferents mercats Americans. Els canals van causar una convergència dels preus entre les diferents regions, degut a la reducció dels costs de transport, que permetia als Americans enviar càrregues i comprar béns a majors distàncies i menors preus que en anterioritat. A alguns estats com a Ohio es van construir molts kilòmetres de canals. En el cas d'Indiana, ja es disposava de canals en servici durant dècades, mentre que al canal d'Illinois i Michigan s'abordà el projecte de connectar els Grans Llacs en el riu Mississipi fins que fou substituït per una via canalisada a un riu. Tres grans obres de canalisació foren completades al XIX al que avui forma part del Canadà. El primer fou el Canal de Welland, que obria el 1829 el tràfic entre el Llac Ontario i el Llac Erie, sortejant les Cascades del Niàgara i el Canal de Lachine (1825) que permetia als vaixells prescindir del pas pels difícils ràpids del Riu Sant Llorenç a Montreal. el Canal Rideau, completat el 1832, que connecta Ottawa, mijançant el Riu Ottawa fins a Kingston mijançant ellac Ontario. El Canal Rideau fou construït com a resultat de les necessitats logístiques a la Guerra de 1812, permetent la comunicació militar entre les colònies Britàniques (del Baix Canadà) i el Baix Canadà, com a via alternativa al Riu Sant Llorenç, que era susceptible de ser blocat pels Estats Units.

França

A França, l'afany de connectar tots els sistemes navegables dels rius—Rin, Roine, Saona i Sena— i la Mar del Nord s'accelerà el 1879, en l'establiment de la Norma de Freycinet, que especificava les mesures mínimes de les rescloses, doblant així el tràfic a les primeres dècades del XX.

Japó

Al XIX, es construïren un nombre considerable de canals al Japó, incloent-hi el Canal de Biwako i el Canal de Tone. Aquestos canals es dugueren a terme en l'ajuda d'enginyers dels Països Baixos i d'atres països.

Canals marítims

Rescloses al Canal de Panamà

Alguns canals marítims notables també es completaren en este període, des del Canal de Suez (1869) i el Canal de Kiel (1897), que servia de mijà per al transport de moltes vegades més càrrega que la resta de canals. Fins a la consideració, del Canal de Panamà, la construcció del qual s'iniciava a 1880, encara que no s'obriria fins al 1914. El de Panamà, entre els oceans Atlàntic i Pacífic; i el de Suez, entre els mars Mediterrani i Roig, que actualment són els més importants del món i constitueixen infraestructures de vital importància pel que fa al comerç marítim.

Usos moderns

Vista de Port de Suez a la sortida sud del Canal de Suez.

Els grans canals com el Canal de Panamà i el Canal de Suez continuen operant en l'àmbit del transport de càrrega, de la mateixa manera que ho fan els canals Europeus. Degut a la globalisació, els grans canals són una part important de la ret mundial de transports, donant com a resultat la necessitat d'ampliacions com la del projecte d'expansió del Canal de Panamà. Això no obstant, alguns dels primers canals per a l'ús industrial s'han anat abandonant i només es fan servir per a l'ús d'aigua en atres activitat o fins i tot s'han reconvertit a vies de ferrocarril, com per exemple el Canal de Croydon. Un moviment que començava a Gran Bretanya i a França fou l'ús de canals industrials per a fer creuers de plaer, que ha portat a la rehabilitació d'alguns trams dels canals històrics. En alguns casos, canals abandonats com el de Kennet i Avon han estat restaurats i ara els fan servir els noliejadors de creuers de plaer. A Anglaterra, també s'ha estès la pràctica de l'habitage als canals, fent servir cases a la vora d'aquestos. el canal Sena-Nord d'Europa s'està desenvolupant en l'actualitat com a l'artèria principal del transport a l'eix França-Bèlgica-Alemanya-Països Baixos.

Canals de navegació interior

Canal de Mittelland, que constitueix la via navegable artificial més llarga d'Alemanya

Els canals navegables van precedir sovint la construcció de les vies de ferrocarril com a mijà de transport de mercaderies durant la Revolució Industrial. A Europa, una ret molt densa es va construir als sigles XVII i XVIII, una operació que anava junt en la canalisació de molts rius. Al Regne Unit, esta ret de narrow boat canals va devindre obsoleta poc despuix de l'adveniment del ferrocarril. A la resta d'Europa, sobretot a Alemanya, Bèlgica, França i als Països Baixos la ret es va eixamplar i modernisar a la segona mitat del sigle passat. Avui en dia, la navegació interior es veu cada dia més com una alternativa ecològica a la congestió de les carreteres. Al 12 de juny 1992, la CEMT va proposar una nova classificació que defineix la capacitat i les dimensions de set categories de vies navegables interiors. És més coneguda en el nom classificació CEMT.

Canals destacats

Edat antiga

• Gran Canal de la Xina, de 1794 kilòmetres encara és el més llarg del món. Connecta les ciutats de Pequín i Hangzhou.
• Canal de Xerxes
• Foss Dike, construït pels romans a Anglaterra.

Edat mijana

• Canal de Lissewege, que uneix Bruges al mar.
• Gran Canal de la Xina, el canal més llarg del món.
• Naviglio Grande, situat a Itàlia.

Sigle XVII

• Canal del Migdia, que uneix el mar Mediterrani en Tolosa.
• Canal de la Garona, que uneix Tolosa en l'oceà Atlàntic.

Era Industrial

• Damse Vaart
• Canal de l'Ourthe
• Bridgewater Canal
• Blackstone Canal

Sigle XIX

• Canal de Suez, entre els mars Mediterrani i Roig.
• Canal de Kiel, que comunica els mars del Nord i Bàltic.
• Canal de Corint, entre el mar Egeu i el Golf de Corint.
• Canal d'Eląg, situat a Polònia.
• Canal de Caledònia, situat a Escòcia.
• Canal Rideau, situat al Canadà.
• Canal Erie, situat als Estats Units.
• Kennet-and-Avon Canal, situat a Anglaterra.
• Canal de Göta, situat a Suècia.

Sigle XX

• Canal de Panamà, entre els oceans Atlàntic i Pacífic.
• Via marítima de Saint-Laurent, situada al Canadà.
• Canal Rin-Main-Danubi, situat a Alemanya.
• Mittellandkanal, situat a Alemanya.
• Canal Danubi-Mar Negre, situat a Romania.

Comparació d'eficiència

És important ressaltar l'eficiència de la navegació com a mijà de transport interior. Este tipos de transport, redueix la quantitat de combustible necessari per a una determinada càrrega d'una manera considerable. Indiferentment del fet que circulen fent servir canals, rius o llacs, i prenent com a paràmetre comparatiu el cost específic per tona i quilòmetre transportat, s'obté que per a transportar 1 tona 1000 km es consumeixen:

• En una barcassa, 3,74 litres de gasoil.
• En tren, 8,26 litres de gasoil.
• En camió, 32,25 litres de gasoil.

Sistemes de vies navegables a Europa

Ret de vies navegables a Europa

Existeixen en Europa complexos sistemes de navegació interior, que fan possible navegar des del mar del Nord fins al mar Negre, usant vies navegables interiors compostes per exemple pels rius Rin i Danubi, interconnectats mijançant canals navegables.

• França: 8.501 km
• Alemanya: 7.339 km
• Països Baixos: 5.046 km
• Bèlgica: 1.540 km
• Àustria: 351 km
• Luxemburg: 37 km

Infraestructures

Els principals components de la navegació interior són:

• Les vies navegables en si, com canals, rius, llacs.
• Els ports, instalacions d'atracament, àrees de rotació
• Dispositius per superar desnivells concentrats, com poden ser resclosas, ascensors de vaixells, plans inclinats
• Sistema de senyalisació i operació de les vies navegables

Mesura del cabal

El cabal d'un canal es pot calcular mijançant la fórmula següent, que s'obté per mig de substitucions en l'equació de continuïtat i l'equació de Chézy:

$Q=R_H^{2/3}\cdot A\cdot \sqrt{i}\cdot \frac{1}{\eta }$

On:

• $Q$ és el cabal $(m^3/s)$
• $R_H$ és el radi hidràulic $(m)$
• $A$ és l'àrea molla $(m^2)$
• $i$ és el declivi $(m/m)$
• $\eta$ és el coeficient de Manning

D'ací es desprèn:

$R_H=\frac{A}{p}$

On:

• $R_H$ és el raig hidràulic $(m)$
• $A$ és l'àrea molla $(m^2)$
• $p$ és el perímetre moll $(m)$

Galeria d'Images

Canals urbans

• 
  Canal urbà a Bruges.

Canals interiors

• 
  el canal Brugge-Zeebrugge a Dudzele
• 
  el canal de l'Ourthe a Lieja
• 
  el canal del Migdia a prop de Tolosa
• 
  el Tame Valley canal a Birmingham.

Canals marítims

• 
  Localisació geogràfica del Canal de Panamà.

Bibliografia

• (1963).«Inland Waterways of Europe».George Allen and Unwin.
• (2002).«European Waterways - map and concise directory».Euromapping.
• (1986).«World Canals: Inland Navigation Past and Present».David and Charles.
• (1971).«Science and Civilisation in China».C. U. P. Cambridge.
• (2004).«The Basis of Civilization - Water Science?».International Association of Hydrological Sciences.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Canal de navegació.
• British Waterways' leisure website: guia dels canals, rius i llacs de Gran Bretanya (anglés)
• Vies navegables de França (francés)
• Mesurament del flux del canal mijançat un sensor (anglés)

Plantilla:ORDENA:Canal Navegable