Canal del Migdia
El canal del Migdia (en francés: canal du Midi, Plantilla:Lang-oc) és una via navegable de França que unix el riu Garona en Toulouse en la mar Mediterràneu. Forma junt al canal lateral del Garona (que unix Toulouse i Bordeus) el cridat canal de les dos Mars que comunica per via fluvial l'Atlàntic al Mediterràneu, sent prolongat en el seu orige pel canal del Ródano a Sète.
En el moment de la seua construcció se li va cridar Canal Real del Llenguadoc, sent rebatejat en el nom actual en 1789 durant la Revolució francesa. Es tracta del canal navegable en funcionament més antic d'Europa.
Història
[editar | editar còdic]Estudi del proyecte
[editar | editar còdic]
Per a comprendre una obra d'estes característiques deu contemplar-se en el context de la navegació fluvial de l'época. El complicat manteniment dels rius per a fer-los navegables, unit a les necessitats estratègiques de vies de comunicació ràpides, va favorir en Europa la proliferació de canals. Esta época dorada de la navegació fluvial terminaria en l'arribada del ferrocarril.
El desig de Luis XIV de marcar el seu regnat en una obra imperecedera, unit a necessitats econòmiques i polítiques, varen espentar a posar en pràctica una vella quimera dels governants francesos: la construcció d'una via navegable que permetera la comunicació interna entre les dos costes del sur del país. Este proyecte ya havia segut ambicionado en atres époques per governants com Nerón, César Augusto, Carlomagno, Francisco I, Carlos IX o Enrique IV, que desijaven preservar els seus barcos i mercaderies del perill que suponia creuar l'estret de Gibraltar. La construcció del canal del Migdia es va realisar entre 1666 i 1681 baix la supervisió de l'ingenier Pierre-Paul Riquet, l'èxit del qual li valdria el títul de baró de Bonrepos.
Curiosament, a principis de el XVII es va iniciar un proyecte similar per un equip del que formava partix el pare de Riquet (Francois-Guillaume Riquet), que es va descartar per no trobar una solució eficient per a abastir d'aigua al canal. No obstant, este problema seria resolt pel seu fill, que en 1666 va ser autorisat per un edicte real firmat pel ministre Colbert a iniciar les obres. El seu cost va ascendir a 17 millons de lliures de l'época, pagades respectivament pel rei (40%), la província (40%) i pel propi Riquet (20%), que es convertiria d'esta forma en propietari (si ben els seus descendents varen tindre que seguir pagant el canal durant els següents 50 anys). El canal es va obrir a la navegació en 1681, un any despuix del decés de Riquet en Toulouse.
Construcció del canal
[editar | editar còdic]Durant més de quinze anys, prop de 12 000 obrers varen treballar en les obres baix unes condicions financeres i laborals que contràriament a l'us de l'época varen ser prou favorables.
L'estudi del proyecte va ser, no obstant, complex i plagat de problemes tècnics, sent necessària la construcció de numerosos ponts de canal i túnels per a salvar l'orografia. Aixina i tot, el principal problema va ser trobar i transportar aigua en que reblir el traçat. Per a resoldre-ho, Riquet va posar en pràctica un sistema de colecta conegut com «la rigole» que s'abastia de la zona montanyosa de la Montanya Negra (al sur del Massiç Central) i del Llac de Saint-Ferréol. El sistema es componia de numeroses séquies que alimentaven un gran depòsit d'aigua de prop de 6,5 millons de m³. Esta cantitat excedia les necessitats del propi canal, permetent aixina assegurar el suministrament d'aigua inclús en els periodos de sequia.
Posteriorment a la seua inauguració, el canal va sofrir reformes degudes a catàstrofe naturals. En 1744 va ser necessari construir un mur de contenció de 270 m de llarc prop de Poilhes (departament d'Erau) despuix de l'afonament d'un tossal que va cegar el llit del canal obligant a excavar-ho de nou. Aixina mateix, en 1766 una brecha en el canal va provocar l'inundació del poble de Capestang (mateix departament), obligant a més de dos mesos d'obres per a tancar-la.
Paradòxicament, el canal no va aplegar a culminar la seua missió. Una volta més, el canviant context econòmic i polític (les tensions degudes a la guerra en Espanya) varen impedir que la regió tinguera el desenroll econòmic esperat. Despuix de doscents anys d'explotació el canal va començar a sofrir la competència del transport per tren i més vesprada per carretera. La seua gestió seria represa a finals de el XIX per l'Estat, que va intentar infructuosament per mig d'inversions tornar-li la competitivitat en el transport de mercaderies. En la década de 1970 cessarà definitivament, quedant únicament destinat al turisme.
Us i vida del canal
[editar | editar còdic]
A partir de la seua posada en servici, el canal és utilisat per al transport de passagers i correu (de la mateixa manera que les antigues diligències, els barcos que recorrien el canal anaven equipats de cofres per a correu). Els barcos es propulsaban per mig de cavalls, que tiraven d'ells seguint els camins paralels al curs de l'aigua.
Durant l'edat d'or del canal alguns barcos incloïen salons de primera classe a on se servien menjars. El viage entre Toulouse i Sète durava uns quatre dies, temps que va ser reduït a 32 hores en 1855, quan es va organisar el relleu cada 10 quilómetros dels cavalls que servien de força motriu[1] als distints tipos d'embarcacions.
Dita força animal va supondre, durant la major part de la seua història, l'element vital per a l'explotació del canal; és fàcil d'entendre si tenim en conte que un cavall adult pot tirar de fins a 120 voltes el seu pes quan la càrrega sura sobre l'aigua. L'us d'animals per a tirar de les gabarras s'aniria reemplaçant durant la década de 1930 per motors.
El récort d'activitat mercantil en el canal està registrat en l'any 1856, quan es varen transportar més de 110 millons de tonellades i prop de 100 000 passagers.
El canal hui en dia
[editar | editar còdic]Actualment el canal del Migdia s'utilisa per al turisme, l'oci i inclús com a vivenda. L'Estat francés és el propietari i la seua gestió es confia a l'ent públic Voies Navigables de France. El canal registra la quinta part del turisme fluvial francés (més inclús que el Sena), sent el 80 % d'els qui ho recorren estrangers (especialment alemans, suïssos i britànics). Una esclusa com la de Fonsénares pot ser creuada per uns 10 000 barcos a l'any.[1]
Entre les activitats lligades al canal es troben:
- el fluix de barcos entre l'oceà Atlàntic i la mar Mediterrànea
- el turisme fluvial en barcos de lloguer o barcos-restaurant[2]
- el rem (en zones urbanes)
- el cicloturismo, patinage sobre rodes o el senderisme en les seues vores
- en les zones urbanes numeroses gabarras han segut reconvertides en vivendes familiars, sales d'espectàculs, comerços, llocs d'exposició, etc.
Característiques
[editar | editar còdic]- El canal del Migdia recorre 241 quilómetros entre Marseillan (en Erau) i Toulouse.
- Va ser considerat pels seus contemporàneus com la major obra de el XVII
- La seua profunditat mija és de 2 m i presenta un ample mig de 20 m en la superfície i 11 m en el fondo
- El seu punt més alt en 189 metros sobre el nivell de la mar es registra al pas del cim de Seuil de Naurouze (comarca del Lauragais). A on creua la divisòria d'aigües entre les conques atlàntica i mediterrànea
- Actualment hi ha al voltant de 60.000 arbres plantats en les vores del canal.
En el seu conjunt comprén 328 accidents, a repartir entre 63 esclusas, 126 ponts, 7 ponts sobre canal i 6 preses. Entre les obres d'art construïdes a lo llarc del seu recorregut cal destacar:
- l'esclusa redona d'Agda;
- les esclusa de Fonséranes;
- el pont de canal sobre l'Orb;
- el túnel de Malpas;
- el monolit Seuil de Naurouze;
- les esclusa de Castelnaudary.
Des de 1996, està inclós en la llista del patrimoni de la humanitat.
Anècdotes
[editar | editar còdic]El polític i arquitecte nortamericà Thomas Jefferson va visitar el canal en 1789 durant la seua época d'embaixador en França. El seu desig era realisar una obra similar per a unir el riu Potomac al llac Eire. Finalment no es va realisar l'obra per falta de voluntat política.
Cites
[editar | editar còdic]«Qu'il est loin mon pays, qu'il est loin! Parfois au fond de moi es raniment l'eau vore't du canal du Midi et la brique rouge dones Minimes...». Ô Toulouse, Claude Nougaro
«¡Qué llunt està la meua terra, qué llunt! A voltes en el meu interior es reviven, l'aigua verda del canal del Migdia i la rajola roja de Minimes». Ô Toulouse, Claude Nougaro (poeta i músic tulusano)
Referències
[editar | editar còdic]Notes
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 segons l'exposició vocation du canal du Midi, en l'àrea de servici de l'autovia Autoroute du Port-Lauragais en l'Ajuntament de Avignonet-Lauragais (departament del Alt Garona)
- ↑ «Navegant pel canal Du Midi - Run The World». Run The World. Archivat des d'el original, el 19 de juliol de 2014. Consultat el 17 de juliol de 2014.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Jacques Faget de Baure, Histoire du Canal de Llenguadoc, Paris, imp. de Crapelet, 1805.
- Hélène Vérin, La gloire dones Ingénieurs
- Michel Cotte, Li Canal du Midi, merveille de l’Europe
Enllaços externs
[editar | editar còdic]
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Canal del Migdia.- Canal du Midi : Histoire du Canal et voyage en images, de Toulouse à Sète.
- Canal du Midi : Hitorique, technique, pratique et découverte du Canal du Midi
- Li Canal du Midi (decouverte34.com)
- Archivat el 26 de octubre de 2006 archivat en Wayback Machine.
- Li Canal du Midi (Découvrir l'Erau.com)
- Li Pont-Canal de l'Orb à Béziers (decouverte34.com) [1] archivat en Wayback Machine.
- Découvrir li Canal du midi
- Canal latéral à la Garonne de Toulouse à Castets en Dorthe
- Canalitées
- la-travessia.html Blog en artículs i imàgens del Canal du Midi : Blog en cròniques, fotos i recomanacions per a fer una travessia pel Canal du Midi i conéixer les seues afores.
- el lloc de l'oficina de turisme del canal du Midi sobre el gran bief (Capestang, Poilhes, Cruzy, Quarante)
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Canal del Mediodía» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.