Canal Emilio Mitre
El canal Emilio Mitre és un canal artificial, dragado en el Riu de l'Argent entre el "km 12" del canal d'accés al port de Buenos Aires i la desembocadura del riu Paraná de les Palmes.
El canal té una llongitut de 50,37 km i un ample promig de 100 m. En setembre de 2006 es va reportar una profunditat mínima de 10,8 m. Està senyalisat en tota la seua extensió per parells de boyas lluminoses, segons el sistema IALA B.
Junt als canals a Martín García, canal d'accés, canal Intermig i canal Punta Indi, són les obres d'infraestructura que permeten la navegació pel Riu de l'Argent a les embarcacions de gran porte.
Història
L'estudi de factibilidad del canal data de 1893 i du el nom de l'ingenier Emilio Mitre qui anara el seu impulsor ya que comprenia la vital importància de vincular per la via més curta possible els ports del Paraná en el Riu de l'Argent. La seua construcció va ser proyectada per Emilio Mitre en 1907 pero la seua concreció recent es va conseguir en 1977, és dir, setanta anys despuix. Als pocs anys, en 1982-83, la gran riuada del riu Paraná va produir una important sedimentación i els 32 peus proyectats no es varen conseguir mai.[1]
Des de fins de la década del ’80, i en els primers anys dels noranta, distintes entitats (entre elles la Bossa de Comerç de Rosario), varen bregar per a conseguir una major profunditat.[1]
El treball de dragado va ser adjudicat a l'empresa Hidrovía SA, si be es va qüestionar l'existència d'empreses que estaven dispostes a realisar el mateix treball a un cost molt menor per a l'Estat i els usuaris. El juge federal Rodolfo Canicoba Corral investiga la licitació pública per la qual es va adjudicar a un grup empresarial el dragado del riu Paraná i del canal Emilio Mitre, en el Riu de l'Argent, un negoci que li reportarà, durant 18 anys d'extensió del contracte, 1500 millons de dólars. L'empresa pertanyia a Gabriel Rebuig Romero, vinculat a l'expresident Raúl Alfonsín i família.
Romero, amo d'EMEPA va impulsar l'empresa Hidrovía S. A., naixcuda de la societat en la firma holandesa especialista en dragado Jan de Nul, adjudicatària del servici de dragado, balisament i peage.
Navegació
El canal és amprat majoritàriament per les embarcacions d'ultramar que operen en els ports del riu Paraná, majorment en el complex Zárate-Campana, Sant Nicolás, i en les terminals de grans i refineria de Port Sant Martín, Sant Lorenzo i Timbúes. Si ben el canal pot ser amprat en abdós sentits de navegació, la prohibició de navegació aigües dalt més allà del port de Zárate ("km 114") per a bucs de gran porte, fa que per a entrar al Paraná més allà d'esta localitat siga comuna utilisar el braç del Paraná Bravo i del Paraná Guazú la vinculació del qual al Riu de l'Argent es dona per la costa del Riu Uruguay.
l'eslora màxima admissible és de 230 m, sense restricció per mànega.
Vore també
Referències
- ↑ 1,0 1,1 «Dragado del Paraná de les Palmes-Canal Mitre i dels canals de Martín García» (en és). Bossa de Comerç de Rosario. Consultat el 2020-12-02.
Bibliografia
- Rumb Argentí, Partix I, Riu de l'Argent. Pàgines 237 i 238. Servici d'Hidrografia Naval (11ª Edició).
- River Plate Shipping Guide. pag 109. Centre de Navegacíón. ISBN 987-21762
- Carta Nàutica Argentina H118.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Canal Emilio Mitre» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.