Conca de la Plata

La conca de la Plata, també coneguda com la regió platina,^[1]^[2] és la conca hidrogràfica d'Amèrica del Sur drenada pel propi Riu de la Plata i els seus afluents. Cobrix un àrea d'uns 3 100 000 km², lo que la convertix en la quinta més gran del món, per darrere de les conques dels rius Amazones, Congo, Nilo i Mississipi, i comprén territoris de cinc païsosː Argentina, Bolívia, Brasil, Paraguai i Uruguai. Les precipitacions que cauen en el seu àmbit es reunixen en dos grans cursos, els rius Paraná i Uruguai, que despuix aboquen les seues aigües en el Riu de la Plata, el que finalment desemboca en l'oceà Atlàntic Sur. El conjunt fluvial de la conca de l'Argent forma el principal sistema de recarrega del acuífero Guaraní, una de les majors reserves continentals d'aigua dolça del món. Els governs dels països implicats estudien el modo d'aprofitar-ho de forma sustentable, assegurant aixina el recapte d'aigua potable als seus habitants. La conca servix d'assent a una població de més de 100 millons d'habitants, per lo que l'interacció humana en la mateixa a lo llarc del temps en forma incontrolada produïx canvis significatius, tant per a la conca com per a la calitat de vida dels seus habitants. Els dos grans rius de la conca, el Paraná i l'Uruguai, tenen una densa ret d'afluents, subafluentes i tributaris menors, com els rius Paraguai, Pilcomayo, Bermejo, Pilagá, Salat del Nort, Carcarañá, Tercer, Quart, Iguazú, Salat del Sur, Gualeguay, Corrents, Santa Lucía, Guayquiraró, San Javier, Samborombón (sobre el Paraná), Ibicuy, Mocoretá, Gualeguaychú, Miriñay, Aguapey, Negre, Queguay, Arapey, riera Nogoyá (sobre l'Uruguai), entre uns atres.

Ubicació geogràfica

La Conca de l'Argent es troba en els paral 15° latitut sur i 35° latitut sur i els meridianos 68° llongitut oest i 44° llongitut oest, en aproximadament 3 170 000 km², comprenent part de Brasil i Argentina, la totalitat del Paraguai, el sur i est de Bolívia, i gran part del Uruguai. És geopolíticament important en Amèrica del Sur, puix comprén zones en distintes característiques hidrogràfiques, econòmiques i socioculturals: la conca del riu Paraguai, la del Alt Paraná, la del riu Uruguai, i la del Paraná Mig i inferior.

Principals rius del sistema

La conca de l'Argent es compon de quatre importants subcuencas, les dels rius: Uruguai, Paraná, Paraguai, i la pròpia conca del Riu de la Plata. El conjunt comprén les conques dels tributaris d'estos, com el riu Bermejo, el riu Pilcomayo, i el Salat del nort, entre uns atres. En tan enorme extensió es poden trobar distints ambients aquàtics naturals, que van des dels tròpics d'aigua dolça fins a aquells en que esta es mescla en aigua de mar, formant un ecosistema estuarial, en la desembocadura del Riu de la Plata.

Característiques generals de la conca de l'Argent

La Conca de l'Argent té 3 200 000 km², en la que es destaquen el riu Paraná, un dels més grans i caudalosos del món, i els rius Paraguai i Uruguai. Este conjunt hidrogràfic desemboca en el Riu de la Plata i, por intermedio d'est, en l'oceà Atlàntic. El cabal mig de la conca és de 23 000 m³. La majoria d'estos cursos són navegables per bucs de mijà porte i casi tots ells per barcaces. Existixen numeroses represas hidroelèctriques en operació, principalment en la conca del riu Paraná. En territori uruguayà, sobre el riu Negre oriental s'ubiquen Racó del Bonete, Racó de Baygorria, i Pas del Palmar. En el riu Uruguai, en la frontera entre Uruguai i Argentina, es troba la represa de Bot Gran. També en Argentina es troba l'embassament de Cabra Corral, en el Saladillo, província de Bota; i en la província de Corrents, en la frontera en Paraguai, es troba la Represa de Yacyretá, sobre el riu Paraná. Aigües dalt d'este curs, en la frontera del Paraguai en el Brasil s'emplaça la major del món: Itaipú. Atres represas en territori brasiler són Paraná, Dorada, Furnas, Illa Fadrina, i Jupiá. el riu Iguazú també conta en vàries represas, totes elles en territori brasiler: Governador Bento Munhoz dona Rocha Net, Gov. Ney Aminthas de Fancs Brag, Represa de Bot Caxias, Represa de Bot Santiago, Represa de Bot Osório, i Represa de Foz d'Areia. En les naixents del riu Paraná la precipitació mija anual són de l'orde de 1200 a 1700 mm. En el riu Paraguai la precipitació mija anual varia entre 1000 i 1400 mm. Abdós rius s'unixen en confluència a 50 km aigües dalt de la ciutat de Corrents, en la zona coneguda com Pas de la Pàtria, i drenan conques d'aproximadament el mateix tamany. L'aporte de l'Alt Paraná en la zona de Pas de la Pàtria és de 12 000 m³/s, i el Riu Paraguai contribuïx en un cabal mig anual de 4000 m³/s, totalisant un cabal mig anual de 16 000 m³/s. Fins a dit punt la conca del riu Paraná té pendents ben marcades i una ret de drenage ben desenrollada; en canvi, en el riu Paraguai les pendents són molt menors i la ret de desaiguadors és menys desenrollada. En la conca superior del riu Paraguai existix una regió de grans pantans, d'una extensió d'uns 400 000 km², cridada el Pantanal, a on les aigües remansan demorant la seua escurrimiento. el parc nacional Iberá i la reserva natural del Iberá es troba en la zona centre-nort de la província de Corrents; la componen els esteros i els estanys del Iberá en una extensió de 13 000 km², drenando al riu Paraná por intermedio d'el riu Corrent. Tota la conca és freqüentada per peixcadors, tant els comercials, com els que ho fan com a deport, puix troben en ella un important i variat conjunt d'espècies de peixos deportius.

Les subcuencas i els seus afluents

Conca del riu Paraná

Artícul principal → Ric Paraná.

La conca del riu Paraná és la de major superfície (1 510 000 km²) i el riu, naixcut de l'unió dels rius Paranaíba i Gran, és, al mateix temps, el curs més llarc: 2570 km. Si se li sumen els 1200 km del riu Paranaíba, la llongitut total ascendix a 3770 km. Des del seu naiximent fins a la desembocadura poden diferenciar-se tres trams: el superior o Alt Paraná (fins a la confluència del riu Paraguai, 1550 km), el Paraná Mig (722 km) fins a la ciutat de Diamant, i el Paraná inferior o Delta (fins a la confluència en el riu Uruguai, 298 km).

L'Alt Paraná

El punt clau en el curs del Alt Paraná —en el que rep, per la marge esquerra, a l'últim dels seus grans tributaris, el Iguazú, que s'aboca en ell despuix de recórrer 1320 km baixant des de la Serra de la Mar en rumbo este-oest, junte el Tieté— integra el grup de les grans vies fluvials que varen permetre l'expansió de la colonisació portuguesa a costa dels dominis hispànics. L'Alt Paraná és un riu de replanell que corre encajonado entre abruptes barrancas llaurades en les colades de meláfiros (roques efusivas permo-carboníferas) que donen orige a la formació de ràpits, correderas i catarates, entre les que es destaquen les catarates del Guayrá, ubicades 193 km aigües dalt de l'afluència del Iguazú. Sobre el seu marge dreta es localisa el territori del Paraguai i sobre el seu marge esquerra es localisen els territoris de Brasil primer i Argentina despuix. Aigües dalt de Corpus, a on ellit rocós es troba a sol 5,50 m de profunditat, l'Alt Paraná té profunditat suficient per a la navegació de regular calat fins a Port Méndez, en Brasil. En Port Iguazú, l'últim dels ports argentins, a on el hidrómetro marca en freqüència altures superiors als 20 m, el ahondamiento del caixer pel volum d'aigües que arrastra ha segut més intens que el dels seus afluents, de modo que estos formen bots de diferent magnitut abans de desaguar en ell.

Vista aérea de les Catarates del Iguazú.

El cas més notori és el del riu Iguazú, per l'eixamplada del caixer aigües dalt de les catarates que duen el seu nom, puix estes són incapaços d'absorbir per mig de la Gola del Diable tot el seu cabal; d'esta manera, s'origina un hemicicle de derrames de 2,7 km de llongitut (dels quals 2,1 corresponen a Argentina) que aboquen cap a l'estreta vall de no més de 100 m d'ample pel que, a través d'un trayecte de 28 km, el Iguazú es bolca al Paraná. Esta és la conseqüència de l'erosió diferencial de quatre tipos distints de bots, tres d'ells salvats per mig de dos escalons en basalt molt resistent a l'erosió, en tant el quart tipo, corresponent al Bote Unió, presenta una escarpa basáltica d'un material menys compacte, esponjoso i per això més desgastable, assentada sobre arenisca triásica de Botuc, que facilita l'erosió en la base i l'efecte retrocedente que allarga la Gola del Diable, l'extensió del qual s'acreix cada dia. La caiguda d'aigua forma dos bucles, un que erosiona el peu de la catarata i un atre que es polvorisa i eleva en forma de núvol, originant el freqüent espectàcul de l'arc iris en la llum del sol. Esta gola, emmarcada entre parets de més de 60 m d'altura i menys de 100 m d'ample, solament és navegable en els 20 km finals. Aigües dalt de les catarates el caudaloso Iguazú, que a lo llarc de 115 km és frontera entre l'Argentina i Brasil, veu interrompuda la seua navegabilitat per la presència de correderas i l'eixamplada del caixer, que disminuïx la seua profunditat. Estos obstàculs varen ser els que varen impulsar a Álvar Núñez Cap de Vaca, el primer que va explorar este riu, a continuar el seu trayecte per terra, descobrint les catarates en 1542. el riu Iguazú rep un chicotet tributari, el Sant Antonio, riu fronteriç el curs sinuós del qual pot seguir-se pel viu contrast que presenta l'ocupació humana a una i una atra marge: desmontada i densament poblada la del Brasil, despoblada i en el bosc casi verge la de l'Argentina, a on en les estribaciones de la serra de la Victòria es desenrolla el parc nacional Iguazú.

L'alta pluviosidad d'esta zona dona orige a incontables rius i rieres de curs meandroso, identificables solament en els casos en que el desmonte ha facilitat l'erosió hídrica, deixant al descobert els faldeos nuets, puix el restant d'estos cursos d'aigua queden amagats baix l'espés mant de la selva desenrollat en este ambient subtropical. L'Alt Paraná i el Iguazú es caracterisaven com a rius de replanell, pel to clar de les seues aigües, pero l'intensificació del desmonte, la freqüent roturación dels sols per l'expansió agrícola i el aceleramiento de l'erosió han contribuït a que tinguen en el present un color acentuadamente rojós pels materials que duen en suspensió. Contrasten, per eixemple, en els tons més obscurs de les decantades aigües del riu Acaray, que en territori paraguayà han segut represades a pocs quilómetros de la seua desembocadura en l'Alt Paraná per a la producció d'energia hidroelèctrica el principal mercat de la qual, en 1973, era la província de Missions. Des de 1973 el curs de l'Alt Paraná ha segut desviat en motiu de la construcció de l'assut brasiler-paraguayà d'Itaipú, incrementant-se també en forma explosiva la població de Foz d'Iguazú. Esta obra provoca considerables canvis en el règim del riu com a conseqüència de les exigències del funcionament de les turbines de la central hidroelèctrica, lo que incidix sobre els proyectes tècnics elaborats per l'Argentina i Paraguai per als aprofitament de Corpus i Yacyretá. També la vida del riu podria ser alterada si molts dels seus peixos no troben ya les condicions propícies per a la seua existència, en tant atres eixemplars de la fauna fluvial podrien vore que s'amplia el seu hàbitat, entre ells el vector de l'esquistosomiasis (que habita en les aigües someras de llent escurrimiento), flagelle que ya afligix al Brasil. L'Alt Paraná posseïx un clima tropical en precipitacions concentrades en els mesos d'estiu, que establixen el règim del riu fins al seu desaiguador en el riu de la Plata, en predomini de cabals d'estiu-autumne. Les pluges de l'alta conca, que es produïxen de decembre a abril, en un màxim en febrer, derramen els majors montos en les naixents del riu Tieté, en la Serra do Mar, a on supera els 4000 mm anuals. L'Alt Paraná discorre per un llit tortuoso i d'ample variable, que presenta els caràcters d'un riu de replanell, en variació d'amplitut des de la angostura de la gola de Jupiá, fins al remanso que precedix als bots de Guayrá, a on ellit s'expandix a 4 km d'ample. Responsables en part d'estes variacions són els mants de basalt que propicien en ellit la formació de valls estretes, ràpits i cascades, entre les que descuellan les catarates del Guayrá o Sete Quedes, descobertes per Irala i que han desaparegut per la construcció de la represa. Les seues caigudes estrepitoses provocaven la pulverisació de l'aigua, que formava denses boires a l'hora que llaurava per erosió retrocedente successius escalons de 40 m d'altura, en la gran columna basáltica de la serra d'Amanbay que travessa el curs superior del riu, i originaven la aprofundiment i l'estretament del caixer. En territori brasiler el Paraná rep afluents d'importància que procedixen de les serres costeres: Tieté, Paraná Panema, Ivaí i Iguazú, que establix en el seu tram final ellímit internacional argentí-brasiler, formant les catarates homònimes uns 28 km abans de la seua desembocadura.

Desembocadura del Iguazú en l'Alt Paraná

El Iguazú (vocablo que significa "aigua gran") posseïx una llongitut de 1320 km, i una conca d'alimentació de 62 000 km²; és un dels afluents més llarcs que té el riu Paraná en Brasil, al que pertanyen 1205 km. Naix en el planalto paranaense, a 900 m s. n. m., i creua una regió tropical que rep un promig de 1900 mm anuals de precipitacions. En desembocar en el riu Paraná curta per erosió retrocedente els derrames basálticos, formant un conjunt de cascades de gran magnitut, conegudes com Catarates del Iguazú o Santa María, descobertes en 1542 per l'Alvançat Álvar Núñez Cap de Vaca, en el seu itinerari des de Santa Catarina a Asunción. La llongitut de la llínea de cresta dels bots alcança a 2700 m, dels quals 600 m pertanyen al Brasil. El seu orige es vincula allarc canó llaurat pel riu Paraná, profundament encaixat en els mants de basalt des de Posades a Guayrá. La seua intensa erosió retrocedente va deixar al seu afluents, i entre ells al Iguazú, corrent a un nivell superior, obligant-els a bolcar les seues aigües al colector per mig de bots. Distints tipos de caigudes d'aigua tallen el perfil rocós, en ritmes més o menys veloços, entre les que descuellan el Bot Unió Americana per precipitar la màxima corrent del riu a la Gola del Diable, dividida en dos parts pellímit internacional.

Atres afluents de l'Alt Paraná

Aigües avall de la seua confluència en el riu Iguazú el encajamiento llineal del riu Paraná també origina bots en els seus afluents misionero. Entre ells es destaca per la seua extensió el riu Uruguaio Marambas i uns atres de menor llongitut (Aguaray Guazú, Piray Guazú, Paranay Guazú, Cuñapirú, Yabebiry, etc.) i l'Itaembé, que servix de llímit entre les províncies de Missions i Corrents. Esta característica dels rius, els llits dels quals formen bots ràpits i correderas, els fa aptes per a la producció d'energia, encara que llimita la seua navegabilitat. Les obres realisades per Brasil en l'Alt Paraná comprometen la possibilitat d'atres aprofitament energètics del riu, ya que qualsevol alteració artificial que es provoque en una de les seues parts influïx inexorablemente sobre el restant del sistema, situació que es torna estratègica per tractar-se d'un riu de curs successiu i sobirania compartida. Les grans represas construïdes i proyectades per Brasil en el seu territori (Jupiá, Ilha Solteria, Itaipú i unes atres) poden eixercir un paper beneficiós com a reguladors del fluix d'aigua durant tot l'any, pero la seua contaminació amenaça provocar greus danys a les àrees propenques a "la desembocadura de la Conca de l'Argent", com a conseqüència de que la gran cantitat d'energia hidroelèctrica produïda es destina a numerosos proyectes industrials per a la regió centre sur d'eixe país que han de generar fortes concentracions de població i afluents urbans i industrials contaminants; per una atra part, ya s'han detectat residus, principalment pesticidas provinents de la zona d'expansió de la frontera agropecuaria del Brasil.

Un atre factor de preocupació és la propagació, cap a tota l'àrea de la conca, de l'esquistosomiasis, maltia transmesa per certs caragols (caramujo) i peixos (moncholos - Pimelodus albicans) que proliferen, en especial, en les aigües lénticas, per lo que les zones de llent escurrimiento de les represas artificials es convertixen en el seu hàbitat. Un atre element de destorbament és l'intensificació del procés d'acumulació de sediment en els embassaments de capacitat llimitada ocasionada per l'erosió hídrica i accentuat per la pèrdua de la massa boscosa i les praderies de l'alta conca, que mantenien les aigües dels rius límpidas i sense sediment. El mant de basalt que va obstruir el curs de l'Alt Paraná va donar orige als cridats ràpits d'Apipé, al mateix temps que es formaven varis braços que rodegen les illes d'Ibicuy, Talavera, Apipé i unes atres, entre les que es destaca la de Yaciretá en 415 km², que emergix de les aigües coberta d'arbres i pastures graminosos en una altura que impedix la seua inundació. El proyecte d'aprofitament múltiple per mig de les obres del complex Apipé-Yaciretá acordat en Paraguai provoca un fort impacte sobre el albardón ribereño, en gran expansió de la zona inundada especialment sobre la marge paraguayana i encara sobre l'àrea de derrames del riu en els Esteros del Iberá, per mig de la sanga de trasvasamiento de cabals de Sant Miguel, en obres de regulació que permetran l'aprofitament dels cabals excedents i la recuperació de casi tres millons d'hectàrees aptes per a l'agricultura. Les característiques del Riu Paraguai, tant pel brusc canvi de rumbo com per la magnitut dels cabals que aporta, sent estos colectados en una conca a penes inferior a la del Paraná, a la que apleguen aportes des dels relleus andinos, li otorguen característiques que són tractades aparte.

El Paraná Mig

Fins a Diamant s'estén el Paraná Mig a lo llarc d'aproximadament 60 km, en diferències estructurals en abdós màrgens; la vall és més estret que aigües avall i, per això, està subjecte en major intensitat a els efectos de les creixents que invadixen illes i terrats fluvials. Rep escassos afluents que derramen els seus cabals especialment del costat correntino en rumbo noreste-suroest; els més importants són els rius Santa Lucía, Corrents i Guayquiraró, este últim, llímit natural entre les províncies de Corrents i Entre Rius. Per l'escassa profunditat dellit, la navegació d'este tram del Paraná es troba restringida a naus de cabotaje, pero el seu desnivell de 34 m ha dut a Aigua i Energia Elèctrica a formular el proyecte d'aprofitament energètic del Paraná Mig, la construcció del qual modificarà la dinàmica hídrica en inundar la vall en la seua totalitat produint un impacte no evaluat encara. Entre els beneficis secundaris que es podran obtindre conten els derivats de la formació dels espills d'aigua per la construcció de les represas, que superaran 1 300 000 ha, les que es constituiran en hàbitat propici per al desenroll de camalotals —plantes aquàtiques que produïxen biomassa renovable apta per a la generació d'energia química en forma de gas metà— i residus semisólidos rics en components nitrogenats utilisables en l'acondicionament i fertilisació dels sols. Des de la confluència en el Paraguai, el Paraná controla el seu curs a través d'una falla ellavi alçat del qual correspon a la marge esquerra. El seu permanent procés d'erosió socava la base de la barranca a causa de l'eixamplada del caixer requerit pel procés permanent del deltificació interna. La profusió d'illes de caràcter deltaico, implantades en ellit del riu, impulsa la formació de riachos laterals —denominats "saladillos"— que acompanyen al curs principal del riu. Els processos de sedimentació i erosió lateral del caixer ocasionen inconvenients per a la navegació i per a les construccions ubicades sobre les barrancas. Al nort de la ciutat de Santa Fe es localisa una important conca llacustre, de contorn irregular, que presenta tres sectors, els estanys Sant Pedro, Lleis i Setúbal, a la qual concorren els rius Saladillo, Dolç i Amarc. En el parage Les Quatre Boques rep les aigües del Salat Nort (o: Passage-Jurament-Salat), de curs interprovincial (1500 km), la conca del qual cobrix 247 000 km². Les seues aigües constituïxen un recurs de valor estratègic per a les províncies que travessa. Els seus numerosos afluents capten corrents des dels nevats de la vora de la Puna que integra el riu Les Closques Guachipas (Calchaquí-Santa María), els recorreguts de la qual reben diferents denominacions i presenten en els seus cursos successius fenomens de captura per erosió retrocedente. Açò dona a la conca superior del Salat un rar disseny, en pronunciats canvis de rumbo, com en el cas de la quebrada de les Closques-Guachipas (en els Valls Calchaquíes), la confluència de les quals en el riu Lerma dona naiximent al curs del Passage o Jurament que, en entrar en la província de Santiago del Estero, rep finalment el nom de Salat del Nort. Els seus cabals, incrementats en l'aporte de les precipitacions, es veuen fortament disminuïts pels usos econòmics de l'aigua per a irrigació i per les pèrdues per evaporament i infiltració, que determinen pronunciades variacions entre diferents trams del seu curs. Aixina, en L'Arenal es registra un cabal mig de 20,8 m³/s mentres que, en Suncho Corral, aigües avall dels aprofitament del embasse Els Figueroas, disminuïx a 15,73 m³/s.

El Baix Paraná

Numerosos esteros i banyats fiten el seu curs (Pellegrini, Figueroa, Añatuya), cegat pels materials fangosos que el riu arrastra durant les creixents i l'acumulació de les quals en ellit ha provocat els desplaçaments horisontals del curs en busca d'una major pendent. El segon afluent d'importància a este tram és el riu Carcarañá, format pels rius Tercer i Quart, provinents de la zona montanyosa (Serres de Còrdova) i que la seua conca imbrífera comprén aproximadament 48 000 km². El riu Tercer naix en la serra de Comechingones i en la seua conca superior rep numerosos afluents que es nutrixen de les precipitacions d'àrea montanyosa (600 a 1000 mm anuals), otorgant-li al curs principal grans volums d'aigua disponibles —en un cabal mig de 27,17 m³/s— per a propòsits múltiples (energia, rec i control de creixents). Els rius Sant Miguel, Santa Rosa, Gran, de la Creu i uns atres drenan aigües clares cap al riu Tercer, que talla en curs antecedent la cordonera de la Serra Chica. El riu Quart bolca al Tercer les aigües d'un conjunt de drenages que descendixen de la serra de Comechingones, transformant-se en un riu de planura al nort de la ciutat de Riu Quart, originant una zona de banyats en la proximitat de La Carlota en la que les seues aigües es salinizan prenent el nom de Saladillo. En el seu tram Inferior el riu Paraná discorre dividit en varis braços anastomosados entre sí fins a la seua confluència en el riu Uruguai. el Delta del Paraná, en 14 000 km², s'estén a partir de la ciutat de Diamant. En una llongitut de 320 km i un ample variable —18 km front a Baradero i més de 60 km entre els rius Luján i Gutiérrez— representa la més colossal manifestació del carrege de sediment de la conca. Es troba profundament influït per les riuades desfasades del riu Uruguai, el règim mareològic i, particularment, pels processos atmosfèrics de sudestada, que provoquen grans inundacions sobre la Baixa Delta. A l'altura del port de Baradero, el riu Paraná es dividix en dos cursos, el Paraná de les Palmes a l'oest i el Paraná Guazú a l'est, que abracen la ret anastomósica de canals. El sistema de falles de rumbo nort-sur que travessen la província d'Entre Rius controla la direcció dels principals rius que bolquen en el curs inferior del Paraná —Nogoyá, Gualeguay i Paranacito—, els que organisen una complexa ret hídrica les aigües de la qual, subjectes a creixents extraordinàries de greus conseqüències per a la població, són aprofitades en tallamars que asseguren la seua arreplega en l'época estival. Per la marge dreta el Paraná rep en l'àmbit de la província de Buenos Aires una série de rius i rieres que desaguan la pampa ondulada: són el Ramallo, el Tala, el Secs, l'Areco i el Luján.

Conca del riu Paraguai

Artícul principal → Ric Paraguay.

Les capçaleres

El riu Paraguai té les seues capçaleres en el replanell de Mate Grosso, al sur de la Chapada de Parecis, a 3000 m s. n. m., i recorre 2600 km abans de desembocar en el Paraná. És la principal via d'accés per als països mediterràneus del sistema de l'Argent (Bolívia i Paraguai) i ocupa una vasta conca de 1 095 000 km². Con exclusión de les seues capçaleres, el seu curs travessa una vasta planura d'escassa pendent, en grans plans d'inundació, entre els que es destaca per la seua magnitut i influència en el règim de la conca l'extensa depressió del Pantanal de Xarayes (60 000 km²), que reté durant dos o tres mesos les aigües de les creixents, provocades en el seu curs alt per les abundants pluges estivals. D'esta manera, l'ona de creixent aplega al tram inferior del Paraguai entre maig i juny. Precisament la presència dels banyats assegura el seu règim permanent, caracterisat per la regularitat, en màxims cabals en hivern i estiaje estival i un cabal mig anual de 5000 m³/s. En els seus trams mig i inferior el riu Paraguai dividix dos regions morfològicament diferenciades: a l'est la zona montanyosa —que constituïx el vorell oriental de la replanell de Brasília— i a l'oest la planura chaqueña —solcada per rius de cabal marcadament estacional d'orige local, llevat el Pilcomayo i el Bermejo, que li aporten gran cantitat de sediment, en especial el segon, que transporta anualment 100 millons de tonellades de sòlits en suspensió—, provinents de la Cordillera dels Andes.

La desembocadura en el riu Paraná

En desembocar en el Paraná, el Riu Paraguai produïx un "remanso", ocasionat pel moviment d'hèliç o voluta de les aigües del Paraná, i aboca les seues aigües per tres braços, Humaitá, Drecera i Pas de la Pàtria, a on s'advertix el contrast de color entre les aigües clares de l'alt Paraná i les rojoses del Paraguai producte de la descàrrega de sediment del riu Bermejo, que posen en evidència la significativa importància de l'erosió hídrica en la conca que amenaça la productivitat dels sols i desencadena processos de sedimentació que fan perillar els aprofitament hidroelèctrics i les vies de comunicació fluvial. L'ampliació de la frontera agrícola a costa de bosc i la falta de pràctiques conservacionista faciliten l'erosió hídrica.

Els afluents del riu Paraguai

El riu Pilcomayo

El nom del riu Pilcomayo és d'orige quechua (pisku - mayu) i significa: pisku= pardals, mayu= riu " és dir "riu dels pardals". El seu curs compartit per tres països (Argentina, Bolívia i Paraguai) és inconstante, subjecte a les grans variacions de cabal que han dilatat la dilucidación de les qüestions fronterices entre Argentina i Paraguai. Naix en les estribaciones de la cordillera dels Flares (Bolívia) i capta els derrames d'un ampli front andino alimentat pel desgel. La llongitut del seu curs alcança els 1070 km, en ell poden distinguir-se quatre seccions:

La Conca d'Alta Montanya té les seues font més austral en el riu Sant Joan en l'Argentina, pero la major part d'ell es desenrolla en territori de Bolívia, a on colecta la majoria dels cabals i drena una vasta zona que rep nevades i pluges d'al voltant de 700 mm anuals.

El Tram Superior rep precipitacions menors, és de caràcter alóctono i s'interna cap al surest en la planura chaqueña en un caixer ben definit, pero en grans variacions d'ample i altura de les barrancas que ho cenyixen.

El Pilcomayo Mig és un riu divagante i conflictiu que alimenta numerosos esteros i banyats com el Banyat l'Estrela en la Província de Formosa. Conta en diversos afluents temporarios; un d'ells és el riu Confús, pel que en 1927 corria la major part del cabal i que en l'actualitat presenta les capçaleres desecades.

El Palmito Deltaico, de caixers canviants que s'estén fins a la desembocadura en el Paraguai, dessagnant part del cabal cap al riu Negre a través del Reventón, en la subsegüent impossibilitat d'aprofitament per a la navegació aigües avall i en perjuí per a poblacions com Clorinda. Les creixents del Pilcomayo es produïxen en estiu i el estiaje a fins d'hivern i principis de primavera, com correspon al seu règim d'alimentació pluvial. Els cabals varien en forma apreciable a lo llarc del seu curs, en especial en el seu tram inferior, agostado per les pèrdues en els banyats per evaporament i infiltració, resultant el mòdul mig de 200 m³/s (1941-1956: Hemicicle Sec).

El riu Bermejo

El riu Bermejo —cridat aixina pel color rojós de les seues aigües per la gran cantitat de sediment que estes duen— (1450 km) és un dels rius interiors de major potencialitat de l'Argentina, en una conca de 133 000 km². Els seus naixents reunixen les corrents que descendixen dels contraforts de la cordillera Oriental. L'alta conca del Bermejo presenta eixemples de processos erosivos de dimensions extraordinàries, com el que existix en la vall de Tarija que, a l'inestabilitat geològica dels depòsits cuaternarios i al règim pluviométrico, suma una casi absoluta absència de tapís vegetal i es caracterisa per l'inadequat us agro pastoril del sol. Aproximadament el 34 % de la seua superfície total es troba afectada. En Sanga del Tigre, el riu Bermejo transporta un elevat monte de material en suspensió —un promig de 64 millons de t/any entre 1945/6 i 1962/3— lo que afecta l'estabilitat dels llits fluvials, embanca els canals i caramulla precoçment els embassaments artificials, obligant a costoses obres de dragado en el restant del sistema fluvial platense. Des de Bolívia, a on drena la serra de Santa Victòria, a on naix el riu Santa Rosa i la confluència d'est, fins a les Juntes de Sant Antonio, a on rep al Gran de Tarija, el Bermejo du la frontera internacional. Ya en territori argentí rep varis tributaris. Pel seu marge dreta rep l'Iruya, en el seu afluent el Peix, el Blanco o Zenta, gran colector de les aigües de la vora de la Puna d'Atacama. El Iruya li aporta més del 70 % del material sòlit que el riu transporta en suspensió aigües avall, producte de la potència erosiva del seu caixer, que socava les altes barrancas d'areniscas blanes, la coloració de les quals justifica el seu nom. La estacionalidad i intensitat de les precipitacions en l'alta conca (900 mm anuals), que concreta en estiu la disponibilitat d'aigua per a alimentar el seu trayecte, també influïxen sobre el grau d'erosió, en especial a on els sols desprovistos de vegetació quedant exposts a la corrent. A estos rius en eixa zona se sumen en importància el Pilaya, l'Itiyuro i el Baritú.

Conca del riu Uruguai

Artícul principal → Ric Uruguai.

El riu Uruguai, eix de circulació i frontera natural de l'Argentina en l'Uruguai i el Brasil, és el segon en importància dins del sistema de l'Argent, en la seua àmplia conca imbrífera que cobrix aproximadament 365 000 km². El seu curs recorre 1779 km, des del seu naixent en les serres De la Mar i General fins a la seua desembocadura en la confluència en el Paraná Bravo. La seua àmplia conca d'alimentació es localisa en zones que reben 2000 mm anuals de pluges en els mesos d'hivern i primavera, i que provoquen creixents retardades en un a dos mesos. Encara que el règim del riu és molt irregular, poden identificar-se dos creixents separades pels estiajes de giner i agost. El cabal mig anual en Concòrdia és d'aproximadament 4000 m³/s, encara que s'han registrat cabals màxims de 17 720 m³/s (1965). En el seu curs són freqüents els derrames basálticos que creen ràpits, bots i restingas tallades per l'erosió hídrica. Precisament, 15 km al nort de Concòrdia la ruptura de pendent de Bot Gran (aflorament de meláfiros), que marca un llímit per a la navegació aigües dalt, s'ha aprofitat per a portar a terme el proyecte hidroelèctric homònim. L'obra del complex Bot Gran afecta el escurrimiento i els processos erosivos aigües avall, regulant els cabals. Ha motivat la formació d'un gran llac d'embassament i l'inundació i trasllat de poblacions. Les costes del riu Uruguai són diferents. Sobre la marge esquerra posseïx altes barrancas —lo que també s'observa en la zona de Missions, a on forma els bots del Moconá—, pero en la zona de Corrents i Entre Rius són generalment baixes. Els seus principals afluents són l'Aguapey, Miriñay, Mocoretá i Gualeguaychú en l'Argentina, i el riu Negre en Uruguai.

Conca del Riu de la Plata

Artícul principal → Ric de l'Argent.

El Paraná finalment desemboca en el Riu de la Plata. No molt llunt de la seua desembocadura es troba l'illa Martín García, un promontori rocós de sol 2 km² de superfície, formada per un aflorament del basamento cristalí. el riu Uruguaiés arrinconado contra la banda oriental pel voluminós aporte sedimentario transportat pel Paraná, que no solament forma un espacioso delta que alvança a raó de 70 a 90 m per any, sino també la Plaja Fonda o Plaure de les Palmes. El Riu de la Plata ocupa una àmplia cubeta emmarcada per les llínees de falla de l'Uruguai, el Paraná Guazú i el Paraná de les Palmes, que va constituir per molt temps la principal via navegable en la que es varen fundar ports com els de Campana i Zárate, este últim d'importància crucial per constituir el cap de pont del ferrobarco que vinculava a la costa pampeana en Port Ibicuy, en Entre Rius. En l'any 1973 el caixer estava pràcticament obliterado pels sediment i el trànsit d'ultramar era derivat al Paraná Bravo. En l'actualitat el dragado del canal Mitre ha reactivat el trànsit pel Paraná de les Palmes i el pont Zárate-Braç Llarc ha rellevat al vell ferrobarco. El Riu de la Plata es caracterisa per l'existència d'una delta fluvial (Delta del Paraná), provablement frut d'una delta decapitada durant la ingresión marina del Querandinense.

El Riu de la Plata posseïx una superfície de 35 000 km²; naix de la confluència del braç principal del riu Paraná en el riu Uruguai, i desemboca en la mar formant un ampli estuari, que desagota l'extraordinari cabal de la seua vasta conca (entre 16 000 i 23 000 m³/s). És compartit per la República Argentina i la República Oriental de l'Uruguai. La seua llongitut fins a la llínea imaginària que unix la punta Nort del Cap Santa Antonio (Argentina) en Punta de l'Est (Uruguai) és de 275 km, presentant un ample variable que alcança 40 km, entre Buenos Aires i Colonia del Sacramento, i més de 270 km en la seua desembocadura. El règim del riu està influenciat pels cabals dels seus dos principals tributaris i per l'acció de les mareas i la participació de les típiques situacions del temps: sudestadas i pamperos que espenten les seues aigües respectivament cap a la costa argentina o uruguayana. Per la marge dreta rep una série d'afluents — Riera del Mig, Luján, reconquista, Matança o Riera, Maldonado, Santiago, Samborombón entre molts atres rieres i rius— entre els que es destaca per la seua major extensió el Salat. Per la marge esquerra el principal afluent és el ric Santa Lucía. el Salat del Sur, típic riu de planura, traça gran cantitat de meandres que ocupen la seua vall plana i molt ampli en numeroses estanys: Chañar, La Picasa, Mar Chiquita de Junín, Gómez, del Carpincho, Encadenades de l'est, i moltes més. Despuix d'un recorregut de 650 km, en rumbo noroest-surest per la província de Buenos Aires, desemboca en la baïa de Samborombón, oficiant dificultosamente de desaiguador per a una conca propenca als 40 000 km². En el passat geològic, el seu curs es trobava unit al riu Quint —com atesten la série de cañades i depressió que els conecten—, pero actualment constituïx un emissari lacunar l'escassa pendent del qual i profunditat provoquen freqüents inundacions i desbordes en ocasió de pluges copioses, sent un riu no apte per a rec, navegació o, generació d'energia hidroelèctrica, ni tan sols com a colector eficient dels aportes que rep principalment pel seu marge dreta: riera Vallimanca, riera Les Flors i riera El Gualicho. Una série d'obres de defensa per a evitar les episódicas inundacions, principalment canals, articulen el drenage d'atres cursos que desaguan en la baïa de Samborombón (riera dels Ossos, riera Langueyú, riera Chapaleofú i riera Tapalquén). En maig de 1980 l'inundació va desplaçar casi 30 000 millons de tonellades d'aigua a tot lo ample de la conca del Salat (7 000 000 ha), anegando centres poblats i camps, que el seu llavat i posterior salinisació, i la pèrdua del pasturage destinat a la cria d'animals va provocar ingents danys a la població.

Problemàtica ambiental

Els problemes en les espècies exòtiques

Una espècie exòtica pot interactuar de distintes maneres en l'ambient en el que ingressa. En el millor dels casos, s'adapta al nou mig i termina en relatiu equilibri en la comunitat preexistente, sense alterar-la de modo apreciable. No obstant, quan es caracterisa per tindre alta taxa de creiximent, gran energia reproductiu-adaptativa, forta capacitat de dispersió i, ademés, per carir d'enemics naturals en el nou ecosistema, ya anaren depredadors o competidors pels recursos, s'expandix ràpidament i ocupa de modo efectiu el territori. Est és el comportament típic de les espècies invasoras, que poden produir alteracions importants en l'ambient que invadixen, ya siga este natural o humà. Al riu ha aplegat una espècie d'exòtica de bivalvats d'aigua dolça, Limnoperna fortunei,^[3] que per esta via va accedir a tot el continent americà, aixina com dos espècies més de la família Corbiculidae: Corbicula largillierti^[4] i C. fluminea.^[5]

La distribució i modo de vida dels bivalvats exòtics aplegats al Riu de la Plata —C. fluminea i L. fortunei— es consideren espècies invasoras perque, ademés de ser exòtiques, es caracterisen per una primerenca maduració sexual, una gran capacitat reproductora i un considerable poder d'adaptació als ambients que colonisen, ya siguen naturals o creats per l'home. Els procediments usats en moluscs en atres països són molt variats; inclouen descàrregues elèctriques, tractament de les aigües en clor (o cloració), verins molt tòxics, electromagnetisme, altes temperatures i ultrasò. Molts són cars i, en el cas dels verins, cal considerar els riscs de la seua toxicitat residual. Hui la presència d'estes noves espècies no solament es registra en l'àrea pròpia del riu, sino també, en molts atres llocs de la seua conca major, com els rius Carcarañá, Paraná i Uruguai, igual que cossos d'aigua que els estan conectats o els són adjacents, lo que inclou a les províncies argentines de Còrdova, Santa Fe, Entre Rius, Corrents, Missions i Chaco.

La sedimentació en el Riu de la Plata

El seu llit està ocupat per bancs d'arena i argila que obliguen al seu permanent dragado per a possibilitar la navegació. Dit método no suprimix les causes de la potent sedimentació, sino que solament atenua els seus efectes, reflex de processos d'erosió hídrica que ocorren a mils de quilómetros de distància. Alguns signes reproduïxen espectacularment el seu impacte sobre les economies vinculades als ports dels rius Paraguai, Paraná i de l'Argent, que exporten aproximadament 20 millons de m³

Vore també

Referències

↑ «Construcció conceptual en els processos de delimitació i de fronterización: la regió platina de Sudamérica (sigles XIX i XX)». Geopolítica(s). Revista d'estudis sobre espai i poder. Universitat Complutense de Madrit. Consultat el 7 de juliol de 2021.
↑ i. g., Scheina, Robert L. 2003. Latin America's Wars: The Age of the Caudillo, 1791–1899 (en anglés), v. 1. Dulles, Virginia: Brassey's, Inc., p. 313. ISBN 978-1-5748-8450-0
↑ (Dunker, 1857)
↑ (Philippi, 1811)
↑ (Müller, 1774)

Enllaços externs

Este artícul conté una traducció derivada de «Cuenca del Plata» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.

[1] «Construcció conceptual en els processos de delimitació i de fronterización: la regió platina de Sudamérica (sigles XIX i XX)». Geopolítica(s). Revista d'estudis sobre espai i poder. Universitat Complutense de Madrit. Consultat el 7 de juliol de 2021.

[2] . g., Scheina, Robert L. 2003. Latin America's Wars: The Age of the Caudillo, 1791–1899 (en anglés), v. 1. Dulles, Virginia: Brassey's, Inc., p. 313. ISBN 978-1-5748-8450-0

[3] (Dunker, 1857)

[4] (Philippi, 1811)

[5] (Müller, 1774)

[1]

[2]

[3]

[4]

[5]