Anar al contingut

Noroest argentí

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Per a l'entitat política vore Regió del Noroest Argentí.
Archiu:Jujuy-Purmamarca- CAPS 1
Cerro dels Sèt Colors en Purmamarca.

El noroest argentí (NOA) és una regió històric-geogràfica d'Argentina, integrada per les províncies de Jujuy, Bota, Tucumán, Catamarca, La Rioja i Santiago del Estero. Ocupa alguna cosa més del 20% del territori nacional.

La regió de el NOA està fonamentada en consideracions d'índole històrica i geogràfica, i es relaciona en la cridada Regió del Noroest Argentí des de 1999, una subdivisió de la Regió del Nort Gran Argentí, per lo tant, la circumscripció política de el NOA.

Història

[editar | editar còdic]
  • Santiago del Estero

L'integració de Santiago del Estero dins de el NOA es deu a causes històriques-culturals i no a causes fisiogeográficas: l'impronta històrica, consistix que ya des de la seua fundació la ciutat de Santiago del Estero va ser considerada política i administrativamente com a part de el "Tucumán" en sentit ampli, per la qual cosa ha aplegat a incloure l'extinta Província de Tarija; i l'impronta cultural es deu a que des de sempre la majoria dels seus habitants varen mantindre influixos econòmics i culturals preponderantemente en les províncies de el NOA davant que en unes atres; en canvi, si és per la seua geografia física, tota la província de Santiago del Estero correspondria a la regió chaqueña argentina: la major part del territori és una planura i penillanura en dos cordoneres serranes de molt baixa altura i de poca extensió com són la serra de Guasayán i la de Sumampa que consistixen en extensions laterals de les Serres Pampeanas.

  • La Rioja

Per raons ecològiques i fisiográficas en general la província argentina de la Rioja és part de el NOA: el principi de raó suficient que explica per qué La Rioja argentina és part del Noroest, es troba en la seua història i la seua cultura: La Rioja, com les atres províncies de el NOA, estava principalment poblada pels diaguitas, i quan varen ser aplegant els espanyols que varen vindre en la cridada "Corrent del Nort" des de el XVI, la varen incloure, des d'un principi, en el "Tucumán" en sentit ampli.

D'un modo semblant, l'autèntica regió de Que el seu és la que va tindre les seues fundacions espanyoles en la cridada "Corrent de l'Oest" i per açò va pertànyer a la Capitania General de Chile fins que en 1777 es va crear el Virreinato del Riu de l'Argent, i La Rioja mai va formar part d'esta Capitania. Tal realitat es troba reflectida en casi totes les obres de referència, per eixemple, en els llibres de text escolars i en els de nivell mig oficials, fins a aproximadament 1990.

La Rioja va ser associada al neologisme "Nou Que el seu" des de 1988. Açò va obedir als interessos de famílies que formaven la "èlit" econòmica i governant en dita província en les décades de 1980 i 1990; a tal èlit -entre atres coses, per la producció vitivinícola- li va resultar molt més convenient que la província argentina de la Rioja apareguera associada en les províncies de Sant Joan i Mendoza, és dir, a províncies cuyanas i no en les del Noroest argentí.

No obstant, ya des de temps prehispánicos el Que el seu era només el territori en a on s'havien desenrollat els núcleus de cultura huarpe -com que Que el seu és paraula huarpe- i açò va ser reconegut després pels espanyols, els quals varen mantindre el topònim Que el seu només per als territoris en a on preponderaron els Huarpes (és dir: Mendoza, Sant Joan i Sant Luis), i, posteriorment, des dels primers governs argentins la Província de Que el seu comprenia el territori que després ocuparien les actuals províncies de Mendoza, Sant Joan i Sant Luis, pero jamai al territori que en el nostre dies ocupa la província de la Rioja, en la cultura de la qual predomina, encara hui, el substrat diaguita.

La regió presenta els següents biomas d'oest a est:

Altes montanyes

l'ecotono transicional entre el Chaco i les Yungas.

Archiu:Cerro de los siete colores.jpg
Una atra perspectiva del Cerro dels sèt colors vista aérea.
Archiu:Pncardones.jpg
El parc nacional Els Cardones posseïx en els seus 64.117 hectàrees, una gran cantitat de vegetació prepuneña característica de la província, ademés de cantitat de restants paleontológicos d'importància i pintures rupestres.
Archiu:Cuesta del obispo 01.jpg
Costera del Bisbe un dels accessos salteños als Valls Calchaquíes.
Archiu:Ojos del Salado summit.jpg
El Nevat Ulls del Salat, en els seus 6891,3 m s. n. m.,[1] és el volcà més alt del món,[1][2] i el segon cim més alta dels hemisferis sur i occidental,[1] sent sol superat pel també argentí cerro Aconcagua, en 6960,8 m s. n. m.[3]
Archiu:Antofalla-sunset.jpg
Volcà Antofalla.
Archiu:Cafayatemountains.jpg
Vinyas en Cafayate, Bota.
Archiu:Piedra de material blando.jpg
Pedra de material bla trobat en Ing. Maury. Quebrada del Bou.
Archiu:Vista panoramica Complejo El Alfarcito.jpg
Vista panoràmica del Complex El Alfarcito.
Archiu:Vista panorámica A la Quesera.jpg
Vista panoràmica a la localitat de la Quesera, Bota.


Referències

[editar | editar còdic]
  1. 1,0 1,1 1,2 Turrel, Marc, i Jorge Velasco. «Ulls del Salat, el volcà més alt del món». Desnivell.com. Archivat des d'el original, el 15 d'octubre de 2007. Consultat el 20 de juliol de 2008. «El volcà Ulls del Salat [...] va obtindre una altura elipsoidal de 6.934,115 metros i una altitut sobre el nivell mig de la mar de 6.891,31»
  2. «Nevat Ulls del Salat-Cara Nort/North Face» (PDF). www.los6000dechile.cl. Archivat des d'el original, el 22 de juliol de 2011. Consultat el 9 de març de 2011.
  3. Institut Geogràfic Nacional. «Es va donar a conéixer la nova altura oficial del Cerro Aconcagua: 6.960,8 metros». www.ign.gob.ar. Consultat el 3 de setembre de 2012.