Paleontologia
La paleontologia (del grec «παλαιος» palaios = antic, «οντο» onto = ser, «-λογία» -logía = tractat, estudi, ciència) és la ciència que estudia i interpreta el passat de la vida sobre la Terra a través dels fòssilés.[1] S'enquadra dins de les ciències naturals, posseïx un cos de doctrina propi i compartix fonaments i métodos en la geologia i la biologia en les que s'integra estretament. Pot subdividirse en paleobiología, tafonomía i biocronología,[2] i intercanvia informació necessària en atres disciplines (estudi de l'evolució dels sers vius, bioestratigrafía, paleogeografia o paleoclimatología, entre atres).
Entre els seus objectius estan, ademés de la reconstrucció dels sers vius que varen viure en el passat, l'estudi del seu orige, dels seus canvis en el temps (evolució i filogenia), de les relacions entre ells i en el seu entorn (paleoecología, evolució de la biosfera), de la seua distribució espacial i migracions (paleobiogeografía), de les extincions, dels processos de fossilisació (tafonomía) o de la correlació i datació de les roques que els contenen (bioestratigrafía).
La paleontologia va tindre (i té) moltíssima importància en permetre entendre que la Terra i els seus sers vius estan en constant canvi, els quals es remonten molts mils de millons d'anys en el passat.[3] Esta comprensió, desenrollada de la mà dels alvanços en el coneiximent dels processos geològics, va motivar un canvi en la percepció del temps, donant orige al concepte de "temps profunt".
La paleontologia permet entendre l'actual composició (biodiversitat) i distribució dels sers vius sobre la Terra (biogeografía) —abans de l'intervenció humana—, ha aportat proves indispensables per a la solució de dos de les més grans controvèrsia científiques del passat sigle, l'evolució dels sers vius i la deriva dels continents, i, de cara al nostre futur, oferix ferramentes per a l'anàlisis de cóm els canvis climàtics poden afectar al conjunt de la biosfera.[3] Ademés, la paleontologia, en generar coneiximent sobre etapes de l'història de la Terra a on els ambients i els sers vius varen ser moltes voltes radicalment diferents als que s'observen hui, permet desenrollar hipòtesis o especular sobre l'orige i la potencial presència de vida en atres cossos celests.[4]
Principis
[editar | editar còdic]
La finalitat primordial de la Paleontologia és la reconstrucció dels organismes del passat, no solament de les seues parts esquelètiques, sino també les parts orgàniques desaparegudes durant la fossilisació, restituint l'aspecte que varen tindre en vida, la seua etologia, etc. Per a això es val dels mateixos principis ya establits: actualismo, anatomia comparada, correlació orgànica i correlació funcional.
- Postulat de producció: els fòssils són productes directes o indirectes d'organismes que varen viure en el passat (entitats paleobiológicas).[2]
- Actualismo biològic: els sers del passat es regien per les mateixes lleis físiques i biològiques, i tenien les mateixes necessitats que els actuals.Erro en la cita: Element
<ref>no vàlit;
les referencies sense nom deuen de tindre contingut Permet este principi, per eixemple, afirmar que els peixos del Silúrico tenien brànquias, perque les tenen els peixos actuals (encara que no siguen els mateixos); i que els dinosauris posaven ous, com els cocodrils, la qual cosa s'ha vist posteriorment corroborat en trobar-se fòssils d'ous, i nius, conservats en alguns jaciments.
- Anatomia comparada: Permet colocar als organismes extints en el lloc que els correspon del quadro general dels sers vius, obtenint aixina el punt de referència necessari per a poder aplicar el principi de la correlació orgànica. Encara que els fòssils solament nos aporten una menuda part anatòmica d'un tàxon extint, l'anatomia comparada nos permet inferir i completar determinades característiques anatòmiques o fisiològiques absents dels mateixos.
- Principi de correlació orgànica: Postulat per Cuvier.[6] Cada ser orgànic forma un conjunt les parts del qual es complementen, determinant totes les demés i per tant pot ser reconegut per un fragment qualsevol, bastant en últim terme un tros d'os per a identificar-ho.
- Correlació funcional: Coneguda millor com a morfologia funcional, és la part de la Paleontologia que tracta de les relacions entre la forma i la funció, és dir: que intenta relacionar les estructures observades en els fòssils en la funció que realisaven en l'organisme quan estava viu.[7] Per a això utilisa diversos métodos o llínees d'anàlisis.
- Comparació de grups en estructures homòlogues: Este método, que du al paleontòlec a comparar les estructures d'alguns grups extints en les dels seus corresponents representants actuals resulta a voltes menys fiable, puix les mateixes estructures o parts anatòmiques en un determinat grup poden haver-se modificat profundament a lo llarc de l'evolució i realisar funcions molt diferents. De la mateixa manera, un mateix grup pot ocupar casetes ecològiques molt diferents a lo llarc del temps. Per eixemple, els mamífers marins actuals i els seus predecessors terrestres tenen morfologia i ocupen casetes ecològiques molt diferents. L'extremitat anterior en abdós grups, pese a integrar el mateix número de peces òssees en posició anatòmica similar, ha experimentat profundes modificacions en les formes derivades de vida marina, i representa una adaptació a un mig i a una funció molt diferents (la natació) de la que realisaven els seus antepassats terrestres, (la marcha o el desplaçament sobre el sol). La comparació de formes i d'estructures homòlogues deu prendre's en gran precaució.
- Comparació d'estructures anàlogues: Est és verdaderament el método més fructífer i més fiable en Morfologia Funcional. Aixina pot dir-se que, mentres que l'anàlisis evolutiu constituïx el camp d'acció de l'homologia, l'anàlisis morfo-funcional constituïx el camp de l'analogia.[8] Este anàlisis partix generalment de la comparació d'estructures en una forma similar per a inferir una funció anàloga en abdós grups (principi de correlació forma-funció[7]). Pero dites estructures que tenen la mateixa forma poden tindre orígens molt diferents i els grups que les presenten poden no guardar una relació filética entre ells. Aixina els paleontòlecs raonen correctament que les aletes pectorals d'un peix i les extremitats anteriors d'un delfí i d'un ictiosaurio realisen la mateixa funció. Alguna cosa semblant pot dir-se de l'ala d'un reptil volador (pterosaurio), de la d'un au i de la d'un mamífer volador (rat penat). Tot açò pot analisar-se inclús en grups biològics que no tenen representants actuals i que solament coneixem pels seus fòssils. Quan no es dispon d'anàlecs biològics, es pot recórrer a l'us d'anàlecs mecànics[8]
- Principi de superposició estratigráfica: Enunciat per William Smith recuperant les idees de Nicolaus Steno (llei de Superposició d'estrats de Steno), un sigle anterior. En una serie estratigráfica normal (no invertida) els estrats de la part inferior són sempre més antics que els de la superior. El contingut en fòssils de dits estrats deu complir el mateix principi. No obstant cal exceptuar els fòssils reelaborados (que han sofrit un o més cicles d'exhumació —per erosió del substrat en el que yacer— i resedimentación), i per tant són més antics que els sediment que els engloben, o els corresponents a organismes endobiontes —aquells que viuen o passen part de la seua vida enterrats en el substrat—, els restants del qual poden ser més recents que els sediment que els engloben.
- Principi de correlació estratigráfica: Estrats pertanyents a la mateixa época es caracterisen per un contingut en fòssils similar. Este principi, en la pràctica, és cert pero en matisacions, ya que atres factors com les barreres físiques o el clima condicionen açò.
Disciplines de la paleontologia
[editar | editar còdic]
La paleontologia moderna situa la vida antiga en el seu context a través de l'estudi de cóm els canvis físics en la geografia mundial i el clima han afectat a l'evolució de la vida, de cóm els ecosistemas han respost a estos canvis i s'han adaptat al mig ambient canviant i de cóm estes respostes mútues han afectat als patrons actuals de biodiversitat.
Es dividix en tres camps d'estudi:
Paleobiología
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Paleobiología.
Estudia els organismes del passat en tots els seus aspectes, tant sistemàtics com a fisiològics, ecològics, evolutius, etc. Algunes especialitats paleobiológicas són:
- Paleozoología. S'encarrega de l'estudi dels animals extints, a partir dels seus restants fòssilés, i de la seua taxonomia. Ací s'inclouen disciplines com la paleoantropología, paleoentomología o, dins de la paleoherpetología, la dinosaurología. Més freqüentment li la dividix en paleontologia de vertebrats i paleontologia d'invertebrats.[9]
- Paleobotánica. S'encarrega de l'estudi de sers vegetals o fúngicos extints i la seua taxonomia. És una disciplina menys estesa que l'anterior. S'inclouen disciplines com la paleopalinología o estudi de polen i espores fòssils i pal paleomicología o estudi dels foncs fòssils.
- Micropaleontología. És l'estudi dels fòssils microscòpics (microfósilés i nanofósilés), per ad açò s'ampren tècniques especials de mostreig, preparació i observació en el microscopi.
- Paleoicnología. S'encarrega de l'estudi dels indicis d'activitat (traces fòssils) d'organismes del passat.
- Paleoecología. S'encarrega de l'estudi de l'ecologia dels sers vius del passat i de la reconstrucció dels medioambientes i els ecosistemes presents en la Terra a lo llarc del temps geològic.[10]
- Paleobiogeografía. Estudia la distribució paleogeográfica dels sers vius i biomas del passat i les causes que varen originar tal distribució. És una aplicació de la paleontologia a la biogeografía descriptiva i històrica.
- Paleogenética. Aborda l'anàlisis del material genètic conservat en restants d'organismes antics, incloent estudis d'evolució molecular, filogenia i rellonges moleculars.[11]
- Paleobiología de la conservació (o paleobiología per a la conservació). Utilisa l'informació de la paleontologia en l'objectiu d'aportar als problemes de conservació de la biodiversitat actuals.[12]
Tafonomía
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Tafonomía.
S'encarrega de l'estudi dels processos de fossilisació i la formació dels jaciments de fòssils. Es dividix en dos camps principals: bioestratinomía, que estudia els processos ocorreguts des de la producció dels restants o senyals fins a l'enterrament o pas a la litosfera, i fosildiagénesis, que estudia els processos posteriors a l'enterrament. L'anàlisis tafonómico previ és indispensable per a qualsevol estudi bioestratigráfico, paleoecológico o paleobiogeográfico, entre uns atres, en la finalitat d'evaluar el biaix tafonómico (és dir, en quina mida els fenomens tafonómicos varen distorsionar l'informació paleontológica) o, de modo similar, el grau de fidelitat tafonómica (és dir, quànt s'assemblen els conjunts fòssils a les comunitats de les que provenen).[13] La tafonomía actualista, estretament relacionada en la paleobiología de la conservació, té com a objectiu comprendre cóm es varen formar els fòssils i els jaciments fosilíferos estudiant la sòrt dels restants d'organismes actuals.[14]
Biocronología
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Biocronología.
Estudia l'edat de les entitats paleobiológicas, la seua ordenació temporal i la datació d'events biòtics del passat. Està estretament relacionada en la bioestratigrafía, aplicació de la paleontologia a l'estratigrafia.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ López Martínez, N. i Truyols Santonja, J. (1994). Paleontologia. Conceptes i métodos., Síntesis, p. 334. ISBN 84-7738-249-2.
- ↑ 2,0 2,1 Fernández López, S. R. (2000). Temes de Tafonomía. Departament de Paleontologia, Universitat Complutense de Madrit. 167 págs.
- ↑ 3,0 3,1 Benton, Michael J.; Harper, {{{nom2}}} (2009). Introduction to Paleobiology and the Fossil Record (en anglés), Blackwell Publishing, pp. 605. ISBN ISBN 978-1-4051-8646-9.
- ↑ Kolb, Vora M. (2019). Handbook of astrobiology. OCLC 1057238497. ISBN 978-1-315-15996-6.
- ↑ Hottinger, Lukas (1997). «Paleontology, quo vadis?», Doctor Honoris causa Lukas Hottinger, Universitat Autònoma de Barcelona, pp. 13-23.
- ↑ Universitat de Concepció. «Història de la Paleontologia». Archivat des d'el original, el 12 de març de 2007. Consultat el 20 de decembre de 2007.
- ↑ 7,0 7,1 Viscaí, Sergio Fabián; Bargo, M. Susana; Cassini, {{{nom3}}}; Toledo, {{{nom4}}} (2016). Forma i funció en paleobiología de vertebrats (en és), Editorial de l'Universitat Nacional de l'Argent (EDULP). ISBN 978-987-1985-98-2.
- ↑ 8,0 8,1 The British Journal for the Philosophy of Science.15(57)
- 27-40.
- ↑ Camacho, H. H.; Longobucco, {{{nom2}}}; Fundació d'Història Natural Félix de Azara, {{{nom3}}}; Museu Argentí de Ciències Naturals "Bernardino Rivadavia", {{{nom4}}} (2008). Els invertebrats fòssils, 1a. ed edició, Fundació d'Història Natural Félix de Azara. OCLC 758129101. ISBN 978-987-22121-7-9.
- ↑ Coloquis de Paleontologia.(Vol. Ext. 1)
- 459-474.Consultat el 04-05-2022.
- ↑ Benner, S. A.; Sassi, S. O. i Gaucher, E. A. (2007). «Molecular paleoscience: Systems biology from the past», Toone, E. J. (ed.). Protein evolution, pp. 1-132, xi. doi:10.1002/9780471224464.ch1. ISBN 9780471224464.
- ↑ Dietl, G.P. and Flessa, K.W. 2011. Conservation paleobiology: Putting the dead to work. Trends in Ecology and Evolution 26: 30–37.
- ↑ Archuby, F.M., Adami, M.L., Martinelli, J.C., Gordillo, S. and Boretto, G.M. 2015. Regional-scale compositional and size fidelity of rocky intertidal communities from the Patagonian Atlantic coast. Palaios 30: 627–643.
- ↑ Kowalewski, M. and Labarbera, M. 2004. Actualistic taphonomy: death, decay, and disintegration. Palaios 19: 423–427.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Paleontología» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.